9 d’agost

He fet el servei militar a Girona, al regiment d’Àsia número 55 d’infanteria de guarnició en aquesta ciutat. He estat de quota i a més excedent de cupo —terribles històries de la situació de desigualtat imperant. Vint dies de servei militar. De tota manera, es diu que la millora és molt accentuada. A l’època del meu pare, el servei militar es comprava, i així només el feien els pobres de solemnitat.

Els primers dies de caserna foren llargs, desesperants. A les sis del matí havíem d’ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s’anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d’un dramatisme, però, esbravat.

La caserna de Sant Domènec és a la part alta de Girona i ocupa una recolzada de la murada del nord-est. És un antic convent de Dominicans —Domini Canes— desamortitzat que es va esclovellant de mica en mica i on van posant pegats. L’església és del segle XIII, fou construïda pels pares predicadors i és el temple gòtic més antic de Girona. Actualment, té les parets cobertes d’un gruix brut, patinat de pols i d’engrut, i serveix de dormitori als soldats.

El convent en els seus inicis tingué un claustre romànic que fou destruït a l’època de la guerra de Napoleó. L’actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d’ornamentació trilobada, sostinguts per columnes amb capitells esculturats, que reposen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre, hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l’esquerra les presons i el centre serveix de menjador. En aquest espai, els diumenges s’hi diu la missa regimental.

Sobre aquest claustre, s’hi construí, amb posterioritat, un pis amb arcs semicirculars, columnes lleugerament ventrudes, que és un vertader adefesi. En aquest pis hi ha la música del regiment i les oficines. A les hores d’assaig arriba fins al pati el fum dels instruments de vent, el ninot metàl·lic i desairós dels cornetins i els efluvis viscerals dels oboès. Llavors, el director de la música era el mestre Juncà, que havia escrit moltes sardanes i era un home petit, amb unes ulleres blaves, un color de pell trencat i un aire aclaparat. En els intermedis musicals, se sentia la fressa d’una màquina d’escriure picotejant com una perdiu engabiada.

La companyia de què formava part ocupava l’ala de ponent de la caserna i era al segon pis. Els catres s’arrengleraven a tot el llarg de la paret. A sobre cada catre, plantats a la paret, hi havia uns pals negres que servien per a penjar-hi el plat, el corretjam i les cananes del soldat que hi dormia a sota. Aquests pals eren a més el fonament que sostenia el seu guarda-roba particular. Aquests guarda-robes eren unes guàrdies de fusta cobertes amb una bandera plenes de llances, cadenes, lleons i castells. Als extrems del corredor hi havia dues garbes de fusells, agavellats en forma apinyada.

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims —que era l’única literatura que no es veia amb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d’aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai no m’apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s’obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d’aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l’àngel decapitat i delirant i la part alta d’unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d’un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d’un color de carbassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s’hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrere del capellà, es veia sempre un gos, blanc i negre, d’un gras flàccid, que remenava una cua curta amb una certa afectació.

Aquell agombolament de pedres tenia la seva vida. Al matí, sortien als balcons dues o tres dones a espolsar els llençols. A les nou, una noia alta, prima i rossa, que portava dol, sortia en un terrat ple de testos i de flors migrades i amb una regadora tirava una mica d’aigua al minúscul jardí. De vegades, algú que no es veia tancava una finestra, i el sol, en xocar amb els vidres, feia una resplendor nacrada. Una d’aquestes finestres solia ser oberta i a dins es veia un quadre amb una crucifixió que de vegades semblava que l’aire feia moure. Cap al tard, la figura més clara sobre la negror del quadre semblava una gota de llum suspesa en l’aire ombrívol i trist per l’estança.

Hi havia terrats abandonats, humits i bruts. En un d’aquests, es veien les desferres de la construcció d’un colomista. Un altre tenia una parra i unes clavellines a dins d’uns pots de llauna i un aire d’intimitat pobra i endreçada. Altres eren plens de velles andròmines. En aquelles altures hi havia gats i gossos. Recordo dos gossos cadells que jugaven i es retorçaven i feien com si es mosseguessin durant llargues estones. Els gats passaven per llocs inversemblants, com si ho tinguessin tot meditat.

Totes aquestes escenes, sota del cel de seda grisa i pàl·lida de Girona, prenien un gran relleu. Eren la nostra distracció en les hores de la caserna, buides i desvagades.

A les onze, apareixia el sergent amb un llibre sota el braç. De vegades, era el manual de la instrucció que passàvem. Aquest home es deia Castellà, era català i volia que el prenguéssim per aragonès. Era un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, amb un front estret i bonyegut, molt pàl·lid i esgrogueït de cara, els ulls esmorteïts, els llavis secs i trèmuls i el bigoti moll i tornejat. Era molt presumit, portava talons alts i caminava amb el cap una mica enrere, molt tibat. El sergent tenia una magnífica veu de baix, plena d’eficàcia per a manar, que contrastava amb l’aire esverat que agafava davant dels superiors. Quan els oficials li feien una advertència, la cara li agafava una pal·lidesa trencada, i, en canvi, quan es podia tibar, creixia, agafava més volum i semblava que s’havia passat la vida guanyant batalles.

Castellà era el sergent instructor i repetia amb una memòria fidel les frases dels manuals.

Tenia fama de mal geni i circulaven anècdotes sobre el seu caràcter. Sembla que un dia li feren notar una falta i arribà a casa seva fet una pólvora. El dia abans, la seva senyora havia comprat un parell de pollastres per a engreixar. Pollastres de pis, de gàbia de balcó, que de vegades es passegen pel corredor, solen estar flacs i es passen la vida esperant que la mestressa els doni menjar: de vegades claven un cop de bec a les faldilles de la senyora de la casa. Es deia Neus, però el marit li deia «Niña»: era una persona amb uns grans ulls negres, petita, flaca i animada.

Quan el sergent arribà, dirigí una mirada furibunda a la seva senyora. D’una revolada es desprengué dels estris militars, es descordà la guerrera i es llevà les calces. En calçotets es dirigí a un armari per prendre’n unes altres. En aquell moment els pollastres, que divagaven pel pis, entraren a l’habitació. El sergent se’ls mirà amb una mirada entravessada i els allunyà amb un cop de peu.

—Aquests pollastres, Niña, em rebenten… —digué amb la boca torçada.

Els pollastres, amb el cop de peu, feren el natural xivarri. Es posaren a esvoletegar. El sergent s’enfurismà d’una manera creixent.

—Aquests pollastres…, vols fer el favor de fer callar aquests pollastres…? —digué a la seva dona, que, estamordida, s’havia arraconat.

La Neus tractà de treure els pollastres de l’habitació. No hi tingué pas toc. Un d’ells es ficà sota la taula. L’altre pujà sobre una cadira, de la cadira saltà sobre el bufet i amb un cop d’ala trencà les setrilleres que hi havia sobre el marbre.

El sergent es desesperà. Un núvol li enterbolí la mirada. Prengué d’una revolada el revòlver i tirà sobre els pollastres fins que els matà.

En sentir els trets, els veïns feren una reunió a la porteria, formularen diverses conjectures, però no tingueren pas cor de pujar a dalt. Al cap d’una certa estona, veieren sortir la senyora Neus, que anava a comprar. En constatar que no hi havia hagut sang, els veïns quedaren molt tranquil·litzats. Havent dinat sortí el sergent en direcció al cafè, amb el ros una mica de cantó, els talons i el cap alts, com si acabés de guanyar una gran batalla.

El servei militar a Girona ha estat una cosa curta, inacabable i lleugerament desgavellada.