4.     LES LLUITES CIVILS DE L’IMPERI
I LA CAIGUDA DE BERNAT (835-844)

La tornada de Lluís el Piadós al poder pel març de 834 i la capitulació incondicional del seu fill Lotari per l’agost-setembre no significaren el final de les picabaralles successòries. Pel febrer de 835 se celebrà una gran assemblea a Thionville i a la mateixa localitat, el mes de març, tingué lloc un sínode on es prengueren represàlies contra els principals unitaris, com els arquebisbes Ebbo de Reims i Agobard de Lió que perderen llurs seus.^[14074] El fet no tingué en si cap més transcendència. Més important fou l’assemblea d’Aquisgrà (octubre 837) convocada per Lluís el Piadós a instàncies de la seva esposa per tal d’assegurar al fill petit, Carles el Calb, una herència important, ja que d’ençà del 833 havia estat desposseït d’Alamània, Alsàcia i Rècia en benefici del seu germà Lluís de Baviera. A l’acte hi assistiren uns enviats de Pipí i el mateix Lluís, l’herència dels quals —l’estipulada el 833— els fou respectada en premi a llur concurs en la restauració del març de 834. El lot que a Aquisgrà fou atribuït a Carles el Calb comprenia les comarques situades entre Frísia, l’estuari del Se-na i el Mosela al nord, i París, Étampes, Auxerre i Troyes al sud. Es formà a costa de Lotari, i fou incrementat poc temps després amb el Maine i el litoral entre el Loira i el Sena.^[14075] Lluís de Baviera, que aspirava controlar totes les terres a l’est del Rin, se sentí enganyat per aquest repartiment^[14076] i, després d’una temptativa de revolta (novembre 838), esclafada fàcilment (desembre 838-gener 839),^[14077] perdé les regions que li havien estat conferides el 833 i s’hagué de quedar només amb Baviera.

Enemistat amb Lluís i mort sobtadament Pipí d’Aquitània (13 desembre 838),^[14078] l’emperador a l’inici del 839 decidí de procedir a una nova divisió de l’imperi que augmentés l’herència de Carles el Calb, encara que fos a costa dels seus néts, els fills de Pipí, i de desencadenar una altra guerra civil. Per conjurar els perills que aquest repartiment comportaria, Lluís el Piadós encetà contactes amb l’hereu Lotari, el qual acceptà el projecte a canvi de dividir-se l’imperi amb el germanastre Carles.^[14079] La resposta del partit regionalista aquità a aquestes manipulacions no es féu esperar: un grup de nobles assumí el poder i proclamà rei d’Aquitània l’hereu del difunt Pipí, Pipí II,^[14080] mentre que l’emperador reunia una assemblea a Worms (30 maig 839) i procedia a un altre i darrer repartiment: Carles el Calb obtingué la part occidental, situada a l’oest d’una línia que seguia el curs dels rius Roine, Saona i Mosa, i Lotari la part oriental, que comprenia Itàlia i excloïa Baviera, que restava en poder de Lluís.^[14081] Seguidament, i disposat a imposar la seva voluntat per la força, Lluís el Piadós emprengué una campanya contra els regionalistes aquitans^[14082] seguida d’una altra contra el seu fill Lluís de Baviera, recentment revoltat^[14083] però la mort el sorprengué prop de Magúncia el 20 de juny de 840.^[14084] Deixava un Imperi dividit, i a Catalunya i Septimània enfrontats els partidaris de Carles el Calb i els de Pipí II.

Quan es produí la mort de l’emperador, Carles el Calb intentava amb totes les seves forces d’aconseguir la pacificació definitiva d’Aquitània (juny 840). Per a tal fi es presentà pel juliol de 840 a Bourges, on creia poder aconseguir la submissió del seu nebot Pipí 11^[14085] però d’altres esdeveniments més greus havien de distreure molt aviat la seva atenció. En efecte, el seu germanastre Lotari deixà Itàlia i, precedit per uns ambaixadors, es plantà a França amb el propòsit d’aplegar tota l’herència paterna, assumir la dignitat imperial i, en definitiva, retornar a l’Acta Constitucional del 817.^[14086] Les lluites subsegüents afavoriren els partidaris de Pipí II d’Aquitània que trobaren en Lotari un auxiliar tan valuós com inesperat. Obligat a lluitar en dos fronts, al sud contra els aquitans i al nord i a l’est contra Lotari, Carles trobà moltes dificultats per a defensar-se.

El 10 d’agost de 840, pressionat pels unitaris o imperialistes al nord, abandonà Bourges i per Tours i Orleans es presentà a Quierzy (24 agost 840),^[14087] però hagué de tornar precipitadament a Aquitània en saber que la seva mare estava amenaçada pels revoltats.^[14088] Després de perseguir els regionalistes aquitans sense aconseguir controlar-los, Carles anà a trobar Lotari amb qui pactà una treva a Orleans (novembre 840)^[14089] que li permeté de dedicar-se a la pacificació del sud.

Als comtats catalano-septimans l’omnipotent marquès Bernat de Septimània havia mantingut fins llavors una actitud expectant, disposat a treure tot el profit que pogués de la contesa, però sense comprometre’s, de moment, per cap dels dos bàndols. Amb la seva posició privilegiada, creia de poder assumir el paper d’intermediari i àrbitre en el plet entre els dos germans. Per contra, Sunifred d’Urgell-Cerdanya, Sunyer del Rosselló i Alaric d’Empúries, que devien pertànyer al partit legitimista, no trigaren a oferir a Carles el Calb la fidelitat que havien servat al seu difunt pare.

Pel gener de 841 Carles assajà de guanyar a la seva causa el valuós ajut de Bernat de Septimània. Amb aquesta intenció anà a trobar-lo a Nevers, però el poderós marquès refusà de presentar-s’hi al·legant que havia establert un pacte de neutralitat amb Pipí II^[14090] Carles insistí i anà altre cop a trobar-lo a Bourges, on Bernat estigué a punt d’ésser víctima d’un segrestament preparat pel monarca. En aquella jornada molts seguidors del duc de Septimània foren morts o empresonats i llur bagatge saquejat.^[14091] Aquesta reacció tan aïrada induí Bernat a simular la submissió, que fou ben acceptada per Carles. Aquest li exigí que es comprometés a aconseguir la rendició de Pipí II. Evidentment, Bernat no complí mai aquesta promesa.^[14092]

Mentrestant, l’existència d’un enemic comú, l’imperialisme de Lotari, induí Carles el Calb i Lluís el Germànic a unir les forces. Operada la conjunció a la regió d’Auxerre,^[14093] Carles i Lluís venceren a Fontenoy-en-Puysaye (25 juny 841) Lotari i els seus aliats aquitans arribats precipitadament el dia abans.^[14094] Malgrat la indubtable importància d’aquesta victòria, no fou decisiva perquè Lotari pogué replegar-se cap al sud amb la major part del seu exèrcit. Significativament, el duc Bernat de Septimània havia romàs amb els seus homes a tres llegües del camp de batalla, esperant-ne el resultat. Quan conegué el desenllaç envià prop de Carles el Calb el seu fill Guillem que li reté homenatge, prometent-li altre cop que el seu pare aconseguiria la submissió de Pipí II, missió que Bernat tampoc no havia d’acomplir.^[14095]

Mentre Carles estava ocupat a sotmetre una revolta inesperada a Laon (octubre 841),^[14096] Lotari i Pipí, havent reorganitzat els exèrcits, es trobaren a Sens i es llançaren contra d’ell. Malgrat la sorpresa, Carles pogué defugir la persecució subsegüent, mentre l’exèrcit de Lotari començava a afeblir-se. Pipí l’abandonà i retornà a Aquitània.^[14097]

Al final de l’hivern, Carles i Lluís pactaren una famosa aliança defensiva a Estrasburg, coneguda amb el nom de Juraments d’Estrasburg (14 de febrer de 842),^[14098] que tingué la virtut de dur el conflicte cap a la via de les negociacions. Els tres germans mantingueren una primera entrevista prop de Màcon (15 juny 842),^[14099] i després Carles se’n tornà a Aquitània per imposar-hi la seva autoritat.^[14100] Estigué a Agen el 23 d’agost i a Castillon-sur-Dordogne el 31.^[14101] Durant aquesta campanya derrotà Pipí, encomanà al duc Guérin la vigilància del reialme aquità i castigà les constants sedicions de Bernat de Septimània prenent-li el comtat de Tolosa que l’oferí al comte Acfred (juliol 842).^[14102] La deposició sollevà Bernat, que es negà a acceptar-la i es resistí amb les armes aliant-se definitivament amb els regionalistes aquitans.

Després d’entrevistar-se amb els seus germans a Coblença (19 octubre 842)^[14103] i Thionville (novembre 842),^[14104] Carles se n’anà a Quierzy (desembre 842) per contraure-hi matrimoni,^[14105] i després passà a Saint Vaast d’Arràs, on el 25 de gener de 843 recompensà la fidelitat del comte Sunifred d’Urgell-Cerdanya —«concedimus cuidam fideli nostro nomine Sicfrido»— amb la donació d’unes viles del Rosselló, Conflent, Cerdanya i Andorra.^[14106] La resta de l’hivern, i probablement tota la primavera, les passà a Aquitània, on el duc Guérin no podia dur a terme l’empresa pacificadora, i el comte Acfred perdia Tolosa.^[14107] Tot i que els autors contemporanis no s’han posat d’acord en la cronologia d’aquesta vinguda de Carles al sud,^[14108]* sembla segur que en el viatge d’anada passà per Tours el 23 de febrer de 843.^[14109] Nosaltres creiem que el fet no tindria cap mena d’importància si no fos pel sorprenent testimoni d’un historiador francès del segle XVII, Pierre Andoque, les fonts del qual desconeixem, i que diu: «843. Charles le Chauve ayant défait Lothaire pour la deuxième fois toumà ses forces contre Pépin et en mème temps qu’il entrait dans la Guyenne du côté de Bordeaux, il fit rentrer dans le Languedoc Géry comte de Provence avec quelques troupes. Ce comte surprit Bemard près d’Uzès et Venvoya aussitót à Charles qui le fit mourir en prison».^[14110]

És possible que els fets s’esdevinguessin d’aquesta manera; que Bernat de Septimània, capturat pel duc Guérin prop d’Uzès l’estiu del 843, romangués en poder de Carles el Calb fins a la seva execució davant de la muralla de Tolosa pel maig de 844.^[14111] Però en veritat es tracta d’un testimoni que ha passat desapercebut als historiadors i que no podem acceptar ni rebutjar obertament, perquè les fonts no són prou explícites per a fer-ho. Sigui com sigui, el temps que Carles transcorregué de l’estiu del 843 al maig de 844 havia d’ésser prolix en esdeveniments i problemes.

Els normands avançaven pels rius Sena i Loira amunt, i el juny de 843 prengueren Nantes,^[14112] però, si era possible, el perill separatista encara era més greu. Els bretons, dirigits per Nominoé, s’havien revoltat,^[14113] Borgonya s’agitava^[14114] i Aquitània s’escapolia reiteradament a l’autoritat reial.^[14115] Per a plantar cara a totes aquestes dificultats calia tenir les mans lliures, i per això Carles s’apressà a activar les negociacions amb els germans: era a Attigny el 5 de juliol de 843 i des del principi d’agost a Verdun,^[14116] on, com a culminació dels acords amb Lotari i Lluís, signà el famós tractat de Verdun (agost 843), que dividí l’imperi en tres parts: Carles rebé tots els territoris occidentals; Lluís, els països orientals, i Lotari, la futura Lotaríngia, entre els reialmes dels altres germans, juntament amb Itàlia i el títol imperial.^[14117] Entre aquests tres estats al principi imperà el règim anomenat de la «confraternitat», marcat per diferents encontres dels sobirans (Yütz, 844; Mersen, 847, 851).^[14118] El lot atribuït a Carles comprenia l’Aquitània amb la Gascunya, Septimània o Gòtia amb la Marca Hispànica, part de Borgonya, Nèustria amb Bretanya, una bona part de França; els límits orientals del reialme eren més o menys marcats pel curs dels rius Mosa, Saona i el Roine. Altrament, és evident que aquest repartiment es féu a costa i a l’esquena de Pipí d’Aquitània i de Bernat de Septimània. A costa de Pipí perquè el seu ex-aliat Lotari l’abandonà totalment i acceptà que el seu reialme, l’Aquitània, fos atribuït formalment a Carles. A l’esquena de Bernat perquè el territori d’Uzès, on posseïa honors patrimonials, passava al seu pitjor enemic, Lotari, i perquè el comtat d’Autun, que el seu fill Guillem desitjava posseir, fou assignat al duc Guérin,^[14119] magnat rival a qui Carles el Calb ja havia encomanat la vigilància del reialme aquità el 842. No cal dir que, si Bernat no hagués estat presoner hauria multiplicat els actes d’hostilitat envers Carles el Calb i refermat l’aliança amb Pipí. Però la firma del tractat de Verdun deixà al monarca les mans lliures per a resoldre aquests i d’altres problemes interns.

Pel setembre o octubre de 843 Carles presidí una assemblea a Germigny i després se n’anà cap a Bretanya, a l’encontre de Nominoé. Arribà fins a Ren-nes, però la derrota i la mort del marquès Bigó el forçaren a abandonar i a replegar-se cap a Tours, on celebrà el Nadal.^[14120] A Tours preparà la gran expedició que havia de dur-lo a Tolosa. Fets els preparatius entrà a Aquitània cap al final de gener o al començament de febrer de 844, perquè el 8 de febrer ja era a Llemotges. Trigà més de dos mesos a travessar el Llemosí meridional i el Carcí, regions on proliferaven els partidaris de Pipí. El seu objectiu era la conquesta de Tolosa. A la primera quinzena de maig arribà davant d’aquesta ciutat.

Auzias, que no segueix l’opinió de P. Andoque, sosté que el setge s’inicià amb un cop de sort: la captura, en circumstàncies desconegudes, del famós Bernat de Septimània, governador de la ciutat. Immediatament, acusat de traïció davant de l’exèrcit erigit en tribunal, i reconegut culpable, fou condemnat a la pena capital i el mateix Carles n’ordenà l’execució. «Així morí [diu Auzias] pel maig de 844 el poderós marquès Bernat, que, per un moment, fou el veritable rei de França i que, per les seves intrigues, les seves viltats, les seves ambicions, s’havia atret odis implacables».^[14121] En aquest punt ens cal advertir que les fonts contemporànies deixen un ample marge a la hipòtesi, en indicar només que Bernat fou executat el 844 a Aquitània, sense precisar-ne les circumstàncies, el lloc ni el temps de la captura.^[14122]

Lina Malbos ha dedicat recentment un article a aquest tema i les conclusions a què ha arribat no poden ésser més eloqüents: «Que s’est-il exactement passé? Dans quelles conditions Bernat a-t-il été capturé, à quel moment, en quel endroit: aux environs d’Uzès ou à Toulouse en 844? On ne peut que laisser le problème en suspens».^[14123]

Cert és que, decapitat Bernat, Carles el Calb encomanà els seus honors a magnats de provada fidelitat i restà a Tolosa en espera de reforços, però la sort l’abandonà aviat. El gran exèrcit encarregat de sotmetre Aquitània occidental que venia Garona amunt al seu encontre, el 14 de juny sofrí una espantosa derrota a Angoumois a les mans de Pipí II i de Guillem, fill de Bernat de Septimània.^[14124] Aquesta desfeta, que obligà a aixecar el setge de Tolosa al començament de juliol, i la gravetat de les incursions normandes del començament del 845,^[14125] dugueren Carles a firmar l’acord de Saint-Benoit-sur-Loire (juny 845) pel qual encomanava a Pipí II el govern de la major part d’Aquitània.^[14126]