Capítol 1

La gent s’aplegava a la volada de pedra calcària i mirava cap avall cautelosament. Cap d’ells no va fer un gest de benvinguda i alguns sostenien les llances en posició d'alerta, o gairebé d'amenaça. La noia percebia la por crispada dels altres. Des del fons del camí va veure com s’anava aplegant més gent que la mirava des de la volada; eren moltes més persones que no s'havia imaginat. L’Ayla ja havia notat en altres persones que s'havia anat trobant en el seu viatge aquesta mateixa reticència a saludar-los. «No són només aquests —es va dir—, al començament sempre és així», però se sentia incòmoda.

L'home alt va saltar de la gropa del jove cavall i, si bé no se sentia ni reticent ni incòmode, va dubtar un moment, tot sostenint les regnes de l’animal. Es va girar i va veure que ella es quedava enrere.

—Ayla, m’aguantes la corda del Llamp? Se’l veu nerviós —va dir; després va mirar cap a la volada—. I em sembla que ells també ho estan.

La noia va fer que sí amb el cap, va aixecar una cama, va baixar de l’euga i va agafar les regnes del Llamp. A la tensió que representava veure persones desconegudes, el jove cavall castany se sentia encara més inquiet de ser prop de la seva mare. Ja no anava alta, però encara persistien algunes olors residuals de la seva trobada amb el semental del ramat. L’Ayla va subjectar ben curtes les regnes del mascle castany, va deixar més fluixes les de l’euga groguenca i es va posar entre tots dos. Es va rumiar si havia de deixar anar la Whinney; ara el seu cavall ja estava més avesat als grans grups de desconeguts, i tot i que no era gaire excitable, també semblava nerviosa. Aquella munió de persones posava nerviós a tothom.

Quan va aparèixer el llop, l’Ayla va sentir les exclamacions de neguit i alarma procedents de la volada que hi havia davant de la cova, si és que allò es podia anomenar cova. L’Ayla no n'havia vist mai cap d'igual. El llop es va serrar a la cama de l’Ayla i se li va posar al davant, desconfiat i a la defensiva; la noia percebia la vibració del seu gruny amb prou feines audible. Ara es posava molt més en guàrdia davant dels desconeguts que quan havien començat el seu llarg viatge, feia un any, però aleshores només era un cadell, i després d’algunes experiències perilloses s'havia tornat molt protector de l'Ayla.

L'home va pujar a grans gambades cap a la colla de persones aprensives sense demostrar gens de por, i la dona es va alegrar de poder esperar-lo una mica apartada i de poder observar-los tots plegats abans d’haver-los de conèixer. Feia més d’un any que esperava —temia— aquest moment, i les primeres impressions eren importants… per a tots dos bàndols.

Alguns es van fer enrere, però una dona jove es va abalançar cap a ell. En Jondalar va reconèixer immediatament la seva germaneta, tot i que la noia s’havia convertit en una jove preciosa durant els seus cinc anys d'absència.

—Jondalar! Sabia que eres tu! —va dir la noia saltant-li al damunt—. Has tomat a casa!

Ell la va abraçar, la va aixecar i la va fer giravoltar amb entusiasme.

—Folara, que content estic de veure’t! —Quan la va deixar a terra, la va separar una mica d’ell i se la va mirar de dalt a baix—. Que gran que t’has fet… Eres una nena quan me’n vaig anar i ara ets una dona preciosa… però jo ja m’ho imaginava —va dir, amb un espurneig més que fraternal als ulls.

Ella li va somriure, li va mirar els seus ulls increïblement blaus i vius i es va deixar captivar pel seu magnetisme. Es va ruboritzar, no pel seu compliment, que es el que pensaven les persones del seu voltant, sinó per l’atracció que va sentir per l'home, encara que fos el seu germà, al qual no havia vist des de feia molts anys. Havia sentit parlar del poder que tenia el seu germà, tan ben plantat, d’encisar qualsevol dona amb aquells ulls insòlits, però el record que ella en tenia només era el d’un company de jocs, alt i complaent, que estava disposat a participar en qualsevol activitat que a ella li fes gràcia de fer. Aquesta era la primera vegada que, com a dona, es veia exposada a tot l’efecte del carisma inconscient que ell desprenia. En Jondalar va notar la reacció de la noia i la seva tendra confusió el va fer somriure afectuosament. La noia va mirar cap al fons del camí proper al rierol.

—Qui és aquesta dona, Jondé? —va preguntar—. I d’on vénen aquests animals? Els animals fugen de la gent; com és que aquests animals no fugen d'ella? És una zelandoni? Que els ha cridat ella? —Va arrufar les celles—. On és en Thonolan? —Ràpidament va agafar aire davant l’expressió de pena que va tensar les celles d'en Jondalar.

—En Thonolan ja viatja per l’altre món, Folara —va dir ell—. I jo no fóra aquí si no hagués estat per aquesta dona.

—Oh, Jondé! Què va passar?

—És una història molt llarga, i ara no és el moment d’explicar-la —va dir ell, però va somriure en sentir el seu nom. Era el nom breu amb què ella l’anomenava—. Des que vaig marxar que no sentia aquest nom. Ara sé que sóc a casa. Com està tothom, Folara? Està bé, la mare? I en Willamar?

—Tots dos estan bé. La mare ens va donar un ensurt fa un parell d’anys. Però la Zelandoni va recórrer a la seva màgia especial i ara sembla que es troba bé. Vine a veure-ho tu mateix —va dir ella, agafant-li la mà i estirant-lo camí amunt.

En Jondalar es va girar i va fer un senyal a l’Ayla, com per fer-li saber que tornaria de seguida. No li agradava deixar-la allà sola amb els animals, però ell havia de veure la seva mare i comprovar si de veritat es trobava bé. Aquell «ensurt» l’amoïnava i havia de parlar dels animals amb la gent. Tant l’Ayla com ell sabien que gairebé tothom temia i es neguitejava de veure que els animals no fugien d'ells.

La gent coneixia els animals. Totes les persones que havien conegut en el seu viatge els caçaven, i gairebé tots d’una manera o altra els honraven o n'homenatjaven els esperits. Des de sempre, els humans havien observat els animals de molt a prop. La gent coneixia els entorns que els agradaven i els aliments que buscaven, els seus costums migratoris i els seus moviments estacionals, i també els seus períodes de cria i de zel. Però ningú no havia provat mai de tocar un animal viu per gust. Ningú no havia provat de lligar una corda al cap d’un animal i endur-se'l. Ningú no havia provat de domesticar un animal ni s’havia imaginat que es pogués fer.

Per molt contents que estiguessin tots de veure un parent que tornava d’un llarg viatge —sobretot perquè ja no esperaven tornar-lo a veure—, els animals domesticats eren un fenomen tan desconegut que la seva primera reacció va ser de temor. Era tan estrany, tan inexplicable, estava tan allunyat de la seva experiència o imaginació que no podia ser natural. Havia de ser antinatural, sobrenatural. L’única cosa que impedia que molts d'ells arrenquessin a córrer i s'amaguessin o provessin de matar els temibles animals era que en Jondalar, a qui coneixien, havia vingut amb ells i pujava amb la seva germana, pel camí del riu del Bosc ben tranquil, sota la llum resplendent del sol.

La Folara havia demostrat ser valenta corrent cap a ell com ho havia fet, però ella era una noieta i tenia la inconsciència de la joventut. I estava tan contenta de veure el seu germà, que sempre havia estat el seu preferit, que no havia pogut esperar. En Jondalar mai no pensaria a fer-li mal i a ell no li feien por els animals.

L'Ayla va observar des del fons del camí la gent que envoltava en Jondalar, que li donava la benvinguda amb somriures, petons, copets, encaixades amb les dues mans i amb moltes paraules. Va veure una dona molt grassa, un home de cabells castanys a qui en Jondalar va abraçar, i una dona més vella a qui va saludar afectuosament i a qui va envoltar amb un braç. «Deu ser la seva mare», va pensar l’Ayla, patint pel que la dona pogués pensar d’ella.

Aquelles persones eren la família d’en Jondalar, els seus parents, els seus amics, les persones que havien crescut amb ell. Ella era una forastera, una forastera inquietant que portava animals i vés a saber quines altres formes de fer perilloses i estranyes o quines idees forassenyades. L’acceptarien? I si no ho feien? No podia tornar enrere, el seu poble vivia a més d’un any de viatge cap a l'est. En Jondalar li havia promès marxar amb ella si ella ho volia —o si s’hi veia obligada—, però això havia estat abans que ell veiés el seu poble, abans que el saludessin tan afectuosament. Què en pensaria ara?

Va notar que l’empenyien pel darrere i va allargar la mà per acariciar el coll robust de la Whinney, contenta que la seva amiga li hagués recordat que no estava sola. Quan vivia a la vall, després de deixar el clan, el cavall havia estat la seva única companyia durant molt de temps. No havia notat que la corda de la Whinney s’afluixava quan el cavall se li va acostar, però llavors va deixar anar més les regnes del Llamp. L’euga i el seu fill s'avenien força, però des que l’euga havia entrat en zel el seu comportament havia variat.

Cada vegada hi havia més gent —com n’hi podia haver tanta?— que mirava en direcció a l'Ayla, mentre en Jondalar seguia parlant amb vehemència amb l’home dels cabells castanys; després la va saludar amb la mà i li va somriure. Quan ell va començar a baixar, el van seguir la noia, l’home dels cabells castanys i un grapat de persones més. L’Ayla va respirar fondo i va esperar.

Quan va veure que s’acostaven, el gruny del llop es va fer més fort. L’Ayla es va ajupir per subjectar-lo.

—No passa res, Llop. Són parents d’en Jondalar —va dir.

El contacte apaivagador de la seva mà va ser un senyal perquè l’animal parés de grunyir i de mostrar-se tan intimidatori. Li havia costat ensenyar-li-ho, però havia valgut la pena; «sobretot ara», va pensar ella. També li hauria agradat saber com calmar-se ella mateixa.

El grup que anava amb en Jondalar es va aturar a una certa distància fent un esforç per no mostrar el seu neguit, ni mirar els animals que els observaven descaradament i no es movien encara que se’ls acostessin uns desconeguts. En Jondalar es va col·locar entre els dos grups.

—Em sembla que hauríem de fer les presentacions, Joharran —va dir, mirant l’home dels cabells castanys.

L'Ayla va deixar anar les regnes i es va preparar per a una presentació formal que exigia el contacte amb ambdues mans. Els cavalls van recular, però el llop no es va moure. La noia va notar l'espurneig de la por als ulls de l’home, tot i que dubtava que aquell home temés gaires coses, i va mirar en Jondalar pensant si tenia cap raó de voler fer les presentacions immediatament. Va mirar amb atenció l’home desconegut i de sobte li va recordar en Brun, el cap del clan amb qui ella s’havia criat. Poderós, orgullós, intel·ligent, competent, i un home que temia ben poques coses, tret del món dels esperits.

—Ayla, et presento en Joharran, cap de la Novena Cova dels Zelandoniis, fill de la Marthona, antiga cap de la Novena Cova, nascut a la llar d’en Joconan, antic cap de la Novena Cova —va dir l’home alt i ros amb seriositat; després va somriure— per no dir que és germà d'en Jondalar, Viatger a Terres Llunyanes.

Alguns van somriure. El seu comentari va alleujar un xic la tensió. De fet, en una presentació, una persona podia recitar tota la llista de noms i lligams per donar validesa a la seva posició —tots els seus noms, títols i assoliments i tots els seus parents i les seves relacions, juntament amb els títols i assoliments d’aquests— i n'hi havia que ho feien. Però a la pràctica, fora de les circumstàncies més cerimonials, només se n’esmentaven els principals. Tanmateix, no era insòlit que els joves, sobretot els germans, fessin algun afegit festiu a la llarga i de vegades tediosa recitació dels propis parentius, i, així, en Jondalar recordava al seu germà els vells temps, d’abans que li caiguessin a sobre les responsabilitats del comandament.

—Joharran, et presento l’Ayla dels Mamutois, membre del Campament del Lleó, filla de la Llar del Mamut, escollida per l’Esperit del Lleó de les Cavernes i protegida per l'Ós de les Cavernes.

L'home dels cabells castanys va travessar la distància entre ell i la noia i va allargar les dues mans, amb els palmells cap amunt, en un gest de benvinguda i amistat. No havia reconegut cap dels lligams de la noia i no estava del tot segur de quins eren els importants.

—En nom de a Doni, la Gran Mare Terra, et dono la benvinguda, Ayla dels Mamutois, filla de la Llar del Mamut —va dir.

L'Ayla li va agafar les mans.

—En nom de la Mut, Gran Mare de Tots, et saludo, Joharran, cap de la Novena Cova dels Zelandoniis. —Va somriure—. I germà del viatger Jondalar.

En Joharran es va adonar, primer, que ella parlava bé la seva llengua, però amb un accent estrany i, després, va advertir l’estranya roba que portava i la seva aparença diferent, però quan li va somriure, ell també li va respondre somrient. En part perquè ella havia demostrat haver entès el comentari d’en Jondalar i havia donat a entendre a en Joharran que el seu germà li importava, però sobretot perquè no s’havia pogut resistir al seu somriure.

L'Ayla era una dona atractiva, es mirés com es mirés: era alta, tenia un cos ben fet i ferm, els cabells llargs i d’un ros fosc, amb tendència a ondular-se, els ulls blau grisosos i clars i unes faccions fines, tot i que diferents de les de les dones zelandoniis. Però, quan somreia, era com si el sol hagués projectat un raig especial sobre ella que li il·luminés les faccions des de dins. Semblava resplendir amb una bellesa tan aclaparadora que en Joharran es va quedar sense respiració. En Jondalar, que sempre havia dit que el somriure de l’Ayla era especial, va somriure en veure que el seu germà no s’hi podia resistir.

En Joharran va veure que el cavall s’encabritava nerviosament cap a en Jondalar, i va fer un cop d’ull al llop.

—En Jondalar m’ha dit que cal que preparem un… d’això… un lloc per a aquests animals… a prop nostre, suposo. «Però no massa», va pensar.

—Els cavalls només necessiten un camp d’herba, a la vora de l’aigua, però cal que tothom sàpiga que al començament més val que no s’hi acostin gaire si en Jondalar o jo no hi som. La Whinney i el Llamp tenen por de les persones fins que no s’hi acostumen —va dir l'Ayla.

—No crec que ens haguem d’amoïnar per això —va dir en Joharran, copsant el moviment de la cua de la Whinney i observant-la—. Es poden quedar aquí si aquesta petita vall us sembla bé.

—Anirà bé —va dir en Jondalar—. Però els haurem de portar riu amunt, una mica més lluny.

—El Llop està acostumat a dormir al meu costat —va continuar l’Ayla. Va notar la ganyota d’en Joharran—. Li agrada protegir-me i es pot posar molt pesat si no el deixo estar al meu costat.

L'Ayla veia la semblança del germà amb en Jondalar, sobretot en el front corrugat de preocupació, i li van venir ganes de somriure. Però en Joharran estava amoïnat de debò. No era el moment de somriure, per molt que l’expressió de l'home donés a l'Ayla una sensació de familiaritat.

En Jondalar també havia vist la ganyota preocupada del seu germà.

—Em sembla que ara és un bon moment per a presentar en Joharran al Llop —va dir.

Els ulls d’en Joharran es van esbatanar de por, però abans que s’hi pogués oposar, l’Ayla li va agafar una mà alhora que s'ajupia al costat del devorador de carn. Va encerclar amb el braç el coll del llop per avortar un gruny incipient; si ella podia ensumar la por de l’home, estava segura que el Llop també podia.

—Primer deixarem que t’ensumi la mà —va dir l'Ayla—. Per al Llop, és com una presentació formal.

El llop havia après d’experiències anteriors que per a l'Ayla era important que acceptés les persones que ella li presentava i que les distingís dels altres humans. No li agradava l’olor de la por, però va ensumar l’home per familiaritzar-s'hi.

—Has tocat mai la pell d’un llop viu, Joharran? —va preguntar l’Ayla, mirant-lo—. Veuràs que és una mica aspra —va dir, guiant-li la mà sobre el pèl una mica enredat del coll de l’animal—. Encara està mudant el pèl i li pica, per això adora que el rasquin darrere les orelles —va continuar, demostrant-li com fer-ho.

En Joharran va tocar el pèl, però el que el va impressionar més va ser l’escalfor que el feia adonar-se que era un llop viu! No semblava que li fes res que el toquessin.

L'Ayla va observar que la mà de l'home ja no estava tan rígida i que, de fet, feia un intent de rascar l’animal al lloc que ella li havia indicat.

—Deixa’l que et torni a ensumar la mà.

Quan en Joharran va tornar a posar la mà davant del morro del Llop, l’home va esbatanar els ulls admirat.

—El llop m’ha llepat! —va dir, no gaire segur que no fos un preparatiu per a alguna cosa millor, o pitjor. Després va veure que el Llop llepava la cara de l’Ayla i que ella n'estava encantada.

—Sí, molt maco, Llop —va dir ella somrient, tot fent-li festes i esvalotant-li el pelatge. Després es va incorporar, i es va picar les espatlles. El llop va saltar, va posar les potes al lloc que ella li havia indicat i li va llepar el coll; després la bèstia li va agafar la barbeta i les barres amb la seva boca, fent un gruny sord, tot plegat amb una gran delicadesa.

En Jondalar va sentir els esbufecs d’admiració d'en Joharran i els altres, i es va adonar que aquell acte familiar d’afecte del llop havia de ser terrorífic per a unes persones que no el comprenien. El seu germà el va mirar amb una expressió alhora temorosa i estupefacta.

—Què li fa?

—Segur que no passa res? —va preguntar la Folara gairebé alhora. No es podia estar quieta més estona. Els altres també començaven a fer moviments nerviosos i indecisos.

En Jondalar va somriure.

—Sí, l’Ayla està bé. Ell l’estima, mai no li faria mal. Així és com els llops demostren el seu afecte. A mi també em va costar una mica acostumar-m’hi, tot i que jo conec el Llop des de fa tant de temps com ella, des que era un cadell entremaliat.

—Això no és un cadell! És un llop molt gran! És el llop més gran que he vist en ma vida! —va dir en Joharran—. Li podria arrencar el coll!

—Sí. Li podria arrencar el coll. L’he vist arrencar el coll a una dona… a una dona que volia matar l’Ayla —va dir en Jondalar—. El Llop la protegeix.

Els zelandoniis que s’ho miraven van deixar anar un sospir d'alleujament col·lectiu quan el llop va baixar, i es va tornar a posar al costat de l’Ayla amb la boca oberta i la llengua penjant cap a un costat, tot ensenyant les dents. El Llop feia una cara que en Jondalar interpretava com un somriure de llop, com si estigués encantat de si mateix.

—Ho fa gaire sovint? —va preguntar la Folara—. A qualsevol?

—No —va dir en Jondalar—. Només a l’Ayla i de vegades a mi, si està molt content, i només si li ho deixem fer. Es porta molt bé, no farà mal a ningú… si l’Ayla no està en perill.

—I els nens què? —va preguntar la Folara—. Els llops sovint s’aprofiten dels dèbils i els petits.

En sentir parlar de nens, les cares de les persones que eren allà van expressar preocupació.

—El Llop adora els nens —va explicar l’Ayla de seguida—, i els protegeix molt, sobretot si són molt petits o febles. Va créixer amb els nens del Campament del Lleó.

—Hi havia un nen molt feble i malalt que pertanyia a la Llar del Lleó —va afegir en Jondalar—. Els hauríeu d’haver vist jugar. El Llop sempre el va tractar amb molta delicadesa.

—És un animal poc corrent —va dir un altre home—. Es fa estrany de creure que un llop es pugui comportar d’una manera… tan poc pròpia d’un llop.

—Tens raó, Solaban —va dir en Jondalar—. Es comporta de maneres que a la gent li semblen poc pròpies d’un llop, però si fóssim llops no ho creuríem així. Va créixer amb persones i l’Ayla diu que creu que les persones són el seu ramat. Tracta les persones com si fossin llops.

—Caça? —va voler saber l’home que en Jondalar havia anomenat Solaban.

—Sí —va dir l’Ayla—. De vegades caça sol, per a ell, i de vegades ens ajuda a caçar.

—Com sap què ha de caçar i què no? —va preguntar la Folara—. Com ara aquests cavalls.

L'Ayla va somriure.

—Els cavalls també formen part del seu ramat. Ja veieu que no el temen. I no caça mai persones. Tret d’això, caça l’animal que li plau, menys quan jo li dic que no ho faci.

—I si li dius que no ho faci, no ho fa? —va preguntar un altre home.

—Exactament, Rushemar —va afirmar en Jondalar.

L'home va bellugar el cap meravellat. Costava de creure que algú pogués tenir tant de control sobre un animal caçador tan ferotge.

—Vejam, Joharran —va dir en Jondalar—. Et sembla que podem portar l’Ayla i el Llop a dalt?

L'home s'ho va pensar un moment i després va fer que sí amb el cap.

—Però si hi ha enrenou…

—No n’hi haurà, Joharran —va assegurar en Jondalar, i es va girar cap a l’Ayla—. La meva mare ens ha convidat a estar-nos amb ella. La Folara encara hi viu, però té la seva pròpia cambra, com la Marthona i en Willamar. Ara ell és fora en una missió comercial. Ella ens ha ofert el seu espai central perquè hi visquem. Però també ens podem quedar amb la Zelandoni a la llar dels visitants, si t’ho estimes més.

—M’agradarà molt viure amb la teva mare, Jondalar —va dir l’Ayla.

—Que bé! La mare també volia que deixéssim les presentacions formals per quan ens haguem instal·lat. A mi no cal que em presenteu i no val la pena repetir el mateix per a cada un quan ho podem fer tot d’un cop.

—Hem pensat fer una festa de benvinguda aquesta nit —va dir la Folara—. I més tard segurament una altra, amb totes les coves properes.

—Agraeixo molt la gentilesa de la teva mare, Jondalar. Serà més fàcil conèixer tothom alhora, però m’has de presentar aquesta noia —va dir l'Ayla.

La Folara va somriure.

—I tant que sí, ja ho pensava fer —va dir en Jondalar—. Avia et presento la meva germana Folara, beneïda per la Doni, de la Novena Cova dels Zelandoniis; filla de la Marthona, antiga cap de la Novena Cova; nascuda a la Llar d’en Willamar, Viatger i Mestre Comercial; germana d’en Joharran, cap de la Novena Cova; germana d’en Jondalar…

—A tu ja et coneix, Jondalar, i jo ja he sentit els seus noms i lligams —va dir la Folara, impacient amb tantes formalitats, i llavors va allargar les dues mans a l’Ayla—. En nom de la Doni, la Gran Mare Terra, et dono la benvinguda, Ayla dels Mamutois, amiga de Cavalls i Llops.

La munió de persones que s’estaven dretes al porxo de pedra assolellat es va fer enrere ràpidament quan va veure que la dona i el llop enfilaven el camí amb en Jondalar i el grupet que els acompanyava. Un parell de persones es van acostar més mentre les altres estiraven el coll per darrere. Quan van arribar a la volada de pedra, l’Ayla va veure per primera vegada l'aixopluc de la Novena Cova dels Zelandoniis. El que va veure la va sorprendre.

Tot i que sabia que la paraula «cova» que servia per a anomenar la llar d’en Jondalar no es referia a un lloc, sinó al grup de persones que hi vivien, la formació que va veure no era una cova, almenys no com se l’havia imaginat. Una cova era una cambra fosca o unes quantes cambres dins d’una cara de roca, penya-segat o soterrani amb una obertura a l’exterior. L’espai on vivia aquella gent era una zona situada sota una immensa lleixa que sobresortia d'un penya-segat de pedra calcària, un recer que oferia protecció de la pluja i la neu, però que estava obert a la llum del dia.

Els alts penya-segats de la zona havien estat, feia molt, el sòl d’un mar antic. Les petxines calcàries dels crustacis havien viscut en aquell mar, havien crescut en terra i s’havien convertit finalment en carbonat de calci: en pedra calcària. Durant certs períodes de temps, per una sèrie de raons, algunes d’aquestes petxines dipositades havien creat gruixudes capes de pedra calcària que eren més dures que les altres. Quan la terra s’havia mogut i havia deixat exposat el sòl del mar, aquest s’havia convertit en penya-segats, i els processos de desgast del vent i de l’aigua havien retallat més fàcilment la pedra més tova i havien obert espais profunds que havien anat deixant lleixes de pedra més dura entremig.

Encara que els penya-segats també estaven atapeïts de coves, com era normal en el cas de la pedra calcària, aquestes formacions insòlites en forma de lleixa creaven recers de pedra que representaven uns habitatges excepcionalment bons i es feien servir des de feia molts milers d’anys.

En Jondalar va guiar l’Ayla cap a la dona vella que ella havia vist des del fons del camí. La dona era alta i es mantenia amb un posat digne mentre l’esperava. Duia els cabells, més grisos que castanys clars, recollits en una trena llarga enroscada al clatell. Els seus ulls francs i observadors també eren grisos.

Quan van arribar davant seu, en Jondalar va fer la presentació formal.

—Ayla, et presento la Marthona, antiga cap de la Novena Cova dels Zelandoniis; filla de la Jemara; nascuda a la llar d’en Rabanar; aparellada amb en Willamar, Mestre Comercial de la Novena Cova; mare d’en Joharran, cap de la Novena Cova; mare de la Folara, beneïda per la Doni; mare d’en… —Anava a dir Thonolan, va vacil·lar i ràpidament va dir—… Jondalar, Viatger Retornat. —Després es va girar cap a la seva mare.

—Marthona, et presento l’Ayla del Campament del Lleó dels Mamutois, filla de la Llar del Mamut, escollida per l’Esperit del Lleó de les Cavernes, protegida per l’Esperit de l'Ós de les Cavernes.

La Marthona va allargar les dues mans.

—En nom de la Doni, la Gran Mare Terra, et dono la benvinguda, Ayla dels Mamutois.

—En nom de la Mut, Gran Mare de Tots, et saludo Marthona de la Novena Cova dels Zelandoniis, i mare d’en Jondalar —va dir l'Ayla, estrenyent-li les mans.

La Marthona va sentir les paraules de l’Ayla, i la va sorprendre la seva forma estranya de parlar, però va advertir que tot i així s’expressava molt bé i va pensar que es podia deure a un petit defecte de la parla o a un accent d'una llengua completament desconeguda, d’algun lloc molt llunyà. Va somriure.

—Has vingut de molt lluny, Ayla, has deixat tot el que coneixies i estimaves. Si no ho haguessis fet, no crec que en Jondalar hagués tornat a casa. T’estic agraïda, doncs. Espero que aviat et sentis com a casa aquí, i faré tot el que pugui per ajudar-te.

L'Ayla va veure que la mare d'en Jondalar era sincera. La seva franquesa i honestedat eren genuïnes; la dona estava contenta de tornar a tenir el seu fill a casa. L’Ayla es va sentir alleujada i commoguda per la benvinguda de la Marthona.

—Des que en Jondalar em va parlar de tu vaig tenir ganes de conèixer-te… però també em feia una mica de por —va contestar amb la mateixa franquesa i honestedat.

—No m’estranya. A mi m’hauria costat molt fer-ho. Vine, t’ensenyaré on pots deixar les teves coses. Deus estar cansada i deus voler reposar abans de la celebració de benvinguda d’aquesta nit —va dir la Marthona, guiant-la cap a la zona de sota l’aflorament.

De sobte, el Llop es va posar a somiquejar, va fer un «lladruc de cadell» i va estirar les potes de davant tot aixecant la gropa i remenant la cua en una postura enjogassada.

En Jondalar es va sobresaltar.

—Què fa?

L'Ayla va mirar el Llop, també força sorpresa. L’animal va repetir els gestos i, de sobte, la noia va somriure.

—Em sembla que vol cridar l’atenció de la Marthona —va dir l'Ayla—. Es pensa que la Marthona no li fa cas i considera que l’hem de presentar.

—Jo també el vull conèixer —va dir la Marthona.

—No et fa por! —va dir l’Ayla—. I se n’adona!

—L’he observat. No he vist res que m’hagués de fer por —va dir ella, estirant la mà cap al llop. L’animal la hi va ensumar, la va llepar i va tornar a somiquejar.

—Em sembla que el Llop vol que el toquis; li fa il·lusió que la gent que li agrada li faci cas —va dir l’Ayla.

—T’agrada, oi? —va dir la dona gran acaronant l’animal—. Llop? Així és com l’anomeneu?

—Sí. És la paraula mamutoi que vol dir «llop». Ens va semblar el millor nom —va explicar l’Ayla.

—Però mai no havia vist que fes amistat tan de pressa amb ningú —va dir en Jondalar, mirant la seva mare amb respecte.

—Jo tampoc —va dir l’Ayla, mirant la Marthona amb el llop—. Segurament s’alegra de conèixer algú que no li té por.

Quan van entrar a l’ombra de l'aflorament de pedra, l'Ayla va sentir immediatament el refredament de la temperatura. Li va venir una esgarrifança de fred, i va fer un cop d’ull a l'enorme lleixa de pedra que sobresortia del penya-segat, temorosa que s'esfondrés. Però quan els ulls se li van acostumar a la llum més tènue de dins, la va sorprendre alguna cosa més que la formació física de la llar d’en Jondalar. L’espai sota el recer de roca era immens, molt més gran del que s’havia imaginat.

Ja havia vist sortints als penya-segats, quan avançaven cap allà, al llarg del riu, alguns dels quals evidentment estaven habitats, però cap no li havia semblat tan gran com aquell. A la regió tothom coneixia l’immens refugi de roca i el gran nombre de persones que hi vivia. La Novena Cova era la més gran de totes les comunitats que s’anomenaven Zelandoniis.

Arraïmades a l’extrem oriental de l'espai protegit, al llarg de la pare: del fons i al bell mig, hi havia estructures individuals, moltes de les quals força grans, fetes en part de pedra i en part amb bastides de fusta folrades amb pells. Les pells estaven decorades amb representacions bellíssimes d'animals i diferents símbols abstractes de color blanc i en molts tons vius de vermell, groc i marró. Les estructures estaven disposades en una mena de revolt, de cara a l’oest i al voltant d'un espai obert proper al centre de la zona coberta per la lleixa que formava el sortint de pedra, el qual estava atapeït d’objectes i persones en una mena de garbuix.

A mesura que l’Ayla s'hi acostava, el que d’entrada li havia semblat un batibull de coses es va definir en zones dedicades a diferents tasques, sovint al costat de tasques relacionades. Només li havia semblat un garbuix al començament perquè hi havia moltes activitats en marxa.

Va veure que adobaven pells en bastides i que manipulaven llargs feixos de llances amb la intenció de redreçar-les repenjant-les contra un travesser que hi havia damunt de dues estaques. En un altre racó hi havia cistelles amuntegades en diferents estadis d’elaboració, i hi havia corretges que s’assecaven, ben tibants, entre parelles d’estaques fetes d'os. Llargs cabdells de cordill penjaven d’estaques encastades en bigues transversals, sobre xarxes a mig fer i tensades en una bastida, i també hi havia manyocs de xarxes teixides, amuntegades a terra. Hi havia pells, algunes de tenyides de diferents colors entre els quals molts tons de vermell, tallades en peces i a la vora hi havia peces de roba estesa i a mig fer.

L'Ayla va reconèixer molts dels articles, però pel que feia a la roba hi havia una activitat que li era del tot desconeguda. D'una bastida penjaven verticalment uns fils d’un cordill fi, amb un dibuix a mig fer a partir del material teixit horitzontalment. Tenia ganes d’acostar-s'hi per veure-ho de prop, i va decidir que ho faria més tard. Hi havia bocins de llana, pedra, os, banya i ivori de mamut en un altre racó, convertits en estris —pots, culleres, escudelles, estenalles, armes—, la majoria dels quals tenien decoracions gravades i de vegades estaven pintats. També hi havia petites escultures i talles que no eren ni estris ni eines. Semblaven fetes perquè sí o amb alguna intenció que ella desconeixia.

Va veure verdures i herbes penjades de grans bastides amb moltes peces travesseres i, més a prop de terra, hi havia carn que s’assecava en prestatges. Una mica apartada d’altres activitats, hi havia una zona amb moltes puntes de pedra escampades. «Per a persones com en Jondalar —va pensar ella—, talladors de sílex que fan eines, ganivets i puntes de llança».

I pertot arreu on mirava hi havia gent. La comunitat que vivia sota l’espaiós recer de roca era prou gran per a ocupar-lo. L’Ayla havia crescut en un clan de menys de trenta persones; a l'Assemblea de Clans, que es reunia cada set anys, s'aplegaven dues-centes persones durant un breu període de temps, i a ella ja li semblava una gentada. A la Trobada d’Estiu dels Mamutois s'aplegava molta més gent, però la Novena Cova dels Zelandoniis, tota sola, tenia més de dues-centes persones vivint plegades en un sol lloc; era més gran que l’Assemblea de Clans!

L'Ayla no sabia quantes persones hi havia allà observant-los, però li va recordar la vegada que ella havia entrat amb el clan d'en Brun a l’aplec dels clans i havia notat totes les mirades sobre seu. Aquella gent havia fet el possible per no destorbar-la, però les persones que ara miraven fixament com la Marthona acompanyava en Jondalar, l’Ayla i un llop a les seves estances no dissimulaven en absolut. No abaixaven la vista ni l’apartaven. L’Ayla no tenia gaire clar si algun dia es podria arribar a acostumar a viure amb tanta gent a la vora tota l'estona; no sabia ni si en tenia ganes.