29 de maig

Compareix a la tertúlia del cafè la silueta del nostre estimat amic Pere Poch, i tots estem molt contents de tornar-lo a veure. Arriba de Santiago de Compostel·la, on segueix estudis universitaris —d’apotecari, concretament. El dia vint de maig degué examinar-se. I ara ha vingut a passar l’estiu. Això, però, són suposicions meves.

—Hi ha bones impressions, estimat Pere? —que jo li pregunto.

—No hi ha pas novetats apreciables… Tot està igual! —respon amb la seva veu opaca i modesta.

—Ja ho entenc… —remata Gori amb una falsa seriositat encarcarada—. Sembla que era ahir…

—Exactament…! —diu Poch fent un gest vague amb el braç com si assenyalés un horitzó incert.

El nostre amic deu tenir, ara, trenta-cinc anys. Deu fer gairebé vint anys que estudia la carrera de farmacèutic. Des del primer moment si li entravessà una assignatura que té per nom «Técnica física y farmacéutica». Es tracta, sembla, d’una assignatura endimoniada, que consisteix a escriure, de memòria, els aparells que utilitza, en les seves manipulacions, la farmacopea: els alambins, els tupins, les importants aixetes. Aquests aparells són complicats. N’hi ha prou amb haver anat de tertúlia, alguna vegada, a la rebotiga d’una farmàcia per a saber-ho. Són aquells aparells que s’entreveuen en les ombres del primer Faust de Goethe. Qui seria capaç de mantenir a la memòria la descripció precisa i científica d’una aixeta? Només de pensar hi fa horror. Una aixeta és el que l’home ha creat de més contrari a una Venus —i serà mai possible de descriure una Venus? Convertits en assignatura, aquests atuells són realment malèfics.

Ara bé: la seva descripció ha estat l’obstacle insuperable que Poch ha trobat en el camí de la seva vida. Reiteradament suspès de «Técnica» a la Universitat de Barcelona —d’una tècnica que els mecànics més incultes dominen per intuïció, espontàniament—, ha tractat de trobar, en altres ambients, una escletxa. Així, ha peregrinat per tots els centres doctes de la Península. Ha peregrinat infructuosament. Ha demostrat, reiterades vegades, ésser capaç de portar una farmàcia com el primer. Però no hi ha hagut manera d’aprovar la famosa «Técnica». Això ha creat en ell un complex d’inferioritat, de timidesa i de ressentiment. En virtut d’aquest complex, Poch, que ha estat sempre refractari a llevar-se de matí, quan arriba el dia de l’examen es troba absolutament impossibilitat de saltar del llit. Una pressió còsmica fortíssima el manté entre els llençols. Pensar en la paraula «técnica» i sentir, inerts, tots els ressorts que produeixen la verticalitat li és el mateix. I així els anys li han anat passant, flotants com una esperança incerta, ni figa ni raïm.

Hi ha qui sosté que Poch és un abúlic i un considerable cul de cafè. És exacte des d’un cert punt de vista. En termes generals, més aviat el trobo d’una tenacitat fortíssima. Ara mateix té un aire fatigat i musti. Venir de Santiago de Compostel·la en tren, probablement en tercera, vol una autèntica vocació. Se li nota un aclaparament ferroviari molt dens.

Físicament, el nas no l’acompanya gaire. El té xafat d’un cantó i molt sortit de l’altre —com el tap mal entrat en el coll d’una ampolla. Però aquest nas notòriament improvisat i fracassat contribueix que tothom el trobi molt simpàtic. En general, els homes considerats lleigs són els qui es troben més simpàtics. Així es queda més bé. La llàstima, només, és la tendència que té els diumenges a posar-se un barret verd, una ala baixa i l’altra alçada i unes sabates de color, gairebé vermelles. Sobre el color terrós, gris-pardal, modest, per no dir mediocre, de la seva pell, aquestes petulàncies detonen una mica. Així, aquest home, que conviu, des de fa tants anys, en centres doctíssims, sembla, els dies de festa, un recalcitrant sarauista. Els diumenges, perd. És un home per a cada dia —per dir-ho ràpidament.

Com gairebé totes les persones dominades pel complex de la timidesa, és molt susceptible. Qualsevol pressentiment equívoc el vexa —sovint sense haver-hi fonament. Si se l’amoixa —encara que sigui insincerament— se li produeix molta satisfacció. Davant de l’elogi no té resistència. És capaç de copsar de la confiteria dels compliments els més lleus matisos —encara que aquests matisos siguin purament verbals i la pastisseria merament química. Avui deia al cafè:

—La meva família dóna gust. És una família tan discreta i tan enraonada que no m’han preguntat si m’havia examinat, ni tan sols si Santiago de Compostel·la és bonic… M’han rebut com si hagués marxat de casa aquest matí…

Poch ha dit tot això notòriament satisfet. Tot li serà sempre perdonat per la raó de l’afer de la «Técnica». Potser convé que hi hagi una diferència entre els poetes i els xofers. De tota manera, l’efecte que aquestes coses ens han fet a tots ha estat d’una indefinible tristesa.

Quan —més aviat que de costum— la tertúlia s’ha acabat i ens hem acomiadat a la porta del cafè, hem vist el nostre amic enfilar el carrer del Clos, sens dubte cap al bordell. L’hem vist travessar la llum d’un fanal amb un aire indescriptiblement llòbrec, aclaparat, les mans a la butxaca, el barret enfonsat, caminant flàccidament.