2. LA DESTITUCIÓ D’ODALRIC
Les causes segures de la cessació d’Odalric no es coneixen, però la conjunció de la data aproximada del seu rellevament i d’altres esdeveniments contemporanis del sud del reialme, creiem que permeten de fer més llum a aquest esdeveniment.
Uns tres mesos després de l’entronització de Carles l’Infant a Llemotges (octubre 856), l’oposició a Carles el Calb tornà a sorgir a Aquitània, on ja al principi del 856 els grans havien reconegut Pipí II altra vegada.[23031] Durant prop de tres anys se succeïren les intrigues, enganys i traïcions dels magnats, i la situació es complicà més encara amb la intervenció armada de Lluís el Germànic i les incursions audaces dels normands.
A la primavera del 856 es formà una lliga general de gairebé tots els comtes del reialme franc occidental que, de comú acord amb els aquitans, invità Lluís el Germànic a annexionar-se els dominis del seu germà Carles el Calb,[23032] però el monarca alemany, que re* cordava la frustrada experiència de Lluís el Jove el 854, i a més tenia dificultats amb els eslaus, ajornà la intervenció. Així donà temps a Carles per intentar la reconciliació amb els descontents, als quals convidà en va a Quierzy pel juliol, a Verberie per l’agost i a Neaufle pel setembre.[23033] No fou fins a la fi d’aquest darrer mes que els conjurats, cansats d’esperar la intervenció germànica, s’hi reconciliaren provisionalment, i els aquitans s’apartaren de Pipí II i tornaren al costat de Carles l’Infant.[23034]
Però al principi del 857 la insurrecció s’incubava de nou. A Aquitània alguns tornaven a les files de Pipí, que s’alià amb els normands per assaltar els nuclis legitimistes; a l’est perdurava l’amenaça germànica d’invasió i a França un grup de grans conspirava.[23035] En un intent de frenar el creixement del procés conspiratiu a l’interior, Carles reuní una assemblea el 14 de febrer de 857 a Quierzy que elaborà unes instruccions per als missi, els comtes i els bisbes a qui es precisava la conducta que calia que seguissin i els recordava llurs deures.[23036] S’escriviren també preceptes per a guanyar o recompensar fidelitats, com l’expedit el 15 de febrer de 857 per a l’arquebisbe Frèdol de Narbona, a qui el marquès Odalric, assistent a l’assemblea, serví d’ambaixador: «Hudolricus inclitus marchio hoc ambasciavit».[23037] Aquí no deixa d’ésser estrany que, al cap de mig any de la ràtzia de Musa ibn Musa i de la demostració de la suposada incompetència d’Odalric, encara no s’hagués produït la seva destitució, que cal situar després del 15 de febrer de 857, quan encara la cancelleria reial el titulava «Hudolricus inclitus marchio», i abans del gener o febrer de 858, quan Unifred ja l’havia substituït al cap de la Marca.[23038]
Probablement la destitució d’Odalric es produí al final del 857 i a conseqüència d’una sèrie de rebel-lions que s’escamparen per tot el reialme. El comte Bernat d’Alvèmia abandonà les files de Carles el Calb i reconegué com a rei Pipí II, l’abat Alard de aint-Bertin, germà d’Odalric, féu el mateix, i també Esteve, fill del comte Hug, i al principi del 858 els grans de Nèustria, Hervé, Rorgon, Gozfrid i el mateix Robert el Fort, comte d’Anjou, es rebel·laren en aliança amb bretons i aquitans.[23039]
Si tenim en comte que el germà d’Odalric, Alard, fou un dels principals insurrectes, i un dels emissaris enviats pels conjurats pel juny de 858 per tal de convèncer Lluís el Germànic que havia arribat el moment d’envair el reialme de Carles,[23040] i també es considera que la conspiració involucrà gairebé tots els grans, és lògic de suposar que o bé Odalric secundà els sollevats, o bé les vinculacions del marquès amb aquests el feren sospitós als ulls de Carles el Calb. I a parer meu, aquestes raons, més que no pas la suposada incompetència, foren la causa principal de la seva destitució al final del 857.
Tal com era habitual entre els nobles més poderosos d’aquesta època, Odalric degué ésser un home versàtil que amb facilitat canviava de partit. Això ens explica que, després de la seva probable sedició i destitució segura, el 21 de març de 858 comoaregui davant Carles el Calb a Quierzy[23041] i li juri fidelitat, i el torni a abandonar immediatament i aparegui del 859 endavant al bàndol de Lluís el Germànic el qual el recompensà amb l’encomanda dels comtats d’Argengau i Linzgau, regits pel seu pare anys enrera.[23042] La història posterior del marquès Odalric ens és desconeguda, si exceptuem la circumstància que tingués un fill anomenat Adalroch, àlias «Odelricus», a qui el seu oncle, el marquès Evrard del Friül anomena «nepos noster» en el seu testament del 867.[23043]