EL PROFESSOR DOCTOR PERE BOSCH GIMPERA

(1891)

Havent estat des de molt jove un gran admirador del professor Bosch Gimpera, les circumstàncies de la vida no em portaren mai a conèixer-lo amb una certa atenció ni a poder-me considerar un conegut seu. He estat simplement un seu lector, un lector apassionat per la seva obra escrita abans del seu exili, i el vaig veure alguna vegada ja fa molts anys, exactament a l’Escala, en alguna visita que féu a les excavacions d’Empúries. Potser arribàrem a constatar, per la proximitat de les taules que ocupàvem en el petit restaurant de la senyora Neus, que la cuina que presentava aquella bona senyora era absolutament discreta, però no crec que arribéssim a parlar de res més. Una cosa m’impressionà, però, d’aquell espècimen humà: la seva vitalitat física. Era un home jove, molt alt, corpulent, ros, d’ulls clars, d’un infatigable entregent, obert i constantment despert. A Bosch, li devia passar com a tothom que fa coses: algunes es fan de gust i altres menys. Causava la impressió, però, que tot ho feia amb la més gran naturalitat, amb la més deliberada i positiva condescendència; que ajudar, facilitar, servir, era el que el feia més feliç. En aquest sentit era una persona molt singular en aquest país tan ple de persones malhumorades i sovint d’una morgue obscura, per no dir tètrica. Bosch Gimpera sempre portava a la cara un punt de somriure. Tendia a l’enriolament. Somreia quan parlava amb la gent i fins i tot quan no hi parlava. Recordo haver-lo vist caminar per algun carrer de Barcelona, sense cap companyia, però somrient, amb aquell somriure tendre, fresc, obert, agradable, que quan es tornava lleugerament irònic semblava dilatar-se i en lloc d’encongir-se, s’expandia. Era un home que pel sol fet de fer acte de presència produïa suggestió i tenia una invadent simpatia. Els qui el conegueren com a professor i afirmen que ha estat un dels més excel·lents de la Universitat de Barcelona en aquest segle diuen pràcticament el que he tractat d’explicar amb aquestes frases ineptes. Bosch ha estat un home vital i fascinador. Si no es posseeixen aquestes condicions, el noble ofici d’ensenyar és ben poca cosa: és el pur tedi en la seva forma més perillosa i estèril.

Però, si no he conegut amb una certa atenció Bosch Gimpera, he tractat alguns dels seus més importants deixebles. He conegut el doctor Lluís Pericot, que té tantes condicions del seu gran mestre no solament com a investigador d’elevada categoria, sinó com a persona vital i de suggestió indefectible. No hi ha dos homes iguals, certament, però el doctor Pericot recorda el doctor Bosch Gimpera. Cito el doctor Pericot com a símbol dels seus deixebles directes. Però després d’ells hi ha la generació dels qui ja no el conegueren i han sentit pel professor una atracció i una fascinació potser tan forta com els qui hi tingueren un contacte immediat, o més. El fenomen és extremament singular, sobretot en un país en què el sentit de la continuïtat és tan precari, i potser val la pena d’explicar-lo una mica.

En un dels meus viatges a València vaig tenir la sort de conèixer —i de parlar-hi llargament— el doctor Miquel Tarradell, professor d’Història antiga d’aquella Universitat i director del Departament de Prehistòria. Tarradell em digué:

—Quan amb els xicots de la meva generació, l’any 1940, ingressàrem a la Universitat de Barcelona (Facultat de Lletres) feia l’efecte de les cases de les quals fa poc que s’han endut el cadàver d’un mort il·lustre. El mort era la Universitat Autònoma, el Patronat, aquell intent extraordinari de convertir el vell centre en una cosa viva, vinculada al país, que funcionés com una Alma Mater, com una Universitat europea autèntica. Bosch Gimpera n’havia estat Rector gairebé des de l’inici de la sensacional aventura —després del rectorat del doctor Serra Hunter, que fou curtíssim. Així, doncs, veiem el doctor Bosch, que havia presidit l’etapa, com el símbol d’aquell esforç; i d’aquelles realitzacions que les circumstàncies havien fet tan amargament breus. Entre els meus companys i jo, el nom de Bosch Gimpera tenia un prestigi immens, no solament la seva obra científica, sinó l’home… però el curiós és que, ni d’una cosa ni de l’altra, no en sabíem gairebé res.

»És per aquesta raó que quan, des de Nova York, uns quants anys després —quan jo estudiava als Estats Units amb una beca americana—, li vaig poder escriure amb tota llibertat, li deia en la primera carta que la gent de la meva generació el consideràvem una espècie de personatge mitològic. El judici el degué colpir o li féu gràcia, perquè en converses posteriors me l’ha recordat diverses vegades i sempre amb el seu somriure.

»Després d’aquell primer contacte amb el nom, quan vaig decidir-me a prendre com a especialitat dels meus estudis la prehistòria i l’arqueologia, em fou possible de conèixer un altre aspecte de l’obra de Bosch Gimpera. Al costat de l’home de la Universitat Autònoma, aparegué el fundador de l’escola catalana de prehistòria, una de les creacions més importants que en el camp de la investigació sorgiren en el primer quart de segle en el país —com tothom sap perfectament i com és perfectament possible de demostrar documentalment. És gairebé segur que, en la meva decisió, va influir-hi, en la més gran part, la il·lusió i la necessitat que aquesta escola no morís.

»Fins a l’any 1951, quan jo estudiava a París, no vaig conèixer, personalment, Bosch Gimpera. Aleshores era un funcionari important de la UNESCO, càrrec que li permeté de viure tres o quatre anys a Europa. Eren els anys que la UNESCO era dirigida pel curiós intel·lectual mexicà Torres Bodet, home molt intel·ligent i que tenia per Bosch una admiració vivíssima. Ara, com que la burocràcia de la immensa baluerna de la UNESCO li interessava poc i més aviat l’avorria, i jo feia a París, la vida de l’estudiant com cal, vull dir que passava moltes hores rodant pels carrers, tinguérem molt de temps per a parlar i per a tractar-nos. Vaig aprendre, és clar, molta prehistòria, però les converses es projectaren molt més enllà. És per aquesta raó que us puc parlar de Bosch Gimpera d’una manera global: de l’obra i de l’home. Altres aspectes, els conec a través de notícies provinents de persones que hi convisqueren en l’època barcelonina, sobretot deixebles i persones de l’equip, o de referències de col·legues —sovint estrangers. Malgrat tot, l’època important de Bosch en el nostre país —penseu que fa més de trenta anys que és exiliat—, no l’he viscuda directament i m’haig de refiar d’informacions que, essent fidedignes, sempre queden una mica de segona mà. L’aspecte que conec d’una manera més directa, perquè ho he viscut per dins, és el del pes que Bosch Gimpera i el seu grup aconseguiren dins de l’especialitat a nivell internacional, i la perduració, dins del país, de la seva obra i de la seva escola».

Pere Bosch i Gimpera nasqué a Barcelona pel març de 1891. En el moment de tractar de veure si aquest home ha fet alguna referència a la seva infantesa o al seu ambient familiar —en un lloc o altre— hom es troba davant d’un buit total. És un fet que alguns dels seus íntims amics li han demanat que escrivís unes memòries, i és probablement a conseqüència d’aquesta pressió que hagin aparegut, firmats amb el seu nom, tres o quatre articles de reminiscències —publicats a revistes catalanes d’Amèrica, especialment a la revista Xaloc. Aquests articles, però, descriuen aspectes de la seva vida professional i pública i no s’hi troba la més lleu referència a les coses familiars. Tot fa suposar, en tot cas, que els seus pares foren barcelonins de classe mitjana benestant. Ni l’opulència ni la precarietat. La normalitat.

Seguint el costum de l’època entre els estudiants aprofitats, estudià simultàniament les carreres de Lletres i de Dret. La seva primera vocació fou la filologia clàssica. Treballà sobretot el grec i el llatí, amb el professor Segalà Estalella, del qual fou un alumne brillant i del qual, encara el deixeble, sempre féu uns elogis positius i justificats. Recordo haver vist, encara, passant pel pati de la Facultat, el professor Segalà: era un home gris, modest, humil, que tractava sempre de passar desapercebut, una mica físicament entregirat, distret, de cara plena i rosada, però malalt, absort, visiblement. Era el gran professor universitari de grec, en aquells anys que donaren tant de rendiment. La gran capacitat de treball i l’extraordinària capacitat d’aprendre idiomes de Bosch Gimpera, que és una de les seves característiques, es manifestaren des del primer moment. Així, a vint anys, acabada la llicenciatura de Lletres, pogué presentar a Madrid —llavors el doctorat només es podia fer a la Universitat Central— una tesi doctoral sobre els poemes de Baquílides. Tesi curiosíssima, absolutament fora del corrent, perquè els estudis clàssics, en aquell moment, no eren res.

L’estada a Madrid per obtenir el doctorat li permeté, per una banda, de conèixer el sòrdid món de les oposicions i per l’altra don Francisco Giner de los Ríos i l’equip de la Institución Libre de Enseñanza. Amb don Francisco —preparat en definitiva per Pijoan en relació amb les possibilitats de Catalunya—, hi degué tenir molt bona entrada, ja que el mateix any del doctorat (1911) obtingué una beca de la Junta de Ampliación de Estudios per a anar a Alemanya a estudiar filologia clàssica, beca i estada a Berlín que tingué una gran importància en la seva vida, ja que fou a Berlín i per suggestió d’alguns eminents professors d’aquella Universitat que deixà de banda els estudis de filologia clàssica per dedicar-se plenament a la prehistòria, que era un camp —en el nostre país— absolutament inèdit.

Els seus coneixements de grec li permeteren, però, de fer una considerable aportació a la literatura catalana, encara que indirectament. Fou Bosch qui llegí en grec i traduí literalment a Maragall, els Himnes Homèrics. La traducció poètica que Maragall elaborà està basada en la literalitat del text oferta per Bosch Gimpera. No crec que aquestes dues persones es relacionessin gaire més. Bosch marxà cap a Berlín i Maragall morí molt aviat. La projecció de Maragall sobre els Himnes Homèrics fou una de les últimes activitats de la seva vida.

L’estada de l’estudiant Bosch Gimpera a Alemanya durà dos cursos: 1911-12 i 1913-14. Si no s’hagués produït la primera guerra mundial, s’hauria perllongat un o dos cursos més. La finalitat de la beca obtinguda estava absolutament lligada amb la seva vocació: estudiar filologia i mitologia clàssiques amb el professor Wilamowitz-Möllendorff, un dels especialistes més universalment coneguts del moment —un dels erudits que han projectat més eficàcia en les edicions dels clàssics de l’editorial Tauchnitz de Leipzig. En l’empresa de fer els clàssics eficients i de posar-los a l’abast de tothom, no crec que aquesta editorial tingui precedents. Però molt aviat, quan ja Bosch s’havia incorporat a la Universitat de Berlín i tenia prou confiança en el professor, fou el mateix Wilamowitz qui l’aconsellà de canviar d’orientació. Li féu veure que, a Barcelona, un altre professor de grec, encara que amb la millor formació, presentava un interès en definitiva relatiu i que al costat d’aquesta —diríem— gran il·lusió hi havia un camp enorme i pràcticament verge que calia cobrir i que podia projectar-se des de Barcelona a tota la Península: l’arqueologia clàssica i la prehistòria més lligada amb el món antic i que semblava manifestar-se amb una gran riquesa, i de la qual el món de la investigació només tenia vagues notícies disperses. Calia investigar i, si era possible, estructurar. Aquest consell del professor Wilamowitz-Möllendorff i el fet que Bosch Gimpera el seguís és l’origen llunyà que avui, en aquest camp, aquest país no sigui un país subdesenvolupat —com ho és en gairebé tots els altres aspectes de la investigació, en gairebé la generalitat dels aspectes.

Amb la vitalitat que el caracteritzà —i que en plena joventut fou sensacional— Bosch es llançà per aquest camí. Berlín, on residia, li pogué oferir un camp de treball pràcticament inexhaurible. Al costat de Wilamowitz-Möllendorff pogué trobar el mestratge d’una altra gran figura dels estudis d’història antiga: Eduard Meyer. L’arqueologia clàssica, la seguí amb Frickenhaus, Loeschke i Rodenwalt. Qualsevol que estigui una mica al corrent —només una mica, i aquest és el meu miserable cas— dels estudis clàssics (història i arqueologia), en el primer quart d’aquest segle, sap que davant d’aquests cinc grans noms no es pot demanar més. Respecte de la prehistòria, seguí les lliçons del professor Kocsinna, una altra gran figura, i es lligà sobretot al mestratge del professor Hubert Schmidt, del qual fou assistent al Museu de Berlín.

Vistes les coses en la perspectiva dels anys, la vinculació a la prehistòria realitzada per Bosch Gimpera en aquells moments fou extremament important. I ho fou no solament en el camp, on ell més tard havia d’excel·lir perquè li permeté de sintetitzar tota la prehistòria peninsular, sinó perquè evità que caigués en el perill de l’arqueologia clàssica massa ortodoxa —aquella arqueologia que no passa gaire més enllà de descriure amb tot detall els plecs de la roba de les estàtues gregues— la vella herència de Winckelmann, de la qual la ciència alemanya no ha aconseguit mai de desfer-se del tot: l’arqueologia del detallet i de la punyeteta (passi la paraula) que quan al segle XVIII era més viva emplenà les il·lusions de la gent cultivada, però que en el segle XX és arqueologia de l’arqueologia— gairebé tot fictici.

L’inici de la primera guerra mundial obligà l’estudiant a abandonar els seus estudis a Berlín i a tornar a Barcelona quan, en el bon temps de l’any 1914, es preparava per acompanyar el professor Hubert Schmidt a Bulgària, per realitzar-hi excavacions. La guerra desconjuntà tota la cultura occidental, els esclats nacionalistes es manifestaren frenètics en tots els estaments; però, així com en els pobles aquest moviment es manifestà d’una manera inconscient, casernària i massiva, en el terreny de l’alta cultura es produí de la manera més perillosa, perquè demostrà fins a quin punt el que s’anomena l’objectivitat i la tolerància científiques s’aguantava per un fil. En aquest segle —que ha estat un dels més genials i més baixos de la història humana—, no s’ha vist res més.

L’època d’estudiant a Alemanya havia estat relativament curta, però ben aprofitada, i en definitiva suficient perquè arribés amb un bagatge d’especialització que no es podia comparar amb cap del dels qui aleshores treballaven en el mateix camp. A més a més de la formació personal, portava un llibre que havia escrit aprofitant la seva experiència i la bibliografia utilitzada durant el seu pas per aquella universitat sobre la cultura crètico-micènica. Era una de les grans novetats de la història del Mediterrani més arcaic —vull dir que projectava una mica de llum sobre el rerafons desconegut del mar interior més antic.

Després que Schliemann havia obert el capítol, absolutament ignorat, de la civilització micènica, a primers de segle, es descobria el món antiquíssim de Creta a través de les excavacions de Sir Arthur Evans al palau de Cnossos. Era una experiència excel·lent per a entrar en el món de la cultura ibèrica. Davant de les fabuloses troballes d’Evans, diversos arqueòlegs cregueren que Creta i els ibers foren contemporanis i tractaren de demostrar que la ceràmica ibèrica era l’últim grau, el més occidental, de la influència micènico-cretenca. Bosch havia aprofitat un dels parèntesis de la seva vida berlinesa per a presentar a Madrid, com a tesi de la secció d’Història, un estudi de la ceràmica ibèrica —estudi que fou publicat en alemany i en castellà simultàniament. Fou la seva primera important aportació a l’arqueologia peninsular. Un llibre bàsic. Per primera vegada hom projectà un ordre real en el material arqueològic més abundant que han deixat els ibers. Bosch establí d’una manera irrefutable que la ceràmica ibèrica no tenia res a veure amb el món crètico-micènic; que és una ceràmica posterior de molts segles i que si hi ha alguna cosa segura és que enllaça cronològicament amb l’època clàssica grega. Fou una autèntica revolució en el camp de la improvisació i de la frivolitat que ha estat la tradició i l’habitualitat en aquesta península. Pur i pintoresc verbalisme.

En tot cas, era un primer testimoni de la revolució que Bosch Gimpera portaria a les visions aleshores vigents del passat pre-romà en aquesta península. Establert a Barcelona, amb escapades a Madrid, on preparava oposicions per ingressar a la Universitat, relacionat amb la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas —que li edità el llibre sobre la ceràmica ibèric—, començà la col·laboració permanent amb les institucions catalanes que feia poc que havien estat creades: els Estudis Universitaris Catalans i la secció d’Excavacions de l’Institut d’Estudis que aviat havia de consolidar-se amb el nom de Servei d’Investigacions Arqueològiques, que fou posat sota la seva direcció.

¿Com era, en aquell moment, aquest jove estudiós? Des del punt de vista del clixé tradicional, d’estudiós no en tenia pas gaire l’aspecte. No estava ni flac, ni tenia un aspecte trist, ni era pàl·lid, ni portava ulleres, ni tenia la reticència de l’habitual estira-cordetes. El seu aspecte físic era el d’un jove d’una gran vitalitat, que es projectava sobre tots els aspectes de la vida, sobre els llibres, sobre l’entregent, sobre la taula —i tota la resta. És un fet que produeix una certa enveja de pensar en l’aparició d’un home de vint-i-cinc anys dotat d’una gran i sòlida vitalitat, d’una formació considerable, amb una vocació i unes ganes de treballar decidides, en el moment que es produïen tantes perspectives —en el moment de Prat de la Riba, en una paraula. La manifestació de la coincidència d’aquests fets indica ja les seves possibilitats i en definitiva el camí ple d’interès que per Bosch Gimpera es presentaria. Els qui pel trist privilegi de l’edat podem tenir una idea més o menys directa de l’al·ludida coincidència podem afirmar, si encara conservem el gust de comparar, que els decennis apareguts després s’han caracteritzat per una frustració gairebé total sempre injusta i de vegades terriblement amarga.

Els camps d’acció en els quals Bosch Gimpera es destacà, i als quals dedicà la part més considerable de la seva vida de joventut i el començament de la maduresa, foren dos: el món professional de l’arqueologia i de la prehistòria en el doble sentit de la investigació i de l’organització i l’acció portada a cap des de dins de la Universitat —fou catedràtic l’any 1916— per convertir-la en un centre normal —en una Alma Mater d’absoluta autenticitat.

Farem primer una referència a la prehistòria.

Com tantes altres activitats científiques, l’arqueologia i la prehistòria exigeixen una determinada organització. No són feines que es puguin fer individualment, d’una manera particular i marginal. Els documents, els proporcionen les excavacions. Cal, per tant, excavar. És a dir, disposar d’un equip d’obrers i d’un equip de tècnics. Després s’han de netejar i restaurar les peces que es van trobant, fer i ordenar inventaris, exposar-les a les vitrines dels museus, publicar els resultats dels estudis que es van realitzant. Es necessiten, és clar, llibres, tots els mitjans d’informació possibles. Sense una biblioteca especialitzada i abundant fins on sigui possible, no hi ha res a fer en aquest camp —vull dir en tots els camps de la investigació de la realitat.

Tot això, calia portar-ho a cap i endegar-ho, en el nostre país, partint es pot dir de zero, del no-res. Fins aleshores gairebé tot el que s’havia fet havia estat el resultat de la iniciativa individual, del caprici esporàdic, de la bona voluntat. No hi havia altre precedent seriós que el de les excavacions d’Empúries, començades per la Junta de Museus de Barcelona i que dirigia el senyor Puig i Cadafalch.

La gran oportunitat es produí de seguida amb la creació del Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans, que s’anà convertint aviat en organisme autònom i que fou finançat per la Mancomunitat. Immediatament després de la seva incorporació, Bosch Gimpera pogué disposar de seguida d’una excel·lent base de treball i d’unes subvencions que, administrades amb la bona fe típica d’aquella època d’idealistes intel·ligents, donaren uns resultats molt superiors a allò que es podia pensar de les relativament poques pessetes de què es disposava. Dic relativament per eufemisme encoratjador. Foren subvencions precàries, pobres. A l’escala de qualsevol altre país, irrisòries. Però aquesta fou la realitat en què es mogué el senyor Prat de la Riba. No en conegué d’altra. Mai, però, com en aquells anys, en aquest país, no s’ha treballat amb més força, amb més entusiasme, convicció i responsabilitat. És l’esperit, no la lletra, que mou les coses —quan es treballa pels interessos generals autèntics, concrets i reals.

L’altra gran oportunitat fou la càtedra. Bosch tenia com a professor aquella espècie de magnetisme sobre els alumnes que caracteritza els mestres que tenen alguna cosa per ensenyar i que saben ensenyar —magnetisme que en els fundadors d’escola és indefectible i espontani.

Els alumnes sentien pel doctor Bosch allò que he anomenat tantes vegades la fascinació del professor. No hi pot haver una escola, i no parlem d’una Universitat, si no s’hi produeix un feix d’imantacions i de fascinacions d’aquesta classe. És la producció d’aquests sentiments el que estableix la diferència entre un professor autèntic i un professor fictici, entre una Universitat ordenada, útil, normativa, neta i clara i un establiment anàrquic, caòtic, estèril, perillós i desesperant. Sense mestres fascinadors no hi ha escola possible, per més lleis, reglaments, decrets, combinacions i forces públiques que s’hi projectin. He sentit explicar al meu amic doctor Lluís Pericot que la seva vocació es decidí el primer dia —el primer dia!— que assistí a una classe del professor Bosch Gimpera. Abans, tot just havia sentit parlar de la paraula prehistòria i no semblava pas sentir-ne l’interès. Sortint de la primera lliçó quedà fascinat, decidí dedicar-s’hi, i encara avui s’hi dedica amb més passió i més afany que mai.

Amb els primers alumnes amb vocació clara que sortiren de les seves classes —Pericot, Serra Ràfols, Castillo— i amb altres elements procedents de mons diferents (des de joves intel·lectuals com Duran i Sanpere fins a aficionats que gràcies al Servei d’Investigacions Arqueològiques es professionalitzaren com Colomines) Bosch pogué crear un equip sòlid i responsable. Aquest equip fou el primer que existí a la Península i la base del que després ha estat anomenat l’Escola d’Arqueologia de Barcelona.

La feinada que aquest equip portà a cap no és pas gens fàcil de resumir ni crec que aquest sigui el lloc més adequat per a donar els detalls. Més aviat és cosa de les publicacions professionals.

D’una banda es produïren les excavacions. Al costat de múltiples treballs dispersos sobre tota la geografia del Principat i sobre totes les èpoques —del paleolític fins als ibers— foren establerts dos camps de treball: el Baix Aragó i Mallorca. La Mancomunitat disposava d’un fons que Prat de la Riba, amb la intel·ligent perspectiva de sempre i el seu admirable pragmatisme, havia fet aprovar, dedicat a investigacions sobre territoris catalans de l’àrea lingüística, però fora de les fronteres administratives estrictes de l’organisme. Com que no es produïren gaires peticions, Bosch pogué administrar-lo d’una manera gairebé íntegra. El fet produí la possibilitat de fer excavacions sense la limitació econòmica irrisòria i típica. Els treballs, en el Baix Aragó, permeteren exhumar diversos poblats ibèrics. Encara avui, potser, no hi ha cap altra comarca peninsular que disposi d’un conjunt de llocs d’habitació ibèrics, excavats sistemàticament, en tan gran quantitat. Bosch intervingué amb la més gran atenció en aquests treballs i els dirigí en tot moment. Les investigacions de Mallorca i de Menorca foren obra sobretot de Colomines i constitueixen el primer pas d’un estudi de llarga volada, molt seriós, del passat baleàric. Una altra projecció, més enllà de les cuatro provincias foren els treballs sobre les pintures rupestres del Maestrat, que feia molt poc que s’havien començat de descobrir i en els quals tingué una gran intervenció el senyor Duran i Sanpere. Mentrestant el doctor Lluís Pericot dedicava la seva atenció a la civilització megalítica —començava una sèrie de treballs a diversos llocs del país, a les coves del Montgrí, a l’Empordà, entre altres llocs, dels quals havia de sortir, en el transcurs dels anys, el seu primer gran llibre que és el dedicat a l’excavació de la cova del Parpalló, en el País Valencià, que ha tingut una transcendència internacional molt vasta.

No fa pas gaires anys que el senyor Duran i Sanpere publicà un llibre de memòries titulat Tornant-hi a pensar (Biblioteca Selecta). És un llibre ple d’amenitat, deliciós, una part del qual és dedicat a relatar diversos fets relacionats amb aquell equip de joves prehistoriadors que sota la direcció del doctor Bosch excavaren tants de llocs de l’àrea no estrictament catalana, treballs en els quals el senyor Duran i Sanpere prengué tan bona part. El llibre és important per moltes raons, però la part a què al·ludeixo forma un document decisiu per a quan es faci la història de la prehistòria en aquest país. Un escrit provinent del creador de l’Arxiu Històric de Barcelona sempre té un gran valor —aquest a què em refereixo és realment notable. És evident: aquell equip treballà molt i els qui tingueren la sort de formar-ne part saberen alhora divertir-se d’una manera admirable. L’equip del doctor Bosch no es caracteritzà mai per aquella enravenada seriositat i per l’austeritat monàstica que la majoria de la gent es pensa que és inevitable i consubstancial amb el món de la investigació. Conten que, als locals del Servei d’Arqueologia, s’hi solien organitzar, sovint, berenars magnífics que els assistents devoraven amb molta gana. S’empescaren un argot de la casa, un llenguatge convencional i pintoresc fet amb frases i mots que provenien d’anècdotes viscudes per la gent del grup. Del local, en deien el «Padellàs», perquè els obrers de les excavacions del Baix Aragó anomenaven «padellassos» els trossos de ceràmica que anaven apareixent. Les troballes eren classificades en dues categories: les bones eren qualificades de «suculentes» i les tronades eren «un puro nada». Quan el senyor Duran i Sanpere era una criatura sentí un dia a Cervera que un predicador més aviat barroc i inflamat deia a la trona que la vida era un puro nada, i, com que no trobà per puro cap altra accepció que la del cigar de l’Havana, la frase el tingué molt de temps preocupat. Un dia la degué explicar a l’equip del Servei i quedà incorporada a l’idioma particular de la casa.

Les troballes de jaciments i materials foren molt abundants. Fou una veritable erupció de documents històrics que sorgiren de la terra. Les explicacions del doctor Bosch i dels seus amics sovintejaren molt i es pogué aprofitar la col·laboració dels aficionats de tot el país, que mai no han faltat. Si es repassen els volums de l’Anuari de l’Institut d’Estudis, es pot tenir una idea clara —i absolutament sorprenent— de la quantitat de novetats i de troballes que aparegueren aquells anys d’activitat organitzada.

Naixia la prehistòria catalana. L’any 1919, el doctor Bosch ja pogué aventurar-se a escriure’n la primera síntesi. Fou un llibre breu, però ple d’informació, amb notícies que de tan noves i autèntiques semblaven inventades, on quedà esbossada, per primera vegada, una visió de síntesi, que més endavant, i amb lleugeres variants, anà afinant. És un llibre bàsic, indispensable. Alguns dels seus deixebles publicaren les seves tesis doctorals. La del doctor Pericot, sobre els dòlmens del país, forma una monografia que al cap de mig segle es pot dir que ha envellit poquíssim i que es manté molt aplomada, fet ben rar en un camp d’estudis que evoluciona a la mateixa velocitat que la física o la química dels nostres dies. Castillo publicà un estudi sobre el vas campaniforme vist a escala europea que ha tingut una extraordinària atenció general.

Ara: l’acció del doctor Bosch Gimpera no es limità pas a l’àrea estrictament catalana. La mateixa feina de coordinar fets i idees, d’estructurar una visió de la història de la nostra àrea compresa entre el neolític i la dominació romana, la projectà sobre l’entera Península. Les síntesis que escriví sobre aquest panorama constitueixen avui la visió clàssica. Ara que ha passat mig segle, no tot, és clar, es pot considerar definitiu i vàlid. Quan hom pensa, però, en els elements amb què fou forçós de treballar, en la precarietat de la documentació existent l’any 1920 i, si alguna n’hi havia, en la seva inassequibilitat, en el desordre dels museus espanyols de l’època, en la dispersió de les petites col·leccions particulars, etc., la visió que el doctor Bosch Gimpera estructurà fa una impressió enorme. Si no fos que les paraules grandiloqüents fan una mica d’angúnia, s’hauria de qualificar de genial. En la intel·ligència del doctor Bosch, el poder de sintexi, la capacitat d’intuïció, la vastitud de la informació, la infatigable activitat d’aproximació, la curiositat permanent desperta, directa… tot plegat porta a l’admiració incondicional.

No és pas gaire freqüent de trobar en una mateixa persona totes aquestes capacitats unides a possibilitats d’organització reals. És segur que aquells anys hi hagué facilitats que avui, en el nostre país, semblen cosa de somni. Però també sembla prou evident que ni llavors, ni ara, ni probablement mai, no s’ha servit res amb safata, i això enlloc, ni aquí, ni fora d’aquí. El doctor Bosch tenia el do de l’organització i com a tal en tenia una de les característiques més significatives: sabia aprofitar les ocasions. En podem donar un exemple molt clar. El do que tingué el doctor Bosch Gimpera per a aprofitar les oportunitats es veu molt bé quan hom observa el partit que va saber treure de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De l’organització del certamen, que en molts aspectes fou caòtica, en sabé deduir la possibilitat d’aprofitar científicament la part de l’Espanya antiga de l’exposició «El arte de España», que fou col·locada al Palau Nacional de Montjuïc. El doctor Bosch féu fitxar i fotografiar tot l’exposat, convençut com estava que aquell conjunt no es veuria mai més —com així ha estat per ara i tant. Totes les fitxes i fotografies, les col·locà al Museu d’Arqueologia. Encara avui, els deixebles de la primera i de la segona generacions del professor utilitzen fitxes i fotografies de peces que hi foren presentades i que quaranta anys després resten en gran part inèdites. És igual. Un dia o l’altre seran utilitzades fatalment. La qüestió és haver conservat el tresor, perquè en definitiva una cultura consisteix a organitzar-la d’una manera assequible, còmoda i fàcil. En el seu estat natural, una cultura és un magma cafarnaúmic que destrueix i mata totes les iniciatives i les millors vocacions personals. Per altra part, el doctor Bosch aprofità l’eufòria del moment per a portar a Barcelona el IV Congrés Internacional d’Aqueologia i pogué publicar una sèrie de llibrets sobre punts essencials de l’arqueologia hispànica del més gran interès. La vitalitat de Bosch fou indescriptible. En tot cas, no crec que aquesta Exposició Internacional de 1929, que fou anomenada de les Indústries Elèctriques, fos aprofitada per a gaires coses serioses més.

La utilització de les possibilitats de l’Exposició pren el relleu indispensable, si la memòria funciona una mica i es recorda que va celebrar-se sota la direcció d’homes de la Dictadura, els quals provocaren tantes dificultats i tantes angúnies al doctor Bosch Gimpera. El retorn al sistema de la Diputació provincial, realitzat pel govern de la Dictadura del general Primo de Rivera i actuat, és clar, per catalans —el comte d’Egara, el baró de Viver, el comte del Montseny, el senyor Figueres Dotti, que fou el liquidador financer de l’organisme creat per Prat de la Riba i Cambó—, girà contra les institucions creades per la Mancomunitat moribunda. El Servei d’Investigacions Arqueològiques fou declarat cessant. No existí cap sentit ni de l’ordre ni de la continuació. Els tallers i dipòsits del Servei, instal·lats en unes golfes del Palau de la Generalitat —el «Padellàs»— en foren foragitats. El senyor Colomines, que havia creat l’arqueologia de les Balears, explicà un dia al doctor Miquel Tarradell amb quanta amargor havia vist les caixes que contenien materials de les excavacions —documents insubstituïbles— apilades en un magatzem suburbial, destruint-se sota les goteres. En aquestes caixes, hi havien agombolat les peces de qualsevol manera, a raig, sense ni la més lleu ombra de catàleg, sense haver estat estudiades per falta de temps. Les coses que han passat en la meva època en aquest país, Déu meu! És una cosa que fa tremolar, literalment.

El doctor Bosch aprofità aquesta pausa imposada, amb la vitalitat de sempre, per a escriure la gran síntesi de la prehistòria peninsular, vull dir l’Etnologia de la Península Ibèrica, gràcies al mecenatge de Francesc Cambó i que pogué enllestir a ritme ràpid a causa d’aquest fet. Era el moment que Cambó pagava el Repertori de l’antiga literatura catalana del senyor Massó i Torrents; el llibre de Josep Pijoan sobre la pintura romànica; el Diccionari general de la llengua, de Pompeu Fabra; la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i tantes coses més. De totes maneres, una llista de les coses bàsiques d’aquest país originades per la liberalitat del senyor Cambó s’hauria de fer perquè quedaria demostrada la tendència que té aquest país per les gasetilles triomfals, frívoles, falses i grotesques. L’Etnologia de la Península Ibèrica del doctor Bosch Gimpera aparegué el 1934, editat per Alpha —edició magnífica—, i tingué un gran ressò en els medis de la investigació de l’estranger. Aquest fou el document de la maduresa inicial del doctor Bosch de cara a la prehistòria hispànica, perquè, malgrat el títol, és un llibre fet més amb mentalitat de prehistoriador que d’etnòleg.

Amb la caiguda del general Primo de Rivera i amb l’adveniment successiu de la República, el vent sembla entaular-se momentàniament sobre un altre quadrant. Una altra forma d’Autonomia, enormement complicada, aparegué altra vegada, davant de la vista. El Servei Arqueològic de la Mancomunitat reprengué. Les excavacions d’Empúries continuaren regularment (Bosch fou el substitut de Puig i Cadafalch en la direcció d’aquestes excavacions) i es pogué plantejar novament una de les seves il·lusions més permanents: la creació d’un museu. El doctor Bosch pretenia crear i organitzar un Museu d’Arqueologia independent. Independent —l’adjectiu és importantíssim. Ja prou navegat en la plasticitat canviant de la vida, considerablement experimentat pel caotisme intrínsec del país, Bosch pretengué, en iniciar-se la seva maduresa, separar les institucions bàsiques del país, de la política. És respectabilíssim. Tècnicament parlant, considerava, a més a més, que no convenia que s’exposés en un sol edifici tot el material d’arqueologia i d’art de totes les èpoques que s’havia anat reunint amb l’esforç autòcton des de primers de segle. És el que s’ha fet, després, a tot arreu. En tot cas, el pes de les col·leccions d’art romànic i gòtic, l’ànima del Museu llavors instal·lat al Parc de la Ciutadella, justificaren la creació d’un museu sense massa peces heterogènies de l’art primitiu. Per altra part, el Museu d’Arqueologia que Bosch projectava no era concebut com un seguit de sales amb les inevitables vitrines. Volia un museu que fos al mateix temps un centre de treball, amb laboratoris i tallers amplis i ben equipats, amb la biblioteca corresponent al costat: vull dir un lloc on es pogués treballar, lligat amb el seu raquític seminari de la Universitat, amb fàcil accés als joves que investigaven sota la seva guia, i on fos possible de rebre, permanentment, investigadors de tot arreu… El museu era indispensable si es volien fer les coses ben fetes. Ara les meves notícies són que no fou pas gaire fàcil de convèncer tothom. Una determinada quantitat de membres de la Junta de Museus —potser el senyor Puig i Cadafalch mateix— no veieren gaire clara aquesta espècie d’escissió. En aquells moments, les coses de la prehistòria eren encara molt verdes. Ja en plena època de la Generalitat, negociant amb els serveis de Cultura, Bosch aconseguí d’endegar les coses. Fou creat el Museu d’Arqueologia, que s’instal·là en un edifici construït a l’època de l’Exposició de 1929 a Montjuïc —l’antic palau de les Arts Gràfiques. En el context de l’època, aquest museu fou una instal·lació modèlica, infinitament superior —però de molt— a la de qualsevol establiment similar de la Península —i fora de la Península n’hi hagué pocs. Ara, com a museu tingué el defecte de tots els de la ciutat de Barcelona: la provisionalitat de la seva situació. Fou un museu massa llunyà, excessivament excèntric, marginal. ¿Quan seran instal·lats al centre de la ciutat, els museus, en un o altre lloc assequible, còmode i fàcil? Fa anys i anys que es debat el mateix problema, ja del temps de la joventut de Josep Pijoan i del govern de Prat de la Riba, i no hi ha hagut manera de trobar una situació real —la realitzada per totes les ciutats importants d’Europa— i positiva. Tots els museus d’Europa són cèntrics —i els d’Amèrica—; i, tot i que en aquest país s’ha de partir del fet de la precarietat del diner públic, és un fet que ni la crema de convents del 1835 ni la desamortització de les baluernes eclesiàstiques no pogueren crear uns espaís per a l’establiment d’aquestes meravelles. El Parc és excèntric; Montjuïc és molt lluny; el gran convent de la Rambla on després es produí la Boqueria —i que hauria pogut ésser l’espai dels museus— és un mercat vivíssim. ¿Quan es resoldrà aquesta qüestió importantíssima en una ciutat com Barcelona? En els últims setanta anys, no s’ha resolt res. A Barcelona no hi ha d’haver un sol museu: hi ha d’haver diversos museus.

Mentrestant, començà a debatre’s públicament el problema de la Universitat, que ha estat un dels més importants del procés de recuperació intel·lectual d’aquest país, a l’època del professor Bosch i anteriorment. Del segle XIX ençà, la Universitat de Barcelona (com totes les altres de l’Estat espanyol) estigué constituïda per una barreja (segurament lamentable) de professors il·lustres i de professors purament burocràtics, de formació provinciana, de capacitat d’ensenyament negativa. En el camp de la filologia clàssica i de l’humanisme, que Bosch estudià, hi havia hagut noms destacats: des de Bergnes de les Cases —que fou el primer rector de la Universitat restaurada— fins a Balari i Jovany, per citar només exemples destacats. El mateix doctor Segalà Estalella, que, segons ha constatat el doctor Bosch Gimpera tantes vegades, era un excel·lent professor de grec, dotat d’una gran atenció per a ajudar els alumnes que treballaven bé. Conservà també molt bon record, no cal dir-ho, de les classes del doctor Rubió i Lluch. En tot cas, es tractava de casos isolats. La Universitat com a institució era ben poca cosa, no funcionava. La quantitat de professors ineptes era decisiva, aclaparadora.

Els records universitaris del doctor Bosch Gimpera coincideixen perfectament amb dos documents que reflecteixen l’estat de l’Alma Mater en aquella època i que han estat publicats en aquests últims anys: les memòries d’Agustí Calvet (Gaziel) i de Josep Maria de Sagarra. Jo també he escrit alguna cosa sobre els meus records universitaris en El quadern gris. És partint de la base dels coneixements que proporcionen aquests papers que es pot valorar l’esforç fet pel doctor Bosch i algunes altres persones del seu temps per modificar, en sentit positiu, el nostre primer centre de formació intel·lectual. Explicant fabuloses anècdotes d’alguns catedràtics del seu temps és inexhaurible i arriba a extrems de pintoresc absolutament inoïts. Hi havia un senyor que es deia Banqué i Feliu que ensenyava grec, el qual, en un intent de traducció de l’Himne homèric a Demèter, traduïa literalment l’ambisexual «bous», per «bueyes», però afegint, perquè s’entengués bé, que Hermes robà els bous a Apol·lo, todos hembras. El catedràtic Banqué manejava els adjectius amb tanta precisió i tanta gràcia que en la descripció d’un viatge citava la tuberculosa plana de Vich per donar a entendre que s’hi cultivaven moltes patates. El catedràtic doctor Martiniano Martínez era capellà. Era el titular d’Història Universal. El seu anecdotari és també aclaparador. Home d’una mentalitat retrògrada i arcaica, considerava, com certa gent benpensant del temps, que els estudis de prehistòria eren diabòlics, que els qui s’hi dedicaven eren esperits sulfúrics i que tot el que hi havia de veritat en la prehistòria es podia escriure en un paper de fumar i encara en sobraria la meitat. Per les mateixes raons odiava Shakespeare. Considerava que les seves obres eren immorals i en un manualet d’història que fabricà s’hi consignava aquesta frase: «¡Shakespeare, hombre de mediano talento y de costumbres abyectas!…».

I Madrid? La seva primera estada a Madrid per passar el doctorat li permeté conèixer els universitaris que intentaven de portar les coses per un altre camí, la majoria lligats amb el món de la Institución Libre de Enseñanza. Però també tingué ocasió de conèixer un altre aspecte —depriment— del món de la instrucció superior, a través del qual, si volia entrar-hi un dia o altre, s’hauria d’enfrontar: el de les oposicions. Aviat tingué l’ocasió de conèixer-ne els secrets. Un dels seus professors del curs de doctorat a la Central fou don Antonio Sánchez Mogel, catedràtic de literatures neollatines, conseller d’Instrucció Pública, factòtum importantíssim del Ministeri. Com que admirava Segalà, i Bosch n’era un dels deixebles més brillants, fou fins i tot admès a la tertúlia que el senyor Sánchez Mogel reunia a casa seva, a la Calle de la Luna, en un «tenebrós entresol». La tertúlia era constituïda per futurs opositors i per catedràtics que es treballaven el seu trasllat a Madrid. Sembla, en efecte, que aquell senyor era aleshores la clau en la formació dels tribunals d’oposició, que el camí d’arribar a catedràtic passava per la seva voluntat, com hi passava, a través de la tertúlia, l’obtenció del lloc que es pretenia. Així, primer calia que hom hi fos admès i després caure-hi en gràcia, vull dir resultar simpàtic a don Antonio. Amb la seva germana i un gat, el senyor Sánchez Mogel presidia la tertúlia amb les cames enfundades en una flassada, perquè el pis era molt fred, gèlid. El gat era decisiu per a conservar o perdre les simpaties del personatge. Si un dels contertulians, desitjant fer un pas per obtenir la consideració del conseller d’Instrucció Pública, l’acaronava, podien passar dues coses: si el gat admetia les carícies, l’aspirant passava a la categoria de persona grata; si el gat feia un rebuf, don Antonio, amb unes faccions agres i una veu displicent, deia: «Deje usted el gato, ¿no ve que le está molestando?», i difícilment tornava a dirigir la paraula al culpable. El somni de la càtedra s’allunyava de la vista del pobre aspirant. Li havia trencat el plat bonic. Bosch entrà bé a la casa —la presentació de Segalà quedà reforçada, segurament, per la tolerància que li tingué el gat— però tot plegat no li serví de res, perquè marxà a Alemanya (amb una beca de la Junta de Ampliación de Estudios), i, quan tornà, don Antonio havia mort. En pau descansi.

Davant el panorama general universitari —l’estat de la institució, l’escassa categoria mental i pedagògica d’una bona part dels professors, el fabulós problema de les oposicions, etc.— es produïren a Catalunya dos punts de vista. O bé deixar-ho córrer tot, donar per inexistent la Universitat oficial i aprofitar les possibilitats que s’obrien a través de les noves institucions que s’anaven creant gràcies al senyor Prat de la Riba, o bé, intentar d’entrar en el sistema, acceptant irònicament el joc i passant pel mecanisme obligat i de dins estant provocar la transformació.

Aquest fou un fet molt important, bàsic, d’aquells anys. Moltes de les grans figures del nostre món cultural optaren per la solució de la independència. Aquesta posició, la defensà Eugeni d’Ors, i el que anomenà la Universitat nova passà a ser un dels capítols més importants del noucentisme. Deixant a part la probable reacció de personal vanitat del senyor Ors (havia fet oposicions a una càtedra de la Universitat de Barcelona i les havia perdudes), és segur que la seva dialèctica, incontrovertible, representava el criteri de molta gent. La posició contrària, la representà el senyor Bosch Gimpera. En aquest punt, el senyor Ors potser tingué massa raó. El senyor Bosch Gimpera representà un criteri realista. Aleshores hi havia la possibilitat de treballar bé, a Barcelona: hi havia l’Institut d’Estudis, els Estudis Universitaris Catalans (EUC), etcètera, i era natural que molts joves posats entre el món espantós i estèril de la Universitat oficial i les noves institucions netes i clares que anaven sortint de l’obra de Prat, es decantessin per aquestes. Però sobre aquest admirable món naixent hi havia sempre l’espasa (perdó) de Dàmocles de la política. Bosch potser tenia raó. La gent que es matricula i vol un títol universitari es forma (o no es forma) a la Universitat. Si es volia que en aquest aspecte el país funcionés, calia apoderar-se’n. Era el que propugnava el doctor Bosch. És un fet, en tot cas, que els joves inscrits als Estudis Universitaris Catalans foren sempre una petita minoria (selectíssima, certament) i amb una irradiació inqüestionable. Ara, potser, no n’hi ha prou. Des de la seva creació, els Estudis Universitaris Catalans han tingut grans professors. Devers l’any 1940 n’hi hagué dos de literalment extraordinaris: Rubió i Balaguer i Ferran Soldevila. Ara, no hi ha dubte: si aquests dos grans estudiosos haguessin pogut professar a la Facultat alguns anys, haurien creat una escola, que ara no existeix. Jo poso els Estudis Universitaris Catalans en un dels llocs més alts de la cultura d’aquest país, però ara no es tracta d’exaltar els mèrits, sinó de veure el que convenia més. Totes dues posicions, en definitiva, eren autèntiques. Totes dues han realitzat una immensa labor. Era absolutament perillós d’abandonar la Universitat oficial amb el pretext que era irredimible. D’irredimible, no hi ha res. L’obra de Prat demostra el que acabem de dir. En tot cas, el plantejament de la qüestió universitària en els termes en què ho acabem de fer —termes que potser són plausibles— ha creat una gran lluita mental en tots els joves estudiosos del país en els últims decennis. Les institucions creades per Prat foren arrasades dues vegades en un espai curtíssim d’anys. Algunes, poquíssimes, feren la viu-viu clandestinament. Altres no pogueren ser abatudes perquè havien passat a formar part del nostre país. En definitiva, la història de la Universitat, en aquells anys, fou un esforç paral·lel que feren uns i altres —els qui hi havien entrat i els qui se n’havien mantingut al marge— i que es pogué acabar quan es donaren unes determinades circumstàncies favorables, en la unió de tots dintre de la Universitat Autònoma.

La història acadèmica del doctor Bosch Gimpera és molt divertida.

Un dels grans defectes del sistema de les oposicions ha estat d’afavorir la tendència que els candidats a una càtedra sabessin una mica de tot i, per tant, res seriosament. Calia tenir allò que s’anomenava, en l’idioma complicat de tribunals i opositors, el «concepto redondo de la asignatura», la qual cosa implicava anar contra el corrent general del món dels estudis i de la investigació que, des de fa un segle, ha tendit accentuadament, cada dia més, a l’especialització. Per bé o per mal, els savis d’avui no tenen altre remei que ser especialistes i sovint especialistes d’un camp molt limitat.

És l’única manera de poder dominar, amb eficàcia, alguna cosa. La cultura general, amb la seva enorme amenitat, és un dels últims prodigis socials que queden en la nostra època. En l’ensenyament, quan és real, esdevé una simple ornamentació absolutament secundària. Només per a poder seguir la bibliografia essencial que es publica sobre un tema calen hores i hores d’atenció i de treball!

Quan Bosch Gimpera tornà d’Alemanya, no es podria pas afirmar que fos un especialista tancat. Tenia la formació prèvia de les llengües clàssiques; havia fet, per una banda, prehistòria general, i per l’altra, arqueologia clàssica i història del món antic. Però tot això no era prou per a presentar-se com a aspirant a una càtedra, perquè a la Universitat espanyola no hi ha càtedres de prehistòria ni d’història antiga. Aquestes matèries anaven lligades a la història medieval, és a dir: la Instrucció pública pretenia que algú sabés seriosament història des del paleolític fins al Renaixement! Aviat és dit: saber la prehistòria, les civilitzacions orientals, el món grec enter, Roma i tot l’imperi, l’aparició del cristianisme i la seva expansió, les civilitzacions limítrofes del món clàssic, la història de l’Edat Mitjana. Valga’m Déu! És la pura insensatesa, una fabulosa follia. Però el cert és que aquesta follia encara subsisteix avui, com si res. Les càtedres de panorama manicomial encara subsisteixen. Resultat: el triomf s’ha decantat sovint cap aquells opositors que només havien llegit manuals —és a dir, cap als que no sabien res però que tenien prou memòria per a recitar-los, sense que mai els vingués d’un pam, tant si es tractava dels sumeris com del Dant, de la civilització micènica o de la guerra dels Cent Anys, dels orígens de Roma o de l’Aràbia del temps del Profeta.

Així, el doctor Bosch Gimpera perdé les dues primeres oposicions, que portà a cap. Les primeres al Cuerpo de Archiveros Bibliotecarios y Arqueólogos, perquè no sabia, és clar, prou paleografia medieval i, sobretot, perquè no volgué entrar a fer la preparació en una anomenada Acadèmia que existia a Madrid on professaven una sèrie de funcionarios del mateix Cuerpo. D’aquests establiments, n’hi ha hagut sempre a Madrid: cultiven generalment la trampa més escandalosa, però són la demostració més cínica que l’eficàcia dels estudis universitaris és poca cosa, gairebé res.

Les segones oposicions, les realitzà per a la càtedra d’Història antiga i medieval de la Universitat de Barcelona, i fracassà perquè no demostrà posseir el «concepto redondo de la asignatura». En aquestes oposicions es produí un fet pintoresc. El doctor Bosch féu referència, en un dels exercicis, al llibre fonamental per a la història grega, Staat und Gesellschaft der Griechen, de Wilamowitz-Möllendorff, que coneixia bé, perquè aquest professor havia estat un dels seus mestres a la Universitat de Berlín. Davant la referència, un dels membres del Tribunal, un tal senyor Candan, que era rector de la Universitat de Sevilla, digué a Ballesteros Beretta, un altre membre del tribunal: «Este tío se aprovecha de que no sabemos alemán para inventar bibliografía». Sembla que el senyor Candan, que era professor d’història a Sevilla, no havia sentit parlar mai de Wilamowitz-Möllendorff, malgrat que tota la vida el pagaren per instruir-se.

Així, doncs, davant aquell «barrut» que «s’inventava» noms de savis i de llibres, es negà a votar-lo. Altres feren el mateix per raons diferents. Un del tribunal era general de l’exèrcit i temia que Bosch podia resultar «separatista»: fins a la data no s’havia manifestat mai en política ni havia escrit gairebé res en català, però havia nascut a Barcelona, i això fou prou per a decidir-lo. Un altre membre considerà que si l’opositor s’havia especialitzat en prehistòria és que era ateu i que, per tant, de cap manera no podia —mai de la vida— contribuir que arribés a ser professor de la Universitat.

Així, perdé dues oposicions, però tingué sort, perquè la plaça no fou coberta. Quan l’any següent (1916) es tornaren a convocar, les guanyà. Mentrestant havia estudiat alguns manualets d’història medieval i havia aconseguit de convèncer els membres del Tribunal més reticents (a través de les habituals i complicades històries madrilenyes) que no era ni separatista ni ateu. Així es trobà molt jove —a vint-i-cinc anys— catedràtic de la Universitat de Barcelona: càtedra d’Història antiga i medieval, exactament la que ocupa avui un dels seus més fascinadors deixebles: el doctor Lluís Pericot.

El panorama que trobà a la Facultat no era pas gaire diferent del que havia viscut essent estudiant, molt pocs anys abans. Ara, però, entrava a l’Alma Mater per la porta gran, disposat a lluitar amb la satisfacció que li donava el seu gran èxit, el prestigi que començava a tenir i la idea que portava al pensament del que havia de ser una Universitat, idea servida per la seva impressionant vitalitat. De seguida es convertí —ben a pesar seu— en l’enfant terrible de la casa, perquè sovint, davant la inèrcia de la institució i de l’immobilisme general dels seus companys de claustre, s’hagué de valer de procediments dràstics i no dubtà pas d’utilitzar-los. La batalla que organitzà per crear seminaris ha passat a ser un fet històric de la Universitat. De la seva experiència de Berlín, en portava la idea que calia estructurar la Facultat com una suma de cèl·lules de treball, com les que s’anomenaven llavors a Alemanya —i avui a tot arreu— seminaris. És a dir: locals independents, amb taules, cadires i llibreries, aplegant els llibres per especialitats, de manera que els estudiants i els investigadors els trobessin a mà, sense necessitat de perdre temps demanant els llibres que necessitaven. Treballar en locals d’aquesta classe vol dir, en definitiva, disposar d’una biblioteca privada. El seminari és, encara, un centre de concentració de petits grups d’estudiants, en els quals es pot dialogar familiarment amb els professors, un entregent de professors i alumnes que hi viuen a peu pla i que conviuen permanentment sobre un tracte social correcte i normal. Us podeu imaginar la reacció de la majoria dels catedráticos davant de la iniciativa. En el meu temps la separació, a la Universitat, entre catedràtics i alumnes era total. Eren dos mons diferents: era el mite sagrat de la tarima i la terregada dels estudiants. ¿És que el fet implicava un augment de voluntat de disciplina, un ordre volgut i deliberat? En moltíssims casos era tot el contrari: de vegades l’adormiment era soporífer, inconscient, vegetal. Altres vegades els esclats de desordre i d’anarquia eren absolutament normals. Quan no es produïa l’interès, la fascinació professoral, les classes eren o una pura manifestació vegetal o un pintoresc guirigall, biològic i fenomenal. El seminari, com a element de conjunció entre professors i alumnes, com a ambient de diàleg, fou concedit a Bosch Gimpera per força, i si li fou concedit fou perquè arribà a espantar els adversaris.

D’altra banda, el moviment per aconseguir la renovació de la Universitat feia temps que a Catalunya havia començat. L’any 1905 es reuní el primer Congrés Universitari Català. El resultat més important del Congrés fou la creació dels Estudis Universitaris Catalans, sèrie de cursos a nivell universitari, que professaren figures importants de la investigació del país, a través dels quals els estudiants pogueren trobar allò que la Universitat oficial no els podia, generalment parlant, donar. Els cursos es feien en la llengua del país, és clar. El 1919 es produí un altre pas. Es reuní el segon Congrés Universitari, que creà un comitè permanent que presidí August Pi i Sunyer, amb Bosch Gimpera, Tomàs Carreras Artau i Eduard Fontserè —organisme que dirigí i coordinà els esforços i que tingué l’avantatge de la permanència i de la continuació. Entre altres coses útils, aquesta junta serví d’enllaç entre els professors de la Universitat oficial que tractaven de transformar i europeïtzar la Universitat i la Mancomunitat. En aquell moment, Eugeni d’Ors, llavors gran jerarca de la cultura en aquest país, aprofitant la influència que tenia com a alt funcionari, no fou pas dels qui afavoriren més aquest enllaç. Quan es tractà de destriar els interessos generals i els de la seva hiperbòlica vanitat personal, Ors fou un home molt equívoc. Amb la bandera de la Universitat nova a la mà, no fou possible mai d’aclarir si la posició adoptada era la conseqüència de la seva convicció que «no hi havia res a fer» o si estava dominat pel despit que li havia produït la pèrdua d’una càtedra que precisament li havia guanyat Tomàs Carreras i Artau. Tant un impuls com l’altre eren massa fàcils i excessivament elementals. El senyor Puig i Cadafalch, llavors president de la Mancomunitat, fou ràpidament convençut pels representants del Congrés Universitari i acceptà la col·laboració. Aquest és un fet que no hi ha gaire gent que sàpiga, però la Mancomunitat subvencionà treballs que es realitzaven dins els seminaris de la Universitat estatal. Era una col·laboració que significava una actitud absolutament eficaç, sobretot si es fa el petit esforç de recordar que la Universitat donava els títols, que els estudiants hi havien fatalment d’acudir, i, encara més, atès el fet que eren diversos els professors de la casa que treballaven dins les institucions de la Mancomunitat. El professor Bosch era un cas típic del que acabem d’esmentar. Des de 1915, era professor dels Estudis Universitaris; un any abans s’havia incorporat a la reorganització de l’arqueologia de la Mancomunitat, que des del 1915 havia entrat al Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis i del qual fou l’organitzador essencial i des del primer moment el director.

Donat l’impuls inicial, el moviment ja no s’aturà. Aquest moviment fou especialment visible a la Facultat de Lletres, que era on el doctor Bosch principalment actuava. El 1918 fou redactat un projecte de reorganització d’aquesta Facultat. Recordar que fou el qui hi tingué una intervenció més decisiva seria una redundància. Arribà un moment que semblava que arribaria a triomfar: no pogué passar endavant perquè el retard del rellotge és fatídic i ineluctable. Però és un fet que aquell projecte de reorganització fou la base del que s’adoptà l’any 1931, essent ja el senyor Bosch Gimpera degà de la Facultat i iniciades les reformes que havien de portar, molt ràpidament, al règim universitari autònom, o sigui a la nova Universitat. Fou aquell projecte de 1918, molt poc tocat el 1931 i document bàsic de la Universitat Autònoma en el qual es plantejà per primera vegada la qüestió del català com a llengua d’ensenyament i d’investigació.

Després de dos anys de reformes transitòries (1931-1933), actuant sempre Bosch com a degà, el 1933 es posà en marxa el règim de la Universitat autònoma. Fou creat el Patronat. El primer rector de l’Alma Mater fou un home molt distingit, catedràtic de filosofia: el doctor Serra Hunter. El substituí al cap de molt poc el doctor Bosch Gimpera, que es mantingué en el càrrec fins al 1939 —o sigui fins a l’enderrocament final del règim republicà i l’entrada a Barcelona de les tropes del general Franco.

A mi sempre m’ha produït una certa angúnia parlar de les coses en to major i amb un criteri redundant. Ara, el judici del rectorat del doctor Bosch Gimpera i dels seus col·laboradors mereix de sobres un to molt alt. La Universitat Autònoma i la figura del doctor Bosch Gimpera són inseparables. Ell, en definitiva, la creà. La tria del professorat fou feta amb un criteri admirable: un criteri just, útil i eficaç. La negociació amb els contraopinants, en general figures importants del règim de criteri unitari —un d’ells el senyor Américo Castro—, fou portada pel rector amb una ductilitat i una intel·ligència finament diplomàtiques. Ha estat l’època que el nostre ensenyament superior ha estat més ben atès i d’una més inqüestionable autenticitat. Però la gran tragèdia de la Universitat Autònoma és que gaudí de precaris moments de pau. Estava adscrita a un context molt més vast, enormement complicat —a un context polític que la força s’emportà d’una revolada. D’aquell enorme i impressionant panorama històric, n’ha quedat en la memòria humana un fet que no discuteix ningú i que tota persona normal exalta: la Universitat Autònoma. D’aquell fabulós període tot ha estat discutit —i amb els anys la polèmica augmentarà. La Universitat Autònoma no ha estat discutida per ningú. Ha merescut un respecte total. Això és tan cert que ara, el 1969, per tractar de posar un fre a un llarg període d’inanitat i de desordre universitari, es tracta de posar en marxa una altra Universitat titulada de la mateixa manera i que l’observació del que es va fent crea la por que no sigui, respecte de la primera, un simple mimetisme verbal.

El doctor Bosch Gimpera tingué molt aviat un gran prestigi internacional. Contribuïren a crear-lo, primer, la seva obra personal d’investigació, i després la seva personalitat social —inseparable de la pròpia vitalitat. També hi ajudà la seva facilitat idiomàtica (escriu i parla fluentment els quatre grans idiomes científics europeus: l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià), lligada amb una simpatia personal i el manteniment d’un humor constant. Des dels anys vint que és congressista assegurat de tots els congressos i reunions internacionals de prehistòria, arqueologia i d’etnografia. I no pas com un simple assistent més, sinó com un dirigent i organitzador —un home amb el qual es compta i s’ha comptat. Una llista d’aquestes activitats seria inacabable. Ha viatjat molt, ha vist una enorme quantitat de coses, té una experiència molt vasta. Gràcies a la seva personalitat, l’any 1929 pogué portar a Barcelona el Congrés Internacional d’Arqueologia —a què ja férem una referència. Aquestes iniciatives són difícils i complicades.

Els treballs que ha publicat sobre qüestions extra-peninsulars han estat llegits a tot arreu. Els de temes de prehistòria i d’arqueologia peninsulars han estat considerats definitius. Ha escrit en diverses llengües, sovint en castellà i, naturalment, molt en català. Com que els prehistoriadors i arqueòlegs han de seguir, si tenen el sentit de la responsabilitat, els resultats de les investigacions universals, els escrits catalans del doctor Bosch han estat, és clar, manejats i estudiats, sobretot els peninsulars, perquè en definitiva aquests són els que tenen —els del professor Bosch i els dels seus deixebles de la primera i segona generacions— una cotització general. Això ha fet que s’hagi pogut donar, en aquest camp, una sensació de presència extremament interessant.

El doctor Bosch Gimpera sempre tingué bones relacions a Madrid. Des de la seva primera estada, amb motiu del doctorat, entrà en relació amb molts universitaris i no cal dir que amb les persones de la seva especialitat. Aquestes relacions personals foren facilitades quan es casà amb una senyoreta de família malaguenya, establerta a Madrid. Aquesta entrada en una determinada família el col·locà en el rerafons de la revolució espanyola, fenomen immens, terrible, impressionant. Una germana de la seva senyora es casà, en efecte, amb el senyor Badia Malagrida, olotí, diputat regionalista de Girona i una de les persones més intel·ligents i de més eficàcia en el sistema econòmic general del país. El senyor Badia Malagrida fou assassinat ignominiosament, a Madrid, mentre el seu cunyat, el doctor Bosch Gimpera, no tenia més remei que anar fent a Barcelona —a la Universitat Autònoma— el seu camí inevitable. Sotmetre la ciutadania d’un país a aquestes proves potser és massa. Tots els comentaris serien sobrers. Les conseqüències han estat ineluctables. Passem avall…

El doctor Bosch donà proves de la seva ductilitat diplomàtica des dels primers anys de la seva carrera. La qüestió està relacionada amb el doctor Hugo Obermaier. Aquest senyor, capellà del seu ofici, alemany, es presentà a Madrid com a especialista del paleolític i li fou atorgada una càtedra especial a la Universitat Central. És autor de L’home fòssil. Sempre passa el mateix: en el moment que en el terreny de la prehistòria no hi havia a penes res i el doctor Bosch començava a obrir el camí, es produí una duplicitat d’escoles i de camps de treball. Obermaier, que fou un home de temperament no gaire fàcil, extremament pedantoide, molt bon coneixedor de la mentalitat castellana, no aconseguí tenir amb el professor Bosch ni la més lleu topada —cap topada greu, vull dir. Obermaier es dedicà a l’època paleolítica i estructurà una visió del paleolític peninsular, mentre que Bosch es dedicà a altres èpoques. El camp d’estudis era inacabable. El fet que treballessin sobre èpoques diferents afavorí les bones relacions. Quan l’energumenisme i l’amor propi es deixen al marge, és tan fàcil!

En un altre aspecte, el doctor Bosch Gimpera es pogué moure a Madrid sense haver de demanar mai diners. Els treballs d’ell i de la seva escola o es produïen dins la Universitat de Barcelona o eren subvencionats per les institucions catalanes. En aquest punt realitzà autèntiques i honorables filigranes. Malgrat que sovint els seus amics de Madrid veien amb mala cara l’existència d’aquestes institucions, no es produí mai cap dificultat, perquè és cosa sabuda que, quan no s’ha de pidolar, l’accés és més aviat fàcil.

Quan es produí l’enfonsada de 1939, el doctor Bosch Gimpera s’instal·là a les Illes Britàniques —a Oxford, exactament, on trobà l’amistat, l’interès i l’afecte del doctor Josep Trueta, que ja estava lligat amb l’Alma Mater d’aquella ciutat. La Universitat d’Oxford li oferí una càtedra de professor invitat, en la qual cursà unes lliçons sobre moviments cèltics a Europa —que foren, per cert, molt destacades. Després s’establí definitivament a Mèxic —a la capital federal, exactament. Fou acollit a la Universitat i després obtingué la ciutadania mexicana.

En el moment de l’exili no tenia, encara, cinquanta anys. Deixava al darrera una obra feta en un quart de segle. Només vint-i-cinc anys! Obra immensa, formidable. Per a haver-la portada a cap, semblen molt pocs anys. Instal·lat a Mèxic, hi ha fet també una gran labor. Ha continuat treballant sobre els temes clàssics del seu temps de Barcelona: articles i estudis sobre la prehistòria europea. Hi ha publicat un llibre sobre els indoeuropeus. Ha refet un altre llibre —un manual de la Història d’Orient—, la primera edició del qual fou publicada a Barcelona. La seva presència a Mèxic l’ha decantat també devers els estudis americanistes, en els quals ha aconseguit obtenir una figura molt destacada.

En aquest punt, però, la seva intervenció no crec pas que hagi arribat a la personalitat que ha tingut a Europa. S’han d’aclarir les coses, perquè és indispensable. El doctor Bosch Gimpera és catedràtic de la Universitat de la ciutat de Mèxic i dels més honorables, però en el país de la seva nacionalitat no ha excavat mai, ni crec que hagi intervingut en la formació del Museu Arqueològic d’aquella ciutat, que és un dels millors del món —s’entén, sobre les civilitzacions pre-colombines. Ha ajudat a formar gent, a crear una gran curiositat que ha estat utilíssima per al Museu i la Universitat. Ha fet un gran paper, però circumscrit al seu càrrec. El seu prestigi internacional, però, viu i es manté sobre la seva obra feta a Barcelona. El fet és inqüestionable.

A Europa manté el prestigi intacte. No hi fa res que en la perspectiva històrica algunes de les seves especulacions i teories siguin discutides i hagin arribat a un punt d’afebliment. Moltes d’altres, la majoria, s’aguantaven joveníssimes. En tot cas, la consideració i el respecte generals no han sofert de cap grau. Avui, com abans, el nom del doctor Bosch Gimpera obre moltes portes dels especialistes de qualsevol país europeu.

Voldria acabar aquestes ratlles amb un testimoni característic: el del doctor Miquel Tarradell, de la Universitat de València, que m’ha ajudat a elaborar aquesta notícia. El doctor Tarradell em diu textualment:

—Sóc testimoni d’un fet que explica, potser com cap altre, la força de l’escola que el doctor Bosch Gimpera creà, i la perduració i la vitalitat que manté. Recordo que vaig assistir, fa pocs anys, al Congrés de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques que se celebrà a Roma. Al marge de les sessions normals es reuní, com és costum, el Comitè Permanent del Congrés, amb els habituals representants de cada país. Jo era al Congrés, perquè sóc representant del Marroc. Doncs bé, acabada la reunió, es formaren els grups de tertúlia, segons les llengües de cada delegat. Es destacaren, numèricament, tres grups: els britànics i francesos, que representaven nombrosos països —a causa de l’herència colonial fabulosa que aquests països crearen i de la qual s’han de refiar per l’existència general. Ara bé: l’altre grup nombrós en aquestes ciències era el català. El fet és comprensible, perquè, a més a més d’ésser-hi com a delegats d’Espanya (eren dos) i d’Andorra, portaven la veu de l’arqueologia de Mèxic, de Veneçuela i del Marroc. El fet, en part, és una conseqüència de la diàspora ocorreguda en aquest país en els últims decennis. Però també és evident que l’obra del doctor Bosch Gimpera ha creat una escola amb gent de primer ordre, gent que formen part de diverses generacions —alguns dels quals, com jo mateix, no hem conegut mai el doctor Bosch com a professor de la nostra Universitat, perquè quan hi arribàrem ja era exiliat.

Avui el doctor Bosch camina cap als vuitanta anys. És, naturalment, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tot això que acabo d’escriure són simples notes destinades a demostrar la intel·ligència —la intel·ligència científica i l’observació, la intel·ligència pragmàtica, la gran vitalitat física— del doctor Bosch. És un home que ha fet quedar admirablement bé aquest país, de vegades treballant en una època tendencialment favorable, en altres moments decisivament contrària. La classe política fou en alguns moments excelsa, en altres nefasta —la més baixa del país en l’aspecte de la cultura positiva i general.

Aquestes notes no pretenen de cap manera ser una petita biografia ni tan sols purament sinòptica, d’aquest important ciutadà. Un dia o altre s’escriurà la biografia autèntica i real. Si aquestes notes poden servir, d’una manera o altra, per a aquesta obra, nosaltres ens considerarem excessivament pagats.