7 d’abril

La Societat Sportiva Pompeia. Records de la vida d’estudiant. Avui en una farmàcia de la Rambla he vist l’orla del curs de l’apotecari, penjada en una paret, emmarcada dins d’un marc aparatós. A dalt hi havia els catedràtics, amb la toga i el birret, les barbes i la respectabilitat rutinària de la gent de l’època. A baix, a dins d’uns ovals, treien el cap una sèrie de joves d’unes faccions que m’han semblat borroses i incertes. El nas, considerable, sobremuntat dels vidres d’unes ulleres del meu amic, ocupava un dels ovals de la composició tan solemne.

He pensat que estic a les acaballes de la carrera, que dintre de pocs mesos em posaré davant d’un fotògraf, el qual, amb una pera de goma a la mà, fixarà la meva fesomia. Que aquest retrat ocuparà l’oval de l’orla del meu curs, la qual haurà d’ésser penjada en un o altre pany de paret. Ara, si em féssiu dir quin serà el pany de paret que haurà de sostenir l’andròmina, em veuria molt compromès. No ho sabria pas dir, francament.

Tot això m’ha portat a pensar una mica en la meva vida d’estudiant. La gent sol dir que els estudiants fan una vida alegre, lleugera i divertida. Fa una pila d’anys que faig la vida de l’estudiant. Però no he pas trobat, encara, que aquesta vida que he portat fins ara hagi estat alegre, lleugera i divertida. Podria ésser que ho hagués estat; que jo no me n’he adonat és, en tot cas, un fet indiscutible.

D’estudiant he format part de la Societat Sportiva Pompeia, però no pas com a sportman, sinó com a oficial de secretaria. La necessitat de treballar, de guanyar algun diner, em persegueix des de la més tendra adolescència amb una persistència colpidora.

—Dues hores de feina al dia i dotze duros el mes. Et convé?

—T’ho agraeixo molt —vaig dir malenconiosament, recolzat en una de les columnes del pati de la Facultat de Dret.

—Hauràs de fer les actes de la societat, estendre els rebuts i portar la correspondència.

—Està bé.

El meu interlocutor era un condeixeble molt vital, actiu i emprenedor: Bonaventura M. P… De tots els companys de curs, era el que tenia una superfície social més extensa. Era molt simpàtic. Era un dels estudiants de la Facultat que menjava una més considerable quantitat de sandvitxos a Canaletes, diàriament. Era d’una família molt coneguda —coneguda sobretot políticament. Al Passeig de Gràcia saludava, d’una a dues, moltes senyores i senyoretes adorables. Era, a més a més, secretari del Club Pompeia i un dels seus més actius animadors. Tot indicava que el seu avenir seria joc de poques taules. En definitiva, és preferible que les persones que us han de fer un favor estiguin sòlidament situades, pensant sobretot en els favors futurs que us hauran de fer.

P. em donà l’adreça de l’oficina, que estava situada en una travessia del carrer de Salmerón, al costat del teatre Pompeia.

I així, a les cinc de la tarda d’un dia del mes d’octubre, pujava Passeig de Gràcia amunt amb el cap ple de pensaments. Seria exagerat dir que estava content: estava encuriosit, extremament encuriosit. Havia sabut, en el curs dels últims dies i amb referència al meu treball, tantes notícies!

—Darrere d’aquesta Societat Pompeia —m’havien dit alguns— hi ha els frares del convent del mateix nom. Si et portes bé, no et faltarà mai més res. Són rics, són potents, fan i desfan en la societat del país. Treballa i no te’n penediràs!

—La Societat Sportiva Pompeia —em digueren uns altres— ha estat muntada per separar les bones famílies de la influència dels jesuïtes i posar-les sota la dels frares de la Diagonal. Per ara, sembla que va molt bé: les senyoretes i els joves hi tenen molta tirada i s’hi fan molt bons casaments.

La curiositat era de producció indefectible. Jo em pensava que m’havien donat un càrrec d’oficial de secretaria, i en realitat el que P. havia fet era complicar-me extraordinàriament la visió del món. Estic parlant d’una època que se situa en els meus primers anys de carrera, en l’època més infantil i ingènua del meu pensament. Per altra part, he estat sempre un jove lent i simple. Sovint, darrere de coses que els altres veuen enredades i complexes, jo no hi veig més que un joc mecànic d’entrades i sortides. Moltes vegades em preguntava: «Com és possible que la gent sigui tan difícil de comprendre?». La meva incapacitat, la pròpia falta de sagacitat, era molt evident: em trobava en aquella edat en què hom no pot arribat a imaginar que existeixin altres fets estranys i complicats que els que porta el diari que hom llegeix.

«A veure el que passarà…», em deia tot enfilant el carrer del despatx, un carrer ple de crits, de criatures, de carros, de papers i de peles de taronja per terra. Abans de passar la porta, del fons del carrer sòrdid vaig donar una ullada enrere: la llum lívida, lleugerament daurada, del crepuscle, el moviment del carrer, em semblaven una cosa de meravella.

A dins del passadís, obscur, una veu m’aturà:

—Què se li ofereix?

Li vaig explicar de què es tractava. Tot parlant ens anàrem endinsant pel passadís fins que arribàrem a sota d’una bombeta elèctrica que cremava moribundament. L’home que em parlava era petit, ros pàl·lid, la pell dels pòmuls lleugerament rosada, els ulls blaus i profunds. Anava molt ben pentinat i engomat. Portava un vestit blau; un mocador blanc, de seda, li passava pel coll enravenat, i calçava espardenyes. Era el tipus inconfusible del tuberculós de barriada barcelonina.

—Vingui! —em digué—. Parlarà amb el senyor Codina.

No podria pas dir per on passàrem. La casa em semblà enorme i complicada: en un moment determinat em semblà que passàvem per darrere de l’escenari d’un teatre buit i tètric. La il·luminació, en tot cas, era molt deficient. Sobre de les bombetes hi havia un gruix de pols i algunes tenien una cortina de teranyines. Després de travessar diversos corredors arribàrem davant d’un rectangle de porta il·luminat.

—Vostè mateix… —em digué l’home del vestit blau.

Vaig mirar a dins. A l’habitació hi havia un fum espès i blau. Al fons, darrere d’una taula, vaig veure un home que en el precís moment que jo entrava feia una quinta de tos amb els ulls injectats i un mocador d’herbes a la boca. Vaig donar una ullada al lloc. L’habitació era quadrada, molt baixa de sostre, i em semblà que no tenia cap finestra. Les parets eren plenes de rutilants cartells de festes d’esport, amb atletes de color de bronze que llançaven el disc, senyoretes amb suèters vermells o verds que jugaven a tennis amb un aire de gran distinció i automòbils que fugien per unes corbes que tenien generalment per fons un mar d’una blavor química. A part de la taula que ocupava el suposat senyor Codina, n’hi havia una altra, i arrambades a les parets set o vuit cadires.

Vaig esperar tímidament que el dit suposat senyor trenqués definitivament la quinta, i després vaig presentar-me.

—Entri, entri… El senyor P… ja me n’ha parlat. Molt gust de conèixer-lo.

El senyor Codina s’alçà amb una certa dificultat. M’allargà la mà. Era un home d’uns quaranta-cinc anys, carregat d’espatlles, alt, sec, d’ulls tristos, d’orelles grosses, separades i transparents, amb uns cabells lacis molt negres, tacats de brillantina, i una gran ondulació capil·lar sobre el front estret, accidentat i dur. Parlava amb una veu una mica atenorada i un to lleugerament sorneguer. Des del primer moment vaig veure que li era grat deixar que la cigarreta que fumava es cremés per ella mateixa tartàricamente penjada al seu llavi inferior i refilar-se alhora amb les seves enormes mans de goril·la, blanques, amb taques roges, el bigoti recremat. Portava coll i punys de cel·luloide i una corbata feta sobre un motlle de filferro. Un llapis groc li sortia còmicament de la butxaca de l’armilla.

—Si vol —vaig dir-li després dels compliments de rutina— ens posarem a fer feina.

—Tanta pressa té? Segui i fumi… —digué allargant-me un paquet de 0,45. —I sense fer cap pausa, seguit—: Ja ha llegit el discurset? Cosa bona, li ho asseguro. No ens el mereixem…

No vaig pas endevinar de quin discurs es tractava, però vaig tenir l’encert de presentar el somriure més amable i corroborador del meu repertori.

—Ja veig que ens entenem! —digué bonàriament, amb un somriure tocat de felicitat que deixà veure les seves dents arruïnades, grogues de nicotina—. Val més així.

Després de parlar una estona llarga, durant la qual vaig adherir-me sistemàticament al criteri del senyor Codina, no hi hagué més remei que posar-nos a treballar. Hi vaig anar de bona gana, perquè aquest era el tracte. El senyor Codina em semblà més aviat fatigat i displicent. No hi ha res que avorreixi tant com haver d’ensenyar el que hom fa cada dia.

El llibre d’actes estava endarrerit, però dins dels fulls hi havia unes notes que convenientment inflades podien donar origen a unes actes molt ben girades, magnífiques, absolutament arrodonides. Hi havia un paquet de cartes per contestar, sense la menor transcendència, en les quals la frase més important era el «Dios guarde a usted muchos años». Després, el senyor Codina, amb un aire més paternal, m’ensenyà de fer rebuts. Era la cosa bàsica de l’oficina. Em passà un llibre monumental. Cada plana corresponia a un soci, fitxat a la capçalera de la plana. La capçalera tenia afegits dotze paperets verds, corresponents als mesos de l’any.

Vaig asseure’m a la taula desocupada d’aquella diguem-ne secretaria. El senyor Codina em passà ploma i tinter.

—En aquest llibre —em digué—, hi trobarà els noms del bo i millor de Barcelona. S’han d’estendre els rebuts del mes d’octubre… Lletra clara i endavant! —afegí donant-me el mot d’ordre del bon oficial de secretaria.

Després recollí els seus estris de fumador —el paquet, el llibret Job i la capsa de llumins—, s’acomiadà vagament amb un «ja ens veurem!» i desaparegué. Vaig posar-me a treballar després d’haver fet una recapitulació dels meus coneixements pendolístics. Vaig decidir escriure el nom del soci amb la lletra més gòtica que vaig saber; l’adreça, en lletra anglesa claríssima i la quota de la mensualitat en la lletra rodona més ben corbada de què foren capaces les meves manetes. Aquestes iniciatives foren trobades, més tard, plausibles i aprovades generosament.

Entre rebut i rebut, vaig donar una mirada al llibre. Hi vaig trobar els noms més impressionants de Barcelona, el bo i millor de la ciutat, les figures que es dediquen a la vida de la societat i surten a les notes gratuïtes —perquè les que paguen tenen menys importància que les que hi tenen una mena de dret implícit—, les que es dediquen a l’esport car, a part de les més conegudes per la seva riquesa, les seves virtuts i els seus coneixements a l’hora de menjar, que són les que en tenen més. Altres n’hi havia encara de les quals jo no tenia ni idea, que m’havien passat —com aquell qui diu— per ull i que em semblaren tan respectables com les primeres. La llum pròpia dels uns aclaria la lleugera opacitat dels altres i el conjunt quedava perfectament il·luminat. Tot plegat em tocà el cor. Vaig quedar meravellat.

En sortir de l’oficina, vaig demanar, al carrer, l’hora que era —perquè jo no he tingut mai rellotge—, i resultà que hi havia passat una hora més del compte. Eren les nou del vespre. El carrer Gran de Gràcia, il·luminat d’una llum blanca magnífica, era ple de gent que pujava i baixava sorollosament. El groc dels tramvies era rutilant. Feia una nit tèbia.

En els dies successius vaig anar a l’oficina amb una absoluta puntualitat. El xicot del vestit blau m’acompanyà, les primeres vegades, pel laberint dels corredors. M’encengué els llums de la secretaria. Després vaig anar-hi pels meus propis passos. No vaig pas veure, durant una pila de tardes, el senyor Codina. Així vaig trobar-me en un estat de completa solitud, enmig d’aquelles quatre parets decorades amb cartells esportius, manipulant aquell llibre de rebuts que em féu una impressió tan profunda. Un llibre de rebuts és una vulgaritat. Avui ho reconec. Però llavors estava molt lluny de veure-ho.

Els qui no em conegueren a disset o divuit anys no podran comprendre mai la intensitat de l’efecte màgic que em produí la lectura d’aquell llibre. Jo era un primitiu, un pur primitiu, un fang tot just deformat per l’assimilació mecànica dels tòpics més corrents, més persistents. Es pot dir que l’única cosa que m’havia ratllat havien estat els prejudicis del carrer: el fetitxisme de la riquesa i de la brillantor, l’admiració del que es fa veure, l’adoració de les virtuts oficials. En aquella edat mítica i simplista el gènere més sagrat és el convencional. El que costa més d’arribar a assolir, un cert esperit crític, em mancava completament. I encara hi havia altres raons per a predisposar-me cap aquell estat: la vida familiar, freda, puritana i severa dels meus anys d’infantesa m’ha produït un excés d’emotivitat i de sentimentalisme que no he sabut mai, exactament, en què emprar. En aquell moment, aquest excés caigué, com un plom, sobre la balança dels tòpics recollits, vivíssims. Vaig quedar literalment impressionat, impressionat fins al grotesc.

Ho creureu? Gairebé m’enrogeix de constatar-ho: aquell llibre de rebuts en el qual hi havia el bo i millor de Barcelona em despertà l’instint de la seguretat, que és un instint permanent. Davant de les seves pàgines em vaig sentir a sopluig, como un pollet sota la ploma tèbia de la lloca. Sensació deliciosa… Vaig sentir-me cobert i estimulat i tots els dies que havia hagut de passar per a arribar aquella hora em semblaven una terrible tempesta passada a la intempèrie enmig d’elements desencadenats. Exactament la mateixa sensació que quan s’arriba a la vora del foc després d’un dia passat entre la neu.

Avui em costa de creure que la profusió de noms il·lustres que el llibre contenia existeixen realment i positivament. Però llavors la cosa era molt diferent. En aquelles hores, l’antropomorfisme de l’admiració em feia veure les persones físiques dels socis de la Societat Sportiva Pompeia rodejades de dolces i fascinadores senyores artísticament compostes al seu voltant, de fines senyoretes amb una cirera a cada galta, de criatures amb ales, en forma de querubins. Vaig naufragar en el més deliqüescent dels espasmes de misticisme burgès. No tinc pas por d’escriure-ho, perquè és un fet: em vaig sentir orgullós, intensament orgullós, de servir… Vaig sentir néixer, de seguida, espontàniament, la valoració moral de la meva posició.

«Que n’ets, de bona persona!», vaig dir-me resumint el que sentia confusament, però immergit en un bàlsam de satisfacció.

Aquells dies foren la lluna de mel d’una època saturada de pensaments infantils, recreats, amb retard, per l’adolescència. Doblement infantils. Ho vaig oblidar tot. Esperava amb ànsia l’hora d’anar al despatx. Els noms que el llibre contenien eren per mi absolutament desconeguts; però, d’alguns socis respectables, me’n figurava la barba platejada i el tirant de tipus, tan respectable, que tenien; m’imaginava les joies que algunes senyores devien posseir; la viva amenitat de les senyoretes; les grans fortunes lligades amb alguns noms… A través dels rebuts de color verd veia tot un món fascinador, enlluernador i magnífic… Vaig entrar a l’església de Pompeia i no em costà gens d’imaginar els frares de la casa amb la palma del martiri. Tot em semblà perfecte. L’orgull de servir em donava, a mi mateix, de la meva ànima, un dibuix de colom… Vaig anar també a veure el camp d’esports. No hi hauria pas gosat entrar. Vaig mirar-me’l de la porta estant… El lloc em semblà deliciós. Els xalets de fusta, pintats de color de sang de bou, amb les ratlles blanques dels marcs de les finestres, els camps de tennis, tan elegants i matemàtics, les cadires de ferro, les butaques de vímets, la concurrència nombrosa i distingida, tot plegat em donà una idea d’un autèntic paradís. Em semblà veure el meu amic P…, en pantalons blancs i un jersei de color de mantega fresca, parlant amb una senyora alta, esvelta i rossa. La composició m’entendrí, i amb el meu mocador vaig fer uns signes de presència i d’amistat. No em va pas veure. Per quina raó m’havia d’haver vist? Embadalit com estava, un automòbil que entrava esverat estigué a punt d’aixafar-me. Vaig fer-me enrere d’una manera que resultà còmica.

—Imbècil! —vaig sentir que em deien del cotxe estant.

Vaig tornar-me vermell i molt avergonyit. Però, ben mirades les coses, no era pas aquell lloc el que em corresponia. El meu lloc era a la secretaria. Així em semblà que l’adjectiu que m’havia llançat aquell senyor era perfectament just. Per què no dir-ho francament? Vaig donar raó a l’automobilista.

A fi de mes, la presència del senyor Codina sovintejà més. Examinà la meva feina. No formulà pas cap comentari explícit, però em semblà que la trobava plausible. Ens férem amics.

Per no donar-me massa importància, no vull pas parlar dels rebuts. Els emplenava amb un plaer infinit, passant la llengua dolçament sobre els meus llavis al compàs del moviment de la ploma, fent sentir, sense regatejar a la cal·ligrafia, el moviment d’anca just. Modèstia a part, els rebuts eren presentables i no tenien pas tara visible. Ja he dit que el senyor Codina tenia el llibre d’actes una mica endarrerit; això em donà l’agradable avinentesa de posar-lo al dia. Vaig passar hores divines fent els possibles per arribar a ésser un secretari tolerable. Finalment, vaig aconseguir de donar a la correspondència un fons i una forma d’exquisida amabilitat, de la més constant, ensucrada cortesia. La possibilitat que el senyor Codina fos un home una mica descuidat, capaç de no tirar les cartes al correu amb la màxima diligència, m’arribà a fer patir.

En tot cas, el seu tracte em resultà divertit. El seu fort era el domini del contrast. Si parlava, per exemple, del discurset del senyor Cambó, era gairebé segur que es tractava d’un discursàs ple de transcendència. Les comparacions, solia fer-les per baix, a base de reducció, donant al diminutiu un aire enjogassat i lleuger. Una vegada em digué, refilant-se el bigoti amb una absoluta gravetat:

—El reverend pare Rupert és un home molt il·lustradet…

Me’l vaig mirar fixament, sense parpellejar. No se li mogué cap múscul de la cara. Havia parlat amb una serietat indiscutible. Només que tenia aquella estranya manera de dir…

Un altre dia vaig fer-li el compliment de rutina. Vaig demanar-li:

—La seva senyora, està bé?

—La meva senyora està que peta, gràcies a Déu!

La resposta em semblà singular. Al cap d’un temps vaig tenir ocasió de veure la senyora Codina: estava seca com un clau, semblava posseir una gran flaquesa…

Senyor Codina, amargat senyor Codina, quin record m’heu deixat més complex! Què hi havia darrere de la vostra impressionant serietat, darrere del vostre crepuscular somriure? Éreu un humorista?, potser un frare exclaustrat perdut en el món de les contingències?, o simplement éreu un element valuós i distingit de la barriada amb el qual calia comptar necessàriament?

Trobant-me en ple entendriment per la considerable entitat a què faig referència, un dia, a l’hora d’entrar, em sorprengué de sentir, del passadís estant, una agra veu al despatx. Vaig acostar-me de puntetes a la porta i al cap de poca estona estava totalment assabentat del fet. Era un soci —fill d’un fabricant riquíssim— que havia anat a jugar a tennis. S’havia despullat en una cabina i vestit de blanc s’havia dirigit a les pistes. Havia deixat tot el que portava en un penja-robes, aparentment tancat, de la cabina. En tornar del camp l’esperava una desagradable sorpresa. La llengua és pobra per dir-ho amb una certa decència, però la cosa era senzilla: li havien —com ho direm?—, li havien robat la cartera. Hom féu immediatament les indagacions necessàries. La responsabilitat del personal subaltern havia quedat perfectament salvada. L’honorable senyor soci, després d’haver fet, al xalet, la protesta que els seus drets li permetien, havia vingut a queixar-se a secretaria.

—El fet serà comunicat a les persones que hi podran posar mà… —deia el senyor Codina, més mort que viu, enfonsat, les orelles baixes i una caiguda d’ulls desoladíssima.

—Comprendrà que això no pot anar ni amb rodes… Vol fer el favor d’ensenyar-me la llista de socis? —deia el visitant, cremat, arborat d’indignació.

—El fet és delicat i es farà tot el que es pugui… No oblidi, en tot cas, que en la societat més correcta del món hi pot haver elements estranys, filtracions desagradables, persones tèrboles…

Tot plegat em sorprengué; però si el senyor Codina no hagués pres, aquell dia, un tan accentuat posat d’amarga tristesa —que de primer antuvi vaig judicar exagerada—, ho hauria oblidat tot al cap d’un moment. Per desgràcia meva, es produí, al cap de pocs dies, una desagradable repetició dels fets. Una senyoreta de l’aristocràcia vingué a exposar al senyor Codina, amb una altiva displicència, el que li havia ocorregut aquell matí.

—És la segona vegada que em passa —digué—. Al Polo, no fa gaire, em robaren el portamonedes. Avui, al tennis, desaparegué la meva polsera. Tenia valor, però era, sobretot, un record de família. És absolutament desagradable, intolerable…

—Senyoreta —digué el senyor Codina amb un filet de veu trèmula, absolutament aclaparat—, es farà tot el que humanament sigui possible…

—És per desesperar-se…! —interrompé nerviosament la senyoreta.

—Les filtracions, els elements estranys, les persones indesitjables, són a tot arreu.

Aquestes paraules, que la primera vegada de sentir-les pronunciar m’afectaven, ara produïren a la meva oïda un efecte estranyíssim. No exagerava el senyor Codina? Elements estranys, persones indesitjables, filtracions tèrboles, quines coses noves per a mi! Quin significat tenien? Vaig començar de donar voltes a aquestes impressionants notícies, i una tristesa inexplicable em caigué sobre el cor. El posat d’absoluta desolació que tingué el senyor Codina aquell capvespre enfosquí encara la meva dolorosa confusió. Abans d’anar-me’n, en l’ambient sord, tètric, que es produí, vaig acostar-me tímidament a la taula de l’oficial primer:

—Què és tot això, senyor Codina?

Vaig fer la pregunta amb una ànsia a penes dissimulada.

El senyor Codina em mirà amb els ulls entelats i deixà caure amargament el cap.

—Ai, pobre xicot! —digué amb una veu blanca i trista, fent un gest vagarós amb la mà.

Vaig esperar que digués alguna altra cosa. Però no digué pas una paraula més.

Aquell vespre, d’una sotragada, vaig veure el procés invers que he intentat de descriure. El meu instint de conservació tractà de posar obstacles a la meva cristal·lització; vaig tractar de salvar el possible de l’estat d’ànim anterior. Fou inútil: una riuada de desencantament em submergí. Hi ha persones que neixen, visiblement, amb una idea aproximada de les coses de la vida. No he pas tingut la sort d’ésser d’aquests. M’ho he hagut d’aprendre tot en els anys més sensibles de la vida, quan l’emotivitat i el sentimentalisme sobrer em portaven cap a una eufòria crèdula i pueril. Per a arribar a tenir una mica de pell morta —vull dir d’experiència— vaig haver de torçar el coll de la meva joventut. Tots els contactes reals amb la vida foren dolorosíssims. M’hauria convingut néixer, evidentment, amb un cap de fusta absolutament garantit i unes dents esmolades i agudes. Però hi ha coses que no es trien. La darrera tarda que vaig passar a la secretaria ha quedat gravada en la meva memòria, i quan hi penso no em sé estar de riure.

El senyor Codina havia fet dir que un refredat el retenia al llit. Era sol al despatx quan arribà un senyor que per l’accent del seu parlar em semblà estranger. El seu cas era semblant al de l’aristocràtica senyoreta. Havia estat objecte, en dos dels clubs més distingits de la ciutat, de la reiterada atenció dels famosos elements indesitjables. Arribà molt descompost. Vaig procurar apaivagar-lo amb les pobres receptes del senyor Codina. L’efecte fou nul. Vaig decidir callar i deixar que passés el ruixat. Davant de la justificada, arboradíssima vehemència d’aquell senyor, vaig sentir una sensació física d’intempèrie. El meu mutisme no arreglà res. El monòleg anà pujant de to. A la fi m’amenaçà.

—En darrer terme —digué—, estic disposat a denunciar-los a vostès…

Rient, vaig respondre:

—Massa fort el que diu! No passi la mida! En tot cas, a mi, no em denunciarà pas…

—Per què ho diu?

Vaig alçar-me, vaig posar-me l’abric, vaig prendre el barret. Amb la mà al commutador, vaig afegir:

—Passi, per favor… Jo l’acompanyaré. —I vaig apagar el llum de l’oficina—. Estimat senyor, bona nit tingui…! —vaig dir-li fent una barretada en trobar-nos a la porta del carrer.

No vaig pas tornar més a l’oficina, però això no vol pas dir que no hi torni algun dia. Estic, avui, molt més preparat que a disset o divuit anys per a ésser oficial de secretaria. Ben poques coses ja em vénen de nou: no em ve de nou ni escriure aquestes planes, que de tan carregades d’ingenuïtat podem semblar una ficció displicent. Però ja vaig dir, més endavant —i això em servirà d’excusa—, que aquestes observacions han d’ésser situades en l’època més pueril del meu pensament.

I aquests són records de la meva vida d’estudiant: d’aquella vida que, segons diu la gent, és alegre i lleugera i regalada.