4 de setembre

Al carrer de Cavallers trobo Marià Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit; queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme —modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

—Ja sabeu l’amistat que hi tic. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, disfruta com un boig. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja —per anar-hi a veure i a sentir ploure… —Vinyas fa una pausa i afegeix—: La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia», digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. «Nydia» és la millor sardana que mai s’hagi escrit en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veien mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

Joan B. Coromina, diu al cafè:

—El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: s’hi assembla?, no s’hi assembla? En pintura no hi ha més que realisme o literatura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat —amb raó— per la pintura del vell Gimeno, que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.