EL SENYOR RAMON D’ABADAL

(1888-1970)

No podria pas parlar del senyor Ramon d’Abadal i de Vinyals com d’una persona amb la qual s’ha tingut la fluència de la cordialitat i l’abandó, més o menys indiscret, que va sempre lligat amb una o altra forma de relació continuada. Les converses que hi he tingut es mantingueren sempre en la deliberació més controlada, i els meus contactes es produïren fora de tota efusivitat d’aparent o real exteriorització. En un país en què de la mala educació en diuen franquesa i del descordament familiaritat, la relació amb aquest senyor m’ajudà a comprendre que en el país encara hi ha moltes coses que no estan deixades al pur atzar de la improvisació i als excessos de la vanitat. És clar, una posició semblant pot caure sovint de l’altra banda: del cantó de l’enravenament de la incomprensió i en la falta de generositat vertical. No és pas aquest, però, el cas del senyor Abadal. El to que ha demostrat tenir sempre no ha representat cap oclusió, sinó tot el contrari: aquest to ha estat compatible amb la més gran curiositat —curiositat que ha anat molt més enllà del camp estricte dels seus estudis—, amb una generositat i una comprensió dilatades que li han mantingut un sentit de l’humor certament molt personal però positivament apreciable.

Les meves relacions amb el senyor Abadal no foren pas les del lector vagament curiós davant de l’erudit reconegut. Fou el meu director a La Veu de Catalunya a l’època de la República, mentre vaig ser corresponsal a Madrid. El seu càrrec era difícil, capaç d’atabalar la persona més equànime, però l’exercí amb perfecte sentit de la justícia i sempre posant-hi aquella seva habitual jerarquització. Després el vaig veure a Roma en plena guerra d’Espanya, i, a part del tremp magnífic que em semblà llavors posseir, vaig tenir ocasió de conèixer, en el curs de llargues passejades per aquella prodigiosa ciutat, directament, la seva erudició en les qüestions d’història romana i la seva projecció sobre la complexa geografia de la ciutat, la seva memòria impressionant i la seva vastíssima informació, manejada amb una seguretat naturalíssima. De vegades, a aquestes inoblidables passejades, s’hi afegia el seu oncle, el senyor Raimon d’Abadal, un senyor que sabia el Dret romà i l’explicava en funció de la Roma que veia —i llavors aquelles ruïnes semblaven agafar un pàlpit de vida i un gruix d’humanitat que no hauria pogut explicar cap llibre. Com a director en un temps caòtic i perillós primer i després com a persona que sabia tantes coses, que podia ensenyar tantes coses, em vaig trobar davant del senyor Abadal absolutament predisposat a sentir, per ell, l’afecte de la més viva admiració.

Quan, molts anys després, el senyor Josep Pijoan em digué en el seu domicili de Suïssa, en el curs d’una llarga conversa —documents sobre la taula—, la consideració en què eren tinguts els treballs del senyor Abadal per la crítica medievalista europea més responsable i afinada, vaig quedar literalment sorprès de les seves paraules. De Pijoan es podrà dir tot el que es voldrà: és aspre, bonyegut, intemperant i gairebé sempre terriblement càustic. Pijoan només respecta els valors autèntics, positivament reals.

—Abadal —em digué— ha estudiat els nostres orígens històrics. No us penseu pas que sigui fàcil. És terriblement embolicat. Ho ha fet amb una seriositat i uns mètodes de treball que no tenen gaires precedents en la historiografia. Els seus resultats el col·loquen en un estadi de l’erudició situat en la més alta i perspicaç tradició cultural europea. Són treballs que inspiren confiança, perquè l’erudició és vasta, la cautela constant, el sentit humà demostrable. Això, us ho diu un home que no té amb el senyor Abadal segurament la mínima afinitat davant el món present. Però la disparitat és absolutament sense importància.

Aquestes paraules de Pijoan em completaren el concepte que embrionàriament havia dibuixat del senyor Abadal i de la seva obra decisiva i considerable.

Per altra part, en vaig sentir parlar persones que el tractaren més que jo, Manuel Brunet, J. B. Solervicens, i, si bé la bonhomia d’aquests amics, compatible, en el cas de Brunet, amb els seus intemperants moviments d’humor, i en el cas de Solervicens, amb la seva dilatada curiositat saturada de nomadisme rapsòdic, els portà a considerar el senyor Abadal un esperit massa donat a la puntualitat i massa exigent en les qüestions de la disciplina de treball, mai no deixaven d’admirar les seves condicions d’historiador, de pocs precedents en aquesta activitat.

—Abadal —solia dir Brunet— és un home sec i eixut, a qui sempre sembla que deuen i no paguen, de relativa capacitat per a tractar amb aquests monstres sensuals de la intel·lectualitat… però no ha escrit cap paraula sobre la qual no puguis pujar de peus. Com a investigador, és un cas de sensibilitat moral exacerbada, que és com han d’ésser aquesta mena de persones, i d’uns coneixements de l’ofici literalment excepcionals.

Així, seria absurd de suposar que jo pogués parlar del senyor Abadal com ho haurien pogut fer els seus amics de joventut, un Ferran Valls i Taberner, un Lluís Nicolau d’Olwer, potser un Bosch Gimpera, que el conegueren i el tractaren en el curs de tants anys de familiaritat, de col·laboració en els estudis i en els permanents contactes en els mateixos ambients. La meva informació es ressentirà, doncs, d’una falta de contactes que no han pogut tenir una continuïtat d’observació ni aquella experiència directa que només produeix efectes autèntics quan es projecta sobre la diversitat d’ocasions. Per altra part, els noms que acabo d’escriure són els de persones que posseïren la preparació suficient per a sospesar i judicar la seva obra. No puc pas aspirar a tant —ni de bon tros. A l’única cosa a què puc aspirar és a la simple divulgació d’una obra i d’una persona —divulgació fatalment superficialíssima.

Veig el senyor Abadal com una curiosa intersecció d’entusiasme i de fredor, de passió i de discreció, de voluntat i de cautela, d’audàcia i de contenció, d’intuïció i de mètode, de fervor i d’ironia, de fe i d’escepticisme, de confiança i de desconfiança. És un home —tal com el veig— accentuadament ambivalent, i aquesta seva manera d’ésser i de treballar no sol pas ésser gaire corrent en el país. En el tracte social, aquesta ambivalència se li manifesta en forma de tendresa raonada, de sentiments continguts, de moderació de moviments. Tota ambivalència conté elements contradictoris si són presentats simultàniament i projectats sobre el moment precís d’una persona. Presos a través del temps, és a dir, un per un, no ho són gens. Són més aviat les característiques normals, les reaccions inevitables d’una persona entera i vertadera, de refraccions, per tant, innombrables i naturalment exigides. Fa l’efecte d’un home que ha fet un esforç per eliminar de la seva vida aquells lapses d’arrauxament o de depressió, de timidesa o d’insensatesa perceptibles en tants d’aspectes generals o personals del país. De vegades m’ha semblat un home glacial, voluntàriament allunyat, d’una cautela perfectament deliberada i decisiva. Altres vegades l’he vist somriure —i fins i tot riure amb una crepitació seca i directa, reveladora, potser, d’una adhesió absolutament ingènua i directa. Altres, encara, l’he vist afanyar-se en treballs d’un idealisme i d’una abnegació magnífics. Si hagués de sintetitzar la meva impressió personal diria que el senyor Abadal s’ha passat la vida malfiant-se no solament de gairebé tot el que l’ha voltat, sinó del seu propi i complicat treball, i que gràcies a aquesta posició —que en el seu cas ha estat naturalíssima— ha pogut portar a cap una obra d’una gran qualitat i d’un gran idealisme, treball que materialment ha estat possible perquè ha estat servit per una tenacitat gairebé bovina i notòriament incommovible. En les posicions superiors, en el treball científic, els temperaments ambivalents són d’un resultat gairebé indefectible.

Seria, ara, extremament curiós d’esbrinar —si fos possible— l’origen versemblant d’aquesta manera d’ésser. Es podria potser fer una hipòtesi. En el senyor Abadal, tant la seva persona com potser la seva obra són per mi inseparables de determinades formes mentals del país específicament rurals. Seria potser considerat excessiu que jo digués ara que el senyor Abadal és un pagès de la Plana de Vic personalitzat i inconfusible; que el senyor Abadal no és un pagès en el sentit del treball manual que aquesta paraula porta implícita és evident; que el senyor Abadal és inseparable de la pagesia d’un determinat rodal del país és inqüestionable. És l’hereu de la casa Abadal, un propietari important de la Plana, on posseeix diverses masies i que té, en la del Pradell, una casa pairal perfectament oberta i activa.^[1] Per altra part, els adjectius que el seu temperament m’ha suggerit i que citava fa un moment són típics d’una mentalitat rural que en l’estadi corrent i vulgar pren unes determinades formes i en ell formes més quintaessenciades i superiors, però que des del punt de vista de l’esperit tenen una trama no pas gaire diferent. La meva idea és, doncs, que el bagatge cultural que transporta i el seu tecnicisme historiogràfic no han ofegat, en cap sentit, ni modificat en cap aspecte, la seva mentalitat i les seves reaccions pageses. El senyor Abadal, en principi, es malfia, com es malfien els pagesos. Té un entusiasme fred, una apassionada contenció, una manera de fer tenaç però discreta i eficaç, gairebé indiferent. ¿Serà necessari dir encara que aquestes són les maneres típicament pageses, i que quan utilitzo aquesta paraula no és mai en sentit despectiu, sinó al contrari, respectabilíssim? La seva formació intel·lectual no ha desvirtuat de cap manera el seu fons personalíssim. Més aviat ha estat aquest fons el que ha contribuït a vivificar una determinada formació intel·lectual, el que ha donat un gruix real i cert a la seva inevitable tendència acadèmica. El senyor Abadal no és mai un historiador llibresc, perquè el que li interessa dels llibres i documents no és solament la part d’història externa, sinó el que hi ha a sota d’aquesta superfície certament important: la passió bàsicament humana, pura i simple que en la forma més estricta i directa representen els pagesos. El senyor Abadal és un pagès per totes dues bandes: per la banda paterna i vigatana i per la banda materna i gironina, perquè la família Vinyals és una família absolutament inseparable de la propietat agrària —i de l’aigua!— a la vall del Ter, quan aquest riu entra a l’Empordà pel congost de Campdurà i Sant Julià de Ramis. No deixa de ser curiós que el pare i l’oncle del senyor Abadal es casessin amb dues senyores d’ascendència aristocràtica i agrària de les terres gironines: el pare, amb una senyora Vinyals de Flaçà i Girona (bona casa), i l’oncle, l’advocat Raimon, el polític, enterrat al cementiri de Rupià, amb una filla del marquès de la Torre.

En tot cas, dels pagesos, el senyor Abadal sembla posseir-ne, al meu modest entendre, la característica més inescamotejable: el realisme complet i fonamental. Per realisme complet voldríem significar aquell que no és incompatible amb l’admissió de tot allò que la vida ens presenta com a irracional i que es resisteix a un encadenament purament mecànic i lògic. No seria en tot cas exacte d’afirmar que el senyor Abadal és el propietari que, pel tracte constant que ha tingut i té amb els pagesos, ha agafat l’aire de l’estament. No; més aviat, aquest aire, no el té. Em sembla a mi que es pot anar molt més enllà de les aparences externes. El realisme de la seva obra demostra principalment que és un home de la terra, en el sentit que els pagesos són, en definitiva, el producte de la terra més individual i precís. No és pas un home fàcil. No sembla pas donat a cap entusiasme apriorístic. No té pas els sentiments ràpids ni una adjectivació gratuïta i a flor de pell. Més aviat és —parlant en general— decebedor. És molt possible que l’obra que ha fet, excepcionalment difícil, realitzada a través de trencacolls i de paranys complicadíssims, li hagi exacerbat les formes típicament rurals de la seva aguda percepció; perquè és un home habituat, per temperament, a caminar amb peus de plom, s’ha pogut acarar amb una obra difícil; la dificultat d’aquesta obra l’ha portat paral·lelament a caminar amb una cautela cada dia més accentuada. En definitiva, foren potser les condicions que caracteritzaren aquesta obra el que l’obligà a exacerbar, a intensificar, la seva autèntica manera d’ésser.

Es mogué en l’obscur, difícilment penetrable període que estudià, com un pagès en l’obscura, inconnexa confusió d’un mercat. S’hi mogué a les palpentes, preguntant sense obtenir resposta, però amb una atenció total, amb l’atenció que el pagès posa a les passions humanes elementals —que en definitiva deuen ésser les veritats eternes. En la seva obra hi ha a penes cap rastre de la típica mentalitat intel·lectual, sempre donada, fins en els casos més favorables, a la fantasmagoria més o menys moralitzant, més o menys explícita. El doctor Font i Rius, investigador admirable, ha parlat de les intuïcions del senyor Abadal. Per a un pagès, una intuïció és un fenomen tan normal com un raonament —però, entenguem-nos!, com un raonament sobre la passió i sobre la vida. En l’obra del senyor Abadal hi ha el pes de la realitat, despullada i directa —despullada si més no per la raresa documental—, però vista a través d’una justificació passional i vital que només pot donar el contacte amb la terra.

L’obra del senyor Abadal s’ha produït enmig de grans, inextricables dificultats. El món de la seva investigació ha estat el de l’any 1000 —d’abans de l’any 1000. D’aquest període —que és el dels orígens de l’etapa de la història del país que ha contribuït a formar la nostra mentalitat de fons—, n’havíem pogut saber molt poca cosa. Després de l’esforç fet pel memorable senyor Balari i Jovany —esforç només en part reeixit—, semblàvem destinats a haver de conformar-nos, sobre l’any 1000, amb la cèlebre poesia del senyor Guimerà. El senyor Abadal ha investigat aquest període ingrat, ple de tenebres, del qual s’ha conservat molt poca cosa, quatre engrunes d’escassa amenitat, amb un rigor de mètode excepcional, d’una manera rigorosa, minuciosa, precisa, i ha arribat a alguns clars, positius resultats. D’aquests estudis, n’ha sortit una obra que l’ha col·locat en el primer rengle dels medievalistes europeus d’aquesta època més destacats. Una obra d’aquesta naturalesa, de tan limitada repercussió popular d’un cantó i de tanta ambició històrica per l’altre, només és concebible quan la vocació per l’idealisme es manté molt tibant. No és pas gaire corrent, en efecte, que en el nostre país, especialment, persones de la seva situació social es passin la vida estudiant, i encara menys que es dediquin a investigar un dels períodes de la nostra història més totalment desproveïts de visibilitat, extremament perillosos, menys susceptibles d’inflar la vanitat humana amb aquelles lliçons d’exemplaritat que els historiadors solen, inevitablement, i amb gran sentit del picantisme, cuinar. No crec que tan sols hagi volgut deduir de la seva capacitació erudita, metodològica i cultural un qualsevol profit moral o material. El senyor Abadal no es catedràtic, ni arxiver, ni bibliotecari, ni està inscrit a cap professionalisme acadèmic remunerat. Més aviat al contrari. Més aviat li ha tocat de viure, pel que fa referència a les nostres institucions culturals, un període de catacumbes, de silenci i de grisor, injust i intolerable. Ha estudiat, amb una passió tenaç, pel gust d’estudiar, perquè la seva vocació ha passat per sobre de tot, perquè ha cregut que la personalitat del país exigia dilucidar fins on fos possible quins orígens havia tingut la realitat que tenim davant. El senyor Abadal ha passat anys i anys servint aquest interès ideal. No ha reculat davant de cap obstacle. Ha estat permanentment especialitzat en dificultats. Ha donat compte dels seus treballs amb una extrema modèstia, malfiant-se sempre, amb aquell punt d’humor lleuger que les dificultats mateixes produeixen en les persones ben educades, a través d’un estil eixut i sec, eliminant tota fluència i tota difusió verbal, tota vel·leïtat d’inflor, tota gratuïtat de l’anomenat estil acadèmic, tota hipotètica facilitat. És curiós, en efecte, de constatar en aquesta obra la inexistència d’una frase, d’una paraula de massa. I així ha fet una obra considerable que és impossible d’imaginar tan sols que, apreciadíssima d’una minoria, es podrà agrair mai d’una manera o altra.

Una obra d’aquestes dimensions només pot explicar-se per la seva constància i la seva tenacitat —per una passió silenciosa i persistent situada molt més enllà de tota vel·leïtat immediata. Hi ha un fet que ho demostra en forma literalment dramàtica. Quan es produïren les terribles agitacions del 36, els domicilis del senyor Abadal de Vic i Barcelona quedaren literalment arrasats. Es perderen llavors tots els llibres, papers d’estudi i originals que tenia damunt de la taula. En aquell moment s’imprimia a la impremta de la Casa de Caritat, de Barcelona, la seva obra de transcripció i estudi dels Preceptes carolingis per Catalunya, però una part de l’original encara no havia estat lliurat. Aquests papers foren destruïts, així com dos altres treballs que el senyor Abadal tenia en preparació sobre els Usatges i sobre el Dotzè del Cristià d’Eiximenis. Davant d’aquests estralls absolutament gratuïts i bèsties, n’hi hauria hagut de sobres per a quedar definitivament deprimit. Els estats anímics del senyor Abadal, se’ls sap ell, i seria desplaçat de judicar-los des d’un qualsevol punt de vista. Externament parlant, acabada la guerra, no s’hi pensà ni un moment: tornà a començar. Es posà a treballar com sempre havia fet: amb la seva admirable i calmosa minuciositat, amb la seva tenacitat bovina. És un lamentable panorama el que es produeix pensant que aquesta reiteració —ja de per si capaç de posar a prova la voluntat humana— desvià el senyor Abadal de treballs que hauria pogut fer i que hauria normalment portat a cap amb un afany que no és gaire propi de l’habitualitat purament vegetativa del país. Però aquesta és la pura i trista realitat, i de moment no n’hi ha d’altra, que jo sàpiga almenys.

Per a donar d’aquesta obra una idea general, jo no veig altra manera que utilitzar un tòpic una mica gastat: una de les característiques més notòries d’aquesta obra és la permanent comprensió, la indiscutible fascinació de Ramon d’Abadal per l’època que ha investigat. És una època —ja ho hem reiteradament remarcat— fosca, poblada de vagues ombres, complicada, de la qual ens han pervingut escasses i rares notícies. Els historiadors volen anècdotes, i la història no és més que un seguit més o menys divertit d’anècdotes. El període estudiat pel senyor Abadal no conté cap anècdota que sigui del gust de la vida d’aquests dies. Però aquesta època comtal, que conté la germinació històrica dels nostres orígens, sobre la qual es mou la societat feudal, senyorial o eclesiàstica amb totes les seves característiques més crues i més directes, que és la societat del romànic, de l’establiment dels homes sobre la terra, d’una seguretat incerta, poblada d’impressionants figures mig esborrades, però de gran estampa, una època d’abjeccions violentes i de realitzacions plenes de sublimitat, té per al senyor Abadal un interès inesgotable i permanent. Aquest interès, el podem ponderar en la cura que l’historiador ha posat en els seus estudis, però potser el podem veure en un altre aspecte. La societat que Abadal investiga és primitiva, inevitablement agrària, dominada per una passió permanent: per la possessió, concretament per la possessió de la terra (única forma de riquesa del món feudal: la terra i els qui hi viuen), pel dret de propietat, pel domini de l’espai terrenal. És una societat esquematitzada (s’entén, comparada amb la d’avui) que té uns problemes que potser en el món actual només poden ésser compresos, valorats, raonats i fixats per persones que, com el senyor Abadal, han absorbit i normalment practicat la construcció mental de l’únic estament que en els moments presents té alguna relació —tanmateix vaga, però certa— amb aquell món l’anecdotari històric del qual s’ha abolit, però potser comprensible quan es tracta de les seves passions bàsiques: la propietat de la terra amb tot el clima que aquest fet comporta. Els problemes d’aquell món són certament diferents dels del món d’ara; són dues economies potser oposades, en tot cas dissemblants, però tots dos mons estan units per una mateixa arrel de realisme passional —realisme que només pot ésser comprès amb la possible autenticitat per la passió eterna de la mentalitat pagesa. En aquest sentit, a mi em fa l’efecte que una determinada mentalitat ha contribuït a aguditzar la sensibilitat d’un historiador situat davant d’una època de característiques fixades i inconfusibles. D’aquesta època, un professor d’història tancat en el seu despatx ple de llibres i papers, un home de gabinet, un historiador de les idees o de la cultura, n’hauria pogut donar, és clar, una imatge —una imatge com tantes se’n donen avui— caracteritzada per una il·legibilitat diríem ab ovo. Per això jo crec que només un historiador de les passions, concretament de la passió de la terra, n’hauria pogut donar una imatge viva, reflectida trèmulament.

El senyor Abadal és fill de Vic, on nasqué el primer d’octubre del 1888. Cursà a la seva ciutat natal les primeres lletres i el batxillerat i la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1910 amb premi extraordinari de la Facultat. Mentre estudiava la carrera, tingué la sort de poder assistir als cursos d’investigació històrica que en els Estudis Universitaris Catalans professaven els senyor Rubió i Lluch (Història del país), Massó i Torrents (Història de la Literatura) i Puig i Cadafalch (Història de l’Art), de cultivar la pràctica paleogràfica i diplomàtica i de treballar en els fons riquíssims de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fou a la Universitat i en els Estudis on trobà els companys que foren els seus amics constants i permanents, Ferran Valls i Taberner, Jordi Rubió, Lluís Nicolau d’Olwer, Duran i Sanpere, Manuel Raventós —que de tots ells fou potser el que tingué una forma d’intel·ligència més oberta i més graciosa—, Bosch Gimpera, Josep M. Pi i Sunyer, etc., i que en definitiva formaven el que més tard Vicens i Vives anomenà la generació de 1917, la que pels volts d’aquest any arribà a la granada plenitud de la trentena. La generació del 17 fou pròpiament la segona gran generació de la historiografia i de l’erudició catalanes, la que emplenà els buits deixats a l’Institut d’Estudis Catalans pels fundadors de la primera gran institució catalana cultural creada per Prat de la Riba i Josep Pijoan. D’aquesta generació, els estudis d’Història de la Literatura realitzats per Jordi Rubió i Nicolau d’Olwer; de Prehistòria, portats a cap per Bosch Gimpera; d’Economia i Sociologia, inseparables del nom de Manuel Raventós; d’Arqueologia, formulats per Duran i Sanpere, creador i realitzador de l’Arxiu Històric de la Ciutat; d’Història Medieval, que tingué en el nom de Ramon d’Abadal el seu màxim representant, no han estat des de cap punt de vista superats. En aquesta generació, els noms de Ferran Valls, Lluís Nicolau i Ramon d’Abadal formen una trilogia que estigué unida no solament per una comunitat d’estudis i de preferències intel·lectuals, sinó per una viva i cordial amistat. Valls, Nicolau i Abadal foren tres companys inseparables.

En la notícia sobre Valls i Taberner escrita per Jordi Rubió i publicada en el primer volum de les obres de Valls, hi ha, és clar, moltes referències a Abadal. «En la Universitat de Barcelona —escriu— (Valls) seguí primer la carrera de Lleis. Hi intimà amb Ramon d’Abadal. Abadal, per tradició i per caràcter, era home de Lleis. Precís en els moviments i en la conversació, ho era també en l’organització del seu treball i fins en la manera de prendre notes. Causava sempre la impressió de saber exactament el que volia. Cursà només el Dret i molt aviat s’associà a Valls per a l’estudi de les fonts del Dret català».

Aquella generació fou una generació d’iconoclastes, com és general que sigui tot grup d’autèntica personalitat. L’associació Valls-Abadal fou en aquest sentit molt eficaç. Assenyalaren des del primer moment l’existència d’una gran ambició. La frenètica activitat de Valls, unida a la fredor activa d’Abadal, constituí una força que es manifestà ja essent estudiants. En aquell plàcid ambient cultural barceloní de la primera dècada del segle, aspiraren a infiltrar-se en els llocs de comandament i a transformar per dins les institucions. Era el mateix que realitzava Prat de la Riba a la Diputació. En el terreny científic —i això justificava plenament la seva ambició— aspiraren a enfortir-se disciplinadament i acabar amb el predomini dels aficionats, diletants i autodidactes. El seu nord era l’Institut d’Estudis Catalans i la seva obra, que cada dia resultava més important. Les improvisacions els fastiguejaven. Aspiraven a posar en la finalitat de tot treball intel·lectual una responsabilitat. Seguint aquestes conviccions, encara no havien acabat la carrera, Valls i Abadal s’apoderaren, el 1909, de la petita revista dels Estudis Universitaris Catalans. A partir del volum III, aquesta revista apareix modificada per dins i per fora. Els dos estudiants hi treballen amb un ardor i una persistència —sobretot en l’aspecte de les recensions— extraordinaris. «Les anàlisis eren formidables», ha escrit Jordi Rubió en l’escrit esmentat. Sí, i a més a més, amb una llargada de visió i d’examen molt més vasta. De la revista passaren a la institució —els Estudis—, que dominaren. Al voltant d’aquesta noble ambició es formà una autèntica escola, filla de l’Institut d’Estudis, però independent de l’Institut, que assegurà la seva continuïtat i li proporcionà alguns valuosos elements de recanvi.

Quan acabaren la carrera, com que eren fills de molt bones cases, les respectives famílies consideraren molt enraonat que fessin un viatge. El feren llarg. Primer anaren a Vic, on trobaren un ambient de societat atractiu i agradable. Després, pel Migdia de França, anaren a Suïssa, enfilaren després el Rin, s’aturaren a Magúncia i a Colònia; a Aquisgran feren una visita al doctor Vogel, que acabava de publicar el seu diccionari català-alemany, que en els centres intel·lectuals del nostre país tingué tanta anomenada. Arribaren a Brussel·les en plena Exposició Internacional. A la capital de Bèlgica, hi tenien el domicili els Bolandistes, els autors de les Acta Sanctorum, que feien una revista —Analecta Bollandiana—, de la qual estaven enamorats per la seva severitat metodològica i la seva profunda responsabilitat. El pare Van Ortroi els acompanyà a veure la gran biblioteca d’estudi de la institució, que fou per a ells un nou estimul d’exigència científica i d’al·licient vocacional. De Brussel·les anaren a París, entraren a la Península per Sant Sebastià i, després d’una curta estada a Saragossa, arribaren a Barcelona encantats. Era a l’estiu del 1910. Quatre anys abans de la primera gran guerra! Quin viatge més bonic!

En el curs 1910-1911, Abadal féu el doctorat a Madrid. S’instal·là en una casa de dispeses al carrer de Fomento, junt amb Ferran Valls i el llatinista Joaquim Balcells, que més tard féu una magnífica traducció de Lucreci. Més endavant Bosch Gimpera s’agregà al sistema de la dispesa. Foren uns estudiants excel·lents: anaven a classe, freqüentaven la biblioteca de l’Ateneu, passaven moltes hores a l’Archivo Histórico Nacional. Valls s’ocupava dels documents que pogueren salvar-se de la devastació de Poblet —que resultaren insignificants; Abadal, de les Partidas. La seva tesi doctoral es titulà Les “Partidas” a Catalunya durant l’Edat Mitjana i fou publicada en la revista dels Estudis Universitaris. A Madrid, aquests estudiants s’hi mogueren molt bé. El pare de Valls —el senyor Isidre— s’havia dedicat a la política, era un element important del proteccionisme i hi tenia molts amics. Abadal es trobava en una situació molt semblant. Al doctorat de Dret, hi trobà, per altra part, dos professors que no el deceberen —cosa que no es podria dir de la majoria dels professors universitaris barcelonins. En realitat, els Estudis Universitaris Catalans s’havien creat per suplir, en el seu terreny, l’enorme buidor de l’establiment. Aquests professors foren el senyor Ureña i el senyor Hinojosa. Don Rafael Ureña fou un dels primers professors que organitzà a la Península un autèntic seminari d’investigació. Era considerat una gran autoritat en les fonts del Dret hispànic. Abadal n’ha parlat sempre amb un respecte explícit. L’altre professor fou don Eduardo de Hinojosa. El senyor Hinojosa havia escrit d’una manera sòlida sobre el feudalisme i l’organització social en la Catalunya de l’Edat Mitjana. Els seus treballs sobre la lluita dels pagesos de remença i la sentència de Guadalupe tenien una autoritat indiscutible. Per altra part, aquest senyor, que estava molt delicat de salut, havia residit a Barcelona i fins i tot havia estat governador civil de la provincià. Hi havia deixat amics, sobretot en l’ambient intel·lectual barceloní. Hinojosa tenia relació amb els homes de la Institución Libre de Enseñanza i féu donar a Valls una beca per a estudiar a l’Escola de Cartes de París a través de la Junta de Ampliación de Estudios. Si Abadal l’hagués volguda, probablement també la hi haurien donada. Valls, que visqué sempre desbordat per la feina i per un temperament de dispersió visible, deixà córrer momentàniament el doctorat de Dret i marxà a París. Abadal, molt més caut, d’un temperament més compensat, acabà perfectament els estudis oficials i a fi de curs tornà a Barcelona amb les millors notes possibles.

A Madrid, Valls i Abadal, als quals s’afegí sovint Bosch Gimpera, freqüentaven dues tertúlies importants: la del senyor Hinojosa, a la Cuesta de Santo Domingo, que era freqüentada pels universitaris més selectes de les joves promocions, i la del senyor Ballesteros, important catedràtic i cèlebre historiador casat amb donya Mercedes Gaibrois, gran afeccionada a la Història, sobretot a través de les anècdotes. Donya Mercedes dirigia el Correo Erudito, en el qual es recollien tota mena de curiositats i un anecdotari històric divertit. El matrimoni vivia al mateix edifici de l’Acadèmia de la Història. En el seu domicili, els diumenges a la tarda s’hi feien unes reunions de gran amenitat. S’hi contaven tots els potins madrilenys —sobretot polítics— que formaven l’actualitat més candent. A Madrid, aquestes coses sempre han estat considerades la sal de la vida. La tertúlia era una autèntica delícia. Com hi fruïren aquells amics! Tant Valls com Abadal sempre foren grans llaminers de la història petita; Valls, home alt i corpulent, d’una considerable ossada, d’una impressionant masculinitat de faccions, sempre tenia a punt una rialla crepitant i sorollosa. Abadal, home més petit, esprimatxat, bru, més recollit, més introvertit, escoltava amb una gran atenció, els ulls vivíssims, encuriosits, i reia d’una manera més tèbia, sense fer soroll, sense que cap ratlla de la cara se li descompongués.

L’any següent (curs 1911-12) Abadal realitzà un dels grans desigs de la seva vida: freqüentar l’Escola de Cartes, l’Escola d’Alts Estudis, l’Escola de Dret, de París. Valls hi havia passat una part de l’hivern anterior, amb la beca que havia obtingut. Hi havia vist i conegut molta gent. En la seva correspondència amb Rubió havia donat moltes notícies sobre els fons de papers catalans a París. Abadal es trobà amb un camí ja fressat, que li facilità notòriament l’orientació. Tinc la impressió que aquesta seva estada a París fou un element molt important en la seva obra historiogràfica i d’erudició. Al costat del senyor Prou, de l’Escola de Cartes, dels senyors Thevenin i Cug dels Alts Estudis, i dels senyors Viollet, Esmein i Girard de l’Escola de Dret, professors excel·lents, s’hi formà amb gran aprofitament. Els mètodes alemanys de treball s’havien imposat. Hom feia la crítica interna dels textos. El treball era responsable i precís. Abadal pogué veure el que l’erudició alemanya i la francesa havien fet en l’establiment de textos. Els resultats que trobà a París eren el que havia somniat tota la vida —exactament el nervi de la seva ambició. És possible que el seu desig hagués estat de tornar a París el curs següent. Circumstàncies familiars no ho permeteren, i així, acabat el curs 1911-12, donà per acabada la seva estada escolar a París.

La finalitat primordial d’aquesta estada d’Abadal (i de Valls) a París fou la d’arribar a tenir una formació destinada a la investigació dels temes jurídics i concretament de les fonts del nostre Dret, considerades, internacionalment, tan importants. Però és gairebé segur que fou a París on el senyor Abadal sentí els primers moviments de curiositat pels estudis medievals relacionats amb els orígens del país, l’etapa carolíngia i l’època comtal. A París, hi trobà els resultats de la investigació per aquest període desconegut i veié la relació que tenien amb la nostra història diríem nacional. Home, però, de temperament equilibrat i de curiositat controlada, considerà que no s’havia pas d’embalar. Una de les posicions que han fet sempre més horror al senyor Abadal ha estat la dispersió. Sempre cregué que fer diverses coses a la vegada equival a fer-les malament —si és que es fan. En aquest punt, els temperaments de Valls i d’Abadal foren absolutament oposats. Així, doncs, tot i haver-se-li despertat la curiositat pel carolingi, considerà que el temps diria la darrera paraula. El seu retorn a Barcelona estigué dominat, així, per la continuació dels estudis jurídics ja iniciats.

A l’estiu de 1912, per iniciativa del senyor Duran i Ventosa, sempre interessat a imposar els suggeriments del senyor Duran i Bas com a fonament de la codificació del Dret català, hom planejà la creació, a la Diputació de Barcelona, d’una oficina d’Estudis Jurídics, la secció històrica de la qual fou confiada a Valls i a Abadal. El fet donà origen a una col·laboració que inicialment fou molt intensa i que després s’anà afluixant. Els seus professors de Madrid i de París (sobretot messieurs Thevenin i Viollet) els havien incitats a estudiar les fonts jurídiques d’aquest país. L’oficina acabada de crear semblava feta a posta per concretar els resultats. Així, intentaren de començar pel començament i així decidiren de publicar una col·lecció de textos de Dret català com a treball previ i fonamental per a poder emprendre amb seriositat qualsevol història del nostre Dret i de les nostres institucions.

«En aquesta col·lecció —ha escrit el mateix senyor Abadal en el pròleg al volum II de les Obres Selectes del senyor Valls— pensàvem incorporar-hi l’edició del Fur de València, la preparació de la qual no havíem abandonat… Però hi havia un text primordial bàsic que havia d’iniciar i presidir la col·lecció per la seva prioritat cronològica i per la seva importància intrínseca: els Usatges de Barcelona. Ens n’havien parlat els professors de Madrid i de París; era un tema que en el reduït món de l’erudició jurídica s’havia posat de moda després de la remoció feta al seu voltant per savis de la categoria de Ficker, Etting, Conrat; la qüestió dels Usatges es plantejava com un complicat i difícil problema científicament revolucionari i a més a més de molt lluny no resolt».

En aquell moment, en el nostre país, els estudis jurídics històrics s’havien envellit i anquilosat. Ni tan sols existia una idea clara dels problemes que els vells textos catalans provocaven en l’erudició estrangera. Aquells dos joves investigadors decidiren de trencar l’immobilisme imperant. «A nosaltres ens semblà un deure primordial emprendre el seu estudi —ha escrit en el lloc acabat de citar el senyor Abadal—. Opinàvem que de l’examen i l’estudi dels innombrables manuscrits que ens havien tramès les distintes formes de seriació i agregació dels articulats abans d’adoptar la forma clàssicament rebuda en el nostre Dret positiu, n’havien de sortir lluminoses conseqüències».

El 1913 aparegué l’edició dels Usatges de l’Oficina Jurídica, primer volum de Textos de Dret català. «Seguidament —afegeix el senyor Abadal— començà la llarga i complicada feina d’inventariar, catalogar i analitzar manuscrits amb la finalitat d’establir un assaig de filiació. Reunirem penosament les fotocòpies dels que escapaven a les possibilitats d’un examen personal directe. Com que preteníem obtenir el que avui anomenaríem resultats exhaustius, a mesura que augmentaven les dificultats d’ordre material que trobàvem en la realització completa, el treball s’afeblia, alentia, perdia impuls. La situació s’agreujava perquè els resultats interins que s’anaven aconseguint eren decebedors en grau molt elevat. A mesura que avançàvem es feia més evident que els manuscrits eren massa tardans en relació amb els nuclis primitius del cos legal i que, per tant, reflectien un estat ja massa avançat de la seva evolució. Sovint teníem la sensació que els quadres de filiació que penosament establíem, en lloc d’aclarir-los, acabaven per enterbolir els nostres problemes.

»Faig una referència a tot això, que per altra part pot tenir un interès pràctic per a l’investigador que el dia de demà vulgui reprendre aquesta feina (la que nosaltres férem, moltíssima, així com els materials que reunírem, es perdé, a casa, en produir-se la guerra civil) per aclarir al lector el que llavors passà, i abandonàrem el nostre treball conjunt. Ja no em vaig tornar a ocupar dels Usatges a partir d’una data que no m’és possible recordar, però que devia ésser vers els primers anys de la tercera dècada del segle».

Valls prengué els estudis jurídics pel seu compte. Projectà sobre aquestes investigacions la seva reconeguda voluntat. Per altra part, aquests estudis foren, dintre de la seva permanent encara que sempre distingida dispersió, els més adequats a la seva vocació. Abadal, després de llargs esforços que duraren més de set anys, ho deixà córrer, sens dubte per les raons que ell mateix ens ha formulat. ¿Però seria lícit, en tot cas, de preguntar-se: foren només els decebedors resultats esmentats els que portaren el senyor Abadal a fixar la seva atenció i la seva capacitat de treball devers altres problemes —els que a París havia entrevist i que potser havien suscitat l’inici d’un acostament real? Les vocacions, les finalitats de les disposicions personals, són misterioses i extremament difícils d’explicar.

En definitiva, de l’etapa d’investigació històrico-jurídica del senyor Abadal, en queden tres documents principals: les Notes sobre la formació de les Constitucions de Catalunya, en col·laboració amb Jordi Rubió, Barcelona, 1910, a la revista dels Estudis Universitaris Catalans, volum IV; la preparació i el pròleg del volum dels Usatges de Barcelona, de l’Oficina Jurídica (Barcelona, 1913); Les “Partidas” a Catalunya durant l’Edat Mitjana, Barcelona, 1914. Aquest darrer estudi fou la seva tesi doctoral.

Ens hem aturat una mica en aquest canvi de direcció de la vocació del senyor Abadal perquè és amb tota seguretat un dels fets principals de la seva vida d’investigador. No som pas donats a creure que aquesta nova orientació es produís després d’uns anys escassament positius i més aviat perduts. Potser hi perdé una mica de temps, difícilment escandallable. A part d’això, aquesta etapa jurídica li produí excel·lents i visibles resultats. Per a un historiador —crec modestament— posseir una sòlida base jurídica tan vasta com sigui possible no hi és mai de massa.

Passaren, immediatament després, alguns anys en què els resultats exteriors de la capacitat investigadora del senyor Abadal semblen enrarir-se i entrar en un punt d’opacitat. Hi intervingueren sens dubte algunes circumstàncies: la necessitat d’administrar el seu patrimoni, la seva entrada en la política militant. Espectador directíssim i, naturalment, interessadíssim de la política cultural del senyor Prat de la Riba, en fou després un element real, elegit diputat de la Mancomunitat per la demarcació Vic-Granollers. Com a diputat hagué d’intervenir en càrrecs específics de la Conselleria de Cultura d’aquell organisme memorable. El senyor Abadal fou un home específic de la Mancomunitat, primer des de fora a través de la reconstrucció cultural que s’anava portant a cap i després des de dins, com a diputat. Com a polític, el senyor Abadal presentà les característiques de totes les seves activitats: cap dispersió, dedicació total, predomini en el seu pensament de la visió de caràcter general, màxima sensibilitat per la influència de la cultura en tots els ordres, en l’obra de la reconstrucció, sentit de continuïtat. Formà part d’aquella generació que l’any 1917 —any de la mort de Prat— tenia trenta anys, d’aquella generació que, havent seriat les exigències més urgents, cregué que s’havia de projectar tot l’interès sobre l’espai immediat. D’aquesta generació, que avui es troba sota els efectes de la polèmica més aspra, se’n podrà dir el que es voldrà. Una cosa sembla, per ara, establerta: és una generació que ha imprès un senyal perdurable en el procés cultural del país i en la direcció del seu complex social.

Els primers estudis d’Abadal sobre l’època carolíngia, sobre l’època comtal, han estat datats, pel mateix Abadal, el 1926. El 1950 aparegué, en efecte, el volum seriat com a II dintre del pla general d’aquesta obra —volum dedicat a Els diplomes carolingis a Catalunya. Al peu d’impremta d’aquest llibre hi ha aquestes dues dates: 1926-1960. Són vint-i-quatre anys de labor callada, minuciosa, lenta, realitzada a través d’un esforç personal i individual. Aquest fet és molt important i no s’hauria d’oblidar mai. El volum de referència —que és documental i porta la marca de l’Institut— va precedit d’unes planes de presentació i de curtes referències a la significació dels textos que conté. En el pensament del senyor Abadal, el volum I del pla general era el que havia d’utilitzar per a exposar amb tot lleure, d’una manera ampla i comprensiva, la història política i institucional del domini carolingi a Catalunya. Aquest volum, però, esperat des de fa tants anys, encara no ha sortit. ¿Sortirà algun dia? Els escrúpols de l’autor són permanents, constants. Ell mateix ha subratllat aquest escrúpols en el pròleg d’una de les seves obres: «Aquest llibre no és pas el que hauria volgut ésser. Com acostumem els autors, havíem dreçat un pla ideal, abans de compondre’l, que la realitat no ens ha permès de seguir, ens han fallat les matèries primeres, les fonts històriques». Aquests escrúpols són realment admirables i demostren fins a quin punt han projectat alguns homes de les últimes generacions la responsabilitat en el seu treball. En general es pot dir que els investigadors de la generació del senyor Abadal han portat el gust de la perfecció a la punta de l’espasa. Francesc Martorell fou un dels homes més típics, en aquest sentit, d’aquesta generació. Dominat per un afany gairebé malaltís de perfectibilitat, sempre preocupat per l’afany d’esgotar la matèria, de dir l’última paraula, no tingué mai lleure de donar als altres ni la més mínima part dels coneixements que arribà a concentrar. Escrivint això seré atacat de defensar el dolce far niente del descordament romàntic. Però què hi farem si no és veritat! Crec que en aquestes coses, com en tot, hi ha un punt enraonat i que aspirar a dir l’última paraula i a esgotar la matèria davant de la vida i de la història és d’una absurditat tan notòria —tan faltada d’humor— que només pot, humanament, conduir als resultats obtinguts per l’adorable senyor Martorell: a la pura esterilitat. El fet és molt més de lamentar quan hom pensa en l’estat de la nostra producció general.

El senyor Abadal té certament molts i respectables escrúpols, però no és aquest el seu cas. El buit deixat per la publicació del volum I del pla general ha estat en certa manera compensat per la publicació de treballs paral·lels i coadjuvants. En aquests treballs és presentat, en un o altre aspecte, el desenvolupament cronològic i el significat de la dominació carolíngia. Són d’aquest ordre els tres grans articles publicats a Études Roussillonaises, l’excel·lent revista de Perpinyà, que dirigeix Ponsich, amb el títol general de La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux, i sobretot un dels seus darrers grans llibres, Els primers comtes catalans, publicat per Vicens i Vives amb una il·lusió extraordinària, i que és el volum I de la seva col·lecció «Biografies catalanes». Aquest és un gran llibre, literalment decisiu en un dels problemes bàsics de la nostra història: els orígens del país. Aquest llibre té dues parts: una primera part titulada Els primers comtes, destinada a una exposició de la política d’aquests obscurs i impressionants personatges en la reconquesta, la repoblació i la restauració social i religiosa de la Marca Hispànica, i una segona part, La marxa a la sobirania, definitiva —és l’adjectiu que utilitza el doctor Font i Rius, coneixedor com pocs de la matèria—, definitiva explicació del domini carolingi sobre el nostre país i de la progressiva marxa cap a la independència comtal. «Diguem-ho breument —ha escrit l’erudit professor que acabem de citar—: amb aquest llibre queden aclarits per fi els borrosos orígens de la nostra Catalunya».

En el pla general de les obres del senyor Abadal falta, doncs, publicar el volum seriat I. El volum seriat II ha estat publicat amb el títol de Els diplomes carolingis a Catalunya, en dos volums, íntegrament. El volum seriat III, Catalunya carolíngia. Els comtats de Pallars i Ribagorça, conté tots els documents coneguts relatius a aquelles terres —deslliurats de l’angúnia de les falsificacions que enterboliren durant tants segles el vertader coneixement dels orígens del país, i precedits d’uns estudis preliminars d’història política, geografia, vida social, monestirs, etcètera, que deixen literalment exhaurida la història del Pirineu occidental català, terra del gran art romànic conservat anterior a l’any mil. Sobre l’antiga història d’aquest comtat, Abadal hi ha treballat llargament, i alguns dels seus opuscles sobre la matèria, que són els antecedents del volum III, motivaren la polèmica que tingué amb el diplomatista Turier sobre l’autenticitat dels singulars preceptes dels comtes de Tolosa als centres monàstics d’aquelles comarques. La història, tant la moderna com l’antiga, ha estat sempre sobresaturada de llegendes, fantasies, falsedats i, diguem-ho clar, de mentides, generalment originades per interessos polítics i de l’ordre que siguin, precisos i concrets. El fet que l’obra del senyor Abadal contingui un esperit tan agut per a la debel·lació de les falsificacions l’honora d’una manera elevadíssima.

El que fins ara ha publicat el senyor Abadal és, doncs, importantíssim, però fins a la data no s’ha publicat res més. El pla de l’obra comporta la publicació dels volums corresponents als altres comtats de la Catalunya Vella, un d’ells el d’Ausona, que és el de l’autor mateix. És evident que la publicació de tots aquests volums produiria sobre el període carolingi una impressió d’organicitat i d’interdependència, després de la qual sobraria tot esforç dialèctic. Però els anys passen, els anys no perdonen ningú, i l’obra és ingent. En el pròleg d’una de les seves obres, el senyor Abadal exposa la seva nostàlgia per la incertesa de veure-la algun dia publicada pensant en la feina que encara no s’ha fet. Els volums que falta publicar no s’han pas interromput en la seva preparació. S’han d’acabar, simplement, cosa no pas fàcil ni còmoda de fer. Per això ha estat tan agradable per mi de llegir en un parlament del professor Font i Rius: «Nosaltres sabem (però) que dintre de l’humanament previsible no s’ha de trencar la continuïtat de l’obra, ja que el seu propi autor —i aquest és un mèrit a destacar— ha sabut interessar-hi diversos estudiosos i grups d’investigadors, vinculats als seus respectius territoris i coneixedors de les seves fonts i dels seus arxius, que amb la seva col·laboració i disposant del patró dels volums publicats, sigui factible, tard o aviat, arribar a la conclusió de l’empresa, iniciada amb tan bons auguris». Paraules realment extraordinàries i que faran un gran efecte, sobretot en un país en què tot sembla interromput, en què no s’acaba res, en què tot sembla destinat a trencar-se i envair-se, per més lloables i positius que siguin els esforços i per més convenient que sigui l’obra a fer.

Les paraules del senyor Font i Rius, tractaren de corregir una desagradable, inconformable sensació de provisionalitat, de discontinuïtat i de primarietat de moviments. Al·ludeixen a un fenomen inhabitual, satisfactori i agradabilíssim. Són paraules literalment intel·ligents.

Els coneixements del senyor Abadal no estan pas pràcticament limitats al període estricte sobre el qual ha projectat la seva curiositat. La concepció que té de la història no és pas la d’un procés a salts i a batzegades trencades; més aviat és un procés actuat per un passat i determinant d’un esdevenidor —un procés llarg, lent, complex, indefinit. «D’evolucions tan profundes —ha escrit— com les que suposen la concreció d’un poble, en el que avui s’entén per entitat nacional, no se’n produeixen sobtadament, sinó a còpia de molt de temps i sota l’acció de prolongades circumstàncies històriques. Gairebé sempre les anècdotes que amb un lleuger examen podríem prendre com a causes no són més que símptomes externs d’aquella profunda i lenta evolució». No tindria cap sentit, doncs, escurçar i concentrar el seu interès i la seva curiositat en el període de la dominació carolíngia en els horitzons territorials que avui en diem catalans. Més aviat ha tractat de trobar, en els períodes fronterejants, en el temps i l’espai, amb el carolingi, l’origen de molts fets que altrament no es podrien, potser, explicar. Els orígens de la dominació carolíngia, per exemple, són inseparables del domini musulmà, que enderrocà l’estructura visigòtica. Aquest enorme problema, tan desconegut i en definitiva tan normal, li ha donat pretext per a diverses i complexes investigacions projectades sobre la totalitat peninsular, que han aclarit, amb una llum molt viva, aquella etapa opaca i somorta del trànsit del món visigòtic al carolingi. Aquest procés lligat i lentament evolutiu de la història l’ha portat a ocupar-se de la naturalesa i el caràcter de la monarquia visigòtica, del que implicà la inserció d’aquest poble en el món hispano-romà, i a l’emissió de punts de vista tan suggestius i originals que —ha escrit el doctor Font i Rius— «han merescut l’acceptació dels especialistes d’aquest capítol de la història pàtria». L’estudi llegit per Abadal a Spoleto el 1958, titulat A propos du legs visigothique en Espagne (Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto medioevo), és en aquest sentit molt important.

Aquest és el món immediatament anterior sobre el qual, en certa manera, recolzen els estudis carolingis del senyor Abadal. Després hi ha el que naturalment es desprèn de l’etapa carolíngia, o sigui pròpiament el món del romànic. Sobre aquest període ha escrit un llibre molt treballat —entre molts altres estudis impossibles de citar en aquestes planes— extremament suggestiu i que ha tingut la virtut d’esdevenir un clàssic de la nostra literatura. És el llibre titulat L’abat Oliba, bisbe de Vic, i el seu temps. Aquest llibre, del qual s’han fet tres edicions, que té una gran amenitat, és una mena de vast affresco sobre el qual es mou tota aquella Catalunya que naixia al caire de l’any 1000 sota la impressionant presència d’aquell gran home que féu tantes coses i tan ben fetes, fins a l’extrem d’haver estat anomenat, en morir, pels monjos de Ripoll i de Cuixà, en l’encíclica mortuòria que n’escriviren, «pare de tota la pàtria». Abadal ha escrit un llibre deliciós, d’agradable lectura, sobre l’abat Oliba —abat de Ripoll i de Cuixà—, fundador de Montserrat, bisbe de Vic.

A l’acabament del seu llibre, Abadal fa una valoració de l’abat Oliba que conté així mateix una síntesi històrica que té un sentit de comprensió recollir. «Oliba —escriu Abadal—, visqué en una època de transició. En dividir la història del món en edats i separar les anomenades antiga i mitjana amb la caiguda de l’últim emperador romà d’Occident, els historiadors cometeren un error; els regnes germànics no foren ni volgueren ésser altra cosa que una continuació del món romà, una continuació de fet degenerada. La renaixença carolíngia fou com la revifalla de la mort. Apagada la llum del magne emperador (Carlemany), el món s’endinsà en un període de tenebrosa disgregació. És en trencar el mil·lenni, en els albors del segle XI, que comença a germinar una nova societat, un nou món, que serà el món medieval, el de la feudalitat i el de les formacions nacionals, el de les municipalitats, el de les llengües romàniques, de l’escolàstica, dels trobadors, dels nous arts romànics i gòtic, el de la cavalleria, dels ordes mendicants i predicants, de l’apoteosi del papat…

»Entre un món i l’altre món s’intercala una època de profunda crisi moral i econòmica; els homes del temps en són afectats i ens sorprenen amb llurs agudes contradiccions de bé i de mal, amb la intensitat descarada de llurs passions i de llurs arravataments; enmig d’ells, la serenor i equilibri d’Oliba s’alçà, com un far lluminós de seny i de santedat».

No és pas aquest el lloc més adequat per a assenyalar, com un inventari, l’obra del senyor Abadal. No seria pas gaire fàcil, ja que una seva bona part es troba en estat d’elaboració. Si s’arriba a portar a cap —i les paraules que hem citat del professor Font i Rius en són una garantia—, la magnitud del que fins ara ha publicat el senyor Abadal prendrà una volada excepcional. El senyor Abadal ha elevat un monument historiogràfic a la Catalunya alto-medieval d’unes proporcions extraordinàries. La seva obra haurà estat —com la creació del Museu Romànic, com la de Pompeu Fabra en l’aspecte lingüístic— una de les grans realitzacions del nostre temps. Totes les característiques d’aquesta obra provenen de la seva elevada qualitat. És una obra sòlida i alhora una obra aguda, afinada, esvelta. És una obra sòlida perquè està fonamentada en una gran preparació metodològica, en una base erudita, en una extrema disciplina en el maneig i la utilització de les fonts. És una obra aguda perquè l’autor és un home intel·ligent, incapaç d’ésser catalogat en la llarga renglera dels historiadors de gabinet, dels historiadors de papers, sinó totalment regit per les passions de la vida. «La seva sagacitat i la seva finor mental —ha escrit el doctor Font i Rius—, el porten a la formulació d’interpretacions noves i originals punts de vista que il·luminen definitivament problemes decisius». És el que passa sempre quan la lletra té el batec de les passions i de la vida. L’estil del senyor Abadal no és pas el de l’historiador fluent, ampul·lós, d’adjectivació generalment gratuïta, de força purament sonora. Més aviat el seu estil és nerviós i ben nuat, de vegades cantellut, tractant de posar en la mínima quantitat de paraules el màxim de coses, permanentment deliberat. Estil que per a l’autor deu haver estat dificultós, que es manté en un to cartiste permanent, però d’una gran eficàcia.

El senyor Abadal es desinteressà de la investigació històrico-jurídica, com ell mateix ha deixat dit, en el curs dels primers anys de la tercera dècada del segle.

Per altra part, datà l’any 1926 l’inici dels seus estudis medievals estrictament històrics. En produir-se la guerra d’Espanya tenia el primer resultat d’aquestes investigacions en premsa. En realitat, els primers cinquanta anys de la vida del senyor Abadal han d’ésser considerats com de preparació. Són els anys obscurs, d’estudi i de meditació, que emplenà alternant aquests treballs amb la vida de família, l’administració de la seva hisenda i l’activitat política, que durant la República, i com a director de La Veu de Catalunya, fou realment intensa. És, però, després de la guerra que comença a manifestar-se el fruit de tants anys d’activitat callada però enormement positiva. El 1943 és elegit membre ordinari de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1948 publica L’abat Oliba, on es troba ja una afirmació extraordinària: Abadal deixa entreveure en aquest llibre que l’atribució a Guifré el Pilós de l’establiment de la casa comtal barcelonina és purament hipotètica. El 1949 ingressa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual el 1954 fou elegit president. El 1950 comença la publicació dels seus estudis carolingis, amb el peu d’impremta de l’Institut. El 1950 i el 1952 publica els dos volums d’Els diplomes carolingis a Catalunya. El 1955, els dos volums de La Catalunya carolíngia, dedicats a la documentació i història dels «Comtats de Pallars i Ribagorça». La publicació d’aquests volums el col·loca en el primer rengle de la investigació medievalista europea. Mentrestant treballa —ara amb l’ajuda de col·laboradors— en el volum que ha de referir-se als comtats d’Ausona i Manresa i en el que comprendrà els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. La seva vida acadèmica es fa cada dia més intensa. Intervé el 1954 en el Congrés Internacional d’Estudis sobre l’alta Edat Mitjana, que és celebrat en diverses ciutats alemanyes i holandeses. El 1955, col·labora en els Coloquios de Roncesvalles de Pamplona. El 1957, en la Settimana d’estudis medievals de Spoleto. En aquest mateix any assisteix, en representació de la Asociación Española de Ciencias Históricas, de la qual és vice-president, a la reunió de Lausana que ha de preparar el Congrés Internacional d’Història d’Estocolm. El 1959 saluda, en representació de totes les acadèmies de Barcelona, la Société Française d’Archéologie, que celebra, a la nostra ciutat, un congrés per commemorar el seu primer centenari de vida. És condecorat pel Govern francès. Un dels seus llibres màxims, Els primers comtes catalans, el dóna a Jaume Vicens, que el publica el 1958 amb una extraordinària emoció i sabent perfectament l’excepcional importància d’aquest llibre. Un grup d’intel·lectuals joves li atorguen «la Lletra d’Or». El 1960 és elegit acadèmic numerari de la Real Academia de la Historia de Madrid; però, com que no resideix a la capital d’Espanya, se li ha de fer una excepció, que Menéndez Pidal imposa amb el seu màxim prestigi. Així ara entra com a acadèmic a la mateixa institució que d’estudiant havia freqüentat els diumenges a la tarda quan anava a fer tertúlia al saló de donya Mercedes Gaibrois i el seu marit, l’impressionant historiador Ballesteros. El mateix any dóna unes lliçons a la Sorbona sobre «La domination carolingienne en Catalogne», lliçons que són publicades per la venerable Revue Historique. El 1961, Menéndez Pidal és reelegit president de la Asociación de Ciencias Históricas i Abadal elegit vice-president primer. En aquests moments presideix la Comissió Organitzadora i el Comitè del VII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que s’ha de celebrar a Barcelona i que ha d’ésser principalment dedicat a Zurita i a Alfons el Cast. Mentrestant dóna a la publicació una quantitat important d’estudis, de monografies i d’articles. A mesura que han passat els anys i ja pràcticament situat en la vellesa, Abadal ha tingut una activitat de realització que només pot explicar-se pel llarguíssim període de formació, de silenci i de preparació. L’entrada en un voluminós cursus honorum, que per a tants intel·lectuals i estudiosos representa l’aparició de la inanitat més fatídica, no haurà pas alentit en el senyor Abadal una qualsevol forma d’activitat ni d’agudesa. D’aquesta manera, fer-ho constar és agradabilíssim. El senyor Abadal és una gran personalitat del nostre país.

En els anys futurs, el nom del senyor Abadal serà ja inseparable d’un aspecte de la historiografia catalana, de l’època comtal de la nostra història, de l’etapa carolíngia, els seus antecedents i les seves conseqüències. Aquesta etapa va lligada amb un fenomen importantíssim: el naixement de Catalunya com a entitat independent. Sobre aquest punt, el pensament de l’historiador francès Joseph Calmette exercí, durant la primera meitat d’aquest segle, una mena de dictadura sobre tota la història d’aquest país. Abadal ha demostrat que el pensament de Calmette era una pura fantasia. Vet aquí com està plantejat el problema en els paràgrafs inicials d’Els primers comtes catalans:

«Calmette sostingué sempre que Catalunya vingué al món el 865. Es basava, per a sostenir-ho, en el fet que aquell any, amb motiu de liquidar les conseqüències de la rebel·lió del duc de Gòtia Humfrid i d’atendre a la seva substitució, Carles el Calb (…) adjudicà a un tal Bernat la Gòtia i —com diuen els Annals Bertinians: “parlem illius markiae illi commitiit”— li encomanà una part de la seva marca. Calmette interpretava, com ho havien fet abans d’ell els historiadors del Llenguadoc, que aquestes paraules (…) volien significar que el rei trencava en dues la Marca de Gòtia, que fins aleshores s’havia estès des del Roine als confins del Llobregat, i creava una nova circumscripció administrativa, que partint de les Corberes cap avall seria anomenada Marca Hispànica.

»Calmette comentava: “Pocs actes han tingut majors conseqüències històriques que aquest de Carles el Calb el 865. Carles es creia que no feia més que dibuixar un nou límit administratiu a l’interior del seu reialme; de fet el seu gest tenia una molt major transcendència. De cop plasmava el quadre territorial de la futura Catalunya, i, en aquest quadre d’un dels elements de la futura Espanya, incorporava, sense preocupar-se de la geografia ni de la història, un fragment de la vella Gòtia: el Rosselló. El Rosselló, en efecte, era arrencat de la Septimània, d’aquella Narbonesa romana i pre-romana (…). Amb això s’originava per a l’avenir la gran qüestió de la frontera pirinenca, un dels aspectes d’aquest problema vital de la història de França que és el problema de les fronteres naturals, i del qual formen part igualment les qüestions del Rin i d’Alsàcia. Però la nova marca creada, la Marca dita d’Espanya, comprenia, a més del Rosselló i de la Cerdanya, els comtats subpirinencs: Urgell, Vic, Girona, Barcelona, i en això consistia precisament la Catalunya primitiva. És, doncs, Carles el Calb el qui ha dibuixat els contorns d’aquesta Catalunya, i l’acte de 865 és no menys, en suma, que l’acte del naixement de Catalunya”».

Abadal fa aquesta resposta:

«Prescindint i tot del fet que no és certa la separació política ni administrativa del territori català i la Gòtia el 865, puix que, com molt bé assenyalà ja el 1890 l’excel·lent historiador gironí Botet —precursor en tantes coses—, el nou marquès de Gòtia, Bernat, fou a la vegada comte de Narbona i de Barcelona; prescindint també del fet que tampoc no existí la suposada escissió de la Gòtia del comtat del Rosselló, puix que igualment Bernat fou comte del Rosselló, fets que conjuntament tiren per terra tota la construcció històrica de Calmette, la idea cabdal d’una naixença de Catalunya i de l’aparició d’una consciència nacional, així de sobtada, concretada als volts d’una data, 865, no deixa d’ésser una fantasia lligada a concepcions i preocupacions polítiques modernes i, en la seva presentació, a trucs de composició literària».

Amb la seva habitual equanimitat, Abadal afegeix encara:

«La formació de Catalunya, la seva gestació, fou molt llarga, i ningú no podrà dir mai quan n’advingué el naixement, perquè les nacions no neixen com els homes en uns minuts, sinó en uns parts perllongats i indefinits. Només cal observar com és de llarg el procés de formació d’una llengua i pensar que precisament la llengua pròpia i distinta és un dels caràcters més bàsics i definidors d’una personalitat nacional».

Els primers comtes catalans és el títol del llibre que estudia aquest problema. Abadal investiga una etapa de dos-cents anys —el temps que fou necessari perquè la terra que després serà catalana passés de la sobirania i dels governs francs al govern i a la sobirania d’autoritats indígenes. «Aquest tema —diu Abadal—, que havia semblat tan simple als historiadors del segle passat, fins al punt d’arribar a creure alguns que s’havia resolt per decret reial, és, a la nostra observació, bastant complicat, a estones obscur». Ja comprendrà el lector que el lloc no és pas adient per a fer una recensió del llibre del senyor Abadal —si és que la recensió fos possible, atesa la complexitat del llibre. Sigui com sigui, si existís la necessitat de donar en forma de síntesi el complexíssim treball del senyor Abadal, es podria dir que sota el domini carolingi es produïren en els comtats catalans dues etapes successives: la primera, de desintegració dels comtats; la segona, d’integració i d’unió visible, i que el principal motor d’integració d’aquest període fou la família comtal carcassonesa d’arrel catalana del comte Oliba. Aquest llarg procés devers la sobirania tingué també dos moments: la sobirania de fet i la sobirania de dret. La primera fou aconseguida evolutivament, al llarg de diverses generacions i com a resultat d’una sèrie de fets que determinaren la progressiva desintegració del poder franc per un cantó i el correlatiu aferrament del domini comtal per l’altre. La sobirania de dret fou aconseguida a través del Tractat de Corbeil (1258), establert entre Jaume I i sant Lluís rei de França. Aquell tractat liquidà i acabà tots els drets de domini que sobre Catalunya poguessin tenir els reis de França.

Però és totalment irrisori tractar de donar en poques ratlles l’essència d’Els primers comtes catalans. Sobre el període, en tot cas, la darrera paraula ha estat manifestada pel senyor Abadal, que d’aquesta manera ha passat a ésser la primera autoritat en la matèria.

El senyor Abadal ha donat una idea sumària del que entén per història. Ho ha fet en el pròleg del llibre que diversos historiadors del país han escrit i que l’Editorial Vicens-Vives ha publicat amb el títol de Moments Crucials de la Història de Catalunya. La idea que el senyor Abadal té de la història és conhortadora i plausible:

«Si la historiografia en el seu aspecte d’investigació pot tenir un caire científic, en el seu aspecte resolutori és més aviat un art, l’art d’interpretar la vida de l’home en el passat. Creure que la història va tota ella encaixada dins d’unes lleis físiques i econòmico-socials, com vol la dialèctica materialista, és, al meu entendre, un error. L’home, que en la seva actuació vital es troba engavanyat pel món físic en molts aspectes i per uns pòsits subconscients en altres; que es troba també sotmès i encarrilat per uns corrents ideològics, aquells grans corrents que per llur caràcter general són dits històrics, variables al pas del temps, però absorbents mentre vigeixen, pot escapar de totes maneres per l’esperit, amb el seu lliure arbitri reflexiu, a aquests lligams: i ho fa limitant-los cada vegada més, determinant-los amb la seva lliure creació, sense que per això pugui arribar a dominar-los per enter.

»La història consisteix en aquest esforç ascencional, en aquest camí, penós i gloriós alhora, de la vida social humana, que, partint d’uns temps primitius de predomini absolut de les condicions físiques i subconscients, va ascendint, no pas sense aturades i àdhuc caigudes, i gràcies a la intel·ligència reflexiva del mateix home, a estadis cada vegada més dominants pel seu lliure arbitri. I en això consisteix l’acció de l’home a través del temps que la historiografia es proposa d’esbrinar, de comprendre i d’exposar, en la seva formulació causal».