1.     EL GOVERN DEL MARQUÉS ODALRIC

Per tal de substiruir Aleran, mort en el saqueig de Barcelona pels sarraïns durant l’estiu del 852, Carles el Calb designà un franc poderós de procedència oriental, el marqués Odalric, probablement fill d’un altre Odalric, que en l’època de Carlemany, del 807 al 816, fou comte d’Argengau i Linzgau, a l’Autria actual.^[23001] Basant-se en aquesta filiació paterna, els historiadors acostumen a afirmar que, amb aquesta investidura la política de la monarquia s’orienta cap a la designació de governants estrangers, sense compromisos amb les faccions meridionals i, per tant, en aparença més fàcils de controlar.^[23002] Però aquesta opinió cal que sigui matisada, i no sembla del tot exacta si examinem els llaços familiars d’Odalric per la part materna.

Segons sembla, la seva mare fou Engeltruda, probablement una filla del cèlebre comte Bègues, Begon o Bigó,^[23003] vassall i cunyat de Lluís el Piadós, que assistí a la conquesta de Barcelona el 801 i fou comte de París.^[23004] Degué ésser aquest magnat qui inicià la vinculació del seu llinatge amb les terres del sud perquè, segons l’opinió de M. Chaume,^[23005] que Auzias^[23006] accepta, Bigó fou el successor (806) de sant Guillem en el marquesat de Tolosa, que degué posseir fins que morí el 816. Amb seguretat, Bigó tingué dos fills mascles, Evrard, comte de Reims el 816, i Leutard, comte de Fezensac, pare del senescal Alard i del llegendari Gerard de Rosselló,^[23007] i una probable filla, l’esmentada Engeltruda.

D’un primer matrimoni amb el comte Odalric d’Argengau, Engeltruda degué tenir el nostre Odalric, marquès de Gòtia (852-857). Posteriorment, la filla de Bigó es casà en segones núpcies amb el comte Hunroc de Ternois (m. d. 844), de qui tingué Berenguer, comte de Tolosa (819-835), Evrard, marquès de Friül (m. d. 867), Alard, abat de Saint-Bertin (844-859 i 861-864) i potser Unifred, el qual el 857 hauria succeït el seu germanastre al cap del marquesat de Gòtia.^[23008]

Al moment de rebre el govern dels honors catalano-septimans, és probable que Odalric fos personalment un estrany a la Marca, per tal com sembla que cap al 846 era comte de Rètia,^[23009] però havent vist les filiacions seves resulta en canvi evident que la seva família tenia velles arrels en el país. Son avi Bigó havia participat activament a la conquesta catalana i havia governat els destins de la Marca des de Tolosa estant durant un decenni (del 806 al 816). Però no era solament això, sinó que el seu germanastre Berenguer, successor de l’avi en el marquesat de Tolosa, havia aglutinat al seu voltant un ampli sector de la noblesa catalano-septimana, i plegats havien constituït el partit legitimista, que en tot moment havia estat la millor defensa dels interessos de Carles el Calb al sud. I crec que aquests ascendents expliquen molt bé la investidura d’Odalric.

Mort Berenguer de Tolosa el 835, i uns tretze anys després el marquès Sunifred, successor seu al cap d’aquella facció, i superats els moments difícils del 848-852, és possible que el monarca pensés en la conveniència de donar un nou cap als legitimistes, i, tenint en compte que els fills de Sunifred encara devien ésser menors d’edat, cregués trobar-lo en un germà de Berenguer. Potser per aquestes i no per d’altres raons Carles el Calb encomanà a Odalric la successió d’Aleran: en aquest supòsit, amb el seu nomenament no volgué cercar un estranger per al govern de Septimània i Catalunya, sinó, ben al contrari, un magnat a qui la noblesa legitimista indígena pogués reconèixer com a cap natural. Tenint en compte la missió que se li encomanava i els seus antecedents familiars, Odalric hauria d’haver perseverat amb eficàcia en la línia política dels seus il·lustres predecessors, però sembla que al final defraudà les esperances que hom hi havia dipositat.

La investidura d’Odalric ha d’ésser una mica anterior al 10 de setembre de 852. Aquest dia ja presideix un judici a Crespià, vila del comtat de Narbona, acompanyat d’«Artaldo, Stephano et Teuderedo vassi dominici» i d’«Alaricho et Franchone uterque vicedomini».^[23010] Aquesta escriptura l’anomena simplement «vír venerabilis Udulricus commis», però per nosaltres, el fet que actuï com a comte de Narbona, un comtat que probablement havia estat sota la jurisdicció del marquès Aleran, és un signe quasi segur que ja llavors l’havia succeït en la totalitat dels honors, inclòs el comtat de Barcelona. No invalida aquesta interpretació el fet que Odalric es tituli comte i no marquès, perquè legalment tots els personatges del reialme que rebien aquesta titulació no eren més que comtes, els quals, això sí, governaven comtats fronterers d’una certa categoria, i moltes vegades simultanejaven ambdós títols en la documentació.^[23011] No sempre ha estat aquesta l’opinió dels historiadors, i així, per exemple, Calmette i Auzias, que creien trobar diferències fonamentals entre ambdós títols, opinaven lògicament que pel setembre de 852 Odalric només era comte de Narbona.^[23012]

Del govern d’Odalric hi ha un altre document que és el primer on apareix amb el títol de marquès: « …dilecti nobis marchionis nostri Odalrici». Es tracta d’un precepte de Carles el Calb atorgat a precs d’aquest magnat el 7 de juliol de 854, i concedia als fidels Sumnolf i Riculf, gots, una sèrie de béns del comtat de Rosselló que llurs avantpassats havien aprisionat.^[23013] Sembla que Ponsich ha desentrellat la genealogia dels indígenes beneficiats amb aquest diploma, que han resultat ésser fills d’Alfons, vescomte de Rosselló documentat el 847, i oncles segons d’Esteve, l’espòs d’Anna, filla de Rotruda i néta de Berà.^[23014] Aquestes vinculacions familiars semblen testimoniar que es tractava d’un llinatge legitimista, unit per la sang als principals representants d’aquesta ideologia. Des d’aquest punt de vista, coneixent com coneixem els avantpassats d’Odalric i sospitant la raó de la seva investidura, el precepte del 7 de juliol de 854 sembla corroborar que el nou marquès complia la seva missió de cap del legitimisme a la Marca, car una de les tasques era la d’aconseguir del sobirà les degudes recompenses per als seus fidels: « …ad deprecationem dilecti nobis marchionis nostro Odoirici, concedimus ad proprium quibusdam fidelibus nostris, id est Sumnoldo et Riculfo gotis…».

L’expedició del precepte anterior a Cosne-sur-Loire al principi de juliol de 854 i la concessió d’un altre a Germigny al final del mateix mes, segons sembla també a petició d’Odalric,^[23015] han estat aprofitats per a demostrar que el marquès de Gòtia col·laborava llavors amb Carles el Calb en els preparatius militars i en la subsegüent campanya d’aquell estiu a Aquitània^[23016] on les temptatives independentistes havien tornat a sorgir amb tota la força. En efecte, poc temps després del 852, el monarca veié com tot el sud li era altre cop disputat, i aquesta vegada no per un sol candidat, sinó per una pluralitat de competidors: els nebots Lluís el Jove i Pipí II, i el seu germà Lluís el Germànic.

Per tot un cúmul de circumstàncies, que ja han estat ben explicades, a la tardor del 853 uns representants dels aquitans descontents demanaren a Lluís el Germànic que ell mateix o el seu fill els alliberés de la tirania de Carles i es convertís en llur rei.^[23017] El monarca alemany no es decidí a llançar el seu fill Lluís el Jove a l’aventura aquitana fins al final del 853 o al principi del 854, quan Carles el Calb, advertit d’aquestes maquinacions, cercava l’aliança en l’altre germà seu, l’emperador Lotari, a les entrevistes de Valenciennes (novembre 853)^[23018] i Lieja (febrer 854).^[23019] No fou fins el març de 854 que Lluís el Jove atacà Aquitània, acompanyant la seva marxa de terribles devastacions, i Carles el Calb féu el mateix poc temps després, però el 22 d’abril de 854, unes setmanes més tard, abandonà precipitadament l’escenari del conflicte.^[23020] El motiu era una altra entrevista amb Lotari a Attigny pel juny^[23021] i la tramesa d’una ambaixada a Lluís el Germànic demanant-li la retirada de Lluís el Jove.^[23022]

Com que la diplomàcia no tingué efectes positius, al final d’agost, Carles, decidit a fer valer la seva raó per la força, tornà a Aquitània acompanyat, segons sembla, del marquès de Gòtia Odalric. Aquest cop la seva tornada al Sud coincidí amb l’evasió del monestir de Saint-Médard de Pipí II, que reaparegué immediatament a Aquitània i féu que la majoria dels aquitans abandonessin el príncep germànic i es passessin a les files de llur príncep nacional. Carles no desaprofità aquesta circumstància i en una simple marxa obligà el seu contrincant, Lluís el Jove, a passar altre cop el Loira i cercar refugi a Germània.^[23023]

Amo absolut d’Aquitània durant uns mesos, Pipí II tingué temps suficient per a evidenciar la seva incapacitat. Per això els aquitans es dirigiren a Carles el Calb i li demanaren la investidura d’un dels seus fills com a rei d’Aquitània.^[23024] El monarca accedí a la demanda, i a mitjan octubre de 855 tingué lloc a Llemotges la cerimònia de la coronació de Carles l’Infant, un príncep que tot just tenia vuit anys.^[23025] Era una forma de solucionar el problema aquità, recorrent al mètode tradicional, que podia oferir certes satisfaccions a ambdues parts, tant als regionalistes, perquè rebien un rei propi, com a Carles el Calb, perquè, a causa de l’edat del seu fill, corresponia a ell l’exercici real de la sobirania.

És possible que el marquès Odalric tingués una part activa en aquesta solució del conflicte, i és gairebé segur que oferí al monarca el seu concurs militar a les terres nord-pirinenques, però tampoc no és menys cert que durant el seu govern la defensa dels honors catalans esdevingué precària. En efecte, mort l’emir Abd al-Rahman II el 19 d’agost de 852, el seu successor Muhammad I es reconcilià amb el rebel Musa ibn Musa de Tudela, trencà la pau amb els francs, i cap al 856 escriví al seu vassall de Navarra-Aragó encomanant-li l’execució d’una aceifa contra Barcelona, que el Banu Qasi dugué a terme probablement l’estiu del 856. El balanç de la campanya fou la destrucció de diferents castells, el saqueig del territori i la conquesta d’un castell, probablement el de Terrassa, fet que coneixem pels historiadors sarraïns Ibn Idarí, Ibn al-Athir, Ibn Jaldun i al-Maqqarí.

Segons Ibn Idarí, «l’any 242 [maig 856-abril 857] l’emir Mohàmed escrigué a Mussa b. Mussa que convoqués les tropes de les fronteres i que anés contra Barcelona. Sortí d’expedició contra ella i hi acampà. En aquesta expedició conquerí el castell de Tàrrega [probable confusió amb Terrassa], que era l’últim de la jurisdicció de Barcelona; amb el quint de l’apressament del castell es feren addicions a la mesquita aljama de Saragossa».^[23026] Segons Ibn al-Athir, «en aquest any Muhammad ibn Abd al-Rahman envià un exèrcit al territori dels politeistes; entrà a Barcelona, derruí els seus castells i arribà fins al país que hi ha darrera els seus districtes; saquejà molt, s’apoderà d’un castell que era dels últims de la jurisdicció de Barcelona, anomenat [Terrassa]».^[23027] Ibn Jaldun i al-Maqqarí no aporten dades noves.^[23028]

Abadal ha dit i repetit que Odalric fou destituït per incapaç,^[23029] i almenys en una ocasió ha dit que la seva incapacitat es demostrà en aquesta ràtzia de 856, i per això Carles el Calb decidí rellevar-lo del càrrec,^[23030] però a parer nostre hi ha altres factors que contribuïren a la destitució.