6 de febrer

Montjuïc. En els primers anys d’estudiant a Barcelona, superada a penes l’adolescència, vaig ésser molt aficionat a passejar per la muntanya de Montjuïc. Coneixia tots els carrers i carrerons del Poble Sec que moren en els flancs de la muntanya. El Poble Sec era una aglomeració humana com les que m’han dit que hi ha a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les que imagino a la baixa Itàlia. Hi havia tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys, amb uns grans ulls negres immòbils, vestida de drapets, escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l’aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d’una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre el vessant. En aquests hortets, no s’hi veia mai ningú. El camí era pedregós, s’hi escampaven les ruïnes de les demolicions urbanes, s’hi veien figueres de moro d’un verd polsós i agre. Però, acabada la faixa dels tristos hortets, s’entrava a l’erm de la muntanya. Apareixia, llavors, un gran panorama. Hom cercava una mica d’herba seca per seure, a l’ombra clara d’una figuera. L’olor de farigola, la de l’espígol, era intensa. El panorama, fascinador. La calma flotava sobre el soroll sord de Barcelona, deliciosa. Les llunyanies eren tan obsessionants que la seva presència lírica donava, per esponjament, més constància a l’immediat: el soroll del vent, en els pins immediats, el tremolar de l’aire en l’ombra de la figuera, el lladruc d’un gos invisible i llunyà.

El castell es veia a la part alta. Com totes les fortaleses anacròniques que he pogut veure, Montjuïc em produïa una gran impressió romàntica. Em feia pensar en els cromos del vuitcentisme espanyol i en els fulletonistes francesos —dues coses que m’agradaren sempre. El castell i la terra pelada dels seus voltants formaven una estampa apaïsada. Sobre les llargues línies horitzontals dels glacis emergien arran de línia unes estructures de les quals no es veia més que la visera acovardida i recollida. M’imaginava el general Espartero —un cromo de caixa de llumins— posant la seva barba en forma de truita a la francesa sobre el parapet, per dirigir amb més comoditat el bombardeig de Barcelona de l’època de la Jamància. Es veia també una gran extensió de mar, amb els vapors negres i els velers —anant de la volta de fora o de la volta de terra— com joguines abandonades. I entre els dos propis genolls apareixia l’espectacle de la gran ciutat baixant, en declinació suau, de Collserola al port, amb els seus blancs rutilants i les taques gris-tórtora, trèmules, de les pedres velles. Vista des de l’exterior, Barcelona és una ciutat blanca. Des de l’interior, és d’un gris lleugerament tocat de groc —de color de terra d’escudella. Amb el sol, s’alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil·lar a ponent, a llevant, i que de vegades s’emportava en la llunyania…

Pujava una mica més. He passat moltes hores entre les pedres de l’extremitat de migdia i ponent del castell. Des d’aquell punt, es veia el pla del Llobregat, vaporitzat sobre les muntanyes de Garraf, esponjat en una boirina transparent, tocada d’escorrialles blavenques, malva i perla. A primer terme, la vessant baixava ràpida i sobtada, coberta de garrigues. L’altura donava un aire fi, saturat de l’olor dels fonolls secs i de les argelagues florides. Se sentia el pas del vent —un xiulet agut i llunyà— per les antenes de la telegrafia. Les boles negres del semàfor del castell pujaven i baixaven de la seva torreta. El pla del Llobregat era com un mapa fantasiós obert de bat a bat. Es veia passar un tren entre els camps, un tren diminut, professoral i seriós. Arribava de molt lluny l’escopetada d’un caçador: es veia el nuvolet blanc de la pólvora i la seva dissolució en l’aire estàtic després d’un moment de deliciosa indecisió. En els flancs de la muntanya, les criatures feien volar els estels. La cua de draps rogencs penjava nerviosament; el fil dibuixava, en l’aire, una corba madura i plena. L’estel s’allunyava lentament i semblava arrossegar, per les garrigues, una penjarella de criatures. Les puntes dels xiprers del cementiri s’esgrogueïen tocades pel sol de ponent.

Amb el capvespre, iniciava el retorn, l’estómac ple d’àcids, la boca seca. Hom creuava alguna parella equívoca o algun home que cercava un sopluig incert. El camí vorejava els glacis i les siluetes lineals dels sentinelles quedaven esfumades en el cel greixós i rogenc. Dels horts, les ramioles de vent perdut us portaven un crit llunyà, el soroll agre de la ferralla d’una sínia. I de sobte, en el cel de color de perla, la nota aguda de la corneta del castell, estrident, petulant, semblava que tancava el dia. El seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles.

Arribava a la carretera reial quan s’encenien els llums de Barcelona. S’encenien al principi de mica en mica, però de vegades s’encenien a raig —una llarga línia. Els petits llums del port, de colors moribunds, em tenien el cor robat. En moltes parts de la ciutat, més que punts de llum hi havia un aire lluminós, com una borrositat lumínica, que feia l’efecte de provenir de l’escampament d’una pluja invisible. Hi havia llums crispades, llums mòrbides, llums molt tristes, llums que es veia que tenien una alegria fictícia…, i moltes classes de llums que floten incertes i foses per la meva memòria d’aquells dies morts.

Començava de caminar carretera avall amb un cansament enorme, les cames no em podien portar, sentia una opressió injustificada. Sovint els soldats de la ronda em cridaven l’alto i el crit erecte del soldat em desinflava el cor. El tenia a quatre passos i no veia més que ombres. Anava deixant enrere la silueta teatral del castell i, de sobte, arribaven a la meva oïda les notes d’un piano de maneta que no sé d’on venien. El ruixat de notes, que sempre semblava acostat, però era inabordable, em botia pel cap. Des d’aquell moment cada pas que feia era una persistent penetració en l’espès guirigall ciutadà. La confusió de gent, de llums i de sorolls em feia perdre, de moment, el món de vista. Sentia com si el cos se’m tornés de goma. Els ulls em feien pampallugues i veia, en la claror d’un aire blanc, caure dels balcons les gotes de la misèria. Arribava al Paral·lel amb el front ple de gotes de suor, les mans fredes i seques. Enfilava el carrer Nou a poc a poc. En els vidres dels aparadors veia la meva cara pàl·lida i afinada. Caminava lentament de por que la goma del cos no em fes fer un bot fins al balcó d’alguna pensió d’artistes ridícules i oxigenades.

La tràgica mort del meu amic Ramon, ciutadà de la falda nord de la muntanya de Montjuïc —la que toca al Poble Sec—, m’ha emplenat de tristesa i m’ha recordat aquella època passada de la meva vida. Ramon, el mort, tenia un petit parc d’atraccions esgavellat format per un carrousel i una barraca de pim-pam-pum. A l’estiu el parc funcionava i a l’hivern la potència màgica de transformació del propietari convertia el parc en un saló de ball de tarda.

Tot el tinglado ocupava el fons ombrívol d’un hort d’un dels carrers del Poble Sec que s’enfilen a la muntanya. Per a arribar-hi s’havia de travessar tot el suburbi cridaner i esqueixat.

Ramon era un amic del diumenge. A l’hivern, en aquella època, havent dinat, anava gairebé cada festa al suburbi. Després de sis dies d’engavanyament universitari, quedàvem, per unes hores, descarregats de consciència: era la pura evasió. A aquella hora es formaven sobre el Poble Sec unes grans taques de silenci assolellat i tebi, perfumat, de l’olor, entre dolça i àcida, de les taronges passades. Aquella gran calma immòbil era clapejada de la cridòria llunyana de la mainada que d’un carrer de vegades venia i de la remor sorda de les tavernes, plenes de la sonsònia de les guitarres. Tot passant es veia el tocador al costat d’una taula de marbre, torçat, una cama plegada sobre l’altra, ensenyant el mitjó vermell, el cigarret darrere l’orella, amb un rínxol de cabells, cargolats com una neula sobre el front, rodejat d’una determinada quantitat de boques mig obertes, molles, àvides.

Recordo, com si fos ara, la veu de xantre d’un cec vell amb barba, molt alt, que anava pel Poble Sec cantant la cançó del naufragi del Valbanera. Els veïns sortien als balcons per sentir-lo, les dones en faldilles de sota, els homes, amb la bata groguenca del magatzem. Quan el cec passava per davant de les tavernes trepitjava les closques de cacauets, i, com que aquella fressa no li devia agradar, saltava com un ocellot pesat, per passar ràpid. A les portes de les tavernes hi havia sempre algun obrer jove, figura obliqua, amb el vestit blau planxat, la goma de gran visera una mica de cantó, una punta de cigarret als llavis, un clavell a l’orella, indiferent, silenciós, amb una mica de crueltat de gall als llavis. També hi havia braçades de noies castellanes i aragoneses, amb un color de poma rosada nacre a la cara, els cabells negres planxats, mullats i ondulats. Aquestes noies de vegades donaven empentes als soldats petits, xafats i xatos, que menjaven peles de taronja i cloves de cacauets.

Es trobaven molts esguerrats, mutilats i paralítics i pobres, i en certs llocs feien una mena de barricada amb les crosses, els ossos torçats, les cames de fusta, els bastons i els altres instruments de treball d’aquests desgraciats.

Després de travessar el suburbi, prenia la carretera del castell. Donava una volta pel corriol que segueix els glacis, m’asseia una estona a contemplar el cel —el cel de Barcelona a l’hivern, que és tan bell, sobretot els dies de vent: cel de nuvolades blanques, fugitives sobre blaus tendres, verds rentats, vapors afinats de carmí— i després, a l’hora baixa, amb un bri de farigola als llavis, les mans a la butxaca, el cor i el pensament dispersos en la vaguetat, passant pel camí del primitiu parc —on hi havia, enmig d’una fronda, un edifici municipal afectat— arribava al farbalà de la muntanya, i sovint entrava a donar una mirada en el ball de la tarda del pobre Ramon.

Hi entrava amb una certa prevenció, perquè l’aire interior, molt espès, feia girar la cara, i la llum era incerta. Quan els ulls s’hi acostumaven, es veia al centre del míser envelat un quiosc format per quatre estaques que mantenien una plataforma rodejada d’una tela metàl·lica de galliner. Dintre d’aquella gàbia posada en aquell mar de fum i de pols hi havia tres músics una mica boirosos arrapats als seus instruments com si fossin els seus salvavides. La llum del gas treia del metall daurat d’un fiscorn un reflex somort d’una modesta malenconia. En el fons es veien, a dins d’una atmosfera de teló de fons capvespral, els cavallets enfundats. Entre aquell grandiós embalum i la tela de l’envelat del ball hi havia com una gran esquerda que deixava veure la nit estrellada.

Quan els músics no sonaven hi havia a l’envelat una remor espessa. De vegades, entre aquell formigueig en forma d’argolla, de color xocolata a l’espanyola amb el rosat incert de les cares, es disparava el xisclet d’alguna noia, com si li hagués fugit una molla. Les criatures jugaven a cuit entre les cames dels balladors i de vegades en rodaven tres o quatre, com una bola, per terra.

Sempre hi havia asseguda a les cadires alguna mare que donava el pit al fill. El color desfet, afinat, treballat, ple de filigranes d’aquestes mares, en aquella llum, em feia pensar, no sé per què, en la pintura de Sisley.

Ramon portava sempre una canya a la mà amb la qual graduava els becs de gas i els treia el moc. S’escorria com una anguila, era a tot arreu, cridava amb els músics, vigilava la taquilla, aclaria dubtes, feia circular l’embús de gent que hi havia a la porta, foragitava mals pagadors i bronquistes.

La música, més que sonar, de vegades gemegava, de vegades bramava. Era una música biològica, pures explosions pulmonars, que arribava al fons de les vísceres. Quan s’arrencava, es formava a l’entorn de la gàbia una argolla humana, grossa, multicolor, galimatiàsica, canviant, en ebullició. Els dies de gran festa sorgia per sobre del cap de la gent el plomall del casc de llauna d’algun soldat, el casc dels hússars flotant sobre les polques i les masurques que tocaven. Els llums de gas, amb la pols, enrogien, el baf era una cosa granulada i l’aire es poblava de petits granets de pus grisenc.

Ramon era un home petit, sec, calb, amb unes celles peludes i amples. Portava coll planxat de goma i punys rodons de cel·luloide; tenia una veu greu i reposada, de còmic retirat. Es veia que la il·lusió d’aquell home hauria estat la d’ésser un mig artista, perquè es deixava créixer l’ungla del dit petit, deia les coses a la babalà i tenia certes caigudes en el dandisme: portava, per exemple, una armilla de fantasia de color gris tórtora pàl·lid i un bastonet de canya nuada. Tot aquest corrent de la vida espiritual de Ramon desembocava en la seva passió per anar a pescar amb canya a l’escullera, cosa que l’encantava, malgrat ésser un pescador de tres al quarto.

Ramon era una pelleringa humana que solia amagar, darrere d’una aparença decent, la seva enorme ganduleria. En el fons era el que en diuen els bons escriptors un incomprès. Tot el que era excepcional li interessava. Allò, per exemple, de tenir una ocupació —la del ball— el dia que tothom fa festa, trobava que era la demostració de la seva superioritat.

Ramon vivia en els cavallets. A la baldufa, hi tenia la cuina. En el ventre d’un dels cavalls de cartó d’aquells que pugen i baixen, hi tenia el rebost. Penjava la roba a les trompetes de les nimfes de l’orgue de vent. A la cadira portàtil engarlandada de roses —aquesta cadira que usen en els cavallets les mares de les criatures—, hi rebia la gent. En aquella mena de sot circular que hi ha entre l’arbre central i la baluerna circular que gira, hi tenia quatre caixes petites i miserables, pintades de marró, amb quatre sabates velles, unes robes destenyides i unes canyes de pescar petulants i llargues. Quan passava per la Barceloneta amb aquestes canyes, es pensava fer un efecte considerable.

El més original era el dormitori. Ramon es colgava a dins de la manxa de l’orgue dels cavallets. La manxa estava unida al carrousel per un engranatge i una politja. Quan els cavallets voltaven, la manxa s’inflava i desinflava. Quan era plena de vent, la manxa tenia la forma de piràmide truncada, era una mena de boca de granota amb una ànima de ferro recoberta de cuiro que es plegava en desinflar-se. La manxa corria horitzontalment a la part del darrere del fris de nimfes i ballarines que tenien una daurada trompeta de cartó a la boca i unes galtes inflades que simulaven bufar quan sonava l’orgue nasal.

Recordo que un dia vaig fer veure a Ramon el perill que representava dormir a dintre aquell cau.

—Un dia els cavallets, sense saber com, es posaran a rodar, la manxa es comprimirà i morireu fet una truita. Sort, però —vaig afegir rient—, que mentre aneu quedant planxat com uns pantalons sonaran totes les trompetes destrempades de les nimfes, i les ballarines alçaran la cama.

—No deixarà d’ésser una mort agradable —respongué ell amb la vanitat infantívola que tenen els artistes quan se’ls parla de les seves rareses i excentricitats, gratant-se amb la llarga ungla groga del dit petit les arrugues del front i l’espessor bosquetana de les celles.

Quan he sabut la mort de Ramon he anat al parc d’atraccions. He entrat a l’hort. No hi havia ànima vivent. La barraca de pim-pam-pum era tancada i el carrousel enfundat. Ja me n’anava quan he vist venir una dona amb un sac de papers a l’esquena i una taronja a la mà.

—Ahir el varen enterrar —digué la dona—. El varen treure mort de la manxa…

—I de què ha mort?

—Ningú no ho sap. Abans-d’ahir encara va anar a l’escullera amb les canyes i avui ja fa malves.

—Vostè és del barri? —vaig preguntar a la dona.

—Sí, per què? Vostè deu ésser policia, veritat?

—No varen sentir els veïns el soroll de les trompetes dels cavallets la nit que va morir?

—Em sembla que he sentit dir alguna cosa d’això… Que és policia vostè?

Petita pausa. Després:

—Tenia enemics el senyor Ramon?

—Jo no sé, però qui sap!…

—Potser algú de l’escullera, no us sembla? —he dit jo per dir quelcom.

—Era un bon home, un fracassat… —digué la dona amb incoherència—. Figuri’s que en els baguls no se li ha trobat ni un tros de paper…

—Vós colliu papers pel carrer, no fa? —he dit sense alçar el cap.

—Sí senyor, per què?

Una altra petita pausa. Amb el meu bastó de nusos prim remoc un xic de terra i amb la virolla faig saltar una petita pedra blanca i neta.

—I a l’enterrament, hi havia gaire gent? —he fet, distret.

La dona m’ha mirat, se li han deslligat les faccions, no s’ha pogut tenir el riure i després ha començat a pelar la taronja.

He mirat la dona una mica perplex. M’he adonat que he fet una planxa. Quina pregunta més estranya! Pensava en el darrer enterrament de què m’han parlat, que fou molt concorregut. Li he dit:

—Dispensi; i que aprofiti.

—Gràcies! —digué la dona sense aixecar els ulls de la taronja. Després vaig sortir al carrer, ara un pas, ara un altre.

El quadern gris
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
Part0001.xhtml
Section0001.xhtml
Section0002.xhtml
Section0003.xhtml
Section0004.xhtml
Section0005.xhtml
Section0006.xhtml
Section0007.xhtml
Section0008.xhtml
Section0009.xhtml
Section0010.xhtml
Section0011.xhtml
Section0012.xhtml
Section0013.xhtml
Section0014.xhtml
Section0015.xhtml
Section0016.xhtml
Section0017.xhtml
Section0018.xhtml
Section0019.xhtml
Section0020.xhtml
Section0021.xhtml
Section0022.xhtml
Section0023.xhtml
Section0024.xhtml
Section0025.xhtml
Section0026.xhtml
Section0027.xhtml
Section0028.xhtml
Section0029.xhtml
Section0030.xhtml
Section0031.xhtml
Section0032.xhtml
Section0033.xhtml
Section0034.xhtml
Section0035.xhtml
Section0036.xhtml
Section0037.xhtml
Section0038.xhtml
Section0039.xhtml
Section0040.xhtml
Section0041.xhtml
Section0042.xhtml
Section0043.xhtml
Section0044.xhtml
Section0045.xhtml
Section0046.xhtml
Section0047.xhtml
Section0048.xhtml
Section0049.xhtml
Section0050.xhtml
Section0051.xhtml
Section0052.xhtml
Section0053.xhtml
Section0054.xhtml
Section0055.xhtml
Section0056.xhtml
Section0057.xhtml
Section0058.xhtml
Section0059.xhtml
Section0060.xhtml
Section0061.xhtml
Section0062.xhtml
Section0063.xhtml
Section0064.xhtml
Section0065.xhtml
Section0066.xhtml
Section0067.xhtml
Section0068.xhtml
Section0069.xhtml
Section0070.xhtml
Section0071.xhtml
Section0072.xhtml
Section0073.xhtml
Section0074.xhtml
Section0075.xhtml
Section0076.xhtml
Section0077.xhtml
Section0078.xhtml
Section0079.xhtml
Section0080.xhtml
Section0081.xhtml
Section0082.xhtml
Section0083.xhtml
Section0084.xhtml
Section0085.xhtml
Section0086.xhtml
Section0087.xhtml
Section0088.xhtml
Section0089.xhtml
Section0090.xhtml
Section0091.xhtml
Section0092.xhtml
Section0093.xhtml
Section0094.xhtml
Section0095.xhtml
Section0096.xhtml
Section0097.xhtml
Section0098.xhtml
Section0099.xhtml
Section0100.xhtml
Section0101.xhtml
Section0102.xhtml
Section0103.xhtml
Section0104.xhtml
Section0105.xhtml
Section0106.xhtml
Section0107.xhtml
Section0108.xhtml
Section0109.xhtml
Section0110.xhtml
Section0111.xhtml
Section0112.xhtml
Section0113.xhtml
Section0114.xhtml
Section0115.xhtml
Section0116.xhtml
Section0117.xhtml
Section0118.xhtml
Section0119.xhtml
Section0120.xhtml
Section0121.xhtml
Section0122.xhtml
Section0123.xhtml
Section0124.xhtml
Section0125.xhtml
Section0126.xhtml
Section0127.xhtml
Section0128.xhtml
Section0129.xhtml
Section0130.xhtml
Section0131.xhtml
Section0132.xhtml
Section0133.xhtml
Section0134.xhtml
Section0135.xhtml
Section0136.xhtml
Section0137.xhtml
Section0138.xhtml
Section0139.xhtml
Section0140.xhtml
Section0141.xhtml
Section0142.xhtml
Section0143.xhtml
Section0144.xhtml
Section0145.xhtml
Section0146.xhtml
Section0147.xhtml
Section0148.xhtml
Part0002.xhtml
Section0149.xhtml
Section0150.xhtml
Section0151.xhtml
Section0152.xhtml
Section0153.xhtml
Section0154.xhtml
Section0155.xhtml
Section0156.xhtml
Section0157.xhtml
Section0158.xhtml
Section0159.xhtml
Section0160.xhtml
Section0161.xhtml
Section0162.xhtml
Section0163.xhtml
Section0164.xhtml
Section0165.xhtml
Section0166.xhtml
Section0167.xhtml
Section0168.xhtml
Section0169.xhtml
Section0170.xhtml
Section0171.xhtml
Section0172.xhtml
Section0173.xhtml
Section0174.xhtml
Section0175.xhtml
Section0176.xhtml
Section0177.xhtml
Section0178.xhtml
Section0179.xhtml
Section0180.xhtml
Section0181.xhtml
Section0182.xhtml
Section0183.xhtml
Section0184.xhtml
Section0185.xhtml
Section0186.xhtml
Section0187.xhtml
Section0188.xhtml
Section0189.xhtml
Section0190.xhtml
Section0191.xhtml
Section0192.xhtml
Section0193.xhtml
Section0194.xhtml
Section0195.xhtml
Section0196.xhtml
Section0197.xhtml
Section0198.xhtml
Section0199.xhtml
Section0200.xhtml
Section0201.xhtml
Section0202.xhtml
Section0203.xhtml
Section0204.xhtml
Section0205.xhtml
Section0206.xhtml
Section0207.xhtml
Section0208.xhtml
Section0209.xhtml
Section0210.xhtml
Section0211.xhtml
Section0212.xhtml
Section0213.xhtml
Section0214.xhtml
Section0215.xhtml
Section0216.xhtml
Section0217.xhtml
Section0218.xhtml
Section0219.xhtml
Section0220.xhtml
Section0221.xhtml
Section0222.xhtml
Section0223.xhtml
Section0224.xhtml
Section0225.xhtml
Section0226.xhtml
Section0227.xhtml
Section0228.xhtml
Section0229.xhtml
Section0230.xhtml
Section0231.xhtml
Section0232.xhtml
Section0233.xhtml
Section0234.xhtml
Section0235.xhtml
Section0236.xhtml
Section0237.xhtml
Section0238.xhtml
Section0239.xhtml
Section0240.xhtml
Section0241.xhtml
Section0242.xhtml
Section0243.xhtml
Section0244.xhtml
Section0245.xhtml
Section0246.xhtml
Section0247.xhtml
Section0248.xhtml
Section0249.xhtml
Section0250.xhtml
Section0251.xhtml
Section0252.xhtml
Section0253.xhtml
Section0254.xhtml
Section0255.xhtml
Section0256.xhtml
Section0257.xhtml
Section0258.xhtml
Section0259.xhtml
Section0260.xhtml
Section0261.xhtml
Section0262.xhtml
Section0263.xhtml
Section0264.xhtml
Section0265.xhtml
Section0266.xhtml
Section0267.xhtml
Section0268.xhtml
Section0269.xhtml
Section0270.xhtml
Section0271.xhtml
Section0272.xhtml
Section0273.xhtml
Section0274.xhtml
Section0275.xhtml
Section0276.xhtml
Section0277.xhtml
Section0278.xhtml
Section0279.xhtml
Section0280.xhtml
Section0281.xhtml
Section0282.xhtml
Section0283.xhtml
Section0284.xhtml
Section0285.xhtml
Section0286.xhtml
Section0287.xhtml
Section0288.xhtml
Section0289.xhtml
Section0290.xhtml
Section0291.xhtml
Section0292.xhtml
Section0293.xhtml
Section0294.xhtml
Section0295.xhtml
Section0296.xhtml
Section0297.xhtml
Section0298.xhtml
Section0299.xhtml
Section0300.xhtml
Section0301.xhtml
Section0302.xhtml
Section0303.xhtml
Section0304.xhtml
Section0305.xhtml
Section0306.xhtml
Section0307.xhtml
Section0308.xhtml
Section0309.xhtml
Section0310.xhtml
Section0311.xhtml
Section0312.xhtml
Section0313.xhtml
Section0314.xhtml
Section0315.xhtml
Section0316.xhtml
autor.xhtml