FRANCESC DE B. MOLL I LA HISTÒRIA DEL DICCIONARI

(1903)

Francesc de B. Moll i Casasnovas nasqué l’any 1903 a Ciutadella (illa de Menorca).

El seu pare fou Josep Moll i Vidal, conegut familiarment per «mestre Moll» o «en Mollet». Era el delineant municipal de la població, on no hi havia ni hi ha encara arquitectes, i dirigia les obres de construcció privades o públiques que es feien a la petita ciutat.

Era un artista en molts aspectes: dibuixant, pintor, músic (tocava la flauta i el bombardí i cantava de tenor) i sobretot actor còmic. Quan anaven a Ciutadella companyies de comèdia o de sarsuela, el paper còmic de certes obres era reservat al simpàtic i popular Mollet, que en certes obres obtingué grans èxits, sobretot en El rey que rabió. Hauria pogut guanyar-se bé la vida en moltes coses, però era indolent i li agradava més fer vida contemplativa i sobretot enraonar —amb una graciosíssima verba— que treballar fort, com li hauria convingut, perquè la casa era pobra i perseguida de malalties. Mancava, però, totalment d’esperit comercial i del sentit del valor dels diners. Els posà en negociets que a les seves mans fracassaren i que en altres mans s’han convertit en afers excel·lents.

Mestre Moll fou també un gran humorista, però un humorista sense fel, que no ofengué mai ningú. Sovint deia les coses d’una manera directa i crua, però la reacció de la gent consistia a posar-se a riure indefectiblement. Quan dels capellans solia dir que tenien el pagament una mica curt perquè pagaven generalment amb indulgències, els capellans mateixos eren els primers de riure. Era un humor de bona jeia que passat per ell es tornava d’una dolçor tèbia.

El pedagog Benejam, contemporani de mestre Moll, n’escriví una semblança en la seva obra Foc i fum que es representa cada any per les festes patronals de sant Joan Baptista. És una semblança verídica:

La mare era de família pagesa; entre ella i dos germans es repartien la propietat d’una part del «lloc» (masia) anomenat Son Fe Vell. Això vol dir que l’extensió de terra que posseïa no era pas gaire gran. La persona fou un prodigi de bondat, de laboriositat i de paciència davant l’infortuni. Va tenir set infants, tots els quals moriren d’edat molt tendra, llevat dels dos darrers, que foren Francesc de Borja i el seu germà Josep. Francesc fou el caganiu de la família. La seva mare contragué de molt jove una malaltia de precària circulació que s’anà emmaleint i la féu coixejar durant molts anys enmig de grans dolors que en definitiva la portaren a la tomba.

Esverats per l’estranya mortalitat infantil de la família, els pares recaptaren els supervivents. Francesc, no el deixaren tocar de peus a terra. La criatura s’hi prestà perquè tingué un temperament tranquil i sedentari i s’entretenia tot sol amb els seus llibres, papers i llapis i, naturalment, amb les joguines pròpies de l’edat. Pep, el germà gran, fou una altra mena de noi: aventurer, esportista, caçador i pescador, passava una gran part del dia fora de casa. Aquest xicot conegué algunes cales de Menorca —tan solitàries i llunyanes, d’una sorra finíssima i blanca— meravellosament. El seu germà, en canvi, es passà dies sencers sense sortir de casa més que per anar a escola. No jugà mai pel carrer. (És sorprenent encara avui a Ciutadella la quantitat de criatures que juguen pels carrers). Malgrat aquesta vida reclosa, tingué prou bona salut, fora d’una certa propensió als refredats.

A cinc anys, el posaren a escola. Era una escola annexa al seminari (Ciutadella és una població bisbal) que era regentada per un capellà i un seglar. Cap dels dos no era mestre titulat. Allà aprengué de llegir, d’escriure i les quatre regles. A vuit anys se li plantejà el problema d’escollir entre anar a estudiar al col·legi salesià o entrar al seminari. Es mostrà més inclinat a aquesta segona solució i per l’octubre de 1912, a punt de complir els nou anys, començà el primer curs d’Humanitats com a seminarista. No fou mai intern; sempre visqué a casa seva i només anà al seminari a les classes i els estudis.

Al jove seminarista, li agradà més que altra cosa el llatí, que aprengué amb el canonge Vivern (fill d’un guàrdia civil), que el sabia discretament. Al cap de tres anys de seminari tingué una certa anomenada de llatinista. (El domini que té Moll del llatí li serví més tard, admirablement, per a l’obra del Diccionari). Al quart any, estudiant Retòrica i Poètica, escriví els primers versos en castellà, que recità en les pomposes festes de Sant Tomàs. En els anys següents s’anà perfilant la seva dèria d’escriure. A tretze anys, començà de publicar articles i poesies en El Iris, que encara surt avui a Ciutadella, i poc després envià treballs als certàmens periodístics d’Ora et Labora, de Sevilla, on l’estiu de 1920 obtingué un dels primers premis. Fou en definitiva un seminarista sobre el qual es posen les esperances. Però aquell premi fou el seu darrer acte de seminarista, perquè abans de començar el curs 1920-21 (que hauria estat el segon de Teologia) deixà els estudis eclesiàstics. «M’agradaven massa les noies, compreneu?», em diu Moll amb un somriure.

A casa seva, mestre Moll dirigia una acadèmia de dibuix i pintura, que en certes temporades tenia molts de deixebles. La criatura no rebé mai cap lliçó de dibuix, però imità els alumnes fent els mateixos treballs que feien ells, i així, a l’edat de quinze anys, substituí el seu pare per corregir els treballs dels altres nois. El que no va fer mai fou pintar a l’oli o amb algun altre procediment de pintura; únicament dibuixà al llapis o a la ploma.

Al seminari, es dedicà també a estudiar música gràcies a les lliçons de l’excel·lent mestre Josep M. Sintes, que l’estimà molt. Quan deixà l’establiment, mossèn Sintes en tingué un gran disgust perquè ja el veia organista i mestre de capella com ell mateix. Totes aquestes escenes, a la Ciutadella bisbal, tranquil·la i allunyada, davant de l’horitzó del mar tristíssim —una ciutat que semblava Recanati en temps de Giacomo Leopardi— tenen una tendresa d’una humanitat vivíssima.

Quan Moll deixà els estudis eclesiàstics, s’emportà de l’edifici meravellós del seminari (que havia estat convent dels agustins) un bagatge cultural d’una positiva consideració: el llatí, ben après; nocions de grec, la cultura general que donaren les Humanitats i la filosofia escolàstica, facilitat per al dibuix i una formació de pianista molt distingida. Subratllar el que li serví tot aquest bagatge per al treball del Diccionari i per al folklore literari i musical a què es dedicà més tard és innecessari perquè salta als ulls.

El 18 d’agost de 1917, mossèn Antoni Maria Alcover, vicari general de Mallorca, desembarcà a Ciutadella. Venia a «cercar mots», com deia ell, i exactament a fer l’estudi de la flexió verbal en els pobles de l’illa. Ja feia anys que mossèn Alcover anava a Menorca per tal de recollir del poble el llenguatge viu. Una de les famílies que visitava amb aquest objecte era la del doctor Camps, de Migjorn Gran, que era un sant i un savi —i probablement un dels homes més intel·ligents que vivien a l’illa aquells anys. El doctor Camps, a més d’ésser un gran metge, era un apassionat de la filologia. És de tota evidència que el doctor Camps, la seva família i els seus amics donaven a mossèn Alcover una gran quantitat de documentació menorquina per a la seva cèlebre calaixera.

En el curs d’aquell viatge, l’impressionant canonge va visitar el seminari de la població, i set o vuit seminaristes deixondits i de poca son li serviren de subjectes d’estudi. Un d’aquells seminaristes era Moll. Tenia tretze anys i badava uns ulls com uns salers: per això el degué trobar poc adormit. La impressió que li produí a Moll aquell eclesiàstic desbordant de vitalitat fou extraordinària. Mossèn Alcover era un home gras, cara-rodó, cap pelat, de gest enèrgic i contundent. Davant dels acudits i de les capbuidades dels al·lots reia sorollosament: tots els sacsons de la seva còrpora robusta entraven en moviment. Però al mateix temps el seminarista adolescent observà que amb les persones grans —superiors del seminari i altres amics seus— parlava amb gran serietat i fins en un to d’irritació pels greuges i les malifetes que havia hagut de sofrir a Catalunya a conseqüència de la polèmica lingüística i les seves baralles amb els «estornells de l’Institut». «Em semblà —em diu Moll—, que sota l’escorça rústega i riolera d’aquell infant devien covar ebullicions terribles».

Des d’aquell primer viatge foren amics. L’adolescent era més donat a entretenir-se amb llibres i papers que amb baldufes i pilotes, i entre els llibres que més l’entretenien hi havia els diccionaris. Fins i tot havia provat d’escriure les primeres pàgines d’un diccionari castellà i tenia moltes ganes de completar un vocabulari menorquí-castellà del pedagog Benejam que el seu pare tenia a la seva modesta biblioteca. A tretze anys, doncs, ja tenia la desgràcia de ser un lletraferit, i fins a cert punt era un lingüista. Aquests defectes —si és que ho són— no es poden dissimular, i menys davant d’un home que els tenia en un grau tan alarmant. Així, doncs, el canonge manacorí no trigà pas gaire estona a descobrir-lo com un possible còmplice, i quan se n’anà de Ciutadella ja havien fet amistat i es prometeren mútuament de mantenir una correspondència epistolar. A la correspondència, s’hi afegiren ràpidament les cèdules de vocabulari menorquí que el seminarista li envià. L’amistat, que de la part de Moll es tenyí d’admiració, quedà molt aviat consolidada. En aquells moments, el contrast entre la secció filològica de l’Institut i mossèn Alcover es trobava en plena desorbitació. A Barcelona, Josep Carner es dedicava a la ironia, i mossèn Alcover, a Mallorca, a l’exaltació desaforada. Hauria estat absurd de suposar que l’obscur seminarista de Ciutadella hagués pogut adoptar davant el popularisme filològic del voluminós eclesiàstic una posició diversa a la fidelitat. En la primera dècada del segle, mossèn Alcover fou l’home de la filologia catalana. Aquell fantàstic personatge havia aconseguit, en tota l’àrea lingüística, un prestigi general. Havia estat un dels principals promotors del Congrés de la Llengua Catalana, que tingué una repercussió considerable —interior i internacional. És per aquestes raons que Prat de la Riba l’havia posat al davant de l’organisme que havia de ser l’acadèmia de la llengua. Moll havia fatalment d’atenir-se a aquestes realitats.

Després d’aquest primer contacte, l’estudiant menorquí rebé del vicari general un exemplar de les Glosades de l’amo Antoni Vicens Santandreu (un vell glossador de Manacor gairebé analfabet però de gran talent natural). La tramesa d’aquest llibre és important, perquè era aquesta la literatura que a mossèn Alcover agradava. Després li envià amb regularitat el «Butlletí del Diccionari», en els fascicles del qual Moll s’inicià en els misteris de la dialectologia, dels mots arcaics, de les variants ortogràfiques i de la crítica de llibres de filologia i de literatura catalana. Tots aquests papers tingueren per al receptor l’encant de la novetat; moltes coses, no les acabava d’entendre, però les rellegia per assaborir l’agredolç de l’estil de mossèn Alcover, bàrbar, sucós, vital i deformat. A poc a poc s’hi anà engrescant. Hi descobria coses de què no havia sentit parlar mai, i sobretot tants de noms de diccionaris i d’autors, de noms exòtics o estranys com (per Moll) foren Bulbena, Raynouard, Chabaneau, Körting, Meyer-Lübke!

El dia 8 de juliol de 1920, mossèn Alcover tornà a Menorca. Es trobaren a Ciutadella per segona vegada. El convencé que una de les seves inclinacions més grans era la lingüística. Tot just se n’hagué anat, li envià llibres de més importància, amb els quals començà la seva veritable iniciació. Un d’aquests llibres fou el Manual de fonètica catalana del doctor Schädel, d’Hamburg. Aquests materials li feren un bon servei, sobretot per a la formació de les cèdules lexicogràfiques que amb regularitat acreixien la calaixera del vicari general.

A començament del curs 1920-21, Moll deixà el seminari. Quan mossèn Alcover en tingué notícia, l’envià a demanar per ensinistrar-lo directament en els treballs del Diccionari. El primer de gener de 1921, instal·lat a Palma, hi començà de treballar. Pocs mesos després arribà a Mallorca el mateix doctor Schädel, que fa un moment citàrem, el qual li donà un curset intensiu de fonètica i dialectologia catalanes i l’orientà sobre la bibliografia que li calia utilitzar.

En aquells moments la ruptura de l’Institut i de mossèn Alcover era un fet consumat. El canonge, després de vicissituds innombrables, havia aconseguit una subvenció de l’Estat (si no vaig errat, havia aconseguit 25.000 pessetes l’any). Mossèn Alcover tenia doblers! La seva primera decisió fou pagar les cèdules que se li enviaven. L’èxit fou fabulós. Des del més d’octubre de 1920 fins al juny de 1921, la calaixera en rebé més de 800.000. Calgué construir ràpidament dues altres calaixeres semblants. Quan Moll arribà a Palma, es trobà davant d’aquesta situació: exactament davant d’aquesta allau. El mes de gener de 1921, se’l passà treballant sense parar en la revisió d’aquestes cèdules. Els mesos de febrer i març s’estigué a Ciutadella organitzant la corresponsalia menorquina del Diccionari.

A primers d’abril tornà a Mallorca, on fou nomenat secretari de redacció amb caràcter permanent de l’obra en marxa. Fou en el curs d’aquell mes d’abril que es produí el contacte amb el doctor Schädel, el primer filòleg alemany que s’ocupà monogràficament del català. Per a Moll, aquest mes d’abril fou important pels horitzons que se li obriren, llavors, en la seva formació filològica.

Mossèn Alcover fou un treballador fabulós. Ha deixat una obra immensa, i si els seus errors no haguessin agafat un aire furibund i recalcitrant, la seva obra hauria estat d’una totalitat admirable. Només es permetia una hora de repòs el dia: havent dinat. El canonge i Moll sortien a passeig. Generalment divagaven pel port de Palma. Fou en el curs d’aquestes passejades que Moll aprengué l’alemany. El canonge l’hi ensenyà a base d’una gramàtica que Moll portava. És clar que més tard tingué professors i es perfeccionà. Bàsicament fou l’eclesiàstic el seu mestre d’alemany. Hi ha molta gent que creu que Moll estudià de jove a Alemanya. No és pas cert. Fou ja tard en la vida que hi anà —tot i els esforços que féu Leo Spitzer per tenir-lo a la seva aula de Colònia i després ajudar-lo a doctorar-se. Mentre visqué el mossèn, no se li mogué del costat, per evitar probablement que la seva propensió a les atzagaiades arribés a un volum desorbitat.

Per completar la replega sistemàtica de material dialectològic el canonge organitzà un gran viatge —la més gran eixida filològica de la seva vida—, un viatge no pas d’ell tot sol, sinó en companyia de dos col·laboradors, per tot el territori del Principat i del regne de València. El viatge durà cinc mesos, i Moll el féu d’una manera completa, des del principi fins al final (juliol-novembre 1921). («La feinada que férem —ens diu Moll—, fou extraordinària. Ens repartírem el qüestionari de manera que mossèn Alcover feia sempre les mateixes seccions, i jo i l’altre “viatjant”, les altres. Tots érem gent de poca son, matiners i forts de salut»).

Això explica que durant aquells cinc mesos fessin una enquesta detingudíssima en quaranta-vuit localitats i que omplissin vint-i-cinc llibretes de notes amb un total de 3.316 planes de lletra petitíssima, més alguns centenars de dibuixos que Moll féu en diverses comarques. Fou una feinada decisiva per a la seva formació dialectològica, que tant necessitava per a poder emprendre la redacció del Diccionari.

Moll tenia disset anys. En realitat era el seu primer gran viatge. Quedà fascinat. Fou una visió completa, panoràmica, dels Països Catalans continentals, que des d’aleshores comprengué i estimà. La meravella de les muntanyes i dels plans, de les ciutats i poblets, amb totes les incidències d’un desplaçament tan variat i tan concertador amb tota classe de gent quedà gravada en la seva memòria, i de cap dels viatges dels molts que féu més tard no n’ha guardat una imatgeria tan viva i lluminosa.

Mentre els viatjants trescaven per Catalunya i les terres de València cercant mots, a casa de mossèn Alcover, a Palma, s’organitzava l’ordenació alfabètica de les cèdules dins les calaixeres (ja hem dit que s’havien hagut de fer dos altres mobles). Centenars de mils de fitxes esperaven, empaquetades, l’ordenació. El personal ordenador i alfabetitzador estava compost de Joan Riutort, criat del canonge, i de quatre o cinc senyoretes que a les seves ordres s’ocupaven durant vuit hores diàries del treball. El mossèn tenia 25.000 pessetes (bones) per al primer any del Diccionari! No s’havia vist mai una cosa igual. Riutort ja s’havia exercitat anys abans ordenant les primeres fitxes de la calaixera primitiva. La feina es portava a cap, ara, en proporcions molt més vastes i a un ritme més constant. La sala d’entrada de la casa del carrer de Sant Bernat (on vivia el vicari general des de 1909) prengué un aspecte d’una vertadera oficina on aquelles senyoretes i el sòmines Riutort desplegaven una activíssima labor.

—Els milers de mots que nosaltres portàrem recollits de l’excursió continental foren copiats en cèdules, i el mateix cal dir d’altres mots que anàvem recollint en les nostres lectures i dels que anaven enviant els col·laboradors més permanents del Diccionari.

Tornat a Palma, Moll s’organitzà els estudis d’una manera sistemàtica, en un pla de cursos universitaris. Fou llavors que estudià a fons la Introduction to Vulgar Latin de Grandgent (que en 1928 publicà en versió castellana per compte del Centro de Estudios Históricos); la Introducción a la lingüística románica, de Meyer-Lübke, en la versió d’Américo Castro; els Éléments de linguistique romane, de Bourciez, el Manual de gramática histórica española, de Menéndez Pidal i la Histoire de la Langue française, de Brunot.

A més d’aquests que podríem anomenar llibres de text, Moll manejà contínuament una multitud de llibres fonamentals que figuraven en la riquíssima biblioteca de mossèn Alcover i llegia amb puntualitat tots els fascicles que s’hi rebien, per subscripció, de les revistes de lingüística més importants, com és ara Romania, Zeitschrift für romanische Philologie, Revista de Filología Española, Neuphilologische Mitteilungen, Revue des Langues Romanes, etcètera, de les quals feia resums i fitxes extraient-ne tot el material útil per al Diccionari.

Com pot veure el lector, Moll no ha freqüentat cap Universitat del país. No crec pas que la seva formació de lingüística romànica se n’hagi, per aquest fet, ressentit. Els seus escrits, els seus llibres, els deu impressionants volums del Diccionari, en el qual ha tingut una intervenció absolutament decisiva, demostren que tingué millors fonaments que els de qualsevol llicenciat que hagi seguit l’escolaritat en tots els cursos de Romàniques. La seva dedicació a la filologia ha estat i és total. Moll porta quaranta anys de Diccionari. Amb una mitjana de deu hores diàries absolutament dedicades a aquesta feina enmig d’una excel·lent biblioteca, representen molt més que qualsevol carrera universitària seguida rigorosament.

A la primavera de 1923 aparegué a Mallorca el gran mestre de la filologia romànica, professor doctor W. Meyer-Lübke, acompanyat de la seva senyora i la seva filla. El canonge li havia escrit demanant-li la revisió del material de les calaixeres i perquè donés orientacions sobre la manera d’elaborar-lo en redactar els articles del Diccionari. El romanista prengué Moll pel seu compte i li donà un curs intensiu de tècnica lexicogràfica i etimològica. Redactà personalment un article del futur diccionari: un article naturalment llarg i difícil, de moltes accepcions i matisos de significats i de gran abundància de modismes, cosa que féu més interessant i profitosa la intervenció del professor Meyer-Lübke. A part d’aquest treball de laboratori, el nostre amic acompanyà aquell mestre algunes setmanes en excursions per l’illa, durant les quals va continuar les seves explicacions, que li feren el mateix efecte que cent cavalls per als seus estudis i treballs lexicals i etimològics. Encara era a Mallorca aquell gran mestre quan aparegué a l’illa el seu vell amic el doctor Bernard Schädel d’Hamburg, amb qui refermà les converses i lliçons dels anys anteriors.

A principis de 1924, mossèn Alcover i Francesc de B. Moll consideraren que l’estat d’ordenació de les cèdules lexicogràfiques havia arribat a un punt que permetia de començar l’elaboració d’aquell material i la redacció definitiva —si és que aquesta paraula té una realitat— del Diccionari. El 31 de gener es posaren a redactar els primers articles. Els redactors foren el canonge Alcover, el franciscà pare Miquel Colom i el senyor Moll. Posteriorment s’hi agregà el pare Rafael Ginard Bauzà, també del tercer orde franciscà. Resultà, però, que quan aquests dos religiosos començaren a estar entrenats en els treballs lexicogràfics foren reclamats per atencions pròpies del seu ministeri sacerdotal i deixaren d’intervenir en la redacció. Fou absolutament lamentable, perquè estaven dotats per a la lingüística. El pare Colom és autor d’un complet Diccionari de la llengua de Ramon Llull i el pare Ginard ho és del gran Cançoner general de Mallorca, dues obres que s’haurien de publicar no solament per a utilitat dels estudiosos de la nostra llengua i del nostre folklore, sinó del públic en general.

—A la primavera de l’any 1925 vingué a passar uns quants dies a Mallorca el professor doctor Meyer-Lübke (per segona vegada) i li demanàrem la seva opinió sobre la part del Diccionari que ja teníem redactada. El mossèn anava amb peus de plom, les normes de l’Institut havien estat ja feia temps universalment acceptades, però ell es mantenia en el seu popularisme lingüístic, que mantenia a peu i a cavall, però sempre reticent davant d’aquells «estornells de l’Institut», i sobretot davant de Griera, Barnils i Montoliu, que gràcies a Prat de la Riba (a Alcover i a Pijoan) havien anat a estudiar a Halle. El gran mestre revisà els nostres originals i els trobà plenament satisfactoris i concordants amb l’estat de la lingüística romànica en aquells moments. Cosa que certament ens animà.

Això no vol pas dir que no hi hagués discrepàncies, en qüestions de detall i de vegades en altres qüestions entre el canonge i Moll. És un fet que els articles que es redactaren en aquesta època són el fruit d’un intercanvi constant entre el director de l’obra i el seu principal redactor. Sovint, però, aquests dos homes no s’avingueren en les idees sobre la formulació dels articles. Per salvar cadascú la pròpia responsabilitat acordaren de firmar-los amb una inicial: una A significava que n’era l’autor mossèn Alcover; una M, que era Moll. Aquesta és la característica essencial del volum I del Diccionari. Les inicials demostren dues maneres distintes de veure les coses, i, si es fa la comparació de les dues maneres, la diferència és molt visible. Quan arribaren al volum II, com que el vicari general, per malaltia, deixà de redactar, les inicials quedaren suprimides, perquè la redacció íntegra fou de Moll. Des del volum II fins al X, l’últim del Diccionari, la responsabilitat de la redacció caigué íntegrament sobre Moll.

En els inicis de l’edició mossèn Alcover tingué la pensada —comprant la maquinària— de crear una impremta, que fou anomenada Impremta Mossèn Alcover. El Diccionari tindria una llarga durada, es necessitaven tipus d’impremta i de composició ad hoc. El 1925 quedà instal·lada d’una manera real, però amb la precarietat consegüent. A finals d’aquell any pogueren ésser repartits els prospectes i les pàgines de mostra del Diccionari. Aquells papers foren una sorpresa per a molta gent perquè no hi trobaren cap rastre de les habituals alcoverades (grosseries i pintoresquisme) que esperaven trobar-hi. Hagueren de confessar que eren una cosa seriosa i digna, com precisament esqueia a una publicació científica.

La subvenció de 25.000 pessetes l’any que el mossèn havia aconseguit de l’Estat per a l’obra del Diccionari durà sis anys. Arribà un moment, però, que la cucanya s’acabà (juny del 26). El fet col·locà tota l’obra en una situació molt delicada. Mossèn Alcover s’empenyorà. Els seus col·laboradors deixaren de cobrar. El nombre de subscriptors era precari, perquè el canonge, després d’haver polemitzat amb tanta gent, havia renyit amb gairebé tothom: hi havia alguns subscriptors mallorquins, pocs del regne de València i gairebé cap de Catalunya, on les normes ortogràfiques s’havien imposat d’una manera admirable, no solament perquè eren necessàries, sinó perquè estan molt bé. A base d’aquesta economia tan magra, al canonge féu un cop de coll i a les acaballes del 26 aparegué el primer fascicle i a principis del 27 el segon, ja amb els primers articles. Feia vint-i-cinc anys que hom l’havia iniciat amb aquella «Lletra de convit» de mossèn Alcover, que havia tingut en tota l’àrea lingüística una gran repercussió. El Diccionari no sortia, és clar, d’acord amb les normes de l’Institut. Mossèn Alcover les havia rebutjades, i aquest fou l’origen de la seva colossal baralla. Era fatal que fos així. Mossèn Alcover no havia comprès que en el pensament prodigiós de Prat de la Riba la secció filològica de l’Institut no era res més que una acadèmia de la llengua per lluitar contra l’anarquia. El canonge havia adoptat una sèrie de contra-normes (la y diftongal, la ch final, etcètera) que feien pràcticament inadmissible el Diccionari per al gran públic i que demostraren que el seu autor donava a l’ortografia una importància excepcional i excessiva. De fet, els primers fascicles del Diccionari feren una impressió irrisòria i penible i la gent se’n desinteressà totalment.

En aquell fatídic any 1926 —era el temps de la Dictadura— les ajudes oficials (Ajuntament i Diputació de Balears, Diputació de Barcelona) eren insignificants: 4.000 pessetes l’any i un nombre de subscriptors irrisori. El canonge es mogué: anà a Madrid. Res no trobà, però, de tangible i concret. El rei Alfons XIII, que parlava de nuestro Diccionario emfàticament, no aconseguí d’alçar ni la més petita quantitat de diners.

Mossèn Alcover treballà, discutí, polemitzà, es barallà fins a la mort. Si la seva carrera eclesiàstica es produí amb una normalitat perfecta —fou primer canonge, després vicari general, després encara, a la mort de l’inoblidable bisbe Campins (el bisbe de Gaudí), vicari capitular a seu vacant i governador diocesà per a acabar essent degà de la Seu mallorquina—, en canvi no es podria pas dir el mateix de la seva carrera humana, que es caracteritzà per un tumult continuat, d’una temperatura terrible. Moll ha acceptat el retrat que de mossèn Alcover féu el poeta J. M. Llompart en el número que dedicà a Mallorca Papeles de Son Armadans. «Mossèn Alcover —diu Llompart—, probablement sense saber-ho, tenia una ploma de fibra genial. Llegint qualsevol dels seus escrits, fins els més estranys, hom percep el sabor de la més enlluernadora prosa clàssica… Llàstima que tal meravellós instrument fos posposat amb excessiva freqüència al servei de ximpleries i puerilitats. Mossèn Alcover, que sapiguem, no tenia més preparació intel·lectual que la que li proporcionaren el Seminari i el seu autodidactisme forçat. Mossèn Alcover era, en suma, un personatge entre grotesc i grandiós, gairebé un “foll” en el noble sentit lul·lià de la paraula, que sense més bagatge que el seu profund amor i el seu entusiasme sense límits es llançà a una empresa lingüística que hauria emporuguit els més doctes especialistes. Mossèn Alcover fou un home extraordinari». I afegeix: «I el que ocorregué fou que l’iber incivil i tossut, el pagès irascible que palpitava en les entranyes del canonge mallorquí, no pogué conviure amb l’esperit europeu i cientificista, racional i ponderat que privava a l’Institut sota la inspiració de l’insigne Pompeu Fabra».

Davant de la pèssima situació econòmica de l’obra del Diccionari, mossèn Alcover s’endeutà. Els col·laboradors deixaren de cobrar. El desori intern fou general. Davant d’aquesta situació, el que va preocupar més Moll fou la temença que en morir el canonge l’obra empresa no anés a parar a mans de persones excel·lents però que no tinguessin —com era natural— ni la preparació ni el coratge que es necessitava per a continuar la publicació en aquelles circumstàncies.

Consultat el problema amb l’advocat senyor Joan Mulet, gran amic de mossèn Alcover i de Moll, fou trobada una fórmula. Aquesta fórmula es concretà el 14 de desembre de 1930, en l’escriptura de la constitució d’una societat que amb el nom de Editorial Alcover, S. L… quedava formada pel mateix canonge, Francesc de B. Moll i Joan Riutort, el criat de l’eclesiàstic. La finalitat de l’organisme fou de continuar l’obra de mossèn Alcover i el capital social quedà format per la propietat material i literària de les obres d’aquest darrer, una part establerta en inventari; de la seva biblioteca filològica i literària; de la calaixera o calaixeres amb les cèdules lexicogràfiques (més de 3.000.000); de la impremta; dels originals de les obres a publicar, de les existències de les ja publicades i del paper de les venidores; finalment, de l’arxiu epistolar alcoverià.

Aquest capital fou representat per trenta accions, de les quals 16 foren atribuïdes a mossèn Alcover, 8 a Moll i 6 a Riutort. De les 16 primeres, n’hi hagué 9, de vitalícies que quedarien extingides en morir el canonge, el seu titular; les altres 7, si mossèn Alcover no en disposava el destí per a després de mort, quedarien a benefici del fons social i exemptes de reclamació de la part de qualsevulla. Aquest acord assegurà la continuïtat per a després que el canonge fos traspassat. Moll i Riutort quedaren en societat fins pel desembre de 1932, en què, per poder actuar amb llibertat i sense cap llast, Moll proposà a Riutort que li vengués la seva part. Per la seva formació, Riutort no se sentí mai estimulat a una empresa d’aquell caràcter. Davant de la proposició de Moll, Riutort hi estigué conforme, i l’11 de maig de 1934 signaren l’escriptura de venda de la participació de Riutort amb la conseqüent dissolució de la societat. Des d’aquell moment, Moll pogué actuar com a únic propietari, i gràcies a una intensa dedicació pogué arribar a l’última etapa, que és la present.

La impressió del volum I del Diccionari (910 pàgines) durà des de 1926 a 1930, i el canonge veié encara publicats els primers fascicles del volum II. Fou un ritme de publicació molt lent, produït per les dificultats econòmiques. El públic no responia, i una de les causes de la general inhibició era la discordança de l’ortografia de l’Obra amb el sistema acceptat per tothom, o sia el de l’Institut.

Alcover no comprengué fins al final de la seva vida la conveniència pràctica de l’elegant i polida innovació. Com ja hem dit, no comprengué que en el pensament de Prat de la Riba, la secció filològica de l’Institut era una acadèmia de la llengua eficient per a fixar, i ordenar l’expressivitat escrita i parlada de la nostra llengua. No comprengué que la raó de l’existència de tants éssers humans de la nostra àrea lingüística que no saben escriure ni llegir correctament el català és deguda al fet que, havent-se trobat la nostra anàrquica llengua entre dues d’altres fixades i simplificades per dues impressionants i multiseculars acadèmies, fou abandonada per la impossibilitat de trobar-hi un instrument de cultura. En aquest punt, les coses s’han de fer fàcils, s’han d’acostar a la gent, se’ls ha de treure el malestar que produeixen els problemes. La cultura no és l’anarquia. La cultura és l’ordre, el confort, la intel·ligibilitat a l’abast de tota classe de gent. Encara patim —i el que patirem!— de l’anarquia dels últims segles. Encara avui, per a milions de persones, el català és un complicat problema incòmode, desagradable i inútil. Una llengua ha d’esser fàcil i còmoda: mai una forma de l’heroisme.

Moll aconsellà insistentment a mossèn Alcover que en aparèixer el Diccionari s’adoptessin definitivament les normes de l’Institut, a fi d’evitar l’antipatia de la gent, enervada per tanta anarquia. L’obra empresa havia d’estar per sobre de totes les petiteses ortogràfiques, de la polèmica de l’ortografia. Moll li deia:

—Vostè sempre ha dit que l’ortografia és una cosa secundària. Per què no ho practica? ¿Per què no ho demostra acceptant l’ortografia que tothom ha adoptat?

No hi hagué manera de convèncer-lo. Li arribà a dir:

—Quan jo sigui mort, fes el que vulguis. Si la vols canviar, canvia l’ortografia. Mentre visqui, la modificació és impossible. Ja he canviat prou en la vida.

Moll estava disposat a adoptar l’ortografia de l’Institut el dia que, fent ús de la seva autorització, li fos possible. Però li sabia greu que les persones més addictes al canonge (que encara n’hi havia, i de molt estimables) poguessin dubtar d’aquella autorització i el consideressin irrespectuós amb la seva darrera actitud en matèria ortogràfica. Llavors li demanà que, com a penyora d’aquiescència a un possible canvi futur en matèria ortogràfica, edités com a publicació annexa al Diccionari un tractadet d’ortografia mallorquina que ell (Moll) redactaria seguint les normes de l’Institut. El canonge hi estigué conforme, i a la seva impremta, i per compte de Editorial Alcover, S. L., s’imprimí l’any 1931 l’Ortografia mallorquina de Moll, amb tan bon èxit que s’hagué de reeditar dintre del mateix any, amb gran satisfacció de mossèn Alcover. El fet li acabà de fer veure que era un disbarat mantenir posicions individuals contràries al gust de tothom, i probablement ell mateix hauria acabat de decidir-se a adoptar en vida l’ortografia de l’Institut, però ja no hi va ésser a temps.

Quan ja mort, s’acabà la publicació de la lletra B, Moll aprofità el pas d’aquesta lletra a la C per a canviar l’ortografia del Diccionari adaptant-la a les normes vigents.

Així, doncs, la història del Diccionari tingué aquests alts i baixos i fou, en definitiva, d’una amenitat molt petita. Moll es trobà enmig d’una polèmica fabulosa desproveïda totalment de sentit. En tot aquest llarg període, l’única cosa que potser el complagué foren els contactes personals que establí amb els grans mestres de la Romanística: Schädel, Meyer-Lübke, Spitzer —el gran Spitzer, que primer fou professor a Colònia, després a Estambul i finalment al John Hopkins als Estats Units—, Duraffour, Jeanjaquet, entre altres. Tots ells passaren per Mallorca, visitaren les oficines del Diccionari —el Congrés de la Llengua Catalana havia donat els seus fruits— i li donaren ocasió de compulsar els seus estudis amb els resultats de la ciència que aquells professors representaven. La casa de mossèn Alcover tingué un ambient de seminari romànic que hauria estat impossible de trobar en qualsevol establiment universitari del país.

L’any 1936 s’havia arribat a la pàgina 416 del volum III. En aquell moment tot es veié amenaçat, però, per la guerra civil. Es produïren, com és de suposar, dificultats de tot ordre —i de quina magnitud!— que obligaren (el 1937) a suspendre la publicació sense que humanament es pogués predir quan arribaria el moment de reprendre-la. Moll entrà en un silenci i en una grisor absoluts i es posà a treballar com un desesperat —sense diners, sense cap atenció, sense suscitar la més petita curiositat general, però amb alguns, rars, amics. Dotze anys més tard tenia enllestits per a donar a la impremta, per al Diccionari, quinze mil folis perfectament acabats. Aquests anys foren terribles, i tot el que es pogués dir de la serena i aguantada labor de Moll en aquest període seria d’una insuficiència ridícula. Però foren anys de reflexió, d’estudi i de perfectibilitat, que contribuïren a donar al Diccionari el seu to. Mentrestant, s’havia incorporat a la redacció de l’obra el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, que passà a viure a Mallorca després de moltes vicissituds. Guarner s’havia format en el Centro de Estudios Históricos de Madrid, sota la direcció de Menéndez Pidal i de Navarro Tomás. Aquesta adhesió fou un considerable i magnífic reforç. El tàndem Moll-Sanchis Guarner donà solidesa al Diccionari i sobretot un sentit de continuïtat. Guarner ha fet remarcar algunes vegades que l’obra s’havia aturat a la paraula «conseqüència». S’havia de mantenir la conseqüència, persistir. Les dificultats econòmiques, però, persistien, i l’original inèdit s’agombolava amargament. Calia, però, sortir del cul-de-sac i aquest fet es produí en el curs de la dècada 1940-50. El 1949, trobant-se el Diccionari a la plana 416 del volum III, en fou represa la publicació. Havien passat més de deu anys des de la seva suspensió. De 1949 a 1960 s’han fet les quatre cinquenes parts del Diccionari. Ha estat, des del punt de vista extern, meravellós. Però seria una injustícia i un error minimitzar els anys anteriors —el mig segle anterior. Aquells foren els anys heroics del Diccionari, els anys de formació. Sobretot els compresos entre 1937 i 1949.

Aquesta labor de redreçament fou portada a cap pel candor —o sia per la diplomàcia— de Francesc de B. Moll. Aquí s’haurien de citar, reconeixent el seu honor, tots els amics de Moll que l’ajudaren en aquesta feina, des del senyor Marquès Coll fins al senyor Mascaró, de Cambridge, des del senyor Griera Plans fins al senyor Pérez Capdevila, cosa que no podem fer perquè l’espai és curt. Acceptades les normes ortogràfiques per Moll, el Diccionari entrà magníficament a Catalunya. Els recels s’acabaren definitivament i l’Institut, oblidada ja la polèmica del tempestuós infant que fou el canonge, li féu costat decididament. Moll es guanyà a Mallorca totes les simpaties que el mossèn havia perdut, i la vella i gloriosa senyora Maria Antònia Salvà —una senyora que ha fet versos bonics— volgué acceptar la presidència de la comissió patrocinadora. Es crearen els secretariats de Barcelona i València i el Diccionari tingué amics entusiastes i actius. Després de tantes i tan inútils peripècies —però potser no tan inútils, atès el fenomen inoït de la fixació de la llengua— s’entrava en el terreny de l’experiència, de l’estabilitat i de la realització. En els moments presents (novembre de 1961) es pot dir que el Diccionari està acabat. És una obra immensa —el repertori lexicogràfic més extens que mai s’hagi produït en aquesta península.

Hem volgut donar una història d’aquest repertori, sobretot referida a l’època de la intervenció de Moll, que no crec que es pugui negar que ha estat l’època decisiva. I és curiós: el punt final de l’edició del Diccionari serà posat coincidint amb el centenari del naixement del canonge Antoni Maria Alcover.

En el moment de reprendre l’obra del Diccionari, Moll tenia quaranta-cinc anys. En realitat, no s’havia mogut de Mallorca, si s’exceptuen les excursions filològiques que havia fet en la nostra àrea lingüística, la principal de les quals ja hem descrit. Però, si el seu vol havia estat gallinaci, els escrits de lingüística que ja havia publicat havien estat remarcadíssims i li havien creat una personalitat. S’havia donat a conèixer com un etimologista molt seriós amb el seu «Suplement català» al Romanisches etymologisches Wörterbuch (Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura —cit. A. O. R.—, I, II, III i IV) i un excel·lent dialectòleg amb el seu Estudi fonètic i lexical del dialecte de Ciutadella (1931) i La flexió verbal en els dialectes catalans (A. O. R. II, III, V i VI).

El 1960, Manuel Sanchis Guarner publicà a Orbis. Bulletin International de Documentation Linguistique, que apareix a Louvain, un retrat de Moll. És un retrat molt curiós i s’hi troba una referència del primer viatge una mica llarg fet pel nostre filòleg.

«El 1934, en el Centro de Estudios Históricos de Madrid —escriu Guarner—, ja sabíem tot això (el que Moll havia escrit), i així un bon dia vaig ésser cridat pel professor Navarro Tomás, el qual era acompanyat d’un home jove blanc i ros (que no tenia pas l’aire mediterrani), nerviós i alegre, aparentment d’una vintena d’anys. El professor Navarro em digué:

»—Le presento a Moll, el lingüista catalán…

»—Però tu ets l’autor de llibres tan importants? —que jo li vaig dir, estranyat.

»—No tan importants…! —replicà Moll.

»—El professor Navarro afegí:

»—También se ha asombrado don Ramón (Menéndez Pidal), que le ha tomado por el hijo del filólogo cuya obra conocíamos».

Quan Moll fou presentat al professor Américo Castro, aquest comentà vehement, cordial:

«—¡Y yo que creía que usted sería un anciano sacerdote! —perquè es recordava d’unes paraules de mossèn Alcover, el qual havia dit que havia descobert un aficionat molt ben dotat al seminari de Menorca».

A Madrid, Moll es lligà amb el Centro de Estudios Históricos, aprofità les lliçons del professor Navarro Tomás i fou nomenat, amb Sanchis Guarner, col·laborador de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica per tota l’àrea de la llengua catalana.

Aquest viatge a Madrid fou l’inici de la relació entre Moll i Sanchis Guarner, que més tard, per al Diccionari, fou utilíssima. Ja diguérem quan aquesta col·laboració es produí: el 1943, és a dir, en els moments més obscurs per als nostres estudis i per a portar a cap alguna cosa positiva. El Diccionari es trobava empantanegat. Moll, que havia de pujar una nombrosa família (vuit fills), no tenia ni un cèntim. Sanchis Guarner havia de viure. Llavors el nostre home, com si ja la preparació del Diccionari no fos una càrrega immensa, es consagrà a l’ensenyament de les llengües vives: entrà de professor d’alemany a l’Institut de Palma (avui encara ho és de francès, l’alemany, a Palma, havent estat suprimit), escriví gramàtiques alemanyes i italianes, elaborà antologies i diccionaris per a ús dels estudiants del batxillerat. La col·lecció dels «Manuales Moll para estudio de idiomas» tingué un gran èxit: de la Gramàtica Alemanya, se n’han fet cinc edicions i de la Gramàtica Italiana nou. En realitat, foren els beneficis dels «Manuales Moll para estudio de idiomas» el que permeté que la família del filòleg pogués anar tirant i que es pogués anar fent la preparació del Diccionari amb l’ajuda de Sanchis Guarner. Per si tot aquest impressionant treball no fos prou, l’amor a la nostra llengua portà Moll a esdevenir editor. Creà la col·lecció «Les Illes d’Or» (1934) per editar els autors mallorquins, de la qual han sortit fins ara (1960) setanta-quatre volums. Per altra part, la publicació en llibres i revistes del fruit de les seves investigacions filològiques, lul·listes, de textos antics, de comunicacions als Congressos de lingüística romànica, ha estat incessant i ha creat una obra que mereix un immens respecte en tots els ambients del país i de l’estranger. Moll és una gran figura del nostre moviment cultural —una de les més sòlides, positives i indiscutibles.

Fou a l’edat madura que s’iniciaren els seus viatges a l’estranger. Mentre visqué el canonge, sempre es resistí a deixar per un temps més o menys llarg l’obra del Diccionari per tal de corregir, amb els seus coneixements, la seva diplomàcia i el seu natural bon gust, les sempre possibles impetuositats fantàstiques del mossèn. En aquest sentit, la frase del professor Jordi Rubió: «Moll serà la millor obra de mossèn Alcover», és exactíssima. Traspassat el reverend el 1932, el país entrà en una situació no pas gaire favorable a passar la frontera. Així, Moll no freqüentà d’estudiant cap Universitat, ni peninsular ni de més enllà dels Pirineus. Les invitacions de Leo Spitzer a tenir-lo a la seva aula, a Colònia, s’hagueren malauradament de rescindir. Però, si no freqüentà els grans centres universitaris europeus, donà ja en la seva edat madura conferències i lliçons a Universitats de França, Alemanya, Suïssa i Itàlia. En els presents moments, com a membre (conseller) del Comitè del «Atlante Linguistico Mediterraneo», que té el centre a Venècia, ha de prendre part en les seves sessions amb els desplaçaments consegüents.

Quan vaig a Mallorca —que no és pas tan sovint com voldria— la primera visita és sempre per a Francesc de B. Moll. Fa anys que ens coneixem, i la nostra amistat es manté en un terreny de molta cordialitat. Aquesta amistat es produí fa molts anys, quan Moll tenia encara el domicili i les oficines del Diccionari en un carreró estret de la Palma antiga, quieta i senyorial. Allà vaig veure per primera vegada les calaixeres del Diccionari i la seva considerable biblioteca de treball. Anys més tard es traslladà a la part nova de la ciutat, a la plaça d’Espanya, al centre de la qual hi ha el rei Jaume I muntat a cavall. En aquest lloc, hi té un pis vast i assolellat. La seva biblioteca s’ha acrescut tant que hi ha llibres a totes les habitacions de la casa.

Les meves visites a Moll no han tingut mai una finalitat concreta i determinada. No he tingut mai cap afer a Mallorca ni probablement n’hi tindré mai cap, però sóc sensible al que digué el poeta:

I de Mallorca el que em fascina més són aquests homes que treballen perquè els seus conciutadans pensin i parlin com nosaltres. És d’aquests interessos tan importants que parlo amb Moll, i per això la seva companyia m’és tan agradable. Considero un fenomen enormement interessant que hagi estat un mallorquí, ajudat amb la col·laboració d’un filòleg valencià, que hagi fet el primer gran diccionari de la nostra llengua i un inventari de la nostra cultura popular. En el curs d’aquest escrit he tractat de posar de manifest les dificultats de tot ordre que s’han hagut de vèncer per a arribar en aquest resultat. Si les coses de la nostra llengua —que són, en definitiva, les del nostre pensament i de la nostra personalitat— s’han d’arreglar algun dia (cosa posada encara en la incertitud més completa), s’hauran de fer una mica millor de com es feren abans i sobretot s’hauran de fer sense resclosiments localistes i pensant en tota la nostra àrea verbal. El Diccionari Català-Valencià-Balear és la primera gran obra que s’ha fet pensant en la realitat general de tota la nostra àrea històrica i lingüística. És un fet importantíssim que respon a una realitat molt més vasta i molt més autèntica. Si les coses s’han de produir com esperem, Joan Coromines rematarà aquesta obra amb la seva impressionant, única, capacitat i amb la seva admirable agudesa.

Al costat de Francesc de B. Moll s’hi està molt bé. Ha sabut crear un ambient. A les oficines del Diccionari, enmig de la seva vasta biblioteca de treball s’hi respira potser l’ambient cultural menys provincià de la nostra terra. S’hi respira també un ambient obert a totes les palpitacions de més enllà de la frontera. És un ambient ple de vida, d’integració, d’atenció, projectat sobre tot el nostre món —un món que no es pot judicar per l’extensió geogràfica, sinó per la seva existència i la seva personalitat.

Moll és un gran treballador, infatigable. Molt matiner, carregat d’obligacions professorals, acadèmiques, editorials i socials, va donant curs a les coses de la seva vida sense el mínim escarafall. La Palma antiga ha desaparegut —aquella Palma inoblidable del poeta Alcover, de mossèn Costa, de l’impressionant senyor Oliver, del pintor Gelabert, del periodista Pinya!—, però la ciutat no és massa gran ni massa petita (té 140.000 habitants) per a poder-s’hi isolar ni per a intervenir-hi massa. Moll, la personalitat més gran de l’illa en aquest moment, ha de seguir el seu ritme vital. L’escola antiga de Mallorca ha estat superada. L’illa és igual. El seu ritme és distint. Moll passa d’una feina a l’altra amb una impressionant naturalitat, fa de professor (a primera hora), rep una visita (o dues, o tres), escriu un article del Diccionari, corregeix unes proves, resol un problema editorial, s’ocupa de l’Estudi General Lul·lià; és el centre de tots els intel·lectuals joves de Mallorca (generalment estrabul·lats), escriu un assaig lingüístic per a una revista estrangera o indígena, dirigeix una llibreria deliciosa (Li-bros Mallorca), davant de la qual hi ha la seva segona filla, dóna per ràdio les rondalles de mossèn Alcover amb un èxit immens (més de setanta mil escoltadors); dóna un curs per la ràdio d’Inca sobre la nostra literatura, porta una enorme correspondència, parla amb canonges, discuteix amb Crespi, té contactes amb la tertúlia de Colom, Pons i Forteza, que formen la vella guàrdia; dirigeix, amb la més gran atenció, una família de vuit infants (el més gran, Anna, d’un valor científic en la lingüística —ha estudiat a França, Suïssa i Alemanya— de primeríssima qualitat), és de l’Institut amb Coromines i Sanchis Guarner (equip immillorable) i dirigeix el Centenari de l’impressionant canonge, ajuda totes les iniciatives, en promou d’altres, és d’una puntualitat perfecta, d’una comprensió incomparable, d’un humor invariable… i encara té temps, quan jo l’amoïno furetejant en la seva biblioteca o robant-li el temps en una divagació inacabable, de sortir a sopar —o a dinar— a la Llotja de Mar o en algun celler a la manera d’Inca, per menjar sa porcella amb esclata-sangs (o amb el que demani la situació de l’any) i una bona ampolla de Binissalem.

El rendiment quantitatiu formidable que ha donat el seu treball s’ha mantingut en un to i una distinció de la més elevada qualitat. Moll és un home que treballa molt i que treballa bé. El seu valor científic no té res a veure amb el pintoresquisme més o menys genial que sol ésser habitual en el país: és, al contrari, un valor autèntic i autentificat a tot arreu. En els seus treballs més tècnicament precisos, d’amenitat fatalment escassa, la realitat és sempre present i la informació magnífica. Moll és un humanista, preocupat pels problemes eterns —la claredat, la simplicitat, la intel·ligibilitat—, desproveït de passió —si no és la passió del que realment existeix, origen de tota justícia vertadera.

En el curs del meu últim viatge a Mallorca —darrers d’octubre de 1961—, Moll estava satisfet. És natural que ho estigués. El Diccionari es troba en la seva fi. Redactava, aquells dies, els articles de les últimes paraules de la lletra V. Després d’aquesta lletra, no quedarà per fer a penes res. En la cua del nostre abecedari —la X, la Z—, el nombre de paraules és insignificant i d’una dificultat relativa —suposant que en les coses del llenguatge no sigui tot molt difícil. Per Nadal el Diccionari estarà llest. Per mi serà una gran satisfacció publicar aquest petit retrat coincidint amb aquest memorable acabament. Li pregunto:

—¿Quant de temps ha durat la gestació del Diccionari?

—Seixanta anys, més aviat més que menys.

—¿Quantes cèdules tenien a la calaixera o calaixeres del vicari general quan publicaren el primer volum?

—Aproximadament, més de 3.000.000 de cèdules lexicogràfiques.

—Quant temps fa que treballa en el Diccionari?

—Més de quaranta anys.

—Està cansat?

—No. Cansat, no. Estic saturat. Estic saturat de Diccionari. Quan hi posaré el punt final tindré la il·lusió d’haver quedat lliure d’una gran responsabilitat.

—De tota manera, deuran quedar els dos primers volums. Deu tenir pensat, sobre aquest aspecte, el que n’haurà de fer.

—Els reeditaré de seguida. El Diccionari ha de ser un conjunt coherent en tots els seus aspectes, ha de tenir un to general que no pogué tenir. Començarem per la reedició del volum segon i després donarem el primer, amb el pròleg justificatiu i la bibliografia que hem utilitzat, que és molt més vasta que la que publicàrem al principi. El treball bàsic per a la reedició no serà pas difícil. Es donarà als articles l’indispensable ordre ortogràfic, es traurà el que és balder i s’hi afegirà el que falta. En gran part, aquest treball ja és fet. No s’ha de fer res més que imprimir-lo i publicar-lo.

—I les calaixeres, on iran a parar?

—L’Estudi General Lul·lià —deixi’m tenir aquesta il·lusió— serà algun dia la Universitat de Mallorca. Al pas que anem, en el món hi haurà tanta gent, que aquests establiments s’hauran de crear. L’Estudi General no és pas un centre dedicat exclusivament als estudis lul·lians; aquests estudis formen la part corresponent. L’Estudi General concentra tots els aspectes de la cultura. Hi haurà, és clar, una secció filològica i lingüística. És en aquesta secció que iran a parar les cèlebres calaixeres. Enlloc no podran estar més bé.

—I quan tingui tot el Diccionari acabat i publicat, ¿no farà un diccionari abreujat dels seus deu enormes volums?

—Em sembla que no tindrem més remei. El Diccionari s’esgota. Dintre de poc no en quedarà ni un sol exemplar. Si en el moment de publicar els volums haguéssim pogut disposar de diners, dels diners indispensables, hauríem fet una tirada més llarga. Ara, acabada l’obra, tothom la voldrà comprar… i ningú no la trobarà enlloc. Seran els comerciants de llibres els qui hi ganyaran diners. Però vostè ja ho sap. És el que sempre passa en el país.

—I quan tindrà tot això endegat, ¿què farà, senyor Moll? Reposarà? ¿No creu que haurà arribat el moment que vostè i jo anem una mica a passeig? L’adverteixo que passar mig anyet entre l’Empordà i el Rosselló no estaria gens malament. Per vostè seria com si vingués a veure la família després del somni de Menorca, que ha durat sis segles.

—És clar que estaria bé, però em sembla que ni vostè ni jo no podrem anar mai a passeig. Hem nascut per treballar, per estirar el carro, com vostè sol dir. Sempre tindrem feina, què hi vol fer?

—De tota manera, vostè pot estar content: en un país on no s’acaba mai res, on no són acabats ni els campanars de les esglésies, vostè ha acabat una cosa: el Diccionari. Està molt bé. Vostè deu recordar, potser, el que vaig escriure sobre Pompeu Fabra en aquesta processó d’Homenots. Fabra és l’únic home del meu temps, en aquest país, que ha triomfat: ha fet una reforma general i l’ha imposada perfectament. Vostè, quan tindrà el Diccionari acabat, també haurà triomfat plenament. A mi m’agraden les coses acabades, que són les realment confortables i positives. Ens hem tornat molt primmirats, senyor Moll! Hem trobat un argument per a la nostra indolència: la perfecció. Amb l’excusa que les coses perfectes són inassolibles ens dediquem al dolce far niente. La perfecció? ¿Vostè té alguna idea sobre l’existència d’alguna cosa perfecta? Quan en conegui alguna, em faci un senyal i li ho agrairé. Les coses s’han de fer bé, tan bé com es pugui. Però no fer-les perquè no es poden fer perfectes és una infecta simulació d’intel·ligència. Vostè ha publicat els deu enormes volums del Diccionari, de mil planes aproximadament cada volum i dues columnes a cada plana, posant a cada frase tots els seus coneixements, la seva discreció, la seva meravellosa claredat. Ha fet un excel·lent diccionari de la seva situació i del seu temps. Amb els anys el seu Diccionari serà millorat… o empitjorat, ja ho veurem. Val més reservar una mica la nostra terrible tendència a la profecia. El Diccionari té un to equilibrat entre el públic del país i el que conté. És, al meu entendre, la qualitat primera que posseeix.

Home de les Illes, Moll es troba dintre d’una tradició normal d’equilibri. Jo estic agraït a l’autor del Diccionari. Està molt bé. Conec, fins on un profà de la filologia pot conèixer aquestes coses, els volums d’aquesta obra. M’han fet molta companyia. Hi he passat hores i hores, en aquests últims anys, de la meva vida. Hi he après moltes coses. Hi he trobat una gran quantitat de coneixements, molta amenitat —cosa importantíssima en els temps que corren i en les circumstàncies en què ens trobem— i ni una ombra de pedanteria. La lectura del Diccionari és una pura delícia. L’obra de Moll és gustosa, plena, literalment saturada d’essències d’aquest país, d’una varietat prodigiosa, d’un popularisme elegant, d’un bon sentit científic —és un sentit que demana una moderació arriscada— admirable, d’un gust saborosíssim. Aquest Diccionari i, és clar, el de Joan Coromines són les meves lectures predilectes. És una lectura que em va bé per al cos i per a l’esperit. No m’ensopeix ni m’exalta. Em manté l’esperit despert, sensorialment i intel·lectualment despert. El contacte amb el parlar d’un poble a través dels segles és la cosa més gustosa, la més lliure, la més fascinadora i la més obsessionant que es pot donar en el terreny de les sensacions i de l’esperit. La història d’una llengua és una lliçó d’humilitat permanent —i una font d’il·lusions inexhaurible.

Francesc de B. Moll —que és un home d’estatura regular, un cos ni gras ni prim, ple de vida, un cap més aviat gros, amb una tarota de nas respectable, un front fugitiu i un punt de miopia en els ulls, vençuda a cada moment per la vivacitat i la curiositat de la persona—, té al meu modest entendre, tres qualitats de visibilitat certa. En primer lloc és un gran escriptor. El Diccionari està admirablement escrit. És un escriptor clar, diàfan, d’una simplicitat molt difícil, directa, que disposa d’uns mitjans expressius com rarament se’n troben a l’àrea del país. Més que a complicar, obscurir i enfarfegar, tendeix a aclarir, a simplificar, a precisar tot el que emprèn, símptoma magnífic de l’organització d’un esperit. És de seguida un home d’una elegant naturalitat, d’una esvelta i candorosa manera de ser, de pensar i de fer. No l’he trobat mai ni ignominiosament reservat ni pedantescament gratuït. En el camp dels seus coneixements, més que un dogmàtic atabalat és un problemàtic de prospecció llarga, i en les seves posicions tan ben sabudes la seva bona fe és permanent, tant si és arriscat com si practica la cautela. En aquest sentit, és molt normatiu i d’un gran bon consell. El seu bon gust és infal·lible per les raons que es desprenen del que acabem de dir. Format en el rigor del germanisme filològic, se’n riu una mica. Les monstruositats no fan per a ell. És, finalment, un home d’una gran humanitat, saturat de poesia i de realitat, tolerant, comprensiu, clar, equilibrat, tenaç, saborós, d’un bon humor permanent i d’una fe que fa del seu contacte una activitat agradabilíssima. Moll és un home de primer ordre —un home, en fi.