14 d’agost

Marxo a Calella. És la vigília del sant de la senyora Maria —la meva mare. És una festa familiar important —i com que som a l’estiu, encara ho sembla més. A l’estiu, les festes semblen més lluents que a l’hivern.

Agafo, com sempre, a l’estació de França, el tren correu de primeres hores de la tarda. Aquesta estació és desgavellada i infecta. Hi ha una llarga cua davant de la finestreta. Molta gent, molta calor. De vegades, la marinada humida ens omple el nas de la bravada que exhala el pixum dels cavalls dels cotxes de punt, dels simons i de les centrals que fan el servei de l’estació. Aquesta olor del líquid, barrejada amb la calor asfixiant i de la impregnació del fum de carbó de les màquines, produeix una simfonia olfactiva d’una amenitat molt petita.

Finalment el tren es posa en marxa, i, com que la gent, cosa rara, ha acceptat unànimement l’obertura de les finestres, passa un aire agradabilíssim. Però la llum és molt dura i absolutament incòmoda, malgrat el seu empastifament. La calor de l’estiu, a l’aire lliure, en aquest país, és tolerable perquè sempre fa una mica d’un o altre ventet. En canvi, la llum es posa entre cella i cella i fa com un engavanyament. El viatge és monòton. El tren s’atura a totes les estacions. La gent baixa i puja. Se senten els tocs de les campanetes. A cada estació el dring és diferent. Els xiulets de les màquines. Ben mirat, són una cosa ben absurda aquests xiulets. Fan passar la tarda. Una cosa o l’altra s’ha de fer. Llegir és molt difícil. El trontoll dels vagons fa moure massa les lletres i es fa difícil de confegir. Els viatges que fins ara he fet en tren m’han fet comprendre que hi ha una quantitat de gent que s’hi troben bé, que una vegada asseguda als bancs —més aviat incòmodes— dels vagons els surt a la cara i a tot el cos una cosa que podríem anomenar la satisfacció ferroviària. Viatjar en tren, com anar a menjar a la fonda, agrada a la gent —potser per la mateixa raresa d’aquest esdeveniment.

Després de l’estació de Granollers, la via fa una pujada. El tren alenteix la marxa. La màquina bufa. Arriba un moment que caminem a pas de tortuga. Quina manera de bufar, valga’m Déu! De tots dos cantons de la part frontal de la màquina, en surten, a tota pressió i d’una manera alternada, dos esquitxos de vapor blanc que fan un núvol de pols en les herbes seques dels cantons de la via. «Sent com bufa?», em diu un senyor enriolat que seu al costat meu. Aquest senyor està content. Potser troba que aquests esbufecs justifiquen plenament el preu del bitllet. Arriba un moment, ja a dins del túnel, fosc com una gola de llop, que el tren arriba al capdamunt de la pujada i comença el pla inclinat invers. Hom passa, sense gaires compliments, de la silenciosa lentitud a un soroll horríson de ferralla, de fustam desconjuntat i de cossos humans que s’agiten i saltironegen en el seu seient. La màquina xiula llargament. El xiulet fa un efecte alegre i voleiadís. La sensació de velocitat és molt forta. Sembla com si l’aparatosa i enorme andròmina del tren hagués iniciat el descens per un precipici. El vent escabella la gent. El carrisqueig dels frens. «Sent com frenen?», em diu el senyor que seu al meu costat amb el mateix enriolament de fa un instant. Aquest senyor segueix atentament tots els incidents del viatge, no se li escapa res. Practica les palpitacions del tren. Potser és un orsià actiu. Després d’una estona el comboi perd embranzida i sembla entrar en una velocitat normal i enraonada. Per les finestretes no entra tant de vent. La gent agafa una certa fixesa. A la parada de Llinars, l’escalfor es barreja amb el silenci. Les fulletes d’acàcia dels arbres de l’estació tenen una immobilitat completa —un verd esblaimat i tebi. En els seients, els viatgers anem suant a poc a poc. Les dones grasses tenen un aire acalorat, semblen dominades per un desfici vermellenc —com una lleugera asfíxia. Amb poques empentes es descordarien. Les de menys pes no es descomponen tant, però la suor els unta lleugerament la pell i no semblen tan coriàcies. La tarda va passant.

Passat Sant Celoni, comencen les arbredes de pollancres. La Tordera i totes les rieres que hi aflueixen creen arbredes de pollancres. Pel meu gust, és el principal encís paisatgístic d’aquest viatge. La comarca de la Selva, en acostar-se al fil, ondulat, dels contraforts del Montseny i de les Guilleries, fa arbredes, de la mateixa manera que en el meu país la proximitat del mar proposa pinedes simètriques i fosques a la vista humana. El curs de la Tordera i l’estany de Sils, que tingué antigament una existència i avui només es produeix quan les pluges inunden el país, són els elements actius dels pollancres. De vegades, les arbredes es troben al costat mateix de la via. Les he vistes en tot temps: a l’hivern quan els arbres tenen una nuesa purament lineal, sovint amb vastes taques d’aigua lívida, com un espai lacustre sobre el qual els arbres es mantenen erectes i immòbils com si s’haguessin mort verticalment. I naturalment en el bon temps, quan els pollancres presenten la seva elegant i fina abundància arbòria.

Són un bosc les arbredes? Sí i no. Per a ser un bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic, la impossibilitat de veure en la selva —fins i tot en les nostres modestes selves— més enllà del nas. La frase alemanya: «Els arbres no deixen veure el bosc», és, potser, la quinta essència de la selva, no solament verge, sinó sorgida sobre els accidents naturals del terreny, és a dir, sense ordre ni concert. L’arbreda és, per contra, el bosc enjardinat, alineat, seguint unes perspectives, plantat d’arbres uniformes i, per tant, de formes repetides, és a dir: pensant en un rendiment gairebé infal·lible. Però, per altra part, tampoc no es podria dir que és un jardí, ni tan sols un jardí molt simple, perquè encara que l’arbreda necessiti un espai pla i tingui una alineació perfecta, d’un perspectivisme matemàtic, no conté cap element de caprici ornamental i decoratiu. Tinc una debilitat per les arbredes, no solament perquè en el meu país no n’hi sol haver, sinó perquè és una forma situada a mig aire del jardí i del bosc, que és la forma de jardí natural més acostada al nostre temperament, a una forma de gràcia sense afectació que satisfà el gust més real. La defensa del jardí contra el bosc, de la cultura contra el naturalisme, realitzada pels noucentistes, està molt bé, però els extrems em toquen poc. Prefereixo un entremig que no engavanyi massa ni d’un cantó ni de l’altre, que em deixi respirar naturalment.

M’agradaria de conèixer els jardins geomètrics italians i francesos i els jardins anglesos més lliures. Potser algun dis els podré veure. Qui sap, Mare de Déu! Fa anys que en sento parlar a conseqüència de la polèmica del noucentisme. Els jardins caòtics, amb pedres, plantes exòtiques i elements «grutescs» —nom que ve de gruta—, fantasies decoratives merament mecàniques, m’agraden poc. Ara s’han posat de moda. Semblen jardins per a genis. A mi m’agraden els jardins barats, tranquil·litzadors i autèntics. L’arbreda és el jardí més primitiu i més simple; la idea arquetípica del jardí obeeix a la pura i simple comptabilitat del propietari. Els arbres són plantats a les distàncies exigides per al seu més ràpid creixement —i rendiment. La meva idea que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda, està en l’essència de l’arbreda. Per altra part, les arbredes són elegantíssimes. Què se’n podria dir més?

Quan el tren arriba al país de les arbredes —situat grosso modo entre Sant Celoni i Riudellots— s’inicia de vegades el crepuscle. A l’hivern, la tarda començava d’obscurir-se. Quan l’arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d’arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d’uns cavallets. Semblava que el tren s’aturava i que els arbres es posaven a rodar sobre un eix invisible, i aquest moviment funcionava tan bé que semblava d’un mecanisme perfecte. En la llarga monotonia del viatge, aquest moviment, com les truites tan fabulosament grogues —truites que semblaven d’ous de canari— que es venien a dins d’un llonguet a l’estació de l’Empalme, eren dues autèntiques sorpreses. A l’hivern, ja fosc, hi havia de vegades, en les arbredes, la lluna plena. A terra, els bassals de les últimes pluges eren tan envaïdors que donaven al país un aspecte lacustre. Sobre les aigües melangioses i lívides, tocades per la lluna, els arbres descarnats, lineals, es mantenien en un ordre perfecte. Era un paisatge irreal, que semblava somiat, lleugerament sinistre, però d’una tendresa estranya —probablement la tendresa tan fina del paisatge de la comarca de la Selva. Amb el bon temps veia —des del tren— les arbredes en la seva esplendor modesta, generalment solitàries, les ombres clares fugint sobre la terra —sobre l’herba fresca amb les petites flors silvestres. M’hauria agradat de passar una tarda o dues en algun d’aquests indrets amb alguna senyoreta afeccionada als encants de la naturalesa. Però una combinació semblant, que a priori sembla tan fàcil i senzilla, encara no s’ha produït i és ja difícil que es produeixi. És molt possible que estigui predestinat tota la vida a passar amb aquest tren davant d’aquestes arbredes i a no aturar-m’hi mai. És gairebé segur que seran un element imaginatiu de la meva precària fantasmagoria.

L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats i és alt, esvelt i elegant i sembla haver estat creat per donar a les arbredes l’encant que tenen. El pollancre té una fulla que quan passa una mica d’airet repiqueteja d’una manera alegre i deliciosa, i així en aquests paratges hi ha sempre un sorollet més o menys viu que fascina càndidament els sentits. Per altra part, la fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet —com la de l’olivera—, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbres una escuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible. Des del tren jo pensava aquesta tarda en l’agradable gràcia que tindria allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel, i passar una estona contemplant aquests moviments vegetals tan prodigiosament innocents i divertits.

Les arbredes són, potser, l’espectacle vegetal del país més unit a la nostra manera de ser. És un espectacle molt canviant —d’una varietat que de vegades sembla difícil d’explicar, almenys en aparença. Potser la llum és l’element més decisiu del seu esperit. Amb determinades llums les arbredes tenen un acolliment alegre, radiant i agradable. Altres vegades, tenen un aspecte trist, decaigut i deprimit. De vegades arriben a produir, cap al tard, tan solitàries, una por indefinible.

Quan arribem a l’estació de Girona, el dia es fon i ja és el capvespre. Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc. A l’estació hi ha un cert moviment. Passa un ferroviari amb el fanal vermell encès. Un altre llàtzer, vestit de blau, dóna un cop de martell a les rodes per constatar la bona marxa del material.

—Sent el martell? —em diu el senyor enriolat que seu al costat meu. És curiosa la quantitat d’esperits obvis que és possible de trobar en el país. La campaneta de l’estació fa el primer toc. Al cap d’una estona fa el segon toc. Passa una mica més de temps i es produeix el tercer toc—. Sent la campaneta? —em diu el senyor enriolat que seu al costat meu. Arriba un moment que la reiteració d’obvietats d’aquest senyor me’l fa veure com un home estrany i enigmàtic. Que és un pertorbat em sembla clar. Però potser no és ni tan sols un pertorbat. Potser és un simple barret de rialles empordanès que va a casa seva a passar la festivitat.

El tren reprèn la marxa i enfila la recta sobre el pont de l’Onyar. El gran jardí, completament obscur, de la Devesa queda a l’esquerra; l’aglomeració urbana de Girona, a la dreta. Unes llumetes pobres i tristes esquitxen les edificacions impersonals. La terrible impressió que dóna sempre l’obra humana d’aquest país, de no ser mai acabada. La llum precària de les bombetes elèctriques em porta a la memòria l’erotisme de l’adolescència col·legial. Tot em sembla vell —i, en tot cas, mig esborrat en la llunyania del passat. El tren alenteix la marxa: la via deu fer una mica de pujada. M’acosto a la finestra, ara desemparada. Hi ha viatgers de finestreta, que no la desemparen mai. A través dels ferros del pont apareixen les llums dels pisos de la corba de l’Onyar. Es veu una esquifida coloraina lumínica sobre l’aigua grassa i macilenta: un riell d’or fos, de color de mel. Sobre un pont que és llunyà crepita un arc voltaic: l’espasme de claror blanca sembla il·luminar vagament el campanar de Sant Feliu. El pont passa avall i sobre la finestreta apareix ara el barri de Sant Pere de Galligants, que sembla penjat sota la massa vagament formulada de la Catedral. Les llums de Sant Pere són com en els anys passats, les més melangioses i grogues —d’un grog oliós i ranci— de la ciutat. És una llum que sembla inseparable de les velles pedres, de l’escrostonament pobre i suat de l’habitacle. Quants records! Veig la passarel·la de fusta que utilitzàvem per a passar el riu, l’aigua dels estanyols marginals, esquitxats per la misèrrima llum urbana. Dins el soroll estrepitós del tren sento a l’orella el cant de les granotes, el vent entre les canyes esquifides, les notes d’un manubri llunyà, un petit tremolor de lluna sobre les aigües aturades. Però el tren passa i tot fuig enrere, en la vaguetat inextricable del passat.