JAUME VICENS VIVES

(1910-1960)

Jaume Vicens Vives nasqué a Girona, carrer de Santa Eugènia, número 5, el 6 de juny de l’any 1910. La situació de la casa, a la part nova de la ciutat, relativament pròxima a la farinera del senyor Ensesa, demostra que la preponderància, en aquell moment, en la família, era del pare. El senyor Vicens fou el que avui en diríem un alt empleat —potser el de més categoria— dels negocis del senyor Josep Ensesa. El que ho revela és que quan la feina l’obligava a desplaçar-se utilitzava la tartana de la casa; això fa pensar que avui, en les mateixes circumstàncies, hauria utilitzat el cotxe, que és la tartana d’ara. Fou un home tan lligat amb els ingressos del gran comerciant gironí, que fou sempre conegut, en aquestes terres, pel senyor Vicens de ca l’Ensesa.

Vicens és un nom típic de la Selva i específicament de Sant Feliu de Guíxols. La branca paterna del professor prové, en efecte, de Solius, un poblet deliciós del retroterra de l’esmentada ciutat. La gravitació humana dels selvatants sobre la ciutat de Girona és constatada des de molt antic.

El senyor Vicens fou un empleat modèlic, puntual, eficient, amb un sentit de la responsabilitat sense falla, precís, gran comptable, desproveït de la mínima distracció. Potser només tingué un somni: tornar a Sant Feliu de Guíxols en els últims anys de la seva vida, cosa que no pogué realitzar. Quan el vell Ensesa inicià el planejament de la primera gran iniciativa turística de la costa, és molt possible que el senyor Vicens influís en l’elecció del lloc —que en un principi s’havia d’haver projectat sobre Tossa— i intervingué en els primers contactes amb la gent. Aquest fou l’origen del que després fou S’Agaró. No cal dir que amb aquesta situació el senyor Vicens es guanyà perfectament bé la vida. La infantesa dels seus fills es caracteritzà per una situació econòmica molt folgada, desproveïda, en aquest sentit, de qualsevol preocupació. Jaume, com els seus germans, tingué les millors joguines que en aquella època es pogueren tenir a Girona —joguines que foren l’admiració dels seus companys d’escola. És natural que fos així. El senyor Vicens fou un home important, perquè els negocis que contribuí a bracejar sota la direcció del vell Ensesa foren d’un volum que no es podria discutir.

Seria difícil d’imaginar un matrimoni més desigual que el que efectuaren la senyoreta Victòria Vives i el senyor Vicens. Victòria Vives fou una persona alta, rossa, corpulenta, esplendorosa, d’una personalitat, una gràcia i un entregent molt vius. Si el seu marit fou tot grisor, més aviat tancat, interessat en els petits detalls del seu càrrec importantíssim, aquesta senyora tingué un temperament expansionista, extravertit, no gens calculador, d’una simpatia directa i magnífica. Volgué portar a cap l’ideal de tota la seva vida: ser una gran modista. Totes les persones que la conegueren afirmaren el mateix: com a modista fou una persona genial, absolutament fora del nivell corrent, d’una remarcable distinció. El seu marit, però, no volgué mai que es dediqués a aquesta activitat. La vida exterior, indispensable, d’aquesta professió, l’empipava notòriament. Hauria volgut que la seva senyora fes una vida opaca —la de la classe mitjana gironina del moment— absolutament mediocre, que s’ocupés únicament de les coses de la casa, que no fos mai un pretext per a la conversa social. Les prohibicions del seu marit la portaren a fer, diríem, de modista en certa manera clandestina. Tenia un tal prestigi que quan el marit era fora rebia les clientes que no se’n podien passar, naturalment. Més d’una vegada, el fet que el marit tornés a casa inopinadament, obligà la senyora a tancar les clientes en una habitació fosca perquè ell no s’adonés de res. Quan el senyor Vicens passava la porta, les feia sortir de l’habitació i les tornava, després del pànic corresponent, al salonet del pis. Però de vegades se’n descuidava, i aquelles pobres senyores, més mortes que vives, havien d’acceptar aquelles estranyes peripècies de la seva modista. Era, potser, a més a més, una mica desordenada, amb una idea molt vaga de l’administració. Es donà el cas que a determinades clientes els presentà la factura dues vegades i a d’altres mai —malgrat les insistències. No és pas que tingués alguna preferència: és que la seva manera de ser era exactament així. Tot ho feia a ull, amb molta gràcia, d’una manera personal, amb una escassa intervenció de la memòria. La memòria, en aquella família, la tenia el senyor Vicens.

Del matrimoni, en nasqueren tres fills: el més gran, Joan, que tingué una vida fora de tota òrbita normal; Jaume i una noia, Carme, encara, gràcies a Déu, en vida.

Amb això, trobant-se les criatures de molt pocs anys, el senyor Vicens mori. Fou una mort inexplicable i prematura que produí molts sentiments. La vídua, és clar, abandonà el pis del llavors allunyat carrer de Santa Eugènia i es traslladà a la plaça del Gra, que no pot ser més cèntrica: és a tocar el Pont de Pedra. És aquesta casa que els biògrafs indiquen com la del naixement de Jaume Vicens. El fet no és cert, com acabem de posar de manifest. Si el pis del carrer de Santa Eugènia indicà, com ja diguérem, una preponderància del marit, el de la plaça del Gra assenyalà el triomf dels gustos de la senyora Victòria, vídua Vicens. És en aquest pis on donà lliure curs a la seva vocació de modista.

Jaume Vicens, com els seus germans, anà fent el seu curs: l’escolaritat primària, naturalment. L’any 1921 entrà a l’Institut de Girona per seguir el batxillerat. Mentrestant, però, la senyora Victòria, potser més abundant de projectes que de fama, tot i tenir la màxima, considerà que seria un bé per a la família fer un matrimoni de conveniència. No és pas que d’alguna manera la mort del pare hagués representat un descens econòmic de la família. No. Els fills tingueren tot el que volgueren. El cert és que, en un moment determinat, la senyora Victòria es casà en segones núpcies amb un senyor de Sant Feliu de Guíxols, el senyor Surís. Aquest senyor Surís, que portava barba i a l’hivern s’abrigava amb una capa a la madrilenya, tenia fama d’home ric. La il·lusió de la senyora Victòria havia cristal·litzat en un projecte que, atesa la seva personalitat, és naturalíssim: anar a fer de modista a Barcelona. El seu segon matrimoni s’ha de veure, potser, a través d’aquest fet. Només, però, que aquest matrimoni, si permeté l’establiment a Barcelona de la modista (i de la seva família), no donà pas gaires més resultats. El senyor Surís, davant d’una persona de tanta empenta, considerà que qui havia de treballar era ella. Donà proves persistents d’estretor i de gasiveria. La senyora Victòria, curada d’espants, es posà davant de tot. El trasllat a Barcelona esdevingué un fet. Però per als fills la presència d’aquell intrús no fou mai agradable. El senyor Surís no solament era un gasiu, sinó un invadent de matisació relativa.

El trasllat es produí quan Jaume Vicens feia el quart curs de batxillerat. S’ha dit i escrit moltes vegades que la passió que tingué per la història s’havia produït inicialment pels contactes que havia tingut amb el memorable professor Rafael Ballester, encarregat de les assignatures d’història a l’establiment gironí. És trist haver de rectificar el que han escrit els altres; però, com que la presència de Vicens creix cada dia, és indispensable. Mentre Vicens iniciava aquell quart curs, però ja disposat a traslladar-se a Barcelona, amb la seva mare, el professor Rafael Ballester acabava la seva missió a Girona perquè havia estat traslladat a Valladolid. Els contactes entre el professor i l’alumne foren, doncs, escassos. Unes poques lliçons. Tot plegat, un coneixement superficialíssim. Fou molt després que Vicens comprengué la importància d’aquell manualet històric que, amb el nom de Clio, Ballester havia publicat i de les seves condicions didàctiques eminents.

A Barcelona, la modista s’instal·là al carrer de Balmes, pràcticament davant de l’edifici de l’Escola de Comerç. Tingué moltes noies a cosir. Els començaments foren molt brillants. Fou en aquell pis del carrer de Balmes que Vicens acabà el batxillerat i començà a freqüentar la Facultat de Filosofia i Lletres, secció d’Història, de la Universitat. Els estudiants del seu temps a Girona, arribats també a la Universitat, consideraren aquella casa com a pròpia i formaren un nucli, al voltant de Vicens, per estudiar. Vicens havia deixat a Girona un gran record entre els seus companys. Havia estat un estudiant excel·lent, tant en lletres com en ciències. La seva superioritat era indiscutible. (Més tard donarà lliçons de Matemàtiques, Física i Química, amb un excel·lent sentit). Els seus amics gironins d’aquells dies, el professor Sobrequés, entre altres, tot un grup de companys que trobaren en els paratges del Ter un camp fabulós de les seves il·lusions adolescents, projectaren sobre aquell xicot una admiració humanitzada per l’amistat que el pas dels anys no ha fet més que augmentar. Vicens no era pas solament en aquell grup el xicot de més vitalitat, el més alegre i el més dinàmic; era també el que tenia una curiositat més desperta i una memòria més vasta. La seva excepcional bondat, no és necessari subratllar-la. Molt bons sentiments.

A la Universitat es trobà el professor Antonio de la Torre, encarregat de la Història d’Espanya i especialitzat en els problemes del regnat dels Reis Catòlics. Aquest fou un primer contacte decisiu. El professor no donava pas la seva classe a l’edifici de la Universitat, sinó a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a primeres hores del matí, en el precís ambient de la impressionant documentació que la història d’aquest país ha segregat. No sé pas si Vicens trobà a la Universitat tot allò que el seu esperit necessitava. Seria potser excessiu de suposar-ho. Hi trobà, però, el catedràtic De la Torre, persona de color de fil de panotxa, alt i secardí, d’una aparença lleugerament crispada, d’una bonhomia una mica fibrosa, d’una serietat, una gravetat i una ponderació incommovibles. No era pas el mestre obert, cordial i capriciós —en definitiva inútil— com tants n’hem coneguts. Era un autèntic historiador, un preocupat de la informació real, documental, oferta als seus dots d’investigador. Per a un estudiant com Vicens, de tanta curiositat i de tanta bona fe, el contacte amb aquell senyor havia de ser d’un rendiment inqüestionable. El senyor De la Torre treballava amb un respecte pels materials oferts al seu accés portat fins al mínim detall, constantment, obsés per la fidelitat i la correcció. No era pas un home de facilitats; més aviat s’havia imposat unes exigències imprescriptibles. I aquest fou precisament l’aspecte que Vicens admirà més en el seu mestre: la seva manera de treballar sense passió, sense prejudicis personals, amb tota l’objectivitat que la documentació històrica permet. És absolutament indiscutible que les condicions bàsiques que com a historiador tingué Vicens li foren inculcades en aquells anys, sense que s’hagués de fer gaire esforç, perquè tot el seu temperament es demostrà favorable a l’objectivitat històrica i a un treball correcte i seriós. També intervingué l’afecte pel mestre en l’elecció dels primers temes que estudià. És perquè el professor De la Torre s’havia especialitzat en el regnat dels Reis Catòlics que Vicens estudià la dinastia dels Trastàmares i la qüestió del remences, qüestions, per altra part, que en la nostra historiografia no havien estat gaire explorades, tot i que l’Arxiu que tenia davant oferia possibilitats vastíssimes. (Per la mateixa raó, el senyor Sobrequés estudià els jueus en el regnat dels Reis Catòlics). En fi: Vicens esdevingué un home d’arxiu, passà a l’Arxiu totes les hores de treball dels anys de la seva carrera. Es posà en contacte amb la documentació del segle XV. S’hi engrescà in crescendo. Penetrà, com ningú fins a la data no ho havia fet, en l’apassionant revolució agrària dels remences, que fou una de les grans obsessions de la seva vida. El primer gran fruit dels seus estudis sobre el segle XV fou la seva tesi doctoral Ferran II i la ciutat de Barcelona (1479-1516), tesi important i no pas solament pel voluminós esforç que representa. Aquesta tesi —diguem-ho tot passant— fou una de les primeres llegides en la inoblidable Universitat Autònoma i l’única (si no vaig errat) publicada (1936) en la nostra llengua. El professor De la Torre, que estigué, naturalment, en contacte amb els treballs del seu alumne, fou qui més l’encoratjà en aquests treballs i qui d’una manera més directa es pogué fer càrrec de la qualitat del mètode. Fou aquest senyor que el féu el seu professor adjunt i que en un moment determinat li donà una beca.

Mentrestant, en el taller de la senyora Victòria hi havia feina, però els seus resultats no tingueren pas l’eficàcia que se n’esperava. Aquests resultats foren la conseqüència lògica de les característiques del temperament de la modista. Amb el pas dels anys, la falta de control dels seus afers econòmics s’anà accentuant, i el desordre augmentà visiblement. Els sentiments del senyor Surís hagueren d’ésser posats a prova, amb resultats no gaire explícits, més aviat incerts. Un dia que el senyor Surís insinuà a Vicens que si podia estudiar era degut a la seva munificència, es veié contradit amb una protesta aïrada i sorollosa. El fet, però, era evident: el taller anava malament. La nerviositat imperant a la família es manifestà d’una manera cada dia més viva. Era una situació difícil. Amb això, el germà gran, Joan, xicot intel·ligent però que ni tan sols no arribà a tenir la suficient continuïtat per a acabar la carrera de mestre i que més aviat no havia demostrat gaire seny, emigrà a un lloc o altre del golf de Guinea, i el clima tropical, amb totes les seves conseqüències, li espatllà la salut i no la recuperà mai més.

La situació de la casa només es podia corregir reduint les despeses i augmentant, de la manera que fos, els ingressos. No hi hagué altre remei: calgué sotmetre-s’hi. La família abandonà el pis del carrer de Balmes i en fou arrendat un altre de molt més modest a la plaça del Sol, a Gràcia. El taller quedà considerablement reduït. Per arrodonir el pressupost, hom acceptà un dispeser —un senyor alemany. Fou precisament aquest senyor qui donà a Vicens lliçons de la seva llengua, en la qual féu progressos considerables i obtingué un gran profit. L’utillatge intel·lectual de l’estudiant s’anava eixamplant visiblement. Cada dia treballava més i amb més ordre. Els qui foren llavors els seus millors amics em diuen que tots els esforços que feren per desviar-lo un moment dels seus estudis —el teatre, el cinema, el cafè, un o altre espectacle— resultaren absolutament fallits. Més aviat aprofità tots els pretextos per a incitar els seus companys a treballar, a no perdre el temps. Fou un estudiant sense vicis, fascinat per la feina. No crec que passés cap moment absolutament dolent. No vull pas dir que en els moments més ombrius de la plaça del Sol no s’hagués hagut de llogar a La Saldadora. Fou, però, una situació que durà quinze dies escassament i que potser li fou de positiva utilitat— dit sigui amb el permís dels qui n’han fet un gran pretext. Vicens es defensà en tot moment: a part del seu treball a la Universitat, donà lliçons, exercí la seva capacitat per al dibuix, escriví des de molt jove, els seus projectes editorials es manifestaren molt aviat en la seva vida.

En el pis de Gràcia, hi moriren primer el senyor Surís i després la senyora Victòria Vives. A conseqüència d’aquests fets, el pis quedà debolit. La inicial dispersió de la família es consumà: Joan havia emigrat al continent negre; Jaume se n’anà a viure en una casa de dispeses tinguda per unes senyores Falgueres, gironines, a la Gran Via, entre Muntaner i Casanova. Carme, la germana, anà a viure amb uns parents. En aquesta dispesa, hi trobà alguns companys de batxillerat. Era una dispesa de vint-i-cinc duros. Com que Vicens tenia, atorgada pel professor De la Torre, una beca de trenta, encara li’n sobraven cinc. No fumava, no bevia, no freqüentava cap espectacle, anava sempre a peu, vivia pràcticament entre la Universitat i l’Arxiu. Tenia una salut magnífica. Treballava sense parar, no es queixava mai. Vicens no es cregué mai que es pogués arribar a cap resultat en la vida sense posar-hi cap esforç, per una mena d’atzar fantàstic i miraculós.

Féu el servei militar a la guarnició de Girona. Fou un servei desproveït de badoqueria. A part de les seves obligacions militars, treballà llavors a la farinera del senyor Ensesa, sostingué de front tots els seus treballs i estudià a fons el francès i l’anglès. Girona li agradava, es trobava bé enmig de les pedres velles. Tenia sobre l’enorme superposició històrica de la ciutat una quantitat inacabable de coneixements. Passejar amb ell pels vells carrers era una delícia. Però vestit de soldat passejava poc. «Sempre treballava i sempre reia», em diu el seu gran amic el professor Sobrequés.

En un moment determinat, les senyores Falgueres decidiren traslladar la seva casa de dispeses de la Gran Via a la Ronda de Sant Antoni —aproximadament entre els mateixos carrers. Vicens seguí les dispeseres i no es mogué de la casa —que més endavant fou dirigida per persones de Lleida— fins que contragué matrimoni amb Roser Rahola, en plena guerra civil.

Ja en possessió del títol acadèmic, la situació de Vicens s’anà visiblement arrodonint. Becari, professor auxiliar a la Universitat, fou nomenat, joveníssim, professor titular de l’Institut-Escola, de seguida que el seu director, senyor Estalella, hagué construït aquest excel·lent establiment. Mentrestant havia guanyat una càtedra en un Institut de Segon Ensenyament a Andalusia, que no arribà a ocupar, i després una càtedra a l’Institut de Figueres, de la qual tampoc no prengué possessió. El destí de Vicens s’anava dibuixant amb una claredat perfecta: el professorat. Seria —ja ho era a principis de la tercera dècada del segle— el professor Jaume Vicens i Vives. Només els enormes esdeveniments viscuts pogueren aturar un moment el ràpid ascens de la seva vocació. Com a vocació, no crec pas que se n’hagués produïda, entre els estudiosos del seu temps, una de més clara i més precisa.

En un moment determinat, el professor Vicens cregué que s’havia de casar amb Roser Rahola; aquesta senyoreta cregué així mateix que s’havia de casar amb el professor Vicens. La senyoreta Rahola havia estat deixebla del qui després fou el seu marit. No fou pas un temps gaire propici per a casar-se, però el cert és que es casaren a Barcelona, en plena guerra civil. La cerimònia cívica se celebrà a la Universitat; la religiosa tingué lloc clandestinament. Mossèn Sanabre, arxiver de la cúria i historiador distingit, administrà el casament. No fou pas un matrimoni d’interessos; fou un matrimoni d’amor, que es produí en moments dificilíssims. El professor Vicens abandonà la seva cambra de la casa de dispeses de la Ronda de Sant Antoni per instal·lar-se al seu domicili.

Els primers anys del matrimoni foren d’una gran duresa i positivament complicats. Ens trobem davant d’una parella típicament intel·lectual que es troba en la urgent i imperiosa necessitat de guanyar-se la vida. Els temps no són pas favorables. La guerra ha produït un enorme desballestament en tots els sentits. La vida intel·lectual ha esdevingut una misèria. Però la guerra s’acaba, i llavors Vicens, per una simple raó geogràfica —per la situació que tingué el seu cos durant la guerra— es troba sense res. No hi ha més remei: s’ha d’esperar que les passions s’apaivaguin una mica, s’ha de deixar passar el temps. El professor és un home habituat a treballar. Ja fa molts anys que no fa res més. La seva senyora es converteix en la seva col·laboradora més experta. Fan tota mena de coses per tirar endavant: llibres i llibrets, sobretot d’ensenyament, mapes, dibuixos, totes les històries que se’ls presenten. Vicens es dedica a fer encàrrecs per editors, a preu fet. Com a treballador d’aquesta classe, donà un rendiment desorbitat. Amb la seva lletra menuda, claríssima, invariable, ajudat de la seva memòria privilegiada, plena de tota la virior jovençana, emplenà milers i milers de quartilles d’encàrrec. Potser no hi ha cap paràgraf d’aquesta literatura que no porti sobre l’automatisme (o quasi) del treball una marca personal d’ordre i de claredat. El que altres persones (escasses) trobaren en l’aprenentatge del periodisme, en el treball de galeres dels diaris, Vicens ho aprengué en els encàrrecs editorials. Aquest aprenentatge duríssim, provocat per la necessitat de decidir la utilització dels adjectius sobre la marxa, exigida pel compliment dels contractes, el portà a ser un escriptor eficaç. Encertar l’adjectivació és difícil perquè implica haver-se fet càrrec d’un complex molt vast. Suposar que l’adjectivació de Vicens en aquest període és indefectible seria potser dir massa; el que no té dubte és que aquests esforços li donaren una virtualitat de ploma llisquent i positiva, com potser ningú no tingué ací, en el seu temps i en la matèria de què ara es tracta. Fou un treball que perfeccionà la seva naturalesa d’escriptor, naturalesa de què disposà des que tingué accés a la consciència. Fou a més a més un treball que a través de la tenacitat, de l’habilitat i de l’enginy el millorà. Esdevingué un universitari de ploma fluent i eficient —producte que no sol sovintejar.

Parlant en general, l’aridesa, el tedi, la inanitat de la literatura universitària, en el meu temps i en aquest país, ha estat impressionant. Tot el que ha escrit Vicens posat sota el seu nom no solament té una gran vivacitat, sinó que gairebé sempre és d’una gran amenitat. Atesa la correcció dels seus mètodes, no crec que aquesta qualitat li faci cap mal.

Els anys, naturalment, passaren, les passions s’esmorteïren més o menys —sempre fins a cert punt— i Vicens reingressà en la seva vocació professoral. Aquest retorn a la vocació no es produí pas fàcilment: tingué les seves dificultats. Se li hagué, però, de fer justícia atesa la seva superioritat. Primer guanyà una càtedra a l’Institut de Baeza (Andalusia), de presència més aviat nominal. Després fou catedràtic de la Universitat de Saragossa per un temps curt i finalment arribà a la Universitat de Barcelona, on de seguida fou un dels professors que provocaren, en el seu terreny, més interès i foren més remarcats. És gairebé segur que sense aquest llarg interval Vicens hauria estat catedràtic de Barcelona molt aviat. Quan arribà en aquesta Universitat era l’any 1947, a trenta-set anys.

«L’historien ne sait ni croit rien d’avance, sinon qu’il ne doit rien croire et qu’il ne sait rien. Il cherche. Et quand il a examiné tous les textes il conclui sur eux et d’après eux et non sur les propres convictions préalables et pour elles». Aquestes paraules, que provenen d’un mestre de la crítica històrica francesa —el professor Guignebert—, les col·locà Vicens en el pròleg del seu primer gran estudi: Ferran II i la ciutat de Barcelona, amb una específica significació. Volen dir que per a Vicens la història fou una problemàtica, la possibilitat de resoldre un problema —molts problemes. En aquests últims anys, la paraula «problemàtica» s’ha popularitzat molt. Avui tothom la fa servir —i sovint de qualsevol manera. El primer que la utilitzà, en aquest país, amb precisió fou Vicens.

En el curs de la seva reduïda existència, i fos quina fos la seva situació, Vicens no abandonà mai els estudis històrics, la feina de l’investigador. Elaborà així una obra considerable que s’inicià en la seva tesi doctoral i que culminà, després d’una successió de treballs analítics, de primera importància, en dues impressionants obres sintètiques: la Notícia de Catalunya i l’Aproximación a la Historia de España. Què és la història segons Vicens? La història, la història absoluta, és, al seu entendre, la vida. «Creiem fonamentalment que la història és la vida en tota la seva complexa diversitat. No ens sentim, per tant (davant de la història), lligats per cap prevenció apriorística, ni de mètode, ni d’especulació, ni de finalitat. Rebutgem el materialisme per unilateral, el positivisme per esquemàtic, l’ideologisme per frívol. Intentem captar la realitat viva del passat i en primer lloc els interessos i les passions de l’home comú» (Aproximación a la Historia de España. Pròleg. Centro de Estudios Históricos Internacionales).

Seria un error de creure que aquestes idees foren la conseqüència lògica de tota una vida d’investigador, de l’època dels dos llibres de caràcter sintètic a què hem fet referència i que són potser els dos esforços més reeixits de la maduresa del professor. És ja possible de trobar aquestes idees, però, en treballs molt anteriors, en les seves obres primeres; constitueixen la seva posició inicial, que serà incommovible: una posició d’autenticitat permanent, caracteritzada per l’eliminació de tot el que són pseudo-problemes, inutilitats i pedanteries de classe, l’embalum de progagandisme, que no és d’avui, sinó de sempre, i que d’una manera tan persistent ha corromput la historiografia.

De seguida que la posició fou formulada provocà, naturalment, les inevitables reaccions. Fou la cèlebre polèmica del joveníssim estudiant amb els qui foren anomenats els historiadors romàntics —sobretot amb Rovira i Virgili i alguns aspectes de la seva obra. Avui, aquesta polèmica no té gens d’importància, però no té el més lleu dubte que féu un gran bé. No es pot escriure la història d’un país amb preconceptes i prejudicis polítics, sobretot la història d’un país com el nostre, que ha estat objecte, de la part de l’escola de Barcelona d’historiografia, que té una cotització internacional vertadera, d’una investigació considerable, com ho demostren les obres del senyor Miret i Sans, Rubió i Lluch, Massó i Torrents i d’altres i que en definitiva serví de base perquè el senyor Prat creés l’Institut d’Estudis, que no tingué inicialment altre origen. La segona generació d’aquesta Escola fou, si és possible, millor encara que la primera.

S’hi troben persones de la categoria de Ramon d’Abadal, Ferran Valls, Nicolau d’Olwer, Duran i Sanpere, Martínez Ferrando i Ferran Soldevila que han portat a cap una obra immensa. És de l’esperit dels vells Estudis Universitaris creats per Rubió i Lluch i Massó i Torrents, i dels seus resultats, que fou possible establir la continuïtat dels estudis històrics en aquest país, estudis que ens honoren, perquè, a pesar de la crònica falta de mitjans econòmics i del lligam absolutament fatídic que han tingut, en aquest país, les vicissituds polítiques amb la cultura, s’ha fet una obra d’unes proporcions respectabilíssimes. Vicens, que es posà de seguida davant de la tercera generació d’historiadors, inicià la seva obra amb una juvenil iconoclàstia. És natural que fos així. Però Vicens, en les llargues hores de conversa tingudes amb ell divagant per aquestes terres, i potser per les del Migdia de França, m’havia dit moltes vegades que el que li feia por era que una saturació del sentiment polític més morbós no tirés per terra el que havien fet amb tant de seny i tanta autenticitat les generacions immediatament anteriors. Per això havia tocat el senyal d’alarma i amb la seva iconoclàstia immediata havia tractat de salvar la investigació autèntica. Foren les seves mateixes dificultats de treball que li feren comprendre el gran esforç que els grups immediatament anteriors havien portat a cap. Hauria, però, estat incapaç de valorar el fet, en una època en què en tots els aspectes no hi ha hagut més que exabruptes personals: ho trobava normal. Durant els seus anys d’aprenentatge imperaven ferments de desordre —la primera postguerra— als quals hauria pogut ser sensible. S’estimà més posar-se a la rega de la investigació autèntica i, mantenint una sinceritat personal incommovible, navegar sobre la continuïtat. Amb el pas dels anys, aquesta idea de continuar se li convertí en una obsessió de cada dia, i el gran esforç que dugué a terme per crear al seu voltant un equip d’estudiosos fou portat a cap pensant a donar a l’escola d’historiografia de Barcelona un relleu de cotització com no l’havia tingut mai. No es pot negar que treballant en aquest sentit obtingué grans resultats. No diríem, però, tota la veritat si contribuíem a crear la idea segons la qual tots els accessos de Vicens, com a historiador, foren fàcils. No. Més aviat foren molt complicats. Vicens fou rebut en gairebé tots els llocs estabilitzats amb les ungles, amb una reticència molt marcada. Però el fet és natural —vull dir d’administració ordinària. No era pas un mediocre ni gaire acomodatici i menys un unànime. La reticència era, doncs, previsible.

En aquesta classe de treballs —en tots els treballs— tota posició de desconfiança implica acostar-se a les fonts autèntiques, posició que, per exigent, és més aviat rara. No era pas una posició merament negativa respecte del que de positiu havien deixat les generacions anteriors. Al contrari. El que, però, era incompatible amb la seva probitat intel·lectual i historiogràfica, de gran categoria, amb la seva problemàtica, era la utilització del que solen anomenar-se les hipòtesis de treball. En historiografia, les hipòtesis de treball són molt equívoques; sovint no solen ser res més que dissimulats prejudicis, apriorismes més o menys hàbils. El probabilisme de Vicens era l’aproximació a un fet per tractar de comprendre’l en tota la seva complicació i explicar-lo sense cap prejudici, baldament fos ortopèdic. La seva problemàtica no és, doncs, una facilitat, sinó un esforç de rigor permanent. Aquest rigor caracteritza la seva obra entera.

Així, doncs, creiem que la primera etapa d’estudis històrics de Vicens el presenta com un estudiós d’aspecte tradicional, encara que alliberat de tot respecte pel sentimentalisme i absolutament dominat per una estimació dels valors espirituals sobre tots els altres. Creiem que, en aquest punt, el judici del pare Batllori (Razón y Fe, número de setembre-octubre 1960) és perfecte. Foren les dificultats personalment trobades i, diguem-ho clar, les injustícies sofertes en el curs dels anys posteriors a la nostra guerra, que obligaren Vicens a obrir una mica els ulls, a posar en la seva mirada, davant de la vida humana, una mica d’ironia. La seva actitud en el curs de la primera etapa, la seva concepció política i diplomàtica de la història, sempre dominada per la superioritat espiritualista, se li quedà a les mans com un cadàver inert. Considerà que havia de reaccionar contra una realitat tan senzilla i en definitiva tan beatífica i donar entrada en les seves idees a d’altres factors i a d’altres elements. Aquests elements foren diversos, però quedaren sintetitzats en un factor històricament inescamotejable: el factor econòmic. El fet no té el més petit dubte: Vicens dedicà els millors anys de la seva vida d’historiador a crear una escola autèntica d’història econòmica. És el primer historiador d’aquest país —i en general el primer de tota la Península— que donà al factor econòmic tota l’enorme importància que té. Subratllar la novetat d’aquest fet seria molt poca cosa. Sobre la novetat hi ha en tot cas la seva autenticitat, que el fa d’una importància decisiva.

És per aquesta raó que es pot dir que quan Vicens assistí al Congrés Internacional d’Història, que tingué lloc a París —fenomen importantíssim en la seva vida—, es trobà davant d’un corrent que ell ja compartia. El Congrés es produí el 1950, i, des del punt de vista de l’organització, Vicens hi trobà confirmades no solament totes les tendències que el seu cas personal li havia fet entreveure, sinó tota la transformació que les conseqüències terribles de la guerra general havien projectat sobre tots els aspectes de la vida i, com és natural, sobre la concepció de la història. Les guerres ho modifiquen tot, devoren i destrueixen el que sembla més estable. La darrera gran guerra —que les persones d’aquesta península visquérem en un isolament total inundat d’un propagandisme grotesc— havia tingut un fons de zoologia i de bestialitat com en pocs períodes de la història humana s’havia pogut veure. La gent —tothom— havia patit enormement, i el fet havia produït la conseqüència natural: un nou corrent d’idees havia suplantat tot allò que havia fet possible la quantitat de dolor que hom havia sofert. Vicens també havia patit molt, i no pas solament a conseqüència de la lluita per la vida que entre 1937 i 1947 havia hagut d’emprendre. Així, és natural que, en l’ambient del Congrés de París, s’hi trobés perfectament enquadrat i que veiés les coses amb la mateixa claredat que un qualsevol historiador sotmès als grans i indefectibles corrents de l’època.

En el període de què ara parlem, és a dir, en els anys immediatament anteriors al IX Congrés de Ciències Històriques de París, Vicens havia estat, com tothom del país, un isolat. Havia passat aquells anys treballant com un cavall i en una situació marginal més aviat contrària. No havia abandonat en cap moment el seu estimat Arxiu de la Corona, però havia hagut de portar a cap una quantitat aclaparadora de literatura d’encàrrec. Fou precisament aquest volum el que li donà la idea de convertir-se en editor. «Aquests papers que editen els altres —es preguntà un bon dia—, no els podria editar jo mateix?». La resposta a aquesta pregunta fou la creació, amb el seu cunyat Frederic Rahola, de l’Editorial Teide. Mentrestant s’havia hagut de sotmetre a les condicions de l’isolament característic d’aquells anys. La propaganda ho dominava tot. La propaganda havia creat una credulitat, i, com que la credulitat és la base de l’edició, Vicens havia hagut d’escriure sobre la geopolítica. En fi, foren uns anys d’abjecció i de cretinisme indescriptible —en aquest país. Molt poc abans de la rendició incondicional del nazisme i d’Alemanya, encara hi havia gent, ací, que creien que el seu triomf era imminent. Les possibilitats humanes per a l’estupidesa són indescriptibles.

Fou l’any 1949 que pràcticament sortí del seu isolament, essent ja catedràtic de Barcelona. Aquell any acompanyà el professor De la Torre, llavors a Madrid, a fer un viatge d’exploració als arxius d’Itàlia per completar la documentació del de la Corona d’Aragó sobre els Reis Catòlics. És indubtable que treballà en aquests arxius. El que no té dubte, però, és que en el curs d’aquest viatge tingué la confirmació completa del nou curs que la historiografia europea havia emprès, la preponderància que la història econòmico-social havia agafat a tot el món occidental, posició que els cèlebres Annales del professor Lucien Fevbre havien adoptat completament. Un any després, en el IX Congrés d’Història de París, tingué ocasió de constatar que la unanimitat, en aquest sentit, era pràcticament real.

El fet, però, si d’una banda l’emplenà de satisfacció, perquè hi veié confirmades tota la seva experiència personal i les intuïcions que n’havia tingut en el període d’isolament, de l’altra l’entristí perquè l’obligà a comparar la realitat historiogràfica europea amb la peninsular o indígena, i les diferències que hi trobà foren completes —i potser, a més a més, incorregibles. El fet projectà sobre el seu esperit un gran pessimisme. A quaranta anys —el 1950, data en què el vaig conèixer— estava absolutament persuadit que lluitava amb el vent contrari i que, davant, hi tenia una llarga estona de mal camí. El fet, el veié clarament, i si l’hagué d’acceptar fou amb una adhesió incompleta, és a dir, sense una passiva resignació. El seu lema havia estat sempre: Super adversa augeri. El que en el seu temperament hi havia d’inconformista li serví per a lluitar contra aquest fet. En el període 1950/1960 (any de la seva mort), la seva lluita fou constant contra aquell ambient de diferenciació, creat en aquesta península artificiosament. Aquesta lluita fou dura i complicada i tingué aquell fons bèstia característic del que es vol donar entenent quan hom diu: Spain is different; no té dubte, però, que el seu esforç tingué un sentit francament ascendent.

En el IX Congrés de París, no hi assistiren pas gaires historiadors marxistes; hi assistiren, però, els suficients perquè es fes un perfecte càrrec de dues coses —com m’havia dit amb tanta insistència—: que la nova orientació social-econòmica de la història era la conseqüència lògica de la interpretació materialista de la vida humana, característica dels historiadors comunistes; es féu càrrec a més a més que els esquemes materialistes de la història presentats al Congrés per aquells historiadors eren d’una notòria insuficiència. Vicens s’havia malfiat sempre de les ideologies. La seva primera topada amb els historiadors romàntics, ¿què havia estat sinó una radical disconformitat amb una ideologia? Ni com a home ni com a historiador no acceptà mai cap ideologia. Els seus elements de comprensió més aviat eren favorables a entendre esquemes d’un altre sentit. Però, els esquemes materialistes, els rebutjà per insuficients, secs i sense una qualsevol correspondència amb la vida. Davant de la vida, Vicens fou sempre un optimista. Considerà que en aquest punt no hi havia res escrit i que el pas de l’home sobre la terra no solament era susceptible de sentit positiu, sinó que la història, a pesar de tots els pesars, té un sentit de progrés tot i les contradiccions momentànies. Aquells esquemes li donaren una sensació de regrés, de primarietat inconfusible. S’adonà en definitiva que el nou factor econòmico-social, ja francament acceptat pels historiadors continentals, venia ara a completar, donava la vida que faltava a la vella història político-diplomàtica.

Els mètodes que aquesta conjunció havia implantat, els considerà indubtablement plausibles. Les idees i els mètodes del IX Congrés, és a dir, el nou corrent historiogràfic europeu, fou possible de copsar-los de seguida en l’organisme que acabava de crear: el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, o sia el seu seminari de la Universitat de Barcelona. La publicació bàsica d’aquest Centre —els Estudios de Historia Moderna— aparegueren, gràcies al mecenatge del senyor Ripoll, el 1951. En el seu primer volum, només hi ha estudis històrics de caràcter tradicional; en el segon, ja és possible de llegir-hi treballs d’història econòmica; en els següents, la prevalença la tenen aquests estudis, i no cal dir la dosificació d’autors estrangers amb els del país. És, doncs, del IX Congrés de París que data el Vicens dels anys madurs —i no cal dir que hi data el sentit de la seva memorable escola de Barcelona. No es tracta de cap viratge i menys de cap renúncia. Es tracta d’un complement —en definitiva de l’entrada de la nostra historiografia en el corrent del món occidental, corrent cada dia més autèntic, granat i ple. A mi em sembla, modestament parlant, que la sensibilitat de Vicens per la nova concepció de la història establerta en el món occidental a conseqüència de la immensa convulsió de la darrera guerra, elevà de molts punts l’escola d’historiografia de Barcelona.

Les primeres reaccions de Vicens després del IX Congrés foren molt radicals, com és de suposar. El seu temperament optimista i desbordant, que tantes vegades li donà un aspecte de neòfit gratuït, quan en realitat fou un home d’una curiositat amplíssima i d’una vitalitat magnífica, el portà a copsar com ningú del país en aquell moment el vertader problema plantejat, que no era més que aquest: sortir de l’anquilosament. Havia rebutjat per insuficients i limitats els esquemes comunistes de la història, tot i reconèixer que els historiadors d’aquesta tendència havien alleugerit el materialisme de la concepció marxista presentant un Marx menys monolític, afectat d’un cantó per un materialisme mecanicista però de l’altre per un idealisme voluntarista. La idea de Pierre Vilar, per exemple, és que el mèrit de Marx consistí a mostrar el procés secular de creació recíproca entre economia i història, és a dir, entre matèria i esperit. No. Vicens rebutjà totalment aquest esquema, però és igualment cert que es col·locà en una posició més extrema que la del professor Chabot, que rejovení la història tradicional político-diplomàtica amb els temes de l’economia. En realitat Vicens donà una preponderància total, en la història, a l’esquema econòmico-social. Fou un franc partidari de la metodologia estadística de la història econòmica. En aquest punt, li sortí un deixeble admirable en la figura de Jordi Nadal. No és pas necessari de dir que totes aquestes diguem-ne novetats —no eren cap novetat; eren el corrent i el sentit de la historiografia establerta a Occident —produïren en el país, encara totalment isolat i marginal, un gran efecte, un efecte més de curiositat que d’adhesió, certament.

L’entrada del factor econòmico-social en l’esquema tradicional històric donà a Vicens el convenciment que aquesta concepció era la més genèrica, la que implicava la valoració de més elements humans en el procés de la història. Ell sabia perfectament el que els homes havien valorat per minimitzar la concepció simplista de la història-batalla: la història cultural, la història de les institucions, la història de les idees. Tots aquests punts de vista, certament, els acceptava, però els considerava tan simplistes i monogràfics com la història-batalla que tiraren per terra. Per ell la història era un esquema de la vida, un reflex autèntic de la vida i el reconeixement en el procés històric de la transcendència del factor econòmico-social implicava no pas l’exclusió, sinó la valoració de tots aquests altres punts de vista. Era el factor més genèric i, per tant, el més comprensiu de tots els altres elements. No crec que en el curs dels deu últims anys de la seva vida, que foren els de la seva maduresa, res el portés a modificar aquesta concepció. També crec que es demostrà fidel als seus mètodes estadístics, tot i reconèixer que el pare Batllori té raó quan diu que no abandonà en cap moment l’actitud més humanística i més humana, representada pels professors Lucien Fevbre i Fernand Braudel. La preponderància que donà al factor econòmico-social en el procés històric obligà, d’una manera oficial, a reconèixer els seus mèrits, i així regentà des de 1954 una càtedra d’Història Econòmica d’Espanya a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. El pas dels anys i l’enorme pressió de la situació material, sobretot en aquest país, feren que el vent anés girant de mica en mica. Però tan i tan lentament!

És absolutament significatiu de les idees i del seu sentit en la persona de Vicens el fet que en el moment que s’instaurava en aquest país el predomini del feudalisme agrari dediqués una bona part de la seva atenció a la història de la revolució agrària catalana, o sia al moviment remença. La seva curiositat pels remences començà com un capítol de la seva història dels Trastàmares i de Ferran el Catòlic, sense que això vulgui dir que no existissin brots remences a l’època del Magnànim i de la seva senyora —brots estudiats pel professor Sobrequés. La Historia de los remensas en el siglo XV, de Vicens, és de 1945. És perfectament natural que en aquesta història el factor econòmico-social hi fos reconegut; el mètode usat per Vicens fou, però, el tradicional, l’erudit. Fou uns quants anys més tard —després del IX Congrés— que es dedicà de ple als remences. El seu gran llibre —El gran sindicato remensa (1488-1508)—, que el 1951 tingué el Premi Par i fou editat a Madrid el 1954, és un llibre magistral, magnífic, no diré exhaustiu, perquè en aquest món no hi ha res exhaustiu, però certament un dels més grans estudis, si no el millor que ens ha deixat Jaume Vicens. El pare Batllori ha escrit un judici sobre aquest estudi que al meu modest entendre és d’una objectivitat completa. «Aun con la timidez —escriu en el número de Razón y Fe ja citat—, que impone entrar en un campo histórico en el que me reconozco profano y en el que sólo he hecho incursiones marginales y tangenciales, me atrevería a afirmar que la monografía de Vicens (…) es un dechado de trabajo histórico-económico en que el método estadístico se superpone a un conocimienio total del ambiente político y diplomático de la época de Fernando el Católico». Sí, és cert. És un estudi perfecte; és sobretot un estudi perfecte perquè és un treball absolutament acordat a les idees i els mètodes instaurats i imposats a la historiografia catalana per Vicens. No sé pas si serà possible de dir alguna cosa important sobre els remences després d’aquest llibre. En la vida, certament, no hi ha res definitiu. Però ja serà difícil. Mentrestant, Vicens donava lliure curs a l’exposició de les seves idees en el seu Manual de historia económica de España (en col·laboració amb Nadal), que és un text universitari perfecte, en un país en què n’hi ha poquíssims.

Ja comprendrà el lector que seria totalment desproporcionat pretendre donar en aquesta curta notícia una relació de l’obra històrica analítica que Jaume Vicens ens ha deixat. Si a aquest impressionant volum de treballs s’hi afegeixen les obres que ha portat a cap amb la col·laboració d’un o altre —generalment algun dels seus deixebles— i les col·leccions que ha dirigit i que, per tant, han passat per les seves mans, arribem a una concentració d’esforç que no té potser precedents en la historiografia d’aquest país. És literalment, i sense posar en l’adjectiu la mínima hipèrbole, una obra sensacional. Entre les col·leccions que ha planejat, dirigit i redactat en alguna de les seves parts, hem de citar les «Biografies Catalanes», que comencen amb un volum decisiu de Ramon d’Abadal i acaben amb els seus Industrials i polítics del segle XIX, sòlidament estructurat. Aquesta col·lecció, editada per Teide, cobreix l’entera trajectòria de la nostra vida col·lectiva i és plena de punts de vista nous i del més gran interès. Com que la seva idea era que aquesta col·lecció havia d’arribar fins als nostres dies, havia concebut un darrer volum dedicat al segle actual, volum que havia de comprendre quatre figures d’aquest segle: Prat de la Riba, Cambó, Macià i Companys. Me n’havia ofert la redacció, i, comptant amb la seguretat de la seva ajuda, havia acceptat l’encàrrec, entre altres raons perquè sempre m’han agradat les dificultats. Alguna cosa s’ha fet per elaborar aquest volum, però jo no sabria pas dir quan serà possible d’acabar-lo. La presència de Vicens ha passat avall, i aquest és el fet decisiu i important. Quants projectes, quantes il·lusions, quants esforços ha immobilitzat la seva desaparició!

I si en aquesta curta notícia no hi ha pràcticament lloc per a emprendre una relació de la seva obra historiogràfica analítica, afegirem que també es dedicà a la historiografia sintètica, en el ple de la seva maduresa vital. D’aquesta tendència són els seus dos petits-enormes llibres: l’Aproximación a la Historia de España, que és de l’any 1952, i la Notícia de Catalunya, de 1954. Aquests dos volums foren refosos i completats en la primera etapa de la seva fatídica agonia, que fou llarga, i reaparegueren a Barcelona el mateix any de la seva mort. Tant l’un com l’altre són la conseqüència natural de tota una vida dedicada a la història, d’una en certa manera saturació històrica produïda per una avidesa de tots els moments, que arriba un instant que no es pot aguantar perquè les ganes de volar que produeix fan descarregar el llast. Aquests dos llibres han tingut una gran acceptació en el públic, que els ha trobats fàcils de llegir, d’una gran amenitat, tot i que alguns dels seus estudis analítics (com el Joan II) tenen aquesta qualitat molt acusada i són d’una bellesa extraordinària. Són les seves característiques més inqüestionables, però en tenen una altra: són l’obra d’un inconformista, d’un esperit poc donat a les fórmules, als fàcils llocs comuns gratuïts i adotzenats. En l’Aproximación, aquest esperit hi és visible de la primera a l’última ratlla: és un llibre convincent, perquè la realitat, la veritat que conté, hi té un toc aeri admirablement ben posat. La Notícia de Catalunya té el mateix caràcter. Aquell «seny» català tan rebregat pels historiadors, que fou generalment considerat com el motiu de la nostra història, és acceptat per Vicens només en tant que és compatible amb l’arrauxament, amb la falta absoluta de seny, que tantes vegades ens ha dominat. És una realitat que la història demostra, una veritat, si no matemàtica, gairebé exacta.

Davant d’una obra tan considerable com la realitzada per Vicens, és natural que als uns els agradi especialment una cosa i als altres una altra. He sentit sostenir a persones del seu cercle d’una indubtable distinció que de totes les coses que Vicens planejà el que s’ha de posar davant de tot és l’Índice histórico, perquè l’objectivitat crítica projectada per aquesta publicació sobre la producció històrica que successivament va apareixent no solament no té precedents en aquesta península, sinó que és un treball d’una exemplaritat internacional. No sóc pas jo que ho dic. Els meus coneixements són notòriament insuficients per a formular un judici semblant. Són els mateixos historiadors, els mateixos estudiosos, que ho articulen amb una rara però positiva unanimitat. El fet és important i contribueix a fer comprendre un aspecte de la figura de Vicens que ja és hora de manifestar: vull dir el seu sentit permanent de responsabilitat. A Vicens, li agradaren les coses ben fetes en el sentit més genèric de la paraula: no solament les coses materialment ben fetes, sinó les elaborades amb autenticitat. La seva obra, completament oberta i clara, fou naturalment objecte de totes les proves fàcilment imaginables. Fou trobat correcte i responsable pels esperits menys convencionals de l’època. Vicens fou l’únic historiador de la seva generació, en aquest país, de talla internacional. Vicens era, es trobava, en el corrent dels estudis històrics del seu temps, i no pas precisament com un honor acadèmic que li haguessin acordat, sinó perquè hi era comptat.

Degué ser vers l’any 1950 que vaig entrar eu relació amb Jaume Vicens. M’impressionà de seguida com un espectacle vital. Era un home d’una gran activitat perfectament calmosa i equilibrada. Tenia cinc fills. Feia marxar amb una presència directíssima una considerable editorial. Ocupava dues concorregudes càtedres a la Universitat. En una d’aquestes càtedres, hi dirigia un vast seminari, amb un grup d’estudiosos —del país i estrangers— molt important. Donava normalment la seva producció històrica… i encara feia articles, molt ben girats, per a les revistes que li’n demanaven, i no pas solament sobre els seus estudis habituals, sinó sovint de la més candent actualitat. Com a professor, era no solament el mestre habitual, sinó que vivia amb els seus deixebles, els aconsellava, els dirigia, s’hi donava. Aquelles nombroses reunions a casa seva (carrer Santaló) amb els seus col·laboradors, els seus deixebles i alguns espectadors (com jo mateix), quin record m’han deixat de cordialitat viva, d’eficiència pedagògica, d’admirable entregent social!

Havent passat per la Universitat en una època en què s’hauria considerat desplaçat que entre l’alumne i el seu mestre hi hagués hagut alguna altra relació que no fos una guerra sorda, pueril i continuada, aquelles reunions —que no havia vist més que a l’estranger— m’encantaren. Vicens ajudava tothom, servia tothom, ho impulsava tot —totes les publicacions del seu cercle, llibres, assaigs, articles, estudis que s’havien emprès amb l’interès que és de suposar. Tenia a més a més una correspondència atabaladora. La carrera que feien els seus deixebles l’obligava a observar totes les intrigues pedagògiques indígenes. «A Madrid —solia dir—, sempre hi ha coses, problemes, a endegar». Havia fatalment de desplaçar-se. Viatjava. No crec que hagués viatjat mai per gust —excepte quan anava a Roses, on la família de la seva senyora està tan radicada. Es desplaçava per raons dels seus estudis o per assistir als Congressos d’Història —que era un altre aspecte del seu treball. Havia ressuscitat pràcticament els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó, era invitat a les commemoracions històriques, assistia als Congressos internacionals, on a partir del IX de París la seva personalitat fou cada dia més remarcada. En l’XI Congrés (Estocolm) havia d’exposar i discutir la seva comunicació sobre Estructura administrativa estatal en els segles XVI i XVII, però quan se celebrà el Congrés —l’any 1960— ja havia passat avall. La notícia, que produí un gran sentiment, provocà l’acord de dedicar-li una miscel·lània de treballs. En aquests Congressos, en algunes ocasions, les seves idees havien alçat polèmiques considerables, com en aquell Congrés de la Corona d’Aragó celebrat a Càller (Sardenya) el 1957, en el qual Vicens tractà de donar un substràtum econòmic a l’expansió catalana en el Mediterrani per assegurar-se el comerç de l’Orient i la ruta de les espècies, i provocà un tol·le-tol·le general dels erudits de la Corona, que cregueren que aquelles idees minimitzaven les seves institucions i la importància dels seus ports (pura història local anecdòtica), però que en canvi promogueren l’adhesió dels historiadors italians i francesos que assistiren en aquelles memorables sessions.

Per Vicens la història era dialèctica, més que una cofoia unanimitat beatífica. No fou mai un gran orador, però en determinats moments fou capaç d’una certa fuga, relacionada amb la idea que té la gent de la irruència empordanesa, que Vicens mai no tingué, gràcies a Déu. També és evident que, aquesta fuga, la tingué alguna vegada amb la ploma a la mà, sobretot en els seus últims anys, quan la seva vasta penetració social el portà a escriure els millors articles que s’escriviren en el país entre 1955 i 1960. Donà moltes conferències. En aquest punt, fou d’una generositat magnífica. No tingué mai un no per a ningú. De vegades fou sol·licitat per parlar en universitats i mausoleus acadèmics, però al mateix temps donà conferències en llocs inversemblants —en algunes de les quals vaig assistir. Sempre fou un conferenciant ple d’interès i extremament correcte, d’un to personal inconfusible. Jo em demanava davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat d’on treia el temps per a fer tantes coses i per a fer-les tan bé. En totes les activitats, hi portava el màxim interès. No feia res amb indiferència. Tot l’apassionava. A Roses, li agradava de passejar-se en una barca amb motor, de remar, de fer exercicis físics, de llevar el ferro de la barca, d’anar al mercat a comprar peix, de parlar amb tothom, de discutir les coses més locals i més petites. A Roses, en definitiva, era el catedràtic. Quina manera tenia de riure’s de la solemnitat que li atribuïen! Estava en tot: en els fills, en la família, en les visites, en la història, en l’actualitat política més candent, en la situació econòmica, en les coses de fora, en les il·lusions, els projectes, la feina. Era sempre afectuós, d’una implacable cortesia, totalment desproveït de pintoresquisme, sense res acusadament personal, un ciutadà —de ciutat— perfecte. Parlava amb tothom, escoltava tothom, sempre feia favors, no tenia cap mania ni cap allunyament, ni el mínim convencionalisme. Això sí: quan arribava la feina tot passava a segon terme davant de l’ofici. De vegades estava fatigat i li hauria agradat de dormir un parell d’horetes o l’hauria apassionat de fer el que li agradava més: anar amb una barca al cap de Norfeu o a Cadaqués. Res. Tot quedava al marge: el primer de tot era l’ofici. Seria curiós de parlar del catolicisme de Vicens. Era un catòlic sincer, no gens formalista, sense la més lleu ombra d’arribisme: un cristià autèntic. I el curiós és que aquell home que feia tantes coses tenia temps per a tot, fins de venir-me a veure i passar moltes estones divagant o discutint. Vicens tingué molts amics i una quantitat de saludats inacabable. En aquestes terres de Girona, hi tingué velles amistats i a Figueres persones que li portaren molt d’afecte, com Quintà, Canet, etc. (No parlo ara dels seus col·laboradors i deixebles, que tantes coses deuen a Vicens). Ara, de confidents, crec que en tingué pocs. Potser cap. L’únic autèntic confident fou la seva senyora —cosa que no sol ser, en el país, gaire corrent. Em solia dir: «Amb la gent, de vegades m’equivoco; no la conec gaire. En aquest punt, la meva senyora m’ha resolt molts problemes i li estic agraït». En fi, no vaig mai comprendre com administrava el seu temps ni com s’ho feia per a donar tant rendiment. Davant meu, aquest engavanyament de la feina no li produí mai cap moment de mal humor ni de displicència. Tenia molta fe en la seva constitució física, en el seu atletisme, en la seva agilitat esportiva. Quan sobre aquesta constitució se li emblanquiren prematurament els cabells, el tipus se li tornà interessant. Sobre el blanc dels cabells, els seus ulls, d’un daurat fosc, plens de vida, de curiositat i de presència, esdevingueren un dels seus elements decisius. El tipus, el vestia molt bé: de vegades, només, fou una mica exagerat de jerseis.

Però, és clar, hauria estat un miracle si el treball que portava a cap Vicens no li hagués produït els moments de cansament indefectibles. De vegades vaig sentir parlar, en el seu ambient, de les seves fatigues mentals, de les seves irregularitats neurovegetatives. No en vaig fer mai cas. Sabia que Vicens no bevia, amb prou feines fumava un cigarret, no prenia cafè, era un home net i de consciència tranquil·la, d’una correcció perfecta. Un dia Joan Coromines, de la Universitat de Chicago, sopà, amb la seva senyora, a casa seva. Jo també hi era. Vicens era un gran admirador de Coromines, un entusiasta permanent. Però el que em sorprengué més d’aquell sopar foren les mirades de gran admiració que Vicens projectà sobre l’estatura i la corpulència del gran filòleg —realment magnífiques. Vicens quedà fascinat de la impressió de salut que produïa aquell formidable físic. Com que tothom voldria tenir el que no té, vaig preguntar-me si Vicens tenia tanta salut com ens pensàvem els qui el coneixíem. Però després no me’n vaig recordar més. El cert és que potser no era tan fort com ens pensàvem; però ara és molt fàcil de veure-ho. Fos quina fos, però, la situació de la seva salut, no crec que fins a darrera hora li hagués reduït el volum de la seva feina. Semblava infatigable. En el curs dels últims deu anys de la seva vida (del 1950 al 1960), aquesta feina no solament anà creixent, sinó que esdevingué remuneradora. Com més independent esdevingué Vicens —gràcies a Teide— menys interès tingué per les coses crematístiques, cosa que no sol pas ser corrent. Aquesta feina augmentà, perquè, a més dels seus treballs de professor, realitzà, en els anys de referència, una activitat social extrema. L’any 1950, Vicens coneixia a Barcelona un nombre reduït de gent. El 1955, en coneixia molta— i sobretot hi havia molta gent que el coneixia. Davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat la meva sorpresa anà sempre creixent. Quan vaig veure que la seva remarcable activitat, que en les ratlles anteriors he tractat, tan pobrament, de descriure, anava acompanyada d’un augment cada dia més voluminós de la seva presència en el país, vaig comprendre que Vicens entrava en una etapa decisiva de la seva vida. En un moment determinat, els serveis culturals americans li oferiren una magnífica situació pedagògica en un establiment universitari dels Estats Units. Des de molts punts de vista era una cosa temptadora —a part del que representava de reconeixement explícit de l’obra que havia fet. Però Vicens no tingué un moment de dubte: malgrat els avantatges que la proposició representava, la rebutjà amb la més gran cortesia, però sense dubtar un moment.

—No aniré pas a Amèrica —em digué—. Com que tinc fe en el país, el menys que puc fer és quedar-m’hi i afegir la meva modesta aportació al que es fa.

La figura de Vicens havia ultrapassat els estrictes límits universitaris, la seva precisa personalitat intel·lectual, per iniciar una presència de significació pública i general, que els últims cinc anys de la seva vida no féu més que créixer. Si tractàvem ara de precisar els diferents elements que intervingueren en aquest fet, cosa que no és pas fàcil ni senzilla, hauríem potser de reconèixer que el primer impacte produït per Vicens sobre la nostra opinió fou el fet d’haver donat als problemes econòmics tota la importància, tot l’enorme pes que han tingut i tenen en la situació de l’època. No era pas un economista en el sentit explícit i tècnic de la paraula, però era el primer dels nostres historiadors que havia col·locat en la mateixa creu de la vida de cada dia, que no és més que la història, la preocupació econòmica més viva. Parlo d’una època que tots nosaltres hem viscut i que no descriuré perquè no em seria, probablement, possible. Vicens parlava el llenguatge de l’època; havia abandonat per absolutament inútil tot el nostalgisme difós en l’ambient, sense haver-se lliurat, però, a cap forma demagògica de projecció futurista. Tot el seu esforç consistí en una concentració sobre el present: quan el present és angoixós i pesant, la gent tendeix a evadir-se’n devers formes de morbositat perillosa i en definitiva estèril —devers estats de buidor depriments.

És contra aquesta buidor convertida en l’estat d’ànim del país que Vicens reaccionà retornant la gent cap a un presentisme que semblava haver-se debolit i que per la quantitat de pessimisme que la buidor difusa havia ocasionat semblava una derrota decisiva. Vicens considerà que, a sentir-se derrotat, sempre s’hi és a temps i que el que tenia més urgència era tornar a la realitat, fer acte de presència. Ell sabia perfectament a què s’exposava propugnant aquestes idees, perquè coneixia el fons morbós de la nostra història i les personals delícies ocasionades en tants moments pels estats d’humiliació i d’ofensa. Per la immensa quantitat de gent totalment resignada al «no hi ha res a fer» i als inefables plaers del silenci, Vicens fou titllat de pueril i d’ingenu. Crec que fou un gran bé. La primera imatge que la gent tingué de Vicens fou la d’un home totalment faltat de malícia, d’una simplicitat excessiva. Era exactament el que no era, però no crec pas que fes cap esforç per donar de si mateix una imatge més certa. Més aviat accentuà la seva aparença de simplicitat i ho féu d’una manera tan natural, que aquesta consideració li donà una gran llibertat de moviments davant una opinió enormement fragmentada, totalment desorientada i absolutament desfeta.

Davant d’aquella part d’opinió, que per l’edat a què havia arribat es trobava definitivament cristal·litzada en un escepticisme insondable —escepticisme compatible, d’un cantó, amb un afany desenfrenat de guanyar diners fàcilment i de l’altre en una resignada acceptació de la misèria— davant dels qui han estat anomenats els supervivents, Vicens renuncià de seguida a trencar una mentalitat que havia arribat a convertir el pessimisme en autèntic granit. Observà així mateix que se li acostava la joventut amb tot el misteri, sovint informulat, que aquesta etapa comporta i a més una joventut afectada per les etapes històriques més convulsionades i més adverses a la pura i simple continuació, que són les etapes post-bèl·liques. Aquella joventut que se li acostava era el fruit d’una postguerra d’unes proporcions desorbitades —de la postguerra local i de l’altra immensa postguerra. Ara bé: Vicens, com ja tinguérem ocasió de subratllar, era exactament un home de la postguerra, potser l’intel·lectual d’aquest país que se’n féu una idea més completa i directa. De seguida s’entengueren. Els primers joves que se li acostaren foren un grup de xicots de l’alta burgesia de Barcelona, profundament estranyats, en el fons, que aquella immensa cucanya de l’economia dirigida i el respecte a la santedat ultraproductiva dels cupos pogués durar tant de temps. Els papàs havien guanyat tants diners, que havien acabat per considerar-se, com és natural, intel·ligentíssims. I com a tals creien que aquella situació duraria sempre, que hom havia trobat definitivament la pedra filosofal de la indústria i el comerç. Aquells joves de bona casa, tots ells fils à papas, no cregueren pas que Vicens fos un home tan simple i tan embadocat com les forces anomenades vives solen considerar, moltes vegades amb raó, els intel·lectuals. Al principi el que Vicens els deia era una mica difícil de comprendre i sobretot de digerir. L’ambient en què havien viscut era tan diferent! Aquells joves, per altra part, tingueren ocasió de sortir per la frontera, i la visió que portaren d’aquests primers contactes els acostà encara més al lèxic i a les preocupacions de Vicens. Fou la immensa prosperitat de l’Europa de la postguerra el que els posà davant de la immensa ficció implantada tan perfectament. Cronològicament, aquest fou, potser, el primer contacte. Després es produí el d’altres grups, grups que obeïen a un estat de fragmentació típic de l’ambient del país. Vicens parlava el lèxic de l’època, endevinava pràcticament el seu pensament. S’havien d’entendre indefectiblement.

Aquests grups eren de diverses tendències, que pel fet de ser purament verbals eren d’acostament difícil. N’hi havia tants, de grups i grupets, de dissidències passades, presents i futures, l’ambient era tan vidriós i delicat —perquè era, és clar, un ambient purament verbal—, que tot semblava existir per augmentar el descoratjament. Així i tot, no el vaig veure mai descoratjat ni dominat (en aquest aspecte) per cap forma de fatiga. Tenia fe en el país i aquesta fe dominava tota la seva activitat. Aquesta reiteració de contactes anà donant de mica en mica els seus naturals resultats. Vicens inspirava una confiança creixent. Aquesta confiança agafà cada dia més extensió. El seu sentit de responsabilitat, de precisió, la seva tendència a caminar sempre cap al concret, foren elements principalíssims, d’aquest procés —com ho foren (encara que aquestes coses semblin secundàries) la seva admirable constitució física, la seva elegància personal, la seva presentació impel·lent, plena de coratge calmós, perfectament deliberat però cert. Un dels aspectes més extraordinaris de la seva personalitat —almenys al meu modest entendre— és que no el vaig veure mai donat a una qualsevol forma de demagògia, fins a aquelles formes mínimes i habituals d’aquesta classe d’activitats. Més aviat fou un home de moderació, de composició, de no donar-se gaire —si era possible gens— a l’arrauxament. Aquest és potser el matís que demostra fins a quin punt havia madurat, entre 1955 i 1960, el seu esperit.

Tota la seva activitat consistí a treure la joventut del marasme morbós, vidriós, estèril, en què es trobava i desplaçar-la cap a l’acció —cap a formes d’acció possibles, perfectament meditades, eficients, si voleu modestes, però indispensables per a tota futura preparació. No era pas un home que es pogués satisfer en el passat que havia ocasionat aquell panorama tristíssim. Aquell passat, l’havia judicat moltes vegades exactament. Si hagués cregut que es podia repetir, s’hauria tancat —com m’havia dit tantes vegades— en el seu món tan estimat, potser tan enyorat, dels documents de l’Arxiu. Estava segur que la situació present contenia elements per a edificar un futur absolutament diferent d’aquells anys fatídics. N’estava convençut. I per això treballava. El que li feia més horror eren les caigudes en les formes zoològiques de la salvatgeria de classes o de la passió política. Treballava per eliminar-ne les causes i evitar que es tornessin a produir. Tinc la impressió que en tot el que constituí l’esperit de la seva feina— i no cal dir en la pràctica de la seva actuació —féu molt de camí. Hi projectà una premeditació constant, una discreció permanent, una visió llarga i vasta susceptible de compondre la fragmentació existent. No tenia cap condició per a la política de campanar, irrisòria i petita. En la seva actuació hi havia sempre el moralista, l’home de pensament. Només heu de rellegir els articles que escriví en els seus últims anys i ho veureu de seguida. Articles magnífics, que només es poden comparar amb els millors articles del senyor Maragall, exactament. En tota la seva actuació, el pensament és el factor decisiu. En tota aquesta actuació hi ha elements susceptibles per a establir diàlegs amb molta diversitat de posicions i d’esperits. El moment exigia aquest sentit, i aquest és precisament el que tingué el nostre gran amic. Cada moment té una forma i una complexió determinada, i Vicens endevinà i cobrí aquella etapa dificilíssima. Hi treballà amb una tenacitat i un entusiasme admirables —i sempre donant, de portes enfora, la sensació que no feia res, eliminant tota forma de fatiga o de dolorisme. Altres, més directament afectats en la marxa d’aquest procés, en podran donar una idea detallada i precisa. Jo, totalment isolat en aquesta geografia, en sé ben poca cosa, perquè Vicens no em parlà mai del dia abans, sinó del que tenia en perspectiva. Només diré que la quantitat de persones per les quals Vicens fou un home inoblidable és grandíssima. Jo veia purament aquell admirable espectacle vital amb un interès —i un sentiment d’agradable seguretat— que no feia més que anar d’augment. Tota l’activitat social de Vicens, que el convertí en l’àrbitre d’una situació molt vasta, no fou pas obstacle perquè minimitzés o donés un ritme més pausat a les seves activitats historiogràfiques, professorals, editorials, a les seves iniciatives en els aspectes més diversos. Féu el viatge als Estats Units; havia estat invitat a donar unes conferències a la Sorbona; preparava la intervenció dels seus amics i la intervenció pròpia per a l’XI Congrés de Ciències Històriques d’Estocolm amb el màxim interès; reeditava els seus llibres, n’editava d’altres, imaginava col·leccions, tenia una correspondència fenomenal, de tots cantons sol·licitaven la seva presència, els seus treballs o el seu consell. Havia entrat a l’Institut, era de l’Acadèmia, entrava a l’etapa dels honors mantinguts en una contrapartida. El pare Batllori, que és un dels catalans que viuen més de cara al món, ens ha clarament exposat la talla europea que com a historiador tingué Jaume Vicens. Aquesta dimensió, que no està basada en les meves vel·leïtats hiperbòliques, sinó fonamentada en el testimoni que hem citat i en altres que hi podríem afegir, es construí paral·lelament a la gran figura que des del punt de vista del país veiérem formar-se en els anys a què hem fet referència. Vicens, que havia començat interessant purament la joventut, havia, amb el pas dels anys, promogut l’interès de molts supervivents. Aquest interès anava cada dia d’augment. Les dimensions de la seva figura prenien unes proporcions que els seus rars enemics posaren de manifest. La seva figura agafava una virtualitat genèrica i alhora una precisió perfecta.

Traslladat a Lió per seguir un tractament a la Clinique du Parc, hi morí el 28 de juny de 1960. Tenia cinquanta anys. Fou enterrat a Roses enmig d’un impressionant dolor. La seva mort ha estat la més devastadora que el país ha sofert en els anys que anem, mediocrement, vivint.