Capítol 27

–Estic bé —va dir l’Ayla—. És que aquí fa fred. Hauria d’haver portat roba d'abric. —El Llop, que havia estat explorant la nova cova, s’havia col·locat al seu costat i li premia la cama. L’Ayla va estirar la mà i li va tocar el cap; després es va agenollar i el va abraçar.

—Fa fred i tu estàs prenyada. Estàs més sensible —va dir la Zelandoni, però sabia que hi havia alguna cosa més—. Te’n recordes, de la reunió de demà, oi?

—Sí, la Marthona m’ho ha dit. M’hi acompanyarà, perquè jo no hi puc portar la meva mare —va dir l’Ayla.

—Vols que ella hi vagi? —va preguntar la Zelandoni.

—I tant! Em va fer il·lusió que s’hi oferís. No volia ser l’única que hi anés sense la mare, si més no hi aniré amb algú que és com una mare —va dir l’Ayla.

La Primera va fer que sí amb el cap.

—Molt bé.

Els altres s’estaven recuperant de la sensació de respecte que inspirava la cova nova i la van començar a explorar. L’Ayla va veure que en Jondalar caminava per tota la sala fent grans gambades i va somriure. Sabia que feia servir el cos per mesurar perquè ja l’hi havia vist fer abans. L’amplada del seu puny era una mesura; la llargada de la mà, una altra. En Jondalar feia servir la mà oberta per mesurar espais, i sovint mesurava les distàncies amb passes, fent servir els mots de comptar. Per això ella també ho havia començat a fer. En Jondalar va aixecar la torxa per mirar dins de la galeria del fons, però no hi va entrar.

Un grup de persones l’observava. En Tormaden, el cap de la Dinovena Cova parlava amb en Morizan, el jove de la Tercera Cova. Eren els únics que no eren de la Novena Cova. En Willamar, la Marthona i la Folara eren amb la Proleva i en Joharran i els seus dos consellers i les seves parelles. En Solaban dels cabells foscos i la seva rossa companya, la Ramara, parlaven amb en Rushemar i la Salova, que duia la petita Marsola al maluc. L’Ayla va notar que no hi eren ni en Jaradal, fill de la Proleva, ni en Robenan, fill de la Ramara, i es va imaginar que els dos nens, que sovint jugaven junts, havien anat a fer alguna activitat al campament principal. En Jonokol va somriure a l’Ayla quan ella se'ls acostava amb la Zelandoni i el llop. En Jondalar va recular i se’ls va afegir.

—Diria que aquesta sala fa l’alçada de tres homes alts fins al sostre —va dir—, i si fa no fa el mateix o més d’ample, unes sis passes meves. La llargada deu ser una mica més curta que tres vegades això, potser setze passes, però jo tinc una passa llarga. La pedra més fosca de la part baixa de les parets m’arriba per aquí —es va posar la ma a mig pit—, que ve a ser cinc dels meus peus, un darrere l’altre.

En Jondalar havia calculat les distàncies força bé. Ell feia dos metres d’alt i les parets blanques, que començaven a la meitat del seu pit, feien metre i mig si fa no fa, i el sostre tenia una alçada d’uns sis metres. La sala feia sis metres setanta d’ample i setze metres vuitanta de llarg, i tenia una mica d’aigua estancada al mig. No era un espai prou gran per encabir tota una Trobada d’Estiu, però era prou gran perquè s’hi reunís qualsevol cova, llevat de la Novena, i sens dubte hi cabia tota la zelandònia.

En Jonokol va caminar fins al centre de la sala i va mirar les parets i el sostre amb un somriure encisat. Era al seu element, perdut en la seva imaginació. Sabia que aquelles precioses parets blanques amagaven alguna cosa espectacular que maldava per sortir. No tenia cap pressa. El que s’hi fes havia de ser perfecte. Ja tenia algunes idees, però primer ho havia de consultar amb la Primera, meditar amb la zelandònia com penetrar en aquells espais i trobar l’empremta de l'altre món que hi havia deixat la Mare. Ella li havia de comunicar què hi havia.

—Explorem ara aquells dos passatges o tornem més tard, Tormaden? —va preguntar en Joharran. Ell volia continuar, però sentia que havia d’acatar la voluntat del cap en el territori del qual estava situada la cova.

—Estic segur que a alguns membres de la Novena Cova els agradaria veure la cova, explorar-la més a fons. La nostra Zelandoni no podrà fer res massa esgotador, però crec que el seu Primer Acòlit hi hauria de participar. La marca del seu llinatge té un senyal de llop, i tenint en compte que un llop va trobar la cova, li interessarà molt —va dir en Tormaden.

—Sí, la va trobar el llop, però si l’Ayla no hagués tingut la curiositat de veure on s'havia ficat, encara no sabríem que existeix —va dir en Joharran.

—Segur que hi estaria interessat en qualsevol cas —va dir la Zelandoni—. Tots n’estem, i tots els zelandonis n’estaran. Aquesta és una cova única i sagrada. L’altre món és molt a prop, segur que tots el percebeu. La Dinovena Cova és molt afortunada de tenir-la tan a prop, però sospito que això vol dir que haureu d’acollir més zelandonis, i altres persones, per descomptat, que voldran venir en pelegrinatge a aquest indret espiritual —va dir la Primera. Estava deixant clar que cap cova podia reivindicar un lloc tan especial com a seu per molt que estigués situat al seu territori. Aquell indret pertanyia a tots els fills de la Terra. La Dinovena Cova dels Zelandoniis només la tenia en custòdia per a tota la resta.

—Crec que caldria explorar-la més a fons, però no cal córrer —va dir en Jonokol—. Ara que sabem que és aquí, no se’ns escaparà. Ningú no sap què hi pot haver ni com és de fonda, la cova. Les exploracions s’haurien de planificar amb cura o podem esperar que algú sigui cridat per fer-la.

La Zelandoni va bellugar lleugerament el cap abstreta. Entenia, millor que ell mateix, que el seu Primer Acòlit, el qual sempre havia volgut ser un artista i no donava massa importància a ser zelandoni, acabava de trobar la raó per ser-ne. Volia aquella cova. La cova el reclamava. La volia conèixer, explorar-la, que ella el cridés, i, per damunt de tot, pintar-la. Trobaria la manera de traslladar-se a la Dinovena Cova per ser-hi més a prop; encara no sabia com, però treballaria per aconseguir-ho perquè els seus pensaments i els seus somnis d’aleshores ençà serien plens d'aquella cova.

Aleshores a la Zelandoni li va venir un altre pensament. L’Ayla ho sabia! Des del moment que l'havia vista, havia sabut que aquella cova pertanyia a en Jonokol. «Per això ha insistit que ell havia de venir, encara que jo no pogués. Sabia que seria més important per a ell que per a ningú. És una Zelandoni, tant si ho sap com si no ho sap, i tant si ho vol com si no ho vol. El vell Mamut ho sabia. Potser el màgic del poble que la va pujar, el que ella anomena mog-ur, se’n va adonar. No ho pot evitar, ha nascut per això. I podria substituir en Jonokol com a acòlit. Però com bé ha dit ell, no cal córrer. Que s’aparelli, que tingui el seu fill; després començarem la seva formació».

—Evidentment, per explorar-la tota ens hauríem d’organitzar, però ara m’agradaria fer un cop d'ull a la galeria del fons —va dir en Jondalar—. A tu què et sembla, Tormaden? Hi podríem entrar un parell de nosaltres i veure on porta.

—Els altres més val que marxem —va dir la Marthona—. Aquí dins fa fred i ningú no ha portat roba d’abric. Em sembla que agafaré una torxa i sortiré, encara que hi vull tornar en un altre moment.

—Jo també surto —va dir la Zelandoni—, i l’Ayla fa un moment tremolava.

—Ara ja estic bé —va dir l’Ayla—. M’agradaria veure què hi ha allà darrere.

Finalment, en Jondalar, en Joharran, en Tormaden, en Jonokol, en Morizan i l’Ayla —sis— i el Llop es van quedar una altra estona per endinsar-se més en la nova i meravellosa cova.

El corredor del fons de la sala principal de la cova era, seguint el mateix eix, gairebé al davant mateix del corredor de l’entrada. L’entrada a la galeria axial era força simètrica, ampla i arrodonida per dalt i més estreta per baix. Per a l’Ayla, que havia ajudat en parts i havia examinat moltes dones, l’obertura era una evocació, femenina, maternal i misteriosa, de l’òrgan femení. Tot i que fossin el mateix, no va pensar en la vagina, sinó que la part superior arrodonida li recordava el canal del naixement, que s’estrenyia cap a l'extensió més baixa de la regió anal. Entenia perfectament què havia volgut dir la Zelandoni quan havia dit que allò era la matriu de la Mare, per molt que totes les coves es consideressin una entrada a la seva matriu.

Un cop a dins, el passatge avançava serpentejant, però es feia estret i era difícil de circular-hi, tot i que les parts altes de les parets blanques s’eixamplaven en una immensa arcada. No era gaire llarg, si fa no fa la mateixa longitud que la galeria de l’entrada. Quan van arribar al final, les parets s’eixamplaven al voltant d'una columna de pedra que donava la falsa impressió que sostenia alguna cosa de sobre, però de fet li faltaven disset centímetres per arribar a terra. El passatge feia la volta a la gran canya de pedra per la dreta, fent un revolt pronunciat a l’esquerra i continuava un parell de metres més abans d'acabar.

Al lloc on feia la volta a la columna, la superfície del sòl descendia un metre, però era un espai uniforme i ampli que s’estenia tres metres enllà, i era un dels pocs llocs realment còmodes per seure o parar-se a mirar tranquil·lament. L’Ayla va aprofitar l'oportunitat per seure i comprovar quin efecte feia des d'aquella posició. Va notar que seria fàcil posar alguna cosa sota la canya de pedra, sense que hi fes nosa. També va observar un forat baix a la paret del davant de la columna en què es podien col·locar objectes petits, per poder-los tornar a trobar amb facilitat. Va pensar que quan tornés s’enduria alguna cosa per seure, ni que fos un feix d’herba, per aïllar-se del fred del sòl.

Van sortir de la galeria i van mirar l’entrada de l'altre passatge que era a la dreta del primer, però era un túnel encara més petit, pel qual s'havia d’entrar de quatre grapes, i hi havia aigua a terra. Van decidir deixar l’exploració d'aquell corredor per una altra ocasió.

Quan van sortir de la cova, el Llop va tirar endavant amb en Jondalar i els dos caps, en Joharran i en Tormaden. En Jonokol es va quedar enrere amb l’Ayla, i li va fer una pregunta:

—Has demanat a la Zelandoni que em fes venir aquí?

—Després d’haver vist què havies fet a Penya de la Font, m’ha semblat que havies de veure aquesta cova —va dir l'Ayla—, o n’hauria de dir fondària?

—Tant li és. Quan li posin un nom, serà una fondària, però igualment és una cova. Gràcies per portar-m’hi, Ayla. No havia vist mai tanta bellesa en una cova. Estic aclaparat —va dir en Jonokol.

—Sí, jo també. Però tinc una curiositat; com li posaran nom a aquesta cova? Qui l’hi posarà? —va preguntar l'Ayla.

—Ella mateixa es batejarà. Les persones s’hi començaran a referir de la manera que la descrigui millor o que considerin que més li escau. Com en diries si en volguessis parlar amb algú? —va preguntar en Jonokol.

—No ho sé, potser la cova de les parets blanques —va contestar l’Ayla.

—A mi em sembla que el nom s’acostarà molt a això, si més no un dels seus noms, però encara no en sabem gaires coses. A més, la zelandònia s’empescarà el seu propi nom —va dir en Jonokol.

L'Ayla i en Jonokol van ser els últims a sortir de la cova. El sol els va semblar especialment brillant quan van arribar a l’entrada, després de la foscor de la cova il·luminada només amb un grapat de torxes. Quan se’ls van adaptar els ulls, l’Ayla va veure amb sorpresa que la Marthona els havia esperat, i que era amb en Jondalar i el Llop.

—En Tormaden ens ha convidat a fer un àpat —va explicar la Marthona—. Ha passat davant per avisar que hi anem. De fet, t’ha convidat a tu, però després m’ha demanat que hi anés jo i els que s'havien quedat a la cova amb tu. En Jonokol inclòs. Els altres tenen coses a fer, la gent va molt de bòlit a les trobades d’estiu.

—En Joharran té una reunió al nostre campament amb persones d’altres coves per planificar la cacera —va dir en Jondalar—. De fet, en Tormaden també hi anirà, després de presentar-te al seu campament. Jo també hi volia anar, però com que encara hi seran després de l’àpat, ja hi aniré més tard. Normalment no m’inclourien en la planificació d'una d'aquestes caceres però, des que he tornat, en Joharran vol que hi participi.

—Per què no anem tots al nostre campament? —va proposar l’Ayla—. Encara hem de preparar el menjar de demà i jo no he ajudat gens.

—Per una raó, quan el cap de la cova amfitriona d’una Trobada d'Estiu et convida a un àpat, és senyal de cortesia acceptar, si pots.

—Per què m’ha convidat a mi?

—Cada dia no es troba una cova com aquesta, Ayla. Estem tots molt engrescats —va dir la Marthona—, i és a prop de la Dinovena Cova, al seu territori. A partir d’ara segurament serà una cova més important.

—Tu també cridaràs més l’atenció —va dir en Jondalar.

—Jo ja trobo que crido massa l’atenció —va dir ella—. No m’agrada gens. Només em vull aparellar, i tenir el meu fill, i ser com tothom.

En Jondalar li va somriure i li va passar un braç per les espatlles.

—Pren-t’ho amb calma —va dir—. Encara ets nova. Quan s’acostumin a veure't, ja no et faran tant de cas.

—Té raó, és qüestió de temps, però has de ser conscient que mai no seràs com qualsevol dels altres. Per una raó: els altres no tenen cavalls i un llop —va dir la Marthona, mirant-se el gran carnívor amb un somriure irònic.

—Segur que saben que hi anem, Mardena? —va preguntar la dona més gran, travessant amb compte el rieró que anava a parar al riu.

—Ens va convidar ella, mare. Va dir que anéssim a compartir un àpat amb ells. Oi que sí, Lanidar?

—Sí, àvia, és veritat —va dir el noi.

—Per què van acampar tan lluny? —va preguntar l’àvia.

—No ho sé, mare. Per què no els ho preguntes tu mateixa? —va contestar la Mardena.

—Deu ser perquè són la cova més gran i necessiten molt d’espai —va dir la dona—. Els altres ja devien haver muntat els seus campaments.

—Jo crec que ho han fet pels cavalls —va dir en Lanidar—. Els té en un lloc especial perquè ningú no es pensi que són cavalls normals i decideixi caçar-los. Serien fàcils de caçar. No s’escapen.

—Tothom en parla, però nosaltres no hi érem quan van arribar. És veritat que els cavalls deixen que la gent els munti al llom? —va dir la dona més gran—. Per què algú ha de voler seure al llom d’un cavall?

—Jo no ho he vist, però no ho dubto —va dir en Lanidar—. Els cavalls em van deixar tocar-los. Jo feia festes al cavall jove i de seguida va venir l’euga perquè també la toqués. Van menjar de la meva mà, tots dos. Ella em va dir que els havia de donar menjar a tots dos alhora perquè no es posessin gelosos. Em va dir que l’euga era la mare del cavall, i li diu el que ha de fer.

A mesura que s’acostaven al campament la Mardena alentia el pas i s'anava posant nerviosa. L’atabalava la gent que xerrava i reia al voltant de la foguera en forma de rasa. N’hi havia molta. Potser s’havia equivocat i no les esperaven.

—Vet aquí! Us esperàvem feia estona.

Les dues dones i el noi es van girar en sentir la veu i van veure una joveneta alta i atractiva.

—No us deveu recordar de mi. Sóc la Folara, filla de la Marthona.

—Sí, t’hi assembles molt —va dir la dona gran.

—Em sembla que us hauria d’oferir una salutació formal, ja que sóc la primera que us he vist. —Va allargar les mans a la dona més gran. La Mardena va observar com la seva mare feia una passa endavant per agafar les mans de la noia—. Sóc la Folara de la Novena Cova dels Zelandoniis, beneïda per la Doni, filla de la Marthona, antiga cap de la Novena Cova dels Zelandoniis, filla de la llar d’en Willamar, Mestre de Comerç dels Zelandoniis, germana d’en Joharran, cap de la Novena Cova dels Zelandoniis, germana d’en Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis, Mestre Tallador de Sílex, i Viatger Retornat, que aviat s’aparellarà amb l'Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis. Ella té un munt de noms i lligams, però el que m’agrada més és el d'amiga dels cavalls i del Llop. En nom de la Gran Mare Terra, Doni, sigueu benvingudes al campament de la Novena Cova.

—En nom de la Doni, la Gran Mare Terra, et saludo Folara de la Novena Cova dels Zelandoniis. Sóc la Denoda de la Dinovena Cova dels Zelandoniis, mare de la Mardena de la Dinovena Cova i àvia d’en Lanidar de la Dinovena Cova dels Zelandoniis, antigament aparellada amb…

«La Folara té molts noms i lligams importants —va pensar la Mardena, mentre la seva mare recitava la seva lletania—. Encara no està aparellada. Quin deu ser el senyal del seu llinatge?». Aleshores, com si la seva mare endevinés el que la Mardena pensava, va acabar de dir els seus noms i lligams i va preguntar:

—L’home de la teva llar, en Willamar, no era de la Dinovena Cova? Em sembla que tenim un senyal de llinatge en comú. Sóc del Bisó.

—Sí, en Willamar és del Bisó. La Mare és el Cavall. I jo també, és clar.

Mentre durava la introducció formal s’havia anat acostant gent. L’Ayla es va avançar i va saludar la Mardena i en Lanidar, i després en Willamar va saludar la Denoda en nom de tota la Novena Cova. Els noms i lligams podien ocupar tot el dia si algú no ho tallava en sec. Va acabar dient:

—Et recordo, Denoda. Eres amiga de la meva germana gran, oi?

—Sí —va dir ella somrient—. Que la veus mai? Des que se’n va anar a viure tan lluny, no l’he tornat a veure.

—De vegades passo per la seva cova quan vaig a la costa de les Grans Aigües, a l’oest, per bescanviar sal. Ja és àvia. La seva filla té tres infants, i la parella del seu fill té un nen.

Un moviment al voltant de les cames de l’Ayla va cridar l'atenció de la Mardena.

—És el llop! —va dir gairebé cridant de por.

—No et farà mal, mare —va dir en Lanidar, per mirar de calmar-la. No volia que se n’anés de cop.

L'Ayla es va inclinar i va abraçar el coll del llop.

—No, no et farà cap mal. T’ho prometo —va dir veient la por als ulls de la dona.

La Marthona va saludar la Denoda molt més informalment i va dir:

—El llop viu al nostre allotjament, i també li agrada que el saludin. Vols conèixer el llop, Denoda? —Havia notat que la dona gran estava més encuriosida que esporuguida. Li va agafar la mà i la va acompanyar cap a l’Ayla i el Llop—. Ayla, per què no li presentes els nostres convidats?

—Els llops tenen bona vista, però aprenen a reconèixer les persones per l’olor. Si li deixes ensumar-te la mà, es recordarà de tu. Això és una introducció formal —va explicar l’Ayla. La dona va allargar la mà i va deixar que el llop la hi ensumés—. Si el vols saludar, li agrada que li facin festes al cap.

El Llop va mirar la Denoda mentre ella li acaronava el cap, amb la boca oberta i la llengua penjant per un costat. La dona li va somriure.

—És calentó com un animal viu —va dir. Es va girar cap a la seva filla—. Vine, Mardena. Tu també l’has de conèixer. No hi ha gaires persones que hagin conegut un llop i n’hagin sortit vives per explicar-ho.

—Ho he de fer? —va preguntar la Mardena.

Era evident que la Mardena estava aterrida, i l’Ayla sabia que el Llop ho ensumava. El va aguantar fort. No sempre responia bé a una por tan evident.

—Ja que ens ho han ofert, és de bona educació, Mardena. I no podràs tornar mai de visita si no ho fas. Tindràs massa por. No has de tenir por d’aquest llop. Ja veus que els altres no en tenen, ni tan sols jo. Per què n’hauries de tenir, tu? —va dir la Denoda.

La Mardena va fer un cop d’ull i va veure que l'observava un munt de gent. A ella li semblava que hi havia tota la Novena Cova i ningú no semblava tenir por. Li va fer l'efecte de ser jutjada i estava segura que no gosaria tornar a mirar ningú a la cara si no s’acostava al llop. Va mirar el seu fill, el noi per qui sempre havia sentit unes emocions tan contradictòries. L’estimava més que res a la vida, i alhora se n’avergonyia, pel fet d’haver estat ella la que li havia donat la vida.

—Endavant, mare —va dir el noi—. Jo ja el conec.

Finalment, la Mardena va fer una passa cap a la dona i el llop, i després una altra. L’Ayla li va agafar la mà i sostenint-la entre les seves, la va acostar al morro del llop. Gairebé olorava la por, però la dona va fer el cor fort i va mirar l’animal. L’Ayla va pensar que el Llop segurament sentia més la seva olor que la de la Mardena. Llavors va guiar la mà de la dona perquè toqués el pèl de l’animal.

—La pell del Llop és una mica aspra, però ja veuràs que la del cap és molt suau —va dir l’Ayla, deixant-li anar la mà. La Mardena la va mantenir un moment sobre el cap del Llop abans d’apartar-la.

—Ho veus, dona, no n’hi havia per tant! —va dir la Denoda—. De vegades fas una muntanya de les coses, Mardena.

—Vine a prendre unes herbes, és una barreja molt bona que fa l’Ayla —va dir la Marthona—. Hem decidit celebrar que veníeu i hem fet carn rostida en un forn a terra. Ja gairebé està a punt.

L'Ayla caminava amb la Mardena i en Lanidar.

—Si que us heu pres molèsties per un àpat matinal… —va dir la Mardena. No estava avesada a ser tractada amb generositat.

—Hi ha col·laborat tothom —va dir l’Ayla—. Quan els vaig dir que t’havia convidat i que faria un forn, van decidir que aprofitarien per excavar-ne un de ben bo. Diuen que el volien fer igualment, i que aquesta era una bona ocasió. He fet uns plats com els vaig aprendre de petita. Tasta el gall boscà, és el que vaig matar ahir amb el llançador, però si no t’agrada, tu mateixa, hi ha moltes altres coses. Durant el viatge vaig veure que hi havia moltes maneres de cuinar els aliments i que a tothom no agraden els mateixos gustos.

—Benvinguda a la Novena Cova, Mardena.

Era la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Mare! La Mardena no creia haver-hi parlat mai, excepte a cor amb tota la resta durant les cerimònies.

—Salutacions, Zelandoni Que És Primera —va dir la Mardena, una mica nerviosa de parlar amb la dona grossa, que estava asseguda en un tamboret. Era semblant al que feia servir a l’allotjament de la zelandònia, però es deixava al campament per quan ella anava a passar una estona amb la seva cova.

—I benvingut tu, també, Lanidar —va dir la Primera. Quan es va dirigir al seu fill, la doniera va parlar amb un afecte que la Mardena no li havia sentit mai—. Però m’han dit que tu ja vas venir ahir.

—Sí, l’Ayla em va ensenyar els cavalls.

—M’ha dit que xiules molt bé —va dir la Zelandoni.

—Em va ensenyar a refilar com alguns ocells.

—M’ho ensenyaràs?

—Si vols. He practicat l’alosa —va dir el noi; llavors va imitar el bell cant de l'ocell. Tothom es va girar a mirar, fins i tot la seva mare i la seva àvia.

—Ho fas molt bé, jovenet —va dir en Jondalar, somrient-li—. És gairebé tan bona com la imitació de l’Ayla.

—El menjar està a punt —va cridar la Proleva—. Tothom a menjar!

L'Ayla va guiar primer els tres convidats a la pila de safates d'os i fusta i els va demanar que se servissin. Després els altres es van posar en fila. Normalment, tots els que compartien un allotjament feien l’àpat matinal plegats, però aquell seria el primer d’un reguitzell d'àpats que es compartirien, no sols amb la pròpia cova, sinó amb altres amics i parents. També hi hauria ocasions en què tota la Trobada d’Estiu es trobaria per fer un festí, però aquelles celebracions demanaven molta organització i planificació. Una d’aquestes ocasions seria el Festí del Matrimonial.

Quan tothom va acabar de menjar, alguns van marxar per dedicar-se a altres activitats, però la majoria es va aturar a fer-la petar amb els convidats. La Mardena estava una mica atabalada amb tanta atenció, però també estava contenta per la deferència. No recordava que mai l’haguessin tractat tan bé. La Proleva va anar a parlar amb ells i després d’intercanviar unes paraules amb la Mardena i la Denoda, es va dirigir a l’Ayla.

—Nosaltres ja ho endreçarem, Ayla. Em sembla que tu has de parlar amb la Mardena —va dir.

—Sí. Tu, en Lanidar i la Denoda, si vol, voldríeu sortir a passejar una mica amb mi?

—On anem? —va preguntar la Mardena, posant-se alerta.

—A veure uns cavalls —va contestar l’Ayla.

—Que puc venir, Ayla? —va dir la Folara—. Si no ho vols, digue’m-ho, però fa molt que no veig els cavalls.

L'Ayla va somriure.

—I és clar que pots venir —va dir. De fet podia ser més fàcil fer entrar en raó la Mardena perquè deixés que en Lanidar vigilés els cavalls si hi havia una altra persona coneguda que no els tenia por. Va buscar el noi amb la mirada i el va veure amb la Lanoga, que duia la Lorala a coll, i semblava parlar amb animació. El fill de dos anys de la Tremeda era a terra, al costat.

Quan anaven cap a ells, la Mardena va preguntar:

—Qui és aquesta noia? O és una dona? Sembla molt jove per tenir un fill tan gran.

—I tant que és massa jove. No ha celebrat ni els Primers Ritus —va explicar l’Ayla—. És la seva germana, i l’altre menut, el de dos anys, és el seu germà, però per als nens, la Lanoga és la seva mare.

—No ho entenc —va dir la Mardena.

—Deus haver sentit parlar d’en Laramar? És un dels que fan barma —va dir la Folara.

—Sí —va dir la Mardena.

—Tothom n’ha sentit parlar —va dir la Denoda.

—Aleshores deus haver sentit parlar de la seva parella, la Tremeda. No para de beure la barma que ell fa i de tenir fills dels quals no es vol ocupar —va dir la Folara, indignada.

—O no pot —va dir l’Ayla—. Sembla com si no pogués parar de beure barma.

—I en Laramar també beu massa i és igual d’irresponsable. Ni tan sols es preocupa dels fills de la seva llar —va dir la Folara, amb menyspreu—. L’Ayla va descobrir que la Folara havia perdut la llet i que la Lanoga mirava d'alimentar la Lorala amb arrels aixafades perquè era l'únic que sabia fer. L’Ayla va fer que unes quantes mares acceptessin alletar-la, però la Lanoga se’n continua cuidant, com de la resta dels fills de la Tremeda. L’Ayla li va ensenyar a preparar altres aliments per a nadons, i ella mateix porta la Lorala a les altres mares perquè l’alletin. És una noia sorprenent, i serà una parella i una mare estupenda algun dia, però vés a saber si en trobarà, de parella. En Laramar i la Tremeda tenen el rang més baix de la nostra cova. Qui es voldrà aparellar amb la filla d’aquesta llar?

La Mardena i la Denoda van mirar fixament la noia xerraire. A tothom agradaven les xafarderies, però normalment ningú no parlava tan sincerament de les persones que avergonyien la pròpia cova. El rang de la Denoda havia caigut en picat des que la seva filla havia tingut en Lanidar i la seva parella havia deslligat el nus. No eren els més baixos, però poc hi faltava. Tanmateix, la seva cova era més petita. Ser l’últim d'una cova tan gran era tenir molt poc rang. «Però encara que tingués el rang alt, en Lanidar també tindria dificultats per trobar parella, per culpa del seu impediment», va pensar la Denoda.

—Vols venir a veure els cavalls, Lanidar? —va preguntar l’Ayla quan van tenir-los a prop—. Tu també pots venir Lanoga.

—No puc. Li toca a la Stelona alletar la Lorala, i ja té gana. No li he volgut donar gaire menjar abans que alletés.

—Potser en un altre moment —va dir l’Ayla, somrient-li amb afecte—. Estàs a punt, Lanidar?

—Sí —va dir ell, i es va girar cap a la noieta—. Me n’he d'anar, Lanoga.

Ella li va somriure tímidament i ell li va correspondre.

Tot passant pel costat del seu allotjament, l’Ayla va dir:

—Lanidar, em vas a buscar aquell bol? Hi ha el menjar dels cavalls: bocins de pastanaga i una mica de gra.

El noi va córrer a buscar-lo.

L'Ayla va notar que el noi portava el bol amb el cantó dret, aguantant-lo entre el braç esguerrat i el cos, i allò li va recordar inesperadament en Creb aguantant un bol de pasta d'ocre roig entre el cos i el braç que li havien amputat pel colze, just abans que posés nom al fill de l’Ayla i l'acceptés al clan. La va fer somriure amb alegria i dolor. La Mardena la mirava i s’hi va fixar. La Denoda també va notar la seva expressió i no li va fer tanta vergonya comentar-ho.

—Has mirat en Lanidar amb un somriure molt estrany —va dir ella.

—Em recorda una persona que coneixia —va dir l’Ayla—. Un home a qui li faltava la part baixa del braç. L’havia atacat un ós de les cavernes quan era petit. La seva àvia era guaridora i l’hi va haver de tallar perquè li estava enverinant el cos. S’hauria mort si no l'hi haguessin tallat.

—Quina desgràcia! —va dir la Denoda.

—Sí, ja ho crec. També li faltava un ull, per culpa de l’atac i li feia mal una cama. Sempre havia de caminar repenjant-se en un bastó.

—Pobrissó. Se’n devien haver de cuidar la resta de la seva vida —va dir la Mardena.

—No —va dir l’Ayla—. Va fer una valuosa contribució al seu poble.

—Com s’ho va fer? Què va fer?

—Es va convertir en un gran home, en un mog-ur, que ve a ser com una mena de zelandoni, i el reconeixien com a Primer. Ell i la seva germana eren els que es van cuidar de mi després que la meva família morís. Era l’home de la meva llar i jo l'estimava molt —va dir l'Ayla.

La Mardena la mirava amb la boca oberta i els ulls esbatanats. No s’ho podia acabar de creure, però per què li havia de mentir?

Mentre l’Ayla parlava, la Denoda es va fixar especialment en el seu estrany accent, però la història li va fer comprendre per què semblava haver agafat afecte a en Lanidar. «Quan s’aparelli estarà relacionada amb persones molt poderoses, i si a ella li cau bé el noi el pot ajudar molt. Aquesta dona pot ser un cop de sort per a ell», va pensar.

En Lanidar havia estat escoltant. «Potser podré aprendre a caçar —va pensar—, encara que només tingui un braç bo. Potser podré aprendre a fer alguna cosa més que recollir baies».

S'acostaven a una construcció que era com una cleda, si bé no semblava gaire consistent. Estava feta amb vares llargues i primes de vern i salze, tan rectes com era possible, lligades en forma d'aspes horitzontals a altres vares col·locades per sobre i a d’altres més curtes i robustes clavades a terra. Els espais d’entremig s'havien omplert amb matolls i branquetes seques. Si, posem per cas, un ramat de bisons, o fins i tot un sol mascle —de dos metres d’alçada fins a la punta de la gepa del llom, amb banyes negres i llargues—, mirés de fer-la caure, la cleda no aguantaria. Fins i tot els cavalls l’haurien pogut tirar a terra si ho haguessin volgut de debò.

—Te’n recordes, de xiular al Llamp, Lanidar? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, em penso que sí —va dir ell.

—Per què no el crides, a veure si ve? —va dir l’Ayla.

El noi va fer el xiulet estrident. Molt aviat els dos cavalls, l’euga seguint el jove cavall, van aparèixer per darrere uns arbres que encerclaven la petita cascada, i es van acostar trotant. Es van aturar a la tanca i van observar com s’aproximaven els humans. La Whinney va renillar i el Llamp es va encabritar. L’Ayla els va respondre amb un renill distintiu que era el so amb què originalment cridava el seu cavall, i els dos animals van respondre.

—Sí que sap renillar com un cavall —va dir la Mardena.

—Ja t’ho vaig dir, mare —va dir en Lanidar.

El Llop va córrer i es va esmunyir fàcilment dintre la cleda. Es va asseure davant de l’euga i ella va abaixar el cap en un gest que semblava de salutació. A continuació, el Llop es va acostar al semental, es va ajeure en un postura juganera, amb el cul aixecat, i va fer un grinyol al Llamp. El semental va renillar, i llavors es van fregar els morros. L’Ayla va somriure i va entrar a la cleda ajupint-se per sota les vares. Va abraçar l’euga pel coll, es va girar i va acariciar el semental que s’havia acostat a reclamar la seva atenció.

—Espero que us agradi més la cleda que haver de portar brides i cordes tota l’estona. Tant de bo us pogués deixar córrer lliurement, però no crec que sigui segur amb tanta gent caçant. Avui he portat visites i és important que coopereu i us porteu bé. Vull que el noi que xiula us vigili, però la seva mare pateix per ell i la poseu nerviosa —va dir l’Ayla en la llengua que s'havia inventat quan vivia sola a la vall.

Estava constituïda per sons i gestos del clan, alguns dels sorollets afectuosos que ella i el seu fill es feien quan el nen era un nadó i estaven sols, i alguns sons onomatopeics amb què imitava els animals que coneixia, inclosos els ruflets i els renills dels cavalls. Només ella sabia el que deia, però igualment continuava fent servir aquella llengua per parlar amb els cavalls. Dubtava que la comprenguessin del tot, per molt que alguns sons i gestos sí que tenien sentit per a ells, perquè l’Ayla els emprava com a senyals i per indicar direccions. Però per damunt de tot, els cavalls sabien que era la manera que ella tenia de parlar-los i hi responien escoltant.

—Què fa? —va dir la Mardena a la Folara.

—Parla amb els cavalls —va dir la Folara—. Sovint els parla.

—Què els diu? —va preguntar la Mardena.

—L’hi hauràs de preguntar —va dir la Folara.

—Ells saben què diu? Jo no entenc res de res —va dir la Denoda.

—No ho sé, però sembla que l’escoltin —va dir la Folara.

En Lanidar s’havia acostat a la tanca i la mirava de molt a prop. «Ella els tracta com a amics, més aviat com si fossin de la família, de fet —va pensar— i ells la tracten de la mateixa manera». Però es preguntava d’on havia sortit la cleda. No hi era pas el dia abans.

Quan l’Ayla va acabar de parlar amb els cavalls i es va girar per parlar amb els altres, en Lanidar li va preguntar:

—D’on ha sortit la cleda? Ahir no hi era.

L'Ayla va somriure.

—Ahir es van ajuntar una colla i la van fer —va contestar l’Ayla.

Quan l’Ayla va tornar de l'àpat amb la Dinovena Cova, va comentar a en Joharran que volia construir una cleda per als cavalls, i li va explicar el perquè. En Joharran es va enfilar al tamboret de la Zelandoni i va parlar del desig de l’Ayla de construir un lloc segur per als cavalls. Encara hi havia gairebé tota la gent que havia assistit a la reunió, i també molta de la Novena Cova. Li van fer moltes preguntes, com ara si havia de ser molt resistent, i es van fer diverses propostes. Al cap de poc, uns quants van anar cap al prat i es van posar a construir el corral. Els que no eren de la Novena Cova estaven encuriosits pels cavalls i la majoria dels que sí que ho eren no volien que algú fes mal o matés els cavalls. Eren una novetat que afegia distinció a la cova.

L'Ayla estava tan agraïda que no sabia què dir. Els va donar les gràcies, però li semblava que amb allò no n'hi havia prou, i sentia que tenia un deute amb els zelandoniis que no sabria com pagar. Treballar plegats unia les persones, i li semblava que arran d’això en coneixia millor unes quantes. En Joharran havia comentat que volia incloure els cavalls a la cacera, planificada per l’endemà al matí. Tant l’Ayla com en Jondalar van muntar els cavalls i van demostrar com els dominaven, la qual cosa va fer més acceptable la proposta d’en Joharran. Si la cacera anava bé, el Matrimonial normalment se celebrava l’endemà, però com que en Dalanar i els lanzadoniis encara no havien arribat, estaven disposats a esperar uns dies més, tot i que alguns ja es començaven a neguitejar.

L'Ayla va posar brides als cavalls i els va deixar sortir de la cleda per una porta que s'havia enginyat en Tormaden de la Dinovena Cova. Havia excavat un forat al costat d’una de les estaques de suport per fer de base a una altra estaca a la qual havia lligat la porta deixant un tros de corda per passar-la per la part de dalt de la primera. Les bagues de corda servien de frontissa. L’Ayla començava a sentir-se molt unida a la Dinovena Cova. Quan va acostar més els cavalls, la Mardena va recular ràpidament. De prop eren molt més grans. La Folara va ocupar el seu lloc immediatament.

—No he vist els cavalls tan sovint com hauria volgut —va dir acaronant la cara de la Whinney—. Tothom va estar tan enfeinat amb la cacera de bisons en què va morir en Shevonar, i després el funeral, i els preparatius per venir aquí. Vas dir que un dia em deixaries muntar-ne un.

—Vols provar-ho ara? —va preguntar l’Ayla.

—Puc? —va preguntar ella amb els ulls resplendents d’emoció.

—Deixa’m anar a buscar una manta per a la Whinney —va dir l’Ayla—. Tu i en Lanidar els podríeu donar de menjar mentrestant? Ell en porta una mica en un bol.

—No sé si en Lanidar s’hi hauria d'acostar tant… —va dir la Mardena.

—Ja hi és, a prop, Mardena —va dir la Denoda.

—Però ella hi és…

—Mare, ja els vaig donar menjar ahir. Em coneixen, i ja veus que coneixen la Folara —va dir en Lanidar.

—No li faran cap mal —va dir l’Ayla—, i jo no me’n vaig gaire lluny.

Va senyalar una pila de roques a prop de la porta. Era una fita de viatger que li havia fet la Kareja. L’Ayla només havia de treure quatre pedres per tenir un espai a dins on guardar certes coses, com ara una manta de pell. Les pedres estaven sobreposades de manera que la pluja baixés des de dalt sense filtrar-s’hi. La cap de l’Onzena Cova li havia ensenyat com tornar-les a posar perquè l'interior es conservés sec. Hi havia fites similars en diverses rutes molt freqüentades, les quals contenien materials d’urgència per fer foc i sovint roba d'abric. D’altres contenien menjar sec. Algunes contenien una mica de tot, però les fites amb menjar eren destruïdes més sovint; els óssos, els goluts o els teixons, que eren els lladregots més habituals, les feien malbé i ho escampaven tot.

L'Ayla va deixar els altres amb els cavalls. Quan va arribar a la fita, va mirar enrere dissimuladament. La Folara i en Lanidar donaven menjar amb la mà als grans herbívors, mentre la Mardena s’ho mirava des de més enrere, nerviosa i amoïnada, i la Denoda observava. L’Ayla va tornar i va lligar amb destresa la manta al llom de la Whinney. Llavors va guiar l’euga cap a una pedra.

—Enfila’t a la pedra, Folara, i després passa una cama per sobre el seu llom i acomoda’t. Et pots agafar a la seva crinera. Jo aguantaré la Whinney perquè no es mogui —va dir l’Ayla.

La Folara se sentia una mica maldestra, sobretot recordant amb quina gràcia muntava l’Ayla el cavall, però se’n va sortir, i un cop asseguda va dir, més contenta que un gínjol:

—Estic muntada en un cavall!

L'Ayla va veure que en Lanidar la mirava amb ulls delerosos. «Més tard —va pensar—. No cal que atabalem la teva mare més del compte».

—Estàs a punt? —va dir.

—Sí, em sembla que sí —va dir la Folara.

—Pren-t’ho amb calma i, si cal, t’agafes fort a la crinera, però ja veuràs que no cal —va dir l’Ayla. Va començar un passeig, guiant el cavall per la brida, tot i que sabia que la Whinney la seguiria igualment.

Primer la Folara es va agafar fort a la crinera i va seure tota rígida, fent un bot cada vegada que el cavall botava, però al cap d’una estona, es va deixar anar una mica i es va començar a anticipar al pas del cavall i a seguir-lo. Després, fins i tot es va deixar anar de la crinera.

—Ho vols provar tu sola? Et dono la brida.

—Vols dir que puc?

—Prova-ho, i si vols baixar, m’ho dius. Si vols que la Whinney corri, tirat endavant —va explicar l’Ayla—, abraça’t al seu coll si tens por de caure. Quan vulguis que vagi més a poc a poc, incorpora’t una mica.

—Entesos. Ho provaré —va dir la Folara.

La Mardena es va quedar totalment Petrificada quan l’Ayla va posar la corda de la brida a les mans de la Folara.

—Endavant, Whinney —va dir, fent un senyal al cavall perquè anés a poc a poc.

El cavall va començar a caminar pel prat. Havia portat persones estranyes al llom i sabia que havia d’anar a poc a poc, sobretot la primera vegada. Quan la Folara es va inclinar una mica endavant, la Whinney va accelerar el pas, però no gaire. Ella es va inclinar una mica més i la Whinney es va posar a trotar. Era una euga extraordinàriament pacífica, però el trot va remenar més la Folara que no s’esperava. De seguida es va incorporar i la Whinney va alentir el pas. Quan ja eren una mica lluny, l’Ayla va xiular per fer-los tornar. La Folara va fer el cor fort i es va tornar a inclinar endavant, i aquesta vegada va aguantar el trot fins que van arribar i l’euga es va aturar. L’Ayla va guiar l'euga cap a la roca i la va fer estar quieta perquè la Folara pogués baixar.

—M’ha encantat! —va cridar la Folara, amb la cara vermella d’emoció.

En Lanidar li somreia veient-la tan il·lusionada.

—Ho veus, mare? —va dir el noi—. Es pot muntar a llom d’aquests cavalls.

—Ayla, per què no fas una demostració a la Mardena i la Denoda del que pots fer —va dir la Folara.

L'Ayla va saltar amb agilitat sobre el cavall, i el va guiar cap al mig del prat a un trot ràpid, amb el Llamp i el Llop estalonant-la. Li va fer el senyal de galop i el cavall va córrer a tota velocitat pel camp. Va fer un gran cercle, va tornar, alentint el pas a mesura que s’acostava, el va aturar, va passar la cama per sobre el llom i va saltar. Les dues dones i el noi la miraven bocabadats.

—Bufa, ara entenc per què algú ha de voler muntar al llom d’un cavall —va dir la Denoda—. Si fos més jove, m’agradaria provar-ho.

—Com és que domines així els animals? —va preguntar la Mardena—. És màgia?

—No, i ara, Mardena. Ho pot fer qualsevol, amb una mica de pràctica.

—Què et va fer decidir a enfilar-te en un cavall? Com vas començar? —va preguntar la Denoda.

—Vaig matar la mare de la Whinney per alimentar-me i fins que no era massa tard no vaig veure que estava alletant una cria —va començar l’Ayla—. Quan vaig veure les hienes que anaven darrere el pollí, no ho vaig poder permetre, no puc sofrir aquelles bèsties fastigoses, i les vaig foragitar. Després d’allò vaig veure que no tenia més remei que cuidar-me'n. —Els va explicar com havia salvat la bestiola de les hienes i l'havia criada ella i que, a partir d’això, s’havien anat coneixent—. Un dia em vaig enfilar al seu llom, i quan es va posar a córrer, em vaig agafar fort. I poca cosa més. Quan finalment es va aturar i vaig baixar, no m’ho podia creure. Havia estat com volar amb el vent de cara. Ho vaig tornar a provar de seguida i tot i que al començament no hi tenia cap domini, al cap d’un temps vaig aprendre a dirigir-la. Va on jo li dic perquè ho vol. És amiga meva, i crec que li agrada portar-me.

—Tanmateix va ser una cosa fora del corrent. Ningú no t’hi va posar pegues? —va dir la Mardena.

—No hi havia ningú per posar-hi pegues. Estava sola —va dir l’Ayla.

—M’hauria fet por viure sola, sense ningú —va dir la Mardena. Es moria de curiositat i volia fer més preguntes, però abans que pogués, van sentir un crit i van veure que en Jondalar s’acostava.

—Són aquí! —va dir—. En Dalanar i els lanzadoniis ja han arribat!

—Quina il·lusió! —va dir la Folara—. Tinc moltes ganes de veure’ls.

L'Ayla va somriure encantada.

—A mi també em fa molta il·lusió. —Es va girar cap als visitants—. Hauríem de tornar al campament. Ha arribat l’home de la llar d'en Jondalar, a temps per al nostre matrimonial.

—I tant —va dir la Mardena—. Ens n’anirem de seguida.

—Doncs a mi m’agradaria saludar en Dalanar abans de marxar, Mardena —va dir la Denoda—. El coneixia.

—Ja ho crec que sí —va dir en Jondalar—. Estarà content de veure’t.

—Però abans que us n’aneu t'he de preguntar si deixaràs que en Lanidar vingui a vigilar els cavalls quan jo sigui fora, Mardena —va preguntar l’Ayla—. No ha de fer més que mirar que tot va bé i venir-me a buscar si veu que alguna cosa no rutlla. L’hi agrairia molt. Em donaria molta tranquil·litat no haver-me de preocupar contínuament d’ells.

Quan es van girar, el noi feia fregues al semental i li donava bocinets de pastanaga.

—Jo crec que pots veure que no li faran cap mal —va dir l’Ayla.

—Bé, suposo que sí —va dir la Mardena.

—Oh, mare, gràcies! —va dir en Lanidar, somrient.

La Mardena no li havia vist mai una expressió de tanta felicitat a la cara.