EL SENYOR VENTOSA I LA POLÍTICA

En el sistema de les coses de la societat d’aquest país hi ha hagut, en el meu temps, una institució digna de ser estudiada amb una certa paciència: un partit polític, exactament la Lliga Regionalista. Aquest partit tingué una característica que per la seva singularitat ha de ser tinguda en compte: la seva llarga durada. A diferència de tots els altres partits coetanis i de moltíssimes associacions de caràcter general o monogràfic de la mateixa etapa i potser de sempre, la Lliga durà molts anys, gairebé mig segle, i si el 1936 quedà pràcticament extingida fou més per raons d’extinció general d’una època que per raons específiques de l’organisme. En un país en què no hi ha res que duri, en què tot s’escampa i s’esvaeix com el boll de les eres, aquest fenomen de continuïtat és sorprenent i curiosíssim. Aquest fenomen de continuïtat constitueix un fet que pot ser considerat (crec modestament) amb profit, i no pas per raons de simple curiositat política (curiositat que en el meu cas no ha pogut mai prescindir d’un cert punt d’escepticisme), sinó perquè es tracta d’una realitat social molt més vasta i transcendent.

La Lliga Regionalista, que més tard fou anomenada la Lliga Catalana, fou dirigida permanentment i sense apel·lació per un organisme pràcticament clandestí anomenat la Comissió d’Acció Política. Dic clandestí no pas en sentit despectiu, sinó perquè, no estant obligat a donar publicitat a les seves deliberacions ni a justificar els seus acords, la claredat exigeix la utilització d’aquest adjectiu. Aquesta Comissió d’Acció Política no ha deixat cap rastre de la seva existència: ni llibres d’actes, ni registre d’acords, ni estats de comptes, ni constància oficial o oficiosa de la seva llarga actuació. Si els senyors Prat de la Riba, Abadal, Duran i Puig i Cadafalch (que formaren part de l’organisme) haguessin deixat una forma o altra de memòries polítiques, és possible que hi haguessin fet una o altra referència. No sabem pas, però, que aquestes memòries existeixin en un qualsevol dels aspectes que les memòries poden tenir, i així res no sabem dels membres de l’al·ludida Comissió que ens ho pogués explicar d’una manera plausible. El senyor Cambó havia elaborat unes memòries molt detallades i sens dubte decisives per la seva directíssima actuació en les qüestions públiques: una bona part del seu contingut era formulat quan el 1936 foren destruïdes pels qui envaïren el seu domicili. El senyor Ventosa havia guardat molts papers polítics. Tenia la intenció d’escriure un llibre de reminiscències. N’havia escrit algun començament de capítol, sobretot els referents als ministeris de què havia format part. Havia tingut la bondat de deixar-me llegir algunes d’aquestes temptatives —i dic temptatives perquè el senyor Ventosa es morí sense que els seus propòsits s’arribessin a portar a terme. Així no disposem de cap informació directa ni de cap referència més o menys acostada sobre el que fou la Comissió d’Acció Política provinent de les persones que protagonitzaren l’activitat de l’organisme. La Comissió, és clar, donà, en el curs de la seva existència, algun senyal de vida. De vegades donà a la premsa comunicació per escrit d’alguns dels seus acords. Aquesta determinació no obeí mai, però, a un criteri sistemàtic, sinó a conveniències urgents, i si els donà per escrit, estalviant la feina als periodistes, fou per aconseguir una estampació correcta. Tot fa sospitar, en fi, que els acords de la Comissió foren verbals, cosa perfectament acceptable i seriosa entre persones correctes.

La Lliga Regionalista no fou pas un partit basat en el cabdillatge com foren tots els partits polítics peninsulars gairebé sempre. No fou un partit basat en el reconeixement de la capacitat pontifical i ritual d’una persona determinada —capacitat dimanant de les raons que siguin. No. Fins en el curs dels anys en què el senyor Prat de la Riba formà part de l’organisme (morí el 1917), la superioritat de la seva dialèctica, explícitament reconeguda amb reiteració per tots els seus companys, no creà pas una jerarquia de fet corresponent a la superioritat de percepció psicològica i de capacitat ordenadora que se li reconeixia. La Comissió tingué, és clar, un president que fou habitualment el senyor Abadal, per raons potser acadèmiques, i un secretari, que generalment fou el senyor Cambó per raons de dinamisme. Aquesta jerarquia era, però, més constatable en les notes que es donaven a la premsa i perquè ho deien que en la realitat de la vida de l’organisme. Fou una Comissió sense poltrona presidencial, sense utillatge de secretaria i pràcticament sense domicili fix. Reunits els seus membres al voltant d’una taula, no hi hagué entre ells cap diferència de cotització possible. Ara bé: saber per què aquells senyors formaven part de l’organisme, establir les raons per les quals hi havien accedit i el procediment que hom havia utilitzat perquè hi accedissin restà sempre de formulació obscura. Vull dir que gairebé totes les persones que tractaren d’aclarir aquests fets arribaren a conclusions molt vagues, per no dir inconsistents. Parlaven de misteris… En realitat, però, no hi hagué cap misteri —i, que se’ns perdoni la immodèstia de l’afirmació. Aquells senyors formaren part de la Comissió d’Acció Política simplement perquè eren amics —i amics sobretot, en tant que tenien vocació política. Eren un grup d’amics polítics. Aquesta classe d’amics és el que s’anomenà sempre una oligarquia. L’acció política ha actuat sempre a través d’oligarquies.

La paraula «oligarquia» ha tingut a tot arreu i en tot moment molt mala premsa. El significat que popularment se li dóna molesta la gent. És igual. Les molèsties de la realitat són inevitables, però no la modifiquen pas. La direcció dels partits, el sentit dels corrents d’opinió, la direcció dels organismes de govern, sempre han vingut assenyalats per grups d’amics dotats d’ambició i de vocació política, és a dir, per oligarquies. El motor, el Deus ex machina de les monarquies i de les repúbliques, de les aristocràcies i de les democràcies, de les tiranies, dels paternalismes i de les demagògies, han estat els grups oligàrquics. Són aquests successius grups i els grups contraris el que forma l’entrellat de la lluita política, la dialèctica històrica, la realitat política normal. Aquests grups hauran pogut ser més o menys oberts a la percepció exterior o més o menys tancats, més o menys sensibles o més o menys fibrosos i impermeables; el que és inconcebible és que pugui existir una activitat política si no és a través de colles, de nuclis oligàrquics.

Ara bé: la constatació d’aquests fets s’ha de reservar, perquè la paraula «oligarquia» no és considerada agradable. Convé, així, no ofendre les orelles de la gent, respectar la vella confusió entre el que hauria d’ésser i el que no pot ser diferent. Així s’explica que el senyor Duran i Ventosa, un dels homes més representatius de l’oligarquia de què parlem, ens hagi deixat tres mil articlets carregats de vinagre, no solament contra la filosofia del fenomen, sinó contra les seves malvestats. Tot el que, per una o altra raó, féu nosa, en el terreny polític, al senyor Duran fou qualificat per ell d’oligàrquic en el sentit d’abjecte, contrari a les bones persones i a l’interès general. És una posició perfectament correcta, situada dins del més venerable dels jocs dialèctics, i que demostra, per boca del senyor Duran, que el pinyol de la política és oligàrquic. I si les coses són així, i qui podrà negar mai, per temerari que sigui, que la Lliga fou dirigida per un organisme típic d’aquesta classe? És d’aquest fet que provenen precisament la seva glòria i la seva eficàcia, la seva durada i la seva normalitat. La Lliga fou un moviment polític creat, mantingut i dirigit per un grup d’amics. El fenomen és d’una perfecta coherència, i si avui encara en podem parlar amb elogi és perquè aquesta fou la seva característica més remarcable.

Una oligarquia, en el nostre país de solistes, d’energúmens despistats, de personalistes i d’individualistes pedants! Quant hom hi pensa té tendència a no creure-ho, a considerar-ho inconcebible. Des que hi ha partits en el nostre país, ¿es pot afirmar que algun d’ells fou dirigit per un grup d’amics permanent, unit i compacte? En el curs dels quaranta-tres anys que porto de vida periodística m’ha llegut una mica d’acostar-me a polítics de totes les dimensions i de totes les tendències, d’observar moviments d’opinió, partits i partidets, reals o imaginats, d’ací i fins i tot de fora d’ací. Els partits anglesos són específicament oligàrquics. El partit radical francès, en els seus bons temps —vull dir abans de la incompatibilitat Herriot-Daladier— estigué en tot moment construït sobre un grup d’amics integrat. Els partits socialistes, i no cal dir els partits comunistes, són a tot arreu oligàrquics. El Comitè Central d’aquests partits és el seu pinyol vital. El vell partit liberal italià d’abans del feixisme que creà la nova Itàlia, fou —llegeixo en un historiador— «escandalosament» oligàrquic. Observi’s la persistència del blasme. Giovanni Giolitti, oligarca típic que governà familiarment el seu país durant molts anys amb dues dotzenes d’amics (entre ells Benedetto Croce), arribà a fer tanta nosa i al mateix temps fou tan irreemplaçable, que arribà a ser anomenat el polític de la mala vida. Alguns partits demòcrata-cristians són també d’aquest tipus, com per exemple el partit italià. La democràcia cristiana alemanya està basada en el cabdillatge del doctor Adenauer, home d’una personalitat intensíssima, displicent i sovint sarcàstica. S’esdevé de vegades que un grup polític agafa una forma de cabdillatge. I, també, que una forma personalista es transforma en un grup. No hi ha res que duri sempre. Tot és plàstic, dintre, però, d’una tendència a la catalització nuclear.

En el nostre país, no tinc present d’haver constatat l’existència d’oligarquies ni a la dreta ni a l’esquerra, si s’exceptua la Lliga. Per això aquests partits no tingueren durada ni direcció apreciable. El Centre Nacionalista Republicà fou un partit dirigit per un grup de persones que només estaven d’acord quan no deliberaven i sobretot quan la distància els impedia el diàleg. De seguida que es reunien es produïa la discòrdia i es tiraven els plats pel cap. Era un grup d’inefables moltons frenètics i enrabiats. L’Esquerra fou, mentre visqué el senyor Francesc Macià, un moviment de cabdillatge. Després fou dirigit per un grup d’enemics incondicionals, inconciliables. El dia que es farà la història d’aquest període de l’Esquerra, la gent es portarà les mans al cap a causa de la fantàstica situació que descobrirà.

A la Lliga, se li poden fer tots el retrets i totes les crítiques que hom vulgui, i són molt abundants les que se li han formulat. L’única cosa que en tot cas no se li pot negar és que fou un partit autèntic, és a dir, un corrent polític dirigit per una oligarquia en funcionament permanent i continuat. La causa de la seva llarga continuïtat és precisament aquesta. Del grup directiu de la Lliga, se’n podria discutir un per un o en bloc els components, subratllar-ne els defectes, els errors, la visió subjecta a la crítica, com tota cosa humana. Se’n podran també constatar les qualitats, que també existiren i en determinats moments foren remarcables. El que en tot cas no es podrà discutir és la capacitat de cohesió oligàrquica que tingué el grup, la voluntat d’unió dels homes que el formaren, la seva incapacitat per a l’escissió separativa irreparable.

La condició sine qua non del perfecte oligarca deu ser probablement la seva vocació integrativa —de matís polític, s’entén. És una condició que no sol pas abundar, generalment parlant. Aquesta condició, ¿quin origen té? És una imposició del temperament? ¿Depèn de la formació intel·lectual? ¿És un instint de conservació innat? ¿És una exigència de la passió de seguretat? Tots aquests ingredients deuen entrar —i potser d’altres— en la composició de les reaccions de base d’un polític d’aquesta classe. Sigui com vulgui, aquesta composició ha estat molt rara. Es pot fàcilment imaginar la cohesió d’un grup de persones mogudes per l’incentiu de guanyar diners. Així i tot, aquesta passió no és prou forta per a contrarestar sovint secessionismes d’amor propi, de desconfiança o de morbós sentimentalisme personal. I si aquests són els fets en l’aspecte del pur interès material que en el nostre país constitueix l’únic enlluernament apreciable, en la política la integració ha d’ésser més difícil per raons òbvies, principalment perquè la forma concreta de les idees, dels sentiments i dels decantaments —o sia les ambicions humanes— constitueix un cultiu de ferments de separació i d’incompatibilitat molt més actiu que les àrides actituds raonables i sospesades. En fi, no pot existir una oligarquia sense la reducció al mínim dels ferments separatius habituals. Que l’organisme directiu del partit de la Lliga tingué aquestes característiques, no sembla pas arriscat d’afirmar-ho.

Arribats en aquest punt, potser el llegidor trobarà justificada la curiositat que he sentit durant molts anys per conèixer el funcionament intern de la Lliga —de l’oligarquia d’aquest partit. El fet és important. No hi ha res absolutament escrit —que jo sàpiga— sobre la qüestió. ¿És possible —em vaig demanar un dia, anys enrera —que d’aquest fenomen polític no en quedi més que una reminiscència d’història externa, la memòria mig esborrada ja d’un empirisme caòtic i inexplicable com és tota política en l’actuació diària? La necessitat de plantejament de la pregunta em semblà absurda. Vaig imaginar la possibilitat que la meva relació amb el senyor Ventosa em podria aclarir potser algun aspecte de la qüestió. La meva amistat amb el senyor Ventosa, iniciada activament el 1930, però començada pel meu pare molts anys abans a través de contactes absolutament estranys a la política, em féu imaginar alguna possibilitat. Tot i conèixer la seva inalterable tendència a no parlar de política fora d’aquest ambient, la seva incommovible discreció, la seva impertorbabilitat sistemàtica, em semblà prou bondadós i assequible per a deixar-se —almenys— posar alguna pregunta. El fet es confirmà. Es confirmà, certament, en petita escala, però vaig poder entaular sobre la matèria alguna conversació, tot i l’art que tingué el senyor Ventosa de saber desviar les conversacions per ell extemporànies, sense fer mala cara, amb un somriure, sense moure més que els músculs amables de les seves faccions i sempre acompanyant aquests moviments amb la gravetat del seu gest sobri i de la seva paraula. La meva il·lusió hauria estat de parlar-hi d’una manera més exhaustiva, com ara se sol dir, però el senyor Ventosa no em semblà pas gaire disposat a comprendre que en aquestes qüestions —i potser en moltes altres— hi pugui haver posicions exhaustives. Així em vaig haver d’acontentar amb el que bonament i generosament em donaren.

Aquesta personal preocupació coincidí amb els meus primers contactes assidus amb Jaume Vicens. I havent observat que aquest inoblidable amic tenia una tendència cada vegada més visible per les coses de la política, li vaig parlar de la qüestió. Tingué l’amabilitat de contestar-me que el problema tenia un gran interès, no solament un interès històric, sinó un interès educatiu, atès el contrast ofert per l’actuació de l’oligarquia de la Lliga amb la inanitat i el desori que ha caracteritzat la direcció de molts altres partits catalans contemporanis. Veia també en la possible explicació un document per a combatre la desfibració, el literaturisme, la bohèmia i el caotisme que caracteritzà molts aspectes de la nostra política en els últims decennis. M’aconsellà de fer un retrat del senyor Ventosa i d’aprofitar el treball per a fixar una mica els fets relacionats amb el modus operandi dels homes de la Lliga. D’aquestes converses, en nasqué un encàrrec editorial: el del darrer volum de les «Biografies històriques» de l’Editorial Teide —el segle XX polític català—, que havíem de fer en col·laboració, i en la documentació del qual vaig posar-me a treballar. La publicació del volum fou concebuda, però, per a molt més tard, com és natural.

Sigui com vulgui, els fets socials i polítics en aquest país i en aquests últims decennis de caràcter normal han estat tan rars i excepcionals, que és per això precisament que val la pena de popularitzar-los fins on sigui possible. Aquest esforç és útil, perquè només aquests fets excepcionals permeten de fer suposar una possible normalitat futura, una possible correcció dels errors passats, permeten en definitiva de suposar que no tot està perdut irremeiablement i definitivament. És clar que, després del que hem viscut en el curs de la nostra amarga vida, cal una gran dosi d’optimisme, d’optimisme gairebé animal i inconscient, per a nodrir alguna hipotètica esperança. El panorama que hem deixat enrera, i que podem veure de seguida que hi projectem la mirada del record, i el panorama present i actual que tenim davant no són pas precisament gaire favorables per a cultivar alguna il·lusió, per petita i modesta que sigui. Hi ha certament un formigueig de bones intencions que hom tendeix a sobrevalorar, perquè més que símptomes d’una nova situació potser són reminiscències purament cofoies d’un passat immediat, és clar, però totalment arcaic. La qüestió real —i dramàtica— és una altra. La qüestió és que ens trobem davant d’un nou procés històric dominat per idees diferents i que ens hi trobem sense disposar d’una qualsevol forma de personalitat reconeguda autèntica i real. És aquesta situació la que incita a valorar amb angoixa la llarga repercussió històrica que tindran, potser, els esdeveniments del passat immediat.

Si proposo aquestes reflexions no és pas pel gust d’invitar a un rabeig morbós en el descoratjament i en la humiliació, els nostres tradicionals plaers cívics. No. Al contrari. Si ho faig és perquè de vegades ha estat possible deduir del pessimisme lúcid reserves importants i experimentades. Tot procés històric, per altra part, fins els de perfil més clar, ofereixen moltes possibilitats. Biològicament parlant, el que potser encara és més difícil és lliurar-se a un descoratjament merament profètic, malaltis i massa absolut per a ser veritat. La vida tendeix a mantenir-se a mig aire. El que permet de tenir alguna esperança és pensar que en les etapes de més gran desori no deixaren d’existir mai realitats normals. Són aquestes realitats el que cal recordar i valorar, el que permet una forma d’auguri d’un possible demà.

—De vegades fa l’efecte que vostès, els de la Comissió d’Acció Política, arribaren a tenir, en aquest país, el monopoli de la unanimitat… —vaig dir un dia al senyor Ventosa.

—És molt amable.

—Per arribar a la unanimitat, ¿quin mètode seguien? El mètode de la paciència?

—És un mètode com un altre, que mai, però, no seguírem. ¿Què és el que li fa suposar que el podíem utilitzar? És que em troba molt ensopit?

—El trobo molt organitzat i més aviat poc donat a produir sorpreses, per no l’he trobat mai ensopit.

—Gràcies. Utilitzar el mètode de la paciència, de l’esgotament, de l’obstrucció, hauria estat molt pesat, d’una monotonia excessiva. Ara bé: li puc assegurar que les reunions de la Comissió més aviat foren divertides.

—Així, es podria potser suposar que vostès tingueren l’acord fàcil.

—Tampoc. Vostè ha conegut tots aquells senyors. ¿Li sembla que n’hi ha algun que tendeixi a donar facilitats immediatament?

—Ni un, en efecte.

—Miri, una de les característiques de la Comissió d’Acció Política fou la tendència que sempre tingué a prendre la mínima quantitat d’acords possible. De vegades se n’hagué de prendre algun perquè no hi hagué més remei. Li asseguro, en tot cas, que foren els menys possibles. En la vida, i sobretot en la política, com menys acords es prenen millor. De vegades costen molt de complir, i sovint no es poden complir de cap manera. En aquest cas, no fan més que augmentar el natural engavanyament. Val més, doncs, potser no precipitar-se massa, no anar gaire de pressa, esperar que les coses arribin al seu punt de maduració. Quan una situació arriba al seu punt de maduració és susceptible de ser objecte d’un acord, perquè en aquest cas l’acord no té cap transcendència. En tot cas, els millors acords que pot prendre un organisme polític són els que prenen individualment els seus membres en el moment de sortir de casa seva per assistir a la reunió convocada específicament per prendre’n. Ho comprendrà fàcilment. Hi ha qüestions que són clares, explícites, que no ofereixen dificultats de visió i davant de les quals és perfectament previsible quina serà la reacció de les persones (s’entén: de les persones de la mateixa concepció política) proposades a examinar-les. Sobre aquestes qüestions es poden prendre tants acords com vostè vulgui, sense el més lleu perill.

—És clar…

—Però hi ha una altra classe de qüestions, que poden ser de fons, tan fàcils i clares com les anteriors, però que es converteixen en opinables per la raó que sigui: per raons, per exemple, d’oportunisme. En aquest cas, quins acords vol prendre? Davant de fets així, és més aconsellable tractar-los a base de canvis d’impressions més o menys coincidents que d’acords rígids. Sempre val més una coincidència activa que un acord escrit, enravenat i fatídic. Però què vol…! Hi ha persones que tenen l’obsessió de prendre acords. Es pensen, valga’m Déu!, que, després d’haver pres un acord sobre un problema, el problema queda resolt automàticament. És una obsessió infantil, una puerilitat sense solta. Vostè no deu haver conegut el senyor Vallès i Ribot. Era un gran bon home, amb una veu de tro, hiperbòlic, que l’hauria divertit. El senyor Vallès i Ribot creia que la finalitat de la vida política i en general de tots els aspectes de l’activitat humana era prendre acords. A l’època de la Setmana Tràgica, en ple desori revolucionari, enmig d’un espetec de canonades i de crepitacions incendiàries que feia feredat, els diputats del país presents a Barcelona ens solíem reunir en un o altre domicili barceloní. El senyor Vallès, que era diputat, ens oferí de vegades el seu pis. Després d’haver canviat les naturals impressions, d’haver fixat concretament alguna informació —la informació política, com vostè sap, és molt difícil—, l’eximi repúblic (eren adjectius que li agradaven) demanava la paraula. «Ara, senyors —deia amb la seva veu de terrabastall llunyà—, hauríem de prendre uns acords. Jo posaria: primer, segon, tercer…». I enumerava successivament els acords que al seu entendre s’havien de prendre.

»—Però, senyor Vallès —li solíem dir—, senyor Vallès, home de Déu!, ¿quins acords vol prendre, si tot està desbordat i els acords els prenen els altres? ¿No li sembla que potser seria millor que esperéssim demà? És possible que, si deixéssim passar algunes hores, les coses s’aclareixin una mica. ¿No considera que aquest parer és enraonat i de bon sentit?

»El senyor Vallès, però, no hi estava pas d’acord. Alçava la testa tribunícia, avançava la seva barba negra, els ulls se li tornaven brillants i deia amb un punt de reticent menyspreu:

»—Però, llavors, senyors, ¿per què ens hem reunit? Si no prenem acords, ¿què és el que justifica la nostra presència en aquest lloc? La meva impressió és que estem perdent el temps.

»És molt possible que el senyor Vallès hagués perdut el temps tota la vida, però l’única cosa que li produïa la sensació d’aquesta pèrdua era no prendre acords a cada moment. Davant de la indiferència amb què eren rebudes les seves suggestions, passava de la brillantor inicial a un aire desolat i deprimit. Si li haguéssim pogut dir que ens havíem reunit específicament per no prendre cap acord, s’hauria molestat. I, com que hauria estat innecessari fer-li aquest tort, el millor era deixar que la cosa caigués pel seu propi pes. Ja li deia fa un moment: el senyor Vallès era la quinta essència de la política de prendre acords, un home ple d’amenitat, divertit».

Dintre d’un aspecte exterior discretíssim, d’un entregent social desproveït de tensions abruptes, comprensiu, tolerant, pacient, gairebé diria sistemàticament somrient, assequible i afectuós, sense però arribar mai a cap moviment d’abandó desorbitat i explícit, el senyor Ventosa fou un esperit irònic, però d’una ironia tan ben presentada i tan ben vestida, que poca gent s’adonà —vull dir poca gent del seu tracte superficial i exterior— d’aquesta seva fonamental característica. El senyor Ventosa fou un representant típic de la burgesia barcelonina, però no pas de matís badoc, cofoi i panglossià, sinó del matís lúcid, observador i atent. Era un home de discussió, un polític de dialèctica pública i oberta. Davant d’una posició inconciliable tractava de reduir-la amb arguments. Si es demostrava incommovible —totes les seves posicions particulars foren susceptibles de moviment— no es considerava pas obligat a insistir fins a l’esgotament. Hi aplicava un estat d’esperit irònic, una nonchalance que podia arribar (en la intimitat) fins al sarcasme, però que externament no arribava a ser acusada desmesuradament. El senyor Ventosa no trencà mai res definitivament. Les posicions definitives, les considerava inútils i inservibles. «Vagi a saber, Mare de Déu…!», deia sovint. Com a burgès de viva intel·ligència, no crec que tingués cap raó per a deixar de ser un pessimista sistemàtic. Però en aquest punt —com en tots els punts essencials de la seva personalitat— mantingué sempre una línia optimista, vital, positiva i consoladora. Els seus sentiments de fons no afloraren mai a la superfície. El senyor Ventosa no fou un primari de coll planxat, com tants n’hi ha en el país. Fou un esperit matisat, exigent —exigent amb ell mateix— i complex. Fou un melrosat barceloní, reticent, donat a la justificació permanentment. Els moviments de bursada li agradaven poc; les improvisacions, les espontaneïtats, encara menys. Fou un home de raons i d’arguments.

La seva oratòria política i parlamentària fou una oratòria de raonaments. Fou una oratòria no pas destinada a emocionar o a produir titil·lacions en el magma popular, sinó a fer reflexionar la gent. Es dirigí sempre a la raó. No crec que hagués parlat mai sense tenir res a dir; intervenia en les discussions més complexes per esclarir-les, introduir-hi punts de vista reals, per proposar solucions positives. Parlava amb claredat, exposava molt correctament, deduïa amb molt bon sentit. No era mai genialoide, ni extravagant, ni enlluernador. Es mantenia en una llum sostinguda, sempre igual, en un to d’humor i de curiositat permanents. Tenia una sensibilitat d’un admirable equilibri.

Fou un enorme treballador, de gran eficiència en el treball —un treballador sense escarafalls, sense fer la cara ferrenya, ni de front contret i ombrívol—, un treballador que anava fent sempre, amb calma, amb una habitualitat i una impertorbabilitat constants i infatigables. El seu pare havia fet la carrera d’Amèrica —si no vaig equivocat— com a capità de vaixell de vela. El senyor Ventosa tenia la impertorbabilitat de l’home de mar, la gravetat i l’equilibri que l’escola del mar dóna. Mai no vaig observar-li cap moviment destrempat, un qualsevol exabrupte, el més petit rampell. A la nostra política, que ha contingut sempre un percentatge tan gran d’esperits malenconiosos, histèrics i frenètics, el senyor Ventosa hi aportà una virilitat prudent i incommovible. Esperit ordenat, gairebé diria metòdic, si no es prengués la paraula en un sentit mecànic i excessiu, la distinció de les seves dissertacions no provenia pas del desig d’obtenir-la, sinó de l’ordre que contenen. Era un esperit tan organitzat que fins les seves improvisacions —les seves improvisacions parlamentàries, per exemple— porten aquesta marca, no són mai elucubracions deixades anar lleugerament. Home d’idees clares i precises, dotat d’una magnífica memòria, li bastava un moment de concentració per a donar a les seves improvisacions l’aire del discurs meditat, estructurat i gairebé escrit. El pensament li sortia lligat, precís i concret. Hauria estat impossible de demanar-li coses opulentes o excessivament agudes o fogoses o tan sols vehements. No. Es mantenia en una sobrietat, en una discreció permanent. Més aviat era una mica opac, volgudament limitat, però igual, continuat, sense alts ni baixos. Al seu costat, s’hi estava bé. No hi havia gaire imprevist, però la seva presència era segura, indefectible.

La mateixa sobrietat i la mateixa simplificació madures i difícils que el senyor Ventosa projectà sobre la seva vida professional i política foren sempre observables en la seva existència corrent. Es llevà sempre a primeres hores i considerà que la nit era per a dormir. La seva puntualitat fou perfecta. La seva taula fou bona, excel·lent —sobretot la de la seva casa d’Aiguablava—, però hauria estat inimaginable, ni per curiositat, una forma qualsevol d’excés. Fou un decidit partidari de l’aigua mineral. Només a taula, una mica de vi. Cap mena d’alcohol. No havia fumat mai. En la innombrable quantitat de vegades que l’havia acompanyat al restaurant, no li vaig veure mai formular cap caprici del paladar. Ni a París. Menjava, bevia, dormia, vestia— vestia molt bé, amb un bon gust sense falla —amb una normalitat perfecta. Durant els trenta anys que el vaig tractar no vaig saber mai que estigués malalt. No vaig constatar mai que tingués massa fred o massa calor. No li vaig veure formular en cap moment ni un gest d’impaciència ni un gest de fatiga. Era un estoic amb una magnífica salut —almenys aparentment. No tingué cap obsessió literària ni artística. Li agradava més el confort normal que el refinament recargolat. Li agradava d’enraonar caminant lentament —tant a les ciutats com a fora. Socialment parlant no es distreia mai: era un fisonomista magnífic. Les seves lectures preferides eren la Història, sobretot la Història econòmica, la política contemporània i els estudis jurídics. Les formes del seu esperit tendien a l’academicisme, però no podia sofrir la pedanteria intel·lectual ni el plom de l’ensopiment. L’apassionaven les exposicions ben fetes, sòlides i esveltes. No li vaig sentir mai formular cap fàcil judici càustic. El vaig veure somriure moltes vegades, però no solia pas acompanyar el somriure de cap altre ingredient. No el vaig veure mai tancat en les opinions dels altres, per més adverses que fossin. Partidari de la política d’opinió, n’acceptava els avantatges i els inconvenients. Els seus comentaris, de fons sovint duríssim, eren sempre presentats amb una terminologia sense ofensa. L’ambient que el distreia i el reposava més era el del mar. Li agradava la pesca, la navegació, el yachting, els mariners. S’hi movia amb una naturalitat perfecta. Era un nedador admirable. A vuitanta anys —o gairebé— es banyava en el mar amb el mateix interès que si en tingués vint. De les excursions per les costes de Mallorca —en alguna de les quals vaig ser present—, en recordaré sempre un senyor Ventosa ple d’espontaneïtat, potser menys convencional —si és possible. Els paisatges de mar el fascinaven. En l’aspecte econòmic, tenia fama de persona parsimoniosa i compassada. No li vaig veure pagar mai cap factura sense revisar-la acuradament. Detestava la prodigalitat i la dilapidació. «La dilapidació només s’explica —deia— per un retorn a la infància». Era un burgès de l’època de la frugalitat i de la comptabilitat— de la gran època.

Tornem al diàleg interromput.

—La política moderna, real i autèntica —diu el senyor Ventosa—, fou iniciada per la Lliga. Aquest partit sofrí una primera escissió molt aviat: la dels elements del Centre Nacionalista. Jo vaig ésser també, amb aquells amics (Carner, Sunyol, etc.), secessionista. La separació, la forçà Prat amb molt bon sentit. Prat havia pensat molt en les coses polítiques. No és pas que aquells senyors pensessin molt diferent. El que els separava més aviat era la diferent valoració que donaven a les qüestions polítiques. Des del punt de vista econòmic, tan conservador era el senyor Prat com el senyor Carner, el senyor Abadal com el senyor Gubern. El senyor Prat, però, estava interessat abans que tot a crear una situació que permetés l’aparició del país tal com és a través de la creació d’una cultura seriosa i europea. Els altres volien abans que res canviar la forma de Govern, limitar la influència de l’Església, etc. Volien arribar al mateix, potser, per camins diferents. Però hi havia encara una altra característica que els allunyava: els secessionistes eren uns diletants de la política, feien política a estones perdudes. Els qui no es mogueren tenien la vocació de la política, la feien continuadament. Vaig tornar a la Lliga al cap de molt poc temps. Examinats un per un, aquells senyors del Centre tenien un gran valor, eren persones de grans coneixements, però no sentien la política més que esporàdicament. Tot això està relacionat amb el que dèiem de la Comissió d’Acció Política. Quan una determinada activitat pública està dirigida per un organisme col·legiat, per un grup de persones, no n’hi ha prou que les que en formen part tinguin una similitud de pensament; cal, també, que existeixi una unitat temperamental de vocacions. És molt difícil que s’entenguin un polític de vocació i un diletant de la política, encara que les idees siguin molt acostades. Dos polítics de vocació podran en canvi dialogar encara que professin una filosofia diferent, per la mateixa raó que davant d’un malalt un metge materialista i un metge espiritualista poden perfectament coincidir. El diletantisme tendeix als dogmes rígids. La política és una activitat molt empírica. No pot ser d’altra manera, ja que es tracta de fer aguantar —i parlo ara de la política d’opinió— una cosa sobre una base canviant, inaferrable i molt inestable.

»Per a fer la política —prossegueix sempre el senyor Ventosa— se l’ha de sentir, se n’ha de tenir la vocació. Hi ha molta gent que creu que posseeix aquesta vocació, a causa probablement de l’existència d’una gran quantitat de persones que viuen d’il·lusions, de no tenir d’elles mateixes una idea prou clara. La meva experiència em porta a creure que el nombre de polítics existent a cada moment és escassíssim, i de vegades les coses es posen d’una manera que és impossible de trobar-ne cap. Aquest és un problema social molt complex, que potser depèn del rendiment o de l’esterilitat de les generacions successives, que de vegades tendeixen a crear vocacions en un determinat sentit i de vegades en un altre. Les generacions plenes, capaces de fornir (com vostès de Palafrugell diuen) tot el material que la societat necessita en un moment determinat, les bones collites completes, són molt rares. La idea d’alguns francesos segons la qual sempre hi ha a França l’home millor per a posar davant d’una situació determinada, només es pot acceptar a benefici d’inventari. Racionalitzar la Providència! És molt arriscat. És una idea que només pot ser concebible en un país tan ric i tan equilibrat, materialment, com França. En el nostre país hi ha hagut generacions que han donat principalment homes de negocis —comerciants, industrials. Les generacions plenes han estat escasses. En el nostre país la situació es troba agreujada per la falta de continuïtat. Partint del nores, crear una classe política és molt difícil. Ara bé: sense que jo li’n pugui explicar la causa, és un fet que a la Comissió d’Acció Política s’hi aplegaren un nombre determinat de persones d’una vocació política clara. Vostè podrà formular un qualsevol judici de tendència sobre aquestes persones; el que ja li serà més difícil serà negar la seva vocació política continuada i indubtable. En aquest moment, la paraula continuada s’ha d’entendre en un sentit literal. La característica d’una vocació política és la seva incommovibilitat. És una vocació que no es pot dimitir. Pot tenir un eclipsi de caràcter estratègic. Una vocació política no es dimiteix mai. El que li dic no té res a veure amb els càrrecs públics. En un sistema de política d’opinió, l’usdefruit d’un càrrec públic depèn de les seves fluctuacions. En un sistema de cabdillatge, depèn del qui mana. Però l’actuació política es troba, en relació amb els càrrecs públics, en una situació marginal. Un càrrec públic es deixa o us el fan deixar; una vocació política no s’abandona mai. Una vocació política vol dir així mateix que no pot tenir lapsus, ni distraccions, ni alteracions amb altres activitats decisives. Una vocació política és abassegadora, dominant, permanent; és, en fi, un estat d’habitualitat, com el comerç o com l’exercici d’una professió a la qual hom sembla estar fatalment destinat. El nostre amic, el doctor Arruga, té una tendència a referir tot el complex de la seva vida, totes les hores de les seves vigílies, a la seva professió. És normal. El polític es troba en la mateixa necessitat. La paraula és una mica grotesca, però no en trobo d’altra: el polític és un destinat. És una vocació, per tant, que no depèn, en la seva més gran part, de la voluntat humana, que no es compra ni es ven, que no s’aprèn a pesar de la pul·lulació creixent d’escoles que pretenen ensenyar-la, tot i que poden perfeccionar-la ajudant a fer més comprensibles els problemes marginals tècnics dels quals és inseparable. És una vocació, d’altra banda, que no constitueix pas un clos tancat i apareix en qualsevol punt de l’horitzó independentment d’estaments, classes, posicions o condicions humanes. I, tot i ésser una vocació tan fatídica, el polític no presenta pas una característica externa marcada. Una vegada, al Continental, fa molts anys, vaig sentir dir a Francesc Pujols que calia haver vist només una sola vegada Nonell per a comprendre que era un artista i exactament un artista pintor. És probable. No sé pas si l’afirmació es pot aplicar als polítics. En el món antic, la marca exterior del polític fou probablement l’oratòria. En el món modern, hi ha hagut també en la política grans oradors, però també hi ha hagut excel·lents polítics que no ho han pas estat. El senyor Prat, que en el terreny col·loquial tenia una suggestió excepcional, no fou pas un orador —el que en el món llatí s’entén per orador— precisament remarcable. A la nostra època hi ha hagut polítics que a través de la profusió de la propaganda han tractat de demostrar que en feien cara. Hitler i d’altres. Ara sembla que aquesta pretensió va més aviat de baixa. En el meu temps hi havia un tipus de polítics, en tots els ambients, que més aviat ho dissimulava. A França, en l’etapa de la Tercera República, Constans, que els historiadors d’avui consideren un dels personatges clau, passà com un de tants ministres. A Tarragona, el vell senyor Guasch, persona de la vella escola que col·laborà admirablement amb el senyor Prat, era tan polític que deia constantment que era apolític. “Jo sóc apolític!”, deia el senyor Guasch. A base d’aquesta frase es cansà de governar. Era una època en què els polítics, fora dels de dalt de tot, i de vegades ni aquests, feien el mínim soroll possible i aspiraven a no singularitzar-se massa. Ara tot ha canviat. Si en el món antic la marca registrada del polític fou l’oratòria, avui la marca és la popularitat portada fins a extrems insospitats».

El senyor Ventosa fa una pausa, dibuixa un petit somriure i prossegueix:

—Què és un polític? Vostè deu haver sentit dir al senyor Cambó que la característica més explícita del polític és l’amor a la vara, el pàlpit, l’emoció, la fascinació de la vara. En el Segle de Lluís XIV, Voltaire conta que quan Colbert, ministre de Finances, arribava al seu despatx i trobava la taula plena de papers es fregava les mans de gust com si volgués donar entenent el plaer que li produirien les resolucions que hauria de prendre suscitades per la paperassa. Són dues descripcions d’ordre complementari. Unides, dibuixen una vocació —una vocació absorbent i infatigable. És per aquesta raó que el polític que es lamenta de la feina que li donen els afers més aviat presenta l’aspecte d’un diletant. Així mateix, el polític que utilitza la pròpia dimissió per a resoldre tots els problemes, demostra que no està en el seu centre. Les dimissions, en política, són, és clar, fatals. Ja en parlarem. Però per a un polític autèntic l’origen de la dimissió només pot ésser aquest: la fatalitat. Després, hi ha la vida privada. La vida privada és una delícia, un oasi incomparable. El polític autèntic estima aquest oasi… però no troba mai el moment de dedicar-s’hi plenament, a tot estar. La política potser no és més que una debilitat de la naturalesa humana. La seva fascinació prové potser del fet que és la forma de la vanitat —de la vanitat històrica i de la vanitat present— de més inconsistència, més amarga i més inassolible. És una realitat que no té remei, ineluctable, com totes les realitats. El qui no sent la política la menysprea. El qui la sent l’adora. No hi ha manera de sortir d’aquest entrellat. Vostè té curiositat per la Comissió d’Acció Política de la Lliga. Voldria saber quina fou la seva essència i en què consistí la seva virtualitat. És ben clar: fou un organisme format per persones de vocació política autèntica i clara. Aquesta és la clau de tot, l’explicació real. Tota la resta són detalls, detalls pràcticament esborrats. És un simple detall, per exemple, aturar-se a discutir la facilitat més o menys gran que tingué aquell organisme per a la unanimitat. Més important és la vocació de l’organisme aconseguida per integració d’unes vocacions personals. Sobre aquest punt el senyor Prat escriví un article que vostè deu recordar. En aquest article hi ha aquelles paraules: «La nostra generació no haurà pas passat en va…». I el que segueix. L’important és que les generacions no passin en va.

Ara, amb referència a la vocació política, hi hagué en la persona del senyor Ventosa una característica molt curiosa, que fou constatada per persones que el tractaren i que no sé si ha estat fixada per escrit. Una vocació política vol dir, sospito, una disposició de tots els elements d’entregent d’una persona per suscitar un moviment d’una tendència determinada. En aquest punt, el senyor Ventosa tingué una qualitat molt remarcable.

Tingué, en efecte una facilitat molt viva i extremament dúctil per a adaptar el seu diàleg a la persona que a cada moment tingué al davant. Davant del subjecte —fos qui fos— al qual acabava de ser presentat, el seu primer moviment era de reserva i d’observació, acompanyat d’un somriure amable. Deixava dir. Tractava de saber qui era la persona que tenia davant a través de les frases que pronunciava. Dels altres aspectes, no en feia cas. Tractava de saber el grau de cultura que tenia, el nivell a què estava col·locada, els punts que calçava, la direcció dels seus pensaments. No tenia cap prejudici social, ni de targeta de visita, ni d’exteriorització. Ab initio, tothom era per ell una incògnita. Una vegada aclarida més o menys —més aviat més que menys—, una vegada dibuixat l’interlocutor, començava el diàleg, a base d’adaptar el seu paper a la situació de la persona que tenia al davant. Aquest encaix li fallava rarament. Més aviat l’ajust es produïa ben lligat. És per aquesta raó que Ventosa no fou mai considerat —que jo sàpiga— per ningú un pedant. És natural: la pedanteria en el tracte no és més que la falta d’adaptació a la manera de ser de la persona o persones que tenim entorn. Hi ha persones de diàleg únic, monogràfic, caracteritzat per tenir sempre el mateix to, el mateix color, la mateixa alçada, la mateixa forma, idèntica substància. El senyor Ventosa en tenia moltíssims. En tenia un per a cada interlocutor, per a cada persona amb la qual parlava —fos un banquer o un pagès, un aristòcrata o un pescador. El seu interès no dequeia mai, parlés amb qui parlés. En aquest punt tenia una ductilitat d’entregent, una matisació de situació que contrastava amb l’encuirament, la rigidesa del senyor Cambó. El senyor Cambó era un conversador magnífic amb la gent del seu to, sobretot si tenien la seva mateixa independència i una similitud d’afeccions. Amb les altres, el diàleg es feia més difícil, es produïen aquelles pauses lívides, aquells buits desèrtics que hi ha persones que recorden encara amb una mica de basarda. En aquest punt, com en alguns altres, el senyor Ventosa completava el senyor Cambó. El seu diàleg lliscava sempre fluent, sense silencis, ni pauses, ni interrupcions, perfectament ajustat al to de l’interlocutor i això tan si l’interlocutor fos un analfabet o el professor Ortega, un ministre, un cardenal o un pastor. La seva capacitat d’adaptació era extraordinària, sabia posar la gent en comoditat, no demanava més del que podien donar. No cal dir que en el terreny polític aquesta adaptació li havia donat un gran rendiment i excel·lents resultats.

A la Comissió d’Acció Política, el senyor Abadal era una mica eixut; el senyor Puig, potser massa monogràfic; el senyor Duran, molt reticent; el senyor Cambó tenia fama de molt vertical i tallant. He sentit sostenir que el senyor Ventosa s’assemblava molt al senyor Prat des del punt de vista de l’adaptació al variat panorama del material humà. Com que no he conegut personalment aquest darrer senyor, no tinc cap element de comparació vàlid. Ara, que el senyor Ventosa fou un excepcional estrateg del diàleg em consta d’una manera copiosa i abundant.

Les persones que tenen el diàleg limitat al to del seu món estricte —i aquest és el cas molt corrent entre els intel·lectuals, i és el que explica l’efecte estranyíssim i antipàtic que els intel·lectuals produeixen a la gent del poble— quan parlen amb gent diferent o no poden sortir del monòleg o no comprenen la persona que tenen davant. O no deixen dir o no saben escoltar. Ventosa no solament deixava dir, sinó que tenia el do de saber escoltar. Foren aquestes dues qualitats que li donaren les magnífiques condicions que tingué per a la composició. Hagué de passar moltes hores de la seva vida —per dir-ho amb la frase estereotipada— trempant gaites, suavitzant, suscitant simfonia. Quantes coses no hagué d’arreglar, quants equívocs no hagué d’esvair, quantes posicions no hagué d’aclarir, quantes seguretats no hagué de donar! Arribà a posseir quantitats importants de paciència, una vasta superfície de contacte. Inspirava confiança. La seva impertorbable calma, la gravetat de la seva veu, la seva intel·ligibilitat, la manca absoluta de pintoresc, de folklore o de frivolitat en el seu diàleg, el mantenir-se sempre dintre del bon sentit més inseparable de l’obvietat, el feien un home just per a la composició més positiva, per a la integració més eficaç. (Tot això no vol pas dir que no fos un gran nerviós. Aquest contrast entre la nerviositat continguda, refoulée, i l’equanimitat que aparentava creaven una curiosa situació: de vegades semblava que estava a règim de sentit comú, perquè els metges li ho havien receptat). Així, doncs, hauria estat impossible d’imaginar la seva entrada en una forma qualsevol de fantasia o tan sols de relaxació excessiva de la imaginació. No sé pas si era un imaginatiu; en tot cas ho dissimulava molt i feia tots els possibles per aparentar tot el contrari. Malgrat ser l’esperit potser més irònic de la Comissió tantes vegades esmentada, en fou el més diplomàtic. Tenia grans condicions de diplomàtic; feia la impressió que sabia oblidar; sabia posar en segon terme el que li convenia per a anar a la urgència immediata. Aquestes condicions expliquen que tingués tants amics en els medis més adversos a les seves idees. Tingué també enemics, és clar, que es reclutaven sobretot entre persones que personalment no el coneixien. Si s’establia el contacte, era molt difícil que l’enemistat es mantingués en la forma anterior. L’enemistat persistia en les idees, però deixava de ser personal.

En el curs de la seva vida. Ventosa fou un home mal conegut. La funció política que hagué de representar deformà la seva imatge real. Potser preferí més servir que agradar.

L’explicació donada pel senyor Ventosa de l’eficàcia de la Comissió d’Acció Política per la vocació política dels senyors que en formaren part és potser excessivament òbvia, i això, segur, és un defecte, perquè la gent d’aquest país té una tendència, desconfiada com és de tants segles, a malfiar-se de les explicacions massa clares. El català no creu res, perquè en el curs de la història ha estat tan càndid. Per això vaig tractar de tenir un suplement d’informació i vaig engavanyar el senyor Ventosa amb les meves preguntes desproveïdes d’amenitat:

—L’oligarquia de la Lliga —vaig demanar-li—, fou un nucli gaire tancat?

—Deixi, faci el favor, la paraula oligarquia en repòs. No compliqui més les coses, ja per elles mateixes prou complicades. Aquesta obsessió que té d’anar al fons de les coses el convertirà en un home marginal a la societat, en un solitari. Vostè és un conversador inquiet, de vegades portat a extrems excessius.

—És una fórmula com una altra.

—És clar. Però és una fórmula insòlita i, per tant, contrària a la peresa mental genèrica i estabilitzada. Vostè em demana si el nucli de la Lliga fou un nucli tancat. Què entén per nucli tancat? ¿Vol dir un nucli impermeable a recollir l’experiència de les persones que nominativament no en formaven part? En aquest sentit li puc assegurar que la Comissió fou un dels organismes més oberts que en aquest país mai hagin existit. Fou un organisme obert de bat a bat. A les seves reunions, hi foren cridades les persones considerades pels seus coneixements indispensables en totes aquelles qüestions que s’anaven successivament presentant. Hi ha molta informació en aquest sentit. El senyor Bertrand i Serra, per exemple, en formà part per a totes les qüestions relacionades amb la política industrial i comercial. El senyor Florensa, de Lleida, fou permanentment consultat per a les qüestions agràries. I tants i tants altres l’enumeració dels quals fóra massa llarga. Per altra part, la política de fora de Barcelona originà contactes permanents amb les persones investides de posicions directives situades in situ. Parlar d’aquestes coses després del que ha passat no sembla gaire oportú ni gaire justificat. Però potser ho és més que superficialment no sembla. Aquell grup de direcció fou presentat com un grup desproveït de sensibilitat, com un organisme impermeable, inaccessible i superat. Aquests atacs produïren la segona escissió del nostre partit, escissió que fou nefasta, tant per la importància del fet en ell mateix com pel moment agitat i tèrbol en què l’escissió es produí. Davant d’aquesta posició separativa, la Comissió d’Acció Política travessà una etapa de descoratjament i de fatiga. És hora de proclamar-ho clarament, perquè aquesta és la realitat pura i simple. El descoratjament era justificat. El senyor Cambó es retirà de la política. Els esperits subtils i generalment poc informats no donaven importància al fet i digueren que es tractava d’una retirada merament estratègica. No. Aquest és un error que s’ha d’esvair. La retirada fou molt més real que no suposaren aquells esperits tan subtils. Fou pitjor que una retirada: fou una manifestació d’escepticisme irreprimible. El senyor Cambó veié l’escissió com una ruptura de la continuïtat del nostre partit, com la destrucció de l’anella de la cadena que ens lligava amb el futur. No fou pas solament la sensació d’afebliment; fou l’aparició d’un futur incert. La constatació fou exactíssima. Aparegué una perspectiva incerta. L’estructura interna d’un moviment viu, no solament de vots i de victòries i de l’enrenou dels adjectius; viu sobretot de la il·lusió que produeix saber que la continuïtat serà assegurada fins on les coses humanes poden tenir aquesta seguretat, naturalment. Aquesta il·lusió desaparegué, el descoratjament augmentà i, si bé no fou mai prou catastròfic per a afeblir totalment aquell sentit de vocació que en altres moments examinàrem, i això és tan cert, que les posicions foren mantingudes fins a la destrucció definitiva, és un fet que les coses, a partir d’aquells moments, foren vistes d’una altra manera: d’una manera desil·lusionada i desesperançada. I si li parlo d’aquestes coses subratllant fets que mai fins ara cap de nosaltres no s’havia considerat obligat a dir, ho faig, no pel gust de furgar en un passat desagradable que de tan llunyà —tot i ser tan pròxim— s’ha de deixar a l’examen dels historiadors del futur, sinó per prevenir caigudes iguals en els anys que vindran, perquè l’experiència serveixi d’alguna cosa, en fi. En el curs del segle passat totes les atzagaiades polítiques foren justificades i en definitiva excusades per la falta d’experiència, perquè el país renaixia sense cap forma de memòria utilitzable i activa. La història d’aquest segle farà impossible, per la seva mateixa densitat i la seva mateixa acceleració, tornar a les excuses passades. És l’experiència el que crea, en política, el sentit de responsabilitat —l’experiència en el sentit més vast de la paraula i incloent-hi, per tant, la informació de cada dia. La política no es fa amb estirabots sarcàstics o amb ironies subtils; es fa amb la informació autèntica sobre el que hom té davant a cada moment. La política no es fa amb la il·lusió que les úniques coses reals són les que haurien de ser; es fa amb les coses que són permanentment, que no canvien mai, amb constants immutables i rígides… La Comissió d’Acció Política… ¿Li interessa alguna altra notícia sobre aquell organisme? Aquestes foren les seves idees i el seu mètode. Vostè m’ha donat el pretext no gens agradable de pensar un moment en aquestes coses ja esvaïdes. Si les recordo és pensant en la joventut que un dia o altre tornarà a fer una política d’opinió en aquest país. ¿Tornarem a empassegar, caurem altra vegada en la mateixa pedra? ¿Reincidirem en els errors d’ahir? ¿Repetirem les històries morbosament sentimentals i petulants de sempre? Jo li demano que publiqui, quan pugui, aquestes reflexions i que formuli aquests interrogants que acaba de sentir. I si li ho demano no és pas per vanitat. A la meva edat, quina vanitat vol que tingui? Li ho demano perquè potser algun dia aquestes reflexions podran ser útils a la joventut que vindrà, i que es trobarà probablement amb els mateixos trencacolls que han amargat i desolat la nostra vida. I una altra cosa encara li voldria dir.

El senyor Ventosa fa una pausa i prossegueix de seguida:

—Li he parlat amb una certa vivacitat, potser amb una vivacitat excessiva, atesa la meva manera de procedir, d’una escissió del meu partit. Li voldria fer observar que la meva personal filosofia política no és pas contrària per sistema a aquesta classe de fenòmens. Han existit i existiran sempre, i si les coses són així seria absurd de no acceptar els fets. La meva idea és, però, que les escissions, si s’han de fer, convé que siguin portades a cap seriosament, amb voluntat i persistència, per tal que disposin de les màximes possibilitats de reeixir. L’escissió com a foc d’encenalls, com a foguerada momentània i inconsistent, és una dilapidació sense sentit. L’escissió per tornar al cap d’un quant temps irrisòriament curt al mateix punt de partida, literalment al mateix lloc físic de partida, és una follia. És una follia d’impremeditació, de procés i d’execució. El pitjor que pot passar a aquesta classe de qüestions és veure’s travessades per moviments dominats pel personalisme i l’amor propi gratuït. Aquests moviments són els factors més específicament catastròfics que poden tenir. No els combato pas, així, en nom d’uns principis; els combato pel que poden tenir de destructiu per la seva mateixa inconsistència. La política és una activitat incòmoda, lenta, llarga, tensa, d’un aguant i d’un sentit de tenacitat continuada. La persona que no l’entengui així podrà ser un excel·lent declamador, un irresponsable més o menys simpàtic, un demagog temporal i escadusser. En tot cas, serà un destructor. La persona que no l’entengui així no serà mai un polític.

I això és el que em digué el senyor Ventosa asseguts al pedrís de la capella del seu jardí d’Aiguablava, en els últims anys de la seva vida —poc abans de morir. És potser el moment que el vaig veure més tocat d’un punt d’emoció en els llargs anys de la nostra convivència. El fet que les mans li tremolessin una mica —en certs moments més que altres— i que semblés una mica isolat de les coses immediates a causa de la sordesa, contribuïa potser a fer aquesta impressió. Aquest punt d’emoció contrastava amb la deliberada tendència que havia tingut en el curs de la seva vida conscient a considerar les emocions com una cosa reservada i purament íntima.

El senyor Ventosa, que en l’etapa de la seva maduresa més granada havia agafat un punt de corpulència, en els últims anys de la seva vida s’amagrí, cosa que semblà donar-li un aspecte de lleugeresa. Fins al capdavall de tot es mantingué el que havia estat sempre: ordenat, metòdic, el cap perfectament clar, d’una admirable regularitat de vida, amb una concepció dels seus deures estrictament ajustada a les seves conviccions mateixes. En la figura del senyor Ventosa no hi hagué mai una desviació entre vida i pensament; practicava el que pensava, la qual cosa no sol pas ser gaire corrent, sobretot després de la immensa crisi soferta per la burgesia. Ja ho vaig dir més amunt: fou un burgès de la gran època, de l’època de la lluita oberta, un dels últims burgesos del país. Mantingué la seva curiositat pel treball fins als seus últims dies —ara dedicat exclusivament al seu despatx d’advocat. No es retirà mai, ni un sol moment. No perdé ni un dia, ni una hora, ni un instant. Contemplà l’enorme convulsió mundial dels seus últims anys perfectament impàvid, sense donar el més petit exemple de descoratjament, amb una fe absoluta en els valors de la dignitat humana, de l’ordre vital i del dret i sense caure, ben entès, en una qualsevol forma d’oportunisme.

La Comissió d’Acció Política s’esgotà per extinció general d’una època, i els seus membres es dispersaren inexorablement. El primer que morí, el senyor Prat, en plena maduresa, fou enterrat a Castellterçol, el seu poble d’origen. Després, molt més tard, morí el senyor Abadal, i les seves cendres reposen en el rústec cementiri de Rupià, en el terraprim de l’Empordà Petit. Després, el senyor Cambó, que és enterrat a la Recoleta de Buenos Aires. Els senyors Puig i Duran moriren a Barcelona, i el senyor Ventosa a Ginebra, després d’haver viscut molts anys, una admirable quantitat de dies. Aquests homes han deixat un senyal en el país —crearen el que des del punt de vista dels interessos generals té de més autèntic el país.

Quan penso en el senyor Ventosa, em ve sempre a la memòria el fet d’haver viscut, al seu costat, un dels dies més extraordinaris de la seva vida: el dia de la caiguda de la institució monàrquica, que fou la institució pública de la Península —amb escassíssimes interrupcions— durant un mil·lenni més o menys. Com a durada, de seguida és dit… El senyor Ventosa formà part del Gabinet Aznar, de l’últim Govern de la monarquia.

En un altre llibre he contat el meu curriculum vitae del dia 14 d’abril —adveniment de la República— de 1931 a Madrid. Aquest és un llibre molt poc convencional i lleugerament sarcàstic, que algunes persones cregueren —el senyor Abadal, per exemple— que no es podia posar a les mans de tothom. És possible. Però el curiós és que la part política d’aquest llibre és feta amb una informació directa i autèntica, tot i ser presentada amb un aire lleuger, ràpid i divertit.

A les dues de la tarda del dia de referència, en el seu despatx del Ministeri d’Hisenda, totalment acabada la seva gestió ministerial, la taula neta de papers, fet l’arqueig i tot a punt per a traspassar els poders, el senyor Ventosa em digué:

—Vingui al Ritz al vespre i soparem plegats. Encara que el dia no s’hi presti gaire, sigui puntual.

Vaig divagar tot el dia per la ciutat, cosa que em permeté de veure el procés de la proclamació de la República al carrer. Vaig contemplar el desbordament pacífic de la gent —un espectacle no pas gaire corrent. A l’hora convinguda vaig fer cap al Ritz després d’haver fet una escala al hall del Palace Hotel, que bullia de gent en estat de vociferació avançada, una mica enronquida de cordes vocals, d’un optimisme entendridor i angèlic. Quimet Salvatella, estilitzat sobre el sofà d’entrant al hall a l’esquerra, rodejat d’amics d’estil romanonista, el jonc a la mà, feia reflexions lleugerament cíniques sobre la seva carrera política.

—M’he equivocat de deu a dotze anys —em digué—. Sense l’existència d’aquest petit error, demà jo seria ministre.

Si el hall del Palace bullia de gent, al Ritz —excel·lent hotel— no hi havia gairebé ningú, ni una ànima. Fins i tot em semblà que havien baixat el to de la il·luminació. Els establiments que hom ha vist habitualment plens de gent, quan (per la raó que sigui) es buiden agafen un aspecte una mica tètric. La clientela de l’hotel havia desertat. ¿Potser el lloc era considerat perillós? Si ho hagués estat, s’hauria vist una guàrdia o altra a la porta. No es veia res —només el personal desvagat i indiferent.

—Quines notícies porta? —preguntà el senyor Ventosa en veure’m entrar a la seva habitació.

—No crec pas que en tingui alguna que vostè no sàpiga… —vaig dir-li—. La gent és al carrer.

—No pot pas ser enlloc més. ¿S’ha produït alguna violència?

—Que jo sàpiga, cap. La tendència, ací, a Madrid, és de carregar els neulers al general Berenguer. A Barcelona, sembla que els porta el senyor Cambó.

—És normal, què hi farem!

—Els periodistes treballen sobre el Consell de Ministres d’ahir. Parlen de la discrepància La Cierva-Ventosa. Vostè en deu saber alguna cosa.

—Potser sí, valga’m Déu! Però potser ho deixarem córrer, no li sembla? No val la pena de complicar més les coses. Sembla que el senyor La Cierva escriu unes memòries. Deixarem que ell expliqui les coses. Quan el llibre es publiqui el comprarem. Anem a sopar. Són dos quarts de deu.

AI gran menjador, a mitja llum, només hi havia, en un extrem, una persona: un home alt i corpulent, molt roig de cara: era el coronel Benn, director de la Companyia Telefònica.

—Good evening! —digué amb una inclinació de cap mister Benn en passar per la seva proximitat.

—Good evening, sir! —contestà el senyor Ventosa, caminant lentament.

Entaulats, donà una ullada a la carta sense parar-hi gaire esment.

—Vostè deu tenir gana —em digué—. Mengi un peix i un entrecot. Aquí el fan molt bé. Jo menjaré com sempre.

Menjar com sempre volia dir: la sopeta, la verdureta i el lluç bullit o fregit. Era el que consumia indefectiblement el senyor Ventosa al vespre.

En el menjador hi havia un silenci absolut. Per no torbar-lo semblava que els cambrers i els maîtres caminaven de puntetes. De fora, en venia el soroll sord dels grups que passaven cantant o cridant pel Saló del Prado —un soroll, però, molt llunyà que arribava molt esmorteït. Amb l’aigua mineral aparegué una excel·lent ampolla de vi. Hi ha determinades coses que tenen específicament el do de suscitar bons sentiments.

Abans de servir la sopa, el senyor Ventosa es posà a parlar d’Aiguablava, de Fornells i de Begur amb el mateix interès que si ens haguéssim reunit per parlar d’aquestes coses. El sopar m’havia fet una certa il·lusió des del punt de vista de la indiscreció. Ho confesso francament. Havia suposat que, davant d’un dia tan decisiu, d’esdeveniments d’un tal volum, el senyor Ventosa tindria un moment de feblesa i s’expansionaria més o menys. Càlcul equivocat, il·lusió fallida. Havia pres l’acord que la qüestió no podia ser tractada des d’un qualsevol angle periodístic, i el mantingué d’una manera rígida —i naturalíssima. No he conegut, ni ací ni fora d’ací, un polític que en aquest aspecte fos més íntegre: era la pedra picada químicament pura, impenetrable, duríssima.

Així, no hi hagué més remei que parlar de Begur, d’Aiguablava i de Fornells. Per passar l’estona, i aprofitant un moment de propensió al lirisme —havíem parlat del vedat de conills i dels gossos—, vaig fer un elogi emfàtic i exuberant del conill estofat.

—Prefereix el conill estofat al conill a la brasa? —preguntà en un moment determinat.

—El conill de Begur rostit és de primera, i amb una culleradeta d’allioli, suprem.

—L’allioli no fa per a mi…

—¿Coneix el sonet provençal de Fèlix Gras sobre l’allioli? És un bon incentiu per a l’aproximació. La maionesa és d’una cortesia tan trista!

—Sóc amb la maionesa… No hi puc fer més… I escolti —diu després d’una pausa—. L’Hermós deu ser un caçador molt petit…

Llavors, Hermós vivia a Aigua-xellida i era guarda estipendiat —gorra, canana i escopeta— del vedat del senyor Ventosa.

—Més que petit, és ínfim. S’ha constatat que amb una escopeta d’un sol canó no ha matat mai res, ni un trist ocell per medecina. De vegades, amb una escopeta de dos canons, ha rematat alguna cosa, no gaires, de tota manera. És un caçador de segon canó, un reiteratiu. Per a matar-los els ha d’haver espantats prèviament.

—Ah, l’Hermós! —diu Ventosa, enriolat i amb un aire magnífic de relaxament—. Quins amics més divertits té vostè! ¿Es recorda del dia que ens demostrà, al doctor Arruga, a vostè i a mi, que el sol havia sortit amb un retard de quatre minuts i mig? De vegades semblava que ell mateix s’ho creia…

—És clar que s’ho creia… si estava habituat als retards del tren petit.

Amb això, aparegué un grum amb un paper per al senyor Ventosa, un paper d’un senyor que demanava per parlar-li urgentment.

Veiérem arribar un senyor de Barcelona, exactament un aristòcrata. Fou rebut amb cara de pomes agres amenitzada per un vague somriure.

—Era per demanar-li un favor… —digué el marquès amb una gran volubilitat i un català desconjuntat, estranyíssim—. He fet una aposta amb uns amics de Madrid. Ells diuen que el rei sortirà per Cartagena. Jo dic que sortirà per Portugal…

—I jo què vol que li digui, Mare de Déu! —digué fent esforços per contenir-se. ¿Què vol que sàpiga…?

L’altre insistí. Es posà francament pesat. Al capdavall, no pogué més: se’l mirà amb duresa i l’aturà amb la mà:

—Vol fer el favor de deixar-me sopar? —digué marcant les paraules—. ¿Vol fer el favor de deixar-me tranquil?

L’altre fugí desordenadament, i amb les presses féu caure una cadira. El coronel Benn, que menjava la compota, es podia a penes aguantar el riure.

—Aquest senyor potser no hi era ben bé tot… —que jo li dic—. Ja se sap: en dies així tothom queda una mica somogut i estrabul·lat…

—Ja ho pot ben dir…! —contestà posant-se les ulleres per dedicar-se a l’anatomia del lluç fregit—. I, tornant a l’Hermós, ¿quines idees polítiques li sembla que deu tenir? Fa cara de republicà, ¿no ho veu així?…

—No crec pas que sigui un home afectat per cap apriorisme enravenat. És un esperit senzill, espontani i fresc. Sospito que està d’acord amb l’epístola de Sant Pau: «Per les seves obres els coneixereu».

—Ho deia simplement perquè, essent de Palafrugell i essent el seu poble més aviat republicà…

—L’Hermós no és pas ben bé de Palafrugell: és d’un suburbi de Palafrugell. Puc precisar-li que és de Can Cuca de Vila-seca.

—És un suburbi industrial?

—No senyor; agrari, i de secà, per acabar de fer el pes. A la riera de Vila-seca, jo hi he sentit cantar els rossinyols més delicats i més refilats del terme.

—Vostè sempre en té una per dir. I de vegades és hiperbòlic.

—Per què ho diu?

—La seva afirmació sobre els rossinyols de Vila-seca podrà ser objecte, probablement, de molta discussió…

Amb això aparegué un altre grum amb un altre paper. Però la notícia era ara de més bon auguri. Era don Luis de Zulueta, que volia veure el seu vell amic.

Veiérem avançar el senyor Zulueta pel menjador desert, alt, dret, amb les seves grans ulleres i el seu aire de clergue una mica protestant, absolutament distingit. El senyor Ventosa s’alçà de taula. Quan es trobaren cara a cara, Zulueta obrí els braços i digué emocionat, amb l’èmfasi madrileny habitual:

—Por encima de todo, la amistad…

I s’abraçaren efusivament, amb grandíssim afecte.

El senyor Ventosa intenta presentar-me, però el senyor Zulueta li recorda que em coneix de molts anys, de quan anàvem al curs de filosofia, que donava a la Central, el professor Ortega y Gasset.

Després de la qual cosa, i suposant que el senyor Zulueta porta alguna notícia al seu amic, demano per retirar-me i surto del menjador. Al hall hi ha uns estrangers —aspecte de personal d’alguna ambaixada— que prenen un whisky. No veig ningú més. El soroll del carrer contínua en el mateix to: sord i gris. No sembla pas observar-s’hi el més petit element de fatiga.

Quan el senyor Zulueta es retira, torno al menjador, on el senyor Ventosa m’espera per menjar les postres.

—Zulueta és un vell amic meu —em diu—. Estudiàrem plegats a Barcelona, als Jesuïtes. És un home extremament distingit, molt fi. Amb la República farà carrera. Serà molt útil. No m’estranyaria gens que el fessin ministre o ambaixador… Té mèrits suficients per a fer un gran paper.

—Està content el senyor Zulueta?

—M’ho ha semblat. Per què ho diu?

—Ortega solia dir que Zulueta és un home que no se sap mai si està alegre o està trist.

—Zulueta és un home d’una cortesia exquisida.

—És clar. El gest que acaba de fer ho demostra plenament. És un magnífic gest d’afecte, un admirable gest de tolerància.

—Vol creure que m’ha afectat? Ell, en certa manera, és el vencedor; jo sóc el vençut… Ja ho ha vist: ens hem abraçat.

—Sí. Però en certa manera és explicable. Vostè té enemics polítics, no té enemics personals.

—No exageri, no exageri… En fi: ¿el cafè, el vol prendre aquí o al hall?

—Ja ho sap: a mi, m’agrada de prendre el cafè a taula, com es feia abans.

Encarregà un cafè i una copa de conyac per a mi, i ell demanà la infusió d’herbes habitual. Li agradaven aquesta classe de beuratges, havent sopat. El cafè només el prenia havent dinat.

Mentre ho servien, em preguntà:

—I ara, què pensa fer? Vol tornar a l’estranger? Vol quedar-se aquí?

—M’interessaria francament quedar-me aquí una temporada almenys. A mi em sembla que la cosa és molt important. Es podria, potser, més o menys observar.

—Jo també ho crec. A més, s’haurien d’establir uns contactes. S’ha de veure quina marxa agafarà tot plegat, quin sentit prendran les coses. Fa l’efecte que les coses es complicaran més ràpidament a Barcelona que a Madrid. A Madrid, els socialistes seran governamentals. A Barcelona, ¿què faran els sindicats? A Madrid quedarem pràcticament en quadre, i potser val la pena de no quedar-hi. Demà en parlarem. Havent dinat. Li va bé?

La conversació prosseguí encara una llarga estona, fins a quarts de dotze o les dotze, que era l’hora que el senyor Ventosa es retirava habitualment a descansar si no anava en algun espectacle, cosa que feia rarament, gairebé mai. No era pas home d’espectacles. Algun concert, i encara rares vegades.

He volgut donar una mostra de la conversa que tinguérem aquell vespre memorable, no pas per l’interès que la conversa tingués en ella mateixa, que pràcticament no en tingué cap, sinó per donar una mica a entendre com era el senyor Ventosa.

La conversa només tingué un mèrit: el d’ésser d’un to absolutament oposat al que versemblantment hauria d’haver tingut, ateses les impressionants circumstàncies. Quan el senyor Ventosa considerava que havia de prendre una determinació en un sentit determinat, era inflexible, gairebé diria deshumanitzat: pedra picada. Sabent bé com se les havia, vaig desistir, des del primer moment, de fer qualsevol temptativa d’informació. Però, si n’hagués feta alguna, hauria estat igual. La conversació s’hauria convertit en una lluita que ell hauria fatalment guanyat. Jo m’hauria fatigat primer d’insistir que ell de resistir el meu embat. En aquests casos, la seva inflexibilitat era mineral.

Alguna vegada, més tard, em vaig demanar per què el senyor Ventosa, el 14 d’abril, em convidà a sopar. Convidar a sopar precisament un periodista un dia de mutisme absolut sembla una mica insòlit. Altres vegades, he pensat que em convidà a sopar perquè estava fatigat, és a dir, perquè creia que la meva conversa el podria distreure i reposar.

Quan vaig arribar a Telèfons per parlar amb el diari, els companys —que ja sabien amb qui havia sopat— m’interrogaren. Com que literalment no els vaig poder dir res, els vaig haver d’explicar el que havíem menjat. Cregueren —pobre de mi!— que em volia donar importància. Si no m’insultaren, poc se n’hi va faltar. Quina nit més estranya, Déu meu! Les persones que me l’han sentit contar no volgueren creure —ningú!— les meves paraules.