EL DOCTOR JOSEP TRUETA (M. D.), PROFESSOR A OXFORD

(1897)

La branca paterna de la família Trueta és segurament originària de la Vall d’Aran o d’alguna contrada veïna del Pallars. El nom de Trueta, en aranès, vol dir «truita de riu». Un avantpassat d’aquesta casa cursà la carrera de metge a la Universitat d’Osca, on fou llicenciat l’any 1791. Durant la guerra del Rosselló fou cirurgià de l’exèrcit del general Lancaster contra les forces de la Revolució francesa —en l’època de la Santa Aliança. Els documents —i no cal dir el títol de metge d’aquest avantpassat que potser inicià una tradició medical— són conservats per la família amb l’interès que és de suposar.

L’avi patern de l’actual doctor Trueta, que es digué també Josep, era fill, per part de la mare, d’una noia Montardit i Maluquer. Els Montardit eren una vella família d’Àger de reputació notòriament llegendària. Encara avui es pot visitar en un dels cims del Montsec «la cova dels Montardit», que fou el punt de concentració de la partida de guerrillers comandada, llavors de la invasió napoleònica, pel vell Josep Trueta, de Lleida, pare del metge que es llicencià a Osca. Els Trueta tingueren la casa pairal a Artesa de Segre, on nasqué l’avi Josep que fa un moment mencionàvem. Aquest senyor estudià farmàcia a Saragossa i, una vegada acabada la carrera, el seu pare, hisendat amb propietats a Lleida (els terrenys on s’erigí més tard la central de la Canadenca, prop del Segre, eren seus), l’establí d’apotecari a la Paeria.

El jove farmacèutic resultà, però, un home ple d’actives curiositats polítiques, cosa que més aviat fou un obstacle per a lligar-se amb el taulell professional. Visqué absorbit pel moviment progressista de l’època. Potser més per la posició destacada de la família que per l’estricta experiència personal, fou aviat un dels capdavanters del partit republicà i prengué part en diverses complicades conspiracions i en moviments de revolta que caracteritzaren bona part dels decennis del nou-cents a la Península. Mantingué un estretíssim contacte per lletres xifrades amb Ruiz Zorrilla, sobretot quan aquest visqué exiliat a París. Part d’aquesta correspondència amb altres documents importants del mateix caràcter foren conservats fins a la darrera guerra civil. Després es perderen. Els guardava el doctor Trueta actual i li foren demanats per engrossir la documentació que el senyor Manuel Azaña recollia amb el fi d’escriure un llibre sobre l’Espanya del dinou. Entre els documents deixats hi havia, a part un curiós xifrari, moltes cartes d’Estébanez, Sol i Ortega i d’altres persones de molta anomenada. Una de les cartes que el dossier contenia, d’indubtable valor històric, escrita personalment damunt quatre cares, amb lletra menuda d’una regularitat impressionant, era de Joaquín Costa, amic personal del farmacèutic de Lleida. En aquesta carta, Costa li anunciava que havia decidit retirar-se de la política d’una manera irrevocable perquè, després d’una vida de lluita destinada a la instauració d’una República constructiva i viable a Espanya, veia i comprenia que amb el cabdillatge de Lerroux era impossible fer res profitós. Sense la col·laboració de Lerroux —deia Costa— no es podrà mai comptar amb una gran part del poble; amb la col·laboració de Lerroux tot el que es faci per la República és en va. Demanava així mateix que fes arribar la notícia de la seva retirada als seus amics i correligionaris.

En el moment de la cèlebre revolta dels Sargentos de la Granja, el farmacèutic de la Paeria fou empresonat al castell on el seu fill Rafael anà a ensenyar-li el títol de batxiller que acabava d’aconseguir a l’Institut de segon ensenyament lleidatà. El doctor Trueta no es pot recordar clarament de si fou abans o després d’aquesta data que visqué una temporada molt llarga exiliat a França.

En tombar la centúria o poc després, i essent ja un home de més de seixanta anys, acabà de perdre les seves propietats. Havia esmerçat la més gran part dels seus cabals en la política, en el seu somni: en la República, la Constitució i el progrés. Havia passat tots els avatars del vuit-cents —i els del segle XX— que la política havia produït. L’exili no era pas una novetat en la seva família. La seva mare, Montardit, era filla, per línia materna, d’una senyora Maluquer, el germà de la qual (oncle avi, per tant, del vell Trueta) era alcalde de Barcelona en el moment del bombardeig de la ciutat ordenat pel general Espartero. Caiguda la ciutat en mans del duc de la Victòria, Maluquer pogué fugir, amb molts de treballs, a França, on fou denunciat com a anarquista peligroso per les autoritats espanyoles, tot i que aquell bon senyor havia fet construir, pagant-la de la seva butxaca, l’església del seu poble, car era un catòlic fervorós i un conservador sistemàtic. Aquest senyor Maluquer és un avantpassat de la família Maluquer, família de juristes i de polítics moderats, de gran distinció en la nostra història contemporània. El que acabem de recordar succeí l’any 1840, poc després del naixement del senyor Trueta, apotecari.

El qual senyor Trueta es casà amb una dama valenciana, Júlia Secchi Faraudo, néta d’un exiliat italià que arribà a València en fracassar el primer aixecament de la Itàlia del nord contra la dominació austríaca. La tradició familiar arribà a produir que els seus descendents reclamessin drets a unes propietats a la península italiana. Aquest exiliat pertanyia a la família del qui després fou famós astrònom, el pare Antonio Secchi, S. J., encara avui recordat i valorat a les antologies com a figura destacada en la història del progrés científic a Itàlia. Sembla que el Secchi que arribà a València per mar provinent de Gènova era germà —i més probablement oncle— del jesuïta. Al Museu Vaticà hi ha encara una vitrina on es conserven objectes que pertanyeren a l’astrònom, entre ells la creu de la Legió d’Honor, que li conferí Napoleó III, i la de l’orde de la Creu del Sud, que don Pedro, emperador del Brasil, li imposà en reconeixement dels seus mèrits científics, particularment notoris després dels estudis que realitzà sobre les taques solars.

Un fill de l’exiliat italià, don Estanislau Secchi, fou jutge a València, i la família Trueta conserva el retrat del magistrat i de la seva muller, pintat el 1873 per Valdivieso. Un altre Secchi fou mayordomo de Palacio regnant donya Isabel II. Des d’aquest fet, els Secchi suprimiren una «c» del seu cognom perquè cregueren que l’adaptació de la paraula a la grafia del país la feia innecessària.

Del matrimoni Trueta-Secchi nasqueren un noi, Rafael, i una noia, que, com la mare, fou batejada Júlia. Per desig paternal, el jove Rafael estudià el batxillerat a Lleida i passà després a Barcelona a estudiar la carrera de Farmàcia. En aquells anys, la posició econòmica de la família havia esdevingut, com ja hem dit, més aviat precària, i l’estudiant cursà tota la carrera fent de practicant. El 1894, trobant-se ja al final de la carrera, decidí deixar-la sense dir-ne res al seu pare, que l’esperava a Lleida per donar-li la direcció de l’establiment de la Paeria. El seu pare en tindria un gran disgust, però ell no es volgué tancar en l’ambient una mica resclosit de la Lleida de darrers del dinou. Amb un company brillant, August Pi i Sunyer, sis o set anys més jove que ell, car aquest acabava d’obtenir el títol de batxiller i ell estava a punt d’acabar els estudis universitaris, decidí emprendre els estudis de Medicina, i obtingué el títol quatre anys després. A la farmàcia del carrer de Wad-Ras, al Poble Nou, on feia de practicant, conegué la qui després fou la seva muller, Mercè Raspall Juanico. Amb el que guanyava de practicant es casaren, i quan acabà la carrera de metge, l’any 1898, ja tenien una filla, Júlia, i poc abans havia nascut Josep —el doctor Trueta actual. Després tingueren un altre fill, Rafael, que també fou metge i morí el 1958 a Mèxic.

Mercè Raspall era filla d’un modest fabricant de gorres de Sabadell. La seva mare, Paula Juanico, era filla d’un fabricant de robes. L’industrial tenia dinerons: era propietari de la casa on més tard s’edificà el teatre Romea. La casa on nasqueren els dos primers fills del matrimoni Trueta-Raspall, al carrer de Wad-Ras, també era d’ell. Els Juanico continuen en el tèxtil amb una estabilitzada normalitat.

En acabar la carrera de metge, el novell doctor Rafael Trueta s’establí al Poble Sec (carrer de Blai) i més tard, en augmentar-li la clientela, al carrer de Borrell. Després, la família es desplaçà al número 9 de la Bretxa de Sant Pau, en una casa que acabaven de construir entre la Ronda i el carrer d’aquest sant. Per aquell temps, el vell Josep es vengué la farmàcia de Lleida i baixà amb la família a Barcelona, per viure amb el seu fill —que per la seva popularitat i la seva simpatia era ja considerat una de les personalitats d’aquells topants districtuals de Barcelona. La seva filla Júlia es casà aviat amb un enginyer, míster More, de la Canadenca, i morí vers l’any 1960 a Tremp, on havia viscut amb el seu marit.

El vell Josep Trueta, de Lleida, continuà vivint amb el seu fill i els seus néts, durant molts anys. Morí prop dels vuitanta, d’una complicació pulmonar de la grip de l’any 1918. Era una figura destacada. Era alt i prim, amb una barba blanca i uns cabells molt fins tirats enrere. Era un gran caminador. Anava gairebé cada dia a peu des de les cases on successivament visqueren, àdhuc des de la de la Ronda de la Universitat i la del 46 del carrer de Balmes, fins al Tiro del Pichón, a la muntanya de Montjuïc, els arrendadors del qual eren amics seus de Lleida. Hi havia llavors, en aquells paratges, una font que, segons ell, era l’única de la ciutat que tenia aigua bona.

L’avi Trueta ensenyà al seu nét Josep el francès —el francès que havia hagut d’aprendre durant el seu exili i que havia practicat. Aquest nét, el considerava, en tot cas, bon xic tocat, car el noi, a divuit anys, ja formava part de la joventut catalanista. El fet, el considerava absolutament ridícul, car creia que la humanitat progressava guiada per grans ideals abstractes i no per una cosa tan prosaica i reduïda com l’enaltiment d’un tros de terra limitat. Era un senyor que confonia les sonoritats vagues i informulades amb la realitat. Tenia coses curioses: quan parlava de fets que judicava importants —com per exemple quan descrivia una conversa que segons les seves notícies havien tingut el Kàiser i el Kronprinz— passava de sobte del català occidental o de Lleida, que sempre parlava, al castellà més barroc i afectat del «discurso entero y pronunciado…». «Hijo mío», deia, «el Destino te ha llamado…». De seguida que havia acabat la cosa important tornava al català, com per restablir la comunicació cordial amb els qui l’escoltaven. Al seu nét, no li pronosticà pas gaires coses bones. La seva contaminació amb la ceba catalanista era per ell inexplicable. Alguna vegada, però, manifestà que el seu amic Sol i Ortega, que era un bon orador de la gran escola castelarina, quan parlava amb ell de coses importants ho feia sempre en català, amb l’objecte d’establir un contacte més íntim i real.

L’exemple depriment de la davallada econòmica de la família Trueta durant la vida del vell apotecari provocà en el seu fill Rafael una espècie d’anafilàxia que el mantingué allunyat tota la vida del camp de la política. No pogué, però, mantenir-se totalment al marge de les influències dels temps. La seva intimitat amb Romà Sol, que començà a Lleida, en la infància, féu que quan aquest senyor fou elegit vicepresident de la Mancomunitat, esdevenint així un excel·lent col·laborador de Prat de la Riba, visqués a casa els Trueta els tres dies de cada setmana que el polític de Lleida passava a Barcelona. Com que llavors el senyor Sol tenia una vista molt pobra, el jove Josep li feia de secretari i li llegia la correspondència i els diaris. Una mica després d’aquest període tingué lloc a casa dels Trueta, carrer de Balmes, la separació definitiva d’Eugeni d’Ors dels seus càrrecs, escena que fou presenciada per Josep Trueta des de l’habitació del costat.

Tot això, esquemàticament exposat, és el que he pogut trobar dels passats de l’actual professor d’Oxford. És molt probable que la personalitat més forta de la família immediata del professor fos la seva mare. Senyora extremament dolça i d’un entregent amabilíssim, tingué una fermesa de caràcter que li permeté sobreviure vint-i-cinc anys més al seu marit —que morí a cinquanta-nou anys. Visqué fins a l’any 1957, tocant ja els 86 anys, esperant sempre que els seus dos fills tornessin a la terra.

Josep Trueta aprengué les primeres lletres en un col·legi del carrer de Mendizábal i després a les Escoles Pies de Sant Antoni. Quan aquest col·legi fou cremat, el 1909, continuà amb els escolapis i començà el batxillerat: passà aviat a l’Institut, on continuà fins a iniciar la carrera de metge.

De petit mostrà una manifesta inclinació per l’art, particularment per la pintura. El seu pare fomentà aquesta inclinació —recordo haver conegut el doctor Rafael Trueta en medis de diletants i intel·lectuals. Treballà primer al taller i escola de pintura que tingué Martínez Altés al carrer de Pelayo. Més tard continuà el seu aprenentatge al taller de Baixes, al carrer del Pi. Arribà un moment, però, que el seu pare cregué que havia d’estudiar una carrera, específicament Medicina, per seguir una vella tradició familiar. El noi es resistí i volia dedicar-se a la pintura d’una manera professional. El contrast durà un cert temps. El pare insistí copiosament i li féu veure que, en cas de no arribar —com a pintor— a algun resultat, la possessió d’un títol universitari li serviria per a obrir-se camí i crear una família. El fill acceptà i es decidí per la carrera de Dret, per ser la més fàcil —vull dir la que considerà més fàcil. El doctor Trueta li féu notar que, si ell no tenia cap connexió amb la facultat de Lleis, en canvi un bon nombre de professors de l’Hospital —Pi i Sunyer, Bartrina, Peyrí, Nubiola, Torres Casanoves, Saforcada—, companys d’estudis i amics seus, podrien segurament guiar-lo millor que uns desconeguts. Això el decidí a fer-se metge. La facilitat d’expressar-se amb les mans —dues vegades exposà les seves teles al públic— i el gust artístic contribuïren a desenvolupar en la seva persona l’art quirúrgic.

El doctor Rafael Trueta fou dels qui cregué en els beneficis de l’esport i de l’activitat física. Els seus dos fills foren socis del Club de Natació Barcelona des de 1914 i en foren assidus assistents fins que marxaren. Rafael fou campió d’Espanya de velocitat. Josep no arribà mai a aquestes alçades. També assistiren durant anys al gimnàs i a l’Escola d’esgrima de l’Ateneu de Barcelona, on el mestre Pala donava lliçons a intel·lectuals. Durant els moments de repòs, els assistents jugaven a escacs. Josep Maria de Sagarra no fou mai un jugador extraordinari. Quan els companys li deien que feia millor els versos s’empipava.

Pel maig de 1955 vaig anar a Oxford, vaig veure el doctor Josep Trueta —que tingué la inoblidable generositat de rebre’m a casa seva— i vaig tenir-hi algunes llargues converses. Vaig tenir ocasió, llavors, de visitar la vella, impressionant Universitat. Aquest és un dels viatges que m’ha deixat un record més precís i de més mantinguda vivacitat. Les planes que van a continuació són un resum de les converses tingudes llavors amb el professor —resum que el doctor Trueta mateix ha tingut l’amabilitat de revisar. És un resum donat en forma de monòleg, perquè aportant-hi la meva intervenció no hauria fet altra cosa que allargar-lo innecessàriament. Els aspectes d’especialització que pot contenir han estat donats en la forma més senzilla i més clara —com correspon a la meva ignorant curiositat.

—En acabar la carrera de metge, el 1921 —em diu el doctor Trueta—, vaig entrar al servei de Cirurgia del doctor Manuel Corachán, a l’Hospital de la Santa Creu. Feia llavors pocs mesos que el doctor Corachán havia estat nomenat cap d’aquests serveis, i, seguint un costum antic, s’havia desprès dels assistents del seu predecessor. Així, doncs, malgrat la meva joventut —havent nascut el 18 d’octubre de 1897, a Barcelona, tenia 24 anys— i la manca d’experiència, aviat vaig aprendre les lliçons fonamentals per a esdevenir cirurgià. M’hi ajudà notòriament el fet de ser ambidextre i de posseir una formació artística adquirida durant els anys que volia ser pintor professional. Entre els anys 1919 i 1921, a la Facultat de Medicina, vaig ser deixeble del professor Ferrer-Solervicens de Medicina interna, que em fou d’un profit considerable.

»Abans d’acabar la carrera em vaig enamorar de la noia que és la meva muller i el 1923 ens vàrem casar. Els meus ingressos, en aquell moment, eren ben limitats: consistien en un sou de 250 pessetes que em donava la Caja de Previsión y Socorro - Anónima de Accidentes, situada a la Ronda de Sant Pere, i de la qual el doctor Corachán era el cap quirúrgic. El doctor Corachán ha estat un home literalment extraordinari. El meu company, el doctor Jaume Pi Figueres, n’escriví una notícia molt intel·ligent, admirable.

»A poc a poc, l’augment dels meus coneixements i l’habilitat com a cirurgià de l’equip del doctor Corachán i la pràctica de tractar accidents del treball, em feren obtenir la posició de segon cap de la Caja de Previsión, fins que l’any 1928, quan el nostre departament de Cirurgia passà del vell hospital de la Santa Creu al nou hospital de Sant Pau, vaig ser encarregat, per consell del doctor Corachán, de la direcció quirúrgica de la companyia d’assegurances, el volum d’increment de la qual la portà a ésser aviat la primera d’Espanya, amb una mitjana de 40.000 accidents anuals. Per aquells anys, Corachán s’encarregà també de la direcció nominal de la Mútua d’Accidents de Sabadell, amb la condició que jo prendria la responsabilitat directa del tractament dels accidentats.

»L’any 1931 es produí la vacant d’una plaça de cap de servei de l’Hospital de Sant Pau, i el doctor Corachán instà els seus tres ajudants a presentar-nos a les oposicions. Al costat del meu mestre havia adquirit molta pràctica en la cirurgia de les extremitats, cosa que en el nostre país més s’assemblava a l’ortopèdia dels països capdavanters del progrés. Malgrat que la plaça vacant era de cirurgia general, vaig seguir el seu consell sense, però, cap esperança de reeixir, car la competència era amb col·legues de molta més edat i més pràctica que la que podia presentar. Les circumstàncies em foren favorables i per cinc o sis dies el tribunal es mantingué en l’absoluta indecisió, fins que la raó prevalgué i el lloc fou ofert a un cirurgià distingit que m’avançava de prop de vint anys. A mi, em donaren el número 1 d’entre els altres concurrents. La decisió em fou molt útil, perquè quan cinc anys després ens deixà per sempre el doctor Enric Ribas i Ribas —que havia estat el mestre del doctor Corachán— em fou adjudicada la seva plaça de Cap de servei, i així, a la primavera del 1936, vaig passar a ser el company, en la jerarquia hospitalària, del meu mestre, tan respectat i estimat.

»Com a responsable del tractament de les malalties i els traumatismes de les extremitats, al costat del doctor Corachán, l’any 1930 o 1931 —no ho puc exactament precisar—, m’arribà a les mans un article d’un cirurgià nord-americà —míster Winnet Orr— que donava compte d’un tractament de l’osteomielitis crònica per mitjà del drenatge dels abscessos i la immobilització de l’extremitat amb embenatges de guix. Vaig tenir l’oportunitat de provar aquest tractament, i, si bé vaig constatar que el procés crònic continuava, en canvi, vaig veure que l’estat dels malalts millorava notablement. La pràctica copiosa que jo ja tenia per aquell temps del tractament de les ferides i fractures causades per accidents del treball i del carrer contribuí sens dubte que se m’acudís que si la immobilització amb guix tenia prou eficàcia per a ajudar a controlar una infecció dels ossos una vegada aquesta ja estava arrelada, devia ser més fàcil prevenir una infecció encara no establerta si la bona cirurgia del tractament d’una ferida fresca era complementada per la immobilització i protecció per mitjà d’un guix.

»Com a cap quirúrgic de la Caja de Previsión y Socorro vaig tenir l’oportunitat de provar si el meu raonament era encertat o equivocat.

»Vaig començar de fer les proves, en casos relativament poc importants, com fractures de la mà, a les quals curosament extirpava tots els teixits desvitalitzats per l’accident, després de rentar la ferida amb aigua i sabó. Una vegada fetes aquestes operacions posava una gasa de textura compacta i ben absorbent, deixant la ferida oberta si m’havia calgut extirpar teixits tous i cobrint-ho tot amb un embenatge de guix. La mà i el peu es mantenien elevats i va ser extremament interessant de veure la quasi absoluta manca de dolor i de complicacions que vaig poder observar. La sutura secundària o els empelts de pell, al cap d’uns quants dies, podien completar el tractament amb una certa facilitat.

»En esclatar la guerra civil espanyola de 1936, l’experiència que tenia del mètode ja era copiosa, i així vaig decidir, des del començament, utilitzar-lo en el tractament dels ferits en la lluita al carrer primer i després al front i en les ciutats i pobles bombardejats. L’any 1936 vaig publicar, a la Revista de Cirugia de Barcelona (vol. 12, pàg. 27) un article donant compte dels primers resultats.

»Les majors dificultats, vaig trobar-les en els meus col·legues, quan vaig tractar de convèncer-los que fent les coses com jo aconsellava no hi havia perill que la ferida es gangrenés —perill que la majoria temien que es presentaria sota el guix. El 1938 vaig publicar, editat per la Biblioteca Mèdica de Barcelona, la monografia que tanta importància tingué i que es titula, en català, Tractament de les fractures de guerra. Aquesta monografia fou traduïda a l’anglès a principis de la segona guerra general. No he sabut mai amb precisió com els anglesos n’arribaren a conèixer l’existència, encara que ho sospito. Un bon dia vaig rebre la visita de dues doctores angleses que volien veure alguns dels ferits tractats per mi. Aquestes dames donaren proves inequívoques del seu interès pel mètode i quedaren impressionades de la manca de sofriment dels pacients. Aquest fet es produí avançat l’any 1937. Tornaren a presentar-se menys d’un any després. Probablement no fou estranya a aquests moviments la nota publicada al Times de Londres sobre el “nou mètode revolucionari” aplicat a aquestes ferides —tan oposat a la tradicional inspecció diària de les ferides i al tractament antisèptic quotidià que s’instaurà en el curs de la primera guerra mundial i que tant de dolor i d’infeccions produí.

»La meva experiència com a cirurgià català no afiliat a cap partit polític, però enemic dels extremismes i de la violència, tant d’esquerra com de dreta, em féu passar i viure la tràgica experiència dedicat a reduir, fins on vaig poder, els estralls de les lesions que altra gent causaven.

»En acabar la guerra me’n vaig anar a Perpinyà per reunir-me amb la meva muller i descansar, car havia perdut més de quinze quilos, tot i que mai no he estat gros. Al cap de dos o tres dies d’arribar al Rosselló m’anunciaren que les dues doctores angleses es trobaven també a la població i demanaven si jo havia sortit de Catalunya. Una d’elles em vingué a veure i m’invità a visitar Anglaterra per tal de parlar amb algunes persones sobre la qüestió de l’anomenada “defensa passiva” per al cas que es produís, com n’hi havia molts símptomes, una nova guerra general. Vaig contestar-li que tenia una invitació per a traslladar-me a Caracas (Veneçuela), on el meu vell mestre el doctor Corachán era professor de Cirurgia experimental en aquella Universitat. Tampoc no hauria pogut deixar la meva muller i les meves tres filles després de tant de temps de separació obligada. Dos dies després, tornà a visitar-me una de les doctores angleses i ens invità —la meva muller i a mi— a passar quinze dies a Londres, “abans d’embarcar-me cap a Amèrica”. Acceptàrem la invitació i el 28 de febrer de 1939 arribàrem a Dover, acompanyats de la doctora anglesa i del doctor Frederic Duran-Jordà i la seva muller. El doctor Duran-Jordà havia estat responsable, a Barcelona, aquells anys, del servei de Transfusió Sanguínia amb sang conservada —i que tant contribuí, després, durant la segona gran guerra, a salvar la vida del ferits.

»Al cap de pocs dies d’arribar —dos o tres—, l’amic J. M. Batista i Roca m’acompanyà a un compartiment del Home Office (Ministeri de l’Interior), on em vaig posar en contacte amb un nucli d’experts en defensa passiva. Vaig reunir-me exactament amb cinc senyors completament desconeguts per mi, que em feren, en francès, una gran quantitat de preguntes —car en aquell moment el meu anglès era extremament precari. A la fi em demanaren si els podia preparar un projecte per la defensa passiva de Londres, basant-me en la meva pròpia experiència de Barcelona. M’hi vaig resistir perquè en aquells moments no tenia cap noció de les característiques de Londres, tals com la distribució de la població a cada costat del riu, el nombre d’hospitals, llits, ambulàncies, cirurgians, etc., disponibles, ni tan sols el nombre de ponts existents entre una riba de l’enorme ciutat i l’oposada.

»Aquells senyors, però, no consideraren vàlides les meves objeccions i m’enviaren una enorme quantitat d’informació de tots els aspectes de la qüestió, que em deixà una mica atabalat. Amb aquella massa de notícies a la meva disposició vaig escriure un memoràndum-projecte que fou presentat al cap de quinze dies i discutit molt aviat. Així em vaig trobar en una altra reunió a la qual assistiren els mateixos experts de l’anterior i sobre la gran importància dels quals potser no em vaig fer prou càrrec, de primer moment. De seguida es produí, entre els reunits, vull dir entre els experts i jo, una gran dificultat. Em digueren que el meu memoràndum tenia un defecte molt greu: el d’haver construït tot el meu mètode de defensa i d’assistència mèdica i quirúrgica sobre una base màxima de deu mil ferits per dia. Aquesta xifra, la consideraven absolutament irrisòria i totalment desproveïda d’objectivitat. Així, el meu projecte els havia estat d’escassa ajuda. En el projecte assistencial que havien elaborat es preveia un mínim de 100.000 lesionats diaris.

»En sentir aquestes paraules vaig demanar, en francès, el barret per marxar. Em miraren astorats, però aviat entengueren que no estava disposat a discutir una afirmació tan absurda i inversemblant. I no pas perquè no es poguessin produir, en un dia de bombardeig massiu i sistemàtic, 100.000 o més ferits, sinó perquè era clar, per mi, que cap organització no s’hauria pogut posar en peu que pogués atendre 100.000 ferits diaris. Amb el respecte obligat, però amb tota claredat, els vaig dir que, si preveien 100.000 ferits per dia, la guerra duraria de tres a quatre dies, i per aquesta raó no calia preparar una assistència que ni tan sols es podia posar a prova.

»Els vaig dir així mateix que a Barcelona, els dies 18 i 19 de març de 1938, hi havia hagut, a conseqüència dels bombardeigs, prop de quatre mil lesionats i que, si aquesta xifra s’hagués mantingut només per espai de deu dies, el fet hauria produït el col·lapse total de l’esperit de la ciutat. En un altre punt es manifestà també la nostra discordança. Aquells experts em posaren en coneixement que preparaven un cos de voluntàries infermeres provisionals format per 40.000 persones destinat a ajudar a l’assistència dels ferits en dispensaris provisionals escampats per la ciutat (First Aid Posts) —cosa que no mencionava jo en el meu memoràndum. Em fou impossible de convèncer cap dels gentlemen en desacord que aquest cos no serviria més que de destorb, car a l’únic lloc on calia dirigir urgentment els ferits per bombes aèries era a l’hospital, car baixar-los i pujar-los a les ambulàncies sense que es pogués fer per als lesionats més que posar-los una gasa o una fèrula era, més que inútil, perjudicial.

»Les meves raons, filles de l’experiència, no serviren de res, perquè no convenceren ningú. Quan al cap de pocs dies vaig exposar, més aviat amargat, la discussió a un nou amic meu, cirurgià anglès, aquest em féu observar que correntment l’anglès només es fia de l’experiència acumulada pels fills de l’illa i que, si jo tenia raó, ja dissoldrien l’organització dels First Aid Posts quan haguessin costat un nombre suficient de morts constatats.

»No vaig poder saber mai aquesta xifra, però l’ús dels dispensaris d’urgència escampats per Londres declinà fins a la seva extinció quan passàrem dels bombardeigs verbals als reals. El temps s’encarregà també de demostrar que el meu càlcul de 10.000 lesionats per dia no fou pas basat en la minimització del problema, sinó en una apreciació de la realitat. El dia de la destrucció màxima de vides i d’edificis a Londres durant el blitz no s’arribà al nombre de 10.000 lesionats que havia previst en el meu projecte assistencial.

»Altres punts tractats per mi en l’escrit al·ludit foren més ben rebuts i fins potser pogueren influir en el pla definitiu, sobretot quan els bombardeigs començaren de debò. Confesso, en tot cas, que tot aquest treball, que vaig fer aclaparat per la catàstrofe que es veia venir, el vaig fer amb una certa il·lusió, perquè pel març de 1939 feia il·lusió pensar que els sofriments dels meus conciutadans de Barcelona podrien almenys ser aprofitables per als ciutadans de Londres si, com jo esperava, la guerra general esclatava quan els alemanys haguessin emmagatzemat les collites, o sigui a finals de l’estiu.

»Amb la darrera reunió tinguda amb els elements del Home Office vaig considerar que la meva missió a Londres era acabada, i així ho vaig manifestar a la doctora amiga que ens trameté la invitació. Però, davant la meva sorpresa, aquella senyora em digué que havia rebut una indicació de Sir Carpard Wallace, cirurgià del rei, en el sentit que abans d’anar-me’n era pregat de posar-me en contacte amb una selecció de cirurgians britànics per discutir les meves experiències quirúrgiques, ja que en cas de guerra aquells senyors serien els encarregats de dirigir els serveis militars i cívics del país, en aquest ram.

»El fet, és clar, m’honorava i m’agradava, però em començava de preocupar l’allargament de l’estada lluny de les nostres tres filles. A la meva demanda d’organitzar la reunió per a la data més pròxima possible, el cirurgià del rei em respongué que seria notòriament difícil d’aconseguir la vinguda de les personalitats requerides, algunes residents a Escòcia i altres a la Irlanda del Nord, si no els donaven tres o quatre setmanes. Per defugir d’allargar l’estada tant de temps, vaig adduir que el meu pobre domini de l’idioma anglès no podria facilitar una discussió d’hores amb les figures més considerables de la cirurgia britànica. Wallace em respongué que el fet no constituïa cap obstacle, perquè tots els invitats parlaven un excel·lent francès pel fet d’haver estat oficials de l’exèrcit del Regne Unit a França durant la primera guerra mundial. Vaig començar a sospitar que era el propòsit d’algú de mantenir-me a Anglaterra fins que la guerra esclatés, i no em vaig pas errar.

»Per l’abril de 1939, a la Royal Society of Medicine de Londres, a porta tancada, es produí la reunió amb els cirurgians britànics. Jo havia preparat una conferència-resum de la meva pràctica a Catalunya i m’allargava, particularment, sobre els diversos tipus de ferides produïdes per les bombes aèries. En aquells moments només a Abissínia s’havien utilitzat algunes de les bombes que tan extensament caigueren sobre Barcelona i ciutats del voltant on jo havia recollit els meus coneixements i havia practicat el mètode anomenat de la “cura oclusiva”.

»Quaranta-dos cirurgians s’assegueren amb Sir Carpard Wallace, que presidia, i amb mi, al voltant d’una llarga taula de ferradura que encara existeix malgrat els estralls de la guerra passada.

»Després d’una presentació introductòria, per Wallace, en anglès, el cirurgià se’m dirigí en francès, i jo vaig iniciar la meva conferencia, en francès, com s’havia tractat. Tot seguit, però, algú va protestar des de l’extrem de la taula i una o dues persones més s’ajuntaren a la protesta. Davant el meu astorament, Wallace em digué que aquells senyors preferien “el meu pitjor anglès, al millor francès”, car no entenien aquest llenguatge. Em demanà que fes un esforç i em prometé la seva ajuda, que prou necessitava.

»En acabar el meu parlament, ni posteriorment, ni mai, no he sabut si vaig arribar a convèncer algun dels assistents respecte del que havia formulat. M’aplaudiren polidament i després passaren, un darrere l’altre, davant meu per estrènyer-me la mà i regraciar-me. El darrer que passà, però, fou més explícit que els altres. Wallace me’l presentà com el prestigiós professor Gatharne Girldlestone d’Oxford, que, per cert, resultà la persona que em privà que parlés en francès. Girldlestone m’estrenyé les mans amb força i molt agitat s’excusà d’haver-me fet parlar en un idioma tan poc conegut, de mi, en aquells moments.

»Al cap de pocs dies m’arribà una invitació per a visitar el Wingfield-Morris Orthopaedic Hospital d’Oxford. Se celebrava llavors un congrés de la Societat Internacional de Rehabilitació, i vaig ser pregat d’ajuntar-me als membres en visita a l’hospital.

»Per cert que aquesta visita donà ocasió a una de les situacions més paradoxals i més curioses que pugui recordar personalment. A la sortida cap a Oxford des d’un lloc pròxim a la Universitat de Londres, els organitzadors del Congrés col·locaren els congressistes en autocars i a mi m’ajuntaren als delegats alemanys i italians, pel fet que jo era l’únic assistent provinent de la Península i aquells despistats senyors cregueren que, als representants dels països totalitaris, els plauria de viatjar plegats. Del fet, no en vaig saber res fins que el nostre autocar ja sortia de Londres. Així, em vaig trobar a la vora d’un petit i grassonet senatore italià, cofat amb un barret de Panamà i adornat amb una armilla de fantasia (semblava un baríton d’òpera bufa). Se m’acostà i em felicità en llengua italiana, única que parlava, per haver-se acabat la guerra a Espanya amb el triomf del feixisme mussolinià. El meu astorament no s’havia encara acabat quan un gegant tudesc, que se’m presentà com a director de la nodrida representació alemanya, em féu una reverència i se m’assegué a prop. El senador en italià i el gegant en francès, ja que l’italià, segons em digué, no el parlava però l’entenia, em cobriren de compliments i, tot admirant el dolç paisatge que travessàvem, em revelaren que tot allò que teníem davant la vista seria molt aviat dominat i governat pels seus amics, car res no es podria oposar, arribada l’hora propera, a la força que representava la capacitat tècnica alemanya, el geni italià i la fúria espanyola, agermanats tots aquests elements no solament pel desig de conquesta, sinó per la necessitat de crear un món sense gaire llibertat però suficientment autoritari i paternalista per a augmentar-ne la felicitat. Els vaig deixar dir una estona llarga, però parlaven amb tanta insistència que em vaig atrevir a dir als meus interlocutors que farien santament si no comptessin gaire amb la fúria espanyola, perquè la darrera guerra havia creat una tal misèria i havia desinflat d’una manera tan visible les estereotipades ínfules peninsulars, que necessitaríem molts anys de repòs per a refer-nos una mica. Quan ens trobàrem a les proximitats d’Oxford, els meus acompanyants començaren a mirar-me de reüll —demostraren no ser gaire ràpids— i amb una desconfiança molt marcada.

»En arribar a l’hospital (el Wingfield-Morris Orthopaedic Hospital) el professor Girldlestone corregué a prendre’m sota la seva custòdia. Era el mateix senyor que m’havia fet parlar en anglès a la Royal Society of Medicine i que m’havia tan cordialment felicitat. Com si es penedís del que havia passat, em féu els honors de la casa amb un interès excepcional, i el fet durà fins que tornàrem a Londres. Unes setmanes més tard, ja en ple estiu (del 1939), ens invitaren a tots (les meves tres filles ja havien arribat a Anglaterra) a passar tres setmanes a casa uns senyors d’Oxford que s’absentaven per les vacances. Durant aquest espai de temps, vaig anar cada matí al Wingfield-Morris Orthopaedic Hospital, cosa que em permeté donar-me a conèixer suficientment per tot el seu personal tècnic. En tornar a Londres, el professor Girldlestone m’oferí d’anar a treballar a Oxford, car la guerra es veia imminent i inevitable.

»Em trobava a Londres el dia 3 de setembre de 1939 —o sigui en el moment que la guerra fou declarada. Com que l’enorme esdeveniment era tan previsible, havia portat la família en una casa de camp dels voltants de la ciutat universitària. M’hi vaig traslladar i férem els possibles per trobar una casa. En trobàrem una de massa gran per a la família. Com que el doctor Bosch Gimpera havia estat invitat a treballar per a la Universitat d’Oxford i es trobava davant la mateixa necessitat, llogàrem la casa junts. Aquesta situació durà fins que no vaig tenir més remei que ocupar-ne una altra de situada més prop de l’hospital.

»Amb l’ajuda de Lord Nuffield, el riquíssim propietari de les fàbriques d’automòbils Morris, M. G., Wolseley i Riley i del professor Girldlestone, el ministre de la Salut, míster Malcom Macdonald, em nomenà assessor seu (adviser) en Cirurgia de guerra. Aquest nomenament fou un subterfugi administratiu per permetre’m de treballar a l’hospital sense que el meu cas servís de precedent als centenars de metges refugiats provinents de l’Europa central. Molts d’aquests foren aviat concentrats a l’illa de Man per establir els que podien ser perillosos.

»En aquells mesos, la meva feina principal consistia a propagar les ensenyances que m’havia donat la guerra d’Espanya i a introduir el meu tractament de les ferides i fractures de guerra. La meva experiència no era pas desdenyable. A Barcelona, durant la guerra civil, havia tractat més de mil casos de lesionats amb sis morts constatats. El mètode no era pas, doncs, fàcilment rebutjable. Així, una vegada iniciada la guerra activa, el meu principal treball fou el d’operar. Vaig ser encarregat no solament de l’Hospital Wingfield, sinó del servei novament creat d’accidents de l’hospital universitari general, o sigui la Radcliffe Infirmery d’Oxford.

»Amb tota modèstia, però amb la satisfacció natural, haig de dir que el meu mètode s’anà imposant. Fou acceptat i posat a prova d’una manera cada vegada més vasta, i quan el mètode era aplicat tal com jo recomanava, és a dir, operant els ferits tan aviat com fos possible, eliminant els teixits desvitalitzats, rentant la ferida amb aigua i sabó —no es pot demanar un antisèptic més eficaç—, deixant-la oberta amb una gasa de malla compacta i posant el guix immobilitzador, els resultats foren tan satisfactoris que, molt abans d’obtenir la penicil·lina, que no fou obtinguda fins avançat l’any 1943, les amputacions i morts foren incomparablement menors que en la primera guerra mundial. L’exèrcit expedicionari del Canadà seguí estrictament els principis del meu mètode per a l’assaig de desembarcament al continent que realitzà a les platges de Dieppe, i el seu cap quirúrgic, el coronel MacFarland, així ho reconegué en un article que publicà en la coneguda revista The Lancet.

»Amb això, els Estats Units entraren en la guerra. Arribaren els nord-americans a Anglaterra i em vaig trobar amb algunes dificultats motivades pel fet d’haver amablement citat els treballs del cirurgià americà Winnet Orr, vull dir els articles a què férem al·lusió amb anterioritat (com sens dubte recordareu) sobre els beneficis del guix en el tractament de les infeccions cròniques d’osteomielitis. Els cirurgians americans i més tard els anglesos cregueren preferible seguir les recomanacions contingudes en els articles d’aquell bon senyor que no havia vist mai una ferida de guerra fresca tractada sota un guix, i, seguint els seus consells, deixaren de practicar l’excisió de les ferides, és a dir, d’eliminar els teixits desvitalitzats. Aquesta decisió causà moltes desgràcies, sèpsies, i, si altre no, originà una olor fètida i ofensiva dels guixos utilitzats, que serví per a desacreditar (una mica) el mètode —no el meu, sinó el de Winnet Orr. Per desgràcia, els americans no s’assabentaren del greu error sinó després d’haver-lo llargament ressentit —malgrat que vaig repetidament advertir-los a través de la premsa professional. Per desgràcia, no és sinó anys després, en escriure’s la història oficial de la cirurgia americana en l’última guerra (Surgery in World War II - Orthopaedic Surgery in the Mediterranean Theater of Operations, publicat pel Medical Department, United States), que el coronel Churchill, cap quirúrgic i suprem del teatre d’operacions nord-africà, en el prefaci de l’obra, paga un deute tardà de reconeixement quan diu, d’una manera literal, que “una mala interpretació del mestratge de Trueta féu que fins al final els soldats americans no es beneficiessin com calia de la bona cirurgia”.

»El 1940, vaig ser nomenat del consell directiu (staff) del Wingfield-Morris Hospital.

»Mentrestant, sempre a Oxford, vaig tenir el privilegi de treballar en els laboratoris del professor H. Florey, quan aquesta eminent personalitat inicià la seva tasca, que donà com a resultat la preparació de la penicil·lina. Com que el fet és històricament important, hi farem una referència. En el llibret que havia publicat a Barcelona, en català i castellà, titulat Tractament de les fractures de guerra abans de marxar, i que després fou traduït a l’anglès sota el títol de Principles and Practice of War Surgery (la tercera edició és de 1946 i fou editat per Hamish Hamilton i W. Heinemann —un volum de 426 pàgines), vaig escriure (pàgina 19) que no es coneixia bé com actuava l’embenatge de guix, però que s’havia sospitat l’existència d’una incompatibilitat microbiana entre els estafilococs i els estreptococs (causants del pus) per una banda i els piociànics per una altra, car sovint aquests podien aïllar-se sota el guix sense que hom constatés la presència dels altres. Al cap de pocs dies d’aparèixer la primera edició del llibre, el títol del qual ja hem donat, se m’acostà una metgessa refugiada alemanya que treballava al laboratori del professor Florey demanant-me quina evidència posseïa per afirmar l’al·ludida incompatibilitat. Després de raonar una estona sobre el tema —vaig comprendre que el seu interès era màxim—, em digué que tractaria de provar d’obtenir la toxina del piociànic que inhibia la creixença dels altres microbis. Florey i Chain —el químic refugiat alemany que aconseguí el Premi Nobel amb Fleming i Florey més tard— aprovaren el sentit del treball, però quan la toxina fou isolada es mostrà tan verinosa que fins en dilucions extremes matava els ratolins immediatament després d’injectada. D’aquest treball infructuós l’equip de Florey-Chain passà a estudiar la lizosima o llàgrima que conté, com és sabut, una gran capacitat antimicrobiana, però els treballs que es feren en aquesta direcció tampoc no es demostraren de cap eficàcia. A la fi, algú es recordà de l’article d’Alexander Fleming publicat l’any 1929, en el qual es troba la primera observació sobre la penicil·lina. L’equip es posà a treballar en aquest sentit i abans de la fi de 1940, amb el meu company el doctor John Barnes, donàrem les primeres injeccions de prova intravenoses de solucions de penicil·lina a la cua de ratolins —i constatàrem que no se’n moria cap. Recordo l’entusiasme que la constatació produí en Florey i Chain i, naturalment, de tot l’equip en aquell laboratori on treballava amb Barnes sobre la circulació limfàtica i en el qual naixia l’era dels antibiòtics. Poques vegades el Premi de l’Acadèmia de Suècia ha honrat persones més mereixedores que Fleming, Florey i Chain. Jo no he pogut mai establir amb claredat la part que el meu llibret tingué a inspirar a Miss Schoenthal el seu treball fracassat que portà l’equip de Florey a provar la sort amb el bolet sobre el qual Alexander Fleming havia cridat l’atenció, però que durant més de deu anys no sortí, pràcticament, de l’obscuritat.

»A la fi de la guerra es produí la tendència, prou explicable certament, d’atribuir la millora dels resultats aconseguits durant el curs de la segona gran guerra comparats amb els de la primera a l’existència i utilització de la penicil·lina. Aquesta afirmació, però, no és veritat del tot. La penicil·lina —i, això, no ho he escrit jo, sinó molts altres experts, persones molt coneixedores de la qüestió— fou una arma de gran valor per als cirurgians que seguiren —i passi la immodèstia en honor de l’objectivitat— el meu mètode i els meus principis, però fou una arma molt perillosa per als que confiaven que la nova medicació s’encarregaria de salvar el malalt o l’extremitat deteriorada, encara que la tècnica quirúrgica utilitzada fos mediocre.

»La crítica de la premsa professional anglesa, i en general la de tots els països d’esperit occidental sobre les meves publicacions relacionades amb la cirurgia de guerra, fou extremament favorable, i aquesta afirmació es pot llargament documentar. El fet em satisféu d’una manera extrema —i si us deia el contrari faltaria a la veritat. Us confesso, però, que d’aquesta crítica, més que els adjectius ditiràmbics —a la qual els anglosaxons són més aviat poc donats—, el que m’agradà més és que les crítiques a què faig referència, en parlar de la meva obra, aprofitaren sempre l’ocasió per a donar a conèixer el meu mètode de tractament de les ferides, en els quatre aspectes successius que considero bàsics i que són: la rapidesa de la intervenció, perquè està absolutament demostrat que com menys temps de marge hi ha entre la producció de la ferida i la intervenció, la possibilitat de reeixir és molt més assegurada; després, la utilització de l’aigua i sabó per a rentar la ferida, perquè crec que aquest antisèptic, en aquesta operació, no té rival i és el més eficaç; després, encara, l’eliminació dels teixits desvitalitzats; finalment, recobrint la ferida d’una gasa de malla compacta i posant el guix immobilitzador. La crítica posà l’accent sobre la descripció d’aquests punts, i així donà a conèixer el mètode d’una manera extraordinària. Això explica, en bona part, que el mètode fos practicat durant la guerra —i després— d’una manera molt vasta. El 1947 vaig ésser nomenat membre permanent del consell directiu (staff) del Wingfield-Morris Hospital.

»A l’acabament de la guerra, més aviat fatigat dels quiròfans i per ocupar plenament el meu temps —mentre no es produïssin les circumstàncies favorables per a anar a treballar a casa—, vaig començar, al Nuffield Institute —que fou possible crear gràcies a la generositat del gran fabricant d’automòbils— i amb la col·laboració dels doctors Franklin i Barclay, un treball sobre la circulació renal que tan a prop ens portà d’obtenir un premi important. El treball començà per descobrir el mecanisme del xoc renal i acabà trobant que la sang no segueix sempre el mateix camí dintre el complicadíssim organisme del ronyó. L’any 1947 publicàrem el llibre Studies of the Renal circulation (Oxford: Blackwell Scientific Publications, 1947), que tingué un acolliment extraordinari, car se n’esgotaren diverses impressions en poc temps. “Es tracta”, escriví la cèlebre revista Practioner, “d’un llibre excepcional. El llibre descriu una exploració meravellosa (delightful) per la qualitat artística que contenen la seva concepció i execució i que presenta, com a resultat del treball, una nova i satisfactòria concepció de l’anatomia i de la fisiologia renal”. L’any de la publicació de la primera edició d’aquest llibre vaig ésser elegit membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

»Al final d’aquell any vaig rebre una invitació del Canadà per entrar com a Membre d’Honor al Col·legi Reial de Cirurgians d’aquell país. M’hi vaig traslladar, amb la meva muller; ens reberen gairebé en triomf i ens emocionà de sentir com el doctor Gallic, la gran autoritat de la cirurgia en aquell Dominion, em donava les gràcies pel que havia fet, en nom de les mares del Canadà. Són coses, compreneu?, inoblidables.

»Acabades les obligacions del Canadà, passàrem als Estats Units —era, em sembla, la primera vegada d’arribar-hi— i a Boston (Harvard), a la gran Universitat —una de les més antigues i riques d’aquells Estats—, em demanaren si acceptaria una càtedra de Cirurgia en cas que me l’oferissin. A mi em feia il·lusió, a causa, principalment, de la considerable quantitat d’elements de treball de què hauria pogut disposar; però la meva muller, d’una manera molt sàvia, em féu declinar, per raons familiars: la nostra filla gran s’acabava de casar amb un xicot anglès, i la mare no es volgué separar d’ella —ni jo de la meva mare, encara viva a Barcelona. És gairebé segur que la nostra decisió fos, des de molts punts de vista, encertada.

»Retornats a Anglaterra, ens trobàrem amb el fet que el 1948 quedà vacant la càtedra d’Ortopèdia de la Universitat d’Oxford. Tant Lord Nuffield com el professor Girldlestone insistiren copiosament que em presentés al concurs per a la càtedra. Ho vaig fer i em fou atorgada per unanimitat. Així, des de juliol de 1949, que m’assec a la més vella cadira de l’ortopèdia anglesa. El fet és curiós en un sentit: que les dues úniques persones nascudes a la península Ibèrica que fins ara han professat d’una manera estable en aquesta Universitat en cadires del sistema pedagògic tradicional han estat Joan Lluís Vives, l’humanista del primer Renaixement, i jo. Ja heu vist la làpida, escrita en llatí i en estil acadèmic que recorda el professorat de Vives en un dels col·legis d’aquest establiment tan tradicional i al mateix temps tan obert, en cada moment, a les investigacions i a les idees més contràries a la rutina habitual. Vives, com tothom sap, era del país valencià, en realitat un català de València i emigrat, com jo mateix. El fet, en un país com Anglaterra, en el qual la força del passat, sobretot en aquestes coses, és d’una virtualitat tan permanent, és realment remarcable.

»A la Universitat d’Oxford hi ha, naturalment, una tradició de treball positiu i responsable. Des del 1949, en què en formo part, tant els meus col·laboradors com jo, hem anat publicant treballs, alguns dels quals han estat traduïts a diverses llengües, sobre diversos aspectes de l’especialitat: sobre l’artrosi, osteomielitis, creixement dels ossos, raquitisme, escoliosi i principalment sobre la circulació dels ossos i sobre l’origen de l’os. Hem tractat de fer compatibles els treballs pragmàtics en relació amb els casos de malalties concretes, amb els estudis més generals. És a dir: la càtedra és, en realitat, inseparable dels llits del Nuffield Orthopedic Center perquè sobre la meva responsabilitat recauen no solament la càtedra, sinó la direcció dels treballs quirúrgics de l’hospital. La duquessa de Marlborough, que presideix l’organisme de direcció de l’hospital de referència, ha escrit en unes ratlles prologals d’una conferència informativa sobre el passat, el present i el futur de l’ortopèdia a Oxford: “Probablement cap altre centre a Anglaterra no ha portat a cap els progressos en el terreny de l’ortopèdia en els últims anys. Aquest document cridarà l’atenció indubtablement sobre l’elevat standard de treball emprès per totes les persones que estan connectades amb l’ortopèdia a Oxford”.

»No és pas necessari dir-vos, per altra part, que a conseqüència de la labor realitzada, durant la guerra, en la cirurgia dels lesionats per armes i sobretot per les bombes de l’aviació, em plogueren els honors des de tot arreu —i no solament d’Europa (inclosa Alemanya: sóc membre honorari de la Societat Alemanya d’Ortopèdia), sinó de totes dues Amèriques. El 1960 vaig presidir a Nova York el Congrés Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.

»Quan la guerra s’acabà vaig tenir la il·lusió (com tants altres) que podria tornar a casa en circumstàncies que em permetessin treballar en pau. Aquesta il·lusió, però, no durà gaire. Els qui la frustraren foren, probablement, no pas la situació general política creada a Europa immediatament després de la guerra, sinó uns determinats polítics espanyols que la història assenyalarà clarament. Quan durant els anys de la conflagració em cansava del treball obsessionant i aclaparador de la sala d’operacions, em distreia recollint material sobre una monografia dedicada a la cultura del meu país. A guerra acabada, m’hi vaig dedicar més de ple. Vaig escriure The Spirit of Catalonia, que m’edità l’Oxford University Press, amb dues finalitats. Primer de tot, donar a conèixer el meu país fins on em fos possible. En aquest sentit vaig tenir la sort de rebre una carta de Pompeu Fabra en la qual em deia: “Ens queixem sovint els catalans del desconeixement que de les nostres coses es té a l’estranger i no pensem que som nosaltres els qui principalment en tenim la culpa, i tot el que exposeu tan bé en el vostre llibre fa temps i temps que hauria d’haver estat dit i repetit dins una propaganda ben feta de la qüestió catalana”. Però, a més a més, la finalitat del llibre fou una mica personal. La idea que d’Espanya tenen a l’estranger és literalment fantàstica. La idea que en tenen a Anglaterra —malgrat els lligams de tot ordre que hi ha hagut entre aquests dos països durant tants de segles— és exactament la que en tenen a tot arreu. El que coneixen de la península és l’Espanya de pandereta. No en coneixen res més. Si algú us digués el contrari, no ho cregueu: és que menteixen. D’Espanya, n’existeix una concepció sintètica, elaborada naturalment per una literatura multisecular exclusivament pintoresca, colorísticament viva, miserable i aparentment alegre, fonamentada pels espanyols mateixos, en els límits de la qual només entren les imatges de l’Espanya de pandereta. Tota la resta no hi té cabuda, és considerada marginal i no existent. Els països tendeixen a tenir dels altres la idea que exigeix l’habitual peresa d’esperit —una idea sumària formada pel que és de més fàcil comprensió— o sigui pel que és més diferent. L’Espanya de pandereta, essent el que té Espanya de més particular, fàcil i diferent, ha creat l’opinió que en tenen la immensa majoria dels estrangers, que n’han tingut sempre i que en tenen encara avui. És clar que el turisme ha fet que la península, que ha viscut durant segles i segles tancada, separada i resclosida, s’obrís a la visió de molta gent intel·ligent capaç de copsar les diferències immenses posades sota la fèrula de l’Estat, però desintegrades totalment. A França, el factor d’unificació actiu i potent ha estat la burgesia. Gràcies a aquest factor, a França hi ha francesos. A Espanya, el factor d’unificació ha estat la burocràcia, generalment incompetent i d’efectes més aviat precaris. Per això a Espanya no es pot parlar de l’existència d’un espanyol genèric, perquè no existeix. Existeix un castellà i un andalús i un català i un basc i un gallec —o sigui un portuguès. Aquesta realitat peninsular diversíssima, avui, en gran part gràcies al turisme, l’han vista alguns estrangers —molt pocs. Potser, amb el temps i l’intercanvi de la gent, aquest nombre anirà d’augment. Mentrestant, el gran bloc humà té d’Espanya la idea de l’Espanya de pandereta. No en té d’altra. Ara bé: en un moment determinat em semblà que els anglesos posaven una mica massa de castanyoles i guitarres en la meva procedència i que potser s’estranyaven excessivament de la meva puntualitat, en tot cas normalíssima. És per aquesta raó que em vaig considerar obligat a escriure el llibre a què fa un moment al·ludia. Vaig creure que havia d’exposar als anglesos, tan objectivament com em fos possible, els precedents que em permetien trobar-me a Anglaterra com a casa meva.

»The Spirit of Catalonia fou publicat el 1946. Tingué un acolliment extremadament favorable entre els erudits, i l’edició s’acabà en molt poc temps. La crítica anglesa demostrà, davant el llibre, molta sensibilitat i el Times Literary Suplement (3-12-46) li dedicà un article inoblidable, profund, documentat i ponderat. El conegut hispanista, J. B. Trend, de Cambridge, publicà una llarga nota al Spectator, d’un interès extraordinari. Alguns crítics feren observar a l’autor la recança que el llibre els havia produït pel fet d’haver limitat el volum a la història purament nacional del país i no haver-lo ampliat fins a l’època contemporània. Mai no entrà, però, en la finalitat del meu treball dibuixar la línia de la història esquemàtica, però completa i total. La meva intenció fou limitada als fonaments del país, a les seves característiques i tendències bàsiques, que jo crec que foren democràtiques, pactistes, reals i pràctiques. Vaig creure en realitat que aquesta limitació a la part menys coneguda de la nostra història seria la que podria interessar més als anglesos, si altre no perquè les institucions que modelaren la nostra manera d’ésser presenten indubtables similituds amb les que aquest poble es donà i que en definitiva ha contribuït d’una manera decisiva a subratllar la seva impressionant personalitat. En tot cas, l’impacte extraordinari que produí el meu llibret, fatalment limitat, em demostrà d’una manera claríssima que l’aspecte més abandonat de l’esforç de personalització que s’està realitzant és el treball d’informació objectiva a l’exterior, en vista no solament del creixent nombre de persones que tracten d’estar informades —i donades les característiques de la present postguerra aquest nombre és molt gran—, sinó per contrarestar fins on sigui possible la noció que la gran massa humana té d’aquesta península i que es redueix a l’Espanya de pandereta, com és possible a cada moment de constatar. Treballant en aquest sentit, es faria un gran servei a Espanya, perquè seria una contribució important a la destrucció d’un tòpic històric d’una falsedat escandalosament notòria. I fent aquesta afirmació no vull pas dir que l’Espanya de pandereta no existeixi. Ah, no! Existeix, i de quina manera existeix! Potser existeix més i té més virtualitat que el que els estrangers sospiten i creuen. Fins i tot arriba a semblar de vegades que la religió mateixa se n’ha contaminat, que se n’aprofita amb la màxima eficàcia. El que volia només dir és que, si aquesta Espanya —única que la gran majoria dels estrangers coneixen— existeix, el fet no vol pas dir que sigui tot Espanya. És sobre aquesta separació que cal posar l’accent. És sobre la diversitat que cal actuar. Trobeu que el meu punt de vista conté una mica massa de candor? En tot cas, el meu llibre fou escrit amb aquesta finalitat; vull dir amb la finalitat de fer veure als anglesos que les seves formes de vida són per mi infinitament més fàcils de comprendre i molt més agradables, en tant que català, que les que m’atribuïen a conseqüència dels meus orígens geogràfics. Judicant d’aquesta manera, els anglesos demostraven purament la seva ignorància —o almenys que no estaven informats. I, davant una situació semblant, què s’hauria pogut fer de més útil que aportar-hi els coneixements indispensables per a superar el simple coneixement tòpic i vulgar?

»Aquesta fou la finalitat del meu llibre, que tingué, com us dic, un aspecte personal, però que en definitiva es traduí en una finalitat general informativa, que era, al capdavall, el que s’havia de fer i el més urgent.

El llarg monòleg del doctor Trueta —permanentment interessant almenys al meu modest entendre— s’acabà amb el paràgraf anterior. Mentre l’eminent professor m’explicava el seu extraordinari curriculum vitae, vaig pensar sovint en la situació creada en la seva persona pels avatars i les circumstàncies del nostre país. En definitiva, el doctor Trueta és un exiliat literal, pur i simple, i, per tant, un home que no es troba en la situació normal que hauria de tenir. L’exili és sempre una contrarietat, perquè l’home complet ha estat fet per viure i treballar en el seu propi país. L’exili és una de les coses més tristes de la vida. De tota manera, atesa la posició presa davant l’exili per alguns il·lustres representants del nostre país, sobretot intel·lectuals, potser valdria la pena d’estalviar-nos de parlar d’aquesta situació originada per la darrera guerra, amb un excés de morbidesa i de desplaçat sentimentalisme. A Espanya, el fenomen de l’exili provocat per les circumstàncies polítiques és antic i s’ha manifestat successivament i copiosament. Potser, però, després de l’última guerra civil, tant a Europa com a Amèrica, ha tingut característiques molt diferents dels anteriors. En primer lloc, el to general de dignitat ha estat molt elevat. Després, la qualitat humana dels exiliats, sobretot dels intel·lectuals, ha estat considerablement positiu per als països que els donaren hospitalitat i els obriren les portes d’una col·laboració que, en molts casos, es demostrà fructuosíssima. Després, encara, molts d’aquests intel·lectuals trobaren en els països que els acolliren elements de treball de tots els ordres, possiblement d’estudi i de realització, que és impensable que haguessin pogut trobar en el país propi —en el país que deixaren, amb tristesa, en el moment de l’insegur i atzarós desplaçament. Tinc la impressió que, en l’exili del doctor Josep Trueta, és perfectament possible de trobar-hi les característiques que a través d’aquestes últimes frases hem tractat de donar a entendre. L’exili del doctor Trueta fou per al país que l’acollí, per a Anglaterra, extremament positiu. El mateix podríem dir d’altres eminents emigrats en aquest continent com als Estats Units i en general a tots els països d’Amèrica —però és indubtable que el cas del doctor Trueta és, potser, en aquest sentit, el més significatiu. La seva posició a la Universitat d’Oxford valora amb la simple enunciació d’aquesta institució tota la seva intrínseca importància. La Universitat d’Oxford, del seu cantó, amb els elements d’estudi, de treball i d’informació que li proporcionà, contribuí a crear la figura internacional del doctor Trueta a una escala que mai no li hauria pogut oferir el nostre país —i sobretot el país arrasat, empobrit i terriblement disminuït per la darrera guerra civil. És en aquest sentit que el darrer exili és una mica diferent dels anteriors. Davant la situació a què arribaren alguns eminents intel·lectuals exiliats, queda sempre el dubte de saber si els autèntics esquifits emigrants no foren els intel·lectuals que s’hi quedaren a dins. L’exili és trist, aclaparador, exigeix un tremp considerable i un esperit fortíssim…, però les coses són així. De l’exili del doctor Trueta es podria dir que tot el que representà de pèrdua per al seu país fou un considerable guany per al seu país.

Per altra part, sempre m’ha semblat que l’aspecte físic de les persones ajuda una mica a comprendre-les —sense fer-me gaires il·lusions sobre la dificultat que presenta destriar la realitat de les aparences. El menys que es pot dir d’aquest senyor és que el seu aspecte és magnífic: no hi ha pas una paraula més exacta i precisa. És un home esvelt, més aviat alt, flac, construït, musculat, d’excel·lent color a la cara, ulls de gravetat molt viva, d’un accés acollidor, extremament simpàtic, agradabilíssim. En un país com el nostre, en què és possible observar l’existència de tants estaquirots plens de morgue, detallistes i reconsagrats, imbuïts d’afectació i moltes vegades mal informats, l’acolliment del doctor Trueta va acompanyat d’un punt d’atenció i d’extrema curiositat, cosa que afecta de seguida l’interlocutor, que té la sensació de trobar-se davant un home que sap escoltar, cosa que en el nostre país no abunda mai. Encara que aquesta posició provingui del metge que ha vist molts malalts sense cap prejudici preconcebut, sinó amb l’ànim de l’observació activa projectada en el terreny social, el fet no és pas gaire corrent ni usual. Per altra part, la capacitat de treball del doctor Trueta és extraordinària, i encara que sovint l’aclaparament de la feina produeixi el desori natural del desbordament, en aquest senyor no sembla pas presentar-se-li com una característica del temperament. Més aviat és un esperit que tendeix a una impavidesa continuada. El doctor Trueta és un gran treballador i a més a més un gran viatger, i, encara que aquests desplaçaments —de vegades molt remots— continguin el punt natural d’evasió i de repòs produït pel canvi, és segur que en tots els seus viatges hi ha una dimensió professional. Això fa que no tingui pas gaire temps per a enyorar-se ni gaires estones per a perdre en la morbositat de l’exili, almenys en l’aspecte exterior, perquè en els altres aspectes tot és massa privat i personal per a acostar-s’hi. El professor Trueta no és pas el mestre situat a la cadira universitària, format a la manera antiga, que es limita a manifestar unes determinades apreciacions davant un alumnat obedient, de vegades irònic, unes quantes hores la setmana. A més a més de l’ensenyament, es troba davant un dels centres ortopèdics —el Nuffield Center, a Oxford— i d’investigació de l’estructura òssia considerats capdavanters en la investigació universal. Això, a part la pròpia activitat professional, que és considerable. Davant aquesta invasió d’activitats, tan personals i directíssimes, sempre acompanyades de les marginals i socials, jo em demanava a Oxford d’on es treia el temps per a treballar si en la base d’aquesta activitat no hi havia un ordre constantment mantingut i una puntualitat portada amb tota la possible eficàcia. Enmig d’aquesta constant activitat, que té el do de fer gairebé imperceptible i natural, el doctor Trueta es mou amb un aspecte molt jove —ja ha passat el cap dels seixanta-cinc anys—, amb una constant curiositat, obert a totes les incidències de la vida, amb una paciència inacabable, com correspon a un home per al qual la concepció anglesa del món és molt important, per no dir decisiva, amb un sentit de l’humor a penes insinuat, sense canvis de temperament, absolutament igual. Quan, després del meu primer contacte a Oxford, vaig tenir ocasió de veure’l a S’Agaró, havien certament passat uns quants anys, però el vaig trobar absolutament igual. Em semblà que l’havia deixat el dia abans. Potser fins i tot el vaig trobar una mica més jove, pel fet que els aires del país l’havien tocat i vigoritzat notòriament. En realitat, però, era sempre el mateix, tant físicament com intel·lectualment. Era un home construït.

I era un home construït, probablement perquè la seva formació s’havia produït per la via científica. El doctor Trueta és, bàsicament i en tot moment, un científic. Tot el que és marginal a aquesta manera de veure les coses li pot ésser objecte de curiositat, però en definitiva li és secundari. La cosa important, per a ell, és la ciència —la ciència basada en l’observació, naturalment. Aquesta és la seva dialèctica. En el seu llibre sobre aquest país —The Spirit of Catalonia— el que li interessa essencialment és posar de manifest l’aportació del nostre poble als coneixements generals del món en l’època nacional catalana, que no foren pas vulgars, precisament. Aquesta aportació, la considera avui perfectament factible, sempre que es produïssin les condicions objectives del coneixement. En aquest sentit és un gran optimista. Que té raons per a creure que les coses són així em sembla evident. En aquest sentit és un home superior en contrast amb aquesta allau humana que es fa passar per «espiritualista» i per «idealista» i que no té la més petita confiança ni en el seu país ni en ells mateixos. És en aquest sentit que el doctor Trueta és un home construït. Per ell, la vida té una trajectòria de desviació impossible. El lliure examen, el dubte sistemàtic, la investigació, l’observació, la realitat de les coses…, aquests són els elements formatius de la mentalitat del doctor Trueta. Com que entre nosaltres ha estat tan difícil sempre, i en aquests últims anys especialment, de viure d’acord amb aquests principis, val la pena, em sembla, de subratllar la presència d’un home que, pel fet d’estar-ne totalment imbuït, ha dignificat, d’una manera admirable, aquest país.

Quan es morí el doctor Gregorio Marañón, el nostre amic, el doctor Jacint Vilardell, tingué la idea de fer un llibre escrit per intel·lectuals catalans i destinat a fer un acte de reconeixement explícit de la memòria de l’il·lustre extint. Aquest llibre es titula Cataluña al doctor Marañón - In memoriam. La seva aparició es produí a Barcelona el 1964. Aquest llibre conté una important contribució del doctor Josep Trueta. És una de les més eficients. Val la pena, em penso, de donar-ne uns paràgrafs.

«El temporal de la guerra espanyola desplaçà Marañón a França, i a mi», escriu el doctor Trueta, «poc després a Anglaterra. Vaig seguir, amb interès, la seva espaiada correspondència amb un amic i veí meu^[5] fins al seu retorn a Madrid. Des de llavors, segons la meva manera de veure, la figura de Marañón canvia. No són tant les obres que publica el que el destaca, tot i ser molt apreciables, sinó el seu creixent prestigi personal, prestigi basat tant o més en la seva aurèola de bona persona que en la de l’home savi. La seva presència és buscada i la seva irradiació, i fins i tot el seu dolor, són sentits per les persones senzilles com pels erudits i acadèmics entre els quals conviu. Persones que no ordenaven les seves vides d’acord amb l’escala de valors de don Gregorio semblaven sentir-se honrades si podien ser admeses en el seu cercle, encara que fos esporàdicament. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho personalment quan el vaig visitar a Madrid l’any 1956, durant el meu pas inicial per la ciutat, després de la guerra, camí de Portugal. En aquella ocasió em demanà, amb insistència, que exposés als seus col·laboradors i deixebles de l’Hospital General alguna cosa de les que estàvem realitzant a Oxford sobre la circulació renal o sobre els orígens de l’artrosi. Per falta de material, vaig haver d’aprofitar els meus coneixements de dibuix i emplenar unes pissarres amb esquemes acolorits, cosa que vaig haver de fer mitja hora abans de la conferència. En arribar, em vaig adonar de l’afecte que havia posat a proporcionar-me un auditori reflexiu i atent, amb una sala gairebé plena i a pesar d’haver complert la promesa que m’havia fet de no anunciar la meva conferència públicament.

»En les seves frases de presentació parlà de mi com si pogués servir de confirmació al seu convenciment sobre les possibilitats de l’espanyol a sobresortir en el camp de la investigació científica. En escoltar-lo, tan agraït com pertorbat, em vaig adonar que, més que a mi, es referia a la seva visió optimista de les qualitats persistents en persones dels nostres pobles i que amb tant de goig havia trobat en Vives, Servet, Casal, Feijoo i Cajal.

»Vaig tornar a veure el meu amic, el 1957, quan llegí a Londres el seu treball sobre la guerra dels Comuners de Castella. En aquella ocasió, com en la nostra última entrevista, a Oxford el 1959, i a despit de notar-se-li, ja, els inicis de la malaltia que se l’emportaria, em semblà que no s’havia desviat per res del camí que amb tant de plaer havia seguit des de la joventut. En separar-nos, rodejat de la guàrdia protectora de la seva esposa i d’una de les seves filles, vaig sospitar que ja no el tornaria a veure. Amb ell se n’anaven incomplits, però no pas renunciats, els projectes d’un món peninsular millor, en el qual els espanyols produirien, en el camp on es lluita per la supremacia moderna dels pobles, això és, en el terreny de la tecnologia i de la investigació científica, les obres de què solen ésser capaços, quan les circumstàncies els són favorables i els excessos de la imaginació poden ésser moderats amb l’aigua freda de l’observació acurada. També sabia el mal que fan les interrupcions repetides en la continuïtat de l’obra científica, que expliquen, per exemple, que quedi tan poc d’una obra tan immensa com la de Cajal, que produí una atracció entre els estudiosos de tot el món i que fins i tot portà alguns que he conegut a aprendre el castellà per conèixer amb tot detall la seva obra.

»Com es proposava Marañón elevar el rendiment dels investigadors i erudits d’Espanya? Havíem parlat del fet i coincidíem en la nostra apreciació del problema, per posseir experiència personal sobre la manera de procedir dels pobles que van davant del progrés i als quals devem, entre altres coses, la gran disminució de les malalties i de la mortalitat, l’increment del benestar general i la difusió de l’interès per la producció artísticoliterària; activitats totes elles en les quals sobresurten o han sobresortit recentment persones nascudes entre nosaltres, entre les quals es poden incloure: Picasso, Casals, Miró, Juan Ramón Jiménez, Machado, Del Río, Ortega, Ochoa, Falla, Duran Reynals, etc.

»En el terreny de la producció científica, Marañón veié que el problema és triple: de mestres, de facilitats per a la investigació i de continuïtat. En el primer aspecte, “comprenia que no hi hauria progrés en el país fins que s’establís un règim de selecció de professors que portés els més doctes a ocupar les càtedres. Amb un sistema tan cavalleresc com el de les oposicions, competició que tendeix a portar els més joves a controlar l’ensenyament i la investigació quan sovint es troben encara en període d’aprenentatge, és difícil de competir amb avantatge amb els altres pobles del món occidental…”.

»Marañón sentia aquesta necessitat i la manifestà repetidament. Contra ella s’objectà que a Espanya és impossible de prevenir la tendència al favoritisme personal de cap altra manera que fent exhibir les qualitats i els defectes dels contribuents en el curs de la lluita oposicionista. Aquesta actitud mental pressuposa, en els qui la tenen, posseir un concepte denigrant de la fibra moral de l’home peninsular, cosa que Marañón mai no cregué que fos certa, sinó causada només per circumstàncies transitòries. El que és cert és que el professorat de Marañón no fou degut a les oposicions “a càtedra”; és exactament el que em succeí a mi les dues vegades que he arribat al professorat: la primera a Barcelona, durant els pocs anys que fou assajat el mètode administratiu regit per la Universitat mateixa,^[6] i particularment la segona a Oxford. En ambdues ocasions vaig ésser elegit sense l’obligació dels exàmens (oposicions), que amb seguretat haurien portat a les cadires professorals persones més entusiastes i més àgils que jo, i a la vegada més pròximes als anys d’estudiants.

»El doctor Marañón se n’anà, sense veure ni els fonaments de la reforma universitària, inevitable a Espanya si és que es vol evitar que els millors joves hagin de sortir del país per formar-se, el mateix avui que quan, en la joventut de don Gregorio —i en la meva— ens dirigíem a Àustria, Alemanya o França per adquirir els coneixements que després transmetríem a la generació posterior, cosa que encara tinc la satisfacció de realitzar a Oxford.

»La manera com s’ha complert aquest pla pedagògic no fou, probablement, prevista pels qui planejaren la nostra formació, però els coneixements que avui posseïm ens permeten d’afirmar que, en matèria de progrés intel·lectual, la contribució de les Universitats d’Espanya no serà com la contribució d’altres països, fins que el somni de don Gregorio Marañón es pugui veure realitzat».

La cita d’un text del doctor Trueta ha estat, segurament, una mica massa llarga. Era, però, absolutament necessària, perquè les idees que el professor d’Oxford atribueix, en la contribució del llibre esmentat, al doctor Marañón són les seves pròpies idees, i els ideals atribuïts a la cèlebre personalitat del doctor Marañón són els seus propis ideals. És per aquesta raó que els hem recollits, amb la seguretat de creure que aquesta llarga referència contribueix a complementar el retrat que acabem de fer del considerable professor de la Universitat d’Oxford.