Capítol 17

Uns copets insistents al plafó del costat de la cortina de l’entrada van despertar en Jondalar, però es va quedar a la màrfega pensant que ja contestaria algú altre. Finalment es va adonar que no hi havia ningú més a casa. Es va aixecar i va cridar:

—Surto de seguida.

Es va posar una mica de roba al damunt i el va sorprendre veure que era en Jonokol, l’artista que feia d'acòlit de la Zelandoni, sobretot perquè el noi no solia anar de visita sense la seva mestra.

—Passa —va dir.

—La Zelandoni de la Novena Cova diu que ha arribat l’hora —va dir en Jonokol.

En Jondalar va arrugar el front. No li feia cap gràcia sentir allò. No estava segur d’entendre què volia dir en Jonokol, però se’n feia una idea, i no li venia gens de gust. Ja n’havia tingut prou de l'altre món. No tenia cap ganes de tornar a enfrontar-s’hi.

—La Zelandoni t’ha dit de què? —va preguntar en Jondalar.

En Jonokol va somriure davant el sobtat nerviosisme de l’home.

—M’ha dit que ja ho sabries.

—Desgraciadament, sí —va dir en Jondalar, resignant-se a l’inevitable—. Pots esperar que mengi alguna cosa, Jonokol?

—La Zelandoni sempre diu que és millor no fer-ho.

—Deus tenir raó —va dir en Jondalar—. Però si no et fa res em prendré unes herbes per esbandir-me la boca. Encara estic mig adormit.

—Ja deuen tenir alguna infusió preparada per a tu —va insistir en Jonokol.

—Ja m’ho penso, però no crec que sigui de menta, i això és el que més m’agrada al matí.

—Les infusions de la Zelandoni solen estar aromatitzades amb menta.

—Aromatitzades potser sí, però no crec que en sigui l’ingredient principal.

En Jonokol va somriure.

—Entesos —va dir en Jondalar amb un somriure forçat—. Vinc de seguida. Suposo que almenys puc anar a fer aigües primer.

—No cal que t’aguantis les aigües —va respondre el jove acòlit—, però agafa algun abrigall.

Quan en Jondalar va tornar de les fosses, el va sorprendre i complaure veure que l’Ayla s'esperava amb en Jonokol, lligant-se les mànigues d'una túnica gruixuda a la cintura. En Jonokol li devia haver dit que agafés roba d’abric. Tot mirant-la, va pensar que la nit anterior era la primera nit que no havia dormit amb l’Ayla des que l'havien capturat els S'Armunai en el seu viatge, i això el va inquietar una mica.

—Hola, dona —va xiuxiuejar-li a cau d’orella quan ella li va fregar la galta, i després la va abraçar—. On has anat aquest matí?

—A buidar el cossi nocturn —va dir l’Ayla—. Quan he tornat he vist en Jonokol i m’ha dit que la Zelandoni ens volia veure, o sigui que he anat a demanar a la Folara que vigilés el Llop. M’ha dit que buscaria uns quants nens perquè l'entretinguessin. Abans he anat a veure els cavalls. He sentit que n’hi ha d'altres a prop. No sé si hauríem de construir una cleda per tenir-los tancats.

—Potser sí —va contestar en Jondalar—. Sobretot quan arribi l’època dels plaers de la Whinney. No voldria que un ramat intentés capturaria. Segurament el Llamp la seguiria.

—Primer ha de tenir el seu pollí —va dir l’Ayla.

En Jonokol va escoltar, interessat pels cavalls. Gràcies a la relació amb ells havia après moltes coses. L’Ayla i en Jondalar van seguir en Jonokol i quan van arribar al porxo de pedra de la Novena Cova en Jondalar va veure que el sol estava força alt.

—No sabia que fos tan tard —va dir—. No sé per què no m’ha despertat ningú!

—La Zelandoni ha dit que et deixessin dormir, perquè ahir et devies ficar tard al llit —va dir en Jonokol.

En Jondalar va respirar fondo i va esbufegar tot bellugant el cap.

—I on anem, si es pot saber? —va preguntar, tot seguint l’acòlit per la lleixa en direcció a Riu Avall.

—A Penya de la Font —va dir en Jonokol.

En Jondalar va esbatanar els ulls sorprès. Penya de la Font —un penya-segat amb dues coves i una zona circumdant— no era la llar de cap cova dels zelandoniis; era molt més important que això. Era un dels indrets més sagrats de tota la regió. Tot i que no hi vivia cap grup de forma habitual, si n’hi havia cap que el pogués considerar la seva llar eren els zelandonis, Els Que Serveixen, perquè era un indret beneït i santificat per la Gran Mare Terra, per Ella.

—Hauré de parar a beure aigua —va dir en Jondalar emfàticament quan s’acostaven al pont sobre el rierol d'aigua fresca que dividia la Novena Cova i Riu Avall. No pensava permetre que en Jonokol li impedís sadollar la seva set, per molt que hagués hagut de renunciar a la seva infusió matinal.

A uns metres del pont, hi havia una estaca clavada a terra, de la qual penjava una tassa feta amb fulles de cua de rata estripades a tires i teixides de forma impermeable, lligada amb una corda; si no es lligava, es perdia sovint. La tassa es canviava de tant en tant, quan estava molt gastada, però en Jondalar recordava que sempre n’hi havia hagut una. Tothom sabia que la visió de l’aigua fresca feia venir set, i encara que una persona es pogués ajupir per agafar l’aigua amb les mans, era molt més fàcil tenir una tassa a l’abast.

Tots tres van beure i després van continuar pel camí ben fressat. Van travessar el riu a gual pel Pas, i a Roca Dos Rius van girar cap a la vall de l’Herba, van travessar un altre riu i van seguir pel caminoi que avançava paral·lelament. Persones d’altres coves els van saludar en passar però ningú no va provar d'entretenir-los. Tots els zelandonis de la zona, inclosos els acòlits, eren ja a Penya de la Font, i tothom s’imaginava a on es dirigien les dues persones amb l'acòlit de la Zelandoni.

També s’imaginaven per què. En una comunitat tan estretament relacionada, havia corregut el rumor que la parella havia portat alguna cosa que podia ajudar els zelandonis a localitzar l’esperit errant del germà mort d'en Jondalar, en Thonolan. Per molt que sabessin que era important guiar un élan acabat d'alliberar-se cap al lloc que li corresponia al món dels esperits, la idea d’entrar a l'altre món abans que els cridés la Mare no feia cap gràcia a ningú. Ja feia prou basarda pensar a ajudar l'élan d’en Shevonar, que acabava de traspassar i segurament era a prop, com per posar-se a pensar en l’esperit d'algú que havia mort lluny i feia molt de temps.

No gaires, excepte els zelandonis —i no pas tots ells— haurien volgut ser al lloc d’en Jondalar i l'Ayla. Gairebé tothom estava encantat de deixar que Els Qui Serveixen La Mare tractessin amb el món dels esperits. Però no ho podia fer ningú més: només ells sabien on havia mort el germà d’en Jondalar. Fins i tot La Que Era Primera sabia que aquell seria un dia esgotador, i no estava del tot segura que fossin capaços de trobar l’esperit errant d'en Thonolan.

L'Ayla, en Jondalar i en Jonokol van continuar riu amunt, i van trobar un sortint imposant de roques, a l'esquerra. De prop, l’enorme rocam s'enfilava amb tanta prominència que semblava un monòlit, però de fet només era el primer esperó d'una progressió de penya-segats que seguia en angles rectes el riu de l’Herba. La magnífica pedra al capdamunt dels penya-segats s’alçava des del sòl de la vall, al mig s’arrodonia en una protuberància, s’estrenyia al cim, i acabava airosament en una forma de capell pla.

Des de davant i mirant directament cap a la roca que s’estenia amunt, es podia veure, amb una certa imaginació, a les clivelles i les formes arrodonides, un capell i cabells, un front alt sota el capell, un nas aixafat i dos ulls gairebé tancats que miraven enigmàticament cap a un pendent d’herbei i matolls. Pels que sabien com mirar, la visió frontal subtilment antropomòrfica s’entenia com una cara oculta de la Mare, una de les poques fesomies que Ella volia mostrar, i fins i tot aquesta estava força dissimulada. Ningú no podia mirar directament la cara de la mare, ni tan sols una aproximació i, fins i tot misteriosament dissimulada, la seva cara desprenia un poder inexpressable.

La filera de penya-segats flanquejava una petita vall amb un rierol enmig que corria cap al riu de l’Herba. La deu del petit rierol era una font que brollava de terra amb tanta energia que creava un profund estany enmig d’una canal boscosa. El seu nom comú era Font de les Fondàries, i el petit rierol que en sortia s’anomenava rierol de la Font, però els zelandonis li donaven altres noms que gairebé tothom coneixia. La deu i l’estany eren les Aigües de Naixença de la Mare, i el rierol era l’Aigua Beneita. Se sabia que tenien grans poders curatius i, sobretot, ajudaven les dones a concebre, si s’utilitzaven correctament.

Per un cantó de la paret de roca, darrere l’esperó principal, pujava un camí d’uns tres-cents metres cap a una terrassa no gaire allunyada del cim, amb una petita lleixa de pedra que aixoplugava les entrades de dues coves. A les nombroses cavitats d’aquella regió de penya-segats de pedra calcària se'ls anomenava de vegades coves, però se les considerava espais buits a la roca i sovint s'hi referien també com a buits. De la mateixa manera, una cova especialment llarga o fonda s’anomenava fondària. L’obertura a l'esquerra de la petita terrassa penetrava uns seixanta metres dintre la roca, i s’utilitzava com a habitatge ocasional, normalment pels zelandonis. Es coneixia popularment com Penya de la Font, però alguns s’hi referien com el Buit de la Doni.

La cova de la dreta portava a un passadís fondo que s’introduïa uns cent metres en el cor de l'immens penya-segat, amb cambres, alcoves, nínxols i altres passadissos que sortien del corredor principal. Aquell era un indret que era tan sagrat que, sovint, el seu nom esotèric ni es pronunciava. El lloc era tan conegut, tan reverenciat, que no calia esmentar-ne la santedat i el poder en el món de cada dia. A tot estirar, els que coneixien el seu vertader significat s’estimaven més donar-lo per fet i no convertir-lo en un tema de la vida corrent. Per això tothom es referia als penya-segats senzillament com Penya de la Font, i per això la cova s’anomenava la Cova Fonda de Penya de la Font o de vegades Fondària de la Doni.

No era l’únic indret sagrat de la regió. Gairebé totes les coves tenien algun lloc sagrat a prop, i també estaven beneïts alguns llocs fora de les coves, però la fonda cova de Penya de la Font era un dels més exaltats. En Jondalar en coneixia alguns altres d’equiparables a Penya de la Font, però cap de més important. Tot pujant el penya-segat amb en Jonokol, en Jondalar sentia una combinació d’excitació i basarda i, com més a prop de la terrassa, una frisança de por. No tenia ganes de fer el que anava a fer, però per molta aprensió que sentís, també volia que la Zelandoni localitzés l’esperit del seu germà. No sabia què s’esperava d'ell ni com se sentiria.

Quan van arribar a l’alta terrassa de davant de les coves, els van rebre dos acòlits més, un home i una dona. Els havien esperat a l’entrada de la fonda cova de la dreta. L’Ayla es va aturar un moment i es va girar a mirar el camí per on havien vingut. L’encimat porxo de pedra oferia un panorama de la vall del riu de la Font i part de la vall de l'Herba amb el seu riu, i la vista era impressionant, però, en certa manera, quan van entrar al corredor, el que va veure de prop a la fosca cavitat era molt més imponent.

Sobretot de dia, entrar a la cova representava una transformació immediata, un canvi de perspectiva des d’un panorama obert i ample a un corredor estret i tancat, del sol reflectit a la pedra a la inquietud de la foscor. El canvi anava més enllà d’un simple fet físic o extern. Sobretot per a aquells que entenien i acceptaven el poder inherent del paratge, era una metamorfosi que anava de la tranquil·la familiaritat al temor aprensiu, però també una transició vers alguna cosa fecunda i extraordinària.

Amb la llum de fora només es podien veure uns pocs metres endins, però a mesura que els ulls s’acostumaven a la manca de llum de l'entrada, les parets de roca de l'estret passatge suggerien el camí cap a l’ombrós interior. En un petit vestíbul just a l’entrada hi havia una petita llàntia de pedra sobre un sortint a la paret, i diverses llànties apagades. En un nínxol natural de pedra hi havia torxes. En Jonokol i l’altre noi van agafar una llàntia, a més d’un pal sec i prim, que van acostar a la flama de la llàntia encesa i el van encendre. Amb això, tots dos van encendre el ble de molsa que hi havia en el bol d’una llàntia, a l’altre cantó del mànec, amarat de greix lleugerament solidificat. La dona va encendre una torxa i els va fer un senyal perquè la seguissin.

—Vigileu on trepitgeu —va dir, sostenint la torxa cap avall per ensenyar-los el terra desigual i l’argila humida i lluent que omplia alguns dels espais entre les roques que sobresortien—. Podeu relliscar.

Quan van entrar al corredor, trepitjant amb compte, encara entrava una mica de llum de fora. La claror va disminuir de seguida. Després de poc més de trenta metres la foscor era total, esquinçada només per la claror suau de les petites flames. Entre les estalactites que penjaven del sostre corria la mica d’aire que feia tremolar les diminutes llums de les llànties i els provocava esgarrifances de por. Sabien que, un cop a dins, si s’apagava la llum, una foscor més completa que la nit més negra els impediria la visió. Només palpant amb mans i peus la freda i humida roca podrien trobar el camí i aquest podria conduir a un passatge sense sortida, en comptes de l’entrada.

Una foscor encara més pregona a la dreta, que ja no reflectia les petites flames a les parets de la humida pedra, indicava que la distància per aquell cantó havia augmentat; potser un nínxol o un altre passatge. Darrere i davant d’ells, les tenebres eren gairebé palpables, i l’obscuritat d'una espessor sufocant. El corrent d'aire era l’única manifestació del fet que existia un passatge que conduïa a l'exterior. L’Ayla hauria volgut agafar la mà d'en Jondalar.

Una mica més endavant, es van afegir més llums a les llànties que transportaven els acòlits. Hi havia llànties de pedra en forma de bol col·locades a terra, a intervals, al llarg del fosc corredor, que emetien una claror que semblava estranyament intensa en l’obscuritat de la cova. Però un parell ja feien figa. O bé necessitaven més greix al bol o bé un nou ble de molsa, i l’Ayla esperava que algú es preocupés de substituir-les ben aviat.

Aquelles llànties van fer venir a l’Ayla la misteriosa sensació d'haver estat allà abans, i una por irracional de ser-hi. No volia seguir la dona del davant. No es considerava una persona que tingués por de les coves, però aquella tenia alguna cosa que li feia venir ganes de girar cua i arrencar a córrer, o tocar en Jondalar per tranquil·litzar-se. Aleshores va recordar haver caminat pel fosc corredor d’una altra cova, seguint els petits focs de les llànties i les torxes, i trobar-se davant d’en Creb i els altres mog-urs. El record la va fer estremir i, de sobte, es va adonar que tenia fred.

—Voleu parar i posar-vos la roba d’abric? —va preguntar la dona de davant, girant-se amb la llàntia cap a l’Ayla i en Jondalar—. A la cova fa força fred, sobretot a l’estiu. A l’hivern, quan a fora neva i està glaçat, s’hi està força més calent. Les coves profundes es mantenen a la mateixa temperatura tot l’any.

La parada per fer una cosa tan ordinària com posar-se la túnica de màniga llarga va asserenar una mica l’Ayla. Tot i que havia estat a punt de girar-se i sortir corrent de la cova, quan l’acòlita es va tornar a posar en marxa, l’Ayla va respirar fondo i la va seguir.

El llarg passatge ja li semblava estret i la temperatura havia anat baixant progressivament, però després d’uns quinze metres el rocós corredor es va estrènyer encara més. Es va posar de manifest l’augment d'humitat en l'ambient per la lluïssor reflectida a les parets, els caramells de les estalactites que es projectaven des del sostre i els seus homònims estalagmítics que creixien de terra. Uns seixanta metres més endins de la fosca, humida i freda cova, el terra del passatge pujava, sense bloquejar el camí però fent més difícil l’ascens. Era fàcil tenir la temptació de girar cua allà mateix, decidir que ja n’hi havia prou; més d'un ho havia fet. Calia determinació per a continuar a partir d’aquell punt.

La dona de davant es va enfilar per la roca cap a una obertura superior estreta, sostenint la torxa. L’Ayla va enfilar-se seguint la tremolosa llum, repenjant-se en les esmolades roques i respirant fondo, fins que va arribar al costat de la dona. La va seguir per una estreta obertura, grimpant per sobre de més roques i passant per una obertura que baixava cap al cor del penya-segat de roca.

El corrent d’aire gairebé subliminal del primer tram es trobava a faltar. Després del forat estret, no hi havia manera de detectar cap mena de corrent d’aire. El primer indici que algú havia passat abans per allà eren tres punts vermells pintats a la paret de l’esquerra. Poc després, l’Ayla va veure alguna cosa a la llum tremolosa de la torxa que sostenia la dona al davant. No es podia creure el que veia i hauria desitjat que l’acòlita s'aturés un moment i acostés més la llum a la paret de l'esquerra. Es va aturar i va esperar que l’home de darrere l'atrapés.

—Jondalar —va dir l’Ayla baixet—. Em sembla que hi ha un mamut a la paret!

—Sí, n’hi ha més d'un —va dir en Jondalar—. M'imagino que si la Zelandoni no cregués que ara hem de fer una cosa més important, t’ensenyaria aquesta cova amb la cerimònia corresponent. A gairebé tots nosaltres ens hi han portat de petits. No gaire petits, just prou grans per entendre-ho, quan encara érem uns vailets. És esgarrifós però extraordinari quan ho veus per primera vegada si t’ho ensenyen bé. Encara que sàpigues que forma part d’una cerimònia, se’t posa la pell de gallina.

—Per què hem vingut, Jondalar? —va preguntar ella—. Per què és tan important?

L'acòlita s'havia girat i havia tornat després d'adonar-se que l'Ayla ja no la seguia.

—No t’ho han explicat? —va preguntar.

—En Jonokol només m’ha dit que la Zelandoni ens volia veure a en Jondalar i a mi —va dir l'Ayla.

—No n’estic del tot segur —va contestar en Jondalar—, però em sembla que hem vingut per ajudar la Zelandoni a localitzar l’esperit d'en Thonolan i, si cal, ajudar-lo a trobar el seu camí. Som els únics que vam veure el lloc on va morir. Amb la pedra que vas voler que recollís creu que ho podrà fer. La Zelandoni va dir que havia estat una bona idea —va dir en Jondalar.

—Què és aquest lloc? —va preguntar l’Ayla.

—Té molts noms —va dir la dona. En Jonokol i els altres acòlits havien arribat al seu costat—. Molta gent l’anomena la Cova Fonda de Penya de la Font, o de vegades Fondària de la Doni. Els zelandonis en coneixen el nom sagrat, i també molta altra gent, però no s’acostuma a esmentar gaire. Aquesta és l’Entrada a la Matriu de la Mare, una de les diverses entrades. N’hi ha d'altres que són igual de sagrades.

—Tothom sap, per descomptat, que entrada significa sortida —va afegir en Jonokol—. Això vol dir que l’entrada a la matriu també és el canal del naixement.

—O sigui que això vol dir que és un dels canals de naixement de la Gran Mare Terra —va dir el jove acòlit.

—Com la cançó que va cantar la Zelandoni a l’enterrament d'en Shevonar, aquest deu ser un dels indrets en què la Mare va concebre els Fills de la Terra —va dir l’Ayla.

—Ho ha entès —va dir la dona, fent un cop de cap als altres dos acòlits—. Deus conèixer bé La cançó de la Mare —va dir a l’Ayla.

—La primera vegada que la va sentir va ser a l’enterrament —va dir en Jondalar, somrient.

—No és ben bé cert, Jondalar —va dir l’Ayla—. No te’n recordes? Els losadunais tenen una pregària semblant, llevat que ells no la canten. Només en pronuncien les paraules. Els losadunais me la van ensenyar en la seva llengua. No és ben bé igual però s’hi assembla.

—Potser això és perquè els losadunais no saben cantar com els zelandoniis —va dir en Jondalar.

—Nosaltres tampoc cantem tots —va dir en Jonokol—. Molts només pronunciem els mots. Jo no canto i, si algun dia em sentiu, entendreu per què.

—Hi ha coves que hi posen músiques diferents, i les paraules tampoc són exactament iguals —va afegir el jove acòlit—. Algun dia m’agradaria sentir la versió losadunai, sobretot si me la pots traduir, Ayla.

—Amb molt de gust. La seva llengua s’assembla molt al zelandonii. Segurament l’entendràs sense necessitat de traducció —va dir l'Ayla.

Sense més ni més, els tres acòlits van ser conscients de sobte de l’accent estrany de l'Ayla. Sempre havien considerat especial els zelandoniis —la seva llengua i els qui l'empraven—; ells eren el Poble, eren els Fills de la Terra. Els costava concebre la idea que aquella dona pogués pensar que gent que vivia a l’altra banda de l'altiplà glacial, a les terres altes de l’est, pogués tenir una llengua que s’assemblés a la seva. Devia haver sentit moltes llengües de pobles que vivien molt lluny i que eren molt diferents del zelandonii per pensar així.

A tots se’ls va acudir que l'entorn d'aquella dona estrangera havia de ser molt diferent del seu, i que sabia moltes coses d’altres pobles que ells no coneixien. En Jondalar també havia après moltes coses en el seu viatge. En els pocs dies que feia que havia tornat, ja els havia ensenyat un munt de coses. Potser aquesta era la raó dels viatges, aprendre coses noves.

Tothom havia sentit parlar dels viatges. Gairebé tots els joves parlaven de fer-ne, però pocs ho arribaven a complir, i encara menys arribaven gaire lluny, si més no els qui tornaven. Però en Jondalar havia estat fora cinc anys. Havia viatjat molt lluny, havia viscut moltes aventures i, el que era més important, havia tornat amb uns coneixements que beneficiarien el seu poble. Per altra banda, havia tornat amb idees que podien fer canviar les coses, i els canvis no sempre eren desitjables.

—No sé si us hauria d’ensenyar les parets pintades a mesura que passem. Podria espatllar la cerimònia especial preparada per a vosaltres, però com que igualment les veureu a trossos, us puc aguantar la torxa perquè vegeu millor els dibuixos —va dir la dona.

—M’agradaria veure'ls —va dir l'Ayla.

L'acòlita va aixecar la torxa perquè la dona que havia portat en Jondalar pogués veure les pintures de les parets. A la primera, el mamut estava pintat de perfil, com ella havia vist gairebé sempre representats els animals. La gepa del cap seguida d'una altra a la creuera, però lleugerament més avall del llom, el feia fàcilment reconeixible. Aquella configuració era el tret distintiu de la gran bèstia llanuda, fins i tot més que els seus ullals corbats i la llarga trompa. Estava pintat amb vermell però matisat amb marrons vermellosos i negres per destacar els contorns i certs detalls anatòmics. Estava posat de cara a l’entrada i estava tan ben fet que l'Ayla gairebé s'esperava que el mamut sortís caminant de la cova.

L'Ayla no entenia com podia ser que els animals pintats semblessin tan plens de vida, ni era capaç d'apreciar el que calia per fer-los, però no va poder resistir la temptació de mirar-los una bona estona per veure com els havien fet. Era una tècnica elegant i reeixida. Amb una eina de sílex s’havia gravat a la paret de pedra calcària de la cova un perfil fi i clar de l'animal amb tots els detalls i, a sobre el solc, s'hi havia pintat una ratlla negra. Fora de la línia gravada, la paret s’havia rascat perquè sortís el color d'ivori torrat natural de la pedra. Això ressaltava el perfil i els colors amb què s’havia pintat el mamut, i contribuïa a l’efecte tridimensional de l'obra.

Però era la pintura dintre del contorn el que era impressionant. A través de l’observació i l'ensinistrament de les persones que van concebre la idea de reproduir un animal viu en una superfície bidimensional, els artistes que havien pintat les parets de la cova havien assolit uns coneixements sorprenents i innovadors de la perspectiva. Les tècniques s’havien transmès i, si bé uns artistes tenien més traça que d’altres, tots sabien emprar les ombres per evocar la sensació de plenitud vital.

Tot passant pel costat de la pintura, l’Ayla va tenir la sensació esgarrifosa que el mamut s'havia mogut. Li van agafar ganes d'estirar la mà i tocar l’animal a la pedra; ho va fer amb els ulls tancats. Era fred, una mica humit, amb la textura i el tacte de la cova de pedra calcària, però quan va obrir els ulls, va notar que l’artista havia emprat la paret de pedra per treure'n profit en aquella creació increïblement realista. S’havia col·locat el mamut a la paret de tal manera que una part arrodonida de la pedra li feia de panxa i una estalactita adherida a la paret, que feia pensar en una pota, s’havia aprofitat per pintar el que en seria el darrere.

A la llum tremolosa de les llànties d’oli, l’Ayla va notar que veia l'animal des d'un angle una mica diferent a mesura que ella avançava, que el moviment canviava el relleu natural de la pedra i projectava ombres cap a posicions lleugerament diferents. Fins i tot dreta, observant els reflexos del foc movent-se sobre la pedra, feia l’efecte que l'animal pintat a la paret respirava. Aleshores va entendre per què li havia semblat que el mamut es bellugava amb ella, i va estar segura que si no l’hagués examinat de prop es podria haver convençut que l'animal s'havia mogut.

Va recordar el dia de l’Assemblea de Clans, quan havia preparat el beuratge especial que l’Iza li havia ensenyat a fer per als mog-urs. El mog-ur li havia ensenyat com mantenir-se entre les ombres, per no ser vista, i li havia dit exactament quan n’havia de sortir, per tal que semblés que havia aparegut tot d’una. Hi havia mètode en la màgia dels qui tractaven amb el món dels esperits, però també hi havia màgia.

Quan l’Ayla havia tocat la paret havia sentit alguna cosa, alguna cosa que no podia explicar ni entendre. Era un indici d’aquella estranyesa que havia sentit ocasionalment des que s'havia empassat sense voler les restes de la poció dels mog-urs, i els havia seguit dins de la cova. Des d’aleshores, ara i adés patia somnis trasbalsadors i de vegades tenia sensacions inquietants, fins i tot desperta.

Va bellugar el cap per treure’s la sensació del damunt, va alçar la mirada i va veure que els altres l’observaven. Somrient amb timidesa, va apartar ràpidament la mà de la paret de pedra, amb por d’haver fet alguna cosa mal feta, i va mirar la dona que sostenia la torxa. L’acòlita no va dir res i es va girar per continuar guiant el camí.

Les llums de les flametes es reflectien feblement a les parets humides amb fantàstics reflexos espurnejants mentre ells caminaven en silenci i en fila índia pel corredor. Hi havia un ambient d’aprensió. L’Ayla estava segura que anaven cap al centre del penya-segat de pedra calcària, i s’alegrava d'estar amb més gent, perquè pensava que s’hauria perdut si hagués estat sola. Va tremolar amb una sobtada sensació de por i mal averany, i per la idea del que podia ser trobar-se sola en una cova. Va mirar de superar la sensació, però la gelor de la freda cova no era fàcil d’obviar.

No gaire lluny del primer hi havia un altre mamut; al cap d’una estona, més mamuts i dos cavallets, pintats sobretot amb negre. Es va parar a mirar-los de més a prop. Com abans, una línia definia perfectament la forma d’un cavall cisellat a la pedra calcària, destacat amb una ratlla negra. Dins d’aquesta, els cavalls estaven pintats de negre, però com la resta de pintures, les ombres els atorgaven un realisme sorprenent.

L'Ayla va notar que també hi havia pintures a la paret de la dreta del passatge, algunes de cara enfora i d'altres de cara endins. Hi predominaven els mamuts; era com si hi hagués un ramat de mamuts pintats a les parets. Fent servir els mots de comptar, l’Ayla en va comptar almenys deu als dos cantons del passatge, i potser n’hi havia més. Va continuar pel corredor, mirant les pintures momentàniament il·luminades al seu pas, però la va fer aturar de cop una corprenedora escena a la paret esquerra de dos rens que se saludaven. L’havia de veure millor.

El primer ren, que mirava cap a dins de la cova, era un mascle. Estava pintat amb negre, amb la forma i els contorns de l’animal representats amb precisió, l’enorme banyam inclòs, tot i que aquest se suggeria amb formes arquejades més que pintades amb tots els detalls. Tenia el cap aixecat i, amb gran sorpresa i encís de l’Ayla, llepava amb tendresa el front d’una femella. A diferència de la majoria d’ants, els rens femella també tenien banyes, i a la pintura, com a la vida, els d’ella eren més petits. Ella estava pintada de vermell, com agenollada, acceptant la dolça carícia del mascle.

L'escena desprenia una autèntica sensació de tendresa i afecte, i va evocar a l’Ayla en Jondalar i ella mateixa. Abans no se li havia acudit que els animals poguessin enamorar-se, però semblava que sí. Gairebé la va fer plorar de tant que la va commoure. Els acòlits que els feien de guia li van permetre que s’hi entretingués una mica. Comprenien la seva reacció; a ells també els commovia aquella exquisida escena.

En Jondalar també mirava fascinat la pintura dels rens.

—Aquesta és nova —va dir—. Em pensava que aquí hi havia un mamut.

—Hi era. Si mires la femella de prop, veuràs part del mamut a sota —va dir el jove que anava darrere.

—La va fer en Jonokol —va dir la dona.

Tant en Jondalar com l’Ayla van mirar l'acòlit artista amb un nou respecte.

—Ara entenc que siguis l’acòlit de la Zelandoni —va dir en Jondalar—. Vals molt.

En Jonokol va fer un cop de cap agraint el comentari d’en Jondalar.

—Tots tenim els nostres dons. M’han dit que tu ets un tallador de sílex molt traçut. M’agradaria veure les teves obres. De fet, tinc una eina pensada, però cap dels fabricants d’eines acaba d'entendre el que vull. Esperava que en Dalanar vingués a la Trobada d’Estiu per demanar-la-hi.

—Hi pensa anar, però jo ho provaré amb molt de gust, si vols —va dir en Jondalar—. M’agrada provar coses noves.

—Demà en podem parlar —va dir en Jonokol.

—Et puc fer una pregunta, Jonokol? —va dir l’Ayla.

—Ja ho crec que sí.

—Per què vas pintar els cérvols a sobre el mamut?

—Aquesta paret, aquest lloc, m’atreia —va dir en Jonokol—. Havia de posar aquí els rens. Eren a la paret i volien sortir-ne.

—És una paret especial. Condueix al més enllà —va dir la dona—. Quan la Primera canta aquí, o quan s’hi toca una flauta, la paret respon. Té eco, ressona amb el so. De vegades et diu el que vol.

—Totes aquestes parets han cridat algú perquè hi posi pintures? —va preguntar l’Ayla, assenyalant les pintures que havien deixat enrere.

—Aquesta és una de les raons que aquesta fondària sigui sagrada. Les parets et parlen, si saps escoltar-les; et porten a llocs, si estàs disposat a anar-hi —va dir l’acòlita.

—No m’ho havien dit mai. Si més no d’aquesta manera. Per què ens ho dius ara? —va preguntar en Jondalar.

—Perquè haureu d’escoltar i potser anar a algun lloc per ajudar la Primera a trobar l'élan del teu germà, Jondalar —va dir la dona, i després va afegir—: Els zelandonis han estat intentant comprendre per què en Jonokol va tenir la inspiració de fer aquestes figures aquí. Jo en començo a tenir una idea. —La dona va somriure enigmàticament a en Jondalar i l’Ayla, i es va girar per continuar endinsant-se en la cova.

—Abans que continuïs —va dir l’Ayla a la dona, tocant-li un braç per aturar-la—. No sé com anomenar-te; et puc preguntar el teu nom? —va preguntar l’Ayla.

—El meu nom no és important —va dir ella—. Quan sigui Zelandoni, l’hauré d'abandonar igualment. Sóc la Primera Acòlita de la Zelandoni de la Segona Cova.

—Aleshores et puc anomenar Acòlita de la Segona —va dir l’Ayla.

—Sí, d’acord, tot i que la Zelandoni de la Segona té més d’un acòlit. Els altres dos no han vingut. Han començat a passar cap a la Trobada d’Estiu.

—Aleshores potser Primera Acòlita de la Segona?

—Si et plau, respondré a aquest nom.

—I a tu com t’he de dir? —va preguntar l'Ayla al jove que anava al darrere.

—Jo només sóc acòlit des de la darrere Trobada d’Estiu i, com en Jonokol, encara faig servir gairebé sempre el meu nom. Potser m’hauria de presentar formalment. —Va allargar-li les dues mans—. Sóc en Mikolan de la Catorzena Cova dels Zelandoniis, Segon Acòlit de la Zelandoni de la Catorzena Cova. Et dono la benvinguda —va dir.

L'Ayla li va agafar les mans.

—Et saludo Mikolan de la Catorzena Cova dels Zelandoniis. Sóc l’Ayla dels Mamutois, escollida per l’esperit del Lleó de les Cavernes, protegida per l’Ós de les Cavernes, amiga dels cavalls, la Whinney i el Llamp, i del caçador, el Llop.

—He sentit a dir que hi ha gent a l’est que es refereix als seus zelandonis com la Llar del Mamut —va dir l'acòlita.

—És veritat —va dir en Jondalar—. Són els mamutois. L’Ayla i jo vam viure un any amb ells, però m’estranya que aquí n'hagueu sentit parlar. Viuen molt lluny.

La dona va mirar l’Ayla.

—Que siguis filla de la Llar del Mamut explica algunes coses. Ets zelandoni?

—No, no en sóc —va dir l’Ayla—. El Mamut em va adoptar a la Llar del Mamut. No havia estat cridada, però m’estava instruint abans que me n'anés amb en Jondalar.

La dona va somriure.

—No t’haurien adoptat si no estiguessis predestinada. Segur que seràs cridada.

—No crec que en tingui ganes —va dir l’Ayla.

—Això és possible —va dir la Primera Acòlita de la Segona, i després es va girar per continuar guiant el camí cap a l’interior de Penya de la Font.

Al davant, van començar a veure una resplendor que s’anava fent cada vegada més brillant. Després de la total obscuritat de la cova, només amb les escadusseres llumetes, els ulls s’hi havien adaptat, i més il·luminació resultava enlluernadora. El corredor es va eixamplar i l’Ayla va veure diverses persones que s'esperaven en una zona més àmplia. Semblava atapeïda. Quan hi van arribar i va reconèixer algunes persones que havia conegut, es va adonar que tots eren zelandonis, menys en Jondalar i ella.

La dona grossa de la Novena Cova estava instal·lada en un seient que algú li devia haver portat. Es va aixecar i va somriure.

—Us esperàvem —va dir la Primera. Els va abraçar mantenint-se a una lleugera distància i l’Ayla va deduir que allò era una abraçada formal, una salutació que es donava en públic als col·laboradors més pròxims.

Un dels altres zelandonis va fer un cop de cap com a salutació a l’Ayla. Ella va respondre amb un cop de cap a l’home baix i desnerit que va identificar com el Zelandoni de l'Onzena, el que l’havia impressionat amb la seva forta encaixada i la seguretat en si mateix. Un home més gran li va somriure i ella va correspondre al somriure del Zelandoni de la Tercera, que havia estat tan amable i comprensiu quan ella intentava ajudar en Shevonar. Va reconèixer gairebé tots els altres com persones que havia saludat en algun moment.

Sobre un munt de pedres havien encès una foguera que s’endurien fora quan marxessin. Al costat d’un bol de coure de fusta de dimensions considerables i curull d'aigua bullent hi havia un odre mig ple d'aigua. L’Ayla va observar una dona jove que pescava un parell de pedres de coure amb unes pinces de fusta del fons del cossi i n'afegia més de les que tenia escalfant-se al foc. Quan les pedres van entrar en contacte amb l’aigua, en va sortir vapor. La noia va aixecar el cap, i l’Ayla va reconèixer la Mejera, que li va somriure.

Aleshores, La Que Era Primera hi va afegir alguna cosa que duia en una bossa.

«Prepara una decocció, perquè bulli, no una infusió —va pensar l’Ayla—. Hi deu haver una arrel o escorça en aquesta beguda, alguna cosa forta». Quan van tornar a afegir-hi pedres, l’ambient es va omplir d'un vapor amb una aroma molt forta. La menta era fàcil de destriar, però l’Ayla va detectar altres olors i sabors, que va provar d’identificar, i va sospitar que la menta només tenia la funció de dissimular el gust d’alguna cosa desagradosa.

Un parell de persones van escampar una pell gruixuda i encoixinada sobre el terra rocós i humit, a prop del seient que havia ocupat la Primera.

—Ayla, Jondalar, veniu cap aquí i poseu-vos còmodes —va dir la dona grossa, assenyalant la pell—. Vull que us begueu una cosa.

La noia que es cuidava de la poció al cossi de coure va portar quatre tasses del preparat.

—Encara no està a punt o sigui que prengueu-vos-ho amb calma.

—L’Ayla s'ha estat mirant les pintures de les parets —va dir en Jonokol—. Em sembla que li agradaria veure’n més. Seria més distret que estar-se aquí esperant que estigui a punt la beguda.

—Sí, m’agradaria veure'n més —va afegir l'Ayla ràpidament. Cada vegada estava més nerviosa per haver de beure’s una decocció desconeguda que estava segura que tenia la intenció d'ajudar-la a trobar un altre món. Les seves experiències amb beuratges semblants no havien estat especialment plaents.

La Zelandoni la va observar un moment amb atenció. Coneixia prou en Jonokol per entendre que no hauria fet aquella proposta sense un bon motiu. Devia haver notat que la noia estava atabalada i era ben cert que semblava agitada.

—Endavant, Jonokol. Per què no li ensenyes les pintures de les parets? —va dir la Primera.

—M’agradaria anar amb ells —va dir en Jondalar. Tampoc estava gaire serè—. Potser la noia de la torxa ens podria acompanyar.

—Amb molt de gust —va dir la Primera Acòlita de la Segona, recollint la torxa que portava abans—. L’he de tornar a encendre.

—Hi ha unes obres precioses a la paret de darrere els zelandonis, però no els voldria destorbar —va dir en Jonokol—. T’ensenyaré una cosa interessant en aquest corredor.

Els va guiar per un passatge que es desviava a la dreta a partir del principal. Immediatament a l’esquerra, es va aturar davant d’un altre plafó amb un ren i un cavall.

—També l’has fet tu? —va preguntar l'Ayla.

—No, el va fer la meva mestra. Era la Zelandoni de la Segona abans de la germana d’en Kimeron. Era una pintora excepcional —va dir en Jonokol.

—Era bona, però em sembla que el deixeble ha superat la mestra —va dir en Jondalar.

—Mira, per als zelandonis no compta tant la qualitat com l’experiència. Aquestes pintures no són només per mirar —va dir la Primera Acòlita de la Segona.

—Ja m’ho imagino —va dir en Jondalar amb un somriure irònic—, però pel que fa a mi, el que m’agrada és mirar-les. He d’admetre que no espero amb gaire delit aquesta… cerimònia. Hi estic disposat i estic segur que serà interessant, però la veritat és que em conformo que els zelandonis visquin aquestes experiències.

En Jonokol va somriure comprensivament.

—No ets l’únic que pensa així, Jondalar. A la majoria de les persones els agrada tocar de peus a terra. Veniu, us ensenyaré una altra cosa abans que ens haguem de posar seriosos.

L'acòlit artista els va guiar cap a una altra zona del cantó dret del passatge on s'havien format més estalagmites i estalactites del normal. La paret estava coberta de formacions calcàries, però per sobre de les protuberàncies s’havien pintat dos cavalls que s'integraven a la paret creant l'efecte d’una llarga capa d'hivern peluda. El de darrere s’encabritava d'una forma molt animada.

—Tenen molta vida —va dir l’Ayla, força intrigada. Havia vist cavalls en postures similars.

—Els nois, quan el veuen, sempre diuen que el de darrere «s’encabrita buscant plaers» —va dir en Jondalar.

—És una interpretació —va dir l’acòlita—. Podria ser un mascle intentant muntar la femella del davant, però jo crec que s’ha deixat expressament l'ambigüitat.

—Els va pintar la teva mestra, Jonokol? —va preguntar l’Ayla.

—No. No sé qui els va fer —va dir en Jonokol—. No ho sap ningú. Els van pintar fa molt de temps, quan van pintar els mamuts. Diuen que els van fer els avantpassats, els nostres avis.

—Et voldria ensenyar una cosa, Ayla —va dir la dona.

—Li penses ensenyar la vulva? —va dir en Jonokol, una mica estranyat—. No se sol ensenyar en la primera visita.

—Ja ho sé, però amb ella em sembla que hauríem de fer una excepció —va dir l’acòlita, aguantant el llum amunt i obrint camí cap a un lloc no gaire allunyat dels cavalls. Quan es va aturar, va abaixar la torxa per il·luminar una formació molt curiosa de roca que sobresortia de la paret i continuava per terra, aixecant-se amunt.

Quan l’Ayla ho va mirar, va notar una zona de pedra que s’havia ressaltat amb vermell, però fins que no s’hi va fixar més no va entendre què era, i això probablement perquè havia atès més d’una dona en el moment del part. Per a un home devia ser més fàcil de reconèixer que per a una dona. Per casualitat —o designi sobrenatural— la pedra havia pres la forma exacta de l’òrgan sexual femení. La forma, els plecs, fins i tot la depressió que imitava l’entrada de la vagina: hi era tot. Només hi havien afegit el color vermell, per destacar-la, i perquè fos més fàcil de trobar.

—És una dona! —va dir l’Ayla, estupefacta—. És exactament com una dona! No havia vist mai una cosa així.

—Ara entens per què aquesta cova és tan sagrada? La Mare la va fer per a nosaltres. Això és la prova que aquesta cova és l’Entrada a la Matriu de la Mare —va dir la dona que es preparava per servir la Gran Mare Terra.

—Ja ho havies vist, Jondalar? —va preguntar l’Ayla.

—Només una vegada. M’ho va ensenyar la Zelandoni —va dir—. És impressionant. Una cosa és que un artista com en Jonokol miri la paret d’una cova, hi vegi la figura que hi ha a dins, i la tregui a la superfície perquè la contemplin els altres. Però això ja era aquí. El color afegit només ho fa més fàcil de veure.

—Encara et vull ensenyar un altre lloc —va dir en Jonokol.

Va recular i quan van arribar a la zona més àmplia on s’esperava tothom, va passar de pressa i va girar a la dreta, altra vegada pel corredor principal. A l’esquerra del final del corredor hi havia un recinte circular, i a la paret unes depressions còncaves, com el revés d’uns bonys arrodonits. En algunes d’aquestes concavitats hi havia mamuts pintats de manera que creessin una insòlita il·lusió. A primera vista, no semblaven depressions, sinó que més aviat assumien la forma d’un estómac de mamut, arrodonit enfora. L’Ayla s'ho va haver de mirar dues vegades, i després ho va haver de tocar per convèncer-se que eren còncaves de veritat —no convexes—, i que eren buits i no bonys.

—És impressionant! —va dir l’Ayla—. Estant pintats de manera que semblen el contrari del que són!

—Aquests són nous, oi? No recordo haver-los vist —va dir en Jondalar—. Els has pintat tu, Jonokol?

—No. Però segur que coneixereu la dona que els va fer —va dir.

—Tothom pensa que és excepcional —va dir l’acòlita—. Com en Jonokol. Tenim la sort de tenir dos artistes extraordinaris.

—Allà hi ha algunes figuretes —va dir en Jonokol, mirant l’Ayla—, rinoceronts llanuts, un lleó de les cavernes, un cavall cisellat, però és un passatge molt estret i costa d’arribar-hi. Al final hi ha una sèrie de ratlles.

—Ja deu estar tot preparat. Més val que tornem —va dir la dona.

Mentre giraven per tornar, l’Ayla va fer un altre cop d'ull a la paret de la dreta, davant del recinte en forma de capella dels mamuts, cap al corredor. La va aclaparar una sensació d’angúnia. Tenia por de saber què passaria. Ja ho havia sentit abans. La primera vegada havia estat quan havia preparat la beguda amb arrels especials per als mog-urs. L’Iza li havia dit que era massa sagrada per malgastar-la, i per això no se li permetia fer-ne proves.

Aquell dia, de seguida s’havia desorientat: primer en mastegar les arrels per estovar-les, després amb les altres preparacions que havia begut durant la nit de la cerimònia i la celebració especials. Quan es va adonar que havia quedat una mica de líquid al cossi antic, se’l va beure per no malgastar-lo. El potent beuratge, encara més carregat per l’estona de repòs, li va fer un efecte brutal. Desorientada, havia seguit la llum de les fogueres cap a les fondàries gronxants de la cova, i quan es va trobar en Creb i els altres mog-urs, ja no va poder tornar enrere.

En Creb havia canviat després d’aquella nit, i ella tampoc no havia tornat a ser la mateixa. Aleshores van començar els somnis misteriosos i els despertars amb sensacions estranyes i visions enigmàtiques que la duien a altres indrets; de vegades eren advertències. S’havien fet més forts i predominants durant el viatge.

I llavors, tot mirant la paret, la pedra sòlida li va començar a semblar tènue, com si hi pogués veure a través, o dins. En lloc de les fogueres que es reflectien feblement en la superfície dura, la paret era tova i fonda, i absolutament negra. I ella era allà, dins d’aquell espai amenaçador i nebulós, i no trobava la manera de sortir-ne. Se sentia esgotada i dèbil, i ferida molt endins. Aleshores va aparèixer el Llop, tot d’una. Corria per l’herba alta, cap a ella, cercant-la.

—Ayla! Ayla! Que et trobes bé? —va preguntar en Jondalar.