18 de febrer

Com que la situació de Barcelona continua essent molt delicada i no es pot anar enlloc sense que us facin posar amb els braços enlaire, em quedo a casa a treballar. Sovint m’agafa l’obsessió d’aquests anys que he passat a la Universitat. Per què la gent parla tan sovint de l’alegre vida dels estudiants? No he arribat mai a comprendre, almenys en el meu cas particular, el sentit d’aquestes paraules. De vegades recordo episodis d’aquesta vida d’estudiant.

Per liquidar, primer, el desastrós afer de l’arròs de Pals, per fer marxar, després, l’aventura de la plantació d’arròs a la província d’Osca (a Ariestolas-Montsó), el meu pare hagué de recórrer a l’expedient normal: al que vulgarment s’anomena la bola de lletres. Aquesta bola durà molt de temps. Anguniejà la meva joventut. Em féu passar hores molt amargues.

El meu pare m’escrivia des de Palafrugell: «El dia 4 venç una lletra de 1.800 pessetes. S’haurà d’anar a pagar a la Banca Magí Valls, plaça d’Urquinaona. El dia 4 al matí, no et moguis de casa. T’enviaré els diners per l’ordinari. Quan els tinguis, vés a la Banca i retira la lletra. Això s’ha de fer amb preferència a qualsevol altra cosa, perquè és important. S’ha de fer per manera d’evitar totes les despeses».

Quan arribava el dia 4, em quedava al pis, per tal d’esperar l’ordinari. L’esperava amb ànsia. Podien passar tres coses: que l’ordinari i els diners arribessin a l’hora. En aquest cas, tot es reduïa a presentar-se a la Banca, fer una llarga estona de cua i retirar la lletra d’un empleat malagradós i displicent que acabava de fer un negoci i semblava que us havia fet un favor d’una importància sensacional. Per desgràcia, però, aquesta possibilitat era una excepció. Generalment, les coses seguien un altre viarany.

L’ordinari se solia presentar al pis a quarts d’una de la tarda. Havia hagut de seguir un determinat itinerari i no havia pogut arribar abans. Ja en possessió dels diners, baixava els esglaons de quatre en quatre, agafava el tramvia fins a la Plaça de Catalunya, corria després per la Ronda fins a Urquinaona i pujava les escales de la Banca —car la Banca era en un primer pis— galopant. Quan arribava davant de la finestreta, l’establiment solia trobar-se en els preliminars de l’acabament de la feina. Em situava en el residu de cua formada davant del forat. Generalment ocupava el darrer lloc… Amb això tocava la una. El caixer donava llavors una ullada a les persones que tenia al seu davant. Si descobria en la cua algun client de la casa o algun senyor ben vestit, condescendia de treballar una mica més. Llavors hi havia encara l’esperança d’arribar a algun resultat. Però generalment, quan tocava l’hora, la porteta de la finestra es tancava, simplement, d’una revolada. Quedàvem amb un pam de nas. Ens miràvem en silenci. Generalment la gent marxava amb el cap baix. Se sentia com baixaven l’escala, ara un pas ara un altre.

Alguna vegada, vaig atrevir-me a trucar, amb els nusos del dit, al vidre esmerilat. El caixer, amb una cara de sorpresa, obria una escletxa.

—Era per pagar una lletra… —que jo li deia tímid, gairebé tremolant.

—Ha fet tard! Les lletres s’han de pagar abans de les dotze.

—Sí, és clar. Però no és pas culpa meva. El retard és absolutament involuntari. L’ordinari s’ha retardat.

—Què vol que li digui? No puc pas perdre el temps. La lletra ha estat protestada… Si s’afanya…

—On haig d’anar?

—Al Col·legi de Notaris… Si s’afanya hi arribarà abans del repartiment habitual.

Això passava quan el caixer estava de bon humor o potser quan li feia llàstima. Generalment estava ocupat en coses molt més importants i tancava la finestra a les primeres paraules.

Corria, llavors, fins al Col·legi de Notaris. Hi vaig haver d’anar tan sovint que el porter arribà a tenir-me una certa simpatia. M’acompanyava en un despatx on hi havia un senyor que portava una llarga bata groga: un escrivent de paper segellat. El porter li deia unes paraules en veu baixa. L’escrivent desapareixia una estona i tornava amb un paquet de lletres a la mà. Buscàvem la lletra. No deixàvem pas mai de trobar-la. Posava els diners sobre la taula i ell m’allargava el document.

—Són divuit pessetes! —feia amb un aire enravenat mentre me la donava.

Un dia, després de butxaquejar nerviosament, no vaig poder reunir els diners de les despeses del Col·legi. Sí, ja ho sé. Divuit pessetes són molt pocs diners. És clar. És una quantitat irrisòria, ridícula. És una quantitat irrisòria, sobretot, quan es posseeix. Quan no es posseeix us pot fer fer un paper ridícul com una casa —absolutament humiliant. El porter tingué un rapte de confiança i m’avançà les quatre o cinc pessetes que em faltaven. Vaig tornar al pis a peu i vaig arribar-hi a un quart de quatre de la tarda, en un estat de vexació interior, dolorós, insuportable.

Però també podia passar una tercera possibilitat: que el meu pare no hagués pogut obtenir els diners per al dia quatre i que l’ordinari els portés el dia cinc. Llavors, hauria estat inútil de fer cap a la banca. Anava directament al Col·legi Notarial. Explicava a l’escrivent de la bata groga el que feia el cas.

—La lletra —em diu— ha entrat en el repartiment…

—Sí, sí, és clar. A quin notari ha tocat?

L’escrivent obria, amb una gran calma, un calaix de la seva taula i n’extreia una llista escrita a màquina. Hi passava els ulls amb una lentitud i una parsimònia vertaderament notarials. La trobava.

—La té el notari Tal, del carrer de Casp… —em deia donant una pipada al seu cigarret de paper esgrogueït—. Allà la trobarà.

Corria a la notaria del notari Tal, del carrer de Casp. Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants. Hi sol regnar una calma agradable, un cert benestar. Era absolutament trist haver d’entrar en aquests pisos amb una presumpció de mal pagador, amb un aire gairebé de criminal, per retirar una lletra protestada. Una lletra protestada! Era horrible, insuportable! Tan agradable com hauria estat entrar en un aquests pisos per dinar amb el notari, la seva senyora i les nenes!

Desconfiat i inquisitiu em rebia el sòmines de la notaria —l’empleat que sol haver-hi a l’avant-avant-despatx del notari, aquests sòmines que solen tenir una cara pàl·lida i devastada, envellits prematurament, que porten un manguito de roba lligat a sobre el colze.

—Què se li ofereix, jove? —sentíeu que us deia.

—Venia a pagar una lletra protestada…

N’hi havia que aprofitaven l’ocasió per a repetir els tòpics jurídics que havien sentit dir.

—Una lletra de canvi, jove, és un document amb força executiva…

—Per això venia a pagar-la… Prengui nota, si li plau…

—Molt bé, molt bé… Esperi’s un moment.

L’escrivent desapareixia per darrere d’una porta tapada per una cortina, car, a les notaries, hi ha sempre una ficció més o menys seriosa, de secret. Al cap d’un temps prudencial reapareixia l’empleat seguit d’un altre senyor que no portava manguito. Aquest darrer senyor portava un paper a la mà: era la lletra.

—Digui’m, per favor, el que li dec… —feia jo després de dipositar sobre la taula l’import de la lletra.

—Són trenta-vuit pessetes…

Aquest import variava segons la quantia de la lletra i les hores transcorregudes des del protest. Però sempre solien ésser trenta-vuit pessetes.

Amb la lletra a la butxaca baixava les escales alliberat, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre, però fatigadíssim: la tensió horrible de dos dies m’havia des fet els nervis. Arribat al carrer, m’hauria agradat de veure-ho tot més bonic, però generalment no veia més que unes volves negres sobre un color groguenc que pujaven i baixaven davant de la vista. Sovint m’asseia en un banc i deixava passar una estona amb el barret a la mà. Sentia a tot el cos com un defalliment. I, de seguida que em sentia més fort, em venia a la memòria l’obsessió que el mes entrant es produiria ineluctablement la repetició exacta dels mateixos fets.

Educat en l’ortodòxia burgesa més estricta, sensible a l’horror de tenir deutes, partidari de pagar i de cobrar religiosament, no vaig poder adaptar-me mai a aquella situació asfixiant, peremptòria i mísera. La pobresa absoluta m’hauria convingut més que la humiliació mensual de la bola de lletres. Si m’hagués pogut desfogar… Però desfogar què, amb qui? Tot això passava entre els meus disset i dinou anys —en una edat en què no hauria pas sabut formular un judici crític coherent i plausible. Per altra part, la meva fidelitat familiar era absoluta: considerava que el meu pare havia fet tot el que havia pogut i que si havia comès algun error era més una conseqüència de la formació que el seu temps li havia donat que d’algun defecte intrínsec. L’única cosa que començava d’entreveure era l’absurditat que suposa voler fer negoci sense tenir-ne un autèntic temperament. Tot aquest dolorós desori em portà a meditar sobre l’estratègia que cal seguir en la vida. Vaig començar d’entreveure que, per a simplement subsistir, el que cal abans que tot és fer-se càrrec de les pròpies condicions negatives. Si la consciència d’aquestes condicions desapareix en l’enlluernament que produeixen les condicions positives —les virtuts, si voleu—, els resultats poden ésser fatals. Sempre he cregut que el moll de l’os de la saviesa socràtica: «Coneix-te a tu mateix», és «coneix-te els defectes».

I aquests són episodis de la meva vida d’estudiant. Han influït molt més sobre la meva formació, infinitament més que la Universitat mateixa. Dir que des de llavors les lletres de canvi, les finestretes i l’engranatge dels protestos em fan horror seria afirmar una cosa merament pintoresca. M’han deixat un horror tal que si alguna vegada em perdo és molt més fàcil que em trobin picant pedra a la carretera que entrant o sortint dels bancs o fent cua a les finestretes. M’han deixat una cosa més fonda que un moviment de repulsió: m’han deixat un gust amarg, de cendra.