1. LA CONQUESTA DE SEPTIMÀNIA
El 752, els comtes o els iudices gots o indígenes de Nimes, Magalona, Agde i Besiers, de Septimània, tenint en compte la proximitat dels francs i l’allunyament de Còrdova, refusaren l’obediència a les autoritats musulmanes i es lliuraren a Pipí el Breu, rei dels francs.[10001] Les condicions que acompanyaren el traspàs d’autoritat superior degueren afavorir els gots i els indígenes, els quals, inicialment i segons les informacions d’altres capitulacions de ciutats, degueren conservar llurs béns, lleis, costums i caps immediats.
El comte de Magalona, pare de sant Benet d’Aniana fou, en efecte, un got que, segons sembla, es distingí per la seva fidelitat a la monarquia franca, car una font una mica posterior ens en parla així: «comitatum Magdalonenscm, quadusque vixit, tenuit; et Francorum genti fidelissimus totis viribus exstitit…».[10002] Ansemund, comte o iudex got de Nimes —les fonts de l’època no li atribueixen cap títol concret, ens diuen simplement Ansemundus gotus—, que tenia potser una certa preeminència damunt les autoritats godes de Magalona, Agde i Besiers, també fou declaradament profranc. Per aquest motiu fou assassinat (754) per un grup d’opositors antifrancs dirigits per un tal Ermeniard.[10003] En canvi, el comtc Radulf, que substituí el difunt An-semund, ja devia ésser un franc nomenat directament per Pipí el Breu per tal de pacificar la regió.[10004]
Mort el valí Abd al-Rahman b. Alqama (747)[10005] mentre els francs començaven l’ocupació de la Septimània septentrional, sembla que el valí Aumar b. Aumar el succeí en la direcció del territori comprès entre Narbona i Tortosa.[10006] Degué ser durant el valiat d’Azanumar que els francs i els caps gots de les ciutats que els eren sotmeses iniciaren conjuntament el setge de Narbona (752).[10007] El comte got de la ciutat, probablement el successor del comte Gilbert, era llavors Miló, el qual ja des de l’inici de les operacions degué mostrar-se més o menys favorable als francs. Per aquest motiu hagué d’abandonar la ciutat, defensada per una guarnició musulmana, i es refugià a Trausse, prop de Caunes, tot esperant la capitulació.[10008] El setge de Narbona, durant el qual Abd al-Rahman b. Uqba succeí Aumar en el valiat,[10009] s’allargà set anys. Finalment, els gots narbonesos optaren capitular obligats per la fam (759).[10010] Els Annals d’Aniana conten que previ el jurament per part dels francs que els gots podrien conservar llur llei —«permitterent eos legem suam habere»—, aquests s’avingueren a destruir la guarnició musulmana —«ipsi Goti Sarracenos, qui in presidio illius erant, occident»— i a lliurar la ciutat —«ipsamque civitatem partibus Franchorum tradunt»—. No cal dir que els francs tingueren cura de complir la paraula donada, no solament per assegurar-se la fidelitat de Narbona, sinó també per atreure’s l’obediència de tots els habitants de Septimània fins a les Alberes, i potser per preparar així el terreny per a una posterior intervenció al sud del Pirineu.
Seguint aquesta política de conciliació amb els naturals del país, Pipí el Breu restablí Miló com a comte de Narbona, càrrec que encara ocupava el 782,[10011] i concedí a l’església narbonesa un privilegi molt lucratiu: la meitat del teloneu de mercats i transports, dels drets portuaris i de les salines.[10012]
Després de Narbona degué caure el Rosselló[10013] i, el 767, en lluita amb Waifred d’Aquitània, la terra de l’Albigès, Roergue, Gavaldà i la ciutat de Tolosa.[10014] Quan el 24 de setembre del 768 Pipí el Breu morí a París s’havia restablert al Pirineu l’antiga frontera romana entre Hispània i la Gàl·lia.[10015] Aparentment s’havia arribat a una situació d’estabilitat, que només durà deu anys.