FRANCESC DURAN REYNALS, DE LA UNIVERSITAT DE YALE

(1899-1958)

La meva idea, en escriure aquestes ratlles, ha estat de fer un estricte treball de divulgació i tinc l’esperança que aquest propòsit serà comprès i acceptat en el sentit literal de la paraula. Sobre els objectius científics als quals Francesc Duran dedicà la més gran part de la seva vida conscient, amb una prodigiosa voluntat i una vitalitat excepcional de pensament, els meus coneixements són pràcticament nuls. Però, com que Francesc Duran fou un dels investigadors més universalment reconeguts dels primers decennis d’aquest segle i per aquesta raó un dels homes més importants d’aquest país, i com que, d’aquest esforç enorme, no se’n pot trobar en la nostra llengua i en les nostres llibreries una qualsevol notícia apreciable, m’ha semblat que podria ésser acceptat que posés les meves modestes, escassíssimes vel·leïtats de popularització al servei d’una exigència tan justificada i urgent. Hi ha hagut, certament, les contrarietats de la guerra civil, però és un fet insòlit i inexplicable que no es pugui tenir una notícia clara i precisa sobre la vida i l’obra de Francesc Duran, i aquest fet deu demostrar la falta de connexió entre l’observació literària i humanística i la vida del país. Per salvar aquesta distància he fet aquesta temptativa amb l’única intenció de contribuir a crear un ambient propici —aquest ambient s’inicia en els moments presents— i pensant sempre que aquesta nova situació crearà el document comprensiu sobre l’obra i la vida de Francesc Duran Reynals.

Els cinc germans que portaren aquest nom de casa foren persones d’una gran distinció. Tots ells tingueren una personalitat i una gràcia molt remarcables —una gràcia feta de raonaments i d’intuïcions, que els vingué, en certa manera, de família. En l’aspecte precís de la seva personal activitat —i no cal dir en l’activitat ciutadana— demostraren tenir una intel·ligència aguda i eficaç, il·lustraren el seu temps i contribuïren a fer-lo més amable i més comprensible.

Eudald, el germà gran, redactor a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fou, malgrat la seva mort prematura a París, el 1917, a vint-i-sis anys, un escriptor molt destacat. Tot i haver viscut en ple noucentisme i sota la influència d’Eugeni d’Ors, la seva escriptura no se separà de l’esperit de la llengua. La seva insòlita mort frustrà una fascinació pels problemes de la novel·la, que no crec que hagi tingut ningú més en la nostra àrea lingüística, en el que portem de segle.

Estanislau, un dels advocats més fins del nostre país, fou regidor de Barcelona, tinent d’alcalde, persona d’un tracte i d’una conversa ameníssims.

Raimon és l’arquitecte tan conegut, de tants coneixements i de tan bon gust, que féu, entre moltíssimes altres coses que han contribuït a donar una forma autèntica i elegant a l’època, la restauració del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Manuel, comerciant, persona de molt bona companyia, fou el representant de la I. G. Farben-Industrie a Espanya.

Francesc, després d’haver-se llicenciat a la Facultat de Medicina de Barcelona, d’haver treballat sota la direcció del doctor Ramon Turró al Laboratori Municipal —mestre únic que li inculcà la moral de la ciència i el sentit de la veritat—, d’haver estat pensionat primer a l’Institut Pasteur, de París i després a l’Institut Rockefeller for Medical Research, de Nova York, del qual acabà essent membre titular, fou finalment professor a la Universitat de Yale (New-Haven, Connecticut), on morí el 1958, a cinquanta-nou anys.

Els progenitors d’aquesta fillada foren Agnès Reynals i Mallol i Manuel Duran i Duran. Aquest senyor, mort molt aviat, fou un dibuixant ple d’interès i un literat que arribà a fer-se un lloc entre els prosadors del realisme rural. Fou un enamorat de la naturalesa, un barceloní nostàlgic del camp, del qual Josep Carner ens ha deixat un petit retrat en la revista Art Jove (núm. de juliol de 1906). Agnès Reynals fou la filla més gran d’un curiós conjunt de dotze germans tinguts pel senyor Estanislau Reynals i Rabassa, catedràtic de Dret Romà de la Universitat de Barcelona, actiu membre de l’Escola Històrica de Savigny i advocat, i la seva esposa, Paula Mallol, d’una família del Port de la Selva, si no anem errats.

El matrimoni Duran-Reynals creà una d’aquelles famílies típiques de l’estament mitjà de Barcelona en la ramificació de les quals figuraven noms il·lustres i algun d’ells decisiu, però que per viure hagué de treballar. Una de les característiques d’aquesta família, en efecte, fou que, del cantó patern, un oncle avi fou el cèlebre Duran i Bas, personalitat decisiva del vuitcentisme barceloní, catedràtic, ex-ministre i rector de la Universitat. Del cantó matern, l’avi Reynals i Rabassa, el catedràtic de Dret Romà, gran personalitat de la segona generació vuitcentista catalana, de la generació de Mañé i Flaquer i de Víctor Balaguer, que tingué per ídol Pau Piferrer, fou també rector de la Universitat barcelonina. Els antecedents familiars pròxims assenyalen així una concentració acadèmica de tipus jurídic, civil i particularista, molt visible.

En els antecedents familiars més llunyans, hi trobem, en canvi, algunes persones que es dedicaren a la Medicina. El pare de Duran i Bas, besavi dels Duran, fou el doctor Duran Obiols, que en el seu temps tingué molta fama. Francesc tenia en el seu despatx de New-Haven una reproducció d’una pintura del vell Madrazo que representava Ferran VII en el seu llit del palau de San Ildefonso, amb la reina a peu dret i un grup nombrós de metges cridats a consulta. Un d’ells era Duran Obiols. Els facultatius havien formulat la seva opinió i el quadre representava (segons la tradició) el moment que la reina deia l’última paraula. «Hágase —deia la senyora— lo que ha dicho el médico catalán». El monarca, sembla que se’n sortí. A Francesc Duran, aquesta reproducció —no se sap on para l’original— li feia molta gràcia i solia descriure-la en els termes que hem utilitzat (o aproximats) als seus deixebles de la Universitat americana.

La desaparició prematura dels pares féu que els germans Duran Reynals passessin sota la dependència de tres germanes solteres de la branca Reynals que vivien plegades en un pis de l’Eixample de Barcelona: Paulita, Pilar i Anna. Aquestes adorables persones foren conegudes, per la família i els amics, per les ties —per les Ties, per dir-ho exactament. Sota aquesta triple preponderància femenina es produí l’educació i la instrucció dels cinc germans a través d’esforços heroics i callats. Quan moriren els seus pares, el germà gran, Eudald, tenia quinze anys, i Francesc, el més petit, sis anys.

Francesc Duran estudià les primeres lletres a la classe de pàrvuls del Colegio Balmes de las Escuelas Pías, situat al capdamunt del passeig de Gràcia, en uns xalets del grup Salamanca, anomenats així perquè aquest famós financer vuitcentista els hi construí pensant potser en el creixement de la ciutat —entre el carrer de Còrsega i el de Bonavista. El parvulari fou freqüentat coetàniament per Rossend Llates. Llates i Duran havien nascut el mateix dia: el 5 de novembre de 1899. Es conegueren i més o menys es tractaren. Llates ha tingut l’amabilitat de recordar algunes coses d’aquells anys passats. «Duran —em comunica el vell amic— era un nen molt xerraire, simpàtic i cordial i, aleshores, notòriament papissot. Sembla que encara el veig: maco, amb uns ulls brillants i penetrants, bellugadís. Duia dol, perquè feia poc que se li havia mort la mare, i era orfe de pare i mare —cosa que em feia basarda. Portava una capeta negra amb caputxa, com llavors s’estilava».

Duran i Llates feren el batxillerat plegats (al mateix col·legi) i el coneixement que havien tingut de criatures esdevingué una amistat. Foren els dos xicots més apassionats per la lectura de la classe. «Teníem —recorda sempre Llates—, grans converses sobre Dickens i Juli Verne, els personatges dels quals ens resultaven com de família. Duran em deixà El gran Tacaño de Quevedo, El mal caçador de Sagarra (amic d’Eudald) i una història de Frederic el Gran de Prússia que em féu un gran efecte. Com a escolar, Francesc era intel·ligent, però no pas gaire aplicat, sobretot els quatre primers cursos. L’àlgebra li interessà: és la primera disciplina científica que va desvetllar-lo. Fins que acabà els estudis de batxillerat dubtà entre estudiar per a advocat o per a metge. És gairebé segur que no hauria estat mai advocat, però el prestigi que a casa seva anava agafant el seu germà Estanislau (al qual deien Lau), que ha estat un dels advocats més aguts del col·legi de Barcelona, l’enlluernà un moment. La seva vocació inevitable era la Medicina, i concretament la Biologia».

Eudald, el germà gran, xicot dur, tímid, audaç, volenterós, insatisfet, inquiet i pessimista, d’una vida de reflexió molt prematura, per al qual el personatge més important de la vida era Julien Sorel, del Roig i negre de Stendhal, tingué molt aviat, al pis de les Ties, un gran prestigi sobre tota la família Duran. Quan Eudald morí a París, pel desembre de 1917, en una cambra d’un hotel obscur de la rue de l’Odéon, completament solitari, el seu ascendent familiar augmentà d’una manera llegendària. Quan moriren els pares, Eudald era prou gran per a adonar-se de la terrible calamitat que havia caigut damunt de la família i per a fer-se perfectament càrrec de l’esforç que anaven a emprendre aquelles bones tietes sense il·lusions: pujar una fillada de xicots que presentava totes les característiques d’una masculinitat acusadíssima i d’una intel·ligència molt desvetllada amb les maneres d’una feminitat esborrada però d’una abnegació total. El xicot donà l’exemple i per ajudar la família es posà a treballar en diverses col·locacions que foren absolutament contràries a tot el que a ell li agradava —fou, entre altres coses, empleat del Banc de Roma— i fins que entrà a la Biblioteca de Catalunya i a l’Institut es pot dir que la seva vida fou una callada i permanent contrarietat. I quan semblava que les coses s’arranjaven (l’Ajuntament de Barcelona li havia donat una pensió per estudiar a Anglaterra, però no pogué arribar a Londres per les dificultats de la guerra i s’hagué de quedar a París) vingué la mort més impensada. Encara avui fóra difícil de precisar-ne les causes. El trobaren mort al llit d’una habitació d’hotel glacial, pels voltants de Nadal. S’havia mort abans d’haver dut a terme l’obra literària que havia neguitosament somniat i a la qual es lliurà amb una ànsia freda. Per portar-la a cap s’havia preparat sense estalviar-hi cap esforç. Mentrestant, des de la seva adolescència, havia donat una mirada penetrant, implacable, sobre tot el que s’havia posat al seu abast. El coratge moral, el sentit de voluntat, l’escepticisme, l’imperatiu de responsabilitat dels Duran (sense oblidar una certa tendència a la ironia que de vegades anava fins a la burla explícita i franca i altres, quan era més eficaç, només insinuada), s’expliquen per la decisiva i una mica amarga influència del germà gran. Sobre Lau, semblà concentrar-s’hi un escepticisme irònic tan insondable que per molta gent passà desapercebut; sobre Francesc, una força de voluntat i un coratge excepcionals, a prova de les més grans dificultats. Josep Pijoan, que el tractà molt als Estats Units, em deia, a Suïssa, el 1961: «Duran és el català que he trobat a Amèrica d’una presència més decisiva i d’una personalitat més excepcional».

Eudald Duran fou molt amic, en l’època de la joventut, de Josep Maria de Sagarra, i en el pròleg que aquest senyor escriví a les Proses completes (Editorial Selecta) d’Eudald es troba un retrat excel·lent, un retrat escrit —cosa rara en ell— sense divagar i per aquesta raó una de les millors i més memorables peces de prosa que ens ha deixat aquest poeta, fabulós exemple de la gratia gratis data. És un pròleg que s’ha de llegir si es vol tenir alguna idea de les influències que es projectaren sobre aquesta família extraordinària.

Francesc Duran emprengué els estudis de Medicina a la Facultat. Era l’any 1917, el mateix any que a París morí el seu germà. Fou un estudiant irregular pel que a l’assistència a classe es refereix. No assistí pas gaire a les purament verbals o teòriques. Més aviat fou possible de trobar-lo al laboratori del doctor Nubiola, el seu gran amic. De seguida se li manifestà l’ànsia d’observar, d’investigar, de conèixer directament l’enorme complexitat de la vida. De seguida es posà en clar el seu absolut desinterès per l’exercici pràctic de la Medicina i que la seva fascinació se centrava sobre la investigació científica. Com és perfectament natural, entrà de seguida en el Laboratori Municipal de Barcelona, carrer de Sicília, que dirigia Ramon Turró. Era l’únic camí possible, perquè era l’únic organisme d’investigació que, en aquest aspecte, posseíem. Era un establiment precari, pobre, per no dir misèrrim, però era un dels pocs establiments experimentals, científics, de la Península. Era una institució situada en la pura línia d’observació objectiva creada per Cajal, Turró i August Pi i Sunyer, que, lluitant contra el que se sol anomenar el classicisme científic, havien creat, amb mitjans irrisoris, la primera escola peninsular d’autèntica ciència.

La joventut estudiosa es decantava cap aquest camí, i no cal dir fins a quin punt d’agudesa Francesc Duran comprengué l’esforç que havia fet la generació anterior. Però la seva entrada al Laboratori Municipal fou l’inici d’un període curt, perquè fou interromput pels esdeveniments del Marroc (1920), que tanta de transcendència tingueren en la política del país.

Francesc Duran fou enviat al Marroc —exactament a Melilla— formant part d’una unitat sanitària de guarnició a Barcelona en la qual feia el servei militar. L’espectacle que se li presentà davant dels ulls fou indescriptible, de desídia, de desordre, d’improvisació, d’horror. Llavors Duran escriví moltes cartes a Barcelona, a la seva família, als amics. En moltes d’elles hi havia descripcions del que anava veient. La seva estada a Melilla durà gairebé un any i mig. El lector comprendrà fàcilment l’interès que hauria pogut tenir conèixer aquestes cartes, no solament per establir-ne constància en aquest escrit, sinó per la importància documental que haurien pogut tenir algun dia. Les he buscades. No n’he trobada ni una de sola. Les que avui puguin existir són guardades hermèticament. La majoria —segons les meves notícies— foren cremades durant la guerra del 36. Una cosa en tot cas és certa: aquella situació que Duran trobà al Marroc, la portà fixada en el seu pensament durant molts anys. Intervingué decisivament sobre la seva vida. Les anècdotes que n’explicava feien posar la pell de gallina. Quan, acabat aquell malson, tornà a Barcelona, portà el seu contracop a les últimes conseqüències. El doctor Pere Domingo digué a la sessió que li dedicà l’Acadèmia de Medicina: «Els vestí amb un barret negre punxegut d’ales molt estretes, es posà una cinta com un cordill a manera de corbata, es calçà unes sabates la mida de les quals indicava clarament la comoditat dels peus que hi havia dins. Llavors sentí la felicitat de poder donar al seu cos l’actitud que millor li semblés, sense la rigidesa que el servei de les armes exigia, i demostrà una tendència a encorbar-lo que ja no deixà en tota la seva vida».

Retornat del Marroc, acabà la carrera de Medicina (1924). Llavors reingressà al Laboratori Municipal del Parc i d’entrada hi trobà a faltar un dels seus principals elements: el doctor Manuel Dalmau, que la mort s’havia emportat, cosa que produí una veritable desgràcia col·lectiva. En el Laboratori, Turró es trobava dalt de tot. El doctor Dalmau, excepcional barreja de companyonia, admiració, atracció i respecte, servia de nexe entre el director i els joves investigadors que hi treballaven. Després hi havia els elements ja establerts: el doctor Pere González, tan acollidor i ple de saviesa, el doctor Domingo, etcètera. El retorn de Francesc Duran es produí coincidint amb l’entrada de Miquel A. Baltà, Manuel Armangué, Jaume Sunyer, Vidal Munné… Després n’aparegueren molts altres més.

L’activitat del Laboratori es concentrava principalment sobre tres aspectes: el treball de rutina, destinat a mantenir la higiene i la salut de Barcelona en el millor estat possible; els treballs d’investigació realitzats a través d’equips; els contactes amb Ramon Turró, realitzats sobretot a través de converses generals que versaren principalment sobre els temes de la professió, però que sovint es desplaçaven sobre aspectes de la cultura general, i que Turró mantenia amb una vivacitat magnífica. Per a aquells investigadors més o menys formats, Turró era un mestre, no solament en els treballs de laboratori i de la investigació, sinó encara com a pensador. «Tots junts —ha escrit el doctor Domingo—, cercàvem l’ensenyament del mestre Turró, volíem endinsar-nos en el seu pensament i en el seu cor; llegir en el seu front ample i lluminós el que les paraules no podien expressar amb plenitud i endevinar, en el seu noble gest, la noblesa que volíem imitar… Amb quina recollida emoció l’escoltàvem! Quanta exemplaritat trobàvem en el paral·lelisme de la seva modèstia i de la seva grandesa! Quin ample i llarg camí havia fet el seu pensament! Duran Reynals, com tots els altres, s’embadalia en aquestes socràtiques reunions, on Kant i Pasteur, Abderhalden i Ehrlich es creuaven en un raonar inacabable».

Els elements del Laboratori s’havien agrupat al voltant de la Societat de Biologia, per donar als seus treballs respectius la màxima maduresa. La Societat es reunia de vegades al mateix Laboratori del Parc, altres vegades a l’Institut de Fisiologia i molt sovint a l’Institut d’Estudis Catalans. Fou a la Societat que Francesc Duran presentà els seus primers treballs, que sentí per primera vegada l’emoció d’oferir als altres els coneixements tan costosament adquirits i la petita vanitat d’aquest oferiment. Publicà els seus primers treballs quan tenia vint-i-un anys. Aquests treballs, comparats amb els que publicà en la maduresa de la seva vida en el Journal of Experimental Medicine (el director del qual fou míster Peyton Rous) i en els Proceedings of Society of Experimental Biology and Medicine, poden semblar una mica minsos. És naturalíssim. El cert és, però, que ja en els seus anys inicials demostrà un interès que excedí el camp exclusivament bacteriològic. La seva preocupació bàsica sembla ésser ara l’anafilaxi i les seves conseqüències. Hauran de passar molt pocs anys —i abans de marxar de Barcelona— perquè es produeixi l’atracció pel problema que passarà a ésser la passió permanent de la seva vida: el càncer.

El Laboratori era un establiment sense mitjans, mediocre, per no dir miserable. Tot i la immensa, decisiva utilitat que la institució demostrà durant l’epidèmia de tifus de tan pocs anys enrera, i que Ramon Turró col·lapsà personalment fent tancar les fonts de l’aigua de Montcada, després d’unes escenes d’una violència magnífica al pobre alcalde, l’immòbil senyor Boladeres, el Laboratori continuà essent la dependència municipal més dissortada. L’epidèmia, que Turró acabà en un temps curtíssim fent inaccessible l’element de transmissió —o sigui l’aigua empestada a Sant Andreu per ruptura d’unes canonades—, s’acabà amb un aparatós tedèum a la catedral. No crec que la consignació del Laboratori fos augmentada ni d’un cèntim. Amb aquest motiu quedà demostrat que l’estat d’esperit d’una gran part de l’opinió de Barcelona era explícitament medieval. Aviat Duran sentí les primeres amargors que l’estat migrat del Laboratori comportava. Els joves investigadors del Laboratori decidiren de fer un treball d’equip consistent a estudiar els mecanismes biològics, químics i físics de l’anafilaxi. Hi treballaren mesos i mesos. La falta de mitjans creà escenes pintoresques algunes de les quals foren descrites pel doctor Domingo en el treball esmentat. Les dificultats marginals de la investigació els feren perdre més temps que el treball mateix. Arribaren, però, a conclusions d’interès remarcable. Establiren el concepte segons el qual «les manifestacions clíniques que definien l’anafilaxi no es regulaven per la llei a què obeeixen les substàncies tòxiques, sinó per les de la precipitació col·loide. Les floculacions produïdes en el medi intern es podien reproduir en els tubs d’assaig». La claredat dels resultats justificava una seguretat. Però quan l’informe acabava d’ésser redactat arribaren els Annales de l’Académie des Sciences de París amb una comunicació dels germans Lumière, de Lió. Aquests senyors havien realitzat els mateixos treballs, havien arribat a iguals resultats, n’havien deduït les mateixes conclusions que l’equip del Laboratori del Parc. Al voltant de la taula del doctor Turró les cares eren llargues. Després de tants treballs!

Turró no deia res. El doctor Domingo es considerà obligat a remuntar una mica la moral. «Després de tot —digué—, hem fet correctament un determinat treball». «És cert —contestà Duran amb un punt de reticència—. Però si en lloc d’haver de passar el temps, per falta de mitjans, en coses inútils i absurdes, ens haguéssim pogut concentrar en el treball, l’hauríem fet en la meitat de temps i ara serien els investigadors de Lió els qui…». Les paraules de Duran responien a una convicció profunda, que ja no abandonà mai. L’accident, absolutament inevitable donats els mitjans del Laboratori, li creà un estat de consciència segons el qual l’investigador científic ha de poder ésser un professional que ha de viure del seu treball. És absurd de pretendre res d’important, en aquest camp, a base de la simple afició o de les distraccions del diletantisme. Tot ha de contribuir a la dedicació completa. Pensant d’aquesta manera, Duran feia el seu propi retrat. Fou, en efecte, un cas de vocació literal, absoluta, inseparable de la seva pròpia existència. Heus aquí el que ha escrit el doctor Pere Domingo sobre el seu pensament en aquest moment, pensament que informà tota la seva vida posterior: «Duran arribà a la conclusió… que la investigació científica ha de tenir en tots els ordres la seva estructura adequada si s’han d’obtenir els seus fruits naturals, i ha de significar la garantia més convenient, tant per a la investigació com per al progrés de la veritat científica, sense errors que la desvirtuïn o la facin retrocedir». És natural, així, que considerés que el més factible, el més lligat amb la seva vocació, era anar a treballar on la investigació científica tingués una tradició, una estructura, un camí real obert. Turró li aconseguí una beca de la Junta d’Ampliació d’Estudis per fer un curs a l’Institut Pasteur de París. Era una beca misèrrima, que Duran aprofità de seguida.

Abans de marxar de Barcelona per fer el curs 1924-25, a l’Institut Pasteur, Duran publicà a la Revista Mèdica de la nostra ciutat —seguim en aquest punt un assaig sobre la seva obra científica, del professor García Valdecasas, que aquest senyor ha tingut la generositat de facilitar-nos —un treball extens i de molta densitat. El resultat és aquest: en aquells moments es discutia en el món científic el problema del bacteriòfag de D’Herelle. Aquest investigador francès havia descobert un curiós fenomen de lisi en alguns bolets de colibacils (una bactèria molt comuna en l’intestí humà) que atribuí etiològicament a un virus que parasitaria la bactèria, de la mateixa manera que les bactèries parasiten els animals superiors. Anomenà aquest suposat virus «bacteriòfag». Els bacteriòlegs més eminents dubtaren de la hipòtesi arriscada, i Bordet, el més eminent, la negà rotundament. Anys més tard, la utilització del microscopi electrònic confirmà plenament la hipòtesi de D’Herelle. Duran cregué que la descoberta era molt important i que les seves possibilitats eren considerables. Duran observà que el bacteriòfag té afinitat només per les cèl·lules que es multipliquen i fins i tot que sembla estimular la multiplicació. Com a conseqüència, assimila —en forma d’hipòtesi de treball— el bacteriòfag als principis cancerígens de Carrel i es pregunta si no seria convenient de projectar els conceptes nous que crea la bacteriologia a d’altres camps biològics. Aquesta pregunta implicava la intuïció de la teoria viràsica del càncer, que havia d’esdevenir la preocupació permanent i total de la seva vida.

Un home de vint-i-dos anys amb aquesta capacitat per a l’observació no arribà mai a tenir els diners suficients. Hagué de viure de la família. Per arrodonir lleugerament la magra quantitat que li donava el Laboratori del Parc treballà primer en un dispensari municipal i en el laboratori d’un tal senyor Badosa, el qual, quan al cap d’uns quants mesos d’activitat li demanà una mica més de sou, va posar-se el dit al pols i contestà:

—Vostè no hi és tot; li falta un bull!

D’estudiant, a la Facultat de Medicina, no li interessaren mai les demostracions quirúrgiques ni en realitat llegir els llibres de text. En canvi, se’l pogué trobar sempre en un racó d’un o altre laboratori. Aquests establiments el fascinaven. Els seus fòtils i andròmines, que per nosaltres, els profans, són tan estranys, li produïen un autèntic entusiasme. Solia dir amb la més gran sinceritat: «Quan tinc els ulls posats sobre un microscopi no voldria estar enlloc més». Aquests establiments li produïen el mateix embadaliment que un circ pot produir a una criatura. Però potser no era el mateix embadaliment. El circ embadoca les criatures. Al laboratori, Duran s’embadocava conscientment. Amb els líquids, sòlids i gasos que s’hi solen trobar, en certa manera s’hi rabejava, els vivia, en sospitava les esperances que li podien produir o les confirmacions que li podien donar. Quan els resultats li confirmaven alguna intuïció, el seu moviment natural era de no creure el que veia, de mantenir-se en un escepticisme total. Ho tornava a provar. Repetia l’experiment dotzenes de vegades… Els moments de més impàvida tristesa, com els moments més radiants de la seva vida, els passà al laboratori. En sortir de Barcelona tenia ja l’enginy més afinat per la pràctica de l’observació. Turró, en aquest sentit, havia fet coses molt fines. Duran havia tingut un bon mestre. En aquells anys inicials —diuen els seus amics— fora del laboratori es trobava com el peix fora de l’aigua. El fet inicia el dibuix del Duran distret, que amb els anys s’accentuarà enormement —és a dir, totalment capficat, lliurat a les seves professionals cabòries.

En el moment d’anar-se’n a París és un xicot molt ben format, esvelt, de faccions perfectes, de perfil numismàtic, d’ulls blaus i persistents, en la flor de la joventut, els sentits i la intel·ligència enjogassats, amb el punt de timidesa plena d’audàcia dels Duran Reynals.

Així Duran arribà a l’Institut Pasteur de París. S’instal·là modestament en un petit hotel de prop del seu lloc de treball. Hi entrà ple d’entusiasme. Però el «Pasteur» de llavors no era pas el d’abans. Certament, hi trobà investigadors de gran anomenada, els quals l’orientaren i l’estimularen, hi trobà un altre ambient i unes altres possibilitats. Però la guerra no havia passat en va, i la inflació monetària limitava les seves possibilitats i amargava les situacions personals. L’Institut s’havia empobrit i aprimat i, a més a més, els investigadors estrangers, que havien donat tant de renom a la casa, no eren pas gaire ben mirats. S’hi havia format un ambient nacionalista i xovinista molt desagradable. Aquest ambient no era pas gaire apropiat a les posicions objectives i científiques. Francesc Duran es trobà enmig d’aquell rejoc —poques possibilitats i molt d’orgull— i es pogué convèncer que si les possibilitats de la investigació eren a Barcelona molt escasses, en altres llocs hi havia molta semblança. En definitiva, però, fou aquell ambient mateix el que li donà la sortida. Es pogué fer càrrec de seguida de l’aire d’admiració entusiasta que els investigadors francesos i estrangers portaven en retornar dels Estats Units després d’haver-hi fet una estada curta o llarga. Els mitjans de treball eren insospitats, l’organització sense precedents, l’interès extraordinari. Tothom els escoltava bocabadat. Duran es preguntà si la seva pedra de toc era París o Nova York. En tot cas, posà fil a l’agulla de seguida i demanà a Turró que la Junta d’Ampliació d’Estudis li traslladés la beca de l’Institut Pasteur al Rockefeller Institut, cosa que a través dels tràmits naturals fou obtinguda.

A París, hi estigué un curs. Hi treballà obsessionadament. La seva única distracció fou el contacte setmanal que tingué amb alguns artistes catalans de Montparnasse i els sopars que féu amb ells. Hi conegué Joan Miró. En aquell grup, Duran hi deixà el record d’un home absolutament absorbit per les seves investigacions, a les quals semblava sacrificar-ho tot.

Al «Pasteur», Duran s’acostà sobretot al professor doctor Levaditi, que en aquells moments feia una sistematització dels virus en els distints teixits —dermovirus, neurovirus— i les variacions de virulència que segons els teixits adquirien. Era el camí ja assenyalat per Pasteur. Duran portava de Barcelona un problema al pensament, que era en definitiva el mateix que estudiava Levaditi. Heus aquí com el doctor Pere Domingo el resumeix: «Duran havia assistit a Barcelona a les dificultats que teníem per a purificar el virus vacunal. Les transmissions d’animal boví a pell de conill i d’aquests altra vegada al bestiar boví, transmetia indefinidament als gèrmens associats, els quals no podien ésser totalment destruïts per l’homogeneïtzació en glicerina. Li vaig demanar que estudiés aquesta qüestió, així com la tècnica esmerçada al “Pasteur”, per determinar la riquesa viral d’una suspensió. En l’acostament als treballs de Levaditi, hi trobà documentació. Però la sagacitat de Duran li féu concentrar l’atenció en un fenomen paradoxal: els virus procedents de les transmissions en testicle produïen lesions més extenses sense ésser més virulents ni més quantitativament importants. Tractà de veure el que passava si a suspensions de neurovirus afegia extracte testicular d’un animal normal. Observà que l’augment de difusió de la infecció no era deguda a alguna qualitat nova del virus, sinó a la presència d’alguna substància que era normal en el testicle, substància que podria ésser filtrada i que ell denominà el factor T».

Aquest fou el treball més important que Duran realitzà al «Pasteur». I, havent-se produït les vacances, tornà a Barcelona entusiasmat. En aquest nou concepte, hi veia immenses possibilitats. En aquell moment els seus amics del Laboratori del Parc estudiaven el BCG que el doctor Lluís Sayé havia portat del Laboratori de Calmette. Entre els bacteriòlegs hi havia la idea que la bactèria podia tornar a la seva virulència inicial. Potser era un cas d’actuació del factor T? El cas és, però, que la virulència no es produí. Aquell estiu, Duran estudià amb el doctor Sunyer Pi l’acció del factor T en la difusió de l’estafilococ i a l’Hospital Marítim de malalties infeccioses els efectes del bacteriòfag de D’Herelle en el tractament de la febre tifoide.

Es trobà, doncs, davant d’una contradicció total. D’un cantó es trobà amb la inactivitat del bacteriòfag per la bactèria sensible, fet que relacionà amb fenòmens anàlegs de virus i toxines inactivats pels teixits receptors, per exemple la toxina tetànica inactivada pel teixit cerebral. Però mentrestant havia aplicat el virus de la vacuna sobre el seu teixit més sensible: el testicular. Si les coses s’haguessin produït com ell esperava, el virus de la vacuna s’hauria inactivat en aquell teixit sensible. S’hauria confirmat una vegada més la seva manera de pensar. Però la fortuna el posà davant el fet contrari. El mateix Duran ho ha escrit: «No solament la lesió vacunal resultant no era inferior a la lesió testimoni, produïda pel virus sol, cosa que hauria indicat una inactivació, sinó que l’extracte testicular produí un formidable augment de la lesió». Potser un altre observador, davant d’aquesta defraudació, hauria optat per deixar córrer el que els seus ulls havien vist. Duran no ho féu pas. Més aviat es posà a meditar sobre el fenomen. Aquesta anomalia era l’efecte de l’existència d’un «factor de difusió», o factor T, com ell l’anomenà.

Les vacacions s’acabaren i arribà el moment de marxar als Estats Units, amb la beca que mentrestant li havia estat concedida. Se n’anà amb el pensament dominat per la contradicció que hem tractat de posar de manifest i, també, amb el més gran entusiasme. Era l’any 1926. Francesc Duran tenia vint-i-set anys. Era un home dotat d’un gran sentit d’observació —Levaditi li havia augurat un gran avenir científic—, es trobava tècnicament format. Estava segur que a Nova York trobaria els mitjans de treball que havia somniat.

Arribà així al Rockefeller Institut for Medical Researches com a becari. L’establiment que, amb diners del vell Rockefeller, havia estat fundat per W. H. Welch, que era dirigit en aquell moment per Simon Flexner, tenia, en la figura de J. B. Murphy, una gran personalitat. Duran entrà al laboratori d’aquest investigador. Fou rebut amb una certa displicència, perquè els científics anglosaxons sempre consideraren els científics llatins lleugerament romàntics. Murphy, malgrat els seus anys, era un cavall ple de vitalitat, limitat al que feia. Havia escrit un llibre: The role of the lymphocite in disease, que era important.

A Duran, Nova York li agradà. Trobà a l’Institut Rockefeller els mitjans de treball que n’esperava. Murphy l’escoltà. Aviat pogué prescindir de la magra assignació que portava i d’assistent es convertí en un membre associat. A mesura que amb el pas dels anys s’anà imposant la seva personalitat, esdevingué un element permanent de la institució. Quedà enrolat en el Rockefeller Institut. Fins a la guerra del 36, féu un viatge anual al nostre país, on passà les vacances estivals. Fou en una d’aquestes estades que vaig tenir el gust de conèixer-lo i de tractar-lo. Era un home d’una conformació física i d’una activitat mental molt distingides, literalment extraordinàries.

Entre el 1928 i el 1938 dedicà la seva activitat científica a estudiar el factor de difusió microbiana (Spread), amb tots els mitjans que l’Institut posà al seu abast en els microbis, en els virus, en el sarcoma de Rous, en el verí de les serps. En el verí dels rèptils, hi trobà un factor d’expansió (Spreading factor) en virtut del qual penetra en els cossos sobre els quals es projecta. Duran isolà aquest factor d’expansió. El factor d’expansió, el posseeixen tots els microbis. Duran arribà a establir aquest fet després d’un treball prodigiosament actiu, realitzat amb una quantitat fabulosa de material (com només el posseeix l’Institut americà), portat a cap amb una intel·ligència basada en el dubte, o sigui pròpiament científica. Duran fou un negador constant, un destructor permanent —d’entrada— de la seva obra. Quan veia, a través del microscopi, la constatació o la no-constatació del que cercava, les seves reaccions eren diferents. La no-confirmació el deprimia, semblava un moment que se li apagava la llum del ulls, però s’aguantava i iniciava de seguida un altre camí. Quan es produïa la constatació, en dubtava, no ho creia, afirmava que no era possible.

—Les coses van massa bé! —deia a Pijoan, que m’ho repeteix.

Aplicava al que anava trobant totes les tensions per destruir-ho. Repetia els experiments dotzenes i dotzenes de vegades. Quan, a través de la repetició monòtona dels fets, arribava a una igualtat de resultats, ho veia una mica clar… Tenia la moral de la ciència.

Tots el microbis posseeixen una força d’expansió, però aquesta força es manifesta de diferent manera. Davant d’una força microbiana d’expansió, els teixits vivents i, per tant, els teixits humans, reaccionen d’una manera diferent. Els microbis de les galteres, per exemple, produeixen en els testicles del malalt un tumor quantitativament diferent del que produeixen en el cervell o en el fetge. Hi ha teixits que es defensen.

Estudià amb gran atenció les facultats expansives de la tinta xinesa (en anglès: indian ink), producte que es troba fàcilment i abundantment en el comerç. Les estudià en les injeccions cutànies, en les injeccions subcutànies, en aquestes injeccions barrejades amb diversos ingredients. Les injeccions subcutànies d’indian ink, barrejades amb extracte de testicle, produeixen un tumor en els teixits quantitativament diferent de si l’indian ink és barrejada amb extractes de cervell o de fetge. Fent aquestes barreges, destinades (com el lector pot veure) a donar la volta completa a la qüestió, Duran creà els vaccine virus, les vacunes de virus, que produïren efectes diferents —per exemple en els conills: tumors que, segons la classe de la vacuna de virus, fou d’una mida, altres d’una mida més grossa, altres, encara, d’una mida més voluminosa, voltat de tot un sistema de tumors petits.

A través de les vacunes de virus, Duran descobrí que el factor microbià d’expansió (Spreading factor) actua a través de la substància intercel·lular o intercellular cementum. Les cèl·lules estan lligades per aquesta substància, viuen a dins d’aquesta substància. Les substàncies hialuròniques, que produeixen l’àcid hialurònic, penetren en el ciment intercel·lular i són l’element d’actuació del factor d’expansió (Spreading factor).

Els investigadors diuen avui que el factor d’expansió és un enzim que se sol anomenar hialurodinasa, que té la propietat d’atacar el component principal de la substància bàsica del teixit conjuntiu, l’àcid hialurònic. Aquest àcid és un compost de pes molecular elevat, extraordinàriament viscós, semisòlid. A la seva presència es deu l’escassa difusió dels líquids en els teixits. En ésser atacat pel factor de difusió (hialurodinasa) el conjuntiu es fa permeable, i Duran veié per primera vegada, barrejant-lo amb indian ink (tinta xinesa), com s’estenia la taca. La hialurodinasa és avui un agent terapèutic que s’utilitza per a facilitar la injecció hipodèrmica de grans volums de líquids i amb altres fins, com per exemple per combatre l’esterilitat, etc.

El 1930, quatre anys després de la seva primera arribada als Estats Units i de la seva presència a l’Institut Rockefeller, Duran assenyala davant del món científic l’existència del factor d’expansió. A partir d’aquest moment, aquell vell factor que Duran utilitzà en un principi com a hipòtesi de treball i que anomenà inicialment el factor T, serà conegut amb el nom de factor Reynals i universalment acceptat. Tenia trenta-un anys.

El doctor García Valdecasas, en el document al·ludit, ha fet el resum de la importància del descobriment del factor Reynals en els quatre aspectes següents:

l.^er Per la bacteriologia. El «factor Reynals» explica per què unes bactèries (bactèries ofensives) travessen els teixits i s’expandeixen sense aturar-se davant de cap obstacle, per contenir precisament el factor. És el cas de la gangrena gasosa o de l’estreptococ de l’erisipela. Altres bactèries, en canvi, bactèries no ofensives, només es propaguen per les vies naturals: sanguínies, limfàtiques, bronquials, etc.

2.ⁿ Per la patologia. El «factor Reynals» explica per què l’associació d’alguns gèrmens patògens amb algunes bactèries de poca patogenicitat, però que contenen el factor, agreugen enormement el curs de la infecció; per exemple el bacil tuberculós amb gèrmens del catarro comú.

3.^er Per la fisiologia. El «factor Reynals» explica el poder penetrant de l’espermatozou a través de la capa cel·lular que rodeja l’ou i, per tant, assenyala l’existència del factor, en elevada concentració en el testicle.

4.^t Per la patogènia. El «factor Reynals» es troba en un grup de malalties anomenades del «mesènquima» i explica, encara que parcialment, la causa del trastorn.

El descobriment del factor de difusió donà a Francesc Duran, en el camp de la investigació biològica i mèdica, una fama mundial. Descobrí molts fets, però és evident que el descobriment que tingué més projecció en branques marginals a la investigació fou el Spreading factor. Hi treballà molts anys i l’esforç d’aclariment i de sistematització de la totalitat de la qüestió és literalment decisiu, sensacional. (Davant d’aquest esforç, el nostre resum de popularització —ho repetim una vegada més— és d’una absoluta precarietat). Seria un error de creure, però, que en el procés d’aquest treball fou oblidada un sol moment la intuïció central de la seva vida: la causa viràsica del càncer. Alguns investigadors han dit, però, que, mirant les coses des d’aquest punt de vista, el descobriment del factor de difusió fou una important ajuda tècnica i potser una arma dialèctica i experimental, però que no fou decisiu. És cert. L’afirmació, però, peca per excés. En els treballs posteriors de Duran el factor de difusió hi tingué una gran importància, tot i que és un fet que una vegada alliberat, en part, d’aquesta obsessió pogué dedicar-se a la seva preocupació principal d’una manera completa.

No té dubte, en tot cas, que, a partir d’aquest moment (1930), el camí que emprèn serà el de la seva vida: virus i modificacions que llur difusió produeix en els teixits vivents —i per tant humans. Estudiar els virus, establir la seva patogenicitat en funció de les substàncies que l’organisme els ofereix. Paral·lelament, estudiar els teixits i establir les modificacions que a la seva normal estructura produeixen no solament els virus, sinó els materials que en deriven. És a dir: Duran es posa a estudiar les cèl·lules vivents pensant en la seva possible alteració.

En aquest moment succeeix amb l’obra de Duran Reynals una cosa molt curiosa: és una obra nombrosa i extensa, dispersada generalment a les revistes científiques —principalment a les que ja esmentàrem— dels Estats Units. Aquesta obra és, per a les persones d’aquest país, d’accés molt difícil. Així ho he sentit dir, en tot cas, a molts professionals d’ací. No parlo ara de les escasses persones d’aquestes terres —com per exemple el doctor Soler Durall— que tingueren la sort d’ésser els seus deixebles per un període important de temps a Amèrica. Mentre Duran publicava els seus treballs, en aquest país es produïa la revolució, la guerra del 36, es projectaven sobre el nostre arrasament els efectes de la segona guerra universal: es produïa el llarg període de l’isolament complet. Hauria estat absurd de suposar que s’hauria pogut produir alguna cosa diferent. Ara es parla —i sembla que s’hi treballa— de l’edició, a Barcelona, d’una part o de la totalitat de l’obra científica de Duran. Si aquest fet es produeix, la situació serà molt diferent. En els moments presents, la situació és la que hem exposat. És una situació d’ignorància molt vasta, per no dir completa. I si els professionals caminen una mica a les palpentes, ¿serà possible que jo faci un sol pas en un o altre sentit?

El 1935, Duran publicà en una revista de Barcelona, La Medicina Catalana, un extens treball de revisió, titulat «El càncer experimental», en el qual exposa les seves idees sobre l’etiologia del càncer. En aquest treball tendeix a generalitzar els coneixements obtinguts estudiant els tumors de les gallines (sarcoma de Rous) a tota classe de tumors. És un treball importantíssim.

Mentrestant, fa la vida de sempre. Passa la més gran part de l’any a Nova York, en els laboratoris de l’Institut Rockefeller. Quan ve el bon temps fa el viatge a Europa i passa una part de l’estiu en aquest país. En el Laboratori de Barcelona discuteix amb els seus vells amics sobre el tema de sempre: si es pot obtenir algun resultat de la investigació sense disposar dels mitjans més elementals per a treballar amb un mínimum de decència. Turró i els homes del seu equip sempre tenen una esperança o altra. Duran no hi creu. En realitat, no creu en cap possible ajuda de l’Estat, de l’Ajuntament o de la Universitat. Quan Duran els explicava la manera de treballar en el Rockefeller quedaven enlluernats. «Així, doncs, ¿què hem de fer?», li preguntaven. Sempre responia el mateix: «Hem de començar de nou, no hi ha més remei…».

I el curiós és que Francesc Duran creà les condicions objectives del començar de nou, i, una vegada creades, la guerra d’Espanya s’ho emportà tot aigua avall, com no podia ésser altrament. En el seu discurs de l’Acadèmia de Medicina, el doctor Pere Domingo explicà aquesta història, que sembla un somni. La seva paraula autoritzada ens estalviarà una relació que no podria ser sinó de segona mà. És la següent: «En un dels seus últims viatges d’estiu (d’abans de la nostra guerra) el veiérem anar d’una banda a l’altra, molt enfeinat. Tenia en el seu poder els escrits fundacionals de diverses institucions nord-americanes del tipus de Rockefeller i extreia d’aquells papers els seus aspectes més fonamentals. ¿Per què no hem de fer aquí —ens deia— alguna cosa continguda en aquests papers? De les seves anades d’una banda a l’altra, en tornava sovint radiant d’alegria. Ens deia: Vejam si aconseguirem d’una vegada fer el que hauríem d’haver fet des del principi. I amb més èmfasi que mai repetia: Us heu de desenganyar: cap organisme oficial no podrà comprendre mai ni potser tindrà els mitjans per a realitzar l’enorme despesa que significa crear i mantenir un centre d’investigació com el que vosaltres tracteu de portar a cap. El camí és un altre… Sí. El camí era un altre. Un dia l’enginyer Josep M. Roviralta em demanava una entrevista per ensenyar-me un projecte que per mediació de Duran estaven tramitant l’Institut Rockefeller i el mateix Roviralta. En aquell escrit s’establia per part de Roviralta una quantitat fundacional i a més unes determinades aportacions en propietats que asseguraven el manteniment de l’Institut del qual Duran Reynals seria director. Amb quin entusiasme hi vaig projectar tot el caliu! Fou només llavors que vaig comprendre la seva elevada actitud i la projecció que havia donat a la seva vida. Des del principi la seva actitud havia estat claríssima. S’ha de començar de nou…».

El projecte se n’anà aigua avall a conseqüència de la nostra guerra. El problema està col·locat avui com en aquells anys. Tot està en peu igual. El 9 de febrer de 1936, Duran escrivia a les seves ties de Barcelona: «Acabo de rebre un gran paquet amb tots els papers que us demanava i fins altres que no us demanava. Em sap greu que hàgiu enviat coses que no m’eren realment necessàries, encara que sempre és útil de tenir-les. Dic que em sap greu, naturalment només perquè ha degut costar-vos més diners. He trobat tots els apunts, notes i treballs preliminars que vaig acumular preparant-me per a la direcció i l’organització del meu Institut. Per mi ha estat com retrobar coses intimes d’un mort estimat. Si sabéssiu com hi penso, en l’Institut difunt per sempre… Tot em sembla i em semblarà petit comparat amb el que anava a tenir i en va fugir per art d’encantament, com per encantament va venir…».

El 1936 obtingué el premi «Vida» de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, per un extens treball, de gran contingut experimental, titulat: El fenomen de la reactivitat hemorràgica tumoral. En aquest treball fa l’estudi d’un fenomen curiós, que apareix tant amb els tumors com amb els virus. Consisteix en aquest fet: si s’injecten toxines microbianes o virus filtrables a la pell d’un conill i al cap de vint-i-quatre hores una toxina microbiana, es produeix una violenta reacció local. El mateix fenomen succeeix si a l’animal portador d’un càncer se li injecta una toxina, i fins i tot si el càncer ha estat prèviament injectat. És un cas de similitud, de paral·lelisme, d’igualtat? Tota la seva especulació experimental el portà a creure en la modificació de les cèl·lules deguda a virus determinats.

El dia 3 de maig del 1938 escriu a les ties de Barcelona: «Tinc una notícia important per comunicar-vos: he deixat l’Institut Rockefeller. Vegeu com. Fa un parell d’anys va morir una senyora molt rica que es deia Jane Childs i deixà deu milions de dòlars perquè s’esmercessin en investigacions sobre càncer. El comitè científic que regenta aquests cabals va cridar-me per dir-me si volia acceptar la direcció d’un dels laboratoris que es muntaren. Per començar em donen 10.000 dòlars anuals, que es divideixen entre sou meu (4.000 dòlars) i sous d’assistents i despeses de material. El que m’ofereixen, molt superior a tot el que tinc a l’Institut, em va temptar i he acceptat. El nou lloc de treball és a la Universitat de Yale, a New-Haven, petita ciutat a una hora i mitja de Nova York, a l’Estat de Connecticut. Yale és una de les tres primeres Universitats americanes més famoses i pot dir-se que està gairebé en ple bosc».

El 22 de juny escrivia: «Ja no pertanyo més al Rockefeller. Dintre de deu dies seré a New-Haven. Naturalment, aniré i vindré sovint, sobretot al començament. He de transportar cinquanta gallines i deu conills al nou Laboratori, sense parlar de llibres, apunts, etcètera. Estic molt content del canvi. Allà podré treballar amb molta més amplitud i independència que a Nova York… New-Haven és una petita ciutat al costat del mar, voltada de boscos. La Universitat és magnífica i m’hi han fet una rebuda cordial. Les meves condicions econòmiques són bastant millors i penso que milloraran encara més. Tinc la il·lusió de poder viure a New-Haven d’una manera gairebé bucòlica en una casa de pagès a quinze o vint minuts de cotxe del meu laboratori. Naturalment, un automòbil serà indispensable, però he de dir-vos que m’esparvera una mica el guiar, perquè no és, exactament, el meu tipus d’activitat».

A part de les notícies particulars, moltes vegades no utilitzables, com és natural, les notícies públiques que tenim de l’estada de Francesc Duran a la Universitat de Yale, que es produí entre 1938 i 1958, any de la seva mort, les devem, ací, al doctor Carles Soler Durall, de Barcelona, que fou el seu deixeble els anys 1955-58 a la referida institució americana. En primer lloc, féu una gran carrera universitària. El 1952, arribà al punt més alt: Lecturer and Research Associate, o sigui: catedràtic de lliçons magistrals i director d’investigacions. No hi ha, als Estats Units, un càrrec de categoria científica que s’hi pugui comparar. Per altra part, és lògic que augmentés la seva superfície social d’una manera extraordinària: cursos, discursos, conferències, viatges, congressos nacionals i internacionals, publicacions, polèmiques, cocktail parties, dinars i sopars —a part de la feina habitual. En la vida científica (aspecte biologia) de la cultura occidental, Duran esdevé una gran personalitat, pràcticament indispensable.

Sobre la figura en certa manera genèrica de Francesc Duran hi ha una observació del doctor Soler Durall (en el seu discurs de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona) que hem de recollir, perquè la considerem important. «Dir que Duran Reynals havia dedicat la seva vida significa —digué el doctor Soler Durall— que havia posat tota la seva activitat, tot el seu treball i tota la seva capacitat creadora al servei ininterromput de la investigació científica original, durant quaranta anys. El fet, situat en una persona excepcionalment dotada d’una imaginació creadora, una intuïció privilegiada i una prodigiosa capacitat de síntesi, havia forçosament de posseir una transcendència científica extraordinària. Efectivament: l’aportació de Duran Reynals a les ciències mèdiques és d’una importància fonamental des dels seus primers treballs, fins al punt que extensos capítols de la moderna Patologia es basen precisament en conceptes creats per ell.

»El descobriment dels factors de difusió, en ser, per si mateix, molt important, ho és més, precisament perquè fou Duran Reynals qui els descobrí, cosa que vol dir que el seu descobridor s’adonà de la seva total projecció biològica, cosa que el portarà a la comprensió dinàmica de la substància fonamental (mesènquima) i s’arribaran a comprendre el mecanisme dels intercanvis metabòlics al nivell cel·lular, l’estabilitat dels cristal·loides, els efectes íntims de les hormones, l’al·lèrgia, la fisiopatologia de les malalties reumàtiques i del colagen i l’essència de les defenses antimicrobianes i antivíriques en funció del complex hialurònic-hialurodinasa. Tot això és possible, perquè en l’obra científica de Duran Reynals no hi ha casualitat ni imprevistos, com és freqüent de trobar en l’obra d’altres investigadors. Duran Reynals provoca els fets i no se sorprèn dels seus propis descobriments perquè la seva intel·ligència camina davant d’ells».

L’11 de març de 1944 Duran escriu a les ties de Barcelona: «Segueixo com sempre amb les meves coses, sense que la guerra ho hagi destorbat per res. Tinc amics i coneguts incomptables cridats a files, i New-Haven és més ensopit que de costum. Faig passos per mirar de tornar a Nova York, la ciutat que realment m’agrada. La vida és més cara, però aquest és el temps (la guerra) de les vaques grasses pel pobre. Qualsevol persona, fent un treball manual en una fàbrica de guerra, guanya gairebé igual que jo encara que les seves condicions intel·lectuals siguin ínfimes, i per mica que sigui viu guanya més que jo. Els que en patim som la gent, com jo mateix, amb un ofici d’intel·lectual… Els professor de la famosa Universitat de Yale se’n van a fer les compres a ca l’adroguer i se’ls veu sortir amb uns grans paquets, perquè, això sí, de menjar tant com vulgueu».

Els adroguers de New-Haven li porten a la memòria, un moment, els adroguers que havia conegut a Barcelona de petit, i diu: «Ai, el passat! Parlant del passat, vaig reveure a Mèxic un poeta exquisit, cara-vermell i molt amic del pare, quan el poeta era molt jovenet. Me’n recordo d’ell, en l’única ocasió que l’havia vist en ma vida, en una visita que va fer al pare quan ja estava invàlid al balancí. Jo tenia quatre anys i mig. Ell parlava i jo, a terra, jugava a soldats. El poeta em parlà amb gran tendresa del pare, “un esperit europeu”, i vam recordar qui sap les coses d’una Barcelona que em semblà astronòmicament lluny i pàl·lida, però amb espurnetes vives que surten de tant en tant. Començo a sentir els anys que corren i els cabells blancs, que encara corren més, i els records de la infantesa…», etc.

A Yale, la seva vida de treball és ordenada, pacífica i sistematitzada. A primera hora del matí, la seva senyora el porta, en l’automòbil, al laboratori. S’hi instal·la a les nou del matí i sense moure’s hi resta fins a les cinc de la tarda. Els seus col·laboradors passen successivament pel seu despatx —un despatx petit, atapeït de llibres, entre els quals destaca, en el lloc preferent, la col·lecció de publicacions de la Societat de Biologia de Barcelona. Per als papers, és un home d’un ordre i d’una memòria perfectes; és un metòdic fins a l’últim grau. En realitat viu voltat d’una enorme documentació experimental —de descripcions d’experiments que per ell valen sobretot si són fets recollint els detalls més petits i aparentment insignificants. La memòria que demostra tenir per saber on es troba un paper qualsevol d’aquesta immensa documentació és literalment impressionant. Pot trobar qualsevol document en els arxius immensos del departament de bacteriologia, del laboratori de Bar-Harbour, i no cal dir del seu despatx, a ulls clucs, a través d’una espècie de somnambulisme d’una eficàcia infal·lible. El fet és important, sobretot tenint en compte que la documentació recollida (documentació favorable i contrària) sobre les mutacions cel·lulars, provinents de tots els centres d’investigació del món, fou realment aclaparadora, fenomenal. El fet és revelador de la seva tantes vegades esmentada dedicació total, com ho és, naturalment, el fenomen a la inversa: podia estar en els ambients més sorollosos i viure completament distret, obsessionat en les seves coses, absolutament impermeable a les converses del voltant.

En el seu despatx, Francesc Duran rebia els seus col·laboradors, comentava o discutia amb ells els resultats dels experiments en curs, introduïa variacions, en proposava d’altres i sovint es desplaçava als laboratoris i estabularis per comprovar els fets amb els seus propis ulls. El doctor Soler Durall digué en el discurs al·ludit: «Posseïa l’hàbit de l’observació i sabia reconèixer des d’un principi el que és vertaderament significant… Sovint li bastava l’observació d’un fenomen per a preveure els resultats que se n’obtindrien dins d’un complicat procés experimental i, després de llargs mesos de treball i d’anàlisis estadístiques, els seus col·laboradors arribaven a la comprovació del que Duran havia intuït des d’un principi. Ara bé —i el fet és d’una gran importància per a judicar les seves qualitats d’investigador—: a pesar de la seva finesa d’intuïció, Duran se sotmeté sempre al mètode estadístic. Duran Reynals es passà la vida manejant veritats científiques, cosa que equival a tenir una actitud reverencial davant de la ciència. Aquesta actitud equival a l’eliminació de tota possible actitud de supèrbia, d’engallament o de frivolitat. Fou, així, un home d’una gran modèstia, a causa, específicament, del seu saber». Ho ha escrit el doctor Soler Durall, que fou el seu deixeble. Mai no postulà apriorísticament principis de rigidesa immutable; primer intuí, després treballà experimentalment durant anys, després elaborà una teoria. Fou un home obert al diàleg, sense prejudicis, comprensiu dels punts de vista d’altri. Fou a causa d’aquests principis, deguts sens dubte en gran part al seu caràcter, que entre ell i els seus col·laboradors i deixebles es pogué produir un corrent de confiança que afavorí la sinceritat i la intercomunicació. Naturalment, només es poden permetre aquesta posició les persones que, com Francesc Duran, estan segurs d’ells mateixos.

Si en els anys inicials de la seva activitat d’investigador estudià, a través dels factors de difusió, la substància fonamental i la seva dinàmica, en el seu pas per la Universitat de Yale i els laboratoris annexos la seva atenció se centrà en l’estudi dels virus en relació amb el càncer. Publicà en les revistes científiques més de cinquanta treballs donant a conèixer els seus descobriments. Alguns d’aquests treballs són excepcionalment interessants, sobretot: «Realities and hypotheses of viral infection as cause of cancer», publicat a la Revista de Biologia del Canadà, «Virus infections as an etiological agent of cancer», en la Research Conference of Cancer, el 1944, i el seu capítol «Virus induced tumors and the virus theory of cancer», en el llibre de Hamburger i Fishman The Physiopathology of cancer. Partint del fet del sarcoma de Rous, Duran portà l’estudi del càncer experimental molt enllà. (Pijoan sol dir, bromejant, que Duran és l’home de la història que ha mort més gallines i que ha provocat més càncers). El doctor Soler Durall resumeix el treball d’aquests anys en el paràgraf que va a continuació, que és una mica difícil de llegir si no es disposa —i aquest és el meu cas— dels coneixements apropiats: A través dels treballs de Duran publicats aprenem que «els virus del càncer aviar, donades certes condicions d’edat de l’animal infectat, poden exercir accions mortals; que aquestes accions varien adaptades a altres pacients en els quals adopten una aparença de malalties diferents; que posseeixen propietats antigèniques definides; que posseeixen el màxim poder infectant quan s’injecten en pacients immadurs, exhibint una conducta epidemiològica definida. Duran estudià el paper dels virus ordinaris, sobretot dels pox-virus, en l’eclosió del càncer experimental i els seus descobriments li proporcionaren la base per a la seva creixent convicció de la possible etiologia vírica del càncer humà».

En una carta escrita el 9 de setembre de 1946, des de Bar-Harbour (Maine), diu a les seves ties: «Tornem a New-Haven demà passat. Bar-Harbour és massa al nord i el setembre hi és fred. Encara que hagi fet alguna cosa durant l’estiu, tinc unes ganes grans de tornar al meu treball habitual, ara més que mai. En el meu ofici, per cert, hi ha sempre l’al·licient, l’esperança, tan remota com es vulgui, que treballant, en el curs del temps, s’evitaran coses com aquesta desgràcia nostra (mort del seu germà Manuel, de càncer)».

El 24 d’agost de 1947 diu a les ties: «L’altre dia vaig rebre una missiva que em va arribar al cor. És una carta nomenant-me membre de l’Institut d’Estudis Catalans, firmada per Puig i Cadafalch. Tants records i emocions que això porta! Per cert, la carta és del mes de març i no l’he rebuda fins fa només uns quants dies».

I en una carta del 12 d’agost de 1948: «Tinc tres cartes vostres per contestar. Això vol dir com estic d’enfeinat. Naturalment, direu que deu minuts es troben sempre. No ho cregueu. Després de les sis de la tarda no sóc bo sinó per prendre un cocktail, sopar i anar-me’n al llit. Ritme de gallina —si les gallines prenguessin cocktails. En faig vellet…».

Pijoan em deia, parlant de Duran:

—Sempre que el vaig veure a Amèrica em féu la impressió de fatigat, de nerviosament fatigat. A més, sempre em semblà que s’enyorava una mica. Era un català extraordinari.

En una carta a les ties, trobo aquesta frase: «Treballo com un loco!». El subratllat és de Duran.

Em sembla que fou el 1950 que féu el primer viatge a Europa de després de la guerra. El pretext més visible del desplaçament fou el Congrés sobre el càncer, que se celebrà —davant de les més grans eminències mundials en la matèria— a París. Duran hi féu un gran paper. Expositor, disposant d’una immensa labor experimental, d’una determinada teoria sobre les mutacions cel·lulars, teoria no acceptada per una gran part de l’especulació, sobretot la més lligada a les facilitats mentals i al comerç mèdic habitual, Duran fou una de les figures més destacades del Congrés, en el sentit que fou el centre de la controvèrsia mèdica. Es pot afirmar d’una manera absoluta que durant dues dècades fou el centre, pel que fa referència al càncer, de tota la controvèrsia científica. A París parlà amb la gran calma d’un investigador de laboratori: lentament i amb escassa gesticulació. La seva manera de pensar, de parlar, de fer, fou permanentment metòdica. El seu temperament estigué dominat per la pressa. Visqué dominat per l’obsessió que no hi ha prou hores al dia, prou dies a l’any, prou anys en la vida, per a aclarir els misteris concrets a què dedicà la vida. Sempre, però, es va saber contenir i produí la impressió contrària: una calma completa. Si hagués causat la impressió contrària, que era l’autèntica, hauria estat un error. Ell ho sabia. D’altra banda, féu la impressió que el dubte fou el seu principal instrument científic i, per tant, el seu estimulant interior més intel·ligent. D’una manera espontània donava sempre raó als seus contraopinants i considerava que l’equivocat era ell. «¿No m’he pas passat mitja vida caminant pel camí equivocat?», es preguntà tantes de vegades en diversos moments. Jo posaria, però, al costat dels seus dubtes, les seves intuïcions; però no podria pas demostrar aquesta afirmació, tot i que respon a la intuïció que en tingueren les persones que el conegueren.

Després del Congrés de París vingué en aquestes terres. Hi gaudí enormement. De retorn a Amèrica, on, segons Pijoan, s’enyorà tant, l’enyorament encara s’accentuà. Escriu a les ties:

«M’he descobert amb horror que tinc només unes ganes mínimes de treballar. Sovint em descobreixo a mi mateix, embadalit, pensant en aquell dia o aquell altre a Gualba, Olot o Barcelona. Decididament, hem de comprar una finqueta a Catalunya, que en Lluís^[4] ho sap i me l’escollirà ben maca». I més avall: «Hem instal·lat ja totes les coses que vàrem comprar a Europa, sobretot a Barcelona. Les petxines van arribar gairebé intactes i el poc mal que van rebre ja està reparat».

Aquell any (setembre) assenyala, en una carta, la mort del professor Murphy, del Rockefeller. «Vet aquí —diu—, que al cap de pocs dies d’arribar (d’Europa) ens avisen que el doctor Murphy s’està morint a Bar-Harbour d’una hemorràgia cerebral. Ara, ves per on, el pobre Murphy, a 65 anys, i amb salut aparentment perfecta, se’n va a l’altre barri…! Amb això, sona el telèfon, i un fill de Murphy ens diu que el seu pare s’ha mort i que l’enterren a Virgínia. Això vol dir, en termes peninsulars, com si s’hagués mort a Portbou i l’enterressin a Sevilla. Bé, cap a Virgínia falta gent! Vàrem agafar el mateix tren que venia de Bar-Harbour amb la comitiva que —ai!, misèries humanes…— consistia només en els dos fills, la nora, i, naturalment, el propi Murphy, facturat en el furgó, amb els mundos i maletes. Cap d’aquells grans milionaris, de l’amistat dels quals s’alabava tant, no va acompanyar-lo. Nosaltres vàrem ésser els únics i no som milionaris! Això sí, a Virgínia, en el seu poble, hi havia tota la família i els amics esperant-nos. El van enterrar en un cementiri molt pintoresc, en una vall molt verda». La carta s’acaba d’aquesta manera: «Com aquest país sembla pàl·lid després d’haver revist Europa i sobretot Catalunya! Quina monotonia en aquest New-Haven universitari, amb aquests professors grisos, tristes mitjanies…».

En una carta del juny, sense indicació de l’any, però bastant posterior al 50, escriu a les ties: «Pregunteu pel treball. Va molt bé. Després de gairebé tres anys d’acumular resultats que no aconseguia entendre, tot s’ha aclarit, i em penso que he donat un gran pas endavant per entendre la causa d’aquesta malaltia, a la qual he lligat els meus destins ja fa tants anys. No obstant, hi ha una tasca immensa a fer i he de menester molts més diners dels que em donen. Penso que els aconseguiré. Ara, aquests dos mesos a Bar-Harbour, els passaré escrivint articles i començant altres treballs que es poden portar a cap fàcilment en el meu laboratori d’estiu —el Roscoe B. Jackson Memorial Laboratory de Bar-Harbour— on es crien milers i milers de ratolins de races diferents. Cada raça, durant anys i anys, ha estat criada ajuntant germà i germana, de manera que ara, després de moltes generacions incestuoses, els ratolins de cada raça són exactament iguals. És com una gran família de bessons. Quan un ratolí agafa una malaltia, l’agafen tots. Hi ha famílies que es moren tots de càncer, altres que no se’n mor cap. Tot això es descabdella en un laboratori al mig del bosc, voltat de pins, tocant al mar, amb una aigua tan freda que ni al pic de l’estiu t’hi pots banyar». I després d’haver descrit el país, la situació del moment, els gustos dels habitants, ve la nota de l’enyorament: «Els americans mai no n’han sabut res de l’art de la cuina, i si els treus del vedell, el pernil, el gall dindi o el pollastre rostit, no saben pas on girar-se. Incapaços de fer un arrosset o un peix ben guisat, o un estofat de cua de bou… És perillós menjar a casa dels altres».

El doctor Soler Durall, que fou el seu deixeble del 55 al 57, digué en el seu discurs de l’Acadèmia de Medicina: «A Yale es converteix en una de les seves màximes figures, no solament pel respecte i l’admiració universal que desperta la seva obra científica, sinó per la seva cultura humanística i per l’atractiu que desperten les seves conversacions. La seva casa, una casa gran, rodejada de jardí, als afores de New-Haven, és el lloc on, en les fins de setmana, a l’hora del cocktail, es donen cita reunions intel·lectuals de categoria. La seva casa és la Meca dels espanyols que visiten els Estats Units o hi resideixen, però també dels intel·lectuals d’altres països europeus i d’Hispanoamèrica. A aquestes reunions, en què el tema de conversa vol estar centrat en la figura del nou visitant, assisteixen els seus amics i col·laboradors íntims i versen sobre teatre, arquitectura, art, poesia, filosofia, etcètera. Duran n’és sempre l’ànima, a pesar de no ser ell el qui porta la major part de la conversació, en la qual actua més aviat de moderador; quan pren la paraula… la seva opinió interessa sobretot als especialistes en camps molt diferents del que ell cultiva. Els joves senten l’atracció de la seva personalitat i viuen la seva conversa. Cada divendres sopa amb els estudiants del Jonathan Edward College, de la Universitat, del qual ha estat nomenat fellow. L’assetgen a preguntes, que ell respon amb contestes que quedaran fixades en les seves mentalitats juvenils. Al record de les seves respostes, hi associaran el de la seva imatge física impressionant, amb el seu perfil agut de l’home que ha anat construint la seva figura a través dels anys: recordaran la seva mirada penetrant i profunda, els seus cabells grisos, sovint despentinats, la seva precisió conceptual i la bellesa de la seva dicció i dels seus pensaments».

El 1958 mor a New-Haven d’un càncer pulmonar.

La segona edició del llibre de Hamburger i Fishman The Physiopathology of Cancer, obra apareguda després de la seva mort, porta aquesta memorable dedicatòria impresa:

Uns anys després, una tarda d’estiu, a Suïssa, vaig tenir ocasió de parlar, en una casa amiga, amb un investigador americà que tornava d’un Congrés sobre el càncer que s’acabava de celebrar a Moscou. Em digué: «Quan, pels voltants de l’any 40, Duran Reynals començà a publicar uns experiments que segons ell demostraven conclusivament que el càncer era causat per un virus, és a dir, que era una malaltia infecciosa, el moment no podia ésser més advers. Vers 1940, les grans autoritats científiques havien acordat que el càncer, més que una malaltia, era una transformació maligna de les cèl·lules i, per tant, que la teoria del virus no tenia cap fonament. L’oposició contra Duran primer fou violenta, després persecutòria, quan es negà a prescindir del seu punt de vista. Mentrestant, en el període 1950-1958, sota la seva influència, es feren una sèrie de descobertes que demostraren que el càncer havia d’ésser causat per un virus. Quan Duran morí, l’any 1958, l’opinió científica sobre la teoria del virus estava canviant visiblement. Avui —com el Congrés de Moscou ha demostrat— és acceptada d’una manera vastíssima. La mort de Duran contribuí, per altra part, a resoldre el problema, perquè aquesta desaparició permeté que una sèrie de científics que ara fan el distret poguessin dir que acceptaven la teoria del virus com una cosa òbvia de la qual no val la pena de parlar. Es plantejava, d’altra banda, un problema. Havent entrat la qüestió en un procés d’efectes concrets, es presenta aquest interrogant: el camí emprès, ¿s’havia de continuar segons les directrius donades per Duran o s’havia de seguir un altre camí? Seguir Duran implicava ser un segon, cosa que, malauradament, ningú no vol ésser. Així, hi ha sempre el perill, informulat però possible, de la desviació».

La teoria de Francesc Duran, en substància, és que diferents virus, com el de la influença, el del xarampió, etc., poden produir variades formes de malaltia, segons la susceptibilitat de la persona, i una d’aquestes formes és el càncer. En un dels seus últim treballs intentà de demostrar que el virus de la vacunació contra la verola pot causar el càncer. Els investigadors russos han confirmat aquest fet. Queda entès, és clar, que aquest virus causa el càncer només en condicions molt especials; en altres condicions, és possible que vacuni contra el càncer mateix. En fi: el camí ha estat obert i el camp és vastíssim. La quantitat d’intel·ligència projectada avui sobre aquesta qüestió és, a tot el món, formidable. Francesc Duran obrí, gairebé amb seguretat, el camí. És el que demostra, en tot cas, l’actual investigació científica. Per al nom de Francesc Duran Reynals el Congrés de Moscou ha estat d’una eficàcia visible.