Capítol 34

–Qui li vol prendre la nena? —va preguntar l’Ayla.

—La Proleva, i les altres dones —va dir ell—. Diuen que han trobat una mare per a la Lorala, una que la pot alletar sempre que calgui.

—Anem a veure de què va això —va dir l’Ayla—. Ja tornarem després a veure els cavalls.

Quan van arribar al campament, l’Ayla es va alegrar de veure que hi havia la Proleva. Ella els va veure arribar i va somriure.

—Què, ja està confirmat? Esteu aparellats? Podem fer el festí i treure els regals? No cal que em contesteu. Ja veig els collarets.

L'Ayla també li va haver de somriure.

—Sí, ja estem aparellats —va dir.

—La Zelandoni ho acaba de confirmar —va dir en Jondalar.

—Et volia parlar d’una cosa, Proleva —va dir l’Ayla posant-se seriosa.

—De què? —La dona veia per l’expressió de l'Ayla que alguna cosa l'amoïnava.

—En Lanidar diu que li voleu prendre la nena a la Lanoga —va dir l’Ayla.

—Jo no ho diria així. Em pensava que et complauria saber que hem trobat una casa per a la Lorala. Una dona de la Vint-i-quatrena Cova ha perdut el fill. Va néixer amb una greu deformitat i va morir. Té molta llet i diu que està disposada a quedar-se la Lorala, encara que sigui més gran. Té moltes ganes de tenir un fill i em sembla que ja n’ha perdut un altre. Vaig pensar que era una solució perfecta —va dir la Proleva.

—Sí que ho sembla. Les dones que estan alletant la Lorala volen deixar de fer-ho? —va preguntar l’Ayla.

—De fet, no. Em va sorprendre força. Quan els ho vaig comentar a un parell, es van amoïnar una mica. Fins i tot la Stelona va dir que la Vint-i-quatrena Cova era massa lluny i que li sabria greu no poder continuant veient com creixia la Lorala forta i sana —va dir la Proleva.

—Ja sé que has pensat en el millor per a la Lorala, però n’has parlat amb la Lanoga? —va preguntar l'Ayla.

—No, la veritat és que no. Vaig parlar amb la Tremeda. Em pensava que la Lanoga estaria contenta de treure’s la responsabilitat de sobre. Es molt jove per haver-se d’ocupar d'un nen de pit tot el dia. Ja ho farà prou quan sigui mare —va dir la Proleva.

—En Lanidar diu que s’ha passat el dia plorant.

—Sí, sé que està trista, però ja li passarà. Fet i fet, no està alletant la Lorala, encara no és una dona. Només se li poden comptar onze anys.

L'Ayla va recordar que ella se'n comptava menys de dotze quan va tenir en Durc, i que no el va poder abandonar llavors. S’hauria estimat més morir que abandonar-lo. Quan va perdre la llet, les dones del Clan havien alletat en Durc, però això no volia dir que ella deixés de ser la seva mare. Encara patia per haver-lo hagut de deixar quan el Clan la va fer fora. Se’l volia endur. Només la por que li feia que quedés desemparat en cas que a ella li passés res l’havien convençut de deixar el seu fill de tres anys. Tant li feia que sabés que l’Uba el cuidaria i se l'estimaria com si fos seu. Encara li dolia pensar-hi. No ho havia superat mai, i no volia que la Lanoga patís com ella.

—No és l’alletament el que fa una mare, Proleva. I segur que tampoc no és l’edat —va dir l'Ayla—. Mira la Janida. No és gaire més gran, però ningú no li prendria mai el seu fill.

—La Janida té parella, i ell és un home amb una certa posició, a sobre, i el fill naixerà a la seva llar. En serà responsable, i encara que la parella no durés, ja hi ha homes que han fet saber que s’hi aparellarien. Ella té una bona posició, és atractiva i està embarassada. Només espero que en Peridal s’adoni que ha fet sort, perquè la seva mare no para d’embolicar la troca. Els va trobar durant el període de prova i va intentar que ell es desfés de l’aparellament. —La Proleva va callar. Ja hi hauria temps per parlar d’allò amb l'Ayla—. Però la Lanoga no és la Janida.

—No, la Lanoga no és una noia jove i amb bona posició, però es mereixeria ser-ho. Ningú no es pot passar un any cuidant un infant sense estimar-lo. Ara la Lorala és la filla de la Lanoga, no de la Tremeda. Potser és jove, però és una bona mare —va dir l’Ayla.

—Sí, i tant que és una bona mare. Per això mateix. És una bona noia i serà una mare estupenda algun dia —va dir la Proleva—, si en té l’oportunitat. Però quan sigui prou gran per aparellar-se, quin home la voldrà amb una germaneta petita, que no seria una segona dona, sinó un infant del qual seria responsable encara que no hagués nascut a la seva llar? La Lanoga ja té prou inconvenients, si tenim en compte la llar en què han nascut ella i la Lorala. Em fa por que els únics que es vulguin aparellar amb ella no siguin tots homes com en Laramar, per moltes recomanacions que tingui. M’agradaria que tingués l'oportunitat d'una vida millor.

L'Ayla estava segura que la Proleva tenia raó, i era evident que es preocupava per la noia i faria el que fos per ajudar-la, però sabia com patiria la Lanoga si perdia la Lorala.

—La Lanoga no s’ha de preocupar per trobar un home —va dir en Lanidar.

L'Ayla i la Proleva s'havien oblidat d'ell. En Jondalar també es va sorprendre. Havia escoltat el debat entre les dues dones i comprenia les raons de les dues.

—Aprendré a caçar, i aprendré a ser cridador, i quan sigui més gran m’aparellaré amb la Lanoga i l'ajudaré a cuidar la Lorala i la resta de germans si ella ho vol. Ja l’hi he demanat i m'ha dit que sí. És l’única noia que conec a qui no li importa el meu braç, i crec que la meva mare no hi posarà pegues.

L'Ayla i la Proleva es van quedar mirant en Lanidar amb la boca oberta, i després es van mirar entre elles com per assegurar-se que havien sentit el mateix, i que totes dues pensaven el mateix. De fet, no seria un mal aparellament, sobretot si amb això en Lanidar s’animava a aprendre coses per millorar la seva posició. Tots dos eren bons nois, i especialment madurs per la seva edat. És clar que eren joves i podien canviar d’idea amb facilitat, però, al capdavall, qui més podien trobar per aparellar-se?

—No doneu la nena de la Lanoga a una altra dona. No m’agrada veure-la plorar —va dir en Lanidar.

—Se l’estima molt —va dir l'Ayla—, i la Novena Cova està disposada a ajudar-la. Per què no deixem les coses com estan?

—I què li dic a la dona que la volia afillar? —va preguntar la Proleva.

—Digue-li que la mare de la Lorala no hi vol renunciar. És la veritat. La Tremeda no és realment la seva mare, sinó la Lanoga. Si aquesta dona vol un infant, l’acabarà tenint, tant si és seu com un altre nadó que necessiti una mare, i fins i tot potser un de més petit. Els zelandoniis tenen moltes coves i molta gent. No paren de passar coses —va dir l’Ayla—. No havia vist mai tants canvis.

Gairebé tothom, tant de la Novena Cova dels zelandoniis com de la Primera Cova dels lanzadoniis, va assistir a la gran celebració que es va fer per festejar els matrimonials del germà del cap d’una i de la filla de la llar del cap de l'altra, que també estaven emparentats. Va resultar que dues persones més de la Novena Cova també s'havien aparellat amb persones d’altres coves. La Proleva ho va saber i els va convidar. Una noia que es deia Tishona s’havia aparellat amb en Marsheval de la Catorzena Cova, i se n’anava a viure amb ell. I una dona més gran, la Dynoda, que feia temps s’havia traslladat de cova i havia tingut un fill, havia desfet el nus amb la seva parella i havia iniciat una nova relació amb en Jacsoman de la Setena Cova. Anirien a viure a la Novena Cova. La mare de la Dynoda estava malalta i la dona volia estar amb ella.

Durant el dia, van venir diverses persones a presentar els seus respectes i oferir presents. La Levela i en Jondecam, i la seva mare, Velima, que també era mare de la Proleva, van passar el dia amb ells, la qual cosa va complaure molt l’Ayla i en Jondalar, com també la Joplaya i l’Echozar. S’ho passaven bé junts. També van passar a veure’ls la mare i l'oncle d'en Jondecam.

L'Ayla i en Jondalar van rebre en Kimeran amb alegria, el qual estava emparentat de lluny per part de la neboda de la seva parella que era la germana de la parella del germà d'en Jondalar. L’Ayla es va perdre una mica amb totes aquelles relacions, però la va complaure especialment veure la mare d’en Jondecam, la Zelandoni de la Segona Cova. Ja la coneixia, però no sabia quines relacions tenia. Per algun motiu, l’Ayla s'alegrava de conèixer una zelandoni que tenia fills, sobretot un que era tan simpàtic i bon jan com en Jondecam.

La Janida i en Peridal també van passar gairebé tot el dia a la Novena Cova, sense la mare d’en Peridal. Se’n volien anar de la Vint-i-novena Cova i estaven parlant amb en Kimeran i en Joharran, per veure si la Segona o la Novena Cova els acolliria. En Jondalar estava segur que o l’una o l'altra ho faria. La Primera ja havia parlat d’aquest tema amb els caps i la Zelandoni de la Segona. Pensava que seria prudent separar la jove parella de la mare d’en Peridal, si més no una temporada. La Primera estava molt enfadada amb la dona per haver-los buscat durant el període de prova d’aïllament.

Cap al vespre, quan l’ambient es va calmar una mica, la Marthona va preparar una infusió per als parents i amics que encara quedaven. La Proleva, l’Ayla, la Joplaya i la Folara la van ajudar a servir les tasses. També hi havia un jove que feia poc havia estat acceptat com a acòlit del Zelandoni de la Cinquena Cova, que es quedava només perquè era la primera vegada que estava en tan augusta companyia i no es decidia a marxar. Estava especialment fascinat amb la Primera.

—Estic segur que no hauria tornat a caminar si no hi hagués hagut algú que sabia el que calia fer —va dir l’acòlit. Havia dirigit el comentari a tothom en general, però de fet pretenia impressionar la gran doniera.

—Tens tota la raó, Quart Acòlit del Zelandoni de la Cinquena. Ets molt perceptiu —va dir la dona—. La resta està en mans de la Gran Mare i dels poders de recuperació del noi.

El jove es va inflar d’orgull perquè ella li havia contestat i gairebé no podia dissimular la il·lusió que li feia el compliment de la Zelandoni. Fruïa del fet que el deixessin participar en una conversa informal amb La Que Era Primera.

—Ara que ets acòlit, podries ajudar a vigilar en Matagan. És de la teva cova, oi? —va preguntar la Primera—. És difícil estar despert tota la nit, però per ara ell necessita que el vigilin a totes hores. M’imagino que el teu Zelandoni et deu haver demanat ajuda, però, en cas contrari, t’hi podries oferir voluntari. El de la Cinquena sens dubte t’ho agrairà.

—Sí, ja ho crec que col·laboraré —va dir ell tot aixecant-se—. Gràcies per la infusió. Ara me n’he d'anar. Tinc responsabilitats —va dir, intentant fer un posat digne. Va redreçar les espatlles i va fer una cara seriosa abans de sortir cap al campament principal.

Quan el jove acòlit va ser fora, uns quants van fer el somriure que havien estat reprimint.

—L’has fet molt content, Zelandoni —va dir en Jondalar—. Estava que no s’hi veia de satisfacció. Tots els zelandonis et tenen aquesta veneració?

—Només els joves —va contestar la Zelandoni—. Els altres m’ho discuteixen tot tant que, de vegades, no sé ni per què em diuen Primera. Deu ser perquè sóc més portentosa que ells —va dir somrient. Es referia al seu imposant embalum.

En Jondalar va somriure divertit. La Marthona la va mirar amb les celles arquejades. L’Ayla va notar les mirades i va pensar que ho entenia, però no n’estava segura. Les subtileses que es basaven en el coneixement profund d’una persona encara se li escapaven.

—Crec que m’estimo més que em plantin cara —va continuar la Zelandoni—. És una mica pesat que tot el que dius es prengui com si hagués sortit de la boca de la Doni. Em fa sentir que he d’anar amb compte amb tot el que dic.

—Qui decideix quin dels zelandonis és Primer Entre Aquells Que Serveixen La Mare? —va preguntar en Jondalar—. És com amb el cap de la cova? Cada zelandoni diu qui li sembla que ho hauria de ser? Tothom hi ha d’estar d'acord, o la majoria, o només uns quants d’especials?

—La persona que tria cada zelandoni és important, però no és tan senzill. S’han de tenir en compte més coses. La capacitat de guarir, per exemple, i això ningú no ho jutja més severament que els guaridors zelandonis. Una persona pot dissimular les seves ineptituds davant de la gent corrent, però no es pot enganyar els que hi entenen. Però saber guarir tampoc és absolutament essencial. Hi ha hagut primers que tenien un coneixement rudimentari de la guarició, però ho compensaven amb la seva experiència en altres àmbits. Alguns tenien dons naturals o altres atributs.

—Només sentim parlar de la Primera. Però hi ha segon o tercer? Algú que pugui ocupar el lloc de la Primera si li passa res? I n’hi ha cap que sigui l'últim? —va preguntar en Jondalar, interessat en el tema. Tothom ho estava. La Zelandoni no sempre estava tan disposada a parlar dels envitricolls de la zelandònia, però aquell dia veia l’interès de l'Ayla, i tenia les seves raons per ser més comunicativa que de costum.

—L’ordre no baixa individualment. Hi ha rangs. A una cova li costaria acceptar un donier que fos l’Últim Entre Aquells Que Serveixen, oi? Els acòlits són els que tenen el rang més baix, és clar, però també hi ha rangs entre els acòlits, i de vegades això depèn de les seves aptituds particulars. Ja deveu haver endevinat que el noi que és el Quart Acòlit del Zelandoni de la Cinquena Cova ha estat acceptat fa poc. És un novici, el rang més baix, però té possibilitats o altrament no l’hauríem acceptat. N’hi ha que no volen passar de ser acòlits. No volen assumir tota la responsabilitat, només volen exercir els seus dons, i això ho poden fer millor dins de la zelandònia.

»Després dels acòlits, el rang següent són els nous doniers. Tots els zelandonis han de creure que han estat cridats individualment, i encara més, convèncer la resta de la zelandònia que la seva és una crida autèntica. N’hi ha que no passen mai del rang d'acòlits, ni que ho vulguin. Hi ha acòlits que desitgen tant ser zelandonis que proven de reclamar una falsa crida o fins i tot fingir-ne una, però sempre són rebutjats. Els que ho han viscut coneixen la diferència. Això ha amargat més d’un acòlit o exacòlit.

—Què més es necessita per ser zelandoni? —va insistir en Jondalar—. I, sobretot, què es necessita per ser Una Que És Primera? —La resta dels oients li deixava fer les preguntes. Tot i que molts, com ara la Marthona, que també havia estat acòlita, sabien quins eren els requisits, pocs dels que hi havia allà havien sentit mai la Zelandoni contestant tan directament les preguntes.

—Per formar part de la zelandònia, s’han de memoritzar les històries i les llegendes dels ancians i comprendre'n bé el significat. S’han de conèixer els mots de comptar i com utilitzar-los, l’arribada de les estacions, les fases de la lluna, i certes coses que només pot saber la zelandònia. Però el més important de tot, potser, és que han de ser capaços de visitar el món dels esperits —va dir la Zelandoni—. Per a això cal ser cridat de veritat. Gairebé tots els zelandonis saben des del començament qui serà Primer, i qui té més probabilitats de ser el següent. La primera vegada que se sent la crida per aventurar-se en el món dels esperits, es pot tenir una revelació. Ser Primer també és una crida, i no tots els zelandonis la desitgen.

—Com és el món dels esperits? Fa por? Tens por quan hi has d’anar? —va preguntar en Jondalar a continuació.

—Jondalar, ningú no pot descriure el món dels esperit a algú que no hi ha estat. Però sí que fa por, sobretot la primera vegada. Mai no deixa de fer por del tot, però amb prou meditació i preparació, es pot dominar; a més, els coneixements de la zelandònia i sobretot la cova t’hi ajuden. Sense el suport de les persones d’una cova, seria molt difícil tornar-ne —va explicar.

—Però si fa tanta por, per què ho feu? —va preguntar en Jondalar.

—No és possible negar-s’hi.

L'Ayla va sentir una esgarrifança i es va estremir.

—Molts intenten rebutjar-lo, i alguns se’n surten durant un temps —va continuar la doniera—, però al capdavall la Mare sempre fa la seva voluntat. És millor anar-hi preparat. No es poden prevenir tots els perills per una persona que decideix aventurar-se en aquella direcció, per això la iniciació pot ser molt penosa. Però la prova que representa passar a l’altra banda és encara pitjor. Pots sentir que t’esquinces, que et disperses en un remolí de vent i un abisme desconegut. N’hi ha que hi van i mai no tornen al seu cos. N’hi ha que tornen però deixen una part de si mateixos enrere, i ja no tornen a ser com abans. Però ningú no hi pot anar i ser exactament el mateix després.

»I un cop sents la crida, l’has d'acceptar, i amb això els deures i les responsabilitats que comporta. Crec que és per això que hi ha tan pocs zelandonis aparellats. No està prohibit aparellar-se o tenir fills, però és el mateix que els passa als caps. Pot ser difícil trobar una parella que estigui disposada a viure amb algú que ha d’assumir tantes exigències. Oi que sí, Marthona? —va preguntar la Zelandoni.

—Sí, Zelandoni —va contestar ella, i va somriure a en Dalanar abans de dirigir-se al seu fill—. Per què et penses que en Dalanar i jo vam desfer el nus, Jondalar? En vam parlar el dia després del teu aparellament. No va ser només per les seves ganes de viatjar, en Willamar també viatja. En certa manera, en Dalanar i jo ens assemblàvem massa. Ell està content ara que és el cap de la seva pròpia cova, ara que té el seu poble, però va tardar una mica a comprendre que això era el que volia. Va defugir la responsabilitat durant molt de temps, però crec que va ser per això que es va sentir atret per mi. En Jocannon havia mort i jo ja era cap quan ens vam aparellar. Al començament vam ser feliços. Però ell es va anar neguitejant. Separar-nos va ser la millor solució. La Jerika és la dona que li convé. És determinada i ell necessita una dona forta, però ara en Dalanar és el cap. —Els dos que havia esmentat es van mirar i van somriure; en Dalanar va agafar la mà de la Jerika.

—En Losaduna és El Que Serveix del poble que viu a l’altra banda de la glacera. Té una parella que té quatre fills. Ella sembla molt contenta —va intervenir l’Ayla. Havia estat escoltant la Zelandoni amb una fascinació que fregava la por.

—En Losaduna té sort d’haver trobat una dona com ella, i jo de trobar en Willamar —va dir la Marthona—. No em volia tornar a aparellar, però m’alegro que ell hi insistís —va dir ella, somrient a l’home—. Crec que és una de les raons per les quals vaig renunciar al liderat. Vaig ser cap molts anys amb en Willamar al meu costat, i mai vam tenir cap problema per això, però em vaig cansar de l’exigència. Volia tenir temps per a mi mateixa i volia tenir-ne per estar amb en Willamar. Després que nasqués la Folara, volia tornar a ser mare. En Joharran semblava valer per al liderat i el vaig començar a preparar, i quan va ser prou gran, li vaig cedir la responsabilitat amb molt de gust. S’assembla molt a en Jocannon; estic segura que és fill del seu esperit. —Va somriure al seu fill gran—. Però no ho he deixat del tot. En Joharran em consulta sovint, però crec que ho fa més per mi que per ell.

—Què dius ara, mare! Valoro molt la teva opinió —va dir en Joharran.

—Estimaves molt en Dalanar, mare? —va preguntar en Jondalar—. Saps que hi ha cançons i històries sobre el vostre amor. —Les havia sentides, i no havia entès mai per què s’havien separat si s'estimaven tant.

—Sí que l’estimava, Jondalar. I una petita part de mi encara l’estima. No és fàcil oblidar algú que has estimat tant, i m’alegro que continuem sent amics. Crec que som millors amics que parella. —Va mirar el seu fill gran—. I encara estimo en Jocannon. El seu record viu en mi i em recorda quan era una noia i vaig estimar per primera vegada, tot i que li va costar una mica decidir què volia —va afegir, crípticament.

En Jondalar va recordar la història que havia sentit sobre la seva mare durant el seu viatge.

—Vols dir entre tu i la Bodoa o totes dues? —va preguntar.

—La Bodoa! Si en feia de temps que no sentia aquest nom! —va exclamar la Zelandoni—. No era la noia forastera que es formava per ser zelandoni? D’un poble de l'est, com es deien? Zar… Sard… no sé què?

—S’Armunai —va dir en Jondalar.

—Això mateix. Encara era joveneta quan se’n va anar, però recordo que es deia que valia molt —va dir la Zelandoni.

—Ara és la S’Armuna. L’Ayla i jo la vam conèixer durant el viatge. Les Dones Llop S’Armunai em van capturar i l'Ayla les va seguir i em va rescatar. Vam tenir sort de sortir-ne vius. Si no hagués estat pel Llop, no crec que cap dels dos fóssim aquí. Us podeu imaginar la sorpresa que vaig tenir de trobar entre aquella gent algú que no sols parlava zelandoni, sinó que coneixia la meva mare!

—Què va passar? —van preguntar diverses persones.

En Jondalar va relatar breument la història de la cruel Attaroa i del campament s’armunai que havia pervertit.

—Tot i que al començament la S’Armuna va ajudar l'Attaroa, se’n va penedir i va decidir ajudar el seu poble. Va mirar d’esmenar les calamitats que havia provocat l'Attaroa. —Tots van bellugar el cap admirats.

—És la història més extraordinària que he sentit en ma vida —va dir la Zelandoni—, però demostra què passa quan un zelandoni es perverteix. Crec que la Bodoa hauria arribat lluny si no hagués abusat del seu poder. Sort que va recuperar el senderi. Es diu que Els Que Serveixen La Mare paguen en l’altra vida el mal ús que fan del seu poder en aquest món. Per això la zelandònia va amb tant de compte abans d’acceptar ningú. No hi ha camí de retorn. Aquesta és una altra diferència amb els caps de les coves. Un zelandoni ho és per tota la vida. Encara que volguéssim, no podríem desfer-nos de la càrrega.

Tots es van quedar en silenci, pensant en el que havia explicat en Jondalar. Quan va venir la Ramara van aixecar el cap.

—Joharran, m’han demanat que et digui que han portat el rinoceront. En Jondalar s’endú el mèrit perquè la seva llança va ser la que el va matar.

—Me n’alegro de saber-ho, gràcies, Ramara.

A la Ramara li hauria agradat quedar-se i escoltar de què enraonaven, però tenia altres coses a fer. A més, tot i que ningú no li hauria dit que marxés, no l’havien convidada expressament.

—Podràs triar, Jondalar —va dir en Joharran quan la noia va marxar—. Et quedaràs la banya?

—No ho crec. M’estimo més la pell.

—Explica’m què ha passat amb el rinoceront —va preguntar en Joharran.

En Jondalar va explicar com s’havien trobat els nois que acuitaven el rinoceront llanut i s'havien parat a mirar.

—No vaig veure que eren tan joves fins després de l’accident. No crec tant que volguessin el rinoceront com que els admiressin i s’enorgullessin d'ells, i ser l’enveja dels seus amics.

—Cap d’ells tenia experiència amb rinoceronts, i ben poca de caçar. No ho haurien d’haver intentat tots sols. Han après de mala manera que caçar rinoceronts o qualsevol altre animal no és un joc —va dir en Joharran.

—Però és cert que si haguessin aconseguit portar el rinoceront llanut al campament tots sols, els haurien lloat molt, i haurien estat l’enveja dels seus amics —va dir la Marthona—. En certa manera, aquest accident, per terrible que sigui, pot contribuir a prevenir desgràcies en el futur i fins i tot tragèdies pitjors. Pensa en la quantitat de nois que ho intentarien si aquests nois se n’haguessin sortit. Així, els altres s’ho pensaran dues vegades abans d'intentar aquest joc, si més no una temporada. La mare d’aquest noi patirà i s'amoïnarà, però això pot estalviar molta pena a les altres mares. Espero que en Matagan sobrevisqui sense quedar massa esguerrat.

—De seguida que l’Ayla va veure que el rinoceront l'havia cornat, va córrer a ajudar-lo —va dir en Jondalar—. No és la primera vegada que s’ha ficat en una situació perillosa per ajudar un ferit, i de vegades em fa patir.

—El noi va tenir sort que ella fos allà. Estic segura que hauria quedat esguerrat per sempre o encara pitjor si no hi hagués hagut algú que sabia què calia fer —va dir la Zelandoni, i després es va dirigir a l’Ayla—: Què vas fer primer exactament?

L'Ayla ho va explicar per sobre. La Zelandoni li va demanar més detalls, i les seves raons. Dissimuladament, com si fos una conversa banal, la Zelandoni examinava els coneixements de les arts curatives de l'Ayla. Encara no ho havia comentat, però La Que Era Primera intentava organitzar una reunió formal de la zelandònia per posar-los al corrent de l’abast de la formació de l'Ayla, encara que preferia interrogaria ella primer. Era una desgràcia per al pobre Matagan, però la Zelandoni estava contenta que la noia hagués demostrat la seva experiència a tota la Trobada d’Estiu. Li havia donat l’oportunitat de plantejar a la zelandònia la idea de fer-la entrar en l'aliança.

La Zelandoni ja havia reafirmat la seva primera impressió diverses vegades, però llavors es mirava la noia sota una llum totalment diferent. L’Ayla no era una novícia. Era una igual, una col·lega. Era del tot possible que la Zelandoni pogués aprendre d’ella. Per exemple, allò de les espores de molsa. Aquella era una aplicació que la Zelandoni no havia fet servir mai, però veia que era una bona idea. Desitjava enraonar amb l’Ayla privadament, per comparar idees i coneixements. Seria una alegria poder parlar amb algú a la Novena Cova.

La Zelandoni treballava amb els altres zelandonis de la regió i discutia qüestions professionals amb els col·legues durant les trobades d’estiu. A més, tenia un parell d’acòlits, però no en tenia cap de realment interessat en l’art de guarir. Disposar d’una autèntica guaridora dins de la pròpia cova, sobretot una que tenia nous coneixements, seria molt útil.

—Ayla —va dir la Zelandoni—. Podria ser una bona idea que parlessis amb la família d’en Matagan.

—No sé què dir-los —va dir l’Ayla.

—Deuen estar preocupats i crec que voldran saber què va passar. Segur que els tranquil·litzaria parlar amb tu.

—Com els puc tranquil·litzar jo? —va preguntar l’Ayla.

—Els pots dir que ara està tot en mans de la Mare, però que té possibilitats de sortir-se’n. No és el que penses? Jo sí —va dir la Zelandoni—. Crec que la Doni va somriure a aquell noi, perquè tu passaves per allà.

En Jondalar va reprimir un gran badall tot traient-se la túnica, una de nova que li havia regalat la seva mare a la festa de l’aparellament, teixida amb fils de la planta de lli que ella mateixa havia preparat. La dona havia buscat una persona que la guarnís amb brodats i granisses, però no excessivament. Era lleugera i còmoda. La Marthona n’havia regalat una de semblant a l'Ayla, molt ampla i baldera perquè se la pogués posar durant tot l'embaràs. En Jondalar s’havia posat la seva de seguida, però l’Ayla se l'havia guardada per més endavant.

—No havia sentit mai la Zelandoni parlant tan obertament de la zelandònia —va dir mentre es preparava per ficar-se a la màrfega—. Ha estat interessant. No havia pensat mai que podia ser tan dur; tanmateix, recordo que, quan ella havia de passar alguna mena d’examen, sempre deia que tenia compensacions. M’agradaria saber quines són? D'això no n'ha parlat gaire.

Es van quedar en silenci una estona. A l’Ayla li havia sortit tot el cansament. Estava tan esgotada que no podia ni pensar. Entre l’accident de la cacera del rinoceront del dia anterior, la nit que havia passat gairebé sencera a l’allotjament de la zelandònia i la celebració de l'aparellament d'aquell dia, havia dormit ben poc i havia estat molt tensa. Li feien mal les temples, fins al punt que va pensar a aixecar-se i preparar-se una infusió d’escorça de salze, però estava massa abaltida.

—I la mare… —va continuar en Jondalar, gairebé expressant verbalment els seus pensaments—, sempre havia pensat que ella i en Dalanar havien decidit separar-se i prou. No sabia per què. Suposo que costa pensar en la pròpia mare com res més que una mare. Algú que t’estima i s'ocupa de tu.

—No crec que la separació fos fàcil per a ella. Em fa l’efecte que estimava molt en Dalanar —va dir l'Ayla—. L’entenc perfectament. Tu t’hi assembles molt.

—No del tot. Mai no he volgut ser un cap. Encara no. Trobaria a faltar el tacte de la pedra a les mans. No hi ha res tan satisfactori com treure una fulla perfecta, una que et surt exactament com volies —va dir en Jondalar.

—En Dalanar també és tallador de sílex, Jondalar —va dir l’Ayla.

—Sí, el millor, però no té prou temps per dedicar-s’hi. L’únic que és tan bo com ell és en Wymez, i ell viu al Campament del Lleó on fa fulles esplèndides per a les llances dels caçadors de mamuts. Llàstima que no es puguin conèixer. Haurien fruït aprenent l’un de l'altre.

—Però tu els coneixes tots dos. I entens tan de pedres com qualsevol. No pots ensenyar a en Dalanar el que vas aprendre d’en Wymez? —va preguntar l'Ayla.

—Sí, ja ho he començat a fer —va dir en Jondalar—. En Dalanar hi està tan interessat com jo. Estic molt content que endarrerissin el matrimonial fins l’arribada dels lanzadoniis. I que la Joplaya i l’Echozar el compartissin amb nosaltres. És un lligam especial. Sempre he sentit un gran afecte per la meva cosina, i això ens unirà encara més. Em sembla que a la Joplaya també li va fer il·lusió.

—Segur que la Joplaya va estar encantada de compartir el matrimonial amb tu, Jondalar. Em sembla que és el que sempre havia volgut. —Això va ser el màxim que es va poder acostar al que la noia volia de debò, va afegir l’Ayla mentalment. Li sabia greu per la Joplaya, però havia de reconèixer que a la prohibició de casar-se entre cosins propers li agrairia—. L’Echozar sembla contentíssim.

—Diria que no s’ho acaba de creure. N’hi havia d'altres que se sentien igual, però per raons diferents —va dir en Jondalar, passant-li un braç per darrere i besant-li el coll.

—L’Echozar l'estima d'una forma gairebé desenraonada. Tan d’amor pot compensar moltes coses —va dir l'Ayla, fent esforços per no adormir-se.

—No és tan lleig quan t’hi acostumes. És diferent i prou, però se li veuen els trets del Clan —va dir en Jondalar.

—Jo no el trobo lleig en absolut. Em recorda en Rydag, i en Durc —va dir l’Ayla—. Jo trobo que els homes del Clan són atractius.

—Ja ho sé i tens raó. Són atractius a la seva manera. Però ningú no ho és tan com tu. —Li va acariciar el coll, li va fer un petó i de seguida va sentir la necessitat, però també veia que ella estava mig adormida. Sabia que no el rebutjaria si hi insistia, perquè no ho feia mai, però aquell no era el moment. A més, seria millor quan estigués descansada.

—Espero que en Matagan es posi bé —va dir en Jondalar a l’Ayla, que es va girar de costat i la va abraçar. Ell no estava tan cansat, però estava bé al llit amb ella.

—Ara que hi penso, Jondalar. —Ella es va girar de cara a ell—. La Zelandoni, el donier de la Cinquena i jo hem parlat amb la seva mare. Li hem hagut de dir que hi podia haver problemes. Pot ser que torni a caminar, però no en podem estar segurs.

—Seria una llàstima que no pogués. És tan jove!

—No ho podem saber del cert, però encara que camini, es podria quedar coix —va dir l’Ayla—. La Zelandoni ha preguntat a la seva mare si el noi havia demostrat interès per cap ofici. L’únic que se li ha acudit, a més de caçar, ha estat que el noi es feia les puntes de les llances. M’ha fet pensar en aquells nois s'armunai que l'Attaroa va esguerrar. Estaves ensenyant a un d’ells com tallar sílex, perquè es pogués defensar en la vida. He dit a la seva mare que, si ell ho volia fer, et preguntaria si estaves disposat a ensenyar-n’hi.

—És de la Cinquena Cova, oi? —va preguntar en Jondalar, rumiant.

—Sí, però podria venir a viure a la Novena Cova una temporada. En Danug no va viure en un campament mamutoi diferent un any o més per aprendre l’ofici del sílex? —va dir l'Ayla—. Potser podríem fer el mateix per en Matagan.

—És veritat. En Danug acabava de tornar de viure un any amb un campament de miners de sílex, per aprendre més de la pedra i el seu origen. Com jo, que vaig aprendre a la mina d’en Dalanar. No hauria pogut tenir un mestre millor que en Wymez per aprendre a tallar, però un bon tallador també necessita conèixer bé la pedra. —En Jondalar arrufava el front pensant en les conseqüències—. No ho sé. No em fa res ensenyar-n’hi, però hauria de parlar amb en Joharran perquè el deixés viure a la Novena Cova. El noi hauria de tenir un lloc per viure. En Joharran ho hauria de discutir amb la Cinquena Cova, si en Matagan en vol aprendre. Potser només es feia les puntes perquè no trobava ningú que les hi fes, i el que volia era caçar. Ja ho veurem, Ayla. És una possibilitat. Si ha pres tan de mal, haurà d’aprendre un ofici.

Es van tornar a estirar a les pells, però tot i estar molt cansada, a l’Ayla no li venia la son fàcilment. Es va posar a pensar en el seu futur i en el nadó que duia a dins. I si era un nen i volia acuitar rinoceronts? I si passava res? I el Llop on era? Per ella era gairebé com un fill, i ara feia dies que no el veia. Quan finalment es va adormir, va somiar en nadons, llops i terratrèmols. No suportava els terratrèmols. Li feien més que por, era com un presagi personal de calamitats.

—No em puc creure que hi hagi gent que encara s’oposi a l'aparellament de la Joplaya i l'Echozar —va dir la Zelandoni—. Ja està fet. Es van aparellar. Han passat el període d’aïllament i estan confirmats. S’ha acabat. Fins i tot han fet la festa de l’aparellament. No hi ha res més a dir. —La Primera prenia una última tassa de te abans de tornar a l’allotjament de la zelandònia després de passar la nit al campament de la Novena Cova. Hi havia més persones assegudes al voltant de la llarga foguera, acabant-se el mos del matí abans de dedicar-se a les activitats del dia.

—Diuen que volen tornar a casa aviat —va dir la Marthona.

—Seria una pena després de venir de tan lluny —va dir en Jondalar.

—Van venir per l’aparellament, la Joplaya i l’Echozar estan units oficialment i ja tenen la seva zelandoni o, hauria de dir, lanzadoni —va dir en Willamar.

—Volia tenir temps per estar amb ells. Vés a saber quan els tornarem a veure! —va dir en Jondalar.

—Jo també ho volia —va dir en Joharran—. He estat parlant amb en Dalanar sobre les raons per les quals va decidir fundar els lanzadoniis com un grup diferent. És més que el fet de viure a tanta distància. Té idees interessants.

—Com sempre —va dir la Marthona.

—A l’Echozar i la Joplaya no els agrada anar al campament principal perquè diuen que tothom els mira, i no precisament amb simpatia —va dir la Folara.

—Deuen estar una mica sensibilitzats després de les objeccions que es van fer al matrimonial —va dir la Proleva.

—Les he estudiades totes i cap d’aquelles objeccions té base. A més, ho va començar tot en Brukeval. I tothom sap quin problema té —va dir la Primera—. La Marona només vol embolicar la troca perquè els lanzadoniis estan emparentats amb en Jondalar i ella li vol tornar la pilota ni que sigui a través dels altres.

—Aquella dona sembla que s’entreni en l'ofici de servar un ressentiment —va dir la Proleva—. Li aniria bé tenir més feina. Si tingués un fill potser tindria altres coses en què pensar.

—No li desitjaria a cap fill tenir aquesta mare —va dir la Salova.

—La Doni deu estar d’acord amb tu —va dir la Ramara—. Per ara, no ha estat mai beneïda, que se sàpiga.

—És parenta teva, Ramara? Les dues teniu els mateixos cabells clars —va dir la Folara.

—És cosina, però llunyana —va dir la Ramara.

—Em sembla que la Proleva té raó —va dir la Marthona—. La Marona necessita feina, però això no vol dir que hagi de tenir un fill. Hauria d’aprendre un ofici, alguna cosa útil a què dedicar-se, i així no estaria tot el dia pensant maneres de fastiguejar els altres perquè les coses no li han anat com ella volia. Crec que tothom hauria de tenir un ofici, alguna cosa per la qual senti inclinació, que sàpiga fer bé i que l’entretingui. Si no, no pararà d’empipar per cridar l'atenció.

—No sé si n’hi haurà prou —va dir en Solaban—. En Laramar té un ofici, pel qual el reconeixen i admiren. Fa una bona barma, però és un enredaire. Dóna suport a en Brukeval contra la Joplaya i l’Echozar, i així també crida l’atenció. El vaig sentir dir a unes persones de la Cinquena Cova que la llar d’en Jondalar no hauria de ser de les primeres ara que s'ha aparellat amb una forastera que té una posició més baixa. Crec que està ressentit perquè l'Ayla no anava darrere d’ell al funeral d'en Shevonar. Fa veure que no li importa, però crec que no li agrada ser l’últim.

—Doncs hi hauria de fer alguna cosa —va dir la Proleva amb indignació—, com ara ocupar-se dels fills de la seva llar!

—La llar d’en Jondalar és on ha de ser —va dir la Marthona, amb un petit somriure de satisfacció—. Va ser una situació excepcional, i la van resoldre els cap i la zelandònia, com ha de ser. En Laramar no hi ha de dir res de res.

—Potser això és el que hauríem de fer —va dir la Primera—. Crec que parlaré amb en Dalanar i convocaré una reunió amb la zelandònia i els caps per discutir el problema de la Joplaya i l’Echozar, plantejar-ho obertament i potser donar a les persones que puguin tenir-hi objeccions l’oportunitat de manifestar el que pensen.

—Podria ser un bon moment perquè en Jondalar i l’Ayla parlessin de la seva experiència amb els caps plans… el Clan com en diu ella —va dir en Joharran—. Igualment volia parlar d’aquest tema amb els altres caps.

—Potser podríem anar ara a parlar amb ell —va dir la Zelandoni—. Hauria de tornar a l’allotjament. Tinc un problema. Hi ha una persona entre la zelandònia que passa informació secreta. Hi ha informació personal sobre certes persones i també coneixements que no haurien de sortir de la zelandònia. Necessito descobrir qui és o, almenys, parar-li els peus.

L'Ayla havia escoltat atentament tot el que s'havia dit i encara hi pensava quan els altres es van aixecar i van anar a complir les seves obligacions. El poble zelandonii li recordava un riu. La superfície podia semblar tranquil·la i llisa, però hi podia haver corrents subterranis a diferents nivells. Va pensar que segurament la Marthona i la Zelandoni sabien més coses del que passava sota la superfície que la majoria, però s’imaginava que ni elles ho sabien tot, ni tan sols l’una de l'altra. Havia notat certes expressions, postures i tons de veu que li havien donat pistes sobre què hi podia haver sota però, com en el cas de la Zelandoni amb la persona que xerrava massa, quan el problema estigués resolt, en sorgiria un altre. Els corrents profunds canviarien i passarien de llarg, però deixarien petites ones a la superfície i remolins a les vores. Allò no s’acabaria mai mentre existissin les persones.

—Hauria d’anar a veure els cavalls —va dir a en Jondalar—. Véns o tens alguna cosa a fer?

—Vindré amb tu, però espera’t un moment —va dir en Jondalar—. Vull agafar el llançador i les llances que estic fent per a en Lanidar. Gairebé les he acabades i les vull provar, però jo sóc massa gran. Esperava que ho fessis tu. Per a tu també seran massa petites, però potser veuràs millor si li poden anar bé.

—Segur que van bé, però les provaré —va dir ella—. Qui ho pot saber millor és en Lanidar, tot i que no ho sabrà del tot fins que no tingui més experiència. Amb això podrà practicar i segur que estarà encantat. Em sembla que el faràs molt feliç.

El sol s’acostava al seu zenit quan es van posar a recollir. Havien raspallat els cavalls i l’Ayla els havia examinat de dalt a baix. Quan feia calor, sovint els insectes voladors ponien ous als llagrimals càlids i humits dels ruminants, sobretot dels cérvols i cavalls. L’Iza li havia ensenyat a extreure el líquid clar de la planta blavosa que semblava morta i creixia en els boscos ombrius. N’extreia els nutrients de la llenya podrida perquè li mancava la clorofil·la verda de les altres plantes, i la superfície cerosa es tornava negra si la tocaves, però no hi havia cap tractament millor per als ulls encetats o inflamats que el líquid fresc que s’escolava de la tija partida.

Havia provat el petit llançador i havia resolt que seria perfecte per a en Lanidar. En Jondalar havia acabat les llances que estava fent, però va decidir fer-ne més quan va veure un grupet de verns joves i rectes amb els troncs fins, del diàmetre just per a unes llances petites. En va tallar uns quants. L’Ayla va anar, sense saber massa per què, cap al bosc del costat del riu, a l’altra banda de la cleda dels cavalls.

—On vas, Ayla? —va preguntar en Jondalar—. Hauríem d’anar tornant. Aquesta tarda he d’anar al campament principal.

—No trigaré gaire —va dir ella.

En Jondalar la veia caminar per la pantalla d’arbres i es preguntava si hi havia vist algun moviment. Alguna cosa que pogués representar un perill per als cavalls. «Potser hauria d’anar amb ella», pensava, quan la va sentir cridar.

—No! Oh, no!

L'home va córrer cap a ella tan de pressa com li van permetre les cames, saltant per sobre els matolls i esgarrapant-se amb els arbres. Quan va arribar al seu costat, ell també va cridar d’incredulitat i va caure de genolls.