Capítol 14

L'endemà, el grup de persones que va tornar a la Novena Cova estava d'un humor taciturn. La caça havia estat reeixida, però el preu que n’havien hagut de pagar havia estat massa alt. Tan bon punt van arribar, en Joharran va deixar el cos d’en Shevonar en mans de la zelandònia perquè el preparessin per a l'enterrament. El van posar en un extrem del refugi, a prop del pont que conduïa a riu Avall, perquè la Zelandoni, la Relona i uns quants més el rentessin i el vestissin amb la indumentària i les joies cerimonials.

—Ayla —va dir la Zelandoni quan s’acostaven a casa de la Marthona—. Necessitarem l’ocre roig que vas dir que m'aniries a buscar.

—Hi aniré ara mateix —va contestar l’Ayla.

—Vine amb mi. Et donaré un cistell especial i un estri per a extreure’l —va dir la dona.

La Zelandoni la va guiar cap a les seves estances i va apartar la cortina perquè l’Ayla hi entrés. No havia estat mai a l’habitatge de la doniera, i se’l va mirar amb interès. Hi havia alguna cosa que li feia pensar en la llar de l’Iza, potser les moltes fulles i plantes que hi havia i que penjaven de cordills, lligats a la paret del fons de l’estança principal. Hi havia uns quants llits drets recolzats als plafons de paret de la part frontal, però l’Ayla estava segura que allà no era on dormia la dona grossa. Semblava haver-hi dues cambres més. A través d’una obertura va veure que una semblava una zona de cuina i es va imaginar que l'altra havia de ser un dormitori.

—Aquí tens el cistell i el pic per a recollir la terra roja —va dir la Zelandoni, passant-li un sòlid contenidor tacat de vermell per l’ús i una eina de cavar, com una aixa amb un fort mànec de banya.

L'Ayla va sortir de les estances de la Zelandoni amb el cistell i el pic. La Zelandoni va sortir amb ella i va fer cap a l'extrem sud del refugi. El Llop havia trobat un lloc al porxo de pedra on li agradava reposar apartat de les persones i des d’on en podia observar les activitats. Quan va veure l’Ayla, va córrer immediatament darrere d’ella. La doniera es va aturar.

—Crec que fóra bona idea que el Llop no s’acostés al cos d'en Shevonar —va dir—. Pel seu bé. Fins que estigui enterrat en terra sagrada, el seu esperit vaga lliurement i està molt desorientat. Sé com protegir les persones, però no sé com defensar un llop, i em fa por que l'ànima d’en Shevonar no provi d'habitar aquest animal. He vist llops que embogien i treien escuma per la boca. Em sembla que ho fan per desprendre’s d'alguna cosa, potser un esperit malèfic o desorientat. La mossegada d’un animal en aquest estat seria mortal, com un verí.

—Aniré a buscar la Folara i li demanaré que el vigili quan hagi tornat amb l’ocre roig —va contestar l'Ayla.

El Llop la va seguir pel camí cap al lloc on ella i en Jondalar havien anat a banyar-se poc després d’arribar. L’Ayla va omplir el cistell gairebé del tot i va tornar a pujar pel camí. Va veure la Folara parlant amb la seva mare i li va fer saber la recomanació de la Zelandoni. La noia va somriure, encantada de poder-se quedar el llop. La seva mare li acabava de demanar que l’ajudés a preparar el cos. No en tenia gens de ganes, i sabia que la Marthona no negaria la seva petició a l’Ayla.

—Més val que el tinguis a casa de la Marthona. Si vols sortir, tinc una corda especial que se li posa al coll sense escanyar-lo. Al Llop no li agrada gaire, però s’hi conforma. Vine i t’ensenyaré com se li ha de posar —va dir l'Ayla.

Llavors va anar cap a la punta de la lleixa i va donar l’ocre roig a la Primera. S’hi va quedar per ajudar a rentar i vestir el cos d'en Shevonar. La mare d’en Jondalar, que ho havia fet moltes vegades, se’ls va afegir de seguida, i va dir a l’Ayla que la Folara havia convidat uns quants joves a la casa i que el Llop semblava ben content.

L'Ayla tenia curiositat per saber quina roba posaven al caçador mort, però d'entrada no va voler manifestar-la. L’abillament consistia en una túnica tova i baldera feta amb pells de diferents animals tenyides de diferents colors i cosides entre si, amb dibuixos intricats i adornaments fets de granisses, petxines i serrells. La túnica se cenyia als malucs amb una faixa acolorida d’una roba teixida. Els pantalons, no tan elaborats, feien joc amb la túnica, igual que el calçat que cobria fins als panxells, que tenia un serrell i una vora als extrems. Al coll, hi havien col·locat artísticament collarets de petxines, de granisses i de dents de diversos animals, i també talles d’ivori.

Aleshores van posar el cos damunt d’unes planxes de pedra calcària tapades amb una mena de manta flexible feta amb herbes teixides que formaven dibuixos acolorits amb l'ocre vermell. Van subjectar unes cordes als extrems de les planxes de manera que, segons va explicar la Marthona a l’Ayla, es poguessin lligar i embolicar totalment el cos. Després, les puntes de les cordes es subjectarien al voltant del cos amortallat. Sota la manta hi havia una mena de xarxa de corda de lli que es podia penjar d’unes vares, com una hamaca, i que permetia transportar el cos a terra sagrada i dipositar-lo a la tomba.

En Shevonar havia estat fabricant de llances i per això al costat del seu cos es van deixar les seves eines, juntament amb unes quantes llances acabades i amb les parts d’unes altres en què estava treballant, formades amb unes canyes de fusta, ivori i puntes de sílex, i també els tendons, els cordills i la cola que utilitzava per subjectar-les. Els tendons i els cordills es feien servir per lligar les puntes a les canyes i per unir seccions de peces curtes que permetien fer llances més llargues que després es reforçaven amb brea resinosa o cola.

La Relona havia portat les coses de les seves estances i sanglotava afligida tot col·locant el redreçador de canyes preferit d’en Shevonar ben a prop de la mà dreta del cadàver. La tija estava feta amb una banya de cérvol roig que partia des del centre de la banya fins a les primeres pues que es bifurcaven. Després de tallar les pues, es feia un bon forat a l’extrem més ample, per on el banyam es començava a bifurcar. L’Ayla es va adonar que s'assemblava a l'eina que havia portat en Jondalar i que havia estat del seu germà Thonolan.

L'eina duia gravats d'animals, com ara una ovella de les muntanyes estilitzada, amb unes llargues banyes, i diversos símbols. Va recordar que en Jondalar li havia dit que això aportava força al redreçador perquè les llances volessin ben rectes, i que exercia una atracció irresistible sobre l’animal al qual s'apuntava, que permetia matar-lo d’una manera impecable. També hi donava un toc estètic que era molt agradable.

Mentre preparaven el cos d’en Shevonar sota la supervisió de la Zelandoni, en Joharran dirigia un altre grup que construïa un refugi temporal. El sostre era fet amb una capa fina d’herbes premsades i es sostenia sobre unes estaques. Quan el cos va estar a punt, van posar el sostre al seu damunt i després el van envoltar amb uns plafons mòbils. Els zelandoniis van entrar al refugi per celebrar el ritual que havia de mantenir a prop del cos i dins del refugi l’esperit vagant.

Quan van acabar, tots els que havien tocat, manipulat o treballat a prop de l’home la força del qual havia abandonat el seu cos es van haver de purificar ritualment. L’aigua era l'element que s'utilitzava, especialment l’aigua que corria, que es considerava millor per a aquella purificació en concret. Se’ls va demanar que se submergissin del tot al riu. Vestits o despullats, tant hi feia. Aleshores van seguir el camí que duia a la vora del riu sota la lleixa de pedra. Els zelandonis van invocar la Gran Mare, i aleshores les dones van anar riu amunt i els homes riu avall. Totes les dones es van despullar però uns quants homes es van ficar al riu vestits.

En Jondalar havia ajudat a construir el refugi mortuori. A ell i a la resta d’homes que havien erigit el refugi, se’ls va demanar que es purifiquessin al riu. Després de fer-ho, va tornar amb l’Ayla pel camí. La Proleva els havia preparat un àpat. La Marthona va seure amb en Jondalar i l’Ayla, i la Zelandoni s’hi va afegir al cap d'una estona, després de deixar la vídua afligida amb la seva família. En Willamar va buscar la Marthona i es va asseure amb ells. Com que se sentia a gust amb aquelles persones, l’Ayla va pensar que era un bon moment per interessar-se per la roba que havien posat al cos d'en Shevonar.

—Tots els que es moren, els vestiu amb roba especial? —va preguntar—. La indumentària d’en Shevonar deu haver portat molta feina.

—Gairebé tothom, en ocasions especials o quan coneix algú, es vol posar la seva millor roba. Per això tothom té alguna peça de roba cerimonial, amb la qual pretén ser reconegut i fer una bona impressió. Com que ningú no sap què li espera en arribar a l’altre món, el que vol és fer bona impressió i ser reconegut entre els qui trobi allà. —Va dir la Marthona.

—No sabia que la roba també anava a l’altre món —va dir l'Ayla—. No és l’esperit qui hi va? El cos roman aquí, oi?

—El cos torna a la matriu de la Gran Mare Terra —va dir la Zelandoni—, la vida espiritual, l’ànima, torna al seu esperit a l’altre món, però tot hi té una forma espiritual, les pedres, els arbres, les viandes que mengem, fins i tot la roba que portem. L’ànima d'una persona no vol tornar despullada o amb les mans buides. Per això hem vestit en Shevonar amb la seva roba cerimonial i li hem deixat les eines del seu ofici i les seves armes de caça. També li donarem menjar.

L'Ayla va fer que sí amb el cap. Va punxar un bon tros de carn, en va mossegar una punta amb les dents, en va agafar l'altra punta per tallar tot el tros amb el ganivet i en va deixar la resta al seu plat d’os d'omòplat. El va mastegar una estona amb una expressió pensarosa; se’l va empassar.

—La roba d’en Shevonar era preciosa. Totes aquelles peces petites cosides formant aquell dibuix —va comentar l’Ayla—. Amb animals i dibuixos; gairebé semblava que expliquessin una història.

—En certa manera sí —va dir en Willamar, somrient—. Amb això es reconeix les persones, se les distingeix de les altres. Tota la seva roba cerimonial té un significat. Ha de tenir el seu elandó i el de la seva parella i, per descomptat, l’abelan dels zelandoniis.

L'Ayla va expressar el seu desconcert.

—No entenc aquestes paraules. Què és un elandó? I un abelan dels zelandoniis? —va preguntar.

Tots la van mirar amb sorpresa. Eren uns mots tan habituals, i l’Ayla parlava tan bé el zelandoni, que costava de creure que no els conegués.

En Jondalar va fer cara de contrarietat.

—És que les paraules no van venir mai a tomb —va dir—. Quan em vas trobar, Ayla, jo portava roba xaramudoi, i ells no tenen la mateixa manera de distingir les persones. Els mamutois tenen costums semblants, però no iguals. Un abelan zelandonii és un… d’això… és com els tatuatges al front dels zelandonis i la Marthona —va intentar explicar l’home.

L'Ayla va mirar la Marthona i després la Zelandoni. Sabia que tots els zelandonis, i també els dirigents, duien un tatuatge elaborat que consistia en quadrats i rectangles de diferents colors, de vegades embellits amb línies i remolins addicionals, però no sabia que allò tingués un nom.

—Potser jo et puc explicar el significat del mot —va dir la Zelandoni.

En Jondalar va fer cara d’alleujat.

—Podríem començar per élan. Coneixes aquesta paraula?

—Avui he sentit que la feies servir —va dir l’Ayla—. Vol dir «esperit» o «força vital», oi?

—Però mai no l’havies sentida? —va preguntar la Zelandoni, posant mala cara a en Jondalar.

—En Jondalar sempre deia «esperit». Que no està bé? —va preguntar l’Ayla.

—Sí, no passa res. Suposo que tendim a fer servir élan quan es tracta d’una mort o d'un naixement, perquè la mort és l’absència o el final de l'élan, i el naixement n’és el començament —va dir la doniera.

—Quan neix un infant, quan arriba una nova vida al món, aquesta és plena d’élan, de la força vital de la vida —va dir La Que Era Primera—. Quan es posa un nom a un infant, un zelandoni fa una marca que representa el símbol d’aquest esperit, d’aquesta nova persona, i el pinta o el grava en algun objecte, en una pedra, un os o en un bocí de fusta. Aquesta marca s’anomena abelan. Cada abelan és diferent i es fa servir per designar un individu particular. Pot ser un dibuix fet amb línies, formes o punts, o una forma simplificada d’un animal. Qualsevol cosa que li passi pel cap al zelandoni mentre medita sobre l’infant.

—Això és el que feia en Creb, el mog-ur, per decidir el tòtem d’un infant! —va dir l'Ayla, astorada. No estava sola.

—Parles de l’home del clan que era el… zelandoni del teu clan? —va preguntar la doniera.

—Sí! —va dir l’Ayla, i va fer un cop de cap.

—Hi hauré de pensar —va dir la dona grossa, més atònita del que volia donar a entendre—. Continuem; el zelandoni medita i decideix quina serà la marca. L’objecte amb la marca, l’objecte simbòlic, és l’elandó. El zelandoni el dóna a la mare de l’infant perquè el guardi fins que el nen sigui gran. Quan és un adult, la mare dóna a l’infant el seu elandó com a part de la seva cerimònia d'entrada a la maduresa.

»Però l’objecte simbòlic, l’elandó, és més que un objecte material amb dibuixos pintats o gravats. Pot contenir l’élan, la força vital, l’esperit, l’essència de cada membre de la cova, més o menys com una donii pot contenir l’esperit de la Mare. L’elandó té més poder que cap altre objecte personal. Té tant de poder que en males mans es pot fer servir contra una persona per provocar-li afliccions terribles i adversitats. En conseqüència, una mare guarda els elandons del seus infants en un lloc que només ella coneix o com a molt, la seva mare o la seva parella.

De sobte, l’Ayla va pensar que ella seria responsable de l'elandó de l'infant que duia a dins.

La Zelandoni va explicar que, quan es donava l’elandó a un infant que havia arribat a l'edat adulta, aquesta persona el guardava en un lloc que només coneixia el nou adult, sovint força allunyat. Però aleshores s'agafava un objecte qualsevol, com ara una pedra, i es lliurava a un zelandoni que l’acostumava a desar en una esquerda d'un indret sagrat, potser a la paret d'una cova, com a ofrena a la Gran Mare. Encara que la cosa que s’oferia semblava insignificant, el seu significat era molt gran, perquè s’entenia que la Doni podia trobar el símbol original a partir d'aquest substitut, i des d’ell trobar la persona a qui pertanyia sense que ningú, ni tan sols un zelandoni, sabés on era amagat l’elandó.

Amb tacte, en Willamar va afegir que, en conjunt, els zelandonis eren molt respectats i es consideraven dignes de confiança i éssers beneficiosos.

—Però són molt poderosos —va dir—. Per a moltes persones, el respecte que inspiren està tenyit d’una certa aprensió; tanmateix, un zelandoni també és humà. Alguns han fet servir erròniament els seus coneixements i les seves habilitats, i hi ha persones que poden estar temptades a fer servir un objecte tan poderós com l’elandó contra algú que els cau malament o donar una lliçó a una persona que els ha ofès. No en conec cap cas, però a les persones els agrada embellir les històries.

—Si algú manipula un objecte simbòlic pot fer emmalaltir la persona o fins i tot matar-la. T’explicaré una llegenda dels ancians —va dir la Marthona—. Antigament, es deia que algunes famílies solien desar junts els seus objectes simbòlics, en un mateix lloc. De vegades fins i tot tota una cova els desava en un mateix lloc.

»Hi va haver una cova que va desar tots els seus objectes simbòlics en una caverna especial, al vessant d’un turó proper al seu refugi. Es considerava un lloc sagrat que ningú no gosaria pertorbar. Una primavera molt plujosa, hi va haver una allau que va destruir el vessant, la cova i tot el que hi havia a dins. Es van culpar els uns als altres i van deixar de col·laborar. Sense l’ajuda mútua, la vida es va anar complicant. Les persones es van escampar i la cova va desaparèixer. D’aquesta manera, les persones van aprendre que si algú pertorbava tots els elandons alhora o si es produïen catàstrofes naturals com aiguats, ventades o moviments de la terra, la família o la cova podia tenir problemes greus. Per això cada persona ha d’amagar el seu propi objecte simbòlic separadament.

—No passa res si es col·loquen les pedres substitutes juntes —va afegir la Zelandoni—. A la Mare li agrada, i Ella les sap trobar, però només són com fitxes, no són pas els elandons reals.

L'Ayla va quedar encisada amb la llegenda. Havia sentit parlar de les llegendes dels ancians, però no sabia que eren històries que s’explicaven per ajudar les persones a entendre coses que necessitaven saber. Li recordaven les històries que el vell Dorv solia explicar al clan d’en Brun, a l’hivern.

Aleshores la doniera va continuar.

—L’abelan es un símbol, una marca o un dibuix que sempre té força vital associada. S’utilitza específicament per identificar o caracteritzar algú o un grup. L’abelan dels zelandoniis ens identifica a tots i és el més significatiu. És un símbol fet de quadres i rectangles, sovint amb variacions i embelliments. Pot portar diferents colors, o pot estar fet de diferents materials, o fins i tot d’un nombre diferent de quadrats, però ha de tenir unes formes bàsiques. Una part d’això és un abelan dels zelandoniis —va dir, assenyalant el tatuatge que duia al front.

L'Ayla va notar que el dibuix contenia tres fileres de tres quadrats.

—Els quadrats diuen als que ho veuen que som del poble zelandonii. Com que n’hi ha nou, la marca m’identifica com a membre de la Novena Cova. Tanmateix, el tatuatge vol dir moltes altres coses —va continuar—. També em distingeix com a membre de la zelandònia i diu que d’aquest grup se'm considera Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra. I encara que no sigui tan significatiu, hi ha una part que també representa el meu abelan personal. Fixa’t que el tatuatge de la Marthona és diferent del meu, però algunes parts són iguals.

L'Ayla es va girar per examinar el tatuatge de l'antiga cap. La Marthona va inclinar el cap perquè el veiés millor.

—Hi ha nou quadrats —va dir l’Ayla—, però la marca és a l’altre costat del front, i hi ha altres marques, més arquejades. Ara que m’hi fixo, una sembla tenir forma de cavall, el coll, el llom i les potes posteriors.

—Sí —va dir la Marthona—. L’artista que ho va tatuar era molt bo i va copsar l'essència del meu abelan. És més estilitzat perquè combini amb tot el conjunt, però s’acosta molt a la marca del meu elandó, que és un cavall, per bé que simplificat.

—Els tatuatges diuen alguna cosa de cada un de nosaltres —va dir la Zelandoni—. Saps que Serveixo La Mare perquè el meu és a l’esquerra. Saps que la Marthona és o era cap de la seva cova perquè el seu és a la dreta del front. Saps que totes dues som zelandoniis i que som de la Novena Cova pels quadrats.

—Em sembla que el tatuatge d’en Manvelar té tres quadrats, però no recordo si vaig comptar catorze quadrats al front d’en Brameval —va dir l'Ayla.

—No, no podies fer-ho —va dir la Zelandoni—. Les coves no sempre s’identifiquen pel nombre de quadrats, però sí que una persona d’una cova s'identifica sempre de la mateixa manera. El tatuatge d’en Brameval té catorze punts amb una forma concreta.

—Tothom no porta tatuatges —va dir l’Ayla—. En Willamar en té un de petit al mig del front, però en Jondalar no en té cap.

—Només els caps porten tatuatges al front —va dir en Jondalar—. La Zelandoni és la cap espiritual, la mare era cap de la cova, en Willamar és el mestre comercial. És una posició important, i sovint se li demana consell, per tant, se’l considera un cap.

—Hi ha persones que s’estimen més identificar-se amb la roba, com ara en Shevonar, però d’altres porten tatuatges en altres llocs, a les galtes o a la barbeta o a les mans, normalment en un lloc que es vegi i no es tapi amb la roba. No té cap sentit posar una marca identificativa en un lloc que no es pugui veure. Aquesta altra mena de tatuatges sovint mostren alguna cosa per la qual una persona vol ser reconeguda, però normalment és un assoliment personal, no un lligam o una relació primària —va dir la Marthona.

—Els mamuts dels mamutois, que són com els zelandonis, porten tatuatges a les galtes, però no són quadrats. S’hi dibuixen rombes —va dir l'Ayla—. Comencen amb una forma sencera de diamant, que és com un quadrat capgirat que mira cap amunt i cap avall, o amb la meitat, amb un triangle; sobretot els agraden els triangles que miren avall. Després repeteixen la forma punxeguda, com un punt encaixat en un altre. Tots aquests símbols també tenen significats. En Mamut me’ls començava a ensenyar l'hivern que vam decidir marxar.

La Zelandoni i la Marthona es van mirar, i van fer un cop de cap de complicitat. La doniera havia explicat a l’antiga cap les habilitats de l'Ayla i havia proposat que, tal vegada, s'hauria de considerar la possibilitat d’afiliar-la d'alguna manera a la zelandònia. Estaven d’acord que allò seria millor per a ella i per als altres.

—Aleshores la túnica d’en Shevonar porta la seva marca, el seu abelan i l’abelan dels zelandoniis —va recitar l'Ayla com si s'aprengués una lliçó de cor.

—Sí. Així tots el reconeixeran, inclosa la Doni. La Gran Mare Terra sabrà que ell és un dels seus infants i que vivia a la regió sud-oest de la seva terra —va dir la Zelandoni—. Però això només és una part del dibuix de la túnica cerimonial d’en Shevonar. Tot l’abillament té un significat, inclosos els collarets. A més de l’abelan dels zelandoniis, una part del dibuix inclou els nou quadrats que identifiquen la seva cova, i altres que defineixen la seva nissaga. Hi ha símbols per a la dona amb qui es va aparellar, per als abelans dels infants nascuts a la seva llar. El seu ofici de constructor de llances també hi està representat, és el seu propi símbol. El seu abelan és el més personal i alhora l’element personalment més poderós de tots. El seu abillament cerimonial, que ara és la seva roba mortuòria, es podria dir que és una demostració visual dels seus noms i lligams.

—L’abillament cerimonial d'en Shevonar és especialment bonic —va dir la Marthona—. El va fer el vell cosidor que ara ja és mort. Era molt bo.

L'Ayla havia pensat que la roba dels zelandoniis era molt interessant, que tenien coses molt belles, sobretot la roba de la Marthona, però no tenia ni idea de la complexitat dels significats associats. Algunes coses li havien semblat massa engalanades per al seu gust. A ella li agradaven les formes pures i la utilitat dels estris que confeccionava, com feia la seva mare del clan. Ara i adés variava el teixit d’un cistell o feia ressaltar el gra de la fusta d'un bol o una tassa i el polia amb sorra, però mai hi havia afegit decoració.

Començava a entendre que la roba i les joies que portava la gent, i també els seus tatuatges facials, els caracteritzaven i els identificaven. El conjunt d’en Shevonar, per molt decorat que estigués, tenia un dibuix equilibrat i agradós. Tanmateix, la va sorprendre que la Marthona li digués que l’havia confeccionat un home vell.

—La roba d’en Shevonar devia portar molta feina. Per què un vell li va dedicar tant de temps? —va preguntar l’Ayla.

En Jondalar va somriure.

—Perquè l’ofici del vell era crear roba cerimonial i mortuòria. És el que fan els patronistes.

—El vell no va fer la roba cerimonial d’en Shevonar, només va pensar com fer-la —va dir la Marthona—. Inclou tants aspectes, que demana una traça especial i un ull artístic per unir-los tots i que quedin bé. Ell dirigia la confecció de la roba. Tenia moltes persones treballant amb ell des de feia anys i tots plegats tenien una gran demanda. Ara és un de l’equip qui planifica la roba, però encara no és tan bo.

—Però per què ell o una altra persona ho feien per a en Shevonar? —va preguntar l’Ayla.

—Va ser un bescanvi —va dir en Jondalar.

L'Ayla va arrugar el front. Era evident que no ho acabava d’entendre.

—Em pensava que es bescanviava amb altres campaments o coves. No sabia que també es fes amb persones de la mateixa cova.

—Per què no? —va dir en Willamar—. En Shevonar feia llances. Era famós per les seves llances, però no podia pas fabricar tots els elements i símbols que volia lluir a la seva roba cerimonial tal com li hauria agradat. Per això va canviar vint de les seves millors llances per aquella roba, i la valorava moltíssim.

—Va ser de les últimes que va fer el vell —va dir la Marthona—. Quan els ulls ja no li permetien seguir practicant el seu ofici, va anar canviant les llances d’en Shevonar per coses que volia, tot i que es va quedar la més bona per a ell. Ara els seus ossos estan enterrats en terra sagrada, però es va endur aquella llança al món dels esperits. Contenia tant el seu abelan com el d’en Shevonar.

—Si un fabricant de llances està molt satisfet de la seva obra —va explicar en Jondalar—, a més de l’abelan de la persona per a qui l'ha feta, hi incorpora el seu propi símbol. El grava o el pinta.

L'Ayla havia après durant la cacera que certes marques de les llances tenien molta importància. Sabia que cada llança portava una marca del seu propietari perquè no hi hagués cap dubte de qui havia mort l’animal. No sabia, però, que s’anomenés abelan o que fos tan important per als zelandoniis. Havia vist com es resolia una disputa gràcies a les marques. Dues llances havien encertat el mateix animal, però només una havia tocat un òrgan vital.

Tot i que cada llança duia el símbol del seu propietari, també havia sentit que els caçadors parlaven dels fabricants de llances. Sempre sabien qui havia fet la llança, tant si portava la marca del creador com si no. L’estil de la llança i les decoracions que duia en delataven el fabricant.

—Quin és el teu abelan, Jondalar? —va preguntar.

—No és res concret, només una marca. És més o menys així —va dir. Va allisar la pols de terra i amb els dits va traçar una línia, després una altra que començava paral·lela a la primera, però convergia amb aquesta a l’altra punta. Una línia més curta unia les dues línies a prop de l’extrem més estret—. Sempre he pensat que quan vaig néixer, al Zelandoni no se li va acudir res —va dir, i va somriure mirant la Primera—. O potser és la cua d’un ermini, amb una punta negra. Sempre m’han agradat les cuetes dels erminis. Creus que el meu abelan podria ser un ermini?

—Home, el teu tòtem és un lleó de les cavernes —va dir l’Ayla—, com el meu. Crec que el teu abelan pot ser qualsevol cosa que vulguis. Per què no un ermini? Els erminis són com petites mosteles, però a l’hivern són preciosos, tots blancs, tret dels ullets negres i les puntes fosques de les cues. Els mantells marrons de l’estiu tampoc estan malament. —Va rumiar un moment i va preguntar—: Quin és l’abelan d'en Shevonar?

—He vist una de les seves llances a prop del seu lloc de repòs —va dir en Jondalar—. L’aniré a buscar i te l'ensenyaré.

Ràpidament va anar a cercar la llança i va ensenyar a l’Ayla el símbol d'en Shevonar. Era una representació estilitzada d’un mufló, una ovella de les muntanyes amb grans banyes reforçades.

—M’ho hauria d'endur —va dir la Zelandoni—. La necessitaré per copiar el seu abelan.

—Per què l’has de copiar? —va preguntar l'Ayla.

—Senyalarem el lloc de la seva tomba amb el mateix símbol que té la seva llança, la roba i les altres possessions —va dir en Jondalar.

Mentre cadascú tornava a les seves estances, l’Ayla va pensar en la xerrada i en va treure les seves pròpies conclusions. Encara que l’objecte simòlic, l’elandó, estigués amagat, el símbol que hi havia gravat, l’abelan, el coneixia tothom a més de la persona que simbolitzava. Tenia un cert poder, sobretot per a la persona a la qual pertanyia, però per a una altra que en volgués fer mal ús, no. Ho sabien tots. El poder real venia del desconegut, de l’esotèric.

L'endemà al matí, en Joharran va picar a l’estaca que hi havia al costat de l'entrada de casa la Marthona. En Jondalar va apartar la cortina i el va sorprendre veure-hi el seu germà.

—Que no te n’anaves a la reunió aquest matí? —va preguntar.

—Sí. Però primer volia parlar amb tu i l’Ayla —va contestar en Joharran.

—Passa, doncs —va dir en Jondalar.

En Joharran va entrar i va deixar caure la feixuga cortina. La Marthona i en Willamar van sortir del seu dormitori i el van saludar efusivament. L’Ayla estava posant les sobralles de l'esmorzar en un bol de fusta per al Llop. Va mirar el nouvingut i li va somriure.

—En Joharran diu que vol parlar amb nosaltres —va dir en Jondalar, mirant l’Ayla.

—No us entretindré gaire, però és que he estat pensant en la vostra arma llançadora. Si més de nosaltres haguéssim estat capaços de llançar des de la mateixa distància que tu, Jondalar, hauríem pogut aturar aquell bisó abans que trepitgés en Shevonar. És massa tard per ajudar-lo, però m’agradaria que la resta de caçadors se'n beneficiïn. Estaríeu disposats a ensenyar a la gent a construir-lo i a utilitzar-lo?

En Jondalar va somriure.

—Ja ho crec que sí. Tenia moltes ganes que ens ho demanessis i que us poguéssim demostrar com funciona perquè tots en vegeu els avantatges.

Tots els que vivien a casa la Marthona, tret de la Folara, van acompanyar en Joharran al punt de reunió, a prop de l’extrem meridional de l'enorme aixopluc. Quan hi van arribar, ja hi havia força persones congregades. S'havien enviat missatgers als zelandoniis de les coves que havien pres part en la cacera per tal que es reunissin per parlar de la cerimònia funerària. A més del cap espiritual de la Novena, hi havia els zelandonis de la Catorzena, l’Onzena, la Tercera i la Segona coves i el zelandoni de la Setena. També s’hi havien presentat gairebé tots aquells a qui la gent acudia quan necessitava un líder i alguns d'altres que hi estaven interessats.

—L’esperit del Bisó ha reclamat un dels nostres en compensació per un dels seus —va dir la grossa doniera—. És un sacrifici que hem d’assumir si Ella el demana. —Va mirar les persones, que feien cops de cap d’assentiment. La seva presència autoritària no era mai tan evident com quan era amb altres zelandonis. Aleshores es posava en evidència que era Primera Entre Aquells Que Serveixen la Mare.

En un moment de la reunió, un parell de zelandonis es va posar a discutir per una diferència d’opinió sobre un punt sense importància, i la Primera va deixar que la discussió seguís el seu curs. En Joharran es va apartar mentalment de les consideracions sobre l’enterrament d'en Shevonar i rumiava on col·locaria els blancs de pràctica. Després de parlar amb l'Ayla i en Jondalar, en Joharran havia decidit esperonar els seus caçadors perquè es construïssin llançadors i comencessin a practicar abans de sortir cap a la Trobada d’Estiu. Volia que agafessin traça en l’ús de la nova arma d'en Jondalar al més aviat possible. Però no pas llavors. Sabia que aquell dia no es faria servir cap arma. Aquell era el dia en què l’esperit d'en Shevonar, el seu élan, seria guiat cap a l’altre món.

El cap de la Zelandoni també estava ocupat en les seves cabòries, tot i que semblés que considerava atentament els punts que li plantejaven. Des que li havien donat la pedra amb la cara opalescent que l’Ayla i en Jondalar havien agafat de la tomba d'en Thonolan, el germà d’en Jondalar, a l’est, no havia parat de pensar-hi, però esperava que arribés el moment de parlar-ne.

Sabia que tant en Jondalar com l’Ayla haurien de participar en la cerimònia, i era conscient que entrar en contacte amb l’altre món era, en qualsevol circumstància, prou aterridor sobretot per als qui no estaven formats per fer-ho. Fins i tot per als qui hi estaven avesats podia ser perillós. Era més segur quan, durant la cerimònia, hi havia molta gent a prop per ajudar i donar suport als qui havien d’establir el contacte directament.

Com que en Shevonar havia mort durant una cacera que havia involucrat gairebé totes les coves properes, l’enterrament havia de ser una cerimònia important que inclogués i invoqués la protecció de tota la comunitat. La Zelandoni va pensar que seria un bon moment per a fer un intent d’entrar més a fons en el món de l'esperit i cercar la força vital d'en Thonolan. Va mirar l’Ayla de cua d'ull rumiant quina seria la reacció de la dona forastera. L’Ayla no parava de sorprendre la doniera amb els seus coneixements, la seva competència i fins i tot els seus dots de comandament.

La doniera s’havia sentit afalagada quan la noia li havia preguntat si hauria pogut fer res més per en Shevonar, sobretot tenint en compte les aptituds que havia demostrat. I a parer de la Zelandoni, també havia estat increïblement encertat que proposés a en Jondalar endur-se una pedra del lloc d’enterrament del seu germà, tenint en compte que no en coneixia els costums. La pedra que en Jondalar havia portat era, sens dubte, única. Semblava del tot corrent, fins que la giraves i en veies la cara blavosa, opalescent, amb uns punts vermells lluents.

«El blau opalescent és un aspecte de la claredat i el vermell és el color de la vida, el més important dels Cinc Colors Sagrats de la Mare —va pensar—. Aquella pedreta és, evidentment, un objecte de poder. Hi haurem de fer alguna cosa quan acabem amb això».

Només escoltava a mitges el debat, quan se li va acudir que la pedra única de la tomba d’en Thonolan era com una pedra substitutòria. Amb aquesta, la Mare podia trobar l’élan d'en Thonolan. El lloc més bo i més segur per desar-la fóra una esquerda de la cova sagrada, a la vora de les pedres substitutòries de la seva família. La Zelandoni sabia on eren la majoria de pedres substitutòries de la Novena Cova, i moltes d’altres coves. Fins i tot sabia on eren els amagatalls d’alguns elandons, a part del seu.

S'havien produït algunes circumstàncies extraordinàries que havien exigit que ella intervingués i assumís els deures d'un pare i la responsabilitat dels elandons dels fills, i havia hagut d’amagar els objectes simbòlics d'unes quantes persones que no ho podien fer ni mentalment ni físicament. No en parlava mai, i per res del món s’aprofitaria del seu coneixement. Era prou conscient dels perills que això suposava per a ella i per a l’altra persona a qui representava l'elandó.

El cap de l’Ayla també va començar a divagar. No entenia bé els costums d’enterrament dels zelandoniis i, per molt que li interessessin, aquella discussió, que semblava interminable, se li escapava. No coneixia moltes de les paraules esotèriques que feien servir. Es va posar a pensar en algunes de les coses que acabava d’aprendre.

Li havien explicat que normalment s’enterrava les persones en terra sagrada, però que el terreny per als enterraments canviava tan bon punt hi havia un cert nombre de tombes acumulades. Massa esperits vagant per un mateix indret els podia donar massa poder. Els que morien alhora podien descansar junts, i també els que eren molt íntims, però no hi havia un terreny d’enterrament únic. En lloc d’això, s’enterrava en petites zones escampades pertot arreu.

Un cop triat el lloc a l’atzar, la zona d’enterrament se senyalava amb estaques clavades a terra tot al voltant de les tombes, a intervals curts i en la capçalera de cada una. Les estaques estaven pintades o gravades amb els abelans de les persones que hi havia enterrades, símbols que avisaven del perill d’entrar a la zona. Els esperits dels morts que ja no tenien cos per habitar podien estar a l’aguait en els confins de les estaques, però no podien sortir del tancat. Els zelandonis exorcitzaven la tanca per tal que els esperits que no trobaven el camí del món dels esperits no poguessin travessar-ne els límits i manllevar el cos d’algú que encara caminés per aquest món.

Sense una protecció poderosa, els qui entraven dins del recinte tancat corrien un greu perill. Els esperits començaven a ajuntar-se fins i tot abans que el cos estigués al seu lloc de repòs i es coneixien casos en què havien intentat posseir el cos d’un ésser viu i havien batallat amb el seu esperit per assumir-ne el control. Això es traduïa en un canvi dràstic de la persona, que feia coses que no s’adeien amb el seu caràcter, o veia coses que els altres no veien, o cridava sense cap motiu aparent, o es posava violenta, o semblava incapaç de comprendre el món que l’envoltava i es recloïa en si mateixa.

Al cap dels anys, quan les estaques havien caigut i s’havien podrit, havien tornat a la terra, i havia crescut vegetació sobre les tombes i el terreny s’havia renovat, la terra sagrada ja no es considerava consagrada ni perillosa: els esperits n’havien marxat. Es deia que la Gran Mare Terra havia reclamat els seus i havia tornat el lloc als seus infants.

L'Ayla, com els altres que s'havien perdut en els seus pensaments, va tornar a parar atenció a la xerrada tan bon punt va sentir la veu de la Primera. Com que els zelandonis que discutien no aconseguien salvar les diferències, la poderosa doniera va decidir que era hora d’intervenir. Va prendre una decisió que incloïa aspectes de tots els punts de vista exposats, i ho va explicar d’una manera que semblava que era l'única sortida possible. Llavors van parlar de les salvaguardes que caldrien per a aquells que portessin el cadàver d’en Shevonar al sòl d'enterrament sagrat, que els havien de protegir de les ànimes perdudes i errants.

Se celebraria un banquet per donar força a tothom i perquè els esperits individuals tinguessin esma per lluitar contra les ànimes perdudes. Per descomptat, tothom esperava que la Proleva l’organitzés. També van parlar del menjar que calia deixar a la tomba, a part de les armes i les eines. Les viandes de la tomba no serien consumides, però l’esperit del menjar alimentaria l'esperit que flotava lliurement, per donar-li la força necessària per trobar el seu camí. Es va fer tot el que es va poder per tal que l’ànima que partia no tingués cap interès a tornar o a quedar-se massa temps.

Més tard, l’Ayla va sortir amb els cavalls. Va muntar la Whinney i el Llamp i el Llop li anaven al darrere. Després els va raspallar i els va fer una bona revisió per assegurar-se que estaven bé. Estava acostumada a passar tot el dia amb els cavalls, però, des que havien arribat, havia estat gairebé tota l’estona amb la família d'en Jondalar i trobava a faltar els animals. Per la manera com la van saludar, amb un afecte entusiasmat, va pensar que segurament també l’enyoraven, com a en Jondalar.

Es va aturar a casa d’en Joharran i va preguntar a la Proleva si sabia on era en Jondalar.

—Ha sortit amb en Joharran, en Rushemar i en Solaban per cavar la tomba d’en Shevonar —va dir la dona. La Proleva estava molt enfeinada, però en aquell moment esperava que vingués més gent i tenia una mica de temps. Es moria de ganes de conèixer millor aquella dona que tenia tantes aptituds i que aviat s’uniria amb el germà de la seva parella, de manera que va dir—: Vols una mica de camamilla?

L'Ayla va dubtar.

—Em sembla que hauria de tornar a casa la Marthona, però m’agradarà molt prendre una infusió amb tu en qualsevol altre moment.

El Llop, que s’ho havia passat tan bé com els cavalls amb el passeig, va entrar amb l’Ayla. En Jaradal es va acostar de seguida a l’animal. El llop va picar el nen amb el morro perquè li fes festes. En Jaradal va riure encisat i va fregar el cap del Llop.

—T’he de dir una cosa, Ayla —va dir la Proleva—. Em vaig amoïnar molt quan en Jaradal em va dir que havia tocat el teu animal. Costa de creure que un animal carnívor i caçador com aquest pugui ser tan tendre amb els infants. Quan el va portar la Folara i vaig veure que la Marsola se li enfilava al damunt, no m’ho podia creure. Li va estirar la pell, li va tocar els ulls, fins i tot li va obrir la boca i li va mirar dins de la gola, i el Llop es va quedar com si res. No me’n sabia avenir. Fins i tot en Salovan somreia, i això que quan va veure la seva nena amb el llop, es va quedar garratibat.

—El Llop estima molt els infants —va explicar l’Ayla—. Va créixer jugant i dormint amb ells a la casa de terra del Campament del Lleó. Eren els seus companys de joc, i els llops adults sempre protegeixen i són més indulgents amb els joves de la seva llopada. Em sembla que es pensa que tots els menuts pertanyen a la seva llopada.

Tot tornant a casa la Marthona amb el Llop, alguna cosa de la Proleva li ballava pel cap i no sabia què era. Era la forma com es captenia, com es movia, com li quedava la túnica. De sobte se li va acudir i va somriure. La Proleva estava prenyada! L’Ayla n'estava segura.

Quan l’Ayla va entrar a casa la Marthona, no va trobar-hi ningú. Va pensar que, tant per tant, es podia haver quedat a prendre una infusió amb la Proleva, però sentia curiositat per saber on era la mare d’en Jondalar. «Amb la Proleva no hi era, potser ha anat a veure la Zelandoni», va pensar l’Ayla. Semblaven molt íntimes o, si més no, es respectaven molt. Sempre xerraven o es miraven amb complicitat. Si l’anava a buscar allà, tindria una excusa per presentar-se a casa de la doniera, a qui sens dubte tenia ganes de conèixer més a fons.

«Ara que… no necessito per res la Marthona, i la Zelandoni deu tenir feina. Potser no l’hauria de destorbar», va pensar l’Ayla. Però se sentia una mica desorientada i necessitava fer alguna cosa de profit. «Potser els puc donar un cop de mà. Si més no, m’hi puc oferir».

L'Ayla va anar a les estances de la Zelandoni i va picar fluixet al plafó del costat de la cortina de l'entrada. La dona devia ser molt a la vora, perquè va apartar la cortina al cap d’uns segons.

—Ayla —va dir, com si es sorprengués de veure la noia i el llop—. Que vols res?

—Estic buscant la Marthona. A casa no hi és i amb la Proleva tampoc. He pensat que potser era aquí —va dir l’Ayla.

—No, aquí no hi és.

—Doncs, perdona que t’hagi destorbat. Ja sé que tens molta feina. No t’hauria d'haver fet perdre el temps —va dir l'Ayla.

—No hi pateixis —va contestar la doniera; llavors li va semblar que la noia estava tensa, i alhora ansiosa i a l’expectativa—. Que li vols res d’especial a la Marthona?

—No, només la buscava. Li volia preguntar si em necessitava.

—Si busques alguna cosa a fer, potser em podràs ajudar —va dir la Zelandoni apartant més la cortina perquè entrés l’Ayla. L’ampli i complagut somriure de la noia li va donar la certesa que aquella era la raó per la qual havia vingut.

—No passa res si entra el Llop? —va preguntar l’Ayla—. No et farà malbé res.

—Ja ho sé. Ja et vaig dir que ens enteníem —va dir la doniera, aguantant la cortina perquè l’animal entrés darrere l'Ayla—. L'ocre roig que vas recollir l’altre dia s'ha d'aixafar. Vet aquí el morter —va dir la Zelandoni, ensenyant-li una pedra tacada de vermell amb una fonda depressió feta amb els anys d’ús— i aquesta és la pedra de moldre. En Jonokol vindrà de seguida i el necessitarà per ajudar-me a fer una estaca amb l’abelan d'en Shevonar —va dir la Zelandoni—. És el meu acòlit.

—Vaig conèixer un home que es deia Jonokol al banquet de benvinguda, però em va dir que era artista —va dir l’Ayla.

—En Jonokol és artista. Però també és el meu acòlit. Em sembla que és més artista que acòlit. No li interessa guarir, ni trobar el camí del món dels esperits. S’acontenta de continuar sent un acòlit, però encara és jove. El temps ho dirà. Potser encara ha de sentir la crida. Mentrestant, és un gran artista, i un ajudant excel·lent —va dir la Zelandoni; i va afegir—: Molts artistes també són zelandonis. En Jonokol ho és des que era petit, des que va demostrar la seva aptitud.

A l’Ayla li va agradar poder moldre l'òxid de ferro vermell, perquè era una manera d’ajudar que no requeria una formació especial, i perquè l’activitat física repetitiva li deixava el cap lliure per pensar. Es va posar a pensar en la zelandònia, i per què els artistes, com en Jonokol, s’afegien al grup quan eren petits; com podien saber què era o què significava? Per què els artistes havien de formar part dels zelandonis?

Mentre encara treballava, va entrar en Jonokol. Va mirar l’Ayla i després el llop amb una certa sorpresa. El Llop va aixecar el cap, va mirar l’Ayla, en tensió, esperant el seu senyal. Ella li va fer un gest per donar-li a entendre que l’home era benvingut. El llop es va relaxar, però va continuar alerta.

—L’Ayla ens ha vingut a ajudar, Jonokol —va dir la Zelandoni—. Em sembla que ja us coneixeu.

—Sí, ens vam veure la nit de la seva arribada. Salutacions, Ayla —va dir en Jonokol.

L'Ayla va acabar de moldre els bocins vermells en una pols fina, i va donar el morter, la pedra i la pols roja a la Zelandoni, esperant que la dona li donés una altra cosa a fer, però es va adonar que els dos esperaven que se n’anés.

—Que puc fer res més? —va preguntar, finalment.

—Per ara, no —va dir la doniera.

L'Ayla va fer un cop de cap, va agafar el Llop i van marxar. La Marthona encara no hi era quan va tornar a l'habitatge, i sense en Jondalar no sabia què fer. «M’hauria d'haver quedat a prendre una infusió amb la Proleva», va pensar. Llavors va decidir: «I si hi torno?». L’Ayla tenia ganes de conèixer aquella dona tan admirada. Al cap i a la fi, serien parentes; era la parella del germà d’en Jondalar. «Potser fins i tot li puc portar unes herbes —va pensar—, alguna cosa amb flors seques de tell perquè tingui més fragància i la infusió sigui més dolça. Tant de bo trobi un tell per aquí a la vora».