JOAN COROMINES, FILÒLEG, DE LA UNIVERSITAT DE CHICAGO

(1905)

—La seva pregunta —em diu Joan Coromines— planteja el problema de la meva herència familiar filològica. No. El meu pare, de lingüista, no en tingué mai res, i de filòleg, parlant pròpiament, tampoc no ho fou mai. Era (entre altres coses, i aquesta més que cap) un escriptor. Escriptor i lingüista són qualitats que rarament coincideixen; en canvi, un escriptor, si és un bon estilista, tindrà alguna cosa de filòleg, prenent ara aquest terme, és clar, en un sentit molt ampli. Ell era capaç d’observar molt agudament el llenguatge del poble i dels clàssics i d’extreure’n —de libar-ne, com les abelles— tot el que tenia de millor. Sobretot del vocabulari popular vivent i encara més de la fraseologia del poble. Li repugnava d’inventar mots i de treure’n dels diccionaris o dels estudis gramaticals o filològics, li hauria fet horror; tampoc no era gens propens a imitar mots o frases de cap altra llengua (encara que llegia molt en castellà, llatí, italià, anglès i enormement en francès). Però sabia descobrir la fraseologia i el lèxic populars fins en la boca de la gent més vulgar o corrupta o dialectal. De jove, a la Universitat, havia assistit a classes del senyor Balari i Jovany, considerable personatge oblidat, i n’havia après l’hàbit i la tècnica d’escriure fitxes lexicals i estilístiques —d’ell em va transmetre el nulla dies sine linea, aplicat a les cèdules lingüístiques, que tota la vida ha estat per mi una consigna i, per dir-ho així, una recepta filològica. Aquest hàbit, el va assajar; conservo com un document preciós un plec de cèdules de vocabulari empordanès, escrites de mà seva l’any 1898, quan va tornar de l’exili després del procés de Montjuïc i visqué a Llers i a Torroella de Fluvià, terra dels seus pares. El va assajar, però va abstenir-se de practicar-lo, no pas per incúria o incapacitat, sinó intencionadament: aquest vocabulari d’altri havia de passar pel sedàs de la seva memòria, s’havia de fer carn lèxica pròpia; si la seva memòria no el retenia o el seu pensament no el convertia en substància personal, trobava que evocar-lo artificialment no valia la pena, car no era gens de la corda d’aquells escriptors que tenen la pretensió de fer-se un lèxic personal i «ric»; és gairebé segur que el mot o la frase personals no li interessaven sinó en tant que eren susceptibles de brotar espontàniament de la ploma en una conjunció feliç del verb i del pensament; la resta és erudició. Però les seves antenes estilístiques estaven constantment a l’aguait; observava molt, captava o capturava molt en el que llegia i encara més en el que sentia —i després ho usava molt rarament. Però en certs passatges de les seves obres, que en general estan escrites amb un vocabulari molt barceloní i normal, es veu com li hauria estat fàcil de rumbejar un lèxic luxuriant i originalista si hagués volgut (Víctor Català, que ell respectava i tenia en estima, no es pot dir que fos sant de la seva devoció); vegeu els termes argòtics i de «sota Montjuïc» que posà en joc a Les presons imaginàries, els empordanesos de Les Gràcies de la Ribera de l’Ebre a Silèn, del Prat de Llobregat a Prometeu, i les dites dels pescadors i terrassans del Maresme de què estan esmaltats Jardins de Sant Pol i moltes altres obres seves; i quantes reminiscències del Cançoner Popular i del Tirant lo Blanc es noten a Putxinel·lis! Jo l’havia acompanyat en un llagut Ebre avall i en els estanys del Remolar i de la Ricarda quan es documentava per a la primera i la darrera part del Tomàs de Bajalta. Però tot això en la seva obra és l’excepció; i fins en els pasatges d’obres per als quals s’havia documentat amb un viatge especial, en el curs del qual m’havia fet notar moltíssimes dotzenes d’expressions, després n’usava una part exigua. Deixo el tema, en el qual em podria estendre llargament, per anar a l’objecte de la seva pregunta; si ell no usava gaire aquesta forma del seu talent, en canvi me’l va transmetre, i jo n’he fet un gran ús tota la vida. Per dir-ho així, vostè «es crema» molt amb aquesta pregunta: la riquesa de vocabulari marítim i en general de vocabulari local català en el diccionari i altres treballs meus prové tant de la meva experiència juvenil i madura en el nostre país com de «la sensibilitat del meu pare»; no pas, però, de cap herència de papers conservats d’ell, car ell va fer molt més que llegar-me una documentació; va transmetre’m un talent en forma viva.

(Quan Joan Coromines fa referència al diccionari al·ludeix al Diccionario Crítico-Etimológico de la Lengua Castellana, 4 volums, Berna-Madrid, Francke i Gredos, editors. Aquest diccionari conté una quantitat fenomenal de notícies sobre la nostra llengua i en general sobre la filologia de la Romània. Seria una superfluïtat dir que és l’obra més important que s’ha produït en aquesta península i en el seu ram en totes les èpoques).

—Sobre el problema de saber quan se’m produí la sensibilitat filològica, que vostè em planteja, li diré que tenia aproximadament quinze anys quan se m’acudí d’escriure una llarga carta a Pompeu Fabra demanant-li que propugnés la substitució de «jo canto» per «jo cant», «jo temo» per «jo tem», així, a la manera mallorquina; i plantejant-li dubtes de detall sobre l’aplicació d’aquesta reforma lingüística segons la forma dels diferents verbs. No hi ha idea que em sembli, ara, més estirada pels cabells; no hi ha res que hagués pogut fer més horror al meu pare si ho hagués sabut. Precisament jo tenia tendència, en aquell temps, a fer el contrari del que ell desitjava; ho feia per purisme, naturalment, i no vaig trigar gaires anys a adonar-me que era un cas de pseudo-purisme, tan errat històricament com irrealitzable pràcticament; entre els meus treballs publicats després, n’hi ha un d’encaminat precisament a demostrar que la desinència de «jo canto» va néixer espontàniament en català sense intervenció forastera; no cal dir que Fabra també va descartar la pensada, però la meva carta li va cridar l’atenció per l’esma gramatical que revelava i va fer que tingués converses amb el meu pare (eren grans i confiats amics des dels vint anys), encaminades a fer-me perseverar en els estudis lingüístics. El meu pare es va guardar de dir-me que a ell també li agradaria que hi perseverés, tot i que prou ho hauria volgut, per la por que tenia que faria el contrari del que ell deia. Temia, en efecte, que persistiria a voler dedicar-me a la química, per la qual em va venir un gran engrescament als setze anys. Li feia basarda que si ell s’hi oposava em fortificaria en la decisió de ser químic, i així esperà que aquesta rauxa es desinflés per ella mateixa. Tenia disset anys, i aquell mes de maig, en lloc de preparar-me per als exàmens de Lògica, d’Història i de Literatura, em passava els dies i les nits al despatx del meu pare llegint les publicacions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; sorprès allí pel meu pare quan entrava amb un client que venia a consultar-lo com a advocat, i que per cortesia li preguntava el que jo pensava fer, el meu pare va deixar caure amb un aire de falsa indolència i fins de recança, però amb molta oculta murrieria:

»—Aquest noi, potser l’haurem de deixar ser filòleg… —tot mostrant-li el llibre que jo tenia a les mans.

»La seva mirada, amb un retret mut, em deia: “Com és que no prepares els exàmens?” La meva reacció interna va ésser: no, no descuido el repàs de Lògica i Literatura per peresa de fer el que cal, sinó pel que el meu pare m’acaba de revelar sense voler, és a dir, que tinc una veritable vocació de filòleg. Des de llavors m’hi vaig llançar com un cavall desbocat. Abans dels divuit anys havia fet un vocabulari de la Crònica de Jaume I i una edició crítica d’un trobador tolosà inèdit, Bertran de Falgar, desxifrat en el manuscrit únic de la Biblioteca de Catalunya. Els meus estudis lingüístics s’enfilaven com una heura entorn de tres troncs principals: la meva passió patriòtica em portava a l’aprenentatge de la filologia catalana antiga i moderna i, més endavant, de la romànica en general; la meva habilitat poliglòtica (estudiava alhora i aprenia en part sense mestre però amb gran eficàcia l’anglès, l’alemany, el llatí i l’àrab, poc més tard el grec, el sànscrit, etc.) m’incitava a l’estudi de la gramàtica comparada indoeuropea; i l’excursionisme, a què em lliurava cada diumenge amb una gran il·lusió, donava aliment als estudis de toponomàstica, on trobaven aplicació combinada els meus coneixements d’indoeuropeística amb els de lingüística romànica.

»No cal dir-li que vaig estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. En aquesta Facultat vaig tenir la sort d’ésser alumne de Joaquim Balcells, professor de llatí, traductor de Lucreci, aquell animador genial, que em tingué una estimació de pare i que, perquè em conegués Meyer-Lübke, se’l va endur al seu mas d’Alforja i va mantenir-hi a ell i les dues enormes i voraces matrones de la seva dona i la seva filla durant moltes setmanes, en els anys de la primera postguerra, en l’època de la més profunda crisi monetària alemanya. A l’Institut d’Estudis Catalans vaig ésser deixeble de Massó i Torrents en occità antic; de Nicolau d’Olwer, en baix llatí; a la Fundació Bernat Metge, vaig fer els cursos de grec amb Carles Riba; a la Facultat, vaig aprendre les primícies del basc amb Odón de Apraiz; de l’àrab, amb Maximiliano Alarcón, i de toponomàstica i fonètica, amb Josep M. de Casacuberta (que aleshores encara feia el servei militar i un dia es presentà a la Universitat, distretament, amb ros de soldat i americana de paisà). Érem en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, i, com sigui que els exaltats ens preparàvem per prendre part en un alçament de Macià, vaig escapar-me per pocs minuts d’anar a passar una llarga temporada a la Model i vaig passar a França. L’estada d’un any a Montpeller em va marcar per tota la vida, car hi vaig tenir com a mestres dos lingüistes de primera qualitat: Maurice Grammont i Georges Millardet. També visitava a casa seva Josep Sebastià Pons, el gran poeta, i d’ací l’amistat que benèvolament va donar-me. L’any següent vaig anar a Madrid i vaig fer la tesi doctoral; hi vaig estudiar amb Menéndez Pidal i Américo Castro. L’altre any, vaig anar a Zuric, on vaig seguir els cursos de Gauchat, de Steiger, de l’indòleg Manu Leuman i l’arabista Herx von Wyas, i sobretot de Jacob Jud, que entre tots els meus mestres és el que ha tingut una influència més permanent damunt meu i el que va persistir més a guiar-me, per carta, després de perdre’m de vista. I encara va venir mig any a París, on estudiava amb Oscar Bloch, l’etimologista francès, aprenia el rus amb Paul Boyer, el romanès amb Mario Roques i l’indoeuropeu amb Antoine Maillet, a qui vaig tenir la mala idea de dur una carta de l’Estelrich (de presentació), a conseqüència de la qual va trigar moltes setmanes a fixar-se en aquell jove català, “probablement tan lleuger com el seu presentador”.

»Pompeu Fabra? És l’únic mestre que, entre tants com us n’he citats, he deixat d’anomenar, però ell fou el comú denominador de tots aquells anys i de molts anys després. Ja he dit que, poc o molt, el coneixia des de 1920, en què li vaig enviar la carta del “jo canto”, i els seus llibres havien arribat a ser el meu breviari, que em sabia de memòria. Anys després, un dia em va donar cita a l’Ateneu per a una conversa detinguda, i al cap d’alguns mesos, l’any 1930, em féu nomenar auxiliar de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut; vaig entrar-hi amb un sou molt petit, tant, que el senyor Nicolau d’Olwer se n’adonà i al cap d’un mes me’l féu doblar espontàniament, sense haver tingut temps de posar-me a prova. Certament, no vaig pas ser jo qui va induir-lo a prendre aquesta decisió, car aquelles eren les primeres pessetes que guanyava en ma vida i m’havien semblat una quantitat prodigiosa, sobretot quan el meu pare va dir-me que me’n guardés la meitat per a les meves despeses (que consistiren, és clar, en la compra de llibres), i he d’afegir que si hi hagués entrat sense sou no hi hauria treballat amb menys il·lusió. Vaig treballar vuit anys i mig en aquella taula que hi havia davant la porta del despatx de Pompeu Fabra. En aquelles oficines col·laboraven Manuel de Montoliu, F. Torres i Ferrer, J. Casas i Homs i A. Griera; entre el mestre i tots nosaltres existia una atmosfera cordialíssima que àdhuc s’estenia, almenys en aparença, a mossèn Griera, encara que aquest la torbés amb el seu constant xiuxiueig i el permanent discreteig amb visitants desconeguts, d’aire sovint hostil, i amb la mirada suspicaç dels seus ulls escrutadors; tots procuràvem demostrar, però tan poc com ens era possible, que ens n’adonàvem. Vaig fer-hi sobretot una amistat molt ferma i sincera amb el senyor Montoliu, que tenia la taula al costat de la meva, perfecte cavaller, encara que fos home de tarannà una mica diferent del meu; amb el senyor Torres, home senzill i de cor, modestíssim i força més poliglot i entès en filologia del que deixava veure a tots els qui no el coneixien de molts anys. Pompeu Fabra, que per aquells temps redactava el Diccionari General, sortia de tant en tant a canviar impressions sobre alguna qüestió de lèxic amb Montoliu i jo, i, a part d’això, un parell de vegades cada matí solia cercar descans conversant una breu estona amb tots plegats; tocava algun cop qüestions filològiques, però més sovint literàries, ciutadanes o simplement d’interès humà; allò era molt més que un ensenyament ex cathedra: era per mi una espècie de sensació de creixença espiritual i intel·lectual en comú amb aquell home finíssim i elegant, savi i senzill, que al començament reveria com un semidéu i que se’m va anar tornant cada dia més un gran amic de caire paternal. Se’l podia contradir sense que li dolgués, però rarament ho fèiem, perquè quasi tot el que deia era tan pertinent i tan ple de tacte i fins d’un sentit comú tan complet que era difícil de mostrar-s’hi en desacord ni que un en tingués ganes, que era el que tots precisament no teníem. Encara que solament ens pagaven per anar-hi els matins, tant Fabra com jo hi passàvem també moltes tardes. Quan arribava l’estiu, ell (Fabra), el senyor Torres, els Arnalots, jo i d’altres passàvem dues o tres setmanes en un campament de l’Alt Pallars. Venia amb nosaltres un bon cuiner, i un any un porquet va fer l’ascensió darrera nostre al Planell de Trapa, lligat amb una corda. Aquells alliolis, aquells cocktails seguits d’aigües més fortes que l’alcohol, aquelles ascensions a Peguera i al Monteixo, aquells banys sota la cascada del xaragall mig glaçat asseguts en una espècie de cadira de roca! Quinta essència del goig de viure, que ja no tornaré a experimentar!

»Em demana ara notícies sobre el meu primerenc curriculum vitae filològic i fa referència a la meva tesi doctoral, que versà sobre el vocabulari de la Vall d’Aran… Per què vaig anar a la Vall d’Aran? El meu pare era advocat de la Productora de Forces Motrius, i, com que a la meva mare li convenia el clima muntanyenc, l’any 1924 Emili Riu ens va convidar a passar un mes d’estiu al xalet de la Productora, a Lés. De camí, visitàrem una tia de la meva mare que havia viscut tota la vida en un poble del Comenge, a l’entrada de la Vall d’Aran, i que a penes sabia parlar altra llengua que el gascó (d’ací ve el meu segon cognom de Vinhaus, que els francesos escriuen bàrbarament Vigneaux); amb el temps vaig conversar amb ella en aquesta llengua. L’estada al Pirineu m’enllaminia, i, com que acabava d’escriure el meu treball sobre el poeta tolosenc Bertran de Falgar, vaig fer-me el propòsit d’aprendre l’aranès, que és un dialecte gascó. D’això en parlava mesos abans d’anar a la Vall d’Aran. Mossèn Griera va tenir la bona idea (això i el fet d’haver-me deixat al començament algun llibre alemany de lingüística romànica és l’única cosa que li he d’agrair) de deixar-me la col·lecció de respostes que el savi capellà i poeta aranès mossèn Josep Condó havia enviat a les enquestes per al Diccionari dels dialectes catalans, materials molt copiosos i ben recollits. Des de Lés, cada dia feia una marxa de quatre hores per anar a Sant Joan de Torana, llogaret apartat a dalt de les muntanyes, per interrogar el vell Furquet, un ancià de 75 anys, intel·ligent i viu com una centella, que va morir aquell mateix hivern. Després, hi vaig anar tot sol quatre o cinc estius més, i així vaig recollir una documentació riquíssima, que només vaig usar en una part mínima en la meva tesi doctoral sobre el vocabulari aranès. La monografia completa que projectava va restar en projecte, si bé espero trobar encara un dia quatre mesos per a escriure-la, car pocs parlars pirinencs han estat objecte d’un estudi tan exhaustiu i minuciós com el que tinc inèdit, en els meus calaixos. En trauré mai tot el fruit? Tant se val. El fet és que des de l’edat de dinou anys jo era un home més aviat trilingüe que bilingüe, i aquest coneixement tan viu i íntim d’un parlar occitànic ha donat sempre una base sòlida als meus estudis de provençalista.

»Durant tot aquest temps les meves relacions amb Fabra foren constants i de la més gran utilitat. Després vingué la guerra civil, l’exili, la marxa a l’Argentina, la mort del meu pare a Buenos Aires, la meva càtedra a Mendoza, la Miscel·lània Fabra, les cartes perquè ell vingués a Amèrica o jo tornés a Europa… i la mort a Prada, quan ja fèiem plans per l’any següent tornar a abraçar-nos…

»Mentrestant, reprendrem el fil de la conversa i li diré que vaig anar seguint la carrera universitària. Llicenciat a Barcelona, vaig anar a Madrid l’any 1928, a fer el doctorat. Llavors vaig conèixer Menéndez Pidal. A la seva classe, només hi assistíem Rafael Lapesa, jo i dos o tres estudiants més. Menéndez Pidal no preparava mai la lliçó —mai. ¿Per què l’hauria preparada? Amarat com estava de la matèria, la classe resultava sempre nodrida i interessant per l’estudiant que ja hi venia preparat i amb ganes d’aprendre; els altres la trobaven descosida i apagada. Ell és tan bondadós, que molts alumnes n’abusaven. Recordo que un alumne que no va obrir un llibre en tot el curs ni hi va aprendre un borrall se li va acostar, pel maig, i li digué, enganyosament, que, encara que tindria matrícula d’honor a totes les altres assignatures, el fet de no tenir-ne amb ell li faria perdre la pensió que tenia demanada per anar a estudiar a l’estranger. Menéndez Pidal va cuitar a firmar-li, sense informar-se, la matrícula d’honor, i, amb el document a la mà, va anar fent el mateix amb els altres professors, no sé si amb un èxit tan fàcil. Però no cregui que en el fons fos tan fàcil d’enganyar. Ell sabia molt bé que en aquell curs només havíem tret profit Lapesa i jo. El mastí flaira de seguida el mastí de raça, i, encara que ell sabia que jo era catalanista apassionat, i a despit d’algun recel que això i els seus prejudicis de signe oposat hagin pogut crear entre nosaltres en certes zones mentals, va observar de seguida en mi els signes de l’estudiós de debò i tota la vida m’ha ajudat decididament i sense reserves. També vaig col·laborar amb ell i Américo Castro en el Centro de Estudios Históricos. Recordo que una vegada em va sentir criticar els qui deien, afrancesadament, “antiguo castellano” o “antiguo provenzal” per “castellano o provenzal antiguo”, i, sigui per la voluntat de respectar els drets de la llengua genuïna que això revelava en un que tornava d’estudiar a França, sigui perquè insinuant ell el dubte que una construcció així fos més acceptable en català que en castellà, jo vaig replicar resoltament que no ho era i que no per fugir del castellà els catalans volíem caure gens en l’afrancesament, ell va cuitar a felicitar-me. Sempre més vaig notar que em mirava amb més comprensió que a d’altres compatriotes meus, i he de fer constar que mai no m’ha demostrat desconfiança ni discriminació en aquest respecte. Van ésser ell i el seu deixeble Amado Alonso els qui m’ajudaren a obtenir una càtedra a l’Argentina; ell i el seu amic de confiança Navarro Tomàs els qui, junt amb les meves publicacions, m’obriren les portes de la Universitat de Chicago. A Montpeller vaig estudiar a despeses del meu pare. Després, la Junta de Ampliación de Estudios em donà una pensió d’un any, que em serví per a Suïssa i per a París. Aquesta pensió, la vaig obtenir gràcies a Menéndez Pidal i Américo Castro. La vaig acceptar perquè mentrestant havia ajudat vigorosament don Américo en l’edició dels seus glossaris llatino-castellans, cosa que llevà tot escrúpol a acceptar una pensió madrilenya a un nacionalista com jo. La Junta m’envià a l’estranger amb l’encàrrec d’aprendre lingüística germànica, amb l’intent d’estudiar els noms de persona hispànics d’origen visigòtic, i, en efecte, els estudis que vaig fer-hi amb Bechmann, Hotzeköcherle i Vendryes han servit de base per al meu Onomasticon Cataloniae.

»Ara veig que voldria que li expliqués una mica com foren o són els mestres que he tingut. Em pregunta com era Jacob Jud i què representa en la filologia d’avui. Li diré que immediatament després d’arribar a Zuric vaig visitar-lo a casa seva, armat de cartes de presentació de Fabra i d’un altre deixeble de l’estudiós suís: Josep Maria de Casacuberta. Per la meva banda, jo li havia escrit una carta llarga i molt explícita sobre els estudis que havia fet i els meus plans. El primer dia em va semblar que m’acollia amb una fredor reservada, però em donà cita, a casa seva, per al dissabte següent; el segon dia em va assetjar a preguntes encuriosides, sense parar durant unes quantes hores, i es va quedar el manuscrit de la meva tesi doctoral per llegir-lo; el resultat devia satisfer-lo, perquè des del tercer dia em va acollir amb una cordialitat i un interès il·limitats; a part de les seves hores de càtedra i seminari em va reservar senceres les tardes de tots els dissabtes, em va prestar llibres i manuscrits inèdits a dotzenes, em va fer conèixer tots els seus col·legues i deixebles; ras i curt: em va prodigar les seves atencions a una escala que no sé si mai ho havia fet per cap dels seus deixebles suïssos. Objectivament parlant, crec que en la nostra especialitat fou un home importantíssim i que com a home de ciència la seva personalitat no farà més, amb el temps, que agegantar-se. Jacob Jud marca el moment en què la romanística, de primer mirada com una modesta rèplica de la lingüística indoeuropea, germana fàcil dels estudis de llengües clàssiques i germàniques i després (cap al temps de Meyer-Lübke) admesa ja com a igual d’aquestes branques de la indoeuropeística, amb ell es col·loca a la capdavantera indiscutible i és contemplada com a model en el camp del mètode. La figura de Jud fou mirada per germanistes, celtistes, llatinistes i indoeuropeistes amb una admiració i un respecte igualment profunds que per als seus col·legues estrictes del camp romànic. Quan ens el puguem mirar amb més perspectiva d’ací a un o dos decennis, el veurem com un pinacle en la corba ascensional de la nostra disciplina, pinacle l’altura del qual trigarem moltes dècades, i potser més d’un segle, abans no el puguem tornar a assolir».

A l’Anuari de l’Institut d’Estudis corresponent a 1953 hi ha la notícia necrològica de Coromines sobre Jud, traspassat en 1952. És una impressionant notícia per la seva informació i, a més, per l’emoció continguda amb què fou escrita. És una notícia que no es pot deixar de llegir si es vol tenir alguna idea sobre l’estat actual de la romanística. Després d’haver posat de manifest la figura i l’obra de l’investigador científic, parla del professor i de l’home d’aquesta manera:

«Els seus deixebles teníem i tenim per ell una veritable adoració. Les seves classes eren captivants, aferraven i empunyaven irresistiblement l’interès de tothom que l’escoltava. I no pas per ésser de paraula fàcil o de personalitat magnètica. Al principi devia haver estat d’una elocució més aviat treballosa, per bé que al cap de tants anys d’exercici intens havia acabat per adquirir una facilitat perfecta; la pronúncia guardava encara una certa rudesa suïssa, amb rr aspres i oclusives molt germàniques. Les seves actituds, absolutament mancades d’estudi i àdhuc familiars, no imposaven ningú. Però la simpatia pregona de la seva mirada, la penetració amb què seguia el procés mental de tots els seus auditors, la gràcia natural amb què les seves preguntes i al·lusions personals a cada un dels estudiants aconseguien mantenir sempre desperta llur atenció, i per damunt de tot l’interès vivíssim del que deia en tota la llargada de la seva exposició (mai mancada de preparació prèvia, però tampoc no tan detalladament preparada que perdés la vivacitat), feien que tots els seus alumnes visquessin en tensió fortíssima mentre l’escoltaven. En els seminaris, aquestes qualitats podien actuar més efectivament que en les classes. El seminari romànic de la Universitat de Zuric era la seva preocupació constant: ell sabia designar l’estudiant o estudianta més adequats per a cada tasca, i els estimulava a treballar més del que haurien pogut amb cap altre dirigent: la biblioteca del seminari era la seva sol·licitud contínua: en tinc moltes proves en les seves cartes, car se servia del seus deixebles disseminats per tot el món per a completar-la constantment. No content amb això, organitzava cada semestre sortides d’excursió amb els estudiants, que aquests esperaven amb veritable deler, car sabia mostrar-los una companyonia planera i alhora digna, que acabava de matar tota resta de temor que l’alumne conservés davant un mestre tan savi i exigent».

El professor Coromines resumeix el seu judici sobre Jud amb aquestes paraules:

«En conjunt, la personalitat científica del mestre excel·leix, a parer meu en forma indiscutible, per damunt de la de tots els seus col·legues coetanis. Incomparablement més exacte i precís que Meyer-Lübke, més savi que un Jaberg o un Duraffour, de coneixements més vastos i universals que un Menéndez Pidal, un Rohlfs, un Migliorini o un Bertoldi, d’un mètode més segur i ponderat que Spitzer, més digne de confiança en les seves afirmacions que Gamillscheg, més original i també més savi que Wartburg, cap dels seus col·legues no pot posar-se al seu costat».

Coromines recorda molts altres filòlegs que ha conegut:

—Ara voldrà que li parli d’alguns investigadors importants en les meves activitats, els noms dels quals surten tan sovint en el Diccionari i tenen tanta transcendència. Sobre Leo Spitzer, primer professor a Alemanya, després a Estambul —quan el Govern volgué modernitzar la Universitat turca—, després a John Hopkins, als Estats Units, us diré que ha estat un gran investigador de l’estilística, la sintaxi i l’etimologia romànica; les llengües hispàniques, i singularment el català, van ser des de jove el seu camp predilecte. En estilística i en sintaxi se li han fet menys reserves que en etimologia, car en allò fou un mestre consumat, d’un olfacte genial i quasi infal·lible, mentre que s’ha dit que en etimologia li hauria convingut de tenir un xic més d’autocrítica. No és veritat, i tampoc no es pot dir que sigui infundat; no seria infundat si preníem els seus treballs individualment (cal tenir en compte que en publicà en quantitat innombrable), però ell pensava amb raó que el Spitzer de 1950 esmenava i completava el de 1940 i aquest el de 1930, etc. Haver escrit un article sobre l’origen d’un mot no era per ell més que un punt de partida, car tota la vida continuava pensant-hi i canviant-ho i no li dolia gens de rectificar-se radicalment; no he vist home més lliure de prejudicis i d’amor propi. Fins en etimologia va tenir intuïcions extraordinàries i sempre hi va aportar una virtut inapreciable: una capacitat de lectura infinita acompanyada d’una penetració sense precedents que li permetia d’assenyalar les pistes més recòndites i inesperades. Era el prototipus del jueu fi i penetrant. La seva personalitat era meravellosament atractiva, de manera que com a mestre oral era encara superior al valor dels seus estudis escrits, i de visu només l’he conegut en la seva vellesa, però la seva testa, la mirada i el gest eren d’una dignitat, una força i un encís poderosos. Crec que de jove havia fet «patir» molt les seves deixebles, perquè tenia fama d’home perfectament virtuós. Li agradava que el traduïssin i anotessin, rectificant o aclarint el seu estil, de vegades una mica ambigu, car no he vist mai un savi més despullat de la supèrbia que n’afligeix la major part. Ara bé: com que vaig estar encarregat durant alguns anys de traduir els seus treballs per a dues revistes a què col·laborava assíduament, encara que no he estat mai el seu deixeble directe, puc dir que fent aquestes traduccions vaig aprendre més que en moltes lliçons orals. El català va ser per a ell la més gran especialitat jovenívola, fins al punt que a Alemanya passava per l’estudiós màxim de la nostra llengua, que va restar per ell un estudi predilecte de tota la vida; li havia sentit dir paraules amarades de simpatia per nosaltres i li havia sentit l’afirmació que la nostra, per l’etimòleg, era la més alliçonadora de les llengües romàniques. Sempre va estar a punt d’ajudar els catalans quan necessitaven alguna Arma internacional i a punt sempre de dir-ne bé.

»De Steiger, en relació amb Spitzer, podríem dir que no hi ha homes més diametralment oposats. A quasi totes les virtuts d’aquest correspon un punt flac d’aquell. Si diem de Spitzer que era home d’una gran intuïció, absolutament despullat de pedanteria, de molta esma en qüestió de mètode, i molt menys fort en fonètica i dialectologia que en etimologia, estilística i sintaxi, en tindríem prou d’invertir totalment els termes per a obtenir una definició de Steiger; la crònica escandalosa i periodística ens ha dit no fa gaire que també diferien profundament en la vida privada, tot i que en això ens calgui fer la part de la malvolença política i de les intrigues d’un fals amic, que en realitat ha quedat ben pitjor que ell. Però, si amb això tindríem una descripció de certs aspectes de Steiger, cal dir que la idea de conjunt que en resultés fóra ben incompleta i indigna de la realitat. La realitat és que, amb totes les seves flaques, Steiger és un gran savi i, en el fons, un home excel·lent i cavallerós (els afalacs i mals exemples rebuts en una ciutat que freqüenta li feren mal). Només és que, si bé ensenyava a Zuric, i amb èxit, lingüística romànica i que sol rumbejar una vasta erudició orientalista, el seu aspecte sòlid, almenys com a investigador, és l’arabística, sobretot la fonètica i la dialectologia aràbiga. En aquest terreny tan difícil, complex i mal assequible, és un especialista de primera força i la seva familiaritat profunda amb les coses hispàniques fa que ocupi un rang únic en la qüestió vital de l’intercanvi arabo-romànic. Car l’escola d’arabistes, de la qual sol dir-se tant de bé, i per cert amb raó, presenta una estranya llacuna en tot el que és lingüística: els arabistes espanyols ho han estat tot: grans historiadors, tècnics literaris, historiadors de la ciència i de la cultura, coneixedors pràctics de la llengua. En tot això han estat grans mestres, i àdhuc com a filòlegs han estat acceptables, però com a lingüistes zero —per estrany que sembli. I Steiger ha suplert aquesta llacuna fonamental. La seva Contribución a la fonética hispano-árabe, a desgrat de petites imperfeccions, és una obra mestra i una eina de treball imprescindible.

»Walther von Wartburg, suís de naixença, com tants il·lustres lingüistes romanistes (Jud, Meyer-Lübke, Guillieron, Bally, Gauchat, Jaberg, Cornu, Steiger…), en realitat sembla, i de fet és, molt més alemany que suís, i no sols per la filiació universitària, sinó sobretot pel que fa a la fesomia moral, política i àdhuc física. Tant o més que un bon investigador és un docent eficaç i un gran organitzador científic, que no és pas una lloança petita, quan es tracta d’una ciència de tant d’embalum erudit com la lingüística i filologia romànica, en particular la lexicologia. La història acadèmica dels nostres països occidentals li ha permès i facilitat el que ens ha negat a altres: organitzar un vast equip de col·laboradors ben triats i situats; obra bona, no sols per ell, que li permet sovint d’adornar-se amb plomatge d’altri, sinó també per tots, car l’equip restarà després de la seva mort (no oblidem que ja té setanta-quatre anys); reconeguem que també ha estat un gran organitzador del seu treball propi i que ha estat un treballador colossal, herculi, de cap a cap de la seva llarga vida. Part de la seva obra i de la que més es maneja no és gaire sòlida, i en els seus manuals hi ha sovint oripell i metall de llei dubtós, encara que sempre brillant. La seva obra sòlida i durable és el diccionari etimològic francès (la sigla FEW sol reemplaçar el títol complet), però quina obra! Aquests deu grans volums publicats (i esperem que en vida seva encara en puguin sortir alguns més) constituiran una pedrera que solament generacions futures de lingüistes arribaran a explotar com cal; ara com ara, solament els millors dels seus col·legues en treuen veritable partit, encara que tothom el cita superficialment; es tracta d’una poderosa sinopsi del colossal conjunt de la lexicografia de França entera, dialectal, antiga i moderna. La massa dels professors i estudiosos de les llengües romàniques, ara com ara, adopta davant Wartburg i la seva obra una actitud doblement errada: d’una banda, en realitat, recula peresosament davant la utilització eficaç, directa i crítica d’aquesta mola gegantina; d’altra banda, esbalaïda i espaterrada per aquest conjunt poderós i d’aparença uniformement brillant, té tendència a prendre com a article de fe les deduccions que Wartburg en treu, sigui en els seus manuals i monografies (sovint molt flacs, com ja he dit), sigui en les conclusions del mateix FEW. En realitat, aquestes valen molt menys que els materials: Wartburg és home de pensament poc original i poc penetrant, si bé sempre molt hàbil (com a crític és millor). Una reacció contrària a ell s’esbossa ara que ja és vell i s’esvaeix la seva antiga omnipotència acadèmica; és probable que aquesta reacció prengui una actitud depreciativa, potser encara més errònia que la deïficació de què ha estat objecte un home tan influent i que té tendència a caure de peus en totes les situacions. Ningú no esperarà que jo me’n faci l’apologista (sempre m’ha tirat tants còdols com podia sense mostrar gaire la mà), però no em reca de dir imparcialment que, si aquesta reacció és molt radical, no serà un bon símptoma per a la nova generació i que el mal que se’n digui potser encara resultarà més xocant que els elogis desorbitats que li plovien fins ara. El xarlatanisme i la peresa fan estralls entre certs grups de joves, i Wartburg, almenys, no és un peresós ni un xarlatà.

»Mario Roques ha estat la figura dominant i fins i tot podem dir la figura dominant a França en la lingüística romànica del segon quart de segle. De fet, aquest cors fondament parisenc era un home d’un gran talent i de més vivor i finesa encara. Ara que ja no hi és, que ja no pot fer mal ni se’n pot esperar bé (més que res això, car, a despit dels seus aires malignes, en el fons era bondadós), probablement molts s’entretindran a rebaixar el seu valor; en tot cas serà una víctima segura de la conspiració del silenci, que s’aplica sempre a la gent de la seva corda. Ja en vida d’ell, alguns deien a sota veu que era culpable de la innegable caiguda que ha sofert a França, i sobretot a París, la lingüística romànica (no la lingüística en general) en els últims trenta anys; donaven entenent que Roques afavoria aquesta tendència a la baixa per por de l’ombra que li podrien fer certs bons elements condemnats a vegetar en la vida intel·lectual de la França provinciana. Hi ha molts indicis que demostren que aquesta és una acusació injusta i que aquest estancament creixent s’hauria produït sense ell com amb ell. Roques mancava, potser sí, d’audàcia per a fer triomfar els millors, però crec que desitjava el seu triomf més que el dels mediocres, encara que pensés que, la victòria d’aquells, havien de guanyar-se-la ells mateixos i prengués, en el cas, l’actitud, ai!, tan francesa, del “Ça ne me regarde pas”. També podem reconèixer que el valor personal de Mario Roques era més alt com a crític i com a docent que en qualitat d’investigador, més ample com a filòleg que com a lingüista, i que era més un especialista del romanès, de l’albanès i del francès que un romanista en general. Però quin comentador de textos! I quan el coneixement d’una llengua arriba al grau de finesa, profunditat i perfecció que ell tenia de la llengua romanesa, el fet adquireix una qualitat transcendent i cal parlar de ciència més que d’erudició. Valia la pena d’emprendre l’estudi especialitzat de la llengua romanesa per a poder assistir als seus cursos magistrals de l’École des Langues Orientales Vivantes i poder aplicar a les altres llengües mètodes de tanta perfecció com els que li servien allí per a la disquisició de la més oriental i recent de les llengües literàries neollatines. Escoltar-lo era una delícia. Roques va ésser sempre un demòcrata conseqüent i un amic fidel i actiu dels catalans.

»I ara que li he dibuixat breument els retrats d’algunes persones de gran categoria que s’han mogut o es mouen a dins dels estudis romànics —ho he fet breument perquè si no allargaríem desmesuradament aquest paper—, us haureu pogut fer càrrec de l’embalum enorme i pràcticament universal que tenen aquests estudis. Hi ha una unitat de la filologia i encara més de la lingüística romànica. Sempre resulta alarmant de veure que algú no sap més que lingüística francesa o castellana o catalana (en el nostre cas potser és més perillós que en cap). El romanisme és inconcebible sense el poliglotisme. I això no solament perquè l’estudi d’una llengua germana constitueix el millor entrenament per al de les altres, sinó encara més perquè la història de tota llengua és plena de llacunes irreparables —fins la de les llengües més treballades, com el francès—, irreparables en si, però que es poden suplir fins a cert punt per inducció gràcies al que ens permeten endevinar les llengües de la mateixa família. D’ací el costum saludable, més o menys establert a tot arreu i molt respectat en molts països, de fer estudiar alhora, simultàniament, la història d’unes quantes llengües, si no totes, derivades del llatí; observeu que no es parla mai de “francesistes”, ni d’“italianistes” (i que “catalanista” no s’usa en aquest sentit), sinó precisament de “romanistes”, i si, d’altra banda, es parla bastant i massa d’“hispanistes” i “provençalistes”, el vici de molts especialistes del castellà i de la llengua d’Oc de conèixer molt poc les altres llengües romàniques és precisament un indici de l’estat d’endarreriment que sovint, i amb raó, s’ha retret a la filologia d’aquestes dues llengües».

—Sospito que acabem de definir el que és un diccionari d’una llengua romànica i en general d’una qualsevol llengua parlada. La concepció actual d’un diccionari ja no és un inventari de paraules que es parlen a dins d’unes determinades fronteres polítiques. És una cosa molt més vasta, amb les paraules provinents de les arrels arcaiques de l’idioma —en el cas del castellà, les paraules d’origen llatí i aràbic— i de totes les llengües de frontera, i de vegades de situació molt allunyada. Els índexs que heu donat, en el vostre diccionari castellà, dels orígens d’aquestes paraules és de la més gran eficiència contra el nacionalisme lingüístic, que en aquest país ha fet tants d’estralls. Totes les llengües són iguals, tenen els seus orígens complexos i variats. Fer l’argument de la superioritat d’una llengua, no té cap sentit. Aprofitar una suposada superioritat d’una llengua per finalitats de prepotència política, és diabòlic i criminal. La diversitat de les llengües és un fenomen de la vida, de l’espontaneïtat. Enfrontar-s’hi amb la peresa mental és una pura composició d’ignorància.

Coromines em deixa dir com si li parlés de l’època de les cavernes o de la tertúlia política d’un qualsevol cafè peninsular patriotera i adotzenada. No considera necessari dedicar-hi un qualsevol moment —un simple instant.

—Ara voleu que us parli de la filologia romànica als Estats Units i en definitiva de la meva obra a la càtedra de la Universitat de Chicago… La vida acadèmica, universitària, als Estats Units, té verament el caràcter gegantí, si puc dir-ho així, mamútic, que amb un cert mig riure humorístic molts tendeixen a atribuir a totes les coses nord-americanes, de vegades sense gaire fonament. Però que allà tota família, si vol, té diners per a pagar estudis universitaris als nois i a les noies i hi ha una forta pressió social que obliga a fer-ho, no hi ha dubte. Vet aquí per què entre universitats i colleges (que al capdavall són institucions de nivell universitari) es calcula que n’hi ha un miler. Aviat és dit, però pensi que això significa més de deu mil professors universitaris de llengües romàniques! Una xifra impressionant que fa escruixir! És clar que hem de cuitar a fer reserves: entre aquests colleges i universities, la majoria són de qualitat molt mediocre. Però no hi fa res: les institucions bones es compten per alguns centenars, les de primer ordre són algunes dotzenes, i aquella xifra abracadabrant, sigui com vulgui, bastaria per si sola per a donar potencialitats enormes a l’estudi de qualsevol disciplina. Diversos factors, especialment la major diferència en relació amb Europa o Amèrica del Sud que hi ha entre el prestigi de les carreres científiques i el de les humanístiques especialment als ulls de la plebs nord-americana (però no solament la plebs), fan que les altres facultats comptin amb mitjans econòmics i amb recursos humans molt superiors als de la Facultat de Filosofia i Lletres (allí anomenada Divisió d’Humanitats) i sobretot fan que en aquesta es negligeixi el que no és de primera necessitat: és a dir, la investigació, al costat de la docència. Així i tot, la investigació filològica compta, allà, amb recursos enormes. Per desgràcia no sempre ben aprofitats. Per a aprofitar-los bé caldria excloure d’aquests recursos la gran majoria d’aquella munió immensa de deu mil persones, i això, en el sistema nord-americà, no és possible, car tots absolutament estan sota una forta pressió per part de les autoritats acadèmiques que les obliga a publicar si més no articles de revista o llibres d’ensenyament pràctic; els directors de revista o els administradors de cabals per a la investigació es veuen obligats ineludiblement a reservar una bona part de les seves possibilitats per a la gran majoria d’aquestes deu mil persones, que en realitat és absolutament incapaç de fer investigació veritable.

»I aquesta és la situació que tenim als Estats Units, situació formidable i potser en gran part col·lapsada pels mateixos recursos —enormes— del país.

»I ara que som sobre aquest tema li diré que estic molt content de parlar dels meus deixebles nord-americans. Li parlaré sobretot dels autors de tesis doctorals escrites sota la meva direcció, especialment les dedicades al català. Frank Naccarato té en preparació molt avançada una edició crítica i comentada del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis. Per a comprendre la importància que té aquest treball sobre el gran polígraf trescentista no solament cal tenir en compte que Eiximenis és un dels més grans escriptors que hagi tingut mai la nostra literatura, sinó que es tracta pràcticament d’una obra inèdita, car no n’hi havia més que una edició incunable, de la qual no es conserva més que un nombre d’exemplars molt petit a les biblioteques de tot el món i és una edició pèssima, reblerta d’errades tipogràfiques i de tots els ordres que la fan incomprensible en centenars de passatges. N’hem trobat manuscrits molt millors i més antics, que ha calgut llegir en condicions de vegades penoses. Aquesta feina de lectura i de còpia ja és completa. Mistress Charlotte S. Kaiazzeh i míster Edward Neuggaard no estan menys avançats en la preparació d’una edició completa de les Vides de sants rossellonesos, del segle XIII; no és un manuscrit tan llarg com el d’Eiximenis, però en canvi les dificultats de lectura eren molt més grans, i es tracta d’una llengua molt arcaica, dialectal i dificultosa. Aquestes Vides de sants són la base del famós Flos Sanctorum, que ha circulat tant i ha tingut tanta influència literària en el llarg de la literatura catalana i occitana; totes les versions posteriors en llengua d’oc i en català són adaptacions d’aquesta versió rossellonesa primitiva, dels anys 1200, fins ara inèdita i no estudiada (llevat d’un estudi molt parcial que en vaig donar jo fa anys). Joseph Gulsoy, ja professor a la Universitat de Toronto, va acabar fa mig any sota la meva direcció l’estudi del més antic intent de diccionari científic català: el Diccionari valencià antic i modern que Joaquim Sancho va deixar inèdit i incomplet i es troba a la Biblioteca Mazarine de París, després de l’any 1800; havia de ser un veritable diccionari d’autoritats a la moderna. Gulsoy ha aconseguit identificar les fonts, llevar-ne les obscuritats inherents a tota obra inacabada i explicar-ne tots els mots poc coneguts i difícils. D’aquestes obres, està projectada la publicació de les dues primeres en “Els Nostres Clàssics”, de Josep M. Casacuberta, i de l’altra, en una col·lecció valenciana. S’han publicat ja a Espanya tesis d’altres doctors deixebles meus que no pertanyen o no corresponen estrictament a la filologia catalana. La de David A. Griffin, Los elementos mozárabes del vocabulista del siglo XIII atribuido a fray Ramón Martí, si no és dedicada al català hi falta poc, car es tracta del mossàrab mallorquí-valencià; estic molt orgullós d’aquest deixeble meu, savi arabista al mateix temps que romanista. D’altres estudiants que he guiat fins al doctorat (Louis Cooper, Kelvin Parker, Robert Baird) han dedicat sengles tesis als textos medievals aragonesos, gallecs i lleonesos, de manera que el grup que he dirigit a Chicago es distingeix pel fet de dedicar-se a les llengües i als dialectes de tota la perifèria hispànica (si bé algun altre doctorant guiat per mi prepara també alguna tesi estrictament castellana, occitana o francesa). Hi ha altres tesis catalanes en projecte més o menys avançat. Privat per un fet trist de formar escola a Catalunya, almenys m’ha estat donat d’ensinistrar en la filologia catalana tot un grup de joves estudiosos nord-americans que estan plens, ho pot ben creure, d’una càlida simpatia per la nostra terra.

Pregunto a Coromines:

—El Diccionari Català, l’Onomasticon Cataloniae, sortiran aviat?

—Oblida una tercera obra —em diu el gran lingüista—: oblida el Tractat de gramàtica històrica catalana, no menys important ni preparada menys a fons i des de menys anys que les altres dues obres. És el que, espero, sortirà primer. Tindrà almenys dos grossos volums, el primer dedicat a la Fonètica, l’altre o altres a la Morfologia, i certs capítols a la Sintaxi. De la primera ja hi ha diversos capítols en redacció definitiva i espero que aviat ho estaran tots. Afegiré que els materials de l’obra estan completats i són molt copiosos. Tota la Fonètica pot estar acabada en menys d’un any o màxim dos: depèn de certes incògnites de la meva activitat docent durant l’any que ve. La Morfologia, que és una matèria menys delicada, estarà llesta certament en menys d’un altre any, encara que serà més voluminosa. La Gramàtica històrica apareixerà en dues versions. Una de més anotada i amb més detalls, en català, sortirà a l’Editorial Barcino i comprendrà les dues parts; l’altra, en castellà, solament comprendrà la Fonètica i serà d’una redacció més abreujada; apareixerà com a part de la Enciclopedia Lingüística Hispánica, en curs de publicació a Madrid.

»Per la publicació de l’Onomasticon Cataloniae hi ha una condició prèvia: la tremenda tasca de completar la recollida de la toponímia viva de les terres de llengua catalana. Aquesta tasca, he de fer-la pràcticament jo sol. És, modèstia a part, aclaparadora. És una obra que ha de fer-se sobre el terreny, anant d’un poble a l’altre, i sovint exigeix fortes marxes de muntanya (una de les enquestes es va fer dalt d’un cim del Pallars de més de 2.500 metres, una altra a més de 2.600, prop del cim del Canigó, etc.). És una feina dura per a un home que en aquest moment presenta cinquanta-sis anys i ja no té les cames ben joves, si bé el cor i els pulmons són encara juvenils i la voluntat és més acerada que mai. La recollida és ja completa a la Catalunya francesa, Andorra i la Catalunya aragonesa, i es troba quasi completa en el Principat (més de 900 municipis entre els 1.080 que té aquest espai), de bon tros la més gran i més densa de totes. Sobre València, li diré que ja falta poc, perquè dels 405 municipis d’aquell país, d’aquí a un mes (la notícia és de juny de 1961) se n’hauran visitat 125 (ara n’hi ha 57). Sobre les Illes, el treball està més endarrerit: dels 65 termes municipals de les Balears, només en tenim dos d’explorats. Per fer-ho curt: aquesta part de la feina, si no sorgeixen obstacles externs improbables o una crisi greu de la meva salut, estarà acabada a tot estirar d’aquí a tres anys. La recollida de la toponímia antiga i de l’antroponímia en fonts escrites es troba encara més avançada i la part d’investigació etimològica quasi és acabada. Resta la redacció definitiva. Espero tenir el primer volum llest per a la impremta d’aquí a quatre anys; potser quatre i mig o cinc si em decidís a incloure-hi, a manera d’apèndix, com ho he ofert alguna vegada, la toponímia viva de l’Alt Aragó pròpiament dit. L’obra tindrà en total cinc o sis grans volums, més grossos que els del meu diccionari castellà. És possible que alguns d’aquests (sobretot els que contindran mapes, si no es renuncia a la possibilitat d’incloure-n’hi, encara en estudi, i els que es dediquin als noms menys importants si es fa aquesta tria i no se segueix un ordre purament geogràfic, cosa tampoc no decidida definitivament) no surtin fins després de la publicació del diccionari català.

»Dirigeixo des de 1931 l’enorme empresa científica de l’Onomasticon Cataloniae amb el propòsit de recollir exhaustivament tots els noms de lloc i de persona, importants o insignificants, del domini català sencer: tots els noms moderns i vius i també tots els conservats en la documentació antiga. Al meu entendre, no es pot abordar una feina com aquesta sense subratllar-ne ben bé l’extrema dificultat, la profunda obscuritat que l’envolta i els múltiples paranys de què està sembrada. No cal dir que, en la nostra ignorància extrema de les llengües pre-romanes del país, ens trobem en un perill constant de prendre el que és basc per cèltic o el que és cèltic per ibèric, o de confondre-hi els elements pertanyents a d’altres llengües indoeuropees del fons primitiu o amb mots del substrat que sol anomenar-se “mediterrani”. Però l’estudi està tan poc avançat i els mètodes que alguns hi han aplicat són tan pocs segurs, que moltes vegades —i això ja és menys disculpable— s’ha tingut per pre-romà allò que és senzillament romànic, germànic, llatí, etc. I és que els erudits que s’ocupen preferentment d’aquest ordre de recerques solen caure en errors metòdics que no poden deixar de desorientar-los —alguns dels quals he posat de manifest en revistes i en comunicacions inèdites o publicades. En un terreny tan enormement difícil com el que al·ludim, el primer requisit per a una persona que aspira a garanties de seguretat és estar perfectament informat sobre les formes dels noms en els documents medievals i tenir un coneixement detallat i de primera mà de la informació moderna relativa a aquestes formes, amb els fets geogràfics de tota classe i la pronunciació popular i les variants del nom usades en els voltants. Per altra part, és una feina vastíssima: es tracta de recollir tots els noms de lloc —en la més llarga accepció del terme— del nostre territori: noms morts o vius, inhabitats o habitats (independentment de la seva importància), noms de corrents d’aigua, de llacs, d’accidents orogràfics, de cases isolades, d’ermites i santuaris, de coves, fonts, arbres coneguts, etc. He proposat d’ampliar aquesta investigació a la meitat nord de la part aragonesa de la província d’Osca, perquè és en aquell territori que s’estableix la relació entre el territori català i el domini de la llengua basca, per la importància del basc i de la zona intermèdia per a l’estudi del substrat pre-romà de Catalunya. És un treball formidable. Primer s’han de despullar els documents antics i moderns. Després s’ha de fer un treball sur place. Jo he estat alpinista i un caminador inveterat. He recorregut a peu, en tots sentits, diverses vegades, gairebé tota la Catalunya espanyola i la francesa, tot el nord del País Valencià i em proposo trepitjar tot el que falta. En el curs d’aquestes caminades, interrogo constantment la gent del país i escric ja una gran quantitat de cèdules de noms de lloc. Després es tracta de fer l’enquesta definitiva i de trobar un testimoni important, cosa que se sol fer d’acord amb el Consell municipal prèviament avisat. És sempre preferible que aquest testimoni sigui un pagès, de vegades un caçador, un guia, un guarda forestal, però sobretot un pagès que hagi cultivat diferents llocs del terme, i millor encara si el pagès és caçador, guia, etc. Són la gent que coneix els noms del territori comunal de la manera més completa. Generalment hom descarta els empleats municipals, els mestres, els “savis” i els intel·lectuals locals, que, llevat de casos particulars, coneixen una part molt més petita del que s’imaginen, i les notícies que forneixen són sempre les més dubtoses. Aquesta enquesta se sol fer sobre una altura o punt dominant, de vegades al voltant d’una torre circular, perquè en general la memòria visual és la més fecunda i el procediment es presta el menys possible als malentesos, amb el benentès, però, que després de la utilització de la memòria visual es procedeix a interrogatoris sobre accidents que escapin a la referida visió, cosa que sempre ofereix realitats suplementàries. La finalitat de l’Onomasticon Cataloniae és sobretot lingüística, però situada aproximadament en el pla municipal. En fi, he donat compte d’alguns resultats obtinguts pels meus auxiliars, col·laboradors i per mi mateix en diverses revistes nacionals i estrangeres i hem publicat les instruccions del treball “Per al recull dels noms de lloc de Catalunya”, que s’han reeditat en la monografia del senyor J. Iglésies.

»Pel que fa referència al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, us diré que els materials ja estan recollits; estan recollits tots, cosa que no descarta la contingència d’ampliar-los en algun aspecte especial, sobretot si publicacions noves i importants ho aconsellen. Llevat de la possibilitat de què acabo de parlar, la redacció definitiva vindrà després de l’Onomasticon. És possible que resulti una obra no menys voluminosa que la paral·lela castellana, car la dedicada al català comprendrà, també, a part de l’estudi etimològic, la definició detallada, documentació i exemples d’uns quants milers de mots que no figuren en cap diccionari publicat ni en curs de publicació; d’aquí el nom de “complementari”».

—L’interès de la filologia internacional pel català és considerable. És un fet que es pot constatar. Digui’m alguna cosa sobre aquest fet. Per altra part, li pregunto: el nostre idioma, puja, baixa, es manté?

—Tots els idiomes, en certa manera, són una aiguabarreig, tant si ho pren en el sentit de contenir barreja d’elements lèxics de procedència diversa (fins diré que en aquest sentit el francès, el castellà, l’anglès, tenen més d’aiguabarreig que el català) com si ho entén en el sentit que es poden considerar una transició entre dos altres tipus, o més, de la mateixa família lingüística; si, el català forma la transició entre la llengua d’oc i les llengües hispàniques, però si canviem el punt de vista podem dir amb la mateixa justícia que la llengua d’oc forma la transició entre el català i el francès o entre català, francès i italià, que el castellà formava i forma pont entre català i portuguès, que el toscà o italià és l’idioma de pas entre el romànic occidental i el centroriental (sud-italià, romanès, etc.). Els filòlegs s’han interessat pel català per raons diverses: pel gran valor i la influència de la nostra literatura medieval, pel caràcter inconvencional i anticlixé del vocabulari usat pels millors literats de la nostra Renaixença (era la raó que solia donar Spitzer) i també pel valor artístic de certes creacions literàries del català modern (el Cant espiritual de Maragall em sembla un dels punts més sublims que ha escalat el pensament humà, traduït en forma idiomàtica, en tots els temps), del tremp indubtable de què ha donat proves el nostre poble i la nostra llengua en sobreviure pertinaçment a tantes catàstrofes, més terribles que les que han bastat per a anorrear altres llengües, i potser per damunt de tot, simplement, perquè ignorar el català és desconèixer voluntàriament una part de la Romània lingüística, una peça modesta si es vol, però tanmateix essencial i fins d’importància essencial (pel que fa al vocabulari castellà en general, el vocabulari marítim, etc.). En general, la meva idea és que la llengua es manté i en alguns aspectes contraataca. Si es té present la subversió de valors que s’ha produït en el segon terç del segle que vivim sobre les coses d’Espanya, sobretot a l’Amèrica hispana i en general davant del món occidental, la llengua catalana no és pas de les coses que ha sofert més. Ara: d’amenaçada fortament, sí que ho està, però no oblidem que ha viscut en forta i contínua amenaça des de fa cinc-cents anys. Catalunya, durant segles, ha fet un esforç enorme per castellanitzar-se i no se n’ha sortit. Potser les amenaces més greus no són les que pesen sobre l’ús popular a Barcelona, sobre l’ús de la llengua literària, que és allò de què es parla sempre, sinó sobre l’ús en certes comarques o en certs pobles d’aquestes comarques; paradoxalment són certs pobles de les comarques més riques, com el Camp de Tarragona, l’Urgell, la Catalunya francesa i algun de l’Alta Ribagorça com Pont de Suert, on s’ha produït el fet nou de la invasió andalusa en massa; són els pobles menys rics d’aquestes comarques riques (Vila-seca i certs pobles del Gaià, en les comarques tarragonines, per exemple) en què les companyies forasteres o el propietari insaciable han provocat i facilitat odiosament aquesta entrada d’elements endarrerits o pobríssims que qualsevol dia intervindran en un o altre dels trastorns periòdics que sofrim; les zones veritablement riques o endarrerides socialment o econòmicament se salven d’aquest fenomen, que, per tant, resta força localitzat. El problema magne és, doncs, el de sempre: la nostra debilitat demogràfica relativa enfront d’altres terres peninsulars, i això pot canviar, com a depenent que és del desenrotllament econòmic, i una vegada Espanya entri a la comunitat europea i es vagin eliminant les característiques semifeudals. Aquest procés pot trigar, i mentrestant s’hauria de trobar la manera de fer alguna cosa.

—Deixem amb pena aquest tema. Tornem al fil desapassionat de la conversa. Sobre els substrats arcaics del català, hi deu haver tantes coses a dir…

—I tal! —diu Coromines—. Agafi només la influència cèltica. Pel que fa als elements cèltics, l’ibero-romànic, per bé que un poc menys fecund que França, en posseeix, tanmateix, un bon nombre de propis: cada vegada es va veient més clar, i en adonar-se’n els romanistes no fan més que petjar el rastre dels etnòlegs. Em bastarà recordar les recerques recents dels lingüistes com Pokorny i prehistoriadors com Bosch Gimpera i remetre al llibre tan dens i instructiu de Caro Baroja Los pueblos de España, on veiem tot l’àmbit de la Hispània pre-romana, literalment atapeït de relíquies cèltiques. És veritat que apareixen en quantitats més denses a l’oest que al centre i que aquest element cèltic meridional s’esclarissa encara més en arribar a terres catalanes; i, amb tot, aquests presenten elements cèltics que els són propis, elements als quals, en català, s’ha d’afegir un altre corrent cèltic provinent del gal·lo-romànic, que a França va ésser recobert en part per estrats o capes lingüístiques posteriors.

En la Keltische Zeitschrift de Tübingen, de novembre de 1954, Joan Coromines ha escrit sobre aquesta qüestió: «Des del punt de vista geogràfic, la vella divisió de les nacions hispàniques feta pels geògrafs romans i grecs de l’Antiguitat entre celtes, celtibèrics i ibèrics, ens dóna aproximadament una bona orientació. Els celtes, a l’oest, corresponen molt bé amb l’actual territori dels llenguatges portuguès i gallec, així com una mica amb els dialectes hispànics de l’oest: lleonès, extremeny i asturià. Els ibèrics, a l’est, corresponen als països en què es parla català amb l’afegit de la regió aragonesa. Els celtibèrics ocupen el restant, el centre de la Península, o sia més del territori de llenguatge castellà. Així hom ha d’esperar molts celtismes en portuguès i lleonès, menys a Castella i cap a Aragó i a les àrees lingüístiques catalanes. De fet, el nombre de celtismes romànics decreix en passar del portuguès al castellà i del castellà al català, però hi ha una rectificació important en aquesta teòrica o apriorística explicació amb referència a Catalunya: a la part nord d’aquest país es troben un considerable nombre de celtismes, de vegades acostats als celtismes gal·lo-romànics; altres vegades, als celtismes hispànics i altres, encara, totalment diferents dels celtismes de la Gàl·lia i els de Castella-Portugal. De fet, els arqueòlegs han descobert que al nord de Catalunya es produí una invasió cèltica especial sense cap connexió amb les invasions cèltiques del restant d’Espanya. Així, només hi ha una regió de la Península completament alliberada de celtismes, que és Aragó; en conseqüència, quan una paraula pre-romana té el seu centre a la regió aragonesa, es pot afirmar que no pot venir del cèltic, i si haguéssim de donar algun nombre aproximat entre les paraules que tenen el seu centre de vitalitat en portuguès i lleonès, amb les que el tenen a Castella i a Catalunya, podríem dir que específicament en portuguès i lleonès el seu nombre és de més de cent; en castellà, una quarantena, i que els celtismes en català són una dotzena, i a Aragó, cap.

»El mossàrab no era una mena d’àrab, sinó una llengua o, més exactament, un conjunt de dialectes purament romànics parlats en els territoris dominats pels moros; de semític, no en tenia més que les llengües del nord d’Espanya (és a dir, alguns arabismes de vocabulari, probablement, és veritat, un poc més nombrosos, però no gaire més que el català actual); en canvi, en els seus elements purament llatins, era segurament, de totes les llengües romàniques de la Península, la més diferent de totes les altres. Parlat en tot el territori de les Balears, del país valencià i de Tortosa i ribera de l’Ebre, va ésser absorbit i anul·lat en aquestes terres pel català i en les altres zones meridionals i centrals de la Península pel castellà i el portuguès, no sense, però, deixar algunes relíquies, escadusseres i poc importants, en els moderns parlars locals. Amb el català fins s’ha donat el cas que algun d’aquests mossarabismes s’ha propagat posteriorment a tot el territori lingüístic (per exemple, l’adjectiu “fondo”, el verb “trepitjar” i en particular alguns substantius com “garbell”, “fotja”, “romesco”, mots que no existien en el català literari medieval, llengua eminentment purista, però que avui són d’ús general)».

—Li vull fer una darrera pregunta. Vostè, Coromines, ¿és un estudiós per l’estudi mateix, per obrir nous aspectes a la ciència, o un estudiós per practicar alguna forma de sensualitat?

—Potser no cal dir que el meu treball exigeix una disciplina dura i sovint desagradable. Però em sembla que entenc el que vol dir, i ben mirat, en el fons, no deixa de tenir raó. Sí, també hi ha una mena de plaer en la investigació i l’únic que en restarà quan ja les dents (dents de tota mena) no me’n puguin donar gaires més. Trobar la solució d’un problema obscur, solució molt difícil i que us havia preocupat durant anys, vet aquí un gran plaer. Trahit sua quemque voluptas, i aquesta voluptat la vaig sentir de molt jove. És veritat, doncs, que l’estudi no ha estat per mi solament un mitjà de guanyar-me la vida, sinó al mateix temps la satisfacció d’un instint. No pas, però, perquè no m’atraguessin d’altres de més físics, entre els quals n’esmentaré un, perquè per mi ha arribat a ser un violí d’Ingres, perquè consisteix també a triomfar d’una dificultat i per l’evident utilitat que ha tingut en els meus treballs de toponímia. Vull dir que tota la vida he estat un apassionat excursionista, i el dia que vaig dirigir la primera ascensió registrada del Cerro Blanco Olonquimini, en els Andes argentins, de 5.200 metres d’altitud, vaig sentir un goig al capdavall semblant al que em donen les millors troballes d’història lingüística. Com a anècdota curiosa es pot afegir que d’aquest pic no sols vaig trobar-ne l’única ruta practicable, sinó que vaig restituir-li l’antic i saborós nom indígena, identificat en antics documents locals, car els puesteros de la regió solament li recordaven la denominació esblaimada de Cerro Blanco. Si algun dia ve a veure’m a casa, que és a casa seva i hi serà molt ben rebut, hi veurà penjades a les parets les fotografies d’aquesta «conquesta» i fins li podré ensenyar el diploma que me’n va estendre el Club Andinista Argentino.

Nascut a Barcelona el 1905, Joan Coromines té, en el moment d’escriure aquestes ratlles (estiu de l’any 1961), cinquanta-sis anys. És un home alt, corpulent, vital, un admirable espècimen humà. Presenta la indefectible panxeta de l’home que ha arribat a la maduresa de la vida humana. El seu entregent és benèvol i lent, una mica reservat, comprensiu, desproveït de l’arrauxament meridional. La maduresa dels seus anys és perfectament compatible amb el seu formidable rendiment de treball. Jo tinc la impressió que és l’home que treballa més d’aquest país —que treballa d’una manera segura, compassada i llarga. El lector que hagi passat els ulls per aquesta notícia, que tingui un coneixement, per petit que sigui, del Diccionari, que conegui, encara que només sigui de referències, el que ha escrit i elaborat, potser es preguntarà, com jo mateix m’he preguntat moltes vegades: ¿és compatible la vida humana amb tot el que Coromines vol abraçar? Si arriba a cap sense defalliments físics, deixarà una obra immensa, utilíssima, formidable. Que Déu conservi la salut i la vida a aquest català de primeríssima categoria, tan important!