7 de desembre

Fa bon dia. Divago, pels carrers, a l’hora del sol, badant. Darrere els vidres d’una finestra veig un home groc, afinat, la roba baldera, un mocador al coll, blanc. Contempla la gent que passa amb un aire de preocupació, com si pensés —potser amb un sentiment d’enveja obsessionant. És un malalt.

L’aparició d’aquest home em fa recordar una cosa que vaig sentir dir, fa pocs dies, al cafè, al doctor Reixach. El doctor Reixach és un home gras, obvi, ràpid, el pensament del qual passa sobre les coses volant. El pus —deia— no és res més, en definitiva, que una concentració de glòbuls blancs. De la frase, les dues paraules: «en definitiva», no tenen rival.

Tot passejant arribo a l’estació. Hi trobo la gent del tren de les tres —malgrat que sempre hagi sortit a tres quarts. És el tren que enllaça amb l’exprés, a Flaçà. En aquesta hora, passa per l’estació, al cap de l’any, el bo i millor de Palafrugell. Al costat meu hi ha la senyoreta V. amb un jove de la població. La senyoreta V. té uns grans ulls negres. Espera el tren. Va a Barcelona. Vesteix molt elegant, i fa unes adorables moneries amb la cara. Potser està nerviosa. Potser ho fa per gust de subratllar la importància del seu viatge. El jove l’observa amb una sorpresa creixent. A l’últim li diu, sec i ràpid:

—Veig que fas moltes galindaines. De tota manera, comprens?, no n’hi ha per tant. A Palafrugell tots som iguals: peix fregit, julioles a la brasa…

La senyoreta es redreça lleugerament convulsada —tocada.

No es parla de res més a la població: del senyor Torras Jonama. Sembla que vol donar llargs mil duros per a la construcció de les escoles de la vila i de les dels pobles de la rodalia. És el nostre filantrop. Però, davant d’aquesta generositat, les reaccions són molt diverses. Hi ha molt poca gent que s’ho prengui seriosament. N’hi ha una altra part que diu: «Què s’ha pensat aquest senyor amb les seves escoles? Per tan ases ens té? És boig o el fa?». Hi ha, encara, un altre comentari més incisiu, si cap. Sentit al carrer: «Aquest ricatxo vol pagar les escoles? Per alguna cosa ho deu fer… Alguna en porta de cap…».

Tot això és injust, però la curiositat és indescriptible i cada dia més vidriosa. Però no crec que hi hagi res a fer.

Si no se’n torna ràpidament als Estats Units això acabarà en un sainet molieresc i vilatà. Arribarà un moment que les persones que el rodegen tindran treballs, passaran verdaderes amargors per a ocultar-li el que la gent diu d’ell —i això serà l’essència del sainet.

Si de vegades el trobo i no va massa acompanyat, em parla de la segona guerra civil i de la seva estada a Navarra. En té un record fresc i viu. Avui deia:

—Ah, si haguéssiu vist el rei, el Pretendent, amb la seva gran barba, els escapularis i les condecoracions que portava! Era impressionant. Era un home molt apreciat de les dones del país i tenia entrada en moltes cases… Era el vertader cavall de regal, un autèntic rei a l’antiga! Només havia d’alçar la mà… No sé pas si arribà mai a tenir un qualsevol criteri sobre les coses. Escoltava la banda de música com si digués el rosari i deia el rosari com si escoltés la banda. Però era un rei a l’antiga, un reiàs…

Coromina explica que un dia, a Girona, un senyor de la ciutat, molt respectable, deia a Rusiñol:

—Com és possible, don Santiago, com és possible que vostè i els seus amics, que són persones tan formals, persones tan bones i estimades, freqüentin aquestes donotes del barri, aquestes donotes de tres pessetes…

—Un moment, un moment! —digué Rusiñol aturant-lo en sec—. La meva era de quatre…!