II. La revolta de Guillem
i el govern d’Aleran (848-852)

El període del govern dels marquesos francs a Barcelona (849-878) presenta importants llacunes documentals que ha calgut suplir a través d’hipòtesis, de vegades molt arriscades. N’ha resultat la formulació de diferents teories, en ocasions contraposades, que d’alguna manera han enfrontat historiadors francesos com Calmette i Auzias amb historiadors catalans com Botet i Abadal. Les discrepàncies sovint han caigut en fets més o menys intranscendents, però no han mancat polèmiques d’altura, com és la que gira al voltant de la successió d’Unifred el 865 i el suposat naixement de Catalunya en aquella data.

Aquest període polèmic s’inicia amb la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, el 848. En coneixem tot el procés gràcies, sobretot, a les fonts franques, els Annales Bertiniani i la Crònica de Fontanelle, que presenten certes divergències entre si en relació amb aquest episodi. Aquest recurs als Annales ultrapirinencs, sobretot als Bertiniani, es repetirà en capítols successius, amb insistència, fins a acabar l’estudi del període de govern dels marquesos francs a Barcelona (849-878), perquè en aquests anys la història dels governants de Catalunya torna a ésser, en certa manera, una repetició de l’època de Bernat de Septimània, en la qual les vicissituds del govern central carolingi i les intrigues d’alta política dels marquesos de Gòtia exerciren una influència decisiva en l’evolució històrica de Catalunya, i no cal dir que les cròniques més ben informades sobre aquests esdeveniments són les del país veí.

D’entre totes les fonts, els Annales Bertiniani, per a aquests anys, són probablement els millors i a més els trobem l’avantatge d’haver estat escrits en part per l’hispà Prudenci, bisbe de Troyes, a qui suposem ben assabentat dels esdeveniments relacionats amb Catalunya i Septimània. La mort de Prudenci el 861 ens ve marcada als Annales Bertiniani per una relativa absència de notícies referents a la Marca, absència que esdevé total a partir de la investidura de Guifré el Pelós. Potser això constitueixi un testimoni indirecte que els comtats catalans ja llavors havien iniciat el camí cap a la independència.