2.     LA POLÈMICA SOBRE LA GENEALOGIA DE GUIFRÉ

La llegenda de Guifré romangué immutada fins que el Flos mundi (1407) la féu objecte d’una petita narració erudita. Després, al començament del segle XVI, una mà també erudita li afegí la cèlebre llegenda de les quatre barres de sang, origen de la senyera catalana.^[25017] Aquesta exaltació llegendària del Pelós, a qui hom volia donar un origen o entroncament reial —el seu matrimoni amb una princesa flamenca, potser una néta de Carles el Calb—, juntament amb la falta de documentació, dificultaren durant molts segles el coneixement històric del personatge i d’una manera singular l’esclariment de la seva genealogia, a la qual la historiografia catalana ha dedicat un esforç secular.^[25018]

Després de la inserció de la llegenda de Guifré als primers capítols de les Gesta Comitum Barcinonensium, la historiografia posterior, fins al segle XVII, acceptà en línies generals aquesta versió llegendària. Al segle XV l’admeté Pere Tomich^[25019] i al segle XVI Pere Miquel Carbonell^[25020] i Pere Anton Beuter.^[25021] Al segle XVII Joan Gaspar Roig i Jalpí —el fals Bernat Boades—^[25022] hi afegí que la mare del Pelós era una Almira, filla de Landruda, tia de Carlemany, versió que fou àmpliament desenvolupada per Jeroni Pujades.^[25023] Amb aquest afegit del pseudo-Boades, els orígens llegendaris de Guifré eren completats i arribaven a la màxima sublimació. El cronista de les Gesta o, més ben dit, la llegenda inclosa en aquesta crònica, havia fet del Pelós un fill d’un comte català —Guifré d’Arrià—; ara, Boades el feia enllaçar, per part de la mare, amb la dinastia carolíngia i amb Carlemany mateix. Guifré posseïa, doncs, tots els atributs familiars per a governar sobiranament damunt les terres catalanes: era català per línia directa i parent de l’emperador Carlemany per línia col·lateral. Realment, hom no podia oferir uns orígens més il·lustres a la dinastia nacional catalana.

Malgrat la tradicional acceptació de la versió de les Gesta, algun historiador de prestigi, com Jerónimo Zurita, el segle XVI, ja sembla desconfiar-hi,^[25024] i el segle XVII P. de Marca i E. Baluze s’hi mostren totalment contraris.^[25025] La qüestió, tanmateix, no es plantejà de manera científica fins al segle XVIII per obra dels benedictins dom Devic i dom Vaissete, autors de la Histoire de Languedoc. Aquests historiadors formularen la teoria que els pares del nostre Guifré foren Sunifred d’Urgell-Cerdanya-Barcelona i la seva muller Ermessenda, tesi que recolzaven en un document del 888, que era una donació al monestir de la Grassa feta pels germans Sesenanda, Sunifred, Guifré comte —el Pelós sens dubte—, Radulf comte i Miró comte, per a la salvació de l’ànima de llurs pares Sunifred i Ermessenda: «… propter remedium domni Suniefredi genitoris nostre vel domne Ermesinde genitricis nostre».^[25026]

Un altre document que els historiadors del Llenguadoc no coneixien però que ja havia estat publicat per P. de Marca i que posteriorment fou inclòs també a la nova edició de la Histoire de Languedoc corroborava aquesta teoria. Es tracta d’un judici del 874, presidit per Miró el Vell, germà del Pelós, en què el mandatari del comte declara que unes determinades persones prestaren servei al comte Sunifred pare del senyor Miró, comte.^[25027]

Sembla que s’havia avançat un graó segur en la problemàtica genealogia de Guifré, i el gran historiador i erudit Jaume CARESMAR acceptà de seguida l’opinió dels historiadors del Llenguadoc.^[25028] Però aquests encara cregueren que podien anar més enrere en la intricada ascendència del Pelós: basant-se en un precepte del 829 concedit per Lluís el Piadós al «fidel Sunifred», a qui ratificava la possessió de la vila de Fontcoberta del pagus narbonès, que abans havia estat propietat del seu pare el «difunt Borrell»,^[25029] establiren la genealogia Borrell comte d’Osona / Sunifred comte d’Urgell, Cerdanya i Barcelona / Guifré el Pelós.^[25030] Més endavant s’havia de demostrar —Calmette el 1900 i Rovira i Virgili el 1924— que el «fidel Sunifred» del precepte del 829 no era el comte Sunifred d’Urgell pare del Pelós, i per tant l’avi del Pelós tampoc no era el «difunt Borrell», senyor de Fontcoberta i pare del «fidel Sunifred».^[25031]

A mitjan segle XIX, Pròsper de Bofarull volgué desfer les al·legacions dels dos benedictins i posà en dubte l’autenticitat del document del 888, però no es definí en relació amb la versió de les Gesta^[25032] Com diu Rovira i Virgili: «L’argumentació de Bofarull contra el parer dels benedictins fou de caràcter purament negatiu…»,^[25033] i nosaltres podríem afegir-hi que no aportà cap argument científic contra la genealogia: Borrell / Sunifred / Guifré ni a favor de la llegendària: Guifré d’Arrià / Guifré el Pelós.

A partir d’aquell moment cap historiador de solvència ja no discutí la identificació del pare del Pelòs, que tots identificaven amb Sunifred d’Urgell. De llavors ençà la polèmica se centrà al voltant dels orígens de Sunifred, és a dir, en la identificació de l’avi patern de Guifré.

L’historiador de Montpeller, Pierre Tastu, el 1851 publicà un opuscle sobre la genealogia dels comtes catalans.^[25034] Aquesta aportació a la problemàtica es basava en un document del 879 que havia publicat Marca: era una escriptura de reconeixement feta a favor del comte Miró el Vell, germà del Pelós, on es deia que l’església i les dependències de Sant Vicenç havien estat del seu avi, el comte Bel·ló: «Et alia scripíura professionis quam fecit Sesendoara cum heredibus suis tam viros quam mulieres, interpellante eos Sesenando mandatario de Mirone comite, de cella vel ecclesia sancti Vincentii cum adiacencias suas, qualiter sua hereditas esse debet per successionem avi sui Bellone».^[25035] Tanmateix, Tastu era obsessionat pels resultats dels benedictins, que creia definitius. Com podia unir, doncs, la seva aportació a la dels historiadors del Llenguadoc? No hi havia més que un camí: si Borrell d’Osona era l’avi patern de Guifré, com deien dom Devic i dom Vaissete, l’avi que ell havia descobert havia d’ésser el matern.^[25036] La conclusió a què arriba Tastu era:

El descobriment de Tastu esdevenia, doncs, marginal, puix que allò que interessava era d’assegurar la línia paterna del Pelós, i no la materna. Això explica la poca repercussió que de moment tingué aquesta aportació.

Antoni de Bofarull i de Brocà sostingué la línia científica dels historiadors del Llenguadoc, totalment contrària a l’opinió de Pròsper de Bofarull, i, després d’una severa crítica a les fantasies de les Gesta, arribà a la conclusió que Guifré d’Arrià, el pretès pare del Pelós, era un personatge inexistent inventat pel monjo-cronista autor del nucli primitiu de la crònica esmentada.^[25037]

El gran historiador francès Joseph Calmette, al principi del nostre segle, també rebutjà els arguments fútils de Pròsper de Bofarull, i acceptà una part de la genealogia proposada per Devic i Vaissete. Segons ell podia considerar-se demostrat que els benedictins tenien raó en presentar Guifré el Pelós com a fill de Sunifred d’Urgell i d’Ermessenda, però, per contra, calia descartar Borrell d’Osona d’entre els ascendents de Guifré. La variant de Calmette consistia a substituir Borrell per l’aragonès Asnar Galí. La nova genealogia era, doncs: Asnar Galí / Sunifred / Guifré.^[25038]

Fou el nostre historiador Antoni Rovira i Virgili qui aportà nova llum a la polèmica en revisar a fons tota la historiografia anterior. En una sèrie de treballs es mostrà d’acord amb Calmette a combatre la genealogia Borrell / Sunifred, seguida per Devic, Vaissete i Tastu, però també impugnà la tesi de Calmette —Asnar Galí / Sunifred— fins a evidenciar-ne la invalidesa. Rovira i Virgili demostrà que els plantejaments d’uns i altres es basaven en una lectura poc crítica dels documents que exhibien, per tal com aquests no es referien necessàriament, com creien ells, als avantpassats del Pelós.^[25039] Rovira cercà un tercer camí. Basant-se en el principi que els noms personals es repeteixen hereditàriament a les cases comtals, sobretot a partir del segle IX, i tenint en compte la tendència dels comtes catalans cap al sud de la Gal·lia, llur devoció al monestir de la Grassa i el possible parentiu entre Sunifred, pare del Pelós, i Oliba I de Carcassona —germans?—, Rovira i Virgili pensà que l’avi de Guifré hauria pogut ésser un membre de la casa de Carcassona, però no pogué precisar més perquè el frenava la teoria de Tastu —que tenia per certa— que el comte carcassonenc Bel·ló era el pare d’Ermessenda, muller de Sunifred. Rovira i Virgili acaba així la seva exposició: «Creiem, per tant, que cal deixar, per ara, el signe interrogatiu davant el nom i el llinatge dels pares de Sunifred d’Urgell i d’Oliba de Carcassona, probablement germans. La cosa indubtable és el parentiu estret entre el casal de Barcelona i el de Carcassona».^[25040]

Modernament, el vigatà Sala i Molas i el francès Léonce Auzias s’han sumat als partidaris de la tesi ja tradicional sostinguda per Devic i Vaissete i seguida per Tastu: Borrell / Sunifred / Guifré. Reforçaven aquesta teoria uns documents descoberts per Sala i Molas que semblaven demostrar que els familiars de Guifré el Pelós posseïen uns béns a la vila de Fontcoberta del pagus narbonès, vila que Devic i Vaissette sostenien que havia estat propietat dels avantpassats de Guifré: al seu suposat avi Borrell i al seu pare Sunifred. L’aportació de Sala i Molas semblava definitiva, per tal com complia escrupolosament la regla de la «possessió continuada familiar d’uns béns patrimonials». La crítica de Rovira i Virgili a l’argumentació de Devic i Vaissette quedava així invalidada.^[25041]

El nostre historiador de l’alta edat mitjana, Ramon d’Abadal, després d’examinar acuradament la documentació aportada per Sala i Molas, sostingué que aquest havia fet una lectura poc rigorosa dels documents, que havia confós els topònims, i que havia considerat heretats uns béns que, en realitat, foren adquirits per compra; «en aquestes circumstàncies l’aportació de Sala i Molas perdia tot valor provatiu», diu Abadal. Desfeta l’argumentació de Sala i Molas, la teoria de Rovira i Virgili esdevenia automàticament revaloritzada: tot i que se sabia que el pare del Pelós era, amb tota seguretat, el comte Sunifred, calia descartar la hipòtesi que l’avi fos el comte Borrell —hipòtesi sostinguda per Devic, Vaissete, Tastu, Sala i Auzias— o l’aragonès Asnar Galí —proposada per Calmette—. En aquestes circumstàncies, Abadal seguí atentament tot el curs de la polèmica fins que desféu l’enigma dels orígens de Guifré el Pelós. Basant-se de fet en les mateixes proves documentals aportades pel francès Pierre Tastu —però sense els apriorismes de Tastu, qui sota la influència de Devic i Vaissette creia que l’avi patern del Pelós era el comte Borrell—, Abadal formulà la teoria que l’avi patern de Guifré fou el comte Bel·ló de Carcassona, personatge d’ascendència visigòtica, que sembla procedent del Conflent i que exercí el càrrec comtal a l’època de Carlemany.^[25042] Tota la historiografia actual accepta com a definitives en aquest punt les conclusions d’Abadal, però el nostre historiador no es limità a investigar la paternitat de Sunifred, sinó que assajà de reconstruir l’arbre genealògic de la família carcassonenca; i és aquí on les seves conclusions són més hipotètiques per falta de documentació.

Els documents permeten d’establir amb tota seguretat que Sunifred I d’Urgell i Guiscafré de Carcassona foren fills de Belió; Abadal sosté que també ho foren Oliba I de Carcassona i Sunyer d’Empúries, però insisteix que es tracta solament d’una hipòtesi: «tot fa presumir i gairebé assegurar», «suposem», diu Abadal. D’altres historiadors com Pierre Ponsich consideren, per contra, que les escasses notícies documentals conegudes apunten cap a un origen totalment diferent per part dels casals comtals d’Empúries i de Barcelona.^[25043] Malauradament, la documentació de què disposem no ens permet d’avançar més en aquest terreny. Només el descobriment de nous documents, que hauríem de qualificar d’«excepcional», permetria d’obrir nous camins en aquesta qüestió. La investigació sobre els ascendents del Pelós sembla, doncs, avui, un terreny esgotat per als historiadors.