30 de maig

El meu pare em crida al seu despatx. Era inevitable. El despatx del meu pare és una habitació ordenada i glacial, una de les que conec menys de la casa. En una prestatgeria hi ha la Enciclopèdia Universal Ilustrada de Montaner i Simon.

Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat —darrere d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversa s’arma sense cap preàmbul.

—I bé, què penses fer? —em diu com si parlés del temps, indiferent.

—No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

—Però per a examinar-te hauràs d’estudiar. On penses estudiar? A Palafrugell? Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

—Això és exacte.

—Les distraccions no s’hi acaben mai…

—D’acord, jo pensava que, per a assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per a estudiar…

—Probable. A Barcelona, hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

—De calor, en fa a tot arreu, és clar…

Es produeix una pausa llarga…

Després, la conversa reprèn amb un augment de premiositat verbal.

—Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, quins són els teus projectes? Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

—En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és mot lent, és un procés molt llarg…, i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

—Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat… Hem fet un gran esforç… Us hem donat carrera. Les coses, a mi, m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…

Vaig reaccionar de seguida contra la producció d’una situació de llàstima.

—Un altre dia parlarem de tot això —li dic—. Potser ara no és el moment.

—No és el moment, és clar.

—El que cal és començar, decidir-se —decidir-se com més aviat millor.

—No vagis tan cremat, tampoc…

—A primers de mes, marxaré a Barcelona. M’examinaré pel setembre de les assignatures que falten. En arribar a Barcelona, miraré de trobar alguna cosa que pagui la dispesa, i els extres… És això?

El pare queda tot parat. Feia mesos i mesos que planejava mentalment aquesta explicació. No gosava plantejar-la. Li feia molta angúnia. Jo esperava la conversació feia més d’un any. Per a mi, aquest retard ha estat una propina. Per a la família, ha estat probablement una enorme càrrega. Per fortuna, l’equívoc s’ha acabat.

En començar la conversa, el meu pare tenia dos temors: primer es pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li feia temor d’haver de parlar clar, d’haver d’ensenyar les cartes. Tot això, naturalment, és molt delicat; és positivament d’agrair. Però amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.

Quan veié que no em donava cap disgust en l’ordre personal i que més aviat li agraïa l’esforç de parlar-me clar, quedà potser, al principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat d’arguments emmagatzemats, molts d’ells elaborats amb laboriositat. Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin inútils per obvietat.

Després, quan aquest primer moment hagué passat, tingué —n’estic segur— una gran alegria. S’alçà, en tot cas, de la cadira de braços del despatx, content i gairebé enriolat.