11 de març

Avui he passat per davant de la casa del carrer Nou —o del Progrés—, on vaig néixer. La seva façana alta i freda sinistra, bruta de les escorrialles de la pluja, no m’ha suggerit res: el poder d’evocació de les seves parets m’ha fet un efecte absolutament nul. Cap record concret —si no és el de l’horta de darrere la casa. En canvi, no hi ha res, en la del carrer del Sol, que no avivi la memòria de la meva infància, de l’adolescència, d’un munt de coses que el pas del temps ha gairebé esborrat.

De petit, vaig ésser molt tímid. Encara ho sóc i els innombrables mancaments que he comès en societat obeeixen a la meva manera d’ésser, passablement complicada però molt incompleta. Tinc la impressió que el meu germà Pere, en aquella època, era tan tímid com jo, almenys. Una de les visites de casa era el senyor rector de la vila, mossèn Soler de Morell. Era una amistat antiga, que provenia de la testamentaria del senyor Esteve Casadevall. El senyor rector fou qui portà, dins una maleta enfundada en un drap gris-fosc, una còpia del testament del meu oncle a la cúria de Girona. Fou rebut, és clar, triomfalment, amb un lèxic ditiràmbic.

Mossèn Soler era un vellet blanc-rosat, de cabell fi de color de palla, petit, ben conservat, polit, d’una qualitat de cel·luloide, rodonet com un conillet. Els seus ulls vius, tocats d’un to moradenc, desproveïts de força inquisitorial, admirablement lligats amb la matisació de la seva frase i de la seva adorable gesticulació, molt ponderada, el feien simpatiquíssim. Era d’un tracte dolç, ensucrat, acaronador. Era carinyós. Aquest és el fet irreparable.

Ara bé: gairebé m’avergonyeixo de dir-ho: davant del que aquesta paraula significa habitualment, he sentit sempre com una insuportable molèstia. No sé com dir-ho: és una paraula que per mi ha anat sempre lligada a una artificiositat gratuïta, a una comèdia sense suc ni bruc, d’una insinceritat monòtona, avorrida. És per dir que he estat sempre refractari a comprendre aquesta elemental voluptuositat de la vida i que he tingut un temperament brusc, esquerp, silvestre. Ara mateix, si deia que no sóc tan sensual com qualsevol home del país ho pot ésser, faria riure. Però encara faria riure més —els meus amics, sobretot— si deia que sóc un voluptuós. No sóc ni un voluptuós dels adjectius. A l’hora de beure, no sóc pas el degustador de les quatre gotetes. M’agraden les copes fines, plenes, grans.

Quan mossèn Soler sortia a passeig pels carrers o pels afores de la vila, anava precedit del gos de la rectoria —un animal petit, gras, potacurt, de pèl blanc, amb una taca negra sobre l’ull, escuat, de respiració fatigosa i difícil. Quan, amb el meu germà, descobríem aquell gos, ens envaïa una mena d’angúnia, trencàvem la primera cantonada, ens posàvem a córrer, fugíem…

Els compliments de mossèn Soler anaven indefectiblement acompanyats de suavíssims bons consells, del present d’estampetes i de confits. Al carrer, tenia treballs per a treure’s del davant les criatures, que es precipitaven a fer-li l’amistat i a besar-li la mà en tumult —cosa que feia que ells amb ells es donessin, per arribar-hi primer, uns cops de cap secs… En trobar-m’hi davant, no sabia on mirar, ni què dir, ni què fer de les mans i dels peus… Un dia, essent jo a casa, trucaren al timbre del carrer. Vaig anar a obrir.

Era mossèn Soler, somrient i endolcit amb el gos entre cames. Em caigué el cor a terra. Vaig fer un pas enrere, vaig girar en rodó i vaig emprendre una correguda que s’acabà al jardí, on vaig amagar-me darrere el llenyer…

Tot això és molt estrany, injustificat, gratuït. És així. Ara bé: seria totalment absurd de suposar que jo no sentia per aquell sant baró el més gran dels respectes.

Quan ens traslladàrem al carrer del Sol a la casa nova —i aquest és un dels meus records més antics—, el meu pare rebé la visita dels seus amics. En general, l’edifici tingué èxit. El dia que vingué el doctor Pons, metge per a coses insignificants, vaig assistir al llarg examen que hom féu a tots els seus racons i raconets. A la fi, després de les congratulacions de rigor, en acomiadar-se al cancell, el doctor Pons donà amb el colze un copet al braç del meu pare i li digué amb una veu que l’enriolament enrogallà:

—La casa, Tonet, és una bona casa. Una de les millors de la vila. Et felicito. Has fet un bon casament!

Tonet és el nom que han donat sempre al meu pare els seus amics íntims. Els que hi tenen menys franquesa li diuen el senyor Tonet.

I bé: a set anys tot és misteri. Però alguns misteris, en aquella edat, tenen el defecte de tornar-se obsessius i enganxadissos. Què volia dir el doctor Pons amb la seva frase: has fet un bon casament, et felicito? Durant molt de temps vaig tractar d’esbrinar-ne el sentit. La vaig entendre molt més tard i trobant-me ja enmig de les dificultats de la vida…

Recordo tantes coses d’aquella època! Els hiverns llargs i fredíssims, més freds que els d’ara, em sembla; les tramuntanes impetuoses, que de vegades duraven vuit dies, després de les quals el país quedava en un estat de fatiga i de pal·lidesa i com de convalescència; les habitacions glacials de la casa amb els mosaics nous què feien el mateix efecte que tenir els peus sobre una barra de gel; els caramells de glaç gotejant als balcons del carrer; el color rosat de la gelada sobre les capces de bròquil del jardí; el soroll que feia el vent a les xemeneies i el fum acre, que treien per la boca, que ens feia tossir; els dies de pluja interminables que passàvem a les golfes jugant a dir missa o mirant caure l’aigua amb el nas xafat als vidres de la finestra i la màgica sorpresa de la neu, silenciosa i quieta…

Els diumenges al matí anàvem a l’ofici molt mudats i enravenats, i a la tarda tornàvem a l’església, per a la funció habitual. Ens hi portava la mare i la tia Lluïsa, germana del pare, una senyora soltera, beata, filla de Maria, molt al corrent de la situació clerical local. Quan la tia ens parlava de les coses de la religió, en el pla del seu pietisme familiar, casolà, sempre deia:

—Nostre Senyor, pobret…

Es referia, és clar, a Nostre Senyor Jesucrist, perquè anomenar «pobret» el Pare Etern, que a l’altar major és representat a la part més alta del retaule, sota el sostre, amb una gran barba blanca, però molt ben conservat, l’ull imperatiu i un aspecte de salut de ferro, hauria estat impropi i probablement inexacte. La tia era filla de Maria, molt entrant a la parròquia, i tenia un gust exquisit per a arreglar els altars amb drapets i floretes. Ens agradava molt de sentir-la. La seva pietat era tendra, d’una sacrificació remarcable.

Els diumenges corrents, a l’església, deien un rosari que davant de la llum groga del ciris feia venir una son manyaga i dolça. Però, amb això, venia una gran festa, calia fer el tríduum o el novenari, i llavors hi havia predicador foraster i l’altar s’il·luminava d’una manera esplèndida. El retaule xurrigueresc, arravatat i sonor, tocat per la llum de la cera i per les quatre grans aranyes que penjaven del sostre, era un prodigi. Havia estat concebut com un gran espectacle, però els dies de solemnitat era més que tot això: la llum s’enganxava a les fustes sagrades, dibuixava formes i figures i apareixia una immensa plata de relleno sobre la qual regalimava un suc d’or, espès i lluent, com un formigueig lumínic. Els sermons solien ésser en castellà, i com que els qui els pronunciaven eren generalment predicadors del país, resultaven molt més castellans que si haguessin tingut un origen autèntic. Els predicadors eren ampul·losos, gesticulants, declamatius. Es produïen i accionaven amb la violència de la convicció. Hi havia una tendència, tinguda per molt respectable, a dir les coses de la manera més enrevessada que podien, llarga, confusa. Parlaven certament elegant, o almenys s’ho pensaven. Quan la llum venia bé, se’ls veia amarats de suor, congestionats, frenètics. Passada la primera impressió de sorpresa, la gent els escoltava amb una benigna complaença, passablement ben asseguda, amb una beata placidesa. Després, quan el predicador baixava de la trona, la gent es mirava, consternada que el sermó hagués durat tan poc i que el predicador hagués resultat tan econòmic i eixut de paraules.

Passat Santa Margarida —que és la festa major de la vila i s’escau el dia vint de juliol— anàvem a Calella, a la platja, a passar un mes. La meva mare havia heretat la caseta que el senyor Casadevall i la seva esposa donya Beatriu s’havien construït al Canadell. Passàvem un mes deliciós —un mes que durava un instant— pescant, banyant-nos, remant i saltant pels rocs. Teníem un bot que es deia Nuestra Señora del Carmen, de la matrícula de Palamós. Ens agradava, sobretot, remar. Era un exercici que podíem fer hores i hores, sense fatigar-nos a penes. El sol primer ens pelava i ens feia canviar de pell. Després quedàvem torrats, bruns, negres, i els ulls se’ns tornaven tan petits que a penes se’ns veien.

L’endemà de Santa Rosa (30 d’agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l’aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta, els carrers enxubats i oprimits. Posar-nos les sabates era un problema. La roba ens engavanyava. Cordar-nos el botó del coll de la camisa era difícil. Tot ens anava petit. A mitjan setembre queia el primer ruixat, i el país agafava un aire tardoral i dolcíssim. L’aire quedava net, la terra perdia aspror, els cels incandescents de l’estiu esdevenien d’un blauet tendre. El ruixat facilitava l’entrada dels botons en els traus corresponents.

Pel setembre, solíem anar uns quants dies al mas Pla. Jaume i Franciscà, els masovers, ens esperaven a l’entrada. Jaume, un vell alt i escardalenc, amb unes orelles enormes, taujà, ple de facècia, ens portava a menjar figues i raïms o a passeig, a la pineda. Sota els pins, ens solia llegir una traducció catalana de les faules d’Isop —un llibre amb gravats al boix grollerots, rústecs i plens de relleu. Les històries dels animals li feien una gràcia considerable; les moralitats de les faules constituïen per ell les regles que cal observar en la vida.

De vegades, agafava el seu bastó de ginebró i ens proposava d’anar a Mont-ras, a veure els seus amics. Aquests eren dos homes de la seva edat, Martí Macies i Joan Companys, peladors de suro de molta anomenada, aficionats al vi bo i a la carteta. Macies era un vell petit i escanyolit, de galta xuclada, molt devastat de dentadura, que fumava la pipa amb un broquet de canya. Fi com una mostela, la veueta molt prima, era molt irònic i explicava històries enrevessades i generalment equívoques. Joan Companys era un home apersonat i bonyegut, picat de la verola, barbamec, amb un crani completament pelat, d’un color rosadenc. Tenia una veu forta i greu, reia com un infant i feia —potser sense adonar-se’n— el segon en els jocs de Macies, a qui admirava enormement. En trobar-se, aquells tres homes quedaven transfigurats per la companyia que es feien. Bevien grans quantitats de vi, de resolis o d’anisat, menjaven una nou, un grapat d’avellanes, quatre ametlles amb una crosta de pa per fer de coixí als líquids. Semblaven tres homes antics.

En tornar al mas, al vespre fèiem rodona a l’entrada, per esbrossar el blat de moro. Jaume explicava les seves inacabables històries de lladres i fets ocorreguts en temps de la segona guerra carlina. Sobre la rodona cremava un llum d’oli que projectava unes ombres monstruoses sobre les parets i el sostre de volta. La llum era tan petita i dolça i tenia una manera de morir-se tan lenta i suau que, abans d’apagar-se definitivament, ja érem tots adormits.

Arribava llavors l’hora d’anar al llit, i en pujar l’escala, a la llum d’una espelma, ens agafava una por incontenible. La casa era fonda i obscura, plena d’estris estranys —els de l’agricultura— als quals no estàvem habituats. En la semiobscuritat, ens proposaven formes estranyes i paoroses. Les portes eren tancades amb un soroll de claus i de ferros. En arribar a dalt, hom escorcollava els racons, els guardarobes, els armaris, els sotes dels llits. Aquests escorcolls es produïen amb els ulls mig tancats, mirant de cantó, per dissimular la por que teníem. Era horrible. Ja ficats al llit, en l’obscuritat absoluta i claríssima, que l’eliminació de l’espelma produïa, la por desapareixia i la son ens vencia.