4.     EL COMTE SALOMÓ D’URGELL-CERDANYA

Durant la breu estada de Carles el Calb a Narbona, al començament d’octubre de 849, quan el monarca pogué disposar de la Marca segons el seu lliure albir —«pro libitu»—, es degueren produir una sèrie de nomenaments per tal de cobrir les suposades vacants deixades per Sunifred, Sunyer i Berà II. Dos d’ells, els d’Aleran de Barcelona i Guifré de Girona-Besalú, ja han estat examinats. Cal ara dirigir la nostra atenció al comte Salomó, que rebé la Cerdanya i l’Urgell del difunt Sunifred, i probablement el Conflent, abans governat per Berà II.

La personalitat de Salomó ha estat objecte de polèmica d’ençà que als inicis de la nostra historiografia entrà en el text de les Gesta Comitum per exercir-hi el paper d’un marquès franc, còmplice de l’assassinat del pare de Guifré el Pelós, usurpador dels seus honors, i víctima també de la venjança d’aquest. La rivalitat pel poder entre els llinatges indígenes i els governants francs a què aquest episodi al·ludeix, pot ésser la versió literària de la lluita coneguda entre els nobles locals fidels a la dinastia carolíngia i els marquesos francs sempre rebels; o, des d’un altre punt de vista, un testimoni de la pugna entre els llinatges indígenes, pertanyents sociològicament a la petita noblesa, que per conveniència cercaren el favor de la monarquia d’un costat, i l’alta noblesa, representada a Catalunya pels marquesos francs, els interessos dels quals s’orientaven cap a una major independència del poder central, d’un altre.

Excepció feta d’aquestes interpretacions, és possible que gairebé totes les dades transmeses per aquesta font siguin pura invenció del cronista que al principi del segle XII inicià la redacció de les Gesta. No ho han cregut pas així els historiadors francesos i del Rosselló, que tradicionalment han acceptat més coses d’aquesta font i s’hi han basat per sostenir que Salomó era d’origen franc, i que un temps governà la Marca Hispànica des de Barcelona estant.^[22062]

No fou fins a la fi del segle passat que l’historiador gironí J. Botet i Sisó^[22063] argumentà la tesi parcialment contrària, és a dir, que Salomó, fos quin fos el seu origen, havia estat només comte d’Urgell-Cerdanya i no de Barcelona. Aquesta opinió fou secundada per Rovira i Virgili,*^[22064] i darrerament Abadal^[22065] l’ha desenvolupada fins a les darreres conseqüències. Després d’un minuciós examen d’aquesta problemàtica, aquest historiador ha arribat a una conclusió radicalment oposada a la versió de les Gesta i a les hipòtesis dels estudiosos francesos. Segons Abadal, Salomó era un magnat indígena, probablement emparentat amb la casa de Cerdanya, que el 849 recollí la successió de Sunifred d’Urgell-Cerdanya, precisament amb el propòsit de salvaguardar aquests honors fins al dia que els fills del comte desaparegut, és a dir, Guifré el Pelós i els seus germans, fossin majors d’edat. Com és lògic, donada l’escassetat de documents coneguts d’aquest comte, la hipòtesi d’Abadal no es pot demostrar categòricament, però els arguments que addueix són bastant convincents; i, a més, nosaltres podem afegir una observació en favor seu. A parer nostre, no deu ésser una casualitat que, al mateix temps que Salomó, un suposat membre o aliat de la casa de Cerdanya, rebia el govern d’Urgell-Cerdanya, un altre suposat membre d’aquesta família, Guifré, fos investit amb els honors de Girona-Besalú. Diríem que Carles el Calb, temorós amb les experiències passades, volgué guardar un cert equilibri de poder a la Marca, i que per això, mentre encomanava els comtats marítims a un marquès franc, membre de l’alta noblesa, deixà els honors de l’interior i el comtat de Girona en mans de parents o fidels de la casa de Cerdanya que, encara que pertanyia a la petita noblesa, llavors devia ésser el llinatge més important de Catalunya i el que li havia servat més gran fidelitat.

Tanmateix, qualsevol hipòtesi que es formuli sobre el govern de Salomó haurà d’ésser necessàriament molt fràgil per tal com només conservem tres documents d’aquest comte, i dues notícies més de fonts narratives, una de les quals, l’esmentat episodi de les Gesta, és més llegendari que no pas històric. El primer document que ens és conegut és un judici del 26 d’agost de 862 celebrat a All, poble de la Cerdanya, i presidit pel comte Salomó, el seu vescomte Adalelm i nou jutges: aquest tribunal restituí a un tal Guitiscle la vila de Sedret, també a la Cerdanya, que la hi havia deixada la seva tia Ailo, filla del comte Asnar Galí, i que il·legalment la hi havia arrabassat el comte Sunifred per donar-la al seu fidel Isarn^[22066] El segon document és un judici del 22 de març de 865 tingut al castell de Sant Esteve de la Roca de Pomers, prop de Clarà, sota la presidència del comte Salomó: en aquesta ocasió el tribunal retornà a l’abadia de la Grassa el vilar de Mata del Conflent que li havia donat el comte Sunifred, i que un tal Saroard li havia arrabassat amb el beneplàcit del mateix Salomó.^[22067] El tercer i últim document també és un judici del comte Salomó, presidit per ell i pel seu vescomte Eldesind, i celebrat aquest cop el 18 d’agost de 868: Recosind, mandatari comtal, reclamà al monestir de Cuixà la possessió de les viles de Canovelles, Entrevalls i Ocènies del Conflent, que els descendents de Berà havien llegat a aquella casa, argumentant que eren d’origen fiscal i no pas al·lodial. Però la declaració dels testimonis demostrà que la demanda mancava de fonament i fou rebutjada.^[22068]

A més d’aquestes tres actes judicials, i al marge de la informació llegendària de les Gesta, posseïm d’aquest comte Salomó les notícies degudes a la ploma del monjo Aimoin de Saint-Germain-des-Prés, el qual ens diu que era un comte de Cerdanya i que el 863-864 féu un viatge a Còrdova, on obtingué autorització de l’emir per a reclamar al governador de Saragossa el lliurament de les despulles de sant Vicenç, que uns vuit anys abans el bisbe Senior d’aquesta ciutat havia pres al monjo Audald quan els traslladava al monestir aquità de Conques.^[22069]

Resumint, l’actuació de Salomó per la Cerdanya el 862 i el Conflent el 865 i 868, més que no pas el fet que el monjo Aimoin l’anomeni comte de Cerdanya amb referència als anys 863-864, ens permeten d’assegurar que degué ésser comte d’Urgell-Cerdanya-Conflent del 849 fins després del 868. També aquestes mateixes dades semblen rebutjar una entronització violenta de Salomó en aquells comtats i advocar una certa continuïtat en la línia política dels seus predecessors. I no sembla pas admissible que arribés a ésser comte de Barcelona on, en aquests anys, actuen successivament els marquesos Aleran, Odalric, Unifred i Bernat de Gòtia.

* * *

En resum, doncs, el 848 esclatà a Catalunya i Septimània la revolta de l’hereu de Bernat de Septimània, Guillem, els antecedents del qual hem pogut seguir en línies generals. Aquesta incursió al passat de Guillem ha permès, creiem, d’enriquir la interpretació dels mòbils del moviment, que fins avui els nostres historiadors consideraven com una simple temptativa de Guillem per tal de recuperar els honors que havien estat del seu difunt pare, i venjar-ne la mort en les persones dels legitimistes que l’havien combatut. Però a part d’aquests mòbils estrictament personals i ben segurs, ens sembla que aquest episodi forma part d’una àmplia coalició dels normands, els gascons, el partit de Pipí II d’Aquitània i el seu vassall Guillem per a fer un front comú contra Carles el Calb, monarca que des de la seva investidura el 840 havia batallat sense treva per sotmetre el sud del seu reialme a la seva autoritat i annexionar Aquitània, desigs que el 848 semblaven a punt de realitzar-se.

Des d’aquest punt de vista, l’anomenada revolta de Guillem s’inscriu en un context més ampli, que no solament li minva importància, sinó que n’enriqueix la significació. En cert sentit pot sostenir-se que Guillem fou un peó en el joc del monarca aquità i dels seus consellers independentistes, la missió del qual consistí a obrir un segon front a Septimània i Catalunya per obligar Carles a disminuir la seva pressió damunt Aquitània. Vistes així les coses, ens expliquem el ràpid èxit inicial de la revolta: sembla ésser que els fidels del monarca, Sunifred de Barcelona i Sunyer d’Empúries, i potser Berà II del Conflent, foren liquidats de la Marca amb una facilitat sorprenent.

Carles el Calb trigà quasi un any a reaccionar, i quan ho féu, fou per a encarar-se amb cada un dels problemes per separat. Atacà primerament el reialme aquità i prengué Tolosa (849), la seva ciutat principal. Encarrilada així per bon camí la qüestió fonamental, marxà sobre Narbona (octubre 849) on aconseguí l’obediència de Septimània i prengué les disposicions necessàries per a la Marca. Durant un any, Guillem i els seus seguidors havien dut la iniciativa, senyorejant damunt tots o gairebé tots els honors catalano-septimans, amb la suposada oposició dels legitimistes que devien ésser encapçalats pels membres supervivents de les cases de Cerdanya i d’Empúries. Ara tocava al monarca passar al contraatac, i és el que féu en nomenar dos francs de la seva confiança, Aleran i Isembard, governadors i responsables del control de la situació a Barcelona i Empúries, i en encomanar a uns magnats probablement indígenes anomenats Salomó i Guifré —potser membres d’aquelles famílies legitimistes— la direcció dels comtats interiors i del de Girona. És evident que en aquestes decisions del monarca hi influïren diferents factors, a part la immediata necessitat d’aturar la sedició; el primer és que una certa desconfiança, fruit de l’experiència, en relació amb l’excessiu poder posseït pels marquesos de Gòtia, induí Carles el Calb a dividir els honors, i el segon és que una certa confiança, també fruit de l’experiència, el mogué a mantenir un gran nombre de comtats en mans d’individus, segons sembla, del país, i possiblement emparentats amb els comtes recentment desapareguts.

A partir d’aquests esdeveniments de Narbona, hem combinat les notícies, de vegades contractòries, en aparença, dels Annales Bertiniani, la Crònica de Fontanelle, sant Eulogi de Còrdova, al-Maqqarí, Ibn Jaldun, Sebastià de Salamanca, Ibn al-Athir, etc., i hem establert la cronologia de la revolta i les seves fases principals: recuperació de Barcelona per Aleran i Isembard al final del 849, sol·licitud d’ajut formulada per Guillem a l’emir, expedició sarraïna contra Barcelona i Girona l’estiu del 850 i, cap a la fi d’aquest mateix any, recuperació de Barcelona per Guillem, captura d’Aleran i Isembard i derrota i ajusticiament de Guillem.

Quan acabava el 850, Carles el Calb gairebé ja havia aconseguit la pacificació de tot el sud del seu reialme; la caiguda de Tolosa el 849 n’havia estat el primer pas, i ara, la mort de Guillem n’era el segon. Els darrers, és a dir, el tercer i el quart foren, dos anys més tard, l’entesa amb el capitost gascó Sanç Sànchez i la captura del rei Pipí II d’Aquitània (setembre 852). Com a epíleg a aquesta pacificació dels dominis meridionals del reialme, els sarraïns volgueren venjar l’execució de Guillem llançant un altre atac contra Barcelona durant l’estiu de 852. La ciutat, després d’una lluita acarnissada, fou assaltada i saquejada terriblement, i en la seva defensa degué morir el marquès Aleran. Però malgrat el desastre, consta que la resistència dels cristians fou tan gran que l’emir corregué a negociar la pau amb el monarca carolingi.

Mentre s’esdevenia això a Barcelona, a Girona-Besalú governava el ja esmentat Guifré, citat en un sol document, del 22 de gener de 850, perquè l’acta de consagració de Santa Maria de Ridaura de l’u d’octubre de 858, on apareix un «Vifredo comite atque marchione», cal ésser tinguda per apòcrifa malgrat l’opinió contrària d’alguns historiadors. Sobre la personalitat d’aquest comte han estat vertides les opinions més inversemblants, però una hipòtesi no molt arriscada, recolzada en una sèrie d’indicis, és que podria haver estat emparentat amb la casa de Cerdanya.

Finalment, en relació amb el seu veí, el comte Salomó, un cop examinades les polèmiques que la seva personalitat ha provocat i les escasses notícies segures que ha deixat, creiem que la conclusió més acceptable és que fou comte d’Urgell-Cerdanya-Conflent del 849 fins després del 868, i que també podia estar vinculat al llinatge cerdà.