13 de novembre

S’ha acabat la guerra. Hi estàvem tan acostumats que sembla mentida. Ara començarà la d’aquí. El poble ha saltat i ballat. Els federals s’hi han lluït. Els liberals francòfils s’han reservat lleugerament. La por que fan els pobres creix. De tota manera, una data tan important, històricament, com és l’armistici, vista des d’un poblet situat a setanta quilòmetres de la frontera francesa, no és res.

Carta d’Isern Dalmau, que m’envia un llibre de proses. Isern està malalt, però té una voluntat de ferro. Està a matar amb els poetes de Barcelona. No ha fet gaire cas de les meves consolacions, quan li deia anys enrere que aquests poetes de pis no han vist mai un ocell, ni un arbre, ni una herba. Isern és empordanès i coneix molt bé aquest país. El llibre, que he llegit àvidament, és molt romàntic, malaltís, però conté planes d’una gran plasticitat, finíssimes. Hauria, potser, d’acusar més els perfils —dibuixar més. És un excel·lent primer llibre.

El meu germà és un xicot de fortes conviccions, lent però incommovible. Em causa una vertadera alegria descobrir el recel instintiu que sent per la cultura dels països on impera el dogmatisme. Troba que aquesta cultura conté a dins una cosa de falsificació sistemàtica —una mena d’odi vivíssim contra el lliure examen, o sigui contra l’autèntica actitud científica. El meu germà té potser més voluntat que agudesa. En aquest país, crec que això és una qualitat positiva. No crec pas, per altra part, que sigui fàcil de moure’l d’allà on és.

Pel carrer Ample, vaig a passeig, fora vila. En aquest carrer, hi viu una noia morena, fresca com els plans d’Ermedàs, que es veuen al fons de la seva perspectiva. Ulls negres, daurats; llavis vulgars, roigs; dents humides, enlluernadores. Els camps, llaurats de fresc, són forts de color. El color hi és tan sòlid i dens, que sembla que s’hauria de poder tallar a llesques, com el pernil. Veig la mar de lluny: arrufada, verda, lívida.