Capítol 38

–Pots estar contenta. És una nena perfecta —va dir la Marthona, passant el bolic a la mare.

L'Ayla va mirar aquella diminuta semblança de si mateixa.

—És preciosa! —Va desembolicar les toves pells i va examinar atentament la seva filla, esporuguida, tot i les paraules tranquil·litzadores, per la possibilitat de trobar-hi alguna deformitat—. És perfecta. Havies vist mai una nena tan maca, Marthona?

La dona va somriure. Evidentment que n’havia vist. Els seus fills, però aquella, la filla de la llar del seu fill, no era menys bonica que els seus.

—El part no ha estat gens difícil, Zelandoni —va dir l’Ayla quan es va acostar la doniera a examinar-les—. M’has ajudat molt, però no ha estat tan difícil. M’alegro que sigui una nena. Mira, ja cerca el meu pit. —L’Ayla la va ajudar, «amb la facilitat que dóna l’experiència», va pensar la Zelandoni—. Que la pot venir a veure en Jondalar? Trobo que se li assembla molt, no trobes Marthona?

—Aviat podrà venir —va dir la Zelandoni, mentre examinava l’Ayla i li col·locava unes pells absorbents netes entre les cames—. No t’has esquinçat, Ayla, no hi ha danys. Només la sang, que ja s’estroncarà. Ha estat un bon part. Has pensat un nom per posar-li?

—Sí, hi he estat pensant des que em vas dir que havia de triar un nom per al meu fill —va dir l’Ayla.

—Bé. Digue-me’l. Li faré un símbol en aquesta pedra, i t’ho canviaré per això —va dir, recollint la manta del part que embolicava la placenta feta un bolic—. M’enduré això a fora i ho enterraré, abans que la vida espiritual que encara roman a la placenta intenti buscar una llar més propera a la vida que havia contingut. Ho he de fer de pressa, i en acabat aniré a dir a en Jondalar que vingui.

—He decidit posar-li… —va començar l’Ayla.

—No! No ho diguis en veu alta, digue-m’ho a cau d'orella —va dir la Zelandoni.

La doniera es va inclinar i l’Ayla li va parlar a cau d'orella. Llavors la dona se’n va anar. La Marthona, la Folara i la Proleva es van asseure al costat de la nova mare, admirant la nena i parlant tranquil·lament. L’Ayla estava cansada, però contenta i relaxada; allò era molt diferent de després de néixer en Durc. Aleshores estava esgotada i adolorida. Es va endormiscar una mica, i es va despertar quan la Zelandoni va tornar i li va donar una pedreta adornada amb unes marques enigmàtiques en pintura vermella i negra.

—Posa-ho en lloc segur, potser al nínxol de darrere la donii —va dir la Zelandoni.

L'Ayla va fer que sí amb el cap, i llavors va veure un cap que entrava.

—Jondalar! —va dir.

Ell es va agenollar al costat de la plataforma del llit per ser més a prop d’ella.

—Com estàs, Ayla?

—Molt bé. No ha estat un part difícil, Jondalar. Molt més fàcil que no em pensava. Has vist la nena? —va dir desembolicant la manta perquè la veiés—. És perfecta!

—Ja tens la nena que volies —va dir, mirant el petit nounat amb una certa reverència—. És tan menuda. Mira quines ungletes que té. —La idea que una dona donés a llum a un ésser humà complet tot d’una el va aclaparar—. Quin nom has posat a la teva filla, Ayla?

Ella va mirar la Zelandoni.

—L’hi puc dir?

—Sí, ara ja ho pots dir —va dir ella.

—He posat Jonayla a la nostra filla, per tu i per mi, Jondalar, perquè és de tots dos. També és la teva filla.

—Jonayla. M’agrada. Jonayla —va dir.

A la Marthona també li agradava. Ella i la Proleva van somriure amb indulgència a l’Ayla. No era estrany que les noves mares intentessin convèncer les seves parelles que els infants eren dels seus esperits. Tot i que l’Ayla no havia dit «esperit», estaven convençudes que entenien el que volia dir. La Zelandoni no n’estava tan segura. L’Ayla tendia a dir exactament el que volia dir. En Jondalar no en tenia cap dubte. Sabia exactament el que volia dir.

«Seria bonic que fos veritat», va pensar, tot mirant la menuda que, exposada a l’aire fred sense els embolcalls, es començava a despertar.

—És preciosa. S’assemblarà a tu, Ayla, com si ho veiés —va dir.

—També s’assembla a tu, Jondalar. La vols agafar?

—No ho sé pas —va dir ell, fent-se una mica enrere—. És tan petitona.

—No massa petita perquè l’agafis, Jondalar —va dir la Zelandoni—. Té, t’ajudaré. Seu, posa’t còmode. —Va tornar a embolicar la nena amb la manta, la va aixecar i la va col·locar als braços d’en Jondalar, i li va ensenyar com l’havia d'aguantar.

L'infant tenia els ulls oberts i semblava mirar-lo. «Ets la meva filla? Ets tan menuda, necessitaràs que et vigilin molt, i que et cuidin fins que siguis gran». La va estrènyer una mica més i va sentir un esclat sobtat i inesperat d’amor càlid i protector per l'infant. «Jonayla —va pensar—. La meva filla Jonayla».

L'endemà la Zelandoni va passar a veure l'Ayla. Havia esperat el moment de trobar-la tota sola. L’Ayla estava asseguda en un coixí a terra, donant el pit a la nena, i la Zelandoni es va asseure en un altre coixí al seu costat.

—Per què no seus al tamboret, Zelandoni? —va preguntar l’Ayla.

—Estic bé, Ayla. No és que no pugui seure a terra, és que de vegades m’estimo més no fer-ho. Com està la Jonayla?

—Està bé. És molt bona nena. M’ha despertat aquesta nit, però dorm gairebé tota l’estona —va dir l'Ayla.

—Et volia dir que l’anomenarem zelandonii de la llar d'en Jondalar demà passat, i que es transmetrà el seu nom a la cova —va dir la dona.

—Que bé —va dir l’Ayla—. Tinc ganes que sigui zelandonii i nomenada de la llar d’en Jondalar. Ho farà tot rodó.

—Has sentit parlar de la Relona? La parella d’en Shevonar, l’home que el bisó va trepitjar poc després que arribessis? —va preguntar la Zelandoni, fent veure que hi havia anat a fer-la petar.

—No, què hi ha?

—Ella i en Ranokol, el germà d’en Shevonar s'aparellaran l'estiu vinent. Ell va començar ajudant-la per compensar la pèrdua del seu company, i es van acabar agafant afecte. Em sembla que serà un bon aparellament —va dir la dona més gran.

—Me n’alegro. Estava tan trasbalsat quan va morir en Shevonar. Era com si se’n donés la culpa. Crec que pensava que s’hauria d'haver mort ell —va dir l'Ayla. Llavors es va fer el silenci, però ella va notar una sensació d’expectativa. Va pensar que potser la Primera hi havia anat per una raó que encara no havia expressat.

—Et volia parlar d’una altra cosa —va dir la Zelandoni—. M’agradaria saber més coses del teu fill. Comprenc que no n’hagis parlat mai, sobretot després de l’enrenou amb l'Echozar, però si no et fa res parlar-ne amb mi, hi ha coses que voldria saber.

—No em fa res parlar-ne. De vegades me’n moro de ganes —va dir l'Ayla.

Va parlar una bona estona amb la doniera del fill que havia tingut quan vivia amb el Clan, el fill d’esperits mixtos, dels seus mareigs matinals que li duraven tot el dia i gairebé tot l’embaràs, i de la destrossa d’ossos del seu part. Ja havia oblidat el malestar de donar a llum la Jonayla, però encara recordava el dolor de donar a llum en Durc. Li va parlar de la deformitat a ulls del Clan, de la fugida a la petita cova per salvar-li la vida i de la tornada, tot i que encara creia que el perdria. Va parlar de la seva joia quan el van acceptar, i el nom que en Creb havia triat per a ell, Durc, i la llegenda d’en Durc, d’on procedia el nom. Va parlar de la vida que havien fet junts, de com reia i de l’alegria d'ella de veure que podia fer sons com ella, i el llenguatge que havien desenvolupat entre ells, i va parlar de quan l’havia hagut de deixar amb el Clan perquè l'havien obligada a marxar. Cap al final del seu relat, les llàgrimes gairebé li impedien parlar.

—Zelandoni —va dir l’Ayla, mirant la dona grossa i maternal—. Mentre m’amagava a la cova amb ell vaig tenir una idea, i com més hi he pensat des d’aleshores, més segura estic que és veritat. És sobre com comença la vida. No crec que sigui la barreja d’esperits el que inicia una nova vida. Crec que la vida s’inicia quan un home i una dona s'acoblen. Crec que els homes inicien la vida dins de les dones.

Era una idea sorprenent per venir d’una noia, sobretot perquè a la Zelandoni mai ningú no li havia dit res semblant. Però no li semblava desenraonada, tot i que l’única persona que coneixia que també hi hagués pensat era ella mateixa.

—Des d’aleshores hi he estat pensant, i ara estic més convençuda que mai que la vida s’inicia quan un home introdueix el seu membre dins d'una dona, en el lloc d’on neixen els infants, i hi deixa la seva essència. Crec que és això el que comença una nova vida, no la barreja d’esperits —va dir l'Ayla.

—Vols dir quan comparteixes el do del plaer de la Gran Mare Terra? —va dir la Zelandoni.

—Sí —va dir l’Ayla.

—Et faré algunes preguntes si m’ho permets. Un home i una dona comparteixen el do de la Doni moltes vegades. No neixen pas tants infants. Si comencés una vida cada vegada que es comparteixen els plaers, hi hauria molts més infants —va dir la Zelandoni.

—Ja hi he pensat. És evident que no comença una nova vida cada vegada que es comparteixen plaers, de manera que hi deu haver alguna cosa a més dels plaers. Potser els han de compartir moltes vegades o potser en moments concrets, o potser la Gran Mare decideix quan comença una nova vida i quan no. Però no són els seus esperits el que es barreja, és l’essència de l'home, i potser també una essència especial de la dona. Estic segura que fa Jonayla es va iniciar just després que en Jondalar i jo baixéssim de la glacera, el primer matí que ens vam despertar i vam compartir plaers.

—Dius que fa temps que hi penses, però què t’hi va fer pensar la primera vegada? —va preguntar la Zelandoni.

—Hi vaig pensar per primera vegada quan era a la meva cova, amagada amb en Durc —va dir l’Ayla—. Em van dir que havia de sortir fora i deixar-lo perquè era deforme, però jo el vaig mirar atentament i no ho era. No era com ells ni era com jo. S’assemblava al Clan i s'assemblava a mi. Tenia el cap llarg i gros per darrere, i tenia les celles sortides com ells, però tenia el front alt com el meu. S’assemblava una mica a l'Echozar, tret que el seu cos serà més semblant al nostre quan creixi. No era tan rabassut com els nens del Clan, i tenia les cames llargues i rectes, no garrelles com les de l’Echozar. Era una barreja, però era fort i sa.

—L’Echozar és una barreja però la seva mare era del Clan. Quan podia haver compartit plaers amb un home dels nostres? Per què un home dels nostres voldria compartir plaers amb una dona cap pla? —va preguntar la Zelandoni.

—L’Echozar em va dir que la seva mare havia estat maleïda de mort perquè havien mort la seva parella quan la intentava protegir d'un home dels Altres. Quan van saber que estava prenyada, la van deixar quedar-se, fins que va néixer l'Echozar —va dir l’Ayla. La Jonayla havia deixat estar el mugró i es bellugava. L’Ayla se la va posar a l'espatlla i li va donar copets a l'esquena.

—Vols dir que un home dels nostres va forçar la seva mare? Suposo que aquestes coses passen, però no les puc entendre —va dir la Zelandoni.

—Li va passar a una de les dones que vaig conèixer a l’Assemblea de Clans. Tenia una filla que era una barreja. Em va dir que l’havien forçada uns homes dels Altres, homes que s’assemblaven a mi, va dir. La seva filla havia mort quan un dels homes la hi va arrabassar i la va deixar caure a terra. Quan va descobrir que tornava a estar embarassada, desitjava tenir una altra nena, i això va fer enfadar la seva parella. Les dones del Clan se suposa que només han de desitjar nens, però en privat moltes dones desitgen tenir nenes igualment. Quan la nena va néixer deforme, el seu company la hi va fer quedar per donar-li una lliçó.

—Quina història més trista, que el teu company et tracti tan malament després de ser atacada i patir una pèrdua tan gran! —va dir la doniera.

—Em va demanar que parlés amb en Brun, el cap del meu Clan, perquè fes els possibles perquè la seva filla Ura i en Durc s’aparellessin. Altrament li feia por que la seva filla no trobés mai parella. Em va semblar bona idea. Als ulls del Clan en Durc també era deforme i hauria tingut les mateixes dificultats per trobar parella. En Brun s’hi va avenir. Ara l’Ura està promesa amb en Durc. Després de la pròxima Assemblea de Clans, representa que ella anirà a viure amb el clan d’en Brun, no, ara amb el clan d’en Broud. Ja hi deu ser a hores d’ara. No crec que en Broud la tracti gaire bé. —L’Ayla va callar, pensant en l’Ura que s'havia de traslladar a viure amb un clan desconegut—. Li costarà deixar el seu clan i la seva mare que l'estima i viure amb un clan que potser no la rebrà amb els braços oberts. Espero que en Durc es porti bé amb ella. —L’Ayla va bellugar el cap; llavors la nena va fer un rotet, i ella va somriure. Se la va deixar una estona més a l’espatlla, donant-li copets a l’esquena.

—En Jondalar i jo vam sentir històries semblants durant el viatge sobre homes dels Altres que forçaven dones del Clan. Crec que es desafien els uns als altres per fer-ho, però els homes del Clan no ho permetran.

—Sospito que tens raó, Ayla, per molt que la idea em pertorbi. Hi ha joves que semblen divertir-se fent tot allò que representa que no han de fer. Però forçar una dona…, ni que sigui del Clan, això encara m’amoïna més —va dir La Que Era Primera.

—No estic segura que tots els fills mixtos siguin conseqüència d’un home dels Altres que forci una dona del Clan, o al revés. En Rydag també ho era —va dir l’Ayla.

—Aquest és l’infant que es va afillar la parella del cap dels mamutois amb qui vas viure, oi? —va preguntar la Zelandoni.

—Sí. La seva mare era del Clan i, com ells, no podia parlar bé, tret d’alguns sons que ningú no entenia del tot. Era un infant feble. Per això va morir. La Nezzie deia que la mare d’en Rydag estava tota sola i que els va seguir. Això no és propi de les dones del Clan. La devien maleir per algun motiu, o no hauria estat sola, sobretot amb un embaràs tan avançat. I devia conèixer algú dels Altres, algú que l’havia tractada bé, en cas contrari s’hauria amagat dels mamutois i no els hauria seguit. Potser va ser l’home que va iniciar en Rydag.

—Potser sí —va ser tot el que va poder dir la Zelandoni. Però rumiant sobre els que eren mixtos, es preguntava si l’Ayla sabia més coses de l'Echozar. Estava més interessada en ell, per tal com havia estat acceptat pel poble d’en Dalanar, i se li havia permès aparellar-se amb la Jerika.

—I la mare de l’Echozar? Has dit que la van maleir? No sé si ho entenc.

—La van bandejar, condemnar a l’ostracisme. Es considerava una dona «mala sort», perquè el seu company va morir quan la van atacar, i sobretot després que donés a llum un fill «deforme». Al Clan tampoc li agraden els infants barrejats. Un home que es deia Andovan la va trobar sola, a punt de morir, amb el seu infant, després que el Clan la va abandonar. L’Echozar diu que era un home gran que vivia sol per algun motiu, però els va acollir. Crec que era s’armunai, però vivia a la vora del territori zelandonii, i sabia parlar zelandonii. Crec que es devia escapar de l’Attaroa. Va criar l’Echozar, li va ensenyar a parlar zelandonii i una mica de s’armunai. La seva mare li va ensenyar els senyals del Clan. L’Andovan també els va haver d'aprendre, perquè ella no podia parlar la seva llengua. Però l’Echozar, sí. És com en Durc.

Va callar una altra vegada amb els ulls humits.

—En Durc hauria pogut aprendre a parlar, si algú li hagués ensenyat. Ja parlava una mica abans que me n’anés, i reia. Com es podien pensar que en Durc s’assemblaria al Clan si era el meu fill? Nascut de mi? Però tampoc no s'assemblava a mi, no com la Jonayla, i és normal si va ser en Broud qui el va iniciar.

—Qui és aquest tal Broud?

—Era el fill de l’Ebra, i ella era la parella d’en Brun. En Brun era el cap del Clan. Era un bon cap. En Broud va ser el que em va obligar a marxar del Clan quan el van fer cap. Sempre em va odiar. Sempre —va dir l’Ayla.

—Però dius que va ser ell el que va iniciar l’infant que vas tenir? I creus que això es fa compartint plaers? Per què volia compartir plaers amb tu si t'odiava? —va preguntar la Zelandoni.

—Amb ell no es tractava de compartir plaers. Per a mi no hi havia cap plaer. En Broud em forçava. No sé per què ho va fer la primera vegada, però va ser espantós. Em va fer mal. No ho suportava i l’odiava per fer-m'ho passar malament. Ell sabia que no ho suportava i per això ho feia. Potser ja sabia de bon començament que no ho suportaria, però sé que va ser per això que ho continuava fent.

—I el teu clan ho permetia! —es va exclamar la Zelandoni.

—Les dones del Clan s’han d'acoblar sempre que un home ho desitja, sempre que ell els faci el senyal. És el que els ensenyen.

—No ho puc comprendre —va dir la doniera—. Per què un home hauria de voler una dona que no el vol a ell?

—No crec que a les dones del Clan els importi gaire. Fins i tot tenien maneres d’animar un home a fer-los el senyal. L’Iza me'n va parlar, però jo no els vaig voler fer servir mai. I encara menys amb en Broud. Em posava tan malalta, que no podia menjar, no em volia llevar al matí, no volia sortir de la llar d'en Creb. Però quan vaig saber que tindria un fill, em vaig posar tan contenta, que en Broud em va deixar d’amoïnar. Ho vaig suportar ignorant-lo. Després d’això va deixar de molestar-me. No es divertia si jo no m’hi resistia, si no em podia forçar contra la meva voluntat.

—Vas dir que només et comptaves onze anys quan va néixer el teu fill? Eres molt jove, Ayla. La majoria de noies ni tan sols són dones encara, en aquella edat. Algunes es tornen dones aviat, però no gaires.

—Doncs per al Clan ja era gran. Algunes noies del Clan eren dones als set anys, i quan es compten deu anys, la majoria ja són dones. Alguns del clan d’en Brun es pensaven que jo no seria mai dona. Es pensaven que no tindria mai fills, perquè el meu tòtem era massa fort per a una dona —va dir l’Ayla.

—Però és evident que sí que podies.

L'Ayla es va aturar a pensar.

—Només les dones poden donar a llum. Però si les dones queden embarassades per una mescla d’esperits, per què va crear els homes la Doni? Només per fer-los companyia o compartir plaers? Crec que hi ha d’haver alguna altra raó. Les dones ja es poden fer companyia, ajudar-se, cuidar-se, i fins i tot donar-se plaers.

»L’Attaroa dels s'armunai odiava els homes. Els tenia tancats. No els permetia compartir el do del plaer amb les dones. Les dones compartien les seves llars amb altres dones. L’Attaroa es pensava que, si feia desaparèixer els homes, els esperits de les dones es veurien obligats a barrejar-se i només tindrien nenes, però no va anar així. Algunes de les dones compartien plaers, però no es podien acoblar, no podien barrejar les seves essències. Van néixer molt pocs infants.

—Però en van néixer? —va preguntar la Zelandoni.

—Sí, però no eren tots nenes; l’Attaroa va deixar dos dels nois esguerrats. La majoria de dones no pensaven com l’Attaroa. Algunes s’esmunyien a la cleda a visitar els homes, algunes de les dones guardianes de l’Attaroa les ajudaven. Les dones amb fills eren les que tenien un home amb qui compartir els seus focs la primera nit que els homes van ser alliberats. Eren les que estaven aparellades, o volien estar-ho. Crec que l’única raó per la qual van tenir fills va ser perquè visitaven els seus homes. No era que compartissin una llar i estiguessin junts prou temps perquè un home demostrés que valia la pena triar el seu esperit. Veien molt poc els seus homes i només una estoneta, però suficient per acoblar-se. Era perillós, l’Attaroa els hauria mort tots si ho hagués sabut. Crec que va ser l’acoblament el que deixava embarassades les dones.

La Zelandoni va fer que sí amb el cap.

—El teu raonament és interessant, Ayla. Se’ns ensenya que és una barreja d'esperits, i que això sembla respondre les preguntes sobre com comença la vida. Però la majoria de gent no s'ho qüestiona, ho accepta i prou. La teva infància va ser diferent, estàs més disposada a fer-te preguntes, però jo de tu aniria amb compte amb qui parles d’això. Hi ha persones que es trasbalsarien molt. M’he preguntat sovint per què la Doni havia fet els homes. És cert que les dones podrien sortir-se’n totes soles, si calgués. M’he preguntat per què havia fet animals mascles. Sovint les mares animals s’ocupen totes soles de les seves cries, i mascles i femelles no passen gaire temps junts, només en certes èpoques de l’any, quan comparteixen plaers.

L'Ayla es va sentir amb ànim d'insistir en el seu argument.

—Quan vivia amb els mamutois, hi havia un home al Campament del Lleó. Es deia Ranec i vivia amb en Wymez, el tallador de sílex.

—Aquell de què parla en Jondalar?

—Sí. En Wymez va fer un llarg viatge quan era jove, es podien comptar deu anys més quan va tornar. En Wymez va viatjar al sud de la Gran Mar, a l’altra banda de l'extrem oriental, i després a l’oest. Es va aparellar amb una dona que va conèixer allà, i la volia portar a ella i el seu fill amb els mamutois, però ella es va morir pel camí. Quan va arribar, només portava el fill de la seva parella. Em va dir que la seva parella tenia la pell gairebé tan negra com la nit, i que tot el seu poble la hi tenia. Va tenir en Ranec després d’aparellar-se amb ell, i en Wymez deia que ell era diferent dels altres infants perquè era més clar, però a mi em semblava fosquíssim. Tenia la pell marró, gairebé tan fosca com la del Llamp, i els cabells negres, espessos i arrissats —va dir l’Ayla.

—Creus que aquest home era marró perquè la seva mare era gairebé negra i la parella d’ella era clara? Això podria ser per una barreja d'esperits, també —va dir la Zelandoni.

—Podria ser —va reconèixer l’Ayla—. És el que creien els mamutois, però si allà tothom era negre menys en Wymez, no hi havia prou esperits negres per barrejar-se amb l’esperit de la seva mare? Estaven aparellats, devien compartir els plaers. —Va mirar la seva filla, i després la Zelandoni—. Hauria estat interessant veure com seria el nostre fill si m’hagués unit a en Ranec.

—És amb ell amb qui t’havies d'aparellar?

L'Ayla va somriure.

—Tenia els ulls riallers i un somriure immensament blanc. Era espavilat i divertit, em feia riure, i era el millor tallista que he conegut mai. Em va fer una donii especial, i una talla de la Whinney. M’estimava. Em va dir que volia unir-se a mi més que res en la seva vida. No s’assemblava a ningú que hagi vist, ni abans ni després. Era tan diferent, fins i tot les seves faccions ho eren. Em tenia fascinada. Si no hagués estimat en Jondalar, podria haver estimat en Ranec.

—Si era com dius, no m’estranya —va dir la Zelandoni, somrient—. És curiós, hi ha rumors sobre persones de pell fosca que viuen en una cova al sud, més enllà de les muntanyes, a la costa de la Gran Mar. Es diu que un jove i la seva mare. No m’ho creia, no se sap mai què hi ha de veritat en les coses que es diuen, i em semblava increïble. Però ara no n’estic tan segura.

—En Ranec s’assemblava a en Wymez, malgrat la diferència de color de pell i faccions. Eren de la mateixa alçada, tenien la mateixa constitució i caminaven de la mateixa manera —va dir l’Ayla.

—No has d’anar tan lluny per trobar semblances —va dir la Zelandoni—. Molts infants s’assemblen a la parella de la mare, però n’hi ha que s'assemblen a altres homes de la cova, que amb prou feines coneixen la mare.

—Per ventura va passar durant un festival o cerimònia per honorar la Mare. En aquestes ocasions, no comparteixen moltes dones, els plaers amb homes que no són les seves parelles? —va preguntar l’Ayla.

La Zelandoni es va quedar callada, pensant.

—Ayla, hauré de dedicar temps i consideració a aquesta idea teva. No sé si en comprens les implicacions. Si és veritat, provocarà canvis que ni tu ni jo ens podem imaginar. Una revelació d’aquesta envergadura només pot procedir de la zelandònia, Ayla. Ningú no acceptarà una idea com aquesta si no creu que procedeix d’algú que parla per la Gran Mare Terra. Amb qui n’has parlat?

—Només amb en Jondalar, i ara amb tu —va dir l’Ayla.

—Et suggereixo que no diguis res a ningú, per ara. Parlaré amb en Jondalar i li deixaré clara la necessitat que tampoc no en parli amb ningú. —Es van quedar una estona en silenci, capficades en els seus pensaments.

—Zelandoni —va dir l’Ayla—. Has pensat alguna vegada com deu ser ser home?

—És una idea extraordinària.

—Pensava en una cosa que em va dir en Jondalar. Va ser quan volia sortir a caçar, i ell no volia que hi anés. Sé que, en part, era perquè volia tornar aquí i construir la nostra casa, però hi havia alguna cosa més. Va dir alguna cosa sobre necessitar un objectiu. «Quin és l’objectiu dels homes si les dones tenen els fills i també es mantenen soles?». Ho va dir així. Abans no se m’havia acudit que la meva vida tingués un objectiu. Com deu ser pensar que la vida no té sentit?

—Pots anar una mica més lluny, Ayla. Saps que part del teu objectiu és donar vida a la pròxima generació, però quin sentit té que hi hagi una altra generació? Quin és el sentit de la vida?

—No ho sé. Quin és el sentit de la vida? —va preguntar l’Ayla.

La Zelandoni va riure.

—Si t’ho pogués contestar, seria com la Gran Mare, Ayla. Només Ella pot respondre aquesta pregunta. N’hi ha molts que diuen que el nostre objectiu és honorar-la. Potser el nostre objectiu és senzillament viure, i procurar que la pròxima generació pugui continuar vivint. Pot ser la millor manera d’honorar-la. La cançó de la mare diu que Ella ens va fer perquè estava sola, que Ella volia ser recordada i reconeguda. Però n’hi ha que diuen que no té cap sentit. No sé si en aquest món es pot contestar aquesta pregunta, Ayla. Tampoc no estic segura que es pugui contestar a l’altre.

—Però les dones, si més no, saben que són necessàries perquè hi hagi una altra generació. Com deu ser no tenir ni això com a objectiu? —va dir l’Ayla—. Com deu ser pensar que la vida continuarà igualment tant si hi ets com si no hi ets, tant si el teu sexe existeix com si no?

—Ayla, jo no he tingut cap fill. Creus que hauria de pensar que la meva vida no té sentit? —va preguntar la Zelandoni.

—No és el mateix. Podries haver tingut fills, i si no, continues sent una dona. Continues pertanyent al sexe que porta la vida —va dir l’Ayla.

—Però tots som humans. Inclosos els homes. Som persones. Tant els homes com les dones formaran la pròxima generació. Les dones tenen tant nens com nenes —va dir la doniera.

—Precisament per això. Les dones tenen tant nens com nenes. Què hi tenen a veure els homes? Si pensessis que tu i tots els de la teva mena no teniu cap paper en la creació de la pròxima generació, et sentiries igual d’humana? O et sentiries menys important. Com una cosa afegida a última hora, però innecessària? —L’Ayla es tirava endavant, defensant els seus arguments, apassionada amb els seus sentiments.

La Zelandoni va sospesar la pregunta, va mirar la cara seriosa de la noia amb el nadó adormit a la falda.

—Pertanys a la zelandònia, Ayla. Argumentes tan bé com qualsevol d’ells —va dir.

L'Ayla es va tirar enrere.

—No vull ser zelandoni —va dir.

La dona grossa la va mirar calculadorament.

—Per què no?

—Només vull ser mare i la parella d’en Jondalar —va contestar l'Ayla.

—Ja no vols fer més de guaridora? En saps tant com qualsevol altra, inclosa jo —va dir la doniera.

L'Ayla va arrufar el front.

—Dona, sí, m’agradaria seguir sent guaridora.

—Em vas dir que havies ajudat el teu mamut unes quantes vegades en algunes de les seves obligacions; no et va semblar interessant? —va dir La Que Era Primera.

—Va ser interessant —va concedir l’Ayla—, sobretot aprendre coses que no sabia, però també feia por.

—I no hauria fet molta més por si haguessis estat sola i sense preparació? Ayla, ets filla de la Llar del Mamut. En Mamut tenia motius per adoptar-te. Ho veig molt clar, i crec que tu també. Mira dins teu. Alguna vegada has passat por per alguna cosa estranya i desconeguda quan estaves sola?

L'Ayla es va negar a mirar la Zelandoni, apartant-ne els ulls, i després, mirant a terra, va bellugar afirmativament el cap.

—Saps que tens alguna cosa diferent, alguna cosa que tenen poques persones, oi? Mires d’ignorar-ho, de treure-t’ho del cap, però de vegades costa, oi?

L'Ayla va aixecar el cap. La Zelandoni la mirava de fit a fit, obligant-la a tomar-li la mirada, sostenint-li com la primera vegada que s’havien vist. L’Ayla va fer esforços per apartar la mirada, però no se’n va sortir.

—Sí —va dir fluixet—. De vegades costa.

La Zelandoni la va alliberar de la seva mirada i l’Ayla va abaixar el cap.

—Ningú no es fa zelandoni si no sent la crida, Ayla —va dir la dona amablement—. Però què passaria si sentissis la crida i no hi estiguessis preparada? No seria millor tenir una formació, per si de cas? La possibilitat existeix, per molt que tu t’esforcis a negar-la.

—Però el fet de preparar-se no ho fa més probable? —va preguntar l’Ayla.

—Sí. És cert. Però pot ser interessant. Seré franca amb tu. Vull un acòlit. No em queden gaires anys. Vull que qui em succeeixi hagi estat format per mi. Aquesta és la meva cova. Vull el millor per a ella. Sóc la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra. No ho dic sovint, però no sóc Primera perquè sí. Si una persona té un do, ningú no la podrà ensinistrar millor que jo. Tu el tens, Ayla. Potser més que jo i tot. Podries ser Primera —va dir la Zelandoni.

—I en Jonokol? —va preguntar l’Ayla.

—Ho saps tan bé com jo. En Jonokol és un artista excel·lent. En té prou de ser un acòlit. No havia volgut mai ser zelandoni, fins que tu li vas ensenyar aquella cova. Saps que l’estiu que ve ja no hi serà. Anirà a viure a la Dinovena Cova tan bon punt la Zelandoni de la Dinovena l’accepti, i trobarà qualsevol excusa per deixar-me. Vol aquella cova, Ayla, i crec que l’hauria de tenir. No sols l’embellirà, sinó que en aquella cova donarà vida al món dels esperits —va dir la Zelandoni.

—Guaita això, Ayla! —va dir en Jondalar, aixecant una punta de sílex. Estava ple d’animació—. Vaig escalfar el sílex com ho feia en Wymez, molt calent. Sabia que l’havia encertada quan es va refredar perquè estava lluent i lliscós, gairebé com si l’haguessin greixat. Després el vaig retocar per les dues cares, fent servir les tècniques de pressió que em va ensenyar. Encara no té la qualitat de les seves, però crec que amb la pràctica m’hi acostaré. Hi veig tota mena de possibilitats. Ara puc eliminar aquestes peles llargues i fines. Això vol dir que puc fer puntes gairebé tant primes com vulgui, i fer una vora llarga i recta per a un ganivet o una llança, sense la corba que surt sempre que comences amb una fulla separada del nòdul. Fins i tot puc redreçar aquelles fulles amb més facilitat retocant amb compte la part interna dels dos extrems de la fulla corbada. Puc fer totes les menes d’osques que vulgui. Puc fer puntes arquejades amb una espiga per mànec. No et pots imaginar el domini que em dóna. Puc fer el que vulgui. És gairebé com doblegar la pedra a voluntat. En Wymez és un geni!

L'Ayla va somriure mentre ell xerrava i xerrava.

—En Wymez potser és un geni, però tu ets igual de bo —va dir.

—Tant de bo ho fos. Recorda que va ser ell qui va inventar el procés. Jo només miro de copiar-lo. És llàstima que visqui tan lluny. Però estic agraït pel temps que vaig passar amb ell. Tant de bo en Dalanar fos aquí. Em va dir que aquest hivern també faria experiments, i m’encantaria discutir-ho amb ell.

En Jondalar es va tornar a mirar la fulla, amb una expressió crítica. Després va aixecar el cap i va somriure a l’Ayla.

—Gairebé me n’oblido. He decidit acceptar en Matagan com a aprenent fins i tot més enllà d’aquest hivern. Des que va venir a visitar-nos, l’he pogut jutjar i crec que té aptituds per a treballar la pedra. He parlat amb la seva mare i el seu company i en Joharran hi està d’acord.

—M’agrada en Matagan —va dir l'Ayla—. Estic contenta que li ensenyis el teu ofici. Tens tanta paciència… i ets el millor tallador de sílex de la Novena Cova, segurament de tots els zelandoniis.

En Jondalar va somriure sentint-la. Pensava que la pròpia parella sempre feia comentaris favorables, però en el fons creia que potser tenia raó.

—Et semblaria bé que es quedés a viure amb nosaltres?

—M’agradaria. Tenim molt d’espai a la sala, hi podem fer un altre dormitori —va dir—. Espero que la nena no el molesti. La Jonayla encara es desperta a les nits.

—Els nois acostumen a dormir com uns socs. No crec ni que la senti.

—Volia parlar amb tu d’una cosa que em va dir la Zelandoni —va dir l'Ayla.

En Jondalar la va veure amoïnada. O eren imaginacions seves?

—La Zelandoni m’ha demanat que sigui la seva acòlita. Em vol ensinistrar —va deixar anar l’Ayla.

En Jondalar va aixecar el cap ràpidament.

—No sabia que estiguessis interessada a ser zelandoni, Ayla.

—No hi havia pensat mai, i encara no n’estic segura. Ja m’havia dit altres vegades que creia que jo pertanyo a la zelandònia, però la primera vegada que em va demanar que fos la seva acòlita va ser després que nasqués la Jonayla. Diu que necessita algú, i que jo ja sé guarir. Però que sigui acòlita no vol dir que necessàriament hagi de ser zelandoni. En Jonokol fa temps que és acòlit —va dir l’Ayla, mirant els vegetals que estava tallant.

En Jondalar es va acostar a ella i li va aixecar la barbeta per mirar-la directament als ulls. Estava trasbalsada.

—Ayla, tothom sap que l’única raó per la qual en Jonokol és acòlit de la Zelandoni és perquè és un gran artista, copsa l’esperit dels animals amb gran traça, i la Zelandoni el necessita per a les cerimònies. No serà mai donier.

—Podria ser-ho. La Zelandoni diu que vol anar a viure a la Dinovena Cova —va dir l’Ayla.

—És per la nova cova que vas descobrir, oi? —va dir en Jondalar—. Bé, és la persona adequada per decorar-la. Però si et fas acòlita, acabaràs sent zelandoni, oi?

L'Ayla encara era incapaç de negar-se a contestar una pregunta directa, o dir una mentida.

—Sí, Jondalar —va dir—. Em sembla que algun dia ho seré, si m’afegeixo a la zelandònia, però ara per ara encara no.

—És el que vols? O la Zelandoni t’ha convençut perquè ja ets guaridora? —va voler saber en Jondalar.

—Ella diu que ja sóc zelandoni, en certa manera. Potser té raó. No ho sé. Diu que m’he de formar pel meu bé. Podria ser molt perillós per a mi si sentís la crida sense estar-hi preparada —va dir l’Ayla. No li havia explicat mai les coses rares que li passaven, i no explicar-li la feia sentir com si li mentís. Fins i tot al Clan era premés deixar d’esmentar alguna cosa. L’amoïnava, però no l’hi va explicar.

Llavors va ser en Jondalar qui es va amoïnar.

—No sé què dir. Perquè sigui com sigui, ets tu la que decideixes. Segurament és millor estar preparat. No saps la por que vaig passar quan tu i en Mamut vau fer aquell estrany viatge. Em pensava que eres morta, i vaig pregar a la Gran Mare que et fes tornar. No crec que hagi suplicat mai res tan sincerament, Ayla. Espero que mai tornis a fer una cosa com aquella.

—Vaig pensar que eres tu, no al començament, però sí més tard. En Mamut va dir que algú ens havia fet tornar, ens havia cridat amb tanta força que no s’hi van poder negar. Em semblava que t’havia vist quan vaig recuperar el sentit, però no et vaig veure —va dir l’Ayla.

—Estaves promesa amb en Ranec. No volia interferir —va dir en Jondalar, recordant vivament aquella horrible nit.

—Però tu m’estimaves. Si no m’haguessis estimat tant, el meu esperit encara podria estar perdut en aquell immens buit. En Mamut em va dir que no hi tornaria a anar mai més, i em va dir que, si volia tornar a fer el viatge, m’assegurés una forta protecció, o podia ser que no en tornés. —Tot d’una el va agafar—. Per què jo, Jondalar? —va cridar—. Per què he de ser zelandoni?

En Jondalar la va abraçar. «Sí —va pensar—, per què ella?». Recordava la doniera parlant de les responsabilitats i els perills. Ara entenia per què havia estat tan sincera. Els havia estat preparant. Ho devia saber des de feia temps, des del primer dia que havia arribat, igual que ho havia sabut en Mamut. Per això l’havia adoptada a la seva llar. «Puc ser la parella d’una zelandoni?». Va pensar en la seva mare i en Dalanar. La seva mare havia dit que ell no s’havia quedat amb ella perquè la Marthona era cap. Les exigències que tenia una zelandoni encara eren més grans.

Tothom deia que ell era pastat a en Dalanar, no hi havia dubte que era fill de l’esperit d'en Dalanar. Però l'Ayla deia que no era només cosa d’esperits. «Diu que la Jonayla és la meva filla. Si té raó, jo he de ser el fill d’en Dalanar!». La idea el va deixar petrificat. Podia ser que fos tan fill d’en Dalanar com de la Marthona? Si era així, s’assemblaria tant a ell que no podria viure amb una dona els deures de la qual fossin tan importants? Era una idea anguniosa.

Va sentir que l’Ayla tremolava en els seus braços i la va mirar.

—Què et passa, Ayla?

—Tinc por, Jondalar. Per això no ho vull fer. Em fa por ser zelandoni —va dir sanglotant. Es va calmar una mica i després es va separar—. La raó per la qual tinc tanta por, Jondalar, és que m’han passat coses que no t'he explicat mai.

—Quines coses? —va preguntar, amb el front arrufat.

—No t’ho he dit mai perquè no sabia com explicar-t'ho. Encara no sé si en sóc capaç, però ho intentaré. Quan vivia amb el clan d'en Brun, ja saps que vaig anar amb ells a l’Assemblea de Clans. L’Iza estava massa malalta per anar-hi, va morir poc després que en tornéssim. —Els ulls de l’Ayla es van humitejar amb el record—. L’Iza era la remeiera, era ella la que teòricament havia de preparar la beguda especial dels mog-urs. Ningú més no sabia fer-la. L’Uba era massa petita, encara no era una dona, i l’havia de preparar una dona. L’Iza me'n va ensenyar abans de marxar. No creia que els mog-urs em permetessin fer-la, ells creien que jo no era del clan, però aleshores en Creb em va venir a dir que la preparés. Era la mateixa beguda que vaig fer per a en Mamut i jo quan vam fer aquell viatge tan estrany.

»Però no sabia com fer-la bé, i vaig acabar bevent-me’n jo una mica. No sabia ni on em dirigia quan vaig seguir els mog-urs dintre de la cova. La beguda era tan forta que potser llavors ja era al món dels esperits. Quan vaig veure els mog-urs, em vaig amagar i vaig observar, però en Creb sabia que hi era. Ja t’he dit que en Creb era un màgic poderós. Era com la Zelandoni, Primer, el Mog-ur. Ho dirigia tot, i, no sé com, la meva ment es va unir a la seva. Vaig tornar amb ells, fins als inicis. No sé com explicar-ho, però jo hi era. Quan tornàvem al present, vam anar a parar aquí. En Creb em va tapar perquè no em veiessin els altres, ells no sabien que els acompanyava, però aleshores els va deixar i ell em va seguir. Sé que era aquest lloc, vaig reconèixer la Pedra Caient. El Clan va viure aquí durant generacions, no et sé dir quant de temps.

En Jondalar l’escoltava fascinat.

—Fa molt de temps vam començar sent el mateix poble —va continuar l’Ayla—, però aleshores vam canviar. El Clan es va quedar enrere i nosaltres ens vam avançar. Amb tot el seu poder, en Creb no em podia seguir, però va veure alguna cosa o va sentir alguna cosa. Llavors em va dir que marxés, que sortís de la cova. Va ser com sentir-lo dintre meu, dins del meu cap, com si parlés amb mi. Els altres mog-urs no van saber mai que jo era allà, i ell no els ho va dir. M’haurien mort. No es permetia a les dones participar en aquelles cerimònies.

»Després d’allò, en Creb va canviar. No va tornar a ser el mateix. Va començar a perdre poder, crec que ja no li agradava dirigir les ments. No sé com, però jo li havia fet mal, tant de bo no ho hagués fet, però ell també em va fer alguna cosa a mi. Des d’aleshores em sento diferent, els meus somnis són diferents, i de vegades em sento rara, com si me n’anés a un altre indret, i, no sé com explicar-ho, però és com si, de vegades sabés el que pensen les persones. No, no és ben bé això, és més aviat que sé el que senten, però això tampoc és ben bé exacte. El que són…, no sé com expressar-ho, Jondalar. Normalment ho mantinc dominat, però de vegades, se m’escapa, sobretot quan hi ha emocions molt fortes, com la d’en Brukeval.

En Jondalar la mirava d’una manera estranya.

—Saps el que penso, els pensaments que tinc al cap?

—No, no llegeixo els pensaments exactament. Però sé que m’estimes. —Va veure que la seva expressió canviava—. T’amoïna, oi? Potser no t’hauria d'haver dit res —va murmurar, sentint les emocions d’en Jondalar com un pes. Sempre era especialment perceptiva amb ell. Va abaixar el cap, amb les espatlles encongides.

Ell podia veure el seu abatiment, i de sobte el seu malestar es va evaporar. La va agafar per les espatlles i li va fer aixecar el cap; després la va mirar directament als ulls. Tenien aquella mirada increïble i antiga que li havia vist de tant en tant abans, i una tristesa, una malenconia profunda i inefable.

—No t’he d'amagar res, Ayla. No em fa res que sàpigues què penso o què sento. T’estimo. No deixaré mai d’estimar-te.

Se li van omplir els ulls de llàgrimes, tant d’alleujament com d'amor. Es va incorporar per fer-li un petó. Ell la va estrènyer fort com si volgués protegir-la de qualsevol cosa que pogués causar-li dolor. I ella s’hi aferrava. Sempre que tingués en Jondalar, la resta no tenia importància. En aquell moment la Jonayla es va posar a plorar.

—Només vull ser mare i estar aparellada amb tu, Jondalar. No desitjo ser una zelandoni —va dir l’Ayla, tot girant-se per agafar la nena.

«Està molt espantada —va pensar ell—, però no m’estranya. A mi ni m’agrada acostar-me al terreny dels enterraments, i encara menys visitar el món dels esperits». Va veure com l’Ayla tornava amb la nena a coll, amb els ulls encara plens de llàgrimes, i va sentir un devessall d’amor per la dona i la nena i la necessitat de protegir-les. I si es feia zelandoni, què? Per a ell, seguiria sent l’Ayla i ella el seguiria necessitant.

—Tot anirà bé, Ayla —va dir ell, agafant-li la nena i abraçant-la. No havia estat mai tan feliç com des que s’havien aparellat, i sobretot des que havia nascut la Jonayla. Va mirar-la i va somriure. «Jo també crec que és la meva filla».

—Ho has de decidir tu, Ayla —va dir—. Tens raó, encara que t’unissis a la zelandònia, no vol dir que hagis de ser zelandoni, però en cas que ho fossis tampoc no passa res. Sempre vaig saber que m’unia a algú especial. No sols una dona preciosa, sinó una persona amb dons únics. Et va escollir la Mare, això és un honor, i ho va demostrar honorant-te al teu aparellament. I ara tens una filla preciosa. No, tenim una filla preciosa. Vas dir que era la meva filla, oi? —va dir, per intentar calmar les pors.

L'Ayla va tornar a plorar, però somrient alhora.

—Sí, la Jonayla és tant filla teva com meva —va dir, i es va posar a sanglotar. Ell la va agafar amb l’altre braç i les va abraçar totes dues—. Si algun dia deixes d’estimar-me, Jondalar, no sé què faré. Si us plau, no deixis mai d’estimar-me.

—Per descomptat que no deixaré mai d’estimar-te. Sempre t’estimaré. Res no em pot fer deixar d’estimar-te —va dir en Jondalar, de cor i desitjant que fos veritat per sempre.

Finalment es va acabar l’hivern. Es fonien els munts de neu, bruts de la pols que portava el vent, i els primers safrans treien les flors porpra i blanques entre els darrers vestigis de blanc. Els caramells van degotar fins a desaparèixer, i van aparèixer els primers brots. L’Ayla passava llargues estones amb la Whinney. Amb la nena penjada d’una capa lligada al cos, caminava al costat de l’euga o la muntava al pas. El Llamp estava neguitós i fins i tot en Jondalar tenia dificultats per dominar-lo, però s’ho passava prou bé intentant-ho.

La Whinney va renillar en veure-la, i ella la va acariciar i la va abraçar afectuosament. Tenia pensat trobar-se amb en Jondalar i altres persones en un petit recer de riu Avall. Volien extreure la reina d’uns quants bedolls, part de la qual es bulliria per fer un espès xarop, i una altra part es deixaria fermentar per fer una beguda alcohòlica lleugera. No era gaire lluny, però havia decidit treure la Whinney a passejar, més que res perquè volia tenir-la a prop. Gairebé hi havia arribat quan es va posar a ploure. Va esperonar la Whinney i va notar que l’euga respirava feixugament. L’Ayla li va palpar els flancs arrodonits i va sentir una contracció.

—Whinney! —va dir cridant—. T’ha arribat l'hora, oi? No sé quan trigaràs a donar a llum. No som gaire lluny del recer on ens hem de trobar amb els altres. Espero que no et molesti que hi hagi més gent.

Quan van arribar al campament, va demanar a en Joharran si podia posar la Whinney sota el recer. L’euga estava a punt de donar a llum. Ell li va dir que sí de seguida, i tot el grup es va engrescar. Seria una experiència. Ningú no havia estat a prop d’un cavall a l'hora de donar a llum. L’Ayla va guiar la Whinney sota el sortint.

En Jondalar es va acostar ràpidament a preguntar si necessitava ajuda.

—No crec que la Whinney necessiti la meva ajuda, però vull ser-hi a prop —va dir l’Ayla—. Si vigilessis la Jonayla em faries un favor. Li acabo de donar el pit. Hauria d’estar tranquil·la una estoneta. —En Jondalar va agafar la Jonayla. Ella li va veure la cara i li va fer un somriure encisat. Feia poc que havia començat a somriure, i havia començat a saludar l’home de la seva llar amb un senyal de reconeixement.

—Tens els somriure de la teva mare, Jonayla —va dir ell, mirant-la directament als ulls i somrient. La nena es va concentrar en la seva fesomia, va fer un sorollet i va somriure. A en Jondalar se li va fondre el cor. Es va penjar la nena d’un braç i va tornar amb les persones que s'esperaven a l'altra punta del petit refugi.

La Whinney semblava contenta d’estar protegida de la pluja. L’Ayla va guiar l'euga cap a una zona de terra seca, al més allunyada possible de les persones. Ells semblaven notar que l’Ayla volia mantenir les distàncies, però l’espai era tan petit que ho veien tot sense dificultat. En Jondalar també es va girar per observar. No era la primera vegada que veia donar a llum la Whinney, però igualment era una perspectiva engrescadora. El coneixement del procés de naixement no disminuïa la sensació de respecte davant de la nova vida que estava a punt de fer aparició. Humà o animal, seguia sent el do més gran de la Doni. Tots van esperar en silenci.

Al cap d’una estona, quan semblava que la Whinney encara no estava a punt però estava ben instal·lada, l’Ayla va acostar-se a la foguera on s'esperaven els altres per agafar una mica d'aigua. Li van oferir una infusió calenta i ella va tornar a buscar-la després d’abeurar el cavall.

—Ayla, em sembla que no t’he sentit explicar mai d'on vas treure els cavalls —va dir la Dynoda—. Com és que no tenen por de la gent?

L'Ayla va somriure. S'estava aficionant a explicar històries, i no li feia res parlar dels cavalls. Va explicar ràpidament com un cavall havia caigut en un parany i ella havia mort la que havia estat la mare de la Whinney, i llavors es va fixar en el pollí i les hienes. Va explicar que s’havia endut el cavallet a la cova, l’havia alimentat i l'havia cuidat. Li agradava explicar-ho i sense adonar-se’n, les aptituds que havia desenvolupat mentre vivia amb el Clan de comunicar-se amb expressions i gestos es van infiltrar en la seva narració.

Sense deixar de pensar en l’euga, va dramatitzar inconscientment els esdeveniments, i els oients, molts dels quals pertanyien a altres coves, estaven captivats. L’accent exòtic i la misteriosa habilitat per imitar els sons dels animals eren elements d'interès afegit a la insòlita història. Fins i tot en Jondalar estava en trànsit, tot i que coneixia els fets. No l'havia sentida mai explicar-ho de dalt a baix d’aquella manera. Li van fer moltes preguntes i ella es va posar a descriure la seva vida a la vall, però quan els va explicar que havia trobat un lleó de les cavernes i l’havia criat, hi va haver expressions d’incredulitat. En Jondalar ho va confirmar ràpidament. La creguessin o no, la història d’un lleó, un cavall i una dona vivint junts en una cova d’una vall aïllada era una bona rondalla. Un soroll de l’euga li va impedir continuar.

L'Ayla es va sobresaltar, i va anar cap a la Whinney que aleshores estava ajaguda de costat. Va començar a sortir un cap de pollí embolicat en una membrana. Per segona vegada, l'Ayla va fer de llevadora de l’euga. Abans que sortissin del tot els flancs posteriors, el pollí nounat, tot xop, ja intentava posar-se dret. La Whinney va mirar enrere per veure el que havia fet i va renillar fluixet a la seva cria. Encara a terra, el petit es va començar a cargolar cap al cap de la Whinney, però es va parar un moment per intentar alletar, abans que cap dels dos animals estigués dret. Quan la Whinney va tenir la cria al costat, es va posar a rentar-la immediatament amb la llengua. De seguida, el diminut cavall va tornar a intentar posar-se dret. Va caure de morros, però, al segon intent, se’n va sortir, tot plegat pocs moments després de néixer. «Un pollí molt fort», va pensar l’Ayla.

Tan bon punt la cria es va posar dreta, la Whinney es va aixecar i ella la va tornar a buscar intentant alletar, ficant-se sota d’ella, però sense acabar de trobar el lloc adequat. Després que li passés una segona vegada per sota, la Whinney va donar un copet a la cria per indicar-li la direcció correcta. Només va caldre això. La Whinney havia estat capaç, sense cap ajuda, de donar a llum la seva cria de potes de canya.

La gent s’ho havia mirat en silenci, conscients per primera vegada del coneixement que la Gran Mare Terra havia donat a les bèsties salvatges per ocupar-se dels seus nounats. De l’única manera que podien sobreviure les cries d'aquella espècie i de moltes altres espècies d'animals que pasturaven a les immenses estepes en ramats nombrosos era que les cries es poguessin posar dretes de seguida i correguessin gairebé tan de pressa com un adult poc després del naixement. Sense això, haurien estat una presa massa fàcil dels depredadors, i l’espècie no hauria sobreviscut. Un cop va tenir la cria alletant, la Whinney semblava satisfeta.

El naixement del cavall va ser un entreteniment especial per a les persones que s’ho miraven, i una història que explicarien una i mil vegades en el futur els que n’havien estat testimonis. Uns quants tenien preguntes a fer a l’Ayla un cop els cavalls van estar ben instal·lats i l'Ayla va tornar.

—No sabia que les cries de cavall poguessin caminar gairebé des del moment mateix de néixer. Un infant humà triga gairebé un any a caminar. També creixen més de pressa?

—Sí —va contestar l’Ayla—. El Llamp va néixer el dia després que jo trobés en Jondalar. Ara és un semental adult i només es compta tres anys de vida.

—Hauràs de pensar un nom per al menut, Ayla —va dir en Jondalar.

—Sí, però m’ho hauré de rumiar —va dir l'Ayla.

En Jondalar va copsar ràpidament el que volia dir. Era veritat que l’euga de color de fenc havia donat a llum un cavall d'un color diferent. També era veritat que entre els cavalls de les estepes orientals, a prop de la regió dels mamutois, n’hi havia de colors marronosos, com el Llamp. No sabia de quin color acabaria sent el pollí, però no semblava que hagués de tenir el color de la seva mare.

El Llop els va trobar poc després. Com si sabés instintivament que s’havia d'acostar amb compte al nou membre de la família, va anar primer cap a la Whinney. Malgrat els seus instints, ella havia après que no havia de témer res d'aquell carnívor. L’Ayla s'hi va afegir, i després de comprovar que aquell llop era l’excepció, sobretot des que la dona també hi era, li va permetre ensumar la seva cria i va deixar que el poltre aprengués l’olor del llop.

La cria de la Whinney era de color gris.

—Em sembla que li diré Grisa —va dir l’Ayla a en Jondalar—, i hauria de ser el cavall de la Jonayla. Però els haurem d’ensinistrar tots dos. —Va somriure encantada amb la perspectiva.

L'endemà, quan ja tornaven a ser a la cleda dels cavalls de la volada, el Llamp va donar la benvinguda a la seva germaneta amb una àvida curiositat, però sota l'estricta supervisió de la Whinney. L’Ayla estava mirant cap a la zona de les estances quan va veure la Zelandoni. La va sorprendre que la doniera anés a veure el cavall, perquè normalment no s’interessava mai gaire pels animals. Altres persones havien anat a treure el nas i l’Ayla els havia demanat que no s'hi acostessin massa, però la doniera va ser personalment presentada a la Grisa.

—En Jonokol m’ha dit que se n'anirà de la Novena Cova quan anem a la Trobada d'Estiu —va dir la doniera, després d’examinar el pollí.

—Bé, ja t’ho esperaves —va dir l'Ayla, posant-se tensa.

—Has decidit, ja, si seràs la meva nova acòlita? —va preguntar la dona directament, sense vacil·lacions.

L'Ayla va mirar a terra i després a la dona.

La Zelandoni va esperar i després va mirar l’Ayla als ulls.

—Em sembla que no pots triar. Saps que algun dia sentiràs la crida, i potser més aviat que no et penses. No m’agradaria veure que es destrueix el teu potencial, encara que fossis capaç de sobreviure-hi sense suport ni formació.

L'Ayla va batallar per desfer-se de la mirada autoritària. Aleshores, a les profunditats del seu ésser, o als viaranys del seu cervell, va trobar un recurs. Va sentir un poder que li sorgia de dins i va saber que la doniera ja no la podia dominar més, sinó que era ella la que dominava La Que Era Primera, i li va sostenir la mirada. Li va donar una sensació indescriptible, una sensació de força, de domini, d’autoritat de la qual no havia estat mai conscient.

Quan va deixar de mirar-la, la Zelandoni va apartar la vista un moment. Quan va tornar a mirar l’Ayla, la sensació del poder enorme que la tenia dominada havia desaparegut, i l’Ayla la mirava amb un somriure maliciós. L’infant que duia a coll es va bellugar com si alguna cosa l'amoïnés, i l’Ayla li va dedicar la seva atenció.

La Zelandoni estava atabalada però es va dominar ràpidament. Va fer la volta per marxar, però es va tornar a girar i va mirar l’Ayla, no amb la mirada que havia iniciat la lluita de voluntats sinó amb una mirada directa i penetrant.

—Digues-me ara que no ets zelandoni, Ayla —va dir baixet.

L'Ayla es va ruboritzar i va mirar al seu voltant indecisa, com si busqués una manera de fugir. Quan va tornar a mirar la dona grossa, la Zelandoni tornava a ser la presència autoritària que sempre havia estat.

—Ho diré a en Jondalar —va dir l’Ayla i va mirar ràpidament la seva filla.