Capítol 16

Al cap de poc, l’Ayla va veure que la mare començava a respondre als sanglots esfereïts de la filla petita. La Relona es va apartar de la tomba i sense ni espolsar-se, va agafar a coll la nena. El fill gran es va asseure i va abraçar-se a la mare. Ella també el va estrènyer i tots tres van plorar plegats.

Però a l’Ayla li va semblar que aquells sanglots ja tenien un to diferent, no eren tan desesperats, sinó més aviat de tristesa i mutu consol. A un senyal de la Primera, els zelandonis i uns quants més, inclòs en Ranokol, el germà d’en Shevonar, els van ajudar a aixecar-se i els van apartar de la tomba.

La pena d’en Ranokol per la mort del seu germà havia estat tan gran com la de la Relona, però l’expressava d'una altra manera. No parava de preguntar-se per què havia hagut de sacrificar-se en Shevonar i no ell. El seu germà tenia família, i ell no tenia ni parella. En Renokol no podia parar de pensar-hi, però no en volia parlar. Si hagués pogut, no hauria ni anat a la cerimònia d'enterrament, i llançar-se sobre la tomba era l’última cosa que tenia ganes de fer. L’únic que volia era anar-se'n com més aviat millor.

—Hem tornat en Shevonar de la Novena Cova dels Zelandoniis al Teu si, Gran Mare Terra —va entonar la Zelandoni.

Totes les persones que s’havien congregat per a l'enterrament d'en Shevonar van encerclar la tomba, i l’Ayla va pressentir que esperaven alguna cosa. Esperaven que passés alguna cosa i es concentraven en la gran doniera. Els tambors i les flautes havien continuat tocant però el so s’havia fos amb l'entorn, de manera que l’Ayla ni els sentia fins que el to de la música va canviar i la Zelandoni va tornar a cantar.

La gent va respondre a l’una, alguns cantant, d’altres només pronunciant les paraules.

Aleshores La Que Era Primera va tornar a cantar sola.

I la gent va tornar a respondre, amb el vers següent.

L'Ayla va veure que aquella era una cançó coneguda, que tots la sabien i que l’havien estat esperant. Ella mateixa s’hi sentia atrapada i volia sentir-ne més. Va escoltar la Zelandoni que continuava cantant la primera part i les persones que responien amb el darrer vers.

A l’Ayla se li va tallar l'alè quan va sentir aquests últims mots. Era com si expliquessin la història d’ella i el seu fillet Durc. Recordava el dolor de donar a llum el seu fill i després l’alegria. En Durc havia estat una gran joia. La Zelandoni va continuar amb la seva veu magnificent.

«Aquesta història em sona», va pensar l’Ayla. Va bellugar el cap intentant recordar alguna cosa. «En Jondalar, ell em va explicar alguna cosa d’això venint cap aquí».

A l’Ayla li voltava alguna cosa pel cap. «No és només en Jondalar —va pensar—. És com si ja ho hagués sentit, o si més no alguna cosa per l’estil. Però d’on ho puc haver tret?». Llavors se’n va recordar. «En Losaduna! Vaig memoritzar totes les coses que em va ensenyar! Hi havia una història semblant a aquesta sobre la Mare. En Jondalar fins i tot en va recitar parts durant aquella cerimònia. No era ben bé el mateix, i era en la seva llengua, però el losadunai s’assembla al zelandonii. Per això he entès tan de pressa el que deien!». Tot escoltant es va concentrar en el record de la història de la Mare i en va començar a percebre les semblances i les diferències.

L'Ayla va somriure esperant el vers següent, convençuda del seu significat essencial. «La Mare Terra diu a la seva vella amiga, la Lluna, el que li passava després al seu Fill», va pensar l’Ayla.

«I ara els oients ho diuen a la seva manera —va pensar l’Ayla—. Així és com s’explica la història. Primer el Losaduna, o la Zelandoni, la narra, i després els oients responen o ho repeteixen a la seva manera».

Aleshores li tornava a tocar a la Zelandoni.

La Gran Mare Terra i la Lluna havien fet tornar el Sol, però no del tot; l’Ayla s'ho veia a venir.

Era més llarga la versió de la Zelandoni que la història del Losadunai? O només l’hi semblava? Potser cantada semblava més llarga, però sonava més bé. «Tant de bo l’entengués millor. Em sembla que de vegades les cançons canvien, la tonada d’uns versos no sembla igual que la d'altres».

«Em fascina la part que ve ara; a veure com la canta la Zelandoni», va pensar l’Ayla.

L'Ayla va esperar que continués, però només hi va haver silenci. La cançó de la Mare havia arribat al final.

La gent va tornar a les seves coves de dos en dos o de tres en tres. Alguns no arribarien a casa fins a mitjanit, d’altres van decidir quedar-se amb amics o parents. Uns quants acòlits i zelandonis es van quedar al costat de la tomba, acabant els aspectes més esotèrics de la cerimònia, i no tornarien a casa fins al matí.

Un grup de persones va tornar a casa amb la Relona i els seus fills i es va quedar tota la nit amb ella, dormint per terra. Es considerava necessari que tingués la companyia de molta gent. Es creia que els élans dels companys morts podien tornar a les seves llars abans de fer-se el càrrec que ja no pertanyien a aquest món. Les parelles afligides eren vulnerables a la invasió dels esperits errants i necessitaven la protecció de moltes persones per afrontar les influències malignes. Sobretot els ancians, de vegades sentien la temptació de seguir els élans de les seves parelles a l’altre món poc després que un dels dos morís. Sortosament, la Relona encara era jove i tenia fills petits que la necessitaven.

L'Ayla va ser una de les que es va quedar amb la nova vídua, i la Relona l'hi ho va agrair. En Jondalar també s’hi volia quedar, però quan van acabar del tot amb el cerimonial era tan tard, que quan va mirar dintre de les estances hi havia tanta gent que no va trobar lloc per al seu cos voluminós. L’Ayla li va fer un gest des de l'altra punta de la cambra. El Llop era al seu costat, i, potser per això, la noia tenia una mica més d’espai, però quan en Jondalar va intentar passar va despertar unes quantes persones. La Marthona, que era més a prop de la porta, li va dir que se n’anés a casa. En Jondalar es va sentir una mica culpable, però més aviat alleujat. Les vigílies nocturnes per esquivar esperits errants no li feien gaire gràcia. A més a més, ja havia tingut prou tractes amb el món dels esperits aquell dia, i estava cansat. Va trobar a faltar l’Ayla al seu costat quan es va tapar amb les pells, però es va adormir de seguida.

Quan va tornar a la Novena Cova, La Que Era Primera va entrar de seguida a les seves estances. Aviat tornaria a fer un viatge a l’altre món i volia meditar, preparar-se. Es va treure la placa del pit i la va girar pel cantó llis. No volia que la interrompessin. A més d’intentar guiar l'esperit d'en Shevonar cap al més enllà, també pensava buscar l’élan d'en Thonolan, però per a això necessitaria en Jondalar i l’Ayla.

En Jondalar es va despertar amb un desig irresistible de fer-se unes eines. No ho havia expressat francament, però encara sentia un cert malestar pels esdeveniments misteriosos que havia viscut recentment. La talla de sílex no sols era el seu ofici, també li agradava, i treballar amb les mans una bona peça de pedra era una esplèndida manera de deixar enrere l’ambigu, intangible i vagament amenaçador món dels esperits.

Va agafar el tros de sílex que havia extret de la mina de sílex dels lanzadonis. En Dalanar havia supervisat el material que en Jondalar havia extret del sortint que contenia el sílex de millor qualitat pel qual eren coneguts els lanzadonis, li havia fet suggeriments concrets sobre les peces que es podia endur, i l’havia ajudat a desfer-se de l'excés de material, per traginar nòduls aprofitables. Els cavalls podien carregar molt més pes que les persones, però el sílex era molt feixuc. La quantitat de pedra que en Jondalar s’havia pogut endur era limitada, però quan va examinar el sílex que tenia va poder tornar a apreciar-ne la qualitat.

Va triar dues pedres amb els caires polits i va tornar a desar-ne la resta; després va agafar el farcell de pell amb les eines que feia servir per treballar el sílex. Va deslligar els cordills i en va treure diversos martells i retocadors d’os i banya, a més de les pedres de picar, i va inspeccionar cada una de les eines amb atenció. Les va tornar a embolicar, juntament amb els nòduls de sílex. A mig matí estava a punt per trobar un lloc, aïllat si podia ser, on treballar el seu sílex. Els resquills de sílex eren molt tallants i podien anar a parar lluny quan sortien disparats. Els professionals de la pedra sempre triaven llocs apartats de les zones per on caminaven les persones, sobretot dels peus descalços dels nens, i les mares o mainaderes atrafegades.

En Jondalar va apartar la cortina de l’entrada i va sortir de casa la seva mare. Va mirar a fora i va veure que el cel estava tapat i gris. Un fred xim-xim feia que tothom s’estigués sota el refugi de roca i, en conseqüència, la zona comunitària a prop de les estances estava ocupada. No hi havia horaris especials per a practicar els oficis i interessos concrets, però aquell era la mena de dia que molts triaven per treballar en els seus diversos projectes. S’havien col·locat plafons i pells subjectats amb cordes per parar el vent i la pluja, i s’havien encès unes quantes fogueres per donar llum i escalfor, tot i que igualment calia posar-se abrigalls per protegir-se del fred.

En Jondalar va somriure quan va veure que l’Ayla anava cap a ell. Quan es van trobar, la va saludar fregant-li la galta amb la seva, i va percebre l’aroma de la dona. Això li va recordar que no havia dormit amb ella aquella nit. Li van venir ganes de portar-la al llit i fer alguna cosa més que dormir.

—Ara anava a casa la Marthona a buscar-te —va dir ella.

—M’he despertat amb ganes de treballar la pedra i he agafat una mica de sílex d'en Dalanar per fer-me eines noves —va dir ell, aixecant el farcell de pell—. Però em sembla que tothom ha decidit posar-se a treballar alhora. —Va mirar cap a l’espai de treball, atapeït de gent—. No em vull quedar aquí.

—On aniràs a treballar? —va preguntar l’Ayla—. Vull anar a veure els cavalls, però després et puc passar a veure.

—Em sembla que aniré a riu Avall. Allà sempre hi ha molts fabricants d’eines —va dir en Jondalar, però s’ho va repensar i va dir—: Vols que t'acompanyi a veure els cavalls?

—Si no en tens ganes, no —va dir l’Ayla—. Només vaig a fer-hi un cop d’ull. No crec que surti, avui, però em podria endur la Folara i deixar-li provar de muntar la Whinney. Li vaig dir que l’hi deixaria fer i ella va dir que li feia il·lusió.

—Em faria gràcia veure com li va, però avui tinc la dèria de treballar una mica —va dir en Jondalar.

Van sortir plegats fins a la zona de treball, i des d’allà en Jondalar va baixar cap a Riu Avall, mentre que l’Ayla i el Llop es paraven a buscar la Folara. El xim-xim s’havia convertit en un plugim constant i mentre ella esperava que escampés, es va dedicar a mirar les persones que treballaven en diversos projectes. Sempre l’havien fascinat els diferents oficis, i s’hi va encantar de seguida. Hi havia un ambient atrafegat però pacífic. Certs aspectes de cada ofici requerien una intensa concentració, però els elements repetitius permetien temps per a la conversa. A gairebé tothom li agradava contestar preguntes, ensenyar les seves tècniques i explicar els seus mètodes.

Quan l’Ayla va veure la Folara, la va trobar estenent un teler amb la Marthona, i per moltes ganes que tingués la noia d’anar-se'n no va saber com escapolir-se. A l’Ayla no li hauria fet res quedar-se a mirar com ho feien, però creia que els cavalls la necessitaven. Va prometre a la Folara que anirien a veure els cavalls un altre moment, i quan va deixar de ploure va decidir sortir abans que tornés a posar-s’hi.

Quan els va trobar, una mica allunyats en la vall del Bosc, la Whinney i el Llamp estaven de bon humor i encantats de veure-la, i al Llop també. Havien trobat un petit prat ufanós enmig del sot boscós, amb una deu d’aigua clara que havia format un estany i un refugi sota els arbres per quan plovia. Els cérvols roigs que el compartien amb ells van fugir en veure la dona i el llop i sentir renillar els cavalls que cavalcaven cap a ells.

«A aquests cérvols ja els han encalçat alguna vegada —va pensar l’Ayla—. Només pel Llop, es podrien haver aturat a observar; uns cérvols adults no haurien fugit per un sol llop. El vent porta la meva olor de dret cap a ells, i deuen haver après que han d’estar alerta amb els caçadors humans».

Havia sortit el sol i va aprofitar per recollir unes flors seques d’escardot de l'any anterior. Va fer servir l'herba punxeguda per fregar el pèl dels cavalls. Quan va acabar, va veure que el Llop estava alerta. Va agafar la fona, que duia penjada de la corretja a la cintura, i un còdol de la vora rocosa de l’estany, i quan l’animal va espantar un parell de llebres, va encertar un dels grans conills a la primera. Va deixar que el Llop empaités l’altre.

Un núvol va tapar el sol. L’Ayla va mirar amunt, va calcular la situació del sol al cel i es va adonar que el temps havia passat de pressa. Els darrers dies havia estat tan ocupada que li plaïa no tenir res concret a fer amb el seu temps. Però quan van començar a caure gotes, va decidir muntar la Whinney per tornar a la Novena Cova. El Llamp i el Llop les van seguir. Es va alegrar d’haver-ho fet quan va començar a ploure de valent, just quan arribava al refugi. Va pujar els cavalls al porxo de pedra i els va acompanyar dins de la zona habitada, cap a la part menys utilitzada.

Va passar pel costat d’uns homes asseguts a la vora d'un foc i, tot i que no sabia a què, pels gestos que feien es va imaginar que jugaven. Els homes es van aturar un moment a observar-la. Ella va pensar que era una grolleria que la miressin tan directament, i va decidir demostrar més educació no mirant-los en absolut. Però seguia tenint la seva habilitat de dona del clan per mirar discretament i absorbir molta informació. Va notar que feien comentaris entre ells i va pensar que feien pudor de barma.

Més endavant, va veure unes persones que col·laboraven en el procés d’adobar pells, de bisó i de cérvol. «Ells també devien trobar massa atapeïda la zona de treball», va pensar l’Ayla. Va portar els cavalls al fons de tot de la lleixa, a prop del rierol que separava la Novena Cova de Riu Avall, i va decidir que seria un bon lloc per muntar un refugi per als animals abans de l’hivern. En parlaria amb en Jondalar. Va ensenyar als animals el camí que portava a la vora del riu i els va observar per veure què decidien fer. El Llop va optar per seguir els cavalls quan van començar a baixar pel camí. Amb pluja o sense, preferien pasturar a prop del riu que estar-se a la lleixa erma per no mullar-se.

L'Ayla va pensar que podia anar a veure en Jondalar, però va canviar d'idea i va tornar cap al lloc on adobaven les pells. Tothom estava encantat de tenir una excusa per fer un descans, i encara més de xerrar amb la dona que feia creure un llop i de qui els cavalls no fugien. L’Ayla va veure que hi havia la Portula. La noia va somriure a l’Ayla, desitjosa de fer les paus. Semblava sincerament penedida d’haver participat en la mala passada de la Marona.

L'Ayla tenia ganes de fer roba per a en Jondalar, per a ella i per a l’infant que esperava, i es va recordar de la daina de cérvol gegant que havia mort. No sabia on era, però ja que hi era va decidir que, si més no, podia espellar la llebre que duia penjada a la cintura per fer alguna peça per al nen.

—Si hi ha lloc, voldria espellar aquesta llebre en un moment —va dir l’Ayla al grup en general.

—Hi ha molt de lloc —va dir la Portula—. I et deixo les meves eines amb molt de gust, si et fan falta.

—I tant, Portula, gràcies per l’oferiment. Tinc moltes eines, perquè de fet visc amb en Jondalar —va dir l’Ayla amb un somriure murri. Moltes persones van somriure amb complicitat—. Però no les porto a sobre.

A l’Ayla li agradava la sensació de treballar amb gent que estava ocupada en les tasques que dominava. Quina diferència amb els dies de solitud a la seva cova de la vall! Allò s’assemblava més a la seva infància al clan d'en Brun, on tothom treballava en grup.

Va esbudellar i espellar la llebre ràpidament i després va preguntar:

—Que et fa res si ho deixo aquí? He d’anar a Riu Avall. Ho recolliré quan torni.

—Jo t’ho vigilaré —va dir la Portula—. I si no has tornat quan plegui, ja t’ho recolliré.

—T’ho agrairia molt —va dir l'Ayla. Li queia bé la noia, que feia tants esforços per ser amable—. Tornaré més tard —va dir l’Ayla, tot marxant.

Després de travessar el pont de troncs del rierol, va veure en Jondalar amb un grup de persones sota el refugi del primer aixopluc. Era evident que el lloc feia temps que es feia servir per tallar sílex. El terra era ple de resquills tallants i estelles deixades pels talladors de sílex. No era aconsellable caminar descalç per allà.

—Mira-te-la —va dir en Jondalar—. Ja ens preparàvem per tornar. Ha vingut en Joharran i ha dit que la Proleva havia organitzat un banquet amb la carn d’un dels bisons. Ho fa tan bé i tan sovint que em temo que ens hi acabarem acostumant. Com que avui tothom ha estat molt enfeinat, ella ha decidit que així seria més fàcil. Pots tornar amb nosaltres, Ayla.

—No m’havia adonat que ja fos gairebé migdia —va dir ella.

Quan tornaven cap a la Novena Cova, l’Ayla va veure en Joharran una mica més endavant. No l’havia vist venir. «Deu haver passat pel meu costat quan jo xerrava amb la Portula i els altres, mentre espellava la llebre», va pensar. Va veure que s’acostava als homes grollers que seien a la vora de la foguera.

En Joharran havia vist en Laramar i uns quants més que jugaven quan s’afanyava per anar a comunicar als artesans de Riu Avall l'àpat que preparava la Proleva. Recordava haver pensat que eren uns ganduls, que jugaven mentre els altres feien feina, segurament fent servir la llenya que havia recollit un altre. Tanmateix, quan tornava, s’hi va tornar a fixar i va decidir que també hi havien de participar. Eren membres de la Novena Cova, encara que no hi contribuïssin gaire.

Els homes estaven distrets amb la conversa quan en Joharran s’hi va acostar i no el van sentir arribar. Quan era ben a prop en va sentir un que deia:

—Què es pot esperar d’algú que diu que va aprendre a guarir dels caps plans? Què poden saber, aquells animals, de medicina?

—Aquella dona no és una guaridora. En Shevonar bé que es va morir, oi? —va afegir en Laramar.

—Tu no hi eres, Laramar! —va interrompre en Joharran, mirant de controlar el mal geni—. Com sempre, no et vas prendre la molèstia de participar en la cacera.

—No em trobava bé —es va defensar l’home.

—Per culpa de la teva barma —va dir en Joharran—. T’asseguro que ningú no podria haver salvat en Shevonar. Ni la Zelandoni, ni el guaridor més experimentat sobre la capa de la Terra. Com vols que un home suporti el pes d’un bisó? Si no hagués estat per l'Ayla, no crec ni que hagués arribat a tornar a veure la Relona. Ella li va fer suportable el dolor. L’Ayla va fer el que va poder. Per què escampes rumors maliciosos sobre ella? Què t’ha fet?

Van callar mentre passaven l’Ayla i en Jondalar amb una colla de persones més.

—I tu per què espies les converses privades? —va contraatacar en Laramar, encara a la defensiva.

—No crec que acostar-se a plena llum del dia es pugui considerar espiar, Laramar. He vingut a dir-vos que la Proleva i uns quants més han preparat un àpat per a tothom, i que podíeu venir —va contestar en Joharran—. Us he sentit perquè parlàveu en veu alta. No podia deixar de sentir-vos. —Aleshores es va dirigir als altres—. La Zelandoni està convençuda que l’Ayla és una bona guaridora, per què no la deixeu en pau? Hauríem d’estar contents de tenir una persona tan experimentada, no se sap mai quan se l’ha de menester. Per què no veniu tots a dinar? —L’home els va anar mirant un per un, deixant clar que els reconeixia i que els recordaria; després se’n va anar.

El grupet es va desfer i els homes el van seguir cap a l’altre extrem de la lleixa. Alguns estaven d’acord amb en Joharran, si més no pel que feia a deixar tranquil·la l’Ayla fins que demostrés el que valia, però uns quants no podien o no volien superar els seus prejudicis. A en Laramar, tot i que s’havia mostrat d'acord amb l'home que havia criticat l’Ayla, tant li feia una cosa com l’altra. Tendia a avenir-se amb l’opció més fàcil.

Mentre caminava amb el grup de Riu Avall cap a la zona de treball, sota la protecció de la lleixa perquè tornava a ploure amb força, l’Ayla pensava en les diferents destreses i habilitats amb què la gent fruïa ocupant el seu temps. A moltes persones els agradava fer coses, però triaven diferents materials per a fer-les. A algunes, com en Jondalar, els agradava treballar el sílex per elaborar eines i armes de caçar, d’altres preferien treballar la fusta o l'ivori, o l’os, i d’altres s'estimaven més les fibres o les pells. Se li va acudir que a algunes, com en Joharran, els agradava treballar amb les persones.

A mesura que s’acostaven i el seu olfacte detectava les esplèndides olors de la cuina, l’Ayla es va adonar que cuinar i manipular el menjar també era una de les tasques preferides d'alguns. Era evident que la Proleva s'ho passava bé organitzant reunions comunitàries i que aquella era segurament la raó del festí improvisat. L’Ayla va rumiar sobre ella mateixa i el que li agradava més fer. Li interessaven moltes coses i s’ho passava d'allò més bé aprenent com fer coses noves, però per damunt de tot li agradava ser una remeiera, una guaridora.

L'àpat es va servir a prop de la gran zona on les persones treballaven en els seus projectes, però, quan s'hi acostaven, l’Ayla va veure que estaven preparant una zona contigua per a una tasca que no devia ser tan divertida però que calia fer. S’havien estès diverses xarxes, entre unes estaques, a mig metre de terra, per assecar la carn que s’havia caçat. Hi havia una capa de terra sobre la superfície de pedra de l’aixopluc i el porxo de davant, poc profunda en alguns punts, però suficient per a sostenir les estaques en d’altres. Algunes estaven permanentment clavades en clivelles de la pedra o en forats excavats a terra. Sovint s’hi afegien munts de pedres com a suport addicional.

Hi havia altres construccions semblants i, evidentment, amb el mateix propòsit, lligades entre elles, que servien sobretot d’assecadores portàtils de menjar. Es podien aixecar i repenjar contra una paret per treure-les del mig quan no es feien servir. Però quan calia assecar carn o verdures, les bastides portàtils es podien col·locar on calgués. De vegades s’assecava la carn, per conservar-la, a la vora del lloc on es matava la peça o a les planes d’herba de sota, però quan plovia o quan les persones volien treballar més a prop de casa, s’inventaven maneres de col·locar-la en cordes o xarxes.

Ja hi havia unes quantes peces de carn en forma de llengua als assecadors i ja cremaven unes quantes fogueres fumoses, que tenien l’objectiu d'apartar els insectes i afegir gust a la carn. L’Ayla va decidir que després de menjar s'oferiria per ajudar a tallar la carn per assecar. Ella i en Jondalar acabaven de triar el menjar i estaven decidint on instal·lar-se quan van veure en Joharran que s’acostava a grans gambades i amb una expressió de pomes agres.

—Jondalar, no et sembla que en Joharran està enfadat? —va preguntar l’Ayla.

L'home es va girar a mirar el seu germà.

—Em sembla que sí —va dir—. Què deu haver passat?

—Ja l’hi preguntaré després.

L'Ayla i en Jondalar es van mirar i després es van acostar a en Joharran, la Proleva, el seu fill Jaradal, la Marthona i en Willamar. Aquests els van saludar efusivament i els van fer lloc. Era evident que el cap no estava de gaire bon humor, però no semblava tenir ganes de parlar-ne, si més no amb ells. Tots van rebre la Zelandoni amb un somriure, quan la dona es va afegir al grup. La Zelandoni havia passat el dia a les seves estances, però havia sortit per participar al festí.

—Et porto res? —va preguntar la Proleva.

—Avui he fet dejú i he meditat per preparar-me per a la recerca, i encara no vull menjar gaire —va dir la Zelandoni, i va mirar en Jondalar d’una manera que el va fer sentir incòmode, perquè li va fer por que la seva associació amb els altres mons encara no s’hagués acabat—. La Mejera ja em portarà alguna cosa. He demanat a la Folara que l’ajudi. La Mejera és una acòlita de la Zelandoni de la Catorzena Cova, però no n’està contenta i vol venir aquí per ser la meva acòlita. M’ho he de rumiar, i evidentment t’he de consultar si la vols acceptar a la Novena Cova, Joharran. És una mica tímida i insegura, però no hi ha dubte que val. No em faria res ensinistrar-la, però ja sabeu que amb la Catorzena he d’anar amb molt de compte —va dir la Zelandoni, i va mirar l’Ayla.

—Es pensava que la triarien Primera —va explicar la doniera—, però la zelandònia em va triar a mi. Ella va provar de superar-me i fer que em retirés. Va ser el meu primer enfrontament, i tot i que finalment ella es va retirar, no crec que hagi acceptat del tot el meu nomenament ni que m’hagi perdonat.

Es va tornar a dirigir a tothom.

—Sé que m’acusarà de prendre-li l'acòlita si accepto la Mejera, però de tota manera he de decidir què serà millor per a tothom. Si la Mejera no rep l'ensinistrament que es mereix per a desenvolupar el seu potencial, no he de tenir en compte els sentiments de ningú. Per altra banda, si hi ha cap altre zelandoni disposat a ensinistrar-la i a crear-hi un lligam, potser podria evitar un enfrontament amb la Catorzena. M’agradaria esperar que s'acabés la Trobada d'Estiu per prendre una decisió.

—Em sembla més prudent —va dir la Marthona, quan la Mejera i la Folara arribaven. La jove acòlita duia dues escudelles a la mà i la germana d’en Jondalar duia la seva a més d'un odre ple d'aigua. També duia uns atuells per menjar a la motxilla. La Mejera va donar una escudella amb un brou clar a la Primera, va mirar la Folara amb agraïment i va somriure tímidament a l’Ayla i en Jondalar; després va mirar el seu menjar.

Després d’un moment de silenci incòmode, la Zelandoni va parlar:

—No sé si tots coneixeu la Mejera.

—Jo conec la teva mare i l’home de la teva llar —va dir en Willamar—. També tens germans, oi?

—Sí, una germana i un germà —va dir la Mejera.

—Quants anys tenen?

—La meva germana és una mica més petita, i el meu germà deu ser com ara ell —va dir la Mejera assenyalant el fill de la Proleva.

—Em dic Jaradal. Sóc en Jaradal de la Novena Cova dels Zelandoniis. Tu qui ets?

Ho va dir amb la màxima precisió, tal com l’hi havien ensenyat a fer, i va fer somriure a tothom, la noieta inclosa.

—Sóc la Mejera de la Catorzena Cova dels zelandoniis. Et saludo, Jaradal de la Novena Cova dels Zelandoniis.

En Jaradal va somriure, encantat de la vida.

«Es nota que està acostumada als nens», va pensar l’Ayla.

—Som uns deixats. Crec que hauríem de presentar-nos com cal —va dir en Willamar.

Tots es van presentar i van saludar amb afecte la noia tímida.

—Sabies que l’home de la teva mare volia ser comerciant abans de conèixer-la, Mejera? —va dir en Willamar—. Va fer uns quants viatges amb mi, però finalment va decidir que no volia estar tant de temps separat d’ella, o de tu, després que tu nasquessis.

—No, no ho sabia —va dir ella, contenta d’assabentar-se d'alguna cosa de la seva mare i el seu company.

«No m’estranya que sigui bon comerciant», va pensar l’Ayla. Sabia com tractar la gent. Sabia com fer sentir bé les persones. La Mejera semblava més tranquil·la, tot i que una mica aclaparada per ser el centre d’atenció. L’Ayla l'entenia perfectament.

—Proleva, he vist gent que assecava carn de la cacera —va dir l’Ayla—. No sé ben bé com dividiu la carn o qui l’ha de guardar, però m’agradaria ajudar, si et sembla bé.

La dona va somriure.

—I tant que pots ajudar, si et ve de gust. És una feinada, i ens anirà molt bé.

—Ja ho crec —va dir la Folara—. Pot ser una feina llarga i avorrida, si no es fa entre molts. Per contra, entre tots pot ser divertida.

—La carn i la meitat del greix són per a tots, segons les necessitats —va continuar la Proleva—, però la resta de l’animal, la pell i el banyam, són de la persona que l’ha mort. Em sembla que tu i en Jondalar vau caçar un megaceront cada un, Ayla. En Jondalar va matar el bisó que va sacrificar en Shevonar, però aquest s’ha donat a la Mare. El vam enterrar al costat de la seva tomba. Els caps han decidit donar-vos-en un altre a en Jondalar i a tu. Els animals es marquen quan s’escorxen, normalment amb carbó. Ara que hi penso, no sabien el teu abelan, i tu estaves ocupada amb en Shevonar, o sigui que li han preguntat al Zelandoni de la Tercera. Els n’ha fet un de temporal per a tu per senyalar les pells i altres parts de l'animal.

En Jondalar va somriure.

—I com és? —Era molt conscient del seu enigmàtic abelan i l’encuriosien les marques nominals dels altres.

—Em sembla que t’ha vist com una persona protectora i acollidora, Ayla —va dir la Proleva—. Té, te l’ensenyaré. —Va agafar una branqueta, va allisar el terra i va perfilar una ratlla recta. Aleshores hi va afegir una línia que començava a prop de la part superior i s’obria una mica cap a un costat, i una tercera línia igual a l’altre costat—. Em recorda una tenda o un aixopluc, alguna cosa on arrecerar-se quan plou.

—Tens raó —va dir en Jondalar—. No és un mal abelan per a tu, Ayla. Sí que tendeixes a ser protectora i útil, sobretot quan algú està malalt o ferit.

—Jo sé dibuixar el meu abelan —va dir en Jaradal. Tots van somriure amb indulgència. Li van deixar la branqueta i li van permetre que dibuixés—. Tu en tens? —va preguntar a la Mejera.

—Segur que en té, Jaradal, i segur que li encantarà ensenyar-te’l. Després —va dir la Proleva, renyant el seu fill amb bonhomia. Una mica d’atenció no feia cap mal, però ella no volia que agafés el costum d’exigir l'atenció dels adults.

—Què et sembla el teu abelan, Ayla? —va preguntar en Jondalar. El preocupava la reacció de la noia per l’assignació d'un símbol zelandonii.

—Com que no vaig tenir un elandó amb un abelan marcat quan vaig néixer, si més no que jo recordi —va dir l’Ayla—, ja m’està bé. No em fa res fer-lo servir d’abelan.

—Els mamutois no et van donar cap mena de marca? —va preguntar la Proleva, pensant que l’Ayla potser ja tenia un abelan. Sempre era interessant aprendre com feien les coses els altres.

—Quan els mamutois em van adoptar, en Talut em va fer un tall al braç per treure’m sang i fer una marca en una placa que ell duia al pit durant les cerimònies —va contestar l'Ayla.

—Però no era una marca especial? —va preguntar en Joharran.

—Per a mi ho era. Encara tinc la cicatriu —va dir l’Ayla, ensenyant el senyal del braç. Llavors se li va acudir una altra cosa—. És curiosa la manera diferent que té la gent de demostrar qui és i a qui pertany. Quan el clan em va adoptar, em van donar la bossa de l’amulet amb una peça d'ocre roig a dins, i, quan posen el nom a una persona, el mog-ur li fa una ratlla vermella que va del front a la punta del nas. Així és com diu a algú, sobretot a la mare, quin és el tòtem de l’infant, fent el senyal del tòtem al nen amb ungüent.

—Amb això vols dir que la teva gent del clan feia marques per demostrar qui eren? —va dir la Zelandoni—. Com abelans?

—M’imagino que són com abelans. Quan un noi es fa home, el mog-ur li grava el senyal del tòtem, i després el frega amb unes cendres especials perquè hi quedi un tatuatge. A les noies normalment no els graven la pell perquè, quan creixen, ja sagnen, però a mi el Lleó de les Cavernes em va marcar amb el seu senyal quan ell em va triar. Tinc els senyals de les urpes a la cama. Aquesta és la marca del Clan del Lleó de les Cavernes, i així és com el mog-ur va saber que aquest era el meu tòtem, encara que normalment no sigui un tòtem de noia. És d’home, i es dóna als nois que estan destinats a ser grans caçadors. Quan em van acceptar com a Dona Que Caça, el mog-ur em va fer un tall aquí —es va posar un dit al coll, per sobre l’estèrnum— per treure'm sang i la va fer servir per fer-me un senyal sobre les cicatrius de la cama. —Va ensenyar les cicatrius a la cuixa esquerra.

—Aleshores ja tens un abelan. Aquesta és la teva marca, les quatre barres —va dir en Willamar.

—Em sembla que tens raó —va dir l’Ayla—. L’altra marca no em diu res, potser perquè només és un senyal de conveniència, perquè la gent sàpiga a qui pertanyen les pells. Encara que el meu tòtem del clan no sigui un senyal zelandonii, és molt especial per a mi. Vol dir que em van adoptar, que els pertanyia. M’agradaria fer-lo servir com a abelan meu.

En Jondalar va pensar en el que havia dit l’Ayla sobre la pertinença. Ella ho havia perdut tot, no sabia de qui havia nascut, ni quin era el seu poble. Després havia perdut el poble que l’havia criat. S’havia referit a ella mateixa com «l'Ayla de Ningú» quan havia conegut els mamutois. Allò el va fer adonar que per a ella era molt important pertànyer a un grup.