2.     ELS COMTATS CATALANS AL TEMPS DEL MARQUÉS BERNAT

L’historiador rossellonès Josep Calmette sostenia la teoria que, en repartir els honors d’Unifred, el 865, Carles el Calb separà la Marca de Gòtia de la Marca Hispànica, situà a les Corberes la frontera entre ambdós districtes, i donà lloc, així, al naixement de Catalunya. Narbona i els altres comtats septimans fins al Roine haurien correspost a Bernat de Gòtia, mentre que Barcelona i els altres comtats catalans, inclòs el Rosselló, haurien passat a Salomó, que llavors ja era comte d’Urgell-Cerdanya.^[24026]

Joaquim Botet i Sisó s’oposà a aquesta tesi, que explica tan fàcilment el naixement de Catalunya, i demostrà que Bernat actuà com a comte del Rosselló, i que, per aquesta circumstància i pel fet de titular-se marquès, fou comte de Barcelona.^[24027]

Léonce Auzias, deixeble de Calmette, acceptà que Bernat hagués estat comte del Rosselló, però no de Barcelona, amb la qual cosa, segons ell, continuava essent vàlida la tesi de Calmette sobre el naixement de Catalunya l’any 865, però d’una Catalunya que començava a les Alberes i deixava el Rosselló per a França.^[24028]

Sembla indubtable que Bernat de Gòtia fou comte del Rosselló, per tal com el 17 de desembre de 875 se celebrà a Elna un judici sota la presidència d’un tal Isimberto misso Bernardo comitè.^[24029] I que fou comte de Barcelona també sembla ésser fora de dubte, per tal com, segons ha indicat Abadal, consta que en començar a governar donà el vist-i-plau a un precepte que Carles el Calb havia atorgat el 862 al bisbe Frodoí de Barcelona.^[24030] Aquest prelat, d’origen franc, era un home de confiança del sobirà i sembla que era l’encarregat d’aconseguir, pel camí de la religió, una integració més gran de la societat hispano-goda a l’Imperi. Mitjançant aquell precepte del 862 el monarca l’havia dotat dels recursos econòmics necessaris per a l’acompliment de la seva missió: havia traspassat a la seu una sèrie de béns fiscals del Montseny i, a més, li havia atorgat una important participació en els drets fiscals, que tradicionalment formaven part de la dotació ordinària del càrrec comtal, el terç del teloneu sobre els mercats, sobre els transports marítims i sobre l’aprofitament dels erms, el terç dels peatges i el terç de la moneda.

És lògic que, un cop investit amb el comtat de Barcelona, Bernat cerqués de guanyar-se la voluntat del bisbe Frodoí, franc com ell, i que per a això donés el seu vist-i-plau a un precepte tan favorable a la seu, tot i que reduís les rendes pròpies de la seva funció en el comtat barceloní. Malgrat un inici tan bo, sabem, per una font històrica no molt posterior —la descripció del trasllat de les relíquies de sant Baldiri de Nimes—, que Bernat de Gòtia aviat es passejà pels seus honors amb ínfules de rei: «in comitatu suo, quo ut rex ibat».^[24031] Aquesta ambició que l’empenyia, devia dur-lo poc temps després a menysprear els seus comtats mediterranis per llançar-se a intervencions d’alta política al costat de Bosó, cunyat del rei, i al costat de l’intrigant Bernat Plantapilosa. A causa d’aquestes activitats degué descurar el govern dels seus comtats. Si el 13 de juny de 870 encara el trobem a Narbona presidint un tribunal —«cum in Dei nomine resideret Bernardus comes marchio, missus serenissimo domno nostro Karolo rege, in Narbona civitate pro multorum altercationes audiendas»—,^[24032] el 17 de desembre de 875, a Elna, ja es fa substituir en les funcions judicials pel vescomte Isembert.^[24033]

En aquests anys sembla ésser que l’absentisme comtal a Barcelona i, sobretot, la pugna entre la litúrgia romana imposada pel bisbe Frodoí i la litúrgia visigòtica del clergat indígena es traduí en una sèrie d’abusos i alteracions greus de l’ordre, que foren denunciats pel bisbe a l’assemblea celebrada a Attigny pel juny-juliol de 874.^[24034] Aquesta denúncia del prelat barceloní sembla reflectir per un costat les friccions derivades de la temptativa d’unificar la litúrgia visigòtica amb la romana, i per un altre l’enfrontament entre Frodoí i Bernat de Gòtia, el qual no solament donava senyals de malgovern, sinó probablement també d’una independència excessiva. En aquest sentit cal puntualitzar que Frodoí fou un bisbe nomenat arran de la revolta d’Unifred (862), no solament per combatre les manifestacions del visigotisme en la litúrgia sinó segurament també per vigilar i fiscalitzar l’actuació dels comtes catalans, ja fossin indígenes o francs.

Mentre Bernat governava a Catalunya els districtes barcelonès i rossellonès, a Urgell, Cerdanya, Berga i el Conflent, probablement des del principi del 849, exercia les funcions comtals un magnat anomenat Salomó, a qui ja ens hem referit en un capítol anterior. Allí hi exposàvem les diferents opinions de la historiografia sobre el seu origen. Els historiadors francesos creuen, en general, que era d’origen franc, mentre que els catalans consideren que era indígena. Diguérem que conservem tres documents i dues notícies de fonts narratives sobre aquest comte Salomó: el 26 d’agost de 862 presidí un judici a la localitat d’All, a la Cerdanya;^[24035] el 22 de març de 865 administrà justícia al castell de Sant Esteve de la Roca de Pomers, al Conflent;^[24036] el 18 d’agost de 868 presidí un tribunal també al Conflent;^[24037] el 863-864, segons conta el monjo Aimoin de Saint-Germain-des-Prés, féu un viatge a Còrdova;^[24038] i, segons la versió llegendària de les Gesta Comitum Barcinonensium, fou comte usurpador de Barcelona, col·laborador en l’assassinat del pare del Pelós i víctima al seu torn de la justa venjança de Guifré.^[24039] Ultra aquesta narració fantàstica, que assajarem d’interpretar més endavant, les altres notícies ens permeten d’afirmar que Salomó fou comte d’Urgell-Cerdanya a partir d’una data incerta i anterior al 862 —potser el 849— i fins després del 868, probablement fins cap al 870.

Per altra banda, és probable, tot i que no segur, que en aquesta època, d’ençà del 862 aproximadament, els fills de Sunyer I, Sunyer II i Dela, fossin comtes d’Empúries-Peralada.^[24040] Tanmateix, en alguna ocasió s’ha dit també que llur investidura podria ha-ver-se efectuat el 878, com a part de la liquidació dels honors de Bernat de Gòtia.^[24041] Sigui com sigui, el fet cert és que Dela i Sunyer apareixen documentats a Empúries posteriorment a aquesta data: el 4 de juny de 879 hi presideixen un judici, al costat del bisbe Teotari de Girona, sobre la possessió d’una terra d’Ullà, a l’Empordà, que la seu gironina reivindicava;^[24042] el 26 de juny de 880, Dela i Teotari administren justícia a Castelló d’Empúries en una causa referent a unes possessions del pagus de Peralada, que es disputaven els cenobis de Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp de Rasès;^[24043] el 17 de maig de 881, els mateixos Teotari, Dela i Sunyer procedeixen, en un judici, a atermenar les viles d’Ullà i Bellcaire de l’Empordà;^[24044] etc.

Durant els primers anys del govern de Bernat de Gòtia a Barcelona, trobem actuant a Girona-Besalú un comte anomenat Otger. És probable que es tracti d’un indígena, i fins i tot potser caldria identificar-lo amb un Otger, vassall del comte Guifré de Girona-Besalú que apareix documentat en un judici del 22 de gener de 850 relatiu a la vila de Fonteta del territori gironí: «In iudicio Ermidone et Radulfo vicecomites, seu et in praesentia Audegario et Guntardo vassos Wifredi venerabilis comitis».^[24045]

Segurament Otger obtingué l’honor gironí cap al 862, als primers moments de la revolta d’Unifred, quan Carles el Calb es proposà de desposseir el marquès traïdor i guanyar-se aliats en una zona secessionista. Del comte Otger només sabem amb seguretat que el 22 de febrer de 866 era a Quierzy, on sol·licità i aconseguí del monarca un precepte per al monestir de Sant Julià del Mont, del pagus de Besalú.^[24046] També el 28 de febrer de 869 Carles el Calb atorgà un nou precepte per a Catalunya, favorable aquesta vegada a un tal Dodó, vassall del seu «fidel Otger», personatge que potser podríem identificar amb l’homònim de Girona-Besalú.^[24047]

Abadal sosté, i no tenim cap raó per a oposar-nos-hi, que el govern d’Otger a Girona-Besalú degué acabar-se amb la mort d’aquest comte cap al 870.^[24048]

Tot i que les fonts diplomàtiques i narratives referents a aquests anys són summament pobres i escasses, sembla evident que cap al 870 es produí una renovació important del personal comtal a Catalunya. Tal com hem dit, al voltant d’aquesta data degueren morir els comtes Salomó i Otger, i així restaren vacants els comtats i districtes d’Urgell, Cerdanya, Berga, Conflent, Girona i Besalú. És opinió comunament admesa que, a l’assemblea d’Attigny del mes de juny de 870, Carles el Calb procedí a distribuir aquests honors lliurant els comtats que abans havia regit Salomó als fills de l’antic comte Sunifred de Cerdanya, Guifré el Pelós (Urgell i Cerdanya), i Miró el Vell (Conflent),^[24049] els quals, com veurem més endavant apareixen documentats en aquesta zona pirinenca ja el 871 i 873.^[24050] Pel que fa als comtats de Girona-Besalú, només a títol d’hipòtesi, podem suposar que foren concedits al marquès Bernat de Gòtia, que pel fet de governar el comtat barceloní devia sentir-se amb certs drets damunt el districte gironí, tradicionalment unit a Barcelona. Tanmateix, ens manca documentació sobre aquest punt.