Capítol 26

–M’ho he de rumiar —va dir la Mardena—. El meu fill no és com els altres nois. No pot fer les mateixes coses que ells.

L'Ayla va mirar la dona.

—No sé si t’entenc.

—Ja deus haver vist que el seu braç el limita —va dir la dona.

—Una mica, però molta gent aprèn a superar aquestes limitacions —va dir l’Ayla.

—Fins a quin punt? Tu mateixa deus veure que no podrà ser mai caçador, i no pot fer coses amb les mans. No li queden gaires opcions —va dir la Mardena.

—Per què no pot caçar o aprendre a fer coses? —va dir l’Ayla—. És intel·ligent. Hi veu bé. Té un braç que funciona perfectament bé i l’altre no totalment impedit. Pot caminar, fins i tot pot córrer. He vist gent que superava problemes més greus. Només necessita algú que li ensenyi.

—I qui li ensenyarà? —va dir la Mardena—. Ni l’home de la seva llar ho va voler fer.

L'Ayla ho va començar a entendre.

—Jo estic disposada a ensenyar-li, i segur que en Jondalar m’ajudarà. El braç esquerre d’en Lanidar és fort. Haurà d’aprendre a compensar el defecte del braç dret, a trobar l’equilibri i la precisió, però estic segura que pot aprendre a tirar una llança, sobretot amb un llançador.

—I per què t’hi hauries d'amoïnar? No vivim a la teva cova? Ni tan sols el coneixes —va dir la dona.

L'Ayla no creia que la dona es cregués que estava disposada a fer-ho perquè li agradava el noi que acabava de conèixer.

—Crec que tots tenim l’obligació d'ensenyar als nens el que sabem —va dir—, i a mi m'acaben d’acceptar els zelandoniis. Necessito contribuir amb el meu nou poble per demostrar que me’l mereixo. A més a més, si ell m’ajuda amb els cavalls, hi estaré en deute, i li voldria compensar amb alguna cosa del mateix valor. Això és el que em van ensenyar quan era petita.

—Per molt que provis d’ensenyar-li… i si no aprèn a caçar? No voldria que es fes il·lusions —va dir la mare del noi.

—Necessita aprendre a espavilar-se, Mardena. Què farà quan sigui gran i tu siguis massa vella per protegir-lo? No voldràs pas que sigui una càrrega per als zelandoniis. Jo tampoc, visqui on visqui.

—Sap recollir aliments amb les dones —va dir la Mardena.

—Sí, i aquesta és una esplèndida contribució, però hauria d’aprendre altres coses. Almenys ho hauria d’intentar —va dir l'Ayla.

—Suposo que tens raó, però què podria fer? No estic segura que pugui arribar a caçar —va insistir la mare d’en Lanidar.

—Ja has vist com llançava, oi? Potser no serà un caçador excel·lent, tot i que no sé per què no ho hauria de ser, però si aprèn a caçar, una cosa podria portar l’altra.

—Com ara què?

L'Ayla va intentar pensar ràpidament.

—És un bon xiulador, Mardena. L’he sentit —va dir—. Una persona que sap xiular sovint pot aprendre a imitar els sons que fan els animals. Si en sap, pot aprendre a ser cridador, i atraure els animals cap als caçadors. Per a això no es necessiten braços, però s’ha d'acostar als animals per poder-los sentir, i aprendre com sonen.

—És veritat, és un bon xiulador —va dir la Mardena, com si ho considerés una cosa positiva—. De veritat creus que podria ser-li útil?

En Lanidar havia escoltat la conversa amb molt d’interès.

—Ella xiula, mare. Sap xiular com els ocells —va intervenir—. I xiula per cridar els cavalls, però també sap imitar els cavalls, i sembla ben bé un d’ells.

—És veritat? Pots imitar el renill d’un cavall? —va preguntar la mare.

—Per què tu i en Lanidar no veniu a visitar el campament de la Novena Cova demà al matí, Mardena? —va dir l’Ayla. Estava segura que la dona li demanaria una demostració, i no li venia de gust fer un renill de cavall enmig de tanta gent. Tots es girarien a mirar-la.

—Puc portar la meva mare? Segur que li agradaria venir.

—Ja ho crec que sí. Per què no veniu tots a fer un àpat?

—Entesos. Vindrem demà al matí —va dir la Mardena.

L'Ayla va observar com el noi i la seva mare se n'anaven plegats. Abans de girar-se per anar amb les dones i el Llop, va veure que en Lanidar es girava a mirar-la amb un radiant somriure d’agraïment.

—Vet aquí el teu ocell —va dir la Folara, mentre l’Ayla s'acostava, aixecant el gall boscà amb la petita llança clavada—. Què en faràs?

—Mira, com que he convidat unes persones a menjar amb nosaltres demà al matí, crec que el cuinaré —va dir l’Ayla.

—A qui has convidat? —va preguntar la Marthona.

—Aquella dona amb qui parlava —va dir l’Ayla.

—La Mardena? —va preguntar la Folara estranyada.

—I el seu fill i la seva mare.

—No els convida ningú, llevat de les festes comunitàries, és clar —va dir la Folara.

—Per què no? —va preguntar l’Ayla.

—Ara que hi penso, no n’estic del tot segura —va dir la Folara—. La Mardena és molt tancada. Crec que es culpa a si mateixa, o pensa que els altres li donen la culpa, del braç del noi.

—Hi ha gent que sí —va dir la Marthona—, i el noi pot tenir dificultats per trobar parella. A les mares els farà por que aporti esperits esguerrats a l’aparellament.

—I sempre s’endú el noi pertot arreu —va dir la Folara—. Em sembla que li fa por que els altres li facin la guitza si el deixa anar sol. Segurament és el que farien. No crec que tingui cap amic. Ella no li deixa cap oportunitat.

—Ja m’ho imaginava —va dir l'Ayla—. M’ha semblat molt protectora. Massa i tot. Ella creu que el braç esguerrat li limita la capacitat, però jo crec que la seva principal limitació no és el seu braç, sinó la seva mare. Li fa por que pateixi, però el noi algun dia haurà de créixer.

—Per què l’has escollit a ell per fer el llançament, Ayla? M’ha semblat que ja el coneixies —va preguntar la Marthona.

—Algú li havia dit que hi havia cavalls on estem acampats, ell en diu Prat de Dalt, i els ha vingut a veure. Jo hi era quan ha arribat. Em sembla que només volia apartar-se de la gent i de la seva mare, però la persona que li ha dit això no li ha comentat que estàvem acampats allà. Sé que en Jondalar i en Joharran han fet córrer la veu que la gent no s’acosti als cavalls. Potser aquest «algú» que ha dit a en Lanidar que allà hi havia cavalls volia que el renyessin per anar-los a veure. No em fa res que la gent els vulgui veure, el que no vull és que es pensin que els poden caçar. Ja estan acostumats als humans. No fugirien —va explicar l’Ayla.

—Has deixat tocar els cavalls a en Lanidar i s’ha emocionat molt, com tothom —va dir la Folara, somrient.

L'Ayla també va somriure.

—Dona, tothom potser no, però crec que quan els arribin a conèixer, s’adonaran que són especials i no se'ls passarà pel cap caçar-los.

—Segurament tens raó —va dir la Marthona.

—Als cavalls els ha caigut bé el noi, i ell de seguida ha après a xiular per cridar-los. Per això li he demanat que me’ls vigili quan jo no hi sigui. No sabia que la seva mare hi posaria traves —va dir l’Ayla.

—No hi ha gaires mares que impedissin que un fill que aviat es comptarà dotze anys aprengui més coses dels cavalls, o de cap altre animal —va dir la Marthona.

—Tants anys? Jo em pensava que en tenia nou o com a molt deu. M’ha parlat de la demostració del llançador d'en Jondalar, però m'ha dit que no hi volia anar perquè no sabia llançar. Era com si es pensés que n’era incapaç, i per això li he ensenyat a fer-lo servir. Ara que he parlat amb la Mardena, entenc d’on ha tret aquesta idea, però a la seva edat hauria d’aprendre altres coses, a més de recollir baies amb sa mare. —L’Ayla va mirar les dues dones—. Aquí hi ha tanta gent que és impossible conèixer tothom. Com és que coneixeu en Lanidar i la seva mare?

—Quan neix un infant amb algun defecte, se n’assabenta tothom —va dir la Marthona—, i se’n parla. No necessàriament d’una forma negativa. Però la gent es pregunta el perquè, i espera que a ells no els passi una cosa així amb els seus infants. I quan l’home de la seva llar la va deixar també se'n va assabentar tothom. Gairebé tothom pensa que s’avergonyia d'anomenar en Lanidar fill de la seva llar, però jo crec que la Mardena en té part de culpa. No volia que ningú veiés l’infant, ni tan sols la seva parella. El va voler amagar, li tapava sempre el braç i era molt protectora amb ell.

—Aquest és el problema del noi, que encara el protegeix. Quan li he dit que havia demanat al noi que em vigilés els cavalls quan no hi fos, la Mardena no l’hi volia deixar fer. No li demano pas una cosa que no pot fer. Només vull algú que estigui per ells i que m’avisi si passa res —va dir l'Ayla—. Per això vindrà demà, per veure si la convenço que els cavalls no faran cap mal al seu fill. I he promès a en Lanidar que li ensenyaré a caçar, i almenys a tirar una llança. No sé com ha anat, però com més s’hi oposava sa mare, més decidida estava jo a ensenyar-lo.

Les dues dones van somriure comprensivament.

—Voleu dir a la Proleva que demà al matí tindrem visita? —va demanar l’Ayla—. I que couré el gall boscà?

—No et descuidis la llebre —va dir la Marthona—. La Salova m’ha dit que n'has caçat una aquest matí. Vols que t’ajudem a cuinar?

—Només si ha de venir més gent a menjar —va dir l’Ayla—. Em sembla que excavaré un forn a terra, l’ompliré de pedres calentes, i couré el gall boscà i la llebre alhora, durant la nit. Potser hi afegiré herbes i verdures.

—El menjar cuit en un forn de terra queda tendríssim —va dir la Folara—. Se’m fa la boca aigua!

—Folara, jo crec que hauríem de contribuir-hi —va dir la Marthona—. Si l’Ayla cuina, pots comptar que tothom tindrà curiositat i vindrà a treure el nas. Ah, me’n descuidava! M'han dit que et digués, Ayla, que demà a la tarda hi haurà una reunió de totes les dones que s’aparellaran, i de les seves mares, a l’allotjament dels zelandonis.

—Jo no hi puc portar la meva mare —va dir l’Ayla, amoïnada. No volia ser l’única que no hi anés amb la seva mare, si tothom ho feia.

—No és habitual que hi vagi la mare de l’home, però com que la dona de qui vas néixer no hi és, si vols, jo la substituiré amb molt de gust —va dir la mare d’en Jondalar.

—De veritat? —va dir l’Ayla, encantada—. T’ho agrairia molt.

«Una reunió de les dones que s’aparellaran aviat —va pensar l'Ayla—. Aviat seré la parella d'en Jondalar. Tant de bo l’Iza fos aquí. Ella és la mare que m’hauria d'acompanyar, no la dona de qui vaig néixer. Però com que totes dues caminen ja per l'altre món, estic contenta que la Marthona vulgui venir amb mi. A l’Iza li hauria agradat tant! Ella es pensava que no trobaria mai parella, i potser no l’hauria trobat si m'hagués quedat amb el Clan. Va tenir raó de dir-me que marxés a buscar el meu poble, a buscar una parella, però l’enyoro, tant com a en Creb i en Durc. Si pogués no pensar-hi!».

—Si torneu al campament, us fa res endur-vos-en el gall? —va demanar l’Ayla—. Em sembla que surto a buscar alguna cosa més per cuinar per demà.

Una mica a la dreta del campament principal de la Trobada d’Estiu, per la part de darrere, els turons de pedra calcària prenien la forma d’una gran escudella poc fonda pels cantons, però oberta per davant. La base dels vessants arquejats convergien en un camp petit però relativament uniforme, que s’havia acabat d'anivellar amb pedres i terra trepitjada al llarg dels molts anys que el paratge s'havia fet servir per a grans assemblees. Els vessants coberts d’herbei dins de la depressió parcialment enfonsada pujaven en un pendent gradual i irregular, ple de cavitats i bonys, zones menys costerudes, que els humans havien anivellat per tenir espai per a grups familiars o fins i tot perquè hi poguessin seure coves senceres i tenir una bona vista del panorama. La zona en pendent era prou gran perquè s’hi pogués instal·lar tot un campament de més de dues mil persones per a la Trobada d'Estiu.

En un punt abrupte i boscós proper al cim del turó, brollava una font que alimentava un petit estany que baixava fins a mig pendent de la depressió, travessant una zona aplanada a baix, i que finalment anava a parar a un riu del campament. El rieró alimentat per la font era tan petit que no costava gaire de travessar, però l’estany fred i cristal·lí de dalt oferia una font constant d'aigua neta i potable.

L'Ayla va pujar cap als arbres, per un caminet al costat del riu poc fondo que donava lluentor a una llera de còdols. Es va parar per beure de la font i després es va girar. L'espurnejant fil d’aigua que baixava li va cridar l'atenció. Va observar com s’unia al rierol, que fluïa a través del gran campament atapeït, i cap al riu de la vall del costat. Era un paisatge perfilat pel profund relleu de turons alts, penya-segats de pedra calcària i valls travessades per rius.

La va distreure el so que pujava per l’arrodonit pendent des del campament. Era un so que no havia sentit mai: la combinació de veus d’un gran campament ple de persones que xerraven en un sol so. La fusió del continu de veus era com un rugit somort puntuat per crits i brams ocasionals. No era ben bé igual, però li recordava un gran eixam d’abelles o un ramat cridaner d'urons en la distància. Estava contenta de tenir un moment de solitud.

De fet, no estava sola. Va veure el Llop ficant el morro per tots els forats i esquerdes, i va somriure. L’Ayla estava contenta de tenir la seva companyia. No estava avesada a tanta gent, sobretot a tanta alhora i al mateix lloc, però tampoc li venia de gust estar completament sola. Ja n’havia tingut prou a la vall que havia trobat després de deixar el Clan, i no estava segura d’haver-ho pogut resistir si no hagués estat per la Whinney, i després el Bebè i companyia. Fins i tot amb ells havia estat solitari, però l’Ayla sabia com obtenir menjar i fer les coses que necessitava, i havia après a fruir de la llibertat total… i a patir-ne les conseqüències. Per primera vegada, podia fer el que li plagués, fins i tot adoptar un cavallet, o un lleó. Vivint sola, depenent només de si mateixa, havia après que una persona podia viure sola una temporada relativament bé si era jove, sana i forta. Però quan s’havia posat malalta s'havia adonat de la seva vulnerabilitat.

Aleshores l’Ayla havia vist que no seria viva si el Clan no hagués permès que una nena feble i ferida, òrfena a conseqüència d’un terratrèmol, visqués amb ells, tot i que hagués nascut entre els que ells anomenaven els Altres. Més endavant, quan ella i en Jondalar vivien amb els mamutois, havia comprès que viure en grup, amb el grup que fos, fins i tot una persona que cregués que els desitjos dels individus eren importants, limitava la llibertat individual perquè les necessitats de la comunitat eren igual d’importants. La supervivència depenia de la cooperació d’un grup, un clan, un campament o una cova, que treballés ajudant-se els uns als altres. Sempre hi havia un conflicte entre l’individu i el grup, i era difícil trobar un equilibri eficaç, per molts beneficis que s’obtingués.

La col·laboració del grup oferia als individus més del que era essencial. També els garantia temps de lleure per dedicar-lo a activitats més agradables, la qual cosa permetia que el sentit estètic prosperés entre els Altres. L’art que creaven no era art en si mateix perquè era una part inherent de la vida, de la seva existència diària. Es pot dir que tots els membres d’una cova zelandonii s'enorgullien de dominar un ofici i, en diversa mesura, apreciaven el resultat de la traça dels altres. Des que eren ben petits se’ls permetia experimentar perquè trobessin allò en què excel·lien, i els oficis pràctics no es consideraven més importants que els artístics.

L'Ayla recordava que en Shevonar, l'home que havia mort durant la caça de bisons, havia estat un fabricant de llances. No era l’únic de la Novena Cova que sabia fer llances, però l’especialització en un ofici donava peu a una destresa superior, i això millorava la posició de l’individu que la posseïa, sovint també econòmicament. En el poble zelandonii, com en gairebé tots els que havia conegut o amb els que havia viscut, es compartia el menjar, tot i que el caçador o recol·lector que el fornia hi tenia uns drets especials. Un home o una dona podia sobreviure sense haver d’anar a buscar menjar mai, però, sense un ofici especialitzat o un do particular que li donés prestigi, ningú no podia viure gaire bé.

Encara que per a ella seguia sent un concepte difícil, l’Ayla havia après com es bescanviaven els productes i serveis entre els zelandoniis. Gairebé tot el que s’elaborava o es feia tenia un valor, per molt que de vegades la seva utilitat pràctica no fos evident. El valor s’acordava normalment per consens, o regatejant individualment. El resultat era que una feina especialment acurada es compensava per sobre del corrent, en part perquè la gent la preferia i això creava demanda, i en part perquè sovint es trigava més a fer una cosa ben feta. Tant el talent com l’ofici es valoraven enormement, i la majoria de membres de la cova tenien un sentit estètic ben desenvolupat dins del seu propi cànon.

Una llança ben feta i decorada amb gust tenia més valor que una llança igual de ben feta que només fos funcional, però aquesta era infinitament més valuosa que una llança feta de qualsevol manera. Una cistella teixida matusserament feia el mateix servei que un cistell fet amb traça i amb textures i dibuixos subtils o pintat de diversos tons, però no era tan desitjable. El que només era útil es podia fer servir per posar-hi les arrels acabades d’arrencar, però un cop aquestes eren netes i seques, es preferia un cistell bonic per a guardar-les. Les eines i els atuells que servien per a resoldre necessitats immediates sovint es llençaven de seguida, mentre que els que estaven ben fets i eren bonics es guardaven.

No sols es valoraven els treballs artesans. L’entreteniment es considerava essencial. Els llargs hiverns confinaven les persones dins dels habitatges durant llargs períodes de temps, i calia trobar maneres d’alleujar la tensió del confinament. Es cantava i es ballava, tant individualment com en comunitat, i els que sabien tocar la flauta eren tan valorats com els que feien llances o cistells. L’Ayla ja havia pogut comprovar la consideració que tenien els rondallaires. El clan també tenia rondallaires, que repetien moltes vegades les rondalles que coneixien.

Als Altres també els agradava sentir repetir les mateixes històries, però valoraven la novetat. Joves i vells jugaven amb entusiasme a les endevinalles i els jocs de paraules. Es rebia amb els braços oberts els visitants, ni que només fos per les històries que explicaven. Se’ls demanava que expliquessin la seva vida i les seves aventures, tant si eren bons narradors com si no, perquè sempre tenien algun interès i donaven tema per parlar durant les llargues hores que es passaven asseguts a la vora dels focs, a l’hivern. Gairebé tothom podia narrar una rondalla interessant, però als que demostraven tenir-hi una gràcia especial se’ls empenyia a visitar les coves veïnes, i així és com van començar els rondallaires ambulants. N’hi havia que es passaven la vida, o si més no uns quants anys, viatjant de cova en cova, portant notícies, transmetent missatges, i explicant històries. Eren els més ben rebuts.

Era fàcil identificar les persones pels guarniments dels seus vestits, i pels collarets o les altres joies que portaven, però amb el temps els rondallaires van anar adoptant un estil de vestir distintiu que proclamava la seva professió. Fins i tot els vailets sabien quan arribaven, i gairebé totes les activitats s’aturaven quan es presentava algun d'aquests artistes de l'entreteniment. Fins i tot s’arribaven a anul·lar partides de caça. Era un moment de festins espontanis, i encara que poguessin, els rondallaires no caçaven ni recol·lectaven per sobreviure. Se’ls oferien presents per animar-los a tornar, i quan es feien vells o es cansaven d’anar amunt i avall, s’instal·laven a la cova que preferien.

De vegades els rondallaires viatjaven plegats, sovint amb les seves famílies. Hi havia grups especialment apreciats que cantaven i ballaven, o que tocaven instruments: diverses menes de percussions, carraus, rascadors, flautes i ara i adés cordes tibants que es picaven o s’estiraven. Sovint hi participaven els músics, els cantants i els dansaires de la mateixa cova o qualsevol que tingués una història per narrar. De vegades es dramatitzaven les històries mentre es narraven, però fos com fos que s’expressessin, la rondalla i el rondallaire eren el centre d’atenció principal.

Les històries podien abastar un camp molt ampli: mites, llegendes, història, aventures personals o descripcions d’indrets llunyans o imaginaris, de persones o d’animals. Una part del repertori dels rondallaires que tenia molta demanda eren els successos personals de les coves veïnes, les xafarderies, tant si eren serioses com divertides, tristes, reals o inventades. Tot s’hi valia, sempre que se sabés explicar. Els rondallaires errants també transmetien missatges personals, d’algú a un amic o un parent, d’un cap a un altre, d’un zelandoni a un altre, tot i que aquesta comunicació personal podia ser delicada. Un rondallaire havia de demostrar la seva vàlua perquè li confiessin missatges especialment confidencials o esotèrics entre caps de la zelandònia, i no tots en tenien.

Més enllà del cim, que era un punt elevat de la zona en un cert diàmetre, la terra descendia i després s’anivellava. L’Ayla es va enfilar dalt de tot i va començar a baixar, travessant en angle per un sender desdibuixat que feia poc s’havia obert en el vessant, ple de densos esbarzers i de pins escadussers i escarransits. Al peu del vessant es va apartar del sender, on les parres de baies del pendent donaven pas a un camp d’herba escadussera. En una antiga llera seca de riu, amb tantes pedres que quedava poc espai perquè cresqués la vegetació, va canviar de rumb i va seguir turó amunt.

El Llop semblava especialment encuriosit. Per a ell també era un territori nou, i el distreien totes les piles de terra o caus que desprenien alguna aroma nova. Van pujar per la rocosa llera de riu que havia travessat la pedra calcària en l’època en què hi baixava aigua; l'animal va tirar endavant i va desaparèixer darrere un turó de rocam desprès. L'Ayla esperava que el llop reaparegués en qualsevol moment, però després d’una bona estona es va començar a preocupar. Es va col·locar al costat de la pila de roques, va fer un cop d’ull pels voltants i, finalment, va fer el xiulet específic que li servia per cridar el llop. Va esperar. Va trigar una mica a veure que es movien els grans esbarzers de darrere de la pila i va sentir que alguna cosa sortia de sota l’espinosa gavarrera.

—On t’havies ficat, Llop? —va preguntar, inclinant-se per veure-ho amb els seus propis ulls—. Què hi ha sota aquests esbarzers que has trigat tant a tornar?

Va decidir esbrinar-ho i va agafar la motxilla per treure’n la destraleta que li havia fet en Jondalar. La va trobar al fons de tot. No era l’eina més adequada per obrir-se pas entre les llargues tiges plenes de punxes, però va aconseguir obrir una obertura que li permetia veure, no la terra, com es pensava, sinó una cavitat fosca. Va sentir curiositat.

Va retallar una mica més els esbarzers i va ampliar l’obertura per poder passar sense esgarrapar-se. La terra descendia cap al que semblava una cova, amb una entrada prou ampla. Aprofitant la llum que entrava per l’obertura que havia fet ella, es va endinsar en la cova, fent servir els mots de comptar per calcular els passos. Quan va arribar a trenta-u, va notar que s’acabava el descens i el corredor s'eixamplava. Encara es filtrava una mica de llum per l’entrada i quan els ulls se li van adaptar a la foscor, va veure que es trobava en una zona molt més gran. Va fer-hi un cop d’ull, va prendre una decisió i va recular.

—M’agradaria saber si algú coneix aquesta cova, Llop.

Amb la destral va obrir encara una mica més l’obertura, i després va anar a fer un cop d’ull a la zona. Apoca distància, envoltat d’esbarzers punxeguts, hi havia un pi amb agulles marrons. Semblava mort. Amb la destraleta de pedra, es va obrir una mica de pas entre les dures parres, va tocar una branca per veure si estava prou seca per escapçar-la. Tot i que s’hi va haver de penjar amb tot el pes, va aconseguir escapçar un tros de branca. Tenia la mà enganxosa. Va somriure quan va veure que la branca tenia gotetes fosques de brea. La branca aniria bé per fer una torxa, quan l’aconseguís encendre.

Va recollir uns branquillons secs i escorça del pi mort; llavors es va situar al mig de la llera seca i rocosa. Va treure els estris per fer foc de la motxilla i, fent servir l’escorça esbocinada i branquillons com a esca, i amb la pedra foguera i un tros de sílex, de seguida va encendre un foquet. Amb això, va encendre la torxa de pi. El Llop l’observava, i quan va veure que es tornava a dirigir a la cova, se li va avançar i s’hi va endinsar com havia fet la primera vegada, pel forat que l’Ayla havia obert entre el garbuix d'esbarzers. Feia molt, quan la llera seca era el riu que havia creat la cova, el sostre arribava més lluny, però s’havia esfondrat creant la pila de rocam que hi havia davant de l'obertura, en un costat del turó.

L'Ayla es va enfilar sobre el rocam, i va entrar per l'obertura que havia fet. Amb la llum tremolosa de la torxa, va baixar per la rampa de sorra i argila, comptant, com abans, les passes. Aquesta vegada només va haver de fer vint-i-vuit passes per arribar a la part plana; amb la torxa que il·luminava el camí, havia pogut fer unes passes més llargues. L’ampla galeria de l'entrada s'eixamplava en una cambra gran i arrodonida en forma de U. L’Ayla va alçar la torxa, va mirar, i se li va tallar la respiració.

Les parets, lluents de calcita cristal·litzada, eren superfícies resplendents, pures, netes i gairebé blanques. Va avançar a poc a poc i la claror de la torxa creava ombres animades al relleu natural que es perseguien per les parets com si tinguessin vida i respiressin. Es va acostar més a les parets blanques, que començaven una mica per sobre la seva barbeta —un metre i mig si fa no fa des del terra— amb una lleixa arrodonida de pedra marronosa, i s’estenien amunt en una corba que s'arquejava endins cap al sostre. Abans de la seva visita a la fonda cova de Penya de la Font no hi hauria pensat, però llavors es va imaginar el que podria fer un artista com en Jonokol en una cova com aquella.

L'Ayla va caminar amb molt de compte per la cambra, seguint la paret. El terra era fangós, desigual i relliscós. A l’extrem de la U, on es corbava, hi havia una entrada estreta a una altra galeria. Va aixecar la torxa per mirar a dins. Les parets de dalt eren blanques i corbades, però la zona baixa era un corredor estret i tortuós i va decidir no entrar-hi. Va continuar fent la volta i a la dreta de l’entrada de la galeria del fons hi havia un altre passatge, però només hi va fer un cop d’ull. Ja havia decidit explicar la troballa a en Jondalar i alguns altres i ensenyar-los la cova.

L'Ayla havia vist moltes coves, la majoria amb bells sortints de pedra suspesos del sostre o cortines d'estalactites que penjaven de les parets i els corresponents dipòsits d’estalagmites creixent de terra, però mai no n’havia vist cap com aquella. Era una cova de pedra calcària, però tenia una capa de marga impermeable que no deixava passar les gotes d’aigua saturada del carbonat de calci i impedia que es filtrés i formés estalactites i estalagmites. Per contra, les parets estaven cobertes de cristalls de calci que creixien molt poc, i formaven grans plafons blancs que tapaven els bonys i les cavitats del relleu natural de la pedra. Era un indret estrany i bell, la cova més bella que havia vist mai.

Va notar que la claror de la torxa disminuïa. Estava acumulant carbó a la punta, i això entumia la flama. En una altra cova, ella l’hauria picat contra una paret per fer caure la fusta cremada i revifar el foc, però això deixava una marca negra. En aquell indret se sentia obligada a anar amb compte, no podia espolsar el carbó i embrutar les parets blanques. Va triar un lloc de la zona de pedra fosca de baix. Part del carbó va caure a terra quan ella va picar la torxa amb la pedra, i li van agafar ganes de netejar-ho. Aquell indret tenia un no-sé-què de sagrat; desprenia espiritualitat, un halo d’un altre món, i ella no el volia denigrar de cap manera.

Llavors va bellugar el cap. «Només és una cova —va pensar—, per molt especial que sigui. Una mica de carbó a terra no hi farà cap mal». A més, va veure que el llop no tenia cap mania a marcar el lloc. Havia aixecat la pota de tant en tant, proclamant amb la seva aroma que aquell era el seu territori. Però les seves marques no arribaven a les parets blanques.

L'Ayla va tornar caminant al campament de la Novena Cova al més de pressa que va poder, desitjosa de parlar de la cova als altres. Fins que no va arribar i va veure gent que treia terra d'un forn excavat a terra i d’altres que preparaven menjar per ficar a dins, no va recordar que havia convidat gent a menjar l’endemà. Havia pensat recollir aliments per cuinar, caçar algun animal o trobar alguna planta comestible, i amb l’excitació de la cova se n'havia oblidat del tot. Va veure que la Marthona, la Folara i la Proleva havien agafat una anca sencera de bisó del clot fred que feien servir de magatzem.

El primer dia que havien arribat, el poble de la Novena Cova havia treballat per excavar un bon clot fins al nivell del subsòl permanentment gelat, per tal de conservar la carn que havien caçat abans de marxar i que no havien assecat. El poble dels zelandoniis vivia prou a prop de la glacera del nord perquè s’hi trobessin capes de terra permanentment glaçades, però això no volia dir que la terra estigués gelada tot l’any. A l’hivern, el sòl era dur com el gel, congelat en tota la superfície, però, a l’estiu, es desglaçava una capa en profunditats diferents, des de pocs centímetres a uns quants metres, segons la vegetació que cobria la superfície i la quantitat de sol o ombra que rebia. La carn emmagatzemada en un clot excavat fins a la capa gelada es mantenia fresca, tot i que a la majoria no li feia res que la carn es passés una mica, i a alguns fins i tot els agradava més el gust de la carn una mica podrida.

—Marthona, ho sento —va dir l’Ayla quan va arribar a la foguera principal—. He anat a buscar més menjar per l’àpat de demà, però he trobat una cova a la vora i se me n’ha anat del cap. És la cova més bonica que he vist en ma vida i us la volia ensenyar, a tots.

—No sabia que hi hagués coves aquí —va dir la Folara—. I encara menys d’especialment boniques. És gaire lluny?

—És a l’altre cantó d'aquell turó de darrere del campament principal —va explicar l'Ayla.

—Allà és on anem a buscar móres al final de l’estiu —va dir la Proleva—. No hi ha cap cova.

Altres persones havien sentit l’Ayla i s'havien acostat, entre elles en Jondalar i en Joharran.

—Té raó —va dir en Joharran—. No he sentit mai dir que hi hagués una cova.

—Estava amagada entre els esbarzers i una pila de rocam que tapava l’entrada —va dir l'Ayla—. De fet, l'ha trobada el Llop. Ensumava els esbarzers i ha desaparegut. Quan l’he xiulat, ha trigat força a tornar, i jo m’he quedat intrigada. M’he obert pas amb la destral i he trobat la cova.

—No deu ser gaire gran, oi? —va preguntar en Jondalar.

—Va per dins del turó, i déu n’hi do, Jondalar. És una cova insòlita.

—Ens la pots ensenyar? —va preguntar.

—Ja ho crec que sí. Per això he vingut, però ara crec que hauria de preparar el menjar de demà —va dir l’Ayla.

—Acabem d’encendre el foc al clot del forn —va dir la Proleva—, i hi hem ficat un munt de llenya. Trigarà una estona a cremar i escalfar les pedres de dins. Anàvem a col·locar el menjar a la lleixa de dalt, mentrestant, o sigui que hi podríem anar ara perfectament.

—Jo he convidat gent a venir a menjar i tothom treballa menys jo. Almenys hauria d’haver ajudat a excavar el forn per rostir la carn —va dir l'Ayla, tota avergonyida. Li feia l’efecte que no havia complert el seu deure.

—No hi pateixis tant, Ayla. Igualment n’havíem de fer un —va dir la Proleva—. I érem una bona colla. Ara gairebé tothom se n’ha anat al campament principal, però entre tots ho hem fet en un moment. Hem aprofitat l’ocasió.

—Anem a veure la teva cova —va dir en Jondalar.

—Però si marxem tots alhora, ens seguirà mig campament —va dir en Willamar.

—Hi podríem anar per separat i trobar-nos a la font —va proposar en Rushemar.

Ell era un dels que havia ajudat a excavar el clot, i llavors s’esperava que la Salova acabés d'alletar la Marsola per fer cap al campament principal. Al seu costat, la Salova li va somriure. El seu company no enraonava gaire, però quan ho feia sempre era per dir alguna cosa assenyada. Va mirar la Marsola, que estava asseguda a terra. Hauria d’agafar un mantell per portar-la a sobre, però li feia il·lusió sortir d’exploració.

—Bona idea, Rushemar, però crec que en tinc una de millor —va dir en Jondalar—. Podem arribar a la part de darrere del turó pujant pel nostre rierol i girant més amunt. El munt de roques de darrere l’estany no és gaire lluny d'aquí. Jo m’hi vaig enfilar per veure si trobava sílex entre aquell munt de rocs, i vaig tenir un bon panorama del paisatge.

—Perfecte! Som-hi —va dir la Folara.

—També la voldria ensenyar a la Zelandoni i en Jonokol —va dir l’Ayla.

—I com que és el seu territori, crec que seria convenient demanar a en Tormaden, el cap de la Dinovena Cova, que ens hi acompanyi —va afegir la Marthona.

—Tens tota la raó, mare. Per dret, l’haurien d'explorar ells primer —va dir en Jondalar—. Però com que no l’han trobada en tot el temps que fa que viuen aquí, crec que podem fer una exploració conjunta. Aniré a demanar a en Tormaden que ens acompanyi. —El cap va somriure—. Però no li diré per què. Li diré que l’Ayla ha trobat una cosa i ens la vol ensenyar.

—Em sembla que vinc amb tu, Joharran, i passaré per l’allotjament de la zelandònia a preguntar a la Zelandoni i en Jonokol si volen venir —va dir l'Ayla.

—Qui més vol venir? —va preguntar en Joharran. Tots els que hi eren van manifestar el seu interès, però com que gairebé les dues-centes persones si fa no fa que constituïen la Novena Cova eren al campament principal, no eren tants com haurien pogut ser. Fent servir els mots de comptar, van calcular unes vint-i-cinc persones, i van pensar que era un grup acceptable, sobretot perquè pensaven arribar-hi caminant en una altra direcció—. Som-hi, aniré al campament principal amb l’Ayla. Jondalar, tu emporta’t els altres per darrere i ens trobarem al peu del vessant, darrere de la font.

—Agafa alguna cosa per tallar tiges punxegudes, Jondalar, torxes i els estris de fer foc —va demanar l’Ayla—. Jo només he entrat a la cambra gran, però he vist un parell de passatges que sortien d’allà.

La Zelandoni i altres membres de la zelandònia, inclosos uns quants acòlits nous, preparaven la reunió amb les dones que estaven a punt d’aparellar-se; La Que Era Primera no parava mai a les Trobades d'Estiu. Però quan l'Ayla li va demanar de parlar amb ella en privat, va percebre pel posat de la noia que podia ser important. L’Ayla li va explicar el descobriment de la cova, i que un grup de persones de la Novena Cova havien quedat darrere la font al més aviat possible per anar-la a veure. Com que la dona dubtava, l’Ayla va insistir que en Jonokol hi havia d'anar, si més no. Allò va picar la curiositat de la Primera, que va decidir anar-hi ella també.

—Zelandoni de la Catorzena, em vols substituir en aquesta reunió? —va demanar la Primera a la que sempre havia volgut ser la Primera—. He de resoldre un assumpte de la Novena Cova.

—Amb molt de gust —va dir la dona més gran. Estava encuriosida, com tots, per saber què podia ser tan decisiu perquè la Primera deixés una reunió important, però alhora la satisfeia haver estat escollida per substituir-la. Potser la Primera començava a valorar-la.

—Jonokol, vine amb mi —va dir la Zelandoni de la Novena al seu Primer Acòlit. Això encara va augmentar més la curiositat dels congregats, però ningú no hauria gosat preguntar res, ni tan sols en Jonokol, que estava content perquè tard o d’hora se n'assabentaria.

A en Joharran li va costar una mica trobar en Tormaden, i convèncer-lo perquè ho deixés tot i els acompanyés, sobretot perquè el cap de la Novena no li volia dir de què es tractava.

—L’Ayla ha trobat una cosa que creiem que hauries de conèixer, ja que es tracta del teu territori —va dir en Joharran—. Ja ho saben unes quantes persones de la Novena Cova perquè eren davant quan ella ens ho ha explicat, però crec que ho hauries de veure tu abans que corri la veu pel campament. Ja saps com s’escampen els rumors.

—Ho consideres realment important? —va preguntar en Tormaden.

—No t’ho demanaria, si no —va insistir en Joharran.

L'Ayla es va adonar que l'excursió a la cova s’havia convertit en una aventura per a la Novena Cova, fins al punt que hi havia gent que es volia endur menjar o cistells, a més de torxes, com si fos una sortida de recol·lecció. La majoria s’alegrava d'haver-se quedat al campament i haver sentit l'Ayla, perquè així serien els primers a veure la cova que la interessant dona que havia portat en Jondalar considerava tan especial. Donaven per fet que la bellesa consistiria en formacions d’estalactites, que seria una cova com l’anomenada Gruta Joliua, que estava situada a prop de la Novena Cova.

Van trigar una bona estona a trobar-se tots. En Joharran i en Tormaden van ser els últims d’arribar, però els que hi havien arribat primer, el grup de la Novena Cova, van esperar protegits pel vessant del turó. Un grup nombrós de gent dalt de la carena hauria cridat l’atenció del campament principal i ells no es volien fer veure. El secretisme afegia interès a l’aventura; de tant en tant, algú pujava a la font i, des de darrere els arbres, vigilava si venien l’Ayla i els dos zelandonis o en Joharran amb el cap de la Dinovena Cova.

Després d’intercanviar breus salutacions formals —l'Ayla ja havia conegut en Tormaden a la Dinovena Cova poc després d'arribar— ella i el Llop van agafar el caminoi que travessava el turó de parres de móres madures, guiant els altres. Ella havia fet un senyal al llop perquè no s’allunyés del seu costat, i semblava que a ell ja li estava bé. Amb tanta gent, el Llop se sentia protector, i ella no volia que el gran carnívor esverés ningú, tot i que els de la Novena Cova ja s’hi començaven a acostumar. Els divertia la reacció que l’animal causava en la resta de pobles de la Trobada, i la inevitable atenció que rebien a causa d’ell.

Un cop a baix, va girar cap a la llera seca del riu. Quan va arribar, primer van veure les restes del seu foc, però de seguida van notar el forat obert en els gruixuts esbarzers. En Rushemar, en Solaban i en Tormaden es van posar immediatament a fer més gran l’obertura, mentre en Jondalar encenia un foc. Cada vegada estaven tots més encuriosits per la cova, sobretot en Jondalar. Quan van tenir unes quantes torxes enceses, van passar un per un pel fosc forat que havien obert entre els esbarzers.

En Tormaden estava atònit. Veia una cova que no tenia ni idea que existís. Només anaven a aquell turó quan les móres estaven madures. Era una zona enorme de baies silvestres que tapava tot el turó, i que es renovava cada any, i els proveïa de més fruita de la que podien recollir, fins i tot en una Trobada d’Estiu. A ningú no se li havia acudit obrir un forat als esbarzers, i encara menys buscar-hi una cova.

—Com és que t’has posat a tallar els esbarzers aquí, Ayla? —va preguntar en Tormaden quan entraven per la fosca obertura.

—Ha estat el Llop —va dir ella, mirant-lo—. L’ha trobada ell. Jo buscava alguna cosa per al menjar de demà, una llebre o un gall boscà. El Llop m’ajuda de vegades a caçar, té bon nas. Ha desaparegut darrere aquesta pila de rocam, per sota les parres, i trigava molt a tornar. M’ha intrigat. He tallat unes branques i he descobert la cova, he sortit, he encès una torxa i he tomat a entrar.

—Ja m’imaginava que havies de tenir una bona raó —va dir, conscient tant de la seva estranya manera de parlar, com d’ella mateixa. Era una dona bonica, sobretot quan somreia.

Amb l’Ayla i el Llop al capdavant i en Tormaden darrere d’ella, tots dos amb un torxa, van entrar en fila índia. La Zelandoni i en Jonokol darrere en Tormaden, i després en Joharran, la Marthona i en Jondalar. L’Ayla va veure que la gent s'havia col·locat intuïtivament per l'ordre que utilitzaven en les ocasions molt especials o formals, com un funeral, tret que ella anava al capdavant, i això la posava una mica nerviosa. No creia que es mereixés ser la primera d’una fila com aquella.

Un cop a dins va esperar que tothom hagués entrat. L’última va ser la Lanoga amb la Lorala a coll, filles de la parella d’en Laramar, la Tremeda, i la família que tenia l’última posició social. Els va somriure i va ser corresposta amb un tímid somriure de la Lanoga. L’Ayla s'alegrava que hagués vingut. La Lorala anava adquirint l’aspecte rodanxó propi d'un infant de la seva edat, i començava a pesar molt per a la seva mare substituta, que es comptava només onze anys, però la Lanoga no semblava gens amoïnada per això. La noia seia amb les mares joves de la cova, i quan les sentia parlar amb orgull dels seus infants, de vegades intervenia per explicar alguna gesta de la Lorala.

—Vigileu, que el terra rellisca —va dir l’Ayla guiant el grup cap a baix. Amb tantes torxes, es veia fàcilment que la galeria de l’entrada s'eixamplava i el terra baixava. L'Ayla va notar la freda humitat de la cova, l’olor ferrosa de l'argila molla, un so esmorteït d’aigua que gotejava, i la respiració dels altres, però ningú no deia res. La cova inspirava silenci i fins i tot els nens parlaven baixet.

Quan va notar que el terra s’aplanava, va parar i va abaixar la torxa. Els altres van fer el mateix, mirant-se els peus i on trepitjaven. Quan tots van ser a la zona plana, l’Ayla va aixecar la torxa ben amunt. Els altres van fer el mateix i una colla de «Oh» i «Ah» involuntaris van ser seguits d’un silenci admirat com si s'haguessin quedat tots sincerament commoguts amb les magnífiques parets blanques de calcita cristal·litzada, emmotllades a la forma de la roca, i resplendint amb la claror de les torxes com si tinguessin vida pròpia. La bellesa de la cova no tenia res a veure amb les estalactites perquè la cova no en tenia cap; la bellesa de la cova procedia d’una aura potent, màgica, sobrenatural i espiritual.

—Oh, Gran Mare Terra! —va dir La Que Era Primera—. Aquest és el seu santuari. És la seva matriu. —Es va posar a cantar, amb la seva magnífica veu plena i vibrant:

La veu va ressonar a les parets creant una sensació d’acompanyament. Llavors algú es va posar a tocar la flauta i la va acompanyar de veritat. L’Ayla va buscar l'intèrpret amb la mirada. El que feia música era un jove que no coneixia. Li sonava vagament, però sabia que no pertanyia a la Novena Cova. Per l'abillament va deduir que pertanyia a la Tercera, i de seguida va saber per què li sonava. S’assemblava al cap de la Tercera Cova, en Manvelar. Va intentar recordar si l’hi havien presentat i li va venir al cap el nom de Morizan. Era al costat de la Ramila, la noia grassoneta i bufona de cabells castanys que era amiga de la Folara. Devia estar de visita al seu campament i s’havia afegit a l'excursió.

Tots s’havien afegit a La cançó de la Mare i havien arribat a una part especialment profunda:

Tot d’una l'Ayla va tenir una sensació que ja havia tingut abans, però no gaire llarga: una sensació de presagi. Des de l’Assemblea de Clans, quan en Creb havia descobert de manera inexplicable que ella era diferent, de tant en tant havia sentit aquell temor, aquella estranya desorientació, com si ell l’hagués canviada. Va sentir un formigueig, una coïssor, unes basques que li van posar la pell de gallina, i una gran feblesa; es va esgarrifar i el record d’una foscor més pregona que cap cova se li va fer real. Al fons de la gola va sentir el gust de la freda marga i els bolets dels antics boscos primitius.

Un bram rabiós va esquinçar el silenci, i les persones que observaven van recular esverades. L’enorme ós de les cavernes va empènyer la porta de la gàbia i la va llençar a terra amb un espetec. L’ós embogit era lliure! En Broud se li va enfilar a les espatlles, dos homes més se li penjaven de la pell. De sobte un va caure en les urpes de l’animal monstruós, però el seu crit agonitzant es va estroncar quan la forta abraçada de l’ós li va partir l'espinada. Els mog-urs van recollir el cos i, amb solemne dignitat, el van portar a dintre de la cova. En Creb, amb la capa de pell d’ós, anava al capdavant.

L’Ayla fitava les restes d'un líquid blanc en un bol de fusta esquerdat. Es va angoixar, havia fet alguna cosa malament. No havia d'haver sobrat gens de líquid al bol. Se’l va acostar als llavis i va beure. La seva perspectiva va canviar, es va encendre una llum blanca al seu interior, i va ser com si cresqués i mirés des de dalt les estrelles que il·luminaven el camí. Les estrelles van passar a ser llumetes tremoloses que il·luminaven el corredor d’una llarga i inacabable cova. Aleshores una llum vermella, al final, es va fer més gran, omplint la seva visió, i amb una sensació fosca i marejadora va veure els mog-urs asseguts en cercle, mig amagats per les columnes d’estalagmites.

S’enfonsava en un abisme negre, petrificada de por. De sobte en Creb era allà, amb la llum fluent del seu interior, ajudant-la, sostenint-la, apaivagant els seus temors. La va guiar en un estrany viatge cap als seus mutus inicis, a través d’aigües salades i doloroses glopades d'aire, terra margalosa i arbres que s'enfilaven amunt. Llavors eren a terra, caminant sobre les dues cames, una gran distància, cap a l’est i la gran mar d'aigua salada. Van arribar a una paret elevada que donava al riu i una plana, amb un recer fondo sota un llarg sortint; era la cova d’un antic avantpassat d'ell. Però quan s’acostaven a la cova, en Creb es va començar a esvanir i la va deixar sola.

L’escena es tornava boirosa. En Creb desapareixia ràpidament, gairebé no hi era. Ella va examinar el paisatge, desesperada, buscant-lo. Llavors el va veure dalt de tot del penya-segat, sobre la cova del seu avantpassat, a prop d’un gran còdol, una llarga columna de roca lleugerament aplanada que s’inclinava per sobre la vora, com si estigués congelada i alhora a punt de caure. El va cridar, però ell s’havia fos en la roca. L’Ayla estava desolada: en Creb se n'havia anat i estava sola. Aleshores va aparèixer en Jondalar.

Es va veure movent-se a gran velocitat per mons desconeguts i va sentir altra vegada el terror del buit fosc, però aquesta vegada era diferent. Era amb en Mamut, i tots dos estaven aterrits. Aleshores, dèbilment, de molt lluny, va sentir la veu d’en Jondalar, curulla d’amor i de por, cridant-los, fent-los tornar, a tots dos, amb la força pura del seu amor. En un instant ella havia tornat, sentint un fred glacial als ossos.

—Ayla, que et trobes bé? —va dir la Zelandoni—. Tremoles tota.