Agraïments

Estic més agraïda del que puc expressar a les moltes persones que m’han ajudat a aprendre més coses del món antic en què vivien els humans quan les glaceres avançaven molt al sud dels marges actuals i cobrien un quart de la superfície de la terra. Tanmateix, hi ha detalls que he decidit utilitzar, sobretot pel que fa a certes teories i la situació temporal de certs indrets i successos, que poden no ser acceptats per la majoria de la comunitat professional en aquest moment. Alguns poden ser descuits, però d’altres s'han triat expressament, normalment perquè li semblava més adequat a aquesta novel·lista subjectiva que ha de parlar de persones amb comprensió de la naturalesa humana i amb una motivació lògica per a les seves accions.

Especialment, vull agrair al doctor Jean-Philippe Rigaud, el qual vaig conèixer en el meu primer viatge a Europa a la seva excavació arqueològica, anomenada Flageolet, del sud-oest de França, antigament un camp de caça en un vessant que donava a una plana ampla i esponerosa on vivien els animals migradors de l’Era Glacial. Tot i que aleshores jo era una novel·lista americana desconeguda, va dedicar temps a explicar-me alguns dels seus descobriments d’aquella excavació, i em va ajudar a organitzar una visita a la cova de Lascaux. Vaig plorar quan vaig veure aquell santuari d’esplendor prehistòric pintat per aquells humans moderns primerencs de l'Alta Europa Paleolítica, els cromanyons, una obra que encara es pot comparar amb la millor d’avui.

Més tard, quan ens vam tomar a trobar a La Micoque, una excavació neandertal molt antiga, vaig començar a copsar el sentit d’una època única al començament de la nostra prehistòria, quan els pruners humans moderns anatòmicament van arribar a Europa i es van trobar els neandertals que hi vivien des de molt abans de l’Era Glacial. Com que volia comprendre el procés que s’utilitza per esbrinar detalls dels nostres antics avantpassats, el meu marit i jo vam treballar una temporada a l’excavació més recent del doctor Rigaud, Grotte Seize. També em va parlar del ric i enorme assentament que avui s’anomena Laugerie Haute, però que jo he anomenat Novena Cova dels Zelandoniis.

El doctor Rigaud m’ha ajudat al llarg de tota la sèrie, però sobretot li agraeixo la seva ajuda per a aquest llibre. Abans de començar a escriure Els refugis de pedra, vaig agafar tota la informació que havia recollit sobre la regió i a partir d’allò vaig escriure l'escenari general de la història, posant els meus noms als assentaments i descrivint el paisatge perquè quan necessités la informació la tingués fàcilment localitzable i redactada per mi. He fet una infinitat de preguntes a molts científics i altres especialistes, però no he demanat mai a ningú que em revisés l'obra abans de publicar-la. Sempre m’he fet responsable del tot de les meves decisions a l'hora de triar els detalls que utilitzava en els meus llibres, de la manera com vaig decidir utilitzar-los, i de la imaginació que hi he posat, i encara me'n faig. Però com que l’escenari d'aquesta novel·la és molt conegut, no sols pels arqueòlegs i altres professionals, sinó també per les moltes persones que han visitat la regió, necessitava estar segura que els detalls de la meva ambientació serien el més precisos possible, i per això vaig fer una cosa que no havia fet mai: vaig demanar al doctor Rigaud, que coneix la regió i és un expert arqueòleg, que es llegís les moltes pàgines de material d'ambientació per si hi havia algun error flagrant. No m’adonava de la feina ingent que li demanava i li agraeixo profundament el temps i l'esforç que hi va dedicar. Em va fer el compliment de dir que la informació era prou precisa, però també em va explicar algunes coses que jo no sabia o no havia entès, que així vaig poder corregir i incorporar. La resta d’errors que hi ha són només meus.

Estic molt agraïda a un altre arqueòleg francès, el doctor Jean Clottes, a qui vaig conèixer a través del seu col·lega, el doctor Rigaud. A Montignac, en la celebració del 50è Aniversari del descobriment de la Cova de Lascaux, va tenir l’amabilitat de traduir-me en veu baixa l'essència d'algunes de les presentacions que es feien en francès a la conferència que van tenir lloc arran de la celebració. D’aleshores ençà ens hem trobat a ambdós costats de l'Atlàntic, i no sé com li puc agrair la seva amabilitat i generositat excepcionals dedicant-me temps i ajuda. M’ha guiat per moltes coves pintades i gravades, especialment a la regió propera als Pirineus. A més de les coves fabuloses de la propietat del comte Begouen, em va impressionar especialment Gargas, que té molts més tresors que les empremtes que l’han fet famosa. També agraeixo més del que puc expressar la meva segona visita amb ell a les fondàries de la cova de Niaux, que va durar sis hores i va ser una revelació meravellosa, en part perquè aleshores ja sabia moltes més coses de les coves pintades que al començament. Encara que no hagi inclòs aquests indrets a la narració, van ser molt instructives les xerrades amb ell sobre conceptes i idees, sobretot pel que fa a les raons que els cromanyons podien tenir per decorar les coves i els habitatges.

Vaig fer la meva primera visita a la cova de Niaux al peu dels Pirineus el 1982, per la qual dono les gràcies al doctor Jean-Michel Belamy. Niaux em va deixar una fonda empremta: els animals pintats a les parets del Saló Negre, les petjades de nens, els bellíssims cavalls pintats molt al fons de l’enorme caverna al costat del petit llac, i moltes coses més. Em va commoure profundament l’últim regal del doctor Belamy de l'excepcional primera edició del primer llibre sobre la cova de Niaux.

Sento una immensa gratitud pel comte Robert Begouen, que ha protegit i conservat les notables coves de les seves terres, L’Enlene, Tuc d’Audoubert i Trois Frères, i ha fundat un museu únic per als estris que se n’han excavat amb tanta cura. Em vaig commoure amb les dues coves que vaig visitar i li estic molt agraïda, com també al doctor Clottes, per guiar-me en les meves visites.

També vull donar les gràcies al doctor David Lewis-Williams, un home amable i amb conviccions fortes, el treball del qual amb els boiximans de l’Àfrica i les notables pintures a les roques dels seus avantpassats ha engendrat idees profundes i fascinants i diversos llibres, un dels quals escrit en col·laboració amb el doctor Clottes, The Shamans of Prehistory, que proposa que els antics pintors de la cova francesa podien haver tingut raons semblants per decorar els murs rocosos de les seves coves.

També li dec les gràcies al doctor Roy Larich per la seva ajuda i especialment per obrir la porta protectora de metall i ensenyar-me el notable cap de cavall tallat en relleu a la paret de la cova més baixa de Commarque.

Vull donar les gràcies al doctor Paul Bahn per ajudar-me a comprendre algunes de les presentacions a la conferència de l’aniversari de Lascaux traduint-me-les. Gràcies a ell, vaig tenir l’honor de conèixer tres dels homes que havien descobert de petits la preciosa cova de Lascaux als anys 1940. No vaig poder contenir les llàgrimes quan vaig veure les parets plenes d’unes pintures policromes de tanta volada; m'imaginava la impressió que devia fer en els quatre nois que havien seguit un gos dins del forat i van ser els primers de veure la cova des que la seva entrada es va esfondrar 15.000 anys abans. El doctor Bahn ha estat una gran ajuda, tant parlant amb ell com amb els seus llibres sobre la intrigant era prehistòrica que és el tema d’aquesta sèrie de novel·les.

Sento un gran afecte i gratitud pel doctor Jan Jelinek amb qui vaig parlar sobre l’Era Superior Paleolítica. Les seves idees sobre les persones que vivien durant l’època en què humans anatòmicament moderns es van instal·lar a Europa i es van trobar els neandertals que hi vivien són de gran valor. També vull donar les gràcies als editors txecs per la seva ajuda en les traduccions dels llibres anteriors d’aquesta sèrie.

Vaig llegir els llibres del doctor Alexander Marshack, que va ser pioner en la tècnica d’examinar estris tallats amb un microscopi, molt abans que jo el conegués i agraeixo els esforços que ha fet per comprendre els cromanyons i els neandertals, i els articles que em van enviar. Em van impressionar les convincents i reflexives teories dels seus estudis, i segueixo llegint la seva obra plena de percepcions intel·ligents i penetrants sobre les persones que van viure durant la darrera Era Glacial.

Durant els tres mesos que vaig viure a prop de Les Eyzies de Tayac, al sud-oest de França, investigant per a aquest llibre, vaig visitar la cova de Font-de-Guame moltes vegades. Estic en deute especialment amb Paulette Daubisse, que era directora i dirigia el personal que guiava els visitants en aquella cova antiga i bellament pintada, per la seva amabilitat, i sobretot per fer-me una visita individual. Va treballar molts anys en aquell lloc singular i se’l coneixia com si fos casa seva. Em va ensenyar moltes formacions i pintures que no s’acostumen a ensenyar a tots els visitants —allargaria massa les visites— i li estic més agraïda del que ella es pot imaginar per les idees úniques que em va donar.

També vull donar les gràcies al senyor Renaud Bombard de Presses de la Cité, el meu editor francès, per la seva bona disposició a buscar-me el que necessitava, sempre que era a França investigant. Tant si es tractava de buscar un lloc per fer còpies d’un gran manuscrit que no fos gaire lluny d'on jo m'estava i tingués algú que parlés anglès per poder explicar-li el que necessitava, com un bon hotel a la regió fora de temporada quan molts hotels eren tancats, o un restaurant fabulós a la vall del Loira on poguéssim celebrar l’aniversari d'uns bons amics, o reserves d’última hora per a una zona turística de la Mediterrània que resultava que em venia de pas per visitar un assentament. Fos el que fos, el senyor Bombard sempre se’n sortia, i jo l’hi agraeixo.

Per poder escriure aquest llibre, vaig haver d’aprendre més arqueologia i paleoantropologia i en això em van ajudar unes quantes persones. Un agraïment sincer al doctor Ronald Naito, doctor en medicina interna a Portland, Oregon, i metge personal meu durant molts anys, que em rebia després de les hores de consulta i responia les meves preguntes sobre els símptomes i el curs de certes malalties i ferides. També vull donar les gràcies al doctor Brett Bolhofner, doctor en medicina ortopèdica a St. Petersburg, Florida, per la seva informació sobre els traumes i les ferides òssies, però encara més per arreglar el maluc i la pelvis del meu fill després d’un accident d'automòbil. Gràcies també a Joseph J. Pica, cirurgià ortopèdic i traumatòleg i metge ajudant del doctor Bolhofner, per les seves útils explicacions sobre les ferides internes i la cura que va tenir del meu fill. També agraeixo la xerrada amb Rick Frye, voluntari d’urgències a l'estat de Washington, sobre què fer en una urgència mèdica.

Gràcies també al doctor John Kallas, de Portland, Oregon, expert en plantes silvestres, que contínuament experimenta processant-les i coent-les, per compartir els seus amplis coneixements no sols de les plantes silvestres comestibles, sinó també de les cloïsses, els musclos i els vegetals marins. No sabia que hi hagués tantes menes d’algues comestibles.

I gràcies molt especials a Lenettre Stroebel, de Prineville, Oregon, que ha estat criant cavalls per tornar a obtenir la raça tarpan original, i ha trobat característiques interessants. Per exemple, tenen unes peülles tan dures que no necessiten ferradures ni en un terreny rocós, tenen la crinera dreta, i tenen senyals distintius semblants als dels cavalls pintats en algunes parets de les coves, com ara les potes i la cua fosques, i de vegades ratlles als flancs. I tenen un color gris preciós que es diu gruya. No sols em va permetre veure els cavalls, sinó que me’n va explicar moltes coses i després em va enviar unes fotografies meravelloses d'una de les seves eugues donant a llum, que em van donar la base per descriure el naixement del pollí de la Whinney.

Dono les gràcies a Claudine Fisher, professora de francès a la Universitat Estatal de Portland i cònsol honorària de França a Oregon, per les traduccions del francès del material d’investigació i la correspondència, i per aconsellar-me sobre aquest i altres manuscrits, com també en d’altres detalls francesos.

Als primers lectors, Karen Auel-Feure, Kendall Auel, Cathy Humble, Deanna Sterett, Claudine Fisher i Ray Auel, que van llegir ràpidament un primer esborrany i em van fer suggeriments constructius, gràcies.

Estic en deute amb Betty Prashker, la meva intel·ligent i sàvia editora. Els seus suggeriments són sempre útils i les seves idees no tenen preu.

Moltíssimes gràcies a la meva agent literària, Jean Naggar, que va venir fins aquí per llegir el primer esborrany, i juntament amb el seu marit, Serge Naggar, em va fer alguns suggeriments, però em va dir que anava pel bon camí. Ha estat al meu costat des del començament, fent miracles amb aquesta sèrie. Gràcies també a Jennifer Weltz de l’Agència Literària Jean V. Naggar, que treballa amb Jean, per continuar fent miracles, sobretot amb els drets estrangers.

Amb molta aflicció, ofereixo la meva gratitud in memoriam, a David Abrams, professor d’antropologia i arqueologia de Sacramento Califòrnia. El 1982, David i la seva ajudant d’investigació i futura esposa, Diane Kelly, ens van portar a Ray i a mi en el primer viatge de recerca a Europa —França, Àustria, Txecoslovàquia i Ucraïna (aleshores Rússia)— per visitar per primera vegada alguns dels indrets on tenen lloc els llibres de la sèrie Els Fills de la Terra, fa 30. 000 anys. Vaig poder copsar l’essència dels llocs i això em va ajudar enormement. Ens vam fer amics de David i Diane, i ens hem anat veient, tant aquí com a Europa. Va ser molt dolorós saber que estava malalt —era massa jove— però ell va viure amb perseverança més temps del que es podia preveure, sempre amb una actitud admirablement positiva. El trobo a faltar.

Haig de donar les gràcies a un altre amic in memoriam, Richard Ausman, que em va ajudar a escriure aquests llibres dissenyant llocs còmodes on jo pogués viure i treballar. «Oz» tenia un geni especial per crear cases belles i eficients, però per sobre d’això, havia estat un bon amic meu i d’en Ray des de feia anys. Creia que li havien agafat el càncer a temps, i es va casar amb la Paula esperant passar molts anys amb ella i els seus fills, però no va poder ser. M’afligeix que no sigui amb nosaltres.

N'hi ha molts més als quals segurament hauria de donar les gràcies per les seves idees i la seva ajuda, però ja m’he allargat massa i acabaré amb el que compta més. Estic agraïda a Ray, pel seu amor, el seu suport i el seu ànim, per contribuir que tingués temps i espai per treballar malgrat els meus estranys horaris, i per ser-hi.