1.     ELS PRIMERS COMTES GIRONINS

El primer comte conegut de Girona-Besalú fou Rostany, probablement un magnat got arrelat a la Septimània o al Rosselló, car sembla que el podem identificar amb el Rodestagnus que el 3 de juny de 782, com a vasall personal de Carlemany, presidí un judici guanyat per Daniel, arquebisbe de Narbona, a qui el comte Miló d’aquesta ciutat havia arrabassat la possessió d’una sèrie de viles del pagus narbonès.^[11001]

Desconeixem la data exacte en que comença a administrar el comtat de Girona, tot i que sembla molt probable que fos imposat per Carlemany immediatament després del lliurament de la ciutat (785). Cal suposar que durant el seu govern Rostany prestà una atenció especial a reforçar el sistema defensiu de Girona-Besalú davant el perill dels seus veïns més pròxims, els musulmans barcelonins.^[11002] És molt possible que, directament o indirecta, participés també als intents que dugueren a terme els francs contra Barcelona ja abans del 801^[11003] i en més d’una incursió contra els musulmans barcelonins, com la efectuada cap el 795 per un tal Joan, magnat hispano-got afincat al comtat de Narbona.^[11004] Cal suposar, finalment, que en bona part correspongué a Rostany i als seus auxiliars la defensa de Girona i el seu territori quan el 793 es dugué a cap la gran expedició d’Azanbd al-Malik.^[11005]

L’única referència documental segura que posseïm de Rostany és la seva destacada participació al setge i conquesta de Barcelona (801), notícia transmesa per la Vida de Lluís el Piadós de l’Astrònom. Segons la informació d’aquesta font, que ja hem recollit al capítol precedent, Rostany dirigí un cos de l’exèrcit que, en el moment inicial de l’operació fou l’encarregat d’assetjar la ciutat, mentre Guillem de Tolosa i Ademar de Narbona anaven cap a les comarques occidentals en missió de cobertura i Lluís el Piadós romania, amb les tropes de reserva, al Rosselló.^[11006]

En una data dubtosa, un magnat d’origen desconegut, anomenat Odiló, degué succeir Rostany en el govern de Girona-Besalú. La primera menció documental d’aquest personatge és del 2 d’abril de 812, data de l’expedició d’un precepte pel qual Carlemany manava als comtes Berà, Gaucelm, Guiscafred, Odiló, Ermenguer, Ademar, Laibulf i Erlí que restituïssin a uns hispani les aprisions que injustament els havien pres.^[11007] El malaguanyat historiador francès Léonce Auzias intentà esbrinar quins eren els comtats que regia cada un d’aquests comtes i arribà a la conclusió que Berà era comte de Barcelona, Gaucelm del Rosselló, Guiscafred de Carcassona, Odiló de Girona-Besalú, Ermenguer d’Empúries, Ademar de Narbona, Laibulf d’Arles de Provença i Erlí de Besiers. Aquestes conclusions semblen encertades, almenys pel que fa als comtats catalans.^[11008]

A més de l’esmentada, hi ha dues referències documentals més del comte Odiló, ambdues en documents posteriors a la seva època: en el precepte atorgat l’11 de setembre de 822^[11009] per l’emperador Lluís el Piadós a l’abat Mercoral de Banyoles consta que uns anys abans el comte Odiló —llavors ja difunt—, Odilonis quondam comitis, havia autoritzat l’abat Bonitus a aprisiar l’erm de Banyoles; i per unes condicions sagramentals jurades l’11 de setembre de 834 a Narbona davant del tribunal del vescomte Esteve sabem també que anteriorment, els comtes Gaucelm, Berà, Guiscafred, Odiló i Ermenguer —possiblement a la primavera del 812— havien presidit una assemblea, en la qual el comte Ademar havia demandat l’hispanus Joan per la possessió de l’aprisió de Fontjoncosa.^[11010]

A l’interior, l’època del comte Odiló degué ésser un període de reorganització i foment de la colonització, tot i que la seva gestió de govern no sembla ésser exempta de crítiques i d’abusos, com els denunciats a la Cort imperial pels esmentats hispani el 812. A l’exterior, els anys de govern d’Odiló a Girona sembla que coincidiren amb una època de relacions relativament pacífiques amb els musulmans, car, després de les temptatives frustrades de Lluís el Piadós contra Tortosa (804-806, 808 i 809) i Osca (811 o 812), que examinarem més endavant, els annals francs coincideixen a dir que fou acordada una treva (812) de tres anys. Si hem de dir la veritat, però, sembla que quan acabava aquest període de treva, cap al 815, els musulmans trencaren el pacte i es llançaren en un atac contra Barcelona.^[11011]

Odiló morí en una data desconeguda i probablement durant l’exercici del seu càrrec comtal. La historiografia encara no ha pogut aclarir d’una manera satisfactòria el problema de la seva successió. Francesc Caula, modern investigador del comtat de Besalú, mort recentment, sosté que després d’Odiló governà aquest territori un comte anomenat Ragonfred,^[11012] mentre que Joaquim Botet, historiador gironí, sosté que aquest Ragonfred fou comte de Girona com a successor d’Odiló.^[11013]

Nosaltres considerem que l’opinió d’ambdós erudits es basa en una interpretació errònia d’un document del desembre de 817, copiat al Cartulari de Carles Many de l’Arxiu Diocesà de Girona. L’escriptura en qüestió és una deposició solemne de testimonis celebrada a la vila de Borrassà, del pagus de Besalú, davant de dos missi de l’emperador, l’arquebisbe Nifrid de Narbona i el bisbe Crispià de Nimes, de nou jutges i de diferents prohoms.^[11014] Davant d’aquesta assemblea els testimonis digueren: «Perquè nosaltres, els esmentats testimonis, sabem, tenim per cosa ben coneguda en veritat, i a més hi érem presents, quan Ragonfred, comte de palau, era a la vila anomenada Bàscara amb els jutges imperials Dona tus i Ugabaldus, i plegats recorregueren els termes d’aquesta vila».

Segons Botet i Caula el Ragonfredus comes palatio era un simple comes governador d’un districte de l’Imperi. Per tal com actuà en una causa referent a la seu gironina, Botet sosté que era comte de Girona, per contra, Caula, basant-se en el fet que la testificació se celebrà a Borrassà i es referia als límits de Bàscara, localitats, ambdues, del pagus de Besalú, opina que fou comte exclusiu d’aquest districte.

El nostre parer és diferent. Creiem que no s’ha interpretat bé el sentit de l’expressió comes palatio, o comes palatii que devia dir l’original. El comte de palau o comte palatí no era l’administrador d’un districte, sinó un alt funcionari de la Cort carolíngia, que tenia atribucions de caràcter judicial, assistia el sobirà en l’exercici de l’administració de justícia i de vegades presidia al seu lloc el tribunal imperial.^[11015] El nostre parer és que el discutit Ragonfred fou sens dubte un d’aquests alts funcionaris i la seva missió, a Girona-Besalú, sembla desprendre’s clarament del document de Borrassà del desembre de 817.

En aquesta escriptura, els testimonis citats davant del tribunal de l’arquebisbe Nifrid afirmen que Ragonfred, després de recórrer els termes de Bàscara acompanyat de dos jutges palatins —«cum iudices dominicos»—, investí el bisbe Gualaric amb aquesta vila i els seus termes: «sic revestivit Vualarico episcopo de ipsa villa suprascripta cum terminos vel omnes fines suos». Com que el document és del 817 i els testimonis expliquen fets que ells havien vist i conegut temps endarrera, probablement a l’inici del bisbat de Gualaric, primer prelat gironí conegut de l’època carolíngia, cal situar l’actuació de Ragonfred poc després del lliurament de Girona als francs. Aquest comes palatii devia presidir, doncs, una legació im perial integrada pels jutges Donatus i Ugubaldus, membres, com ell mateix, del tribunal reial, probablement enviats per Carlemany a la Marca amb la missió de controlar i en certa manera dirigir la reorganització político-eclesiàstica del territori després de la seva incorporació al reialme franc, o potser després de les depredacions sofertes el 793. És evident que té aquest caràcter la inspecció dels termes de Bàscara i la cessió de la vila al bisbe Gualaric.

Som del parer que Ragonfred fou portador del primer precepte per a la seu de Girona atorgat per Carlemany, i que entre les donacions territorials que el document esmentava hi havia la vila de Bàscara. Redactat potser immediatament després del traspàs de Girona als francs, quan a la cort imperial encara no devien tenir una idea massa precisa de la situació d’aquesta diòcesi, i quan el territori gironí encara devia travessar uns moments de desordre interior, és possible que el precepte no fixés amb precisió els límits de les donacions territorials i que Carlemany encarregués a Ragonfred la doble missió de precisar els termes de cada propietat atorgada i de lliurar el precepte^[11016] al bisbe Gualaric.

Descartada la successió d’Odiló a favor de l’esmentat Ragonfred, i com que no hi ha documentació de l’actuació de cap comte a l’àrea de Girona-Besalú, després del 812 i fins al 823, hi ha la possibilitat que el comtat gironí hagués estat unit a un districte veí, perquè, entre les innovacions administratives que comportà l’ascensió de Lluís el Piadós al govern de l’Imperi, el 814, hi hagué la tendència a confiar més d’un comtat a una sola autoritat. Segons Abadal, és probable que a la mort d’Odiló ocupés el seu lloc Berà de Barcelona, tal com a Ermenguer d’Empúries degué succeir-lo el comte veí Gaucelm, del Rosselló. Així devien néixer les acumulacions territorials Girona-Barcelona i Rosselló-Empúries, que trobem documentades uns anys més tard.^[11017]

La política de reforçament de les autoritats locals que representaven aquestes concentracions anà acompanyada també d’una sèrie de mesures eclesiàstiques, que foren la culminació de l’ofensiva llançada al final del segle VIII per tal d’aconseguir la subordinació de l’Església catalana a les directrius imperials. Examinarem aquests aspectes de la política religiosa al proper capítol.