EL NOTARI RAMON M. ROCA I SASTRE I LA COMPILACIÓ DEL DRET

(1899)

Donada la compilació del Dret civil català, convertida, el 1960, en llei de l’Estat, hem cregut necessari de descriure —amb la modèstia d’un home que no és de l’ofici, però que en té una certa idea— el procés històric a través del qual, i en el curs de molts anys, s’hi ha pogut arribar. No crec pas que sigui necessari d’elaborar uns arguments a favor d’aquesta posició, perquè és gairebé segur que serà trobada de tota obvietat.

L’any 1707, Felip V, Borbó, publicà un decret que imposava unes lleis úniques a tot Espanya. Fou la primera manifestació d’uniformisme deliberat i total. Aquest decret es produí trobant-se el país en una situació terriblement convulsionada: la guerra de Successió, que la gent de l’època anomenà la guerra dels imperials i dels botiflers. Quan es publiquen aquests decrets, tan essencials, enmig de les turbulències públiques, hom s’ha de conformar amb llur inefectivitat, o sigui amb llur fracàs. És el que es produí d’una manera fatal. El decret de 1707 no tingué realitat.

El 1714, el Decret de Nova Planta regulà —de l’article 1 al 41— una nova organització política i administrativa del Principat, però l’article 42 deia: «En todo lo demás que no esté prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando que se observen las Constituciones que antes había en Cataluña…». Aquest article suposava la derogació de tot el Dret públic i la conservació del Dret civil, mercantil, penal i processal. Aquest article és en realitat la premissa bàsica de tot el llarg procés pel qual ha passat, en aquests últims dos segles i mig, el nostre Dret privat.

De tota manera, la constitució dels Tribunals a la castellana i amb molts de magistrats castellans ocasionà la desnaturalització de molts aspectes del Dret català. En aquesta desnaturalització, hi intervingueren també com una manifestació del complex d’inferioritat (conseqüència de la nova situació política) molts juristes i advocats del país. Aquests juristes i advocats no dubtaren ni un moment, sobretot si els textos els beneficiaven el client, d’invocar la compilació de les Partidas. Aquestes persones treballaren a favor de la desvirtuació de les figures jurídiques del país i de la unificació general. A València, país d’integració més feble, la unificació jurídica fou total. La presència d’una autoritat, accentuada per la misèria, ha produït, en el curs de la història, els fenòmens d’adulació més zoològicament remarcables. Així es podria dir, fent una síntesi arriscada, com totes les síntesis, que en el curs del segle XVIII el Dret privat català, en totes les seves manifestacions, retrocedí en tots els terrenys, tot i no existir més que un estat de fet, només tendencialment contrari. La Constitució de 1812 (ingènuament liberal), elaborada a Cadis, i tots els textos constitucionals que es produïren amb posterioritat, establiren que les lleis mercantils, penals i processals serien les mateixes en tot l’àmbit de l’Estat. Així, doncs, el retrocés s’accentuà d’una manera voluminosa, malgrat les exhalacions merament retòriques que en les primeres Corts de forma moderna hi feren alguns diputats catalans. Antoni de Campmany, home important d’aquell moment, que en el seu famós llibre ressuscità tants aspectes de la història del país, cregué que aquest passat era una cosa merament arqueològica i fossilitzada. El senyor Puigblanch, de Mataró, s’interessà sobretot en la destrucció de la Inquisició i del monopoli eclesiàstic, cosa que momentàniament aconseguí. De fet, a partir de 1812, només quedà en peu el Dret civil. És d’observar que durant tot aquest període la situació de Catalunya havia arribat a una tal densitat de profunditat provinciana que tota aquella labor constitucional es produí sense que es manifestés una qualsevol protesta col·lectiva apreciable.

En canvi, pocs anys després, davant dels primers intents de codificació unitària del Dret civil, es produí una forta resistència, representada sobretot per Ramon Llàtzer de Dou —que ja a les Corts de Cadis havia combatut l’uniformisme— i per la «Exposición de los abogados de Barcelona», escrit de tendència francament contrària a la uniformitat. Aquest document és considerat l’origen de l’escola jurídica catalana moderna. Quan el 1851 fou redactat el projecte de Codi Civil de García Goyena, l’oposició va augmentar, reforçada per la influència creixent de la ideologia de l’escola històrica del Dret que Savigny havia formulat i que en aquest país havia popularitzat Duran i Bas com a conseqüència de l’esperit de la primera generació plenament catalana (la generació de Piferrer, els Milà i Fontanals, Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer, etc.), generació que s’anomenà provincialista per subratllar el seu autoctonisme regional. La segona generació plenament catalana (la de Joan Sardà, Josep Yxart, Narcís Oller, Santiago Rusiñol) seguí les petjades de la primera amb una total i admirable fidelitat. L’esperit d’aquestes dues primeres generacions es tenyí d’una forta aportació jurídica representada pels homes que popularitzaren l’escola històrica de Savigny. Segons aquesta escola, el poble és el subjecte en el qual i pel qual el Dret positiu té la seva existència. És l’esperit popular que viu i obra en tots els individus el que engendra el Dret positiu, que necessàriament es revela únic i idèntic a la consciència dels qui formen part d’un poble, d’una voluntat d’història determinada. Duran i Bas creà a Barcelona la Fundació Savigny el 1869, de la qual formaren part els grans jurisconsults del moment (Vives i Cebrià, Reynals i Rabassa, Permanyer, etc.). El mateix any, el Col·legi d’Advocats s’adherí corporativament a l’escola històrica. El Sistema del Derecho romano actual aparegué traduït amb un pròleg de Duran: Els annals de la Fundació Savigny ningú no sap on han anat a parar.

Una mica abans de l’aparició de la primera generació a què hem fet referència, Pere Nolasc Vives i Cebrià havia publicat el 1832 la traducció castellana dels Usatges i altres Drets de Catalunya. Aquesta traducció tingué en part el sentit d’un pessimisme sobre la personalitat del país, tot i que no deixi d’ésser cert que aquesta traducció fou un acte de presència i en definitiva una defensa del Dret civil propi. Amb posterioritat, l’obra de Joan Antoni Clin, Esteve Ferrater (1842) i la de Guillem M. de Brocà i Joan Amell (1880) ja representaren una reacció defensiva cada vegada més conscient i real.

Mentrestant la jurisprudència del Tribunal Suprem, sobretot a base de l’aplicació a Catalunya de noves lleis generals, anà destruint tot el que es posà al seu abast. Així, els testaments, que encara es feien en català, es van fer en castellà a partir de la llei notarial de 1861. Anunciada la imminent publicació del Codi Civil, Duran i Bas publicà la famosa Memoria acerca de las Instituciones de Derecho Civil de Cataluña (1883), obra magistral, excel·lent defensa del nostre dret privat, potser no superada. Aquesta memòria anà acompanyada d’un projecte d’articulat notòriament precipitat i poc apte per a l’aplicació.^[8]

Enfront del projecte de Codi Civil general es produí una considerable campanya política i popular que acabà aconseguint les modificacions que salvaven el nostre Dret i preveien la formació dels Apèndixs. Aleshores els jurisconsults multiplicaren els estudis i les conferències per aclarir la importància i l’abast del Dret Català, i aleshores i després es produïren les campanyes de defensa cada vegada que era vulnerat algun aspecte d’aquest Dret per alguna disposició o per la jurisprudència. El Codi Civil és del 1889. Fou elaborat després d’un llarg procés per un grup de civilistes castellans molt distingits, davant dels quals es posà el polític liberal que més tard fou sogre del comte de Romanones, senyor Alonso Martínez. L’esperit d’aquest treball fou el del Codi de Napoleó, o sia el Dret civil francès. La formulació d’aquest Codi plantejà el problema a les regions llavors anomenades de Dret foral —Catalunya, Mallorca, Aragó, Navarra, el País Basc— de saber si el Dret d’aquests països subsistiria o, al contrari, es projectaria damunt d’ells el sentit que per als seus autors havia de tenir el nou Codi: la uniformitat pura i simple. Que el Codi fou elaborat amb aquest esperit no té el mínim dubte. Gràcies, però, a la campanya contrària que es produí a Catalunya, a la labor realitzada per Duran i Bas —que fou impressionant— i a la bona voluntat demostrada en aquesta qüestió per la reina Maria Cristina, l’uniformisme inicial es convertí en un interrogant i després en el triomf magnífic de l’article 12. El segon paràgraf d’aquest article diu el que segueix: «Por lo demás, las provincias y territorios en que subsiste derecho foral lo conservarán por ahora en toda su integridad, sin que sufra alteración su actual régimen jurídico, escrito o consuetudinario, por la publicación de este Código, que regirá tan sólo como derecho supletorio en defecto del que lo sea en cada una de aquellas por sus leyes especiales». Duran i Bas no és pas solament l’autor de la magistral Memoria acerca de las Instituciones del Derecho Civil de Cataluña; és a més a més l’home que portà a cap la campanya parlamentària i la negociació diplomàtica que donà com a resultat la redacció d’aquest article. En aquesta formidable labor, Duran i Bas demostrà ésser un home d’una intel·ligència impressionant i d’unes condicions diplomàtiques excepcionalíssimes. Fou el seu interlocutor habitual, el senyor Alonso Martínez, qui posà de manifest aquesta realitat en el seu llibre El Código Civil en sus relaciones con las legislaciones forales, que el 1947 fou reeditat, amb pròleg del senyor Castán i costejat per la seva filla, la comtessa de Romanones.

Però una vegada establert, en l’article 12, el respecte al Dret foral, escrit o consuetudinari (i en aquests dos adjectius hi ha l’essència del problema) es tractà de saber quines serien les persones subjectes als Drets especials i a les variacions que poguessin sorgir sobretot per canvis d’estat i de domicili dels territoris del Dret comú al foral o viceversa. La primera redacció del que després fou l’article 15 fou un centpeus —però fou un centpeus contrari als interessos d’aquest país. Primer de tot es tractà de donar per acabada l’existència del Dret tradicional; després, assegurat el seu respecte, hom tractà que els seus subjectes fossin els mínims possibles. ¿Quina fou la causa determinant de la redacció definitiva de l’article 15? Es produïren, probablement, dues gestions paral·leles i segurament lligades. Impressionada per la campanya originada per la primera redacció de l’article, la reina Maria Cristina pregà al marquès de Comillas que demanés a Duran i Bas, Vilaseca i Mogas i Maluquer i Viladot que redactessin el que entenien que havia d’ésser l’article 15, cosa que feren. El text que lliuraren fou el definitiu d’aquest article. Era el mateix text que aquests senyors havien presentat com una esmena a la primera redacció, ja que figurava entre les esmenes i addicions al codi publicades a la Gaseta en virtut d’una disposició designada pel senyor Canalejas, llavors ministre de Gràcia i Justícia. D’altra banda, en la biografia de Canalejas feta pel senyor Sevilla Andrés es constata que aquest senyor demanà al senyor Trias i Giró, que era gran amic seu, que li exposés per escrit el que es pretenia en relació amb l’article al·ludit. El text de Trias i Giró —que era probablement igual que els dels altres jurisconsults— fou incorporat al Codi íntegrament, i el fet fa pensar que es produí l’acció conjunta corresponent.

Quan Duran i Bas, Vilaseca i Maluquer anaren a Palau a donar les gràcies a la reina pel que havia fet en aquesta qüestió, aquesta senyora els digué —i les seves paraules foren reportades molt més tard en una conferència donada per Maluquer i que fou editada amb el títol de «Algo inédito y algo a recordar de la historia de la Regencia»— el que segueix: «Yo tenía una deuda personal con mis queridos catalanes, que el año pasado tanto al rey como a mí nos colmaron con toda clase de atenciones y carinos —es refereix a la vinguda a Barcelona per a la inauguració de l’Exposició Universal del 88— y eso es todo lo que he hecho, habiendo hallado toda suerte de facilidades en el Gobierno para secundar mis deseos». En el moment que aquests senyors s’acomiadaren, la reina els digué aquestes curioses paraules, reportades també per Maluquer: «Adiós, señores; no dudo que la archiduquesa y luego emperatriz Isabel habrá desde el cielo visto con agrado que yo haya recogido en lo posible el manto que al embarcar para Austria entregó a los conselleres de Barcelona. Ofreció volver y no pudo; yo he vuelto por ella. La deuda está saldada». Aquestes paraules donaren origen a l’escena sentimental corresponent. Aquells tres senyors, monàrquics autèntics, gaudiren a cor què vols malgrat les llàgrimes que les paraules de la reina els feren vessar amb fluència.

Anys més tard, el 1891, s’inicià la discussió sobre la redacció de l’Apèndix previst en el Codi Civil i que prengué forma en els R. D. de 17 i 26 d’abril de 1889, que porten la firma de Duran i Bas com a ministre de Gràcia i Justícia del Govern de don Francisco Silvela. Aquests decrets constituïren la Comissió per redactar l’Apèndix del Dret civil català —Comissió que fou presidida per Francesc Romaní i Puigdengolas i de la qual formà part el cèlebre advocat Maurici Serrahima i Palà, avi del Maurici Serrahima actual, i al qual aquest dedicà un llibre, Un advocat del segle XIX, d’una lectura tan instructiva i deliciosa. El senyor Serrahima i Palà fou el millor advocat català del seu temps.

La Comissió per a redactar l’Apèndix del Dret català —la primera que es produí per portar a cap aquesta obra cronològicament parlant— proposà un avantprojecte que aparegué el 1903. Dintre d’aquest organisme, la discussió entre partidaris i adversaris de la codificació fou molt forta. Aquesta discussió fou alimentada, primer, per raons tècniques, i després, pels perills que un text codificat corria d’ésser modificat des de Madrid. Poc després d’haver estat publicat aquest avantprojecte, en foren publicats dos més: el del senyor Joan J. Permanyer i Ayats i el dels senyors Almeda, Trias i Giró i Domènech.

Amb més eficàcia que per aquests avantprojectes —l’avenir dels quals fou escàs—, el Dret civil català fou conservat, en la pràctica, per tres grans obres generals. Per la de Brocà, de la qual només fou publicat, el 1918, el primer volum; per la de Pella i Forgas (1916) i sobretot per la de Borrell i Soler (1922), que fou durant molts anys la base per a l’aplicació del nostre Dret. Cal afegir-hi centenars d’estudis excel·lents, monogràfics o generals, de molts tractadistes, que formen un cos d’erudició i de doctrina literalment impressionant i que són una mostra tangible de la força i de la vitalitat de la nostra escola jurídica. Per a posar un exemple —probablement únic— d’aquest volum d’estudis s’han d’esmentar els magnífics Principis de Dret successori de l’eminent jurisconsult Joan Martí Miralles.

El 1930, el pas efímer per la presidència de la Diputació de Barcelona (Govern del general Berenguer) del senyor Joan Maluquer i Viladot féu reviure l’intent de fer aprovar un Apèndix, tal com havia estat establert, pel Codi Civil. El ministre de Gràcia i Justícia (Estrada) demanà el parer dels presidents de les Diputacions catalanes sobre la conveniència de portar a l’estudi de la Comissió de Codis, com a projecte d’Apèndix del Dret català, l’articulat que Duran i Bas havia formulat en la conclusió de la seva famosa i magistral «Memòria» sobre les institucions jurídiques. Estrada volia fer una ràpida revisió d’aquell articulat i donar-li efectes legals per deixar resolt —d’acord amb els catalans— aquest problema.

Maluquer, que a més de la Diputació era també president de la Comissió Oficial de l’Apèndix, cregué que aquesta Comissió era la que havia de fer el treball que el ministre havia suggerit, amb el benentès que si els membres d’aquesta Comissió no creien possible o convenient de portar a cap aquest treball de revisió, ell, Maluquer, prendria la responsabilitat de presentar al Govern com a projecte d’Apèndix l’articulat de Duran i Bas tal com va deixar-lo el seu il·lustre autor —que ja hem dit que havia estat trobat deficient. La posició de Maluquer fou de gran tenacitat i es manifestà contrari a les dilacions habituals. Abadal i Hurtado es posaren al costat de Maluquer.

Els elements actuants d’aquesta Comissió foren, a part dels senyors Maluquer, Abadal i Hurtado, que ja hem citat, els senyors Borrell i Soler, Maspons i Anglasell i Martí Miralles. El senyor Anguera de Sojo i el senyor Querol, de Tarragona, no hi pogueren tenir una presència molt activa per malaltia. El notari Sagué de Girona adoptà una posició energumènica en nom del sentimentalisme jurídic i del seu gran amor al nostre Dret; no formà part de la Comissió negant que l’articulat de Duran i Bas —o un qualsevol altre articulat— pogués ésser de cap utilitat. El Dret català s’anava morint de mica en mica a causa del desordre vastíssim en què es trobava immers, però el notari gironí (una vella coneixença personal), bon jurista, home de gran personalitat i de molta turbulència de caràcter, creia que aquell desordre que l’asfixiava era la condició de la seva vida. El notari Par, degà del Col·legi de Notaris, no volgué tampoc formar part de la Comissió per raons absolutament contràries a les de Sagué. Així com la posició del notari gironí implicava la mort del nostre Dret per excés d’afecte a les velles institucions, Par creia indispensable una modernització a fons del Dret català, que patia de la secular paralització de la facultat legislativa i mantenia en peu figures jurídiques que l’esperit del temps condemnava en molts dels seus aspectes.

En l’últim capítol del volum segon del seu llibre Quaranta anys d’advocat, el senyor Amadeu Hurtado fa una magnífica exposició dels treballs d’aquest organisme. «Aquesta actitud (la del notari Par) no era —escriu Hurtado— la dels membres i devots admiradors del nostre Dret que dintre de la Comissió estaven representats per homes de la categoria científica de Borrell i Martí Miralles i més especialment pel jurista sentimental Maspons i Anglasell. L’estat d’esperit d’aquells juristes, que eren protestataris per excés de devoció, es comprèn. És el que havia fet impossible per espai de quaranta anys la publicació de l’Apèndix. Per tots ells era una gran desil·lusió veure concretat en un text de quatre-cents articles tot el contingut essencial de les nostres institucions jurídiques, que a la llum dels seus estudis els apareixia com una muntanya inaccessible formada per múltiples aportacions de la societat catalana a través dels segles». El senyor Anguera de Sojo, esperit subtil i casuístic, personatge d’una força de voluntat sensacional —com podran testimoniar totes les persones que el conegueren en vida—, intervingué, de casa seva estant, en els treballs de la Comissió en un sentit contrari a la compilació. El sentimentalisme arborat del senyor Maspons i Anglasell hi defensà les formes més pintoresques de l’arcaisme jurídic català. Borrell i Soler —autor del tractat més complet de Dret català que existeix (que ja citàrem)— i Martí Miralles es manifestaren amb molta més equanimitat.

El cas és que la Comissió que presidia el senyor Maluquer arribà a algun resultat, elaborà un Apèndix. El senyor Abadal fou encarregat d’escriure el document de presentació al Govern. El senyor Hurtado, de l’exposició de motius de l’obra que l’organisme havia realitzat. Maluquer, Abadal i Hurtado anaren a Madrid a presentar-la. Mentrestant, el senyor Estrada havia passat del Ministeri de Gràcia i Justícia al de Foment. El senyor Montes Jovellar havia estat nomenat ministre de Gràcia i Justícia. Aquest inefable senyor no tenia la mínima idea de l’existència a Catalunya d’un Dret propi. Els exemplars que li foren presentats quedaren pràcticament immobilitzats damunt la xemeneia del seu despatx. Amb això vingué la República i tot se n’anà aigua avall.

Davant de l’Apèndix de la Comissió Maluquer molts advocats del país —una vegada el document pogué ésser examinat— afirmaren que aquest Apèndix (que en realitat era un projecte de llei de bases) no era pas gaire apte per a ésser pràcticament aplicat.

Vingué, doncs, la República. I l’Estatut. El període de vigència de l’Estatut, amb la col·laboració, que s’ha de qualificar de magnífica, de la Comissió Jurídica Assessora del Parlament —i de la qual formaren part Abadal, Maluquer, Girons, Roca i Sastre, etc.—, aprovà unes quantes lleis excel·lents tant pel contingut com per la redacció. Aquest era el camí autèntic per a la modernització del Dret català, que s’hauria successivament completat amb l’existència del Tribunal de Cassació. Aquest tribunal, que estigué constituït, com tantes persones saben, per Gubern, Martí Miralles, Borrell i Soler, Roca i Sastre, etc., arribà a tenir un prestigi tècnic i humà excepcional. Ara bé: tota aquesta situació s’acabà pel juliol del 1936, per les raons que tothom sap. La immensa catàstrofe s’ho emportà tot, fins el que tenia més qualitat. Res no fou estalviat. En el moment precís en què, després d’un període de més de dues centúries, s’havia arribat al caire mateix d’una situació que des de tots els punts de vista s’havia de considerar un desideràtum, tot se n’anà aigua avall. I la cosa més tràgica d’aquest esdeveniment fou que es produí a conseqüència d’un arrauxament tan monstruós que la seva capacitat elegíaca quedà completament esgotada.

En realitat s’obrí un altre període dominat per una incertesa total.

Les noves lleis del Parlament, posades enmig de l’enorme convulsió, no s’aplicaren, no tingueren cap virtualitat. Més tard foren anul·lades. En realitat, però, el vell Dret fou respectat. El 1944, la reedició, en castellà, de l’obra de Borrell i Soler tornava a donar un bon instrument d’aplicació pràctica. Cal dir, però, que l’esperit de l’època —no solament en el sentit polític, sinó en el sentit pragmàtic d’anar al gra en matèria de Dret i en totes les matèries— i la invasió de lletrats forasters, produí la seva conseqüència ineluctable: el Dret català anà quedant arraconat.

Feia molt de temps que a Aragó tenien aprovat un Apèndix que, mutilat per la Comissió de Codis, havia resultat notòriament insuficient. Una gran part del Dret aragonès no resultava aplicable. D’aquest fet nasqué la idea de convocar (1946) un Congrés de Dret Civil a Saragossa, per produir la possibilitat de remoure, amb caràcter naturalment positiu, aquesta realitat.

La iniciativa partí, doncs, dels qui pretenien una vigorització del Dret aragonès. A aquesta iniciativa, s’hi sumaren els qui cregueren que aquest podria ésser un pretext per a intentar fer alguna cosa a favor del Dret català. Paral·lelament a aquests elements, actuaren a favor del Congrés de Saragossa els qui, més d’acord amb les tendències del moment, cercaven només una revifalla efímera dels drets perifèrics per anar a parar a la confecció d’un nou Codi únic espanyol.

El temor que la finalitat del Congrés no fos aquesta segona i la situació d’esperit de tanta gent d’aquest país en aquells moments determinats (1946, no s’ha d’oblidar l’any) produí a Catalunya una inhibició gairebé general. Així i tot, foren articulades dues comunicacions inicials adreçades al Congrés. La primera notòriament modesta, fou una defensa del projecte d’Apèndix elaborat el 1930 per la Comissió Maluquer, de la qual ja hem parlat. La segona, molt més valenta, acabà per ésser signada per la majoria dels advocats catalans importants. El petit grup iniciador de la segona iniciativa —bàsicament Coll i Rodés, Jordi Olivar i Maurici Serrahima— mantingué el contacte amb els lletrats aragonesos iniciadors del Congrés. Arribada l’hora i obert el Congrés, Jordi Olivar presidí la secció catalana i Serrahima en fou el secretari —Coll i Rodés no pogué assistir a les sessions dels primers dies del Congrés. La feina feta per aquesta secció fou considerable, perquè, amb la col·laboració dels lletrats de Navarra, l’element més notori dels quals fou l’ex-ministre Rafael Aizpun, dels lletrats mallorquins, davant dels quals actuà Fèlix Pons Marquis, i d’una part dels aragonesos amb el senyor Moneva al davant, capgirà la situació inicial i hi aconseguí un canvi considerable que féu passar els acords, del propòsit d’unes compilacions destinades a ésser refoses en un pròxim Codi únic —o com a màxim amb certes variants interlineades—, a un text que proposava unes compilacions definitives —si bé, és clar, modificables en el futur— que anirien a continuació del Codi civil general amb igualtat de nivell. Hom posà en circulació una frase o slogan que llançà Serrahima —«Sólo admitiremos una unidad de encuadernación»— i que expressa amb molta precisió el resultat obtingut. El desig d’impedir una votació, que segurament hauria estat guanyada pels defensors de la diferenciació, féu que fins els elements més addictes al moment polític es conformessin amb el resultat. La secció catalana del Congrés de Saragossa treballà amb l’autèntica habilitat de l’eficàcia.

Passat el Congrés, i després de molts estira-i-arronsa locals (entre, com sempre, els partidaris de salvar el possible i els juristes sentimentals, que per un excés d’afecte defensaven un immobilisme jurídic que representava la mort ineluctable del nostre Dret), el ministre de Gràcia i Justícia publicà un decret (23 de maig de 1947) ordenant que es constituïssin les Comissions de juristes per fer les compilacions postulades pel Congrés de la capital d’Aragó. Designats els membres de la Comissió —que ho foren (s’ha reconegut) amb objectivitat—, començaren la feina; però, vista la calma amb què es realitzava (deguda al fet que alguns dels designats, davant el temor que el futur projecte no fos mutilat per la Comissió General de Codificació de Madrid, no volien comprometre-ho tot), sortí un grup, davant del qual es posà Lluís Duran i Ventosa (amb Pou d’Avilés, Mans, Bonet, etc.), que elaborà un projecte que no era més que una simple revisió de l’Apèndix de 1930 (Comissió Maluquer) i l’imprimí. (Recordem que aquest Apèndix havia estat fet sobre l’articulat que Duran i Bas afegí a la seva memòria magistral, articulat que havia estat molt criticat). Davant d’aquest fet, el temor que aquest projecte aniria endavant mogué els qui fins aleshores s’havien demostrat partidaris de la calma (que, per la mort d’alguns membres de la Comissió, Anguera de Sojo, Martí Miralles, Serrahima —pare—, Coll i Rodés, etc., havien estat substituïts per Roca i Sastre, Carles Obiols, Pi i Sunyer, etc.), i fou convocat el ple de la Comissió i una votació decidí que es faria una compilació de debò o —si el lector vol— de nova planta.

La ponència per a portar-la a cap estigué formada per Condomines, llavors degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, els notaris Roca i Sastre, Porcioles i Faus, Carles Obiols, magistrat de l’Audiència de Girona, i el lletrat Maluquer i Rosés. Roca i Sastre redactà el Dret Successori; Porcioles, el Dret de Família; Faus, els Drets Reals, i Maluquer, les obligacions i els contractes. Va venir la presentació d’esmenes al text del grup Duran —que oficialment servia de base— quasi totes d’Oliva i Serrahima, perquè molts se’n desentenien —i després les revisions successives naturals. Cal remarcar el criteri de la ponència de no conservar diferències de pura aparença per salvar l’essencial. Quan només s’haurien salvat curiositats, es va considerar millor d’anar o accedir al Codi Civil; així, fou abandonat l’ordre de la successió intestada tradicional —quasi igual que el del Codi— i el fet és curiós, perquè cal recordar que per a salvar-lo es féu enrera una de les campanyes més fortes; aquesta campanya es féu llavors per salvar el principi; ara, salvat el principi, era abandonat per raons tècniques.

La revisió total, definitiva, de l’obra de la ponència fou feta per Carles Obiols, i el text redactat fou publicat el 1956 per la Revista Jurídica de Cataluña. Poc després, el Tribunal Suprem ja l’acceptava, si bé com a «doctrina de autores», en les sentències que s’hi relacionaren. La Compilació constava de 554 articles; la part del Dret de Família (obra de Porcioles) en tenia 160; la de Drets Reals (Faus), 58 articles; la de Successions (Roca i Sastre), 306 articles, i les Obligacions i Contractes (Maluquer), 30 articles.

Però llavors, passada la Compilació elaborada a la Comissió General de Codificació de Madrid, aquesta hi féu una retallada que fou considerada inadmissible. Per fortuna, quan passà el projecte mutilat a les Corts i amb una certa complicitat —sembla— del ministre de Justícia Iturmendi, la Comissió de Justícia de les Corts nomenà una ponència presidida pel procurador Porcioles, a la qual, des de Barcelona, i sota la direcció de Roca i Sastre, ajudat per juristes joves (Puig Brutau, Casals Colldecarrera, Torres de Cruells, Figa Faura, etc.), es van enviar un seguit d’esmenes, quasi totes admeses, amb les quals s’aconseguí de restablir una gran part del que havia estat suprimit. Sovint es refongueren diversos articles en un i així la Compilació aprovada només té 344 articles, però de fet en conté més de 400 dels que hi havia en el projecte de què acabem de parlar. La Compilació aprovada conté, en efecte: Família, 96 articles; Drets Reals, 43 articles; Successions, 180 articles; Obligacions, 24 articles.

Davant de les Corts, la defensa final de la Compilació fou feta per Porcioles, que produí un discurs enorme, voluminós, potser, dintre de l’emoció que el discurs conté, lleugerament desordenat. El text fou aprovat per les Corts per unanimitat i promulgat per la llei de 21 de juliol de 1960.

Així, doncs, després d’un procés pràcticament ininterromput que ha durat dos segles i mig, s’ha arribat a elaborar una Compilació de Dret Català que té força de llei. Aquesta compilació és certament un pis aller, però és un pis aller molt estimable. És clar: aquesta qüestió només podia tenir una sortida autèntica; una capacitat legislativa perfectament justificada —fins deixant de banda molts altres aspectes polítics en una terra que ha conservat una legislació pròpia i viva després de dos segles i mig d’impossible capacitat legislativa. Aquesta possibilitat no hauria pas d’haver servit per a anar diferenciant el propi Dret civil de l’altre, el del Codi, només pel gust d’establir diferències, sinó al contrari; per a unificar allò que la realitat unifiqui en la pràctica, però també, és clar, per a completar i modernitzar les institucions i figures jurídiques que continuen vivents i són aplicades perquè són vivents. En la Compilació que el 1960 tingué força de llei s’ha seguit, dintre del que ha estat possible, aquest criteri, però el resultat ha estat potser insuficient, sobretot en el text definitiu. La Compilació és inferior, segons un criteri molt generalitzat —sobretot en els principis generals del Dret successori—, al projecte de 1956, però no es pot negar que el text que en l’última etapa es portà a cap és apreciable positivament. A darrera hora hi fou salvada —article 1— la possibilitat d’utilitzar i citar, per via d’interpretació, totes les lleis, els costums i la doctrina que havien format fins en aquell moment el Dret civil català.

Del procés de dos segles i mig de durada pel qual ha passat aquest Dret, n’acabem de donar una notícia lleugeríssima. En la fixació molt per sobre d’aquest procés, no hi hem posat el mínim adjectiu que assenyalés una qualsevol temperatura. Hem volgut només donar entenent que aquesta qüestió del nostre Dret civil ha estat una de les aventures més extraordinàries i més complexes ocorregudes en aquest país en aquests últims segles. En el curs que a través del temps ha tingut hem estat a punt diverses vegades de perdre-ho tot i fins, en un cert moment, de guanyar la partida. En aquesta aventura plena de tantes i tan variades sorpreses, s’hi projectà una important quantitat d’intel·ligència.

Aquest fet —de continuació— és important, i és per aquesta raó que el subratllem.

En les planes precedents hem tractat de dibuixar —amb la mà una mica balba— la línia d’aquesta impressionant i dilatada història. Aquesta història, referida sobretot a l’últim període, a l’immediatament anterior a la Compilació, la voldríem completar amb algunes referències que tendeixen a fer comprendre per què la compilació fou possible.

Després de la guerra civil, la història que desembocà en l’articulació del Dret civil tingué tres etapes essencials. La primera fou la del Congrés de Juristes de Saragossa, en el qual intervingueren alguns elements catalans. Desapareguts malauradament per sempre més Coll i Rodés i Jordi Olivar, la persona que possiblement sap més coses avui d’aquella assemblea és Maurici Serrahima, que hi assistí i que a més a més hi fou portat a representar un paper —diguem-ho així— de cap de minoria. Aquest Congrés és molt important si hom té presents les coses que se n’originaren immediatament després. Serrahima, juntament amb Aizpun, de Navarra —faig referència al senyor Aizpun, que fou ministre de Justícia en un Govern moderat de l’època de la República— dirigí el Congrés actuant des de l’interior, i no solament aconseguiren guanyar el temps suficient per a esperar l’aparició d’un moment més favorable (donades les idees imperants en l’alt ambient oficial) per a la Compilació, sinó que crearen les condicions perquè l’esperit de la convocació del Congrés fos invertit.

La segona etapa començà al cap de poc, quan el ministre de Justícia nomenà una Comissió formada per elements de Madrid i de Barcelona i li encarregà que posés en marxa el que havia aprovat el Congrés. Els nomenaments foren fets amb una remarcable equanimitat, perquè notòriament convingué que algun element català de matís catalanista hi fos encabit. Després de moltes reunions, de molts debats en les sots-comissions, etc., hom arribà a la formulació de dues posicions bàsiques: la de Duran i Ventosa, que pretengué la formació d’un text fos com fos —i el text que presentaren els seus representants i amics fou més aviat discutible— i la dels altres, vull dir la d’un grup format per Pi i Sunyer, Faus, Serrahima, Maspons, etcètera, els quals tractaren de guanyar temps perquè no fos portat endavant un propòsit tan insuficient.

La tercera etapa s’inicià quan, per la mort d’algunes persones de la comissió, el senyor Ramon Maria Roca i Sastre en fou nomenat membre —nomenament que fins aleshores no s’havia pogut aconseguir. Per altra part, es féu clarament visible que, si no es produïa una franca actuació, el text més aviat mediocre dels senyors Mans, Pou d’Avilés, etc., patrocinat per Duran i Ventosa, que volia (i es comprèn) mantenir-se en la línia de l’articulat del seu pare, senyor Duran i Bas, tècnicament antiquat, seria proposat al ministre. A través d’una votació memorable fou aconseguida l’elaboració d’un nou text. Fou després d’aquest acord que començà la feina de la compilació veritable, que fou establerta i publicada —com ja diguérem— a la Revista Jurídica de Cataluña, el 1956. Aquest text fou objecte d’una gran retallada a Madrid, la qual cosa originà una contraofensiva dels juristes (sobretot joves) que restablí una bona part del que havia estat mutilat. Aquest estira-i-arronsa donà per resultat el text definitiu de la compilació esdevinguda llei el 1960. Calgué, però, elaborar aquest text, i amb aquest objecte fou nomenada una ponència de la qual formà part el senyor Roca i Sastre, que s’encarregà del Dret successori, el més important, com és sabut, de la Compilació del nostre Dret civil.

Si el fet de la Compilació es pot condensar al voltant d’una persona, aquesta persona és el senyor Ramon M. Roca i Sastre, notari de Barcelona, que és considerat —i el fet és perfectament compatible amb la seva naturalíssima modèstia— com un dels homes que sap més Dret de la Península, potser, segons una opinió molt generalitzada, el que en sap més. El seu llibre sobre Dret Hipotecari fa autoritat al Tribunal Suprem i no cal dir als tribunals d’oposició. Formà part de la Comissió Jurídica Assessora del Parlament, que portà a cap una labor tan assenyada i excel·lent. Encarregat —com ja hem dit— de l’articulació del Dret successori en el procés de l’actual Compilació, hi treballà com un gegant. Tot el que es pugui dir, en aquest sentit, la realitat ho empal·lideix. Es posava a treballar indefectiblement a les sis del matí per poder fer de notari a partir de les deu o les onze, i en aquesta labor de tanta responsabilitat, i que implicava tants coneixements, hi deixà la salut, perquè a conseqüència d’aquest surmenage contragué una malaltia que alguns, pocs, anys enrera hauria estat mortal, de la qual, però, els descobriments recents el pogueren alliberar, gràcies a Déu. Una vegada portat a cap el treball que li fou atribuït, el senyor Roca i Sastre revisà la totalitat del text —i en aquest treball fou ajudat, en privat, per alguns amics, i es pot afirmar que gràcies a ell la Compilació té l’aire modern, de cosa ben feta i ordenada, que li ha donat un prestigi inqüestionable. El senyor Roca i Sastre no és solament un gran jurista: és a més un escriptor de textos legals de gran qualitat. I, si les coses són així, seria una injustícia imperdonable no recordar el que portaren a cap, en llurs respectives atribucions, els seus companys, el senyor Ramon Faus, notari de Barcelona, el senyor Josep M. de Porcioles, notari i alcalde de la ciutat, el senyor Joan Maluquer Rosés, advocat, que porta un nom de família inseparable de la gran aventura, en els últims decennis, del nostre Dret privat. Tots ells oferiren llurs coneixements i llur entusiasme a la Compilació legal catalana.

Fora de la ponència estricta, intervingueren també en l’establiment del text altres elements, com per exemple el senyor Carles Obiols, magistrat de Girona, a qui fou confiada la lectura i la revisió del text acabat —i no cal dir els advocats joves que redactaren esmenes que podríem anomenar de combat, quan a Madrid la Comissió de Codis féu la retallada del text de 1956 a què al·ludirem algunes planes més endavant. En tot cas, un fet és absolutament obvi: totes les persones que per una raó o altra intervingueren en la Compilació assenyalen unànimement el senyor Roca i Sastre com l’element central i decisiu de la Compilació del Dret civil català.

Si dèiem fa un moment que la persona més coneixedora de la història interna del Congrés de Juristes de Saragossa és el senyor Serrahima, ara afegirem que de les darreres etapes —molt interessants, de vegades tenyides d’humor, perquè l’humor no s’ha de perdre mai, ni davant d’aquestes coses tan importants— la persona que té més informació sobre el procés de la Compilació és el notari Ramon Faus Esteve i després l’advocat Joan Maluquer. Amb els records de les persones que acabem de citar, els treballs apareguts damunt de la Revista Jurídica de Cataluña, el llibret de l’ex-degà Condomines, que conté una història dels fets, elaborat en gran part amb reminiscències del senyor Faus, i algun altre element informatiu, es podria fer una història molt completa de la Compilació, que seria ben interessant i que caldria escriure, ara que és possible encara de tenir un contacte directe amb els autors de la Compilació. Per la seva substància jurídica, la col·laboració del senyor Roca i Sastre seria essencial.

Aquesta història s’hauria d’escriure, perquè la persona que acabem de citar, que en un moment determinat tingué la idea d’escriure un llibre on paral·lelament a l’estudi jurídic figurés el que fos publicable de la història interna del treball realitzat —el senyor Roca i Sastre— quedà físicament tan allomat que el llibre no s’ha fet i existeix el temor que ja no es farà. En els moments presents hi ha en preparació una obra que recollirà les lliçons del curs que el Col·legi d’Advocats de Barcelona organitzà l’any 1961 sobre el tema. Ara bé: les lliçons foren més aviat tècniques, i és totalment incert que el senyor Roca i Sastre es decideixi a posar-hi un pròleg llarg, que fos, en certa manera, un historial. Aquest pròleg, que en el moment oportú fou demanat, no ha estat —fins ara— escrit, de manera que la part pròpiament històrica de la Compilació no ha donat origen al gran treball que se n’hauria de realitzar atesa la seva gran importància.

La Compilació té mèrits indubtables que ningú no podrà negar, però en definitiva és un pis aller (com ja diguérem), i semblen estar conformes amb aquest judici gairebé totes les persones que hi intervingueren i moltes d’altres. En definitiva, s’ha tractat de salvar, en una forma compacta, allò que s’anava perdent en la dispersió començada a l’època de Felip V, amb el Decret de Nova Planta. Potser no és l’ideal que hauria calgut fer amb el nostre Dret Civil. D’aquest Dret, n’hi ha una part que ha caducat o caducarà, perquè els temps canvien; una altra part que s’aguantarà encara molts anys i potser segles; però… també n’hi ha una part que com a base jurídica és molt sòlida i útil, però que caldria adaptar al nostre temps, però aquesta adaptació, sense unes possibilitats legislatives pròpies, és pràcticament impossible d’aconseguir.

Algunes persones citades en aquest treball, en possessió d’un interès real, opinaren, davant l’obertura d’aquest últim període, que la compilació era un perill ateses les circumstàncies presents. Veieren i comprengueren, però, de mica en mica, que no hi havia més remei que arribar-s’hi, perquè, si no ho feien, es trobarien amb l’aprovació d’un text mediocre, insuficient i tècnicament antiquat. S’hi van llançar, i fou llavors que el senyor Roca i Sastre portà a cap el seu memorable esforç, que el posà al mateix primer terme de la Compilació i li infongué l’esperit que el temps feia indispensable.

El senyor Ramon M. Roca i Sastre, notari de Barcelona, gràcies als coneixements jurídics i al sentit de realització del qual —que serien potser coses inintel·ligibles si no hagués existit i existís una escola jurídica molt respectable— ha estat possible la Compilació del nostre Dret civil, és un home alt i prim, d’una calvície molt important, nas prominent i un cap personalíssim —un cap que quan s’ha vist una vegada porta a la convicció que no es pot confondre amb qualsevol altre dels que la vida us hagi anat presentant. Ben mirat, en aquest home potser s’observa una certa falta d’expressió de la cara i el gest que va acompanyada d’un punt de rigidesa en el posat. Té en tot cas un aire molt remarcat de distinció, aquella indefinible distinció que va lligada amb la integritat de l’home no pas massa allunyat de la terra considerada com a actiu principi moral —i també amb una certa timidesa manifestada d’una manera espontània.

El senyor Roca i Sastre és d’Agramunt, en el comtat d’Urgell, sobre el Sió. Aquestes terres han donat altres juristes, i els Faus són, si no vaig errat, de Guissona. Atesa la procedència, té un petit accent de Lleida molt matisat i afinat pel de Barcelona, on ha passat tants anys de la seva vida. És un home molt sobri de paraules i més aviat poc eloqüent. Les seves conferències i els seus discursos, que són un model perfecte d’ordre i de competència, són notòriament difícils de seguir per les persones que no estan al corrent de la matèria —són el que se’n diu una lata per al públic indiferent— i fins i tot són una mica difícils de seguir pels entesos que no escolten gaire o gens. Hi ha persones —ans algun client de la notaria— que troben que el notari és una mica brusc i eixut; potser més aviat és un tímid, com ja hem dit. Les persones que el coneixen bé veuen sota d’aquest notari una cordialitat autèntica, certament dissimulada potser per la por de manifestar-se. En aquests últims anys, aquesta característica se li ha accentuat clarament, sobretot d’ençà que —per culpa de la Compilació— va passar tants de mesos treballant-hi infatigablement, i aquesta feina, complexa i delicadíssima, li produí un afebliment que anà a parar en l’anomenada vulgarment malaltia del bronze —malaltia originada en les glàndules suprarenals— que produeix unes caigudes de pressió terribles i que pocs anys enrera hauria estat inguarible. Gràcies a la ciència, pogueren refer-lo, però encara té unes depressions molt fortes que li han potser accentuat la impressió d’eixutesa i el punt que té en el rostre d’inexpressivitat mantinguda però extremament reflexiva.

El notari Roca i Sastre ha estat un estudiós permanent. Si fos possible d’utilitzar l’argot universitari peninsular diríem que és un empollón, però dels que paeixen. Va guanyar abans de la República les oposicions a la carrera judicial i a registradors de la propietat. Molt aviat es féu un nom en el camp jurídic i a trenta-tres anys —si fa no fa— fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya després d’unes oposicions brillantíssimes. És indispensable posar de manifest que té, certament, cultivada i treballada, però de natural, una memòria prodigiosa, de les que vulgarment la gent en diu d’elefant, per concretar la hipèrbole, en aquest cas fonamentada i certa. La superabundància d’aquesta qualitat no exclou que sigui un veritable savi en qüestions de Dret, i és molt possible que en certes altres espècies de coses més recargoladament humanes —així almenys ho sospiten els seus amics— sigui un home d’un innocència inefable. Té un fill que es dedica a la pintura i és un dels caps de brot de la nova generació de les arts plàstiques —excel·lent persona, també una mica eixut, rossenc i amb cara rodona que li deu venir de la seva mare, que és una senyora Moncunill, però que és tan alt com el seu pare i una mica més corpulent. La pintura que fa el jove Roca i Moncunill és molt cerebral, extremament pensada i volguda, i en aquest sentit personalíssima.

El senyor Roca i Sastre és nascut pels voltants del 1900. La seva personalitat jurídica, que hem posat lleugerament de manifest, tingué un primer contacte amb el vell problema de la codificació del Dret civil entrant a formar part —abans de la guerra— de la Comissió Jurídica Assessora del Parlament, que tingué una composició de tanta categoria. Acabada la guerra se’l veié un moment indecís, i es dedicà a l’exercici de l’advocacia. És prou intel·ligent per a ésser un gran advocat, però el cert és que arribà a la conclusió que aquest no era el seu paper. Aleshores es decidí a fer unes altres oposicions: oposicions a notaries. Molts anys enrera —quan es presentà a les del Registre— havia elaborat uns apunts extremament ben fets de Dret hipotecari. L’editor Bosch, de la Ronda de Sant Pere, especialitzat en textos universitaris, li demanà que adaptés els seus apunts a les oposicions a Notaries, per publicar-los, naturalment. Ho va fer, i el llibre tingué un èxit tan sensacional que portà agradables conseqüències. En primer lloc, l’editor li millorà les condicions contractuals. Després, un tractadista castellà que tenia publicat el primer volum d’una obra sobre Dret hipotecari, desistí de publicar els altres. Del llibre del senyor Roca i Sastre, se n’han fet moltes edicions —a cada tiratge millorades— i és un veritable, indiscutible clàssic d’aquesta matèria jurídica. Més tard, una editorial argentina li oferí uns milions de pessetes per una obra anàloga, però de Dret civil, proposició a la qual renuncià, perquè, escarmentat pel cansament i la malaltia, cregué que l’elaboració de l’obra no li permetria l’exercici de la Notaria, cosa que probablement considerà inconcebible. L’Acadèmia de Jurisprudència de Madrid el nomenà membre titular, prescindint per primera vegada del fet que el candidat no estigués inclòs en la condició de la residència.

Les oposicions a Notaries del senyor Roca i Sastre no foren pas vulgars. Sobre elles circula una anècdota realment típica d’aquest sistema de selecció, la versemblança de la qual li dóna tot l’aspecte de certesa. Sembla, en efecte, que el senyor Roca i Sastre s’engrescà en l’exposició dels temes de Dret hipotecari, i així sobrepassà els deu minuts que el reglament dóna a cada un dels opositors per exposar el tema. Acabada la sessió, un dels membres del Tribunal digué que, amb tot el respecte que l’opositor Roca mereixia, no li podia donar la màxima puntuació, perquè havia infringit notòriament el reglament. Els altres membres del Tribunal entraren en la vacil·lació, però aleshores el president manifestà que si els membres del Tribunal feien servir com a criteri per a judicar els mèrits dels opositors l’obra del senyor Roca i Sastre, no tenien autoritat per a posar-li cap altra qualificació que la puntuació màxima. Els degué convèncer, perquè el senyor Roca i Sastre tingué el número u d’aquelles oposicions i vingué de notari a Barcelona, que era el que exactament volia i mereixia.

El senyor Roca i Sastre ha viscut intensament els últims anys de la codificació del Dret civil d’aquest país. A conseqüència d’aquest fet mantingué un contacte molt íntim amb totes les persones que hi intervingueren, no solament amb les que per llur càrrec tingueren una actuació pública, sinó amb els juristes —generalment joves o menys joves— que hi feren un treball positiu encara que més intern. Alguns d’aquests elements —com ja portem dit— en determinats moments del procés elaboraren i presentaren moltes esmenes, que el senyor Roca acceptà senceres o modificades. Del contacte que he tingut amb alguns d’aquests juristes puc donar per establert que la col·laboració del mestre amb aquests deixebles fou molt eficaç. Del capítol dels albaceas, o marmessors, redactat en primera versió pel senyor Maurici Serrahima, per exemple, el senyor Roca en salvà tot el que pogué en el text definitiu. I si recordo aquests fets és simplement per subratllar que és molt difícil d’ésser, com el senyor Roca fou, menys egotista en aquestes feines i tenir menys amor propi. Sempre tingué un interès molt marcat i especialíssim a utilitzar el que els altres li aportaren i a fer-ho constar d’una manera explícita. Totes les suggestions o esmenes dels altres que d’una manera o altra entraren en la redacció definitiva, fins i tot quan la redacció fou exclusivament d’ell, portaven l’anotació de llur origen. I tot el que anem dient no és ni pura teoria ni cosa privada, perquè hem de recordar una vegada més que en el moment en què es produïa aquest procés d’elaboració el propòsit del senyor Roca i Sastre fou —aprovada la Compilació— publicar un llibre amb la història de com havia estat feta, amb l’establiment de les fonts i les referències a les esmenes i a les aportacions de cadascú. Per altra part, una vegada hagué redactat el text del seu projecte inicial, demanà als seus amics Joan Maluquer Rosés i Maurici Serrahima, tots dos advocats en exercici, que l’ajudessin a revisar el que havia fet, perquè ell temia que, havent estat redactat per un notari, no tingués punts flacs que els advocats interpretadors podrien utilitzar per a donar la volta als preceptes. En aquesta labor, aquestes persones hi treballaren moltes i moltes hores amb un profit notori, ja que, en efecte, es feren alguns retocs importants, però només de redacció, s’entén. Aquests treballs els serviren a més per a donar-los una idea dels coneixements del senyor Roca i Sastre i de la seva memòria extraordinària. De vegades proposaven una nova redacció d’un text, i el senyor Roca responia: «Esteu proposant la redacció del codi tal… Jo havia seguit una redacció diferent». Llavors el senyor Roca obria els codis al·ludits, i, efectivament, els textos apareixien com ell, en el curs de la conversa, els havia dit. No cal dir que el senyor Roca feia de memòria les referències a les fonts, als tractadistes, sense la més lleu vacil·lació ni la més perceptible fatxenderia.

Fou en el curs d’aquest treball de revisió i de redacció entre aquests juristes —Maluquer i Rosés ja era de la Ponència redactora, i Serrahima un adjunt a la redacció (Roca deia: redactor)— que pogueren adonar-se de la il·lusió que li feia el llibre que pensava escriure (que hauria estat la història de la Compilació aprovada i vigent). El cert és, però, que la malaltia i la necessitat consegüent de treballar només en allò que fos indispensable feren que el llibre no fos escrit. Sembla que encara avui diu als amics, a vegades, que l’escriurà. Si ho feia i aquest propòsit es complia, tindríem, sense cap dubte, un document formidable, literalment extraordinari, que no solament interessaria al nostre món jurídic, sinó que seria apassionant per als historiadors i no cal dir per al públic interessat en la manera d’ésser i de pensar i de reaccionar de la societat del nostre temps, en aquest país. De tota manera, l’elaboració d’aquest llibre, els amics del senyor Roca i Sastre la veuen difícil —i no pas amb satisfacció, certament.

Aquests últims paràgrafs d’aquest precari i limitadíssim assaig destinat a un fet tan important com la Compilació —probablement la salvació del nostre Dret, atesa la manera d’ésser dels temps que vivim— tenen per única justificació un sentiment de justícia. En aquests paràgrafs hem mirat de posar de manifest no solament els coneixements, sinó la veritable modèstia del senyor Roca i Sastre, manifestats en els treballs de la Compilació. És clar que també hauríem pogut projectar totes aquestes constatacions sobre les persones que portaren a cap l’obra de codificació definitiva —els notaris Faus i Porcioles i l’advocat Maluquer i Rosés— perquè, tractant-se d’un treball com aquest, treball que s’ha fet en equip, aquesta hauria estat la correcció mateixa. Hem hagut, però, de limitar-nos fatalment, com ja es pot suposar, i hem hagut de fixar-nos en la persona que segons el criteri general ha estat preeminent. I, tornant al que dèiem, assenyalarem que la modèstia del notari Roca a què al·ludíem no consisteix a dir: «Jo no sé res…, etcètera», sinó a posar-se en un mínim propi possible de coneixements, veure les pròpies falles i valorar els coneixements dels altres. En aquest punt, crec que aquest senyor és admirable, principalment pensant en el fet que aquesta constitució personal no disminueix ni poc ni gaire la seguretat, l’aplom, el seny, en la manifestació, quan cal, dels seus criteris i judicis.

La Compilació del Dret civil és un fet. El judici que se n’ha proposat ha estat general: com a compilació és com és i no és res més. Ja ho hem posat de manifest reiteradament. Com totes les coses humanes vives, la crítica s’ha produït i es produirà inevitablement. En la nostra època, hom ha considerat que el salvament del nostre Dret havia de passar per damunt de qualsevol altra consideració, i s’ha fet aquest treball de salvament. Vistes les coses des de l’exterior i per un profà notori en la matèria, aquesta consideració és important. Aquesta qüestió del Dret civil ha estat una qüestió del país: s’ha perllongat durant dotzenes i dotzenes d’anys, en realitat ha durat més de dos segles —dos segles i mig, exactament. Durant aquest temps s’han perdut moltes coses, però és literalment sorprenent que la pressió exercitada per l’uniformisme durant aquest llarguíssim període no ho hagi fet perdre tot. Arribà un moment, però, en què calgué decidir-se pensant en el que fos humanament possible de salvar. És en aquest sentit que han treballat abnegadament els juristes —en el terreny visible i en el menys visible— que ho han fet. Hauria estat millor que l’òrgan autèntic de la Compilació hagués estat el legislatiu. Però no ha estat possible i hom ha hagut d’acceptar el que amb grans coneixements i amb una diligència indubtable s’ha fet. Ha estat una mena de miracle, potser —és el criteri almenys de molts juristes— que en un moment tan notòriament advers s’hagi pogut arribar a algun resultat. El resultat és a la vista, i ja hem recollit a través d’aquestes planes el sentiment general amb què ha estat rebut.

Tot el que fa referència a la realitat viva del país té un gran interès. Potser cada dia en tindrà més. En té per a un lector actual i no cal dir pensant en la curiositat d’un historiador futur. El país no és pas gaire donat a facilitar la labor dels qui vindran, a facilitar el sentit històric. Aquest procés que ha seguit el nostre Dret en el curs d’aquests últims decennis ha tingut un interès tan viu que hi ha ben poques coses dignes d’ésser meditades amb més profit. El que m’ha portat a formular aquestes ratlles —directament recollides en testimonis directes— és precisament aquest fet. Tractar de veure si és sensat —pensant en l’eficàcia— mantenir una posició inflexible. En aquesta enorme i impressionant qüestió del Dret s’ha arribat a una conclusió real i certa: s’ha salvat el que s’ha pogut, però res més.