Capítol 3
La Marthona es va aixecar de seguida per rebre l’home que acabava de tornar i el va abraçar amb afecte.
—Vaja! Veig que el teu fill ha tornat, Marthona! Mai no hauria dit que acabaria fet un viatger. Potser s’hauria d'haver fet comerciant i no pas tallador —va dir en Willamar, traient-se la motxilla. Després va fer una bona abraçada a en Jondalar—. No t'has encongit pas, això ja es veu —va dir l’home més vell amb un càlid somriure, observant els dos metres d’alçada de l'home ros.
En Jondalar li va tornar el somriure. Sempre l’havia saludat d'aquella manera, amb bromes sobre la seva alçada. En Willamar, que havia estat l’home de la seva llar tant com en Dalanar, no era precisament baix amb el seu metre vuitanta, però en Jondalar feia l’alçada de l'home amb qui la Marthona havia estat aparellada quan ell havia nascut, abans que es trenqués el lligam.
—On és el teu altre fill, Marthona? —va preguntar en Willamar, encara somrient. Llavors li va veure la cara humida per les llàgrimes i es va adonar del seu trasbals. Quan va veure la seva aflicció reflectida en la cara d’en Jondalar, el somriure se li va esborrar.
—Ara en Thonolan viatja per l’altre món —va dir en Jondalar—. Ho acabo de dir a la mare… —va veure que l’home empal·lidia i després vacil·lava com si l'haguessin ferit de mort.
—Però… no pot ser que sigui a l’altre món —va dir en Willamar, amb total incredulitat—. És massa jove. Encara no ha trobat una dona per a fer una llar. —La veu se li feia cada vegada més aguda—. Encara… encara no ha tornat a casa… —L’última objecció amb prou feines va ser un lament penós.
En Willamar havia estimat sempre tots els fills de la Marthona, però quan es van aparellar, en Joharran, l’infant que ella havia tingut a la llar d'en Joconan, estava gairebé a punt per a la seva dona donii, era gairebé un home, i la seva relació havia estat d’amistat. I encara que de seguida havia estimat en Jondalar, que era un marrec i encara alletava, en Thonolan i la Folara eren els fills de la seva llar. A més, estava convençut que en Thonolan era el fill del seu esperit, perquè el noi se li assemblava en moltes coses, però sobretot perquè li agradava viatjar i sempre volia veure llocs nous. Sabia que, en el fons del cor, la Marthona temia no tornar-lo a veure més, i també temia per en Jondalar quan va saber que havia marxat amb el seu germà. Però per a en Willamar, allò només eren patiments de dona. Ell havia esperat que en Thonolan tornés, com ell, que sempre tornava.
L'home semblava marejat i desorientat. La Marthona li va servir un líquid del flascó vermell en una tassa, mentre en Jondalar i la Folara feien seure l’home als coixins, al costat de la taula baixa.
—Pren una mica de vi —va dir la Marthona, seient al seu costat.
En Willamar estava entumit, era incapaç d’assumir la tragèdia. Va agafar la tassa i es va beure tot el vi, com si no sabés ben bé què feia; després es va quedar mirant fixament la tassa.
A l’Ayla li hauria agradat poder-hi fer alguna cosa. Va pensar a treure la seva bossa de remeis i preparar-li un beuratge apaivagador i relaxant. Però ell no la coneixia, i a més era evident que en aquell moment l’home estava en les millors mans: rebia l'atenció i la sol·licitud de les persones que l'estimaven. Va pensar com se sentiria ella si s’assabentés tot d'una que en Durc era mort. Una cosa era saber que no tornaria a veure el seu fill, però se’l podia imaginar creixent al costat de l'Uba, que l’estimaria i el cuidada.
—En Thonolan sí que va trobar una dona que l’estimava —va dir la Marthona, intentant consolar-lo. Veure l’aflicció i la necessitat del seu home l'havia fet sortir del seu estat d'angoixa per poder-lo ajudar—. En Jondalar m’ha portat una cosa que pertanyia a la dona d'en Thonolan. —Va agafar el collaret i l'hi va ensenyar. Però ell semblava fitar el nores, inconscient del que succeïa al seu voltant; finalment es va estremir i va tancar els ulls. Al cap d’un moment es va girar a mirar la Marthona, com si recordés que ella hi havia parlat, però no recordava què li havia dit—. Això era de la dona d’en Thonolan —va dir ella, allargant-l’hi—. En Jondalar diu que representa el seu poble. Viuen a la vora d’un gran riu… el riu de la Gran Mare.
—Aleshores va arribar molt lluny —va dir en Willamar, amb la veu plena d’angoixa.
—I encara més lluny —va dir en Jondalar—. Vam arribar a la punta del riu de la Gran Mare, fins a la mar de Beran i més enllà. En Thonolan volia continuar cap al nord i caçar mamuts amb els mamutois. —En Willamar el va mirar, amb l’expressió afligida i desconcertada, com si no fos capaç de comprendre el que li deien—. I tinc una cosa —va dir en Jondalar, intentant trobar una manera d’ajudar l'home. Va agafar l’altre paquet de la taula—. Me’l va donar en Markeno, que era com un parent, part de la seva família ramudoi.
En Jondalar va obrir el paquet embolicat amb pell i va ensenyar a en Willamar i la Marthona un estri fet amb una banya de cérvol roig —una varietat d’ant— amb les punxes de sobre de la primera bifurcació separades. S’havia fet un forat d'uns tres centímetres de diàmetre a l'espai més ample per sota de la primer bifurcació. L’eina servia a en Thonolan per posar dretes les fulles.
L'ofici d'en Thonolan havia estat el de saber com aplicar la força a la fusta, normalment escalfada amb pedres calentes o vapor. L’eina s'emprava per tenir més domini a l'hora d’exercir pressió i allisar els bonys o els plecs de les fulles a fi que les llances volessin bé. Era especialment útil per a les puntes que no hi havia manera d’agafar amb la mà. Inserint la punta al forat, es tenia un cert domini de la fulla que s’hi podia posar dreta. Tot i que s’anomenava redreçador, l’eina es podia fer servir també per a doblegar la fusta, per a fer raquetes de neu, o estenalles, o qualsevol objecte que requerís doblegar la fusta. Eren aspectes diferents del mateix ofici.
El mànec robust de l’eina, d’uns trenta centímetres, tenia símbols, animals i plantes de primavera gravats. Aquests dissenys representaven moltes coses, depenent del context; els gravats i les pintures sempre eren més complexos del que aparentaven. Totes aquestes descripcions honoraven la Gran Mare Terra i, en aquest sentit, els dissenys del redreçador d’en Thonolan estaven fets perquè Ella permetés que els esperits dels animals se sentissin atrets per les llances fetes amb l'eina. També hi havia un element estacional representat que formava part d’un aspecte espiritual esotèric. Aquelles representacions artísticament realitzades no eren simples representacions, sinó que, com sabia en Jondalar, al seu germà li agradaven per la seva bellesa.
En Willamar va fixar-se finalment en l’eina de banya foradada i la va agafar.
—Era d’en Thonolan —va dir.
—Sí —va dir la Marthona—. Te’n recordes quan en Thonolan doblegava la fusta per fer el suport d'aquesta taula amb aquesta eina? —Va tocar la plataforma baixa de planxa de pedra que tenia davant.
—En Thonolan era un bon artesà —va dir en Willamar amb la veu encara estranya i distant.
—Sí que ho era —va dir en Jondalar—. Em sembla que en part se sentia tan bé amb els xaramudois perquè amb la fusta feien coses que no s’havia imaginat mai que es poguessin fer. Doblegaven la fusta per fer barques. Buidaven i donaven forma a un tronc per fer una canoa, una mena de barca, i després en doblegaven els cantons per eixamplar-la. La podien fer més gran afegint-hi taulons llargs als costats, els doblegaven perquè seguissin la forma de la barca i després els lligaven tots junts. Els ramudois en sabien un niu de fer anar les barques per l’aigua, però tant els xamudois com els ramudois treballaven plegats per construir-les.
»Vaig estar a punt de quedar-m’hi. Eren una gent estupenda. Quan l’Ayla i jo els vam passar a veure en el trajecte de tornada, volien que ens quedéssim. Si ho haguéssim fet, em sembla que hauria triat el grup dels ramudois. I hi havia un nano molt interessat a aprendre l’ofici de tallador de sílex.
En Jondalar sabia que parlava per parlar, però no sabia què més fer ni què més dir, i intentava omplir la buidor. No havia vist mai en Willamar tan afectat.
Algú va trucar a l’entrada i, sense esperar una invitació, la Zelandoni va apartar la cortina i va entrar. La Folara li anava al darrere i l’Ayla es va adonar que la noia l'havia anat a buscar sense dir res a ningú. Li va semblar bé; era el més encertat. La germana d’en Jondalar era una noia assenyada.
La Folara s’havia amoïnat veient en Willamar tan afectat. No sabia què fer, tret d’anar a buscar ajuda. I la Zelandoni era la doniera; la transmissora dels dons de la Doni, la que feia d’intermediària entre la Gran Mare Terra i els seus fills, la que oferia assistència i medicació, la que anaves a buscar quan necessitaves ajuda.
La Folara havia explicat a la poderosa dona l’essència del problema; la Zelandoni va mirar al seu voltant i va assumir la situació ràpidament. Va parlar en veu baixa amb la noia, que immediatament es va dirigir a la zona de cuina i es va posar a bufar les brases del foc per revifar-les. Però el foc estava apagat. La Marthona havia escampat les brases per coure la carn de forma uniforme, però no l’havia tornat a encendre ni l'havia cobert perquè el foc es mantingués viu.
Amb això sí que l’Ayla podia ajudar. Va deixar l’escena de dolor i es va dirigir ràpidament cap a la seva bossa, a la vora de l’entrada. Sabia exactament on tenia l’esca; la va agafar i va anar cap a la zona de cuina; va recordar en Barzec, el mamutoi que la hi havia fet després que ella donés a cada llar del Campament del Lleó una pedra foguera.
—T’ajudaré a fer foc —va dir.
La Folara va somriure. Sabia com fer foc, però la feia patir veure un home de la seva llar tan afectat i estava contenta de tenir algú al costat. En Willamar sempre havia estat tan fort, tan incommovible, tan controlat…
—Si portes una mica de llenya petita, l’encenc —va dir l'Ayla.
—Les branques per a encendre el foc són allà —va dir la Folara, girant-se cap a un prestatge de darrere.
—Tant és. No cal —va dir l’Ayla, obrint la seva bossa d’esca. Tenia diversos compartiments i butxaques. En va obrir un i en va treure excrements de cavall secs i aixafats; d’un altre, en va treure unes fibres esponjoses de matoll i les va col·locar sobre els excrements, i, d’un tercer, en va treure encenalls de fusta que va col·locar al costat de la primera pila.
La Folara observava. Durant el llarg viatge, l’Ayla evidentment havia après a aprofitar els materials per a fer foc que tenia a l'abast, però la noia més jove va quedar parada quan l’Ayla va treure també un parell de pedres. Acostant-se a l’esca, la dona que el seu germà havia portat a casa va fregar les dues pedres, va bufar sobre l’esca i aquesta es va encendre. Era extraordinari!
—Com t’ho has fet? —va preguntar la Folara, totalment estupefacta.
—Ja t’ho ensenyaré després —va dir l'Ayla—. Ara mateix hem de mantenir el foc encès perquè puguem bullir l’aigua per a la Zelandoni.
La Folara va sentir una esgarrifança de por.
—Com sabies què anava a fer?
L'Ayla la va mirar i no en va apartar la vista. La cara de la Folara expressava consternació. Amb la tornada del seu germà després d'una llarga absència, portant animals domèstics i una dona desconeguda, la notícia de la mort del seu altre germà i la reacció inesperada i trasbalsadora d’en Willamar, havia estat un dia tens, emocionant i de molt patiment. Després que la forastera es posés a fer foc amb màgia i a sobre sabés una cosa que ningú no li havia dit, la Folara començava a pensar que les especulacions i xafarderies sobre si la dona d’en Jondalar tenia poders sobrenaturals potser eren certes. L’Ayla va veure que la noia estava esgotada i entenia perfectament per què.
—He conegut la Zelandoni. Sé que és la vostra remeiera. Per això l’has anat a buscar, oi? —va preguntar l’Ayla.
—Sí, és la doniera —va dir la noieta.
—Els remeiers normalment preparen una infusió o un beuratge per ajudar a calmar algú que està trasbalsat. He pensat que t’havia demanat que bullissis aigua perquè ella ho pogués preparar —va explicar l'Ayla amb paciència.
La Folara es va relaxar; tot plegat era raonable.
—I et prometo que després t’ensenyaré a fer foc així. Tothom ho pot fer… si té les pedres que calen.
—Qualsevol?
—Sí, tu també —va dir l’Ayla, somrient.
La noia també va somriure. S’havia estat morint de curiositat i tenia moltes preguntes per fer-li, però no havia volgut ser mal educada. Ara encara tenia més preguntes, però la dona forastera no semblava tan inabastable. De fet, semblava força simpàtica.
—També em parlaràs dels cavalls?
L'Ayla va fer el seu somriure captivador. De sobte es va adonar que per molt que la Folara fos una noia alta i bonica, no feia gaire que ho era. Havia de preguntar a en Jondalar quants anys tenia la Folara, però l’Ayla sospitava que encara era molt jove, segurament com la Latie, la filla de la Nezzie, que era la parella del cap del Campament del Lleó dels mamutois.
—Ja ho crec que sí. I et portaré a veure’ls. —Va fer un cop d’ull cap a la taula baixa on estaven tots reunits—. Potser demà quan tot s’hagi calmat una mica. Pots baixar a veure’ls sempre que vulguis, però no t’hi acostis massa fins que els cavalls no et coneguin.
—No ho faré —va dir la Folara.
Recordant la fascinació de la Latie pels cavalls, l’Ayla va somriure i va preguntar:
—T’agradaria muntar al llom de la Whinney algun dia?
—Oh! Que podria? —va preguntar la Folara, sense alè, i amb els ulls esbatanats.
En aquell moment va ser com veure la Latie en la germana d’en Jondalar, la qual havia arribat a sentir tal passió pels cavalls que a l’Ayla no li hauria estranyat que algun dia aconseguís una cria per a ella sola.
L'Ayla es va tornar a concentrar en el foc mentre la Folara agafava el bot d'aigua —l'estómac hermètic d'algun gran animal.
—Necessito més aigua. Aquesta és gairebé buida —va dir la noia.
Les brases encara estaven enceses, però amb prou feines cremaven. L’Ayla les va bufar una mica més, hi va afegir encenalls, i després els branquillons que li havia donat la Folara; finalment hi va posar uns quants troncs grans. Va veure les pedres de coure i en va posar unes quantes al foc per escalfar-se. Quan va tornar la Folara, el bot d’aigua era ple a vessar, i semblava molt feixuc, però la noia estava evidentment acostumada a carregar-lo i va omplir un bol de fusta fondo amb aigua, segurament el que la Marthona feia servir per preparar les infusions. Llavors va donar les estenalles amb les puntes una mica socarrimades a l’Ayla. Quan va creure que estaven prou calentes, l’Ayla va fer servir les estenalles per agafar una pedra calenta. Aquesta va caure dins de l’aigua fent un xiuxiueig i deixant anar un núvol de vapor. En va afegir una altra, va pescar la primera i la va substituir per una tercera, i així successivament.
La Folara va anar a dir a la Zelandoni que l’aigua estava gairebé a punt. L’Ayla va veure que li havia dit alguna cosa més per la forma com la dona més gran va alçar el cap de sobte per mirar-la. L’Ayla va observar com la dona s'aixecava amb dificultat dels coixins baixos, i li va venir al cap en Creb, el mog-ur del clan. Era coix d’una cama i per això li costava aixecar-se dels seients baixos. El seu lloc preferit per descansar havia estat un arbre vell i tort amb una branca baixa que estava a l’alçada justa perquè ell pogués seure i aixecar-se amb facilitat.
La dona va entrar a la cambra de cuinar.
—Diuen que l’aigua ja és calenta. —L’Ayla va senyalar amb el cap el bol fumejant—. I no sé si he entès bé la Folara. M’ha dit que li ensenyaries com fer foc amb pedres. De quina mena de truc es tracta?
—Sí. Tinc unes quantes pedres fogueres. En Jondalar també en té. L’únic truc consisteix a saber-les utilitzar, i no costa pas gaire. M’agradarà molt ensenyar-te'n quan vulguis. Ho pensàvem fer de tota manera…
La Zelandoni va tornar a mirar cap a en Willamar. L’Ayla va veure que tenia els interessos dividits.
—Ara no —va dir la dona, baixet i bellugant el cap. Va mesurar unes herbes seques, que duia en una bosseta lligada al cinturó de la seva ampla cintura, al palmell de la mà, i les va llençar dins de l’aigua bullint.
—Tant de bo hagués portat milfulles.
—Jo en tinc, si en vols —va dir l’Ayla.
—Què? —va preguntar la Zelandoni. Estava concentrada en la seva tasca i no estava per ella.
—He dit que tinc milfulles, si en vols. Has dit que tant de bo n’haguessis portat.
—Això he dit? Pensava en veu alta; però com és que tens milfulles?
—Sóc una remeiera… una guaridora. Sempre porto algunes medecines a sobre. Milfulles, per exemple. Va bé pel mal d’estómac, relaxa i accelera la curació de les ferides —va dir.
La Zelandoni hauria obert del tot la boca si no s’hagués reprimit a temps.
—Ets guaridora? La dona que ha portat en Jondalar és una guaridora? —Gairebé va riure; després va tancar els ulls i va bellugar el cap—. Em sembla que haurem de tenir una bona xerrada, Ayla.
—Estaré encantada de parlar amb tu sempre que vulguis —va dir—, però vols milfulles o no?
La Zelandoni s’ho va rumiar un moment. «No pot ser Una Que Serveix. Si ho fos no hauria deixat el seu poble per seguir un home a casa seva, per molt que s’hi volgués aparellar. Però potser coneix una mica les herbes. Hi ha molta gent que en sap coses. Si té milfulles, per què no les hauries de fer servir? Té una olor prou diferenciada perquè jo pugui saber si són bones».
—Sí. M’aniria bé, si en tens a mà.
L'Ayla es va acostar rabent a la seva bossa de viatge, va furgar en una butxaca lateral i en va treure la bossa de medecines de pell de llúdria. «Està molt gastada» va pensar tot tornant. «Aviat l'hauré de canviar». Quan va arribar a la cambra de cuinar, la Zelandoni va mirar amb interès l’estrany contenidor. Semblava fet amb un animal sencer. No n’havia vist mai cap d'igual, però tenia alguna cosa que el feia autèntic.
La dona jove va aixecar la tapa del cap de llúdria, va afluixar-ne els cordills del coll, va mirar a dins i va treure una bosseta. Sabia el que contenia per la tonalitat de la pell, la fibra de la tanca i pel nombre i la disposició dels nusos dels extrems que hi penjaven. Va deslligar el cordill que la tancava —era un nus fàcil de descordar si sabies com fer-ho i va allargar la bossa a la dona.
La Zelandoni no entenia com l’Ayla sabia quina era l'herba correcta sense olorar-la, però quan se la va acostar al nas, va veure que era la que buscaven. La doniera se’n va posar una mica a la mà, la va mirar amb atenció per destriar si només eren fulles, o fulles i flors, i si hi havia res més. Semblava que només hi havia fulles de milfulles. En va afegir un parell de pessics al bol de fusta.
—Hi afegeixo una altra pedra de coure? —va preguntar l’Ayla, que no sabia si la dona volia una infusió o una decocció, només remullada o bullida.
—No —va dir la doniera—. No vull que sigui massa forta. Només necessita una infusió suau. Gairebé ha superat l’impacte. En Willamar és fort. Ara pateix per la Marthona. També n’hi vull donar una mica a ella. Amb les medecines d’ella he d'anar amb compte.
L'Ayla va deduir que la dona estava administrant a la mare d'en Jondalar dosis regulars d'alguna medecina que controlava escrupolosament.
—Vols que prepari una infusió per a tothom? —va preguntar.
—No ho sé. De quina mena? —va preguntar la remeiera gran.
—Alguna cosa fluixa que tingui bon gust. Menta, o camamilla. També tinc flors de tell per endolcir-la.
—Sí, per què no. Una camamilla amb fulles de tell serà bona i tindrà un efecte apaivagador —va dir la Zelandoni, girant-se per marxar.
L'Ayla somreia mentre treia més bossetes del seu sarró de medecines. «Coneix la màgia de la guarició! Des que vaig deixar el clan que no visc a prop d’algú que conegui les medecines i la màgia de la guarició! Em fa il·lusió poder parlar amb algú d'això».
L'Ayla havia après a guarir —si més no la medicina i els tractaments amb herbes, i qüestions del món espiritual— amb l’Iza, la seva mare al clan, que era reconeguda com una valuosa descendent de la nissaga principal de dones remeieres. Havia après altres detalls de les dones remeieres als Aplecs de Clans a què havia assistit amb el clan d’en Brun. Més endavant, a la Trobada d’Estiu dels Mamutois, havia passat moltes estones amb els mamutiis.
Havia descobert que tots Aquells Que Servien la Mare coneixien les medecines i els esperits, però no tots hi entenien de la mateixa manera. Sovint això depenia dels interessos individuals de cadascú. Alguns mamutiis coneixien un munt de medicacions, d’altres estaven més interessats en les pràctiques guaridores, d’altres en la gent en general i en per què uns es guarien d'una malaltia o ferida i d'altres no. I d’altres només s'interessaven pels afers del món de l'esperit i la ment, i no els interessava en absolut la guarició.
L'Ayla ho volia saber tot. Intentava absorbir-ho tot —idees sobre el món de l’esperit, coneixements i usos de les paraules de comptar, memoritzar llegendes i històries— però especialment i insadollablement la fascinava tot el que tenia relació amb la guarició: medecines, pràctiques, tractaments i causes. Havia experimentat amb diferents plantes i herbes amb ella mateixa com li havia ensenyat l’Iza, fent servir el coneixement i la prudència, i va aprendre tot el que va poder dels remeiers que havia conegut en el seu viatge. Es considerava una persona amb coneixements, però encara en procés d’aprenentatge. No era del tot conscient del que sabia o de les moltes habilitats que posseïa. Però allò que havia enyorat més des que havia marxat del clan era tenir algú amb qui discutir de tot plegat, un col·lega.
La Folara la va ajudar a preparar la infusió, i li va ensenyar on eren les coses. Entre les dues van servir les tasses a tots. En Willamar s’havia refet una mica i ja demanava a en Jondalar els detalls de la mort d'en Thonolan. Ell acabava de començar a explicar les circumstàncies de l’atac del lleó de les cavernes quan uns copets a l'entrada els van fer aixecar el cap.
—Endavant —va dir la Marthona.
En Joharran va apartar la cortina i es va quedar una mica parat en veure tanta gent aplegada a dins, la Zelandoni inclosa.
—He vingut a veure en Willamar. Volia saber com havien anat els bescanvis. He vist que tu i en Tivonan portàveu un bon fardell, però amb tot l’enrenou de la festa d'aquesta nit, se m'acut que seria millor que ens veiéssim demà… —anava dient, però es va adonar que alguna cosa no anava a l’hora. Va mirar ara l’un ara l'altre, i finalment la Zelandoni.
—En Jondalar ens estava parlant del lleó de les cavernes que… va atacar en Thonolan —va dir ella, i veient la seva expressió horroritzada, es va adonar que ell no sabia res de la mort del seu germà petit. Tampoc s’ho prendria gaire bé. En Thonolan havia estat molt estimat—. Seu, Joharran. Crec que tots ho hauríem d’escoltar plegats. El dolor és més passador si es comparteix, i dubto que a en Jondalar li vingui de gust repetir-ho gaires vegades.
L'Ayla va interceptar la mirada de la Zelandoni, va decantar el cap vers el primer beuratge apaivagador que havia preparat la dona, després cap al segon que havia fet ella. La Zelandoni va assenyalar el segon amb el cap, i després va observar com l'Ayla el servia en una tassa i el posava discretament a la mà d’en Joharran. Aquest la va prendre sense adonar-se’n mentre escoltava el resum dels incidents que havien conduït a la mort d'en Thonolan relatats per en Jondalar. La Zelandoni estava cada vegada més intrigada per la jove. Tenia alguna cosa que potser anava més lluny d’un cert coneixement de les herbes.
—Què va passar després que el lleó l’ataqués, Jondalar? —va preguntar en Joharran.
—Em va atacar a mi.
—Com te’n vas poder sortir?
—Això ho ha d’explicar l'Ayla —va dir en Jondalar.
Tots els ulls es van dirigir cap a ella.
La primera vegada que en Jondalar havia fet allò, explicar una història fins a un cert punt i després passar-li a ella sense avisar, l’havia desconcertat molt. Ara ja hi estava més acostumada, però aquella gent eren parents d’en Jondalar, la seva família. Ella hauria de parlar de la mort d’un dels seus, un home que ella no havia conegut i que evidentment ells havien estimat molt. Va sentir els nervis a l’estómac.
—Jo anava muntant la Whinney —va començar—. Ella estava prenyada del Llamp, però necessitava fer exercici, i la vaig treure a passejar. Normalment anàvem cap a l’est, perquè era més fàcil, però estava cansada d’anar sempre pel mateix lloc i, per variar, vam fer cap a l’oest. Vam anar fins a l’extrem més allunyat de la vall on el penya-segat comença a ser més dret. Vam travessar el rierol i gairebé vaig canviar d’idea de continuar en aquella direcció. La Whinney havia de tibar el baiard i era un pendent fort, però té la pota ferma i s’hi va enfilar sense gaires dificultats.
—Què és un baiard? —va preguntar la Folara.
—Són dues estaques lligades per una punta al llom de la Whinney, i la resta s’arrossega per terra, amb una graella ben lligada al darrere. Així la Whinney m’ajudava a transportar les coses a la meva cova, com ara els animals que caçava —va dir l’Ayla, mirant d’explicar l'invent que s'havia muntat.
—I com és que no t’ajudaven els altres? —va voler saber la Folara.
—No hi havia ningú que em pogués ajudar. Vivia sola a la vall —va dir l’Ayla.
Els congregats es van mirar amb sorpresa, però abans que ningú no fes cap altra pregunta, la Zelandoni va intervenir:
—Ja farem preguntes a l’Ayla més endavant. Ara deixem-la que ens expliqui què va passar amb en Thonolan i en Jondalar.
Tots van assentir amb el cap i van tornar a dedicar la seva atenció a la forastera.
—Quan anàvem a passar per una gorja, vaig sentir el rugit d’un lleó, i després un crit, el crit d’un home que patia —va continuar l'Ayla. Tots estaven pendents de les seves paraules i la Folara no es podia estar quieta.
—Què vas fer?
—Al començament no sabia què fer, però havia d’esbrinar qui era que cridava. Havia de mirar d’ajudar-lo, si podia. La Whinney em va portar a la gorja. Em vaig amagar darrere d’una roca i vaig mirar. Llavors vaig veure el lleó i el vaig sentir. Era el Bebè. Ja no vaig tenir por i hi vaig entrar. Sabia que no ens faria mal —va dir.
Aquesta vegada va ser la Zelandoni la que no va poder callar.
—Vas reconèixer el rugit d’un lleó? Vas entrar en una gorja amb un lleó rugint?
—No era un lleó qualsevol. Era el Bebè. El meu lleó. El que jo havia criat —va dir l’Ayla, intentant que entenguessin la diferència. Va mirar en Jondalar, i ell li somreia, malgrat la gravetat dels fets que ella relatava. No hi podia fer més.
—Ja m’han parlat d'aquest lleó —va dir la Marthona—. Es veu que l'Ayla té una gràcia especial amb els animals, no sols els cavalls i els llops. En Jondalar diu que l’ha vista muntar a llom d'aquest lleó, com fa amb els cavalls. Diu que també ho han vist altres persones. Continua, t’ho prego, Ayla.
La Zelandoni va pensar que havia d’estudiar a fons aquesta relació amb els animals. Havia vist els cavalls al riu, i sabia que l’Ayla tenia un llop, però havia hagut d’atendre un nen malalt en una altra llar quan la Marthona els havia portat a casa. No els havia vist en aquell moment i després se n’havia oblidat.
—Quan vaig arribar al fons de la gorja —va continuar l’Ayla— vaig veure el Bebè en una plataforma amb dos homes. Em vaig pensar que tots dos eren morts, però quan m’hi vaig enfilar per mirar, vaig veure que només un era mort. L’altre encara era viu però, sense ajuda, no aguantaria gaire temps. Vaig aconseguir baixar en Jondalar de la plataforma i el vaig lligar al baiard.
—I el lleó què? —va preguntar en Joharran—. Els lleons de les cavernes no acostumen a deixar que ningú se’ls endugui les seves preses.
—No, tens raó, però aquell era el Bebè. Li vaig dir que s’apartés. —L’Ayla va veure la seva expressió d'estupefacció i incredulitat—. Com feia sempre que sortíem a caçar plegats. Tampoc crec que estigués afamat, perquè la seva lleona acabava de portar un cérvol. I no caçava persones. Jo el vaig criar. Era la seva mare. Les persones eren la seva família… el seu orgull. Crec que només va atacar els dos homes perquè s’havien ficat al seu cau, al seu territori.
»Però no volia deixar l’altre home allà. La lleona no hauria pensat que les persones eren de la família. No tenia lloc a la llitera per a ell i no tenia temps d’enterrar-lo. També em feia por que en Jondalar es morís si no tornava de seguida a la cova. Al fons de la plataforma vaig veure una mena de racó, amb una roca que el protegia. Vaig arrossegar el cos cap allà i vaig fer servir la llança —aleshores feia servir les llances gruixudes del clan— per apartar una mica la roca i el vaig tapar amb grava. No m’agradava deixar-lo allà, sense ni un missatge per al Món dels Esperits. No sóc mog-ur, però vaig fer els rituals d’en Creb i vaig demanar al gran ós de les cavernes que el guiés a la terra dels esperits. Després la Whinney i jo vam portar en Jondalar a casa.
La Zelandoni tenia mil preguntes per fer. Qui o què era un «grrrub» que era com li sonava el nom d’en Creb. I per què l’esperit d'un ós de les cavernes en lloc de la Gran Mare Terra? No havia entès ni la meitat del que havia dit l'Ayla, i l’altra meitat li costava de creure.
—Bé, sort que en Jondalar no estava tan malferit com t’havies pensat —va dir la guaridora més gran.
L'Ayla va bellugar el cap negativament. «Què volia dir? En Jondalar estava a punt de morir. Encara no entenia com l’havia salvat».
En Jondalar endevinava què pensava l’Ayla per la seva expressió. Era evident que la Zelandoni havia pressuposat coses que calia corregir. Es va posar dret.
—Més val que us ensenyi les ferides que em va fer —va dir, aixecant-se la túnica i descordant-se la corretja dels seus pantalons d’estiu.
Tot i que ni els homes ni les dones acostumaven a anar del tot despullats, ni els dies més calorosos d’estiu, mostrar el cos nu no era res de l’altre món. Es veien els uns als altres sovint quan anaven a banyar-se al riu o es feien banys de vapor. No era el seu membre viril el que van mirar els altres quan en Jondalar es va despullar, sinó les enormes cicatrius que tenia a la part superior de la cuixa i a l’engonal.
La Zelandoni es va fixar que les ferides s’havien curat bé i que l'Ayla havia cosit trossos de la pell en alguns punts. Li havia fet set punts a la cama: quatre a la ferida més profunda i tres més per sostenir els músculs esquinçats al seu lloc. Allò no li havia ensenyat ningú, era l’únic que se li havia acudit perquè es tanquessin els forats oberts per les urpes.
En Jondalar no havia donat a entendre abans que hagués sofert ferides tan greus. No coixejava ni es ressentia d’aquella cama, i tret de les cicatrius, el teixit muscular de sota semblava prou normal. Tenia més cicatrius i senyals al cos, a prop de l’espatlla dreta i el pit, de les esgarrapades i ferides obertes pel lleó, i una cicatriu de procedència diferent a les costelles. Era evident que el seu llarg viatge no l’havia deixat il·lès.
Aleshores van entendre tots la gravetat de les ferides que havia sofert en Jondalar, i per què l’havia hagut d'atendre l'Ayla immediatament, però només la Zelandoni era conscient de com havia estat a prop de la mort. Es va avergonyir d’haver menysvalorat la capacitat de l'Ayla com a guaridora, i encara més de la descortesia de la seva observació.
—Perdona’m, Ayla. No sabia que fossis tan experimentada. Crec que la Novena Cova dels Zelandoniis està de sort que en Jondalar hagi portat una remeiera tan ben preparada com tu —va dir, observant el somriure d’en Jondalar mentre es vestia, i el petit sospir d’alleujament de l'Ayla.
La Zelandoni encara estava més decidida que abans a saber més coses de la forastera. L’associació amb els animals havia de tenir algun significat, i una dona tan ben preparada com a guaridora s’havia d'incloure en els cercles d'autoritat i influència dels zelandoniis. Una forastera com aquella podia fer estralls en la vida ordenada del seu poble sense un cert control i supervisió. Però com que l’havia portat en Jondalar, s’ho hauria de prendre amb calma. Primer havia d’esbrinar-ne moltes coses.
—Crec que t’haig de donar les gràcies per la tornada d'almenys un dels meus fills, Ayla —va dir la Marthona—. Estic contenta de tenir-lo aquí i t’estic agraïda.
—Si en Thonolan també hagués tornat, seria una dia de joia. Però la Marthona sabia quan ell se’n va anar que no tomaria mai —va dir en Willamar, aleshores, mirant la seva companya de llar—. No et volia creure, però m’equivocava. Ell ho volia veure tot, i anar a tot arreu. Només això ja l’hauria fet viatjar per sempre. Quan era petit ja tenia una gran curiositat.
Aquell comentari va recordar a en Jondalar un fet que el preocupava enormement. Potser aquell era el moment encertat.
—Zelandoni, t’haig de preguntar una cosa, és possible que el seu esperit hagi trobat el seu camí al Món de l’Esperit? —L'habitual ganyota de preocupació d'en Jondalar era igual a la d’en Joharran—. Després que morís la dona amb qui s’havia aparellat, en Thonolan no va tornar a ser el mateix, i no va anar a l’altre món amb l'ajuda adequada. Els seus ossos encara són sota un munt de pedres, a les estepes orientals, i no va tenir un enterrament com cal. I si el seu esperit s’ha perdut i vaga per l'altre món sense que ningú li ensenyi el camí?
La dona grassa va arrugar el front. Era una pregunta seriosa, que calia respondre amb delicadesa, sobretot tenint en compte l’aflicció de la família d'en Thonolan.
—No has dit que vas fer un ritual ni que fos a corre-cuita, Ayla? Explica’m com va ser.
—No hi ha gaire cosa a dir —va dir ella—. Era el ritual que en Creb feia sempre que es moria una persona i el seu esperit deixava aquest món. Estava més amoïnada per l’home que encara era viu, però també volia fer alguna cosa per ajudar l’altre a trobar el seu camí.
—Més endavant em va acompanyar al lloc —va afegir en Jondalar— i em va donar ocre roig en pols per escampar-lo sobre les pedres de la seva tomba. Quan vam marxar definitivament de la vall, vam tornar a la gorja on havíem estat atacats en Thonolan i jo. Vaig trobar una pedra molt especial a la pila sota la qual estava enterrat. Me la vaig endur pensant que podria servir per trobar el seu esperit si encara vagava, perquè l’ajudés a trobar el seu camí. La porto a la bossa. Te la donaré.
En Jondalar es va aixecar, es va acostar a la seva bossa i va tornar de seguida amb una bosseta senzilla de pell lligada a un tros de cordill per poder-la dur penjada al coll, tot i que no semblava que s’hagués utilitzat així. La va obrir i va recollir dos objectes amb la mà. Un era un trosset d’ocre roig. L’altre semblava una peça petita i esmolada d'una roca grisa i corrent en forma de piràmide aplanada. Però quan la va aixecar i va posar al descobert la part de baix, hi va haver exclamacions de sorpresa. Aquella cara tenia una fina capa d’òpal blau blanquinós, que resplendia amb uns potents reflexos vermellosos.
—Era allà, recordant en Thonolan, i aquesta pedra va rodolar del munt i em va caure als peus —va explicar en Jondalar—. L’Ayla va dir que me la posés a l'amulet —aquesta bosseta— i la portés cap a casa. No sé què significa, però és com… és com si l’esperit d'en Thonolan hi estigués connectat.
Va passar la pedra a la Zelandoni. Els altres no semblaven tenir ganes de tocar-la, i en Joharran fins i tot va tenir una esgarrifança, com va observar l’Ayla. La dona se la va mirar atentament, per tenir temps de pensar i rumiar el que havia de dir.
—Em sembla que tens raó, Jondalar —va dir ella—. Està connectada amb l’esperit d'en Thonolan. No sé ben bé què significa, necessito pensar-hi més, i demanar guiatge a la Mare, però has fet bé de portar-me-la. —Va callar un moment i va afegir—: L’esperit d'en Thonolan era aventurer. Potser aquest món era massa petit per a ell. Pot ser que encara viatgi per l’altre món, i no perquè estigui perdut, sinó perquè no hi hagi trobat encara el seu lloc. Fins on havíeu arribat quan la seva vida en aquest món va acabar?
—Més enllà de la mar interior, a l’extrem del gran riu, el que comença a l’altra banda de la glacera de les muntanyes.
—El que anomenen riu de la Gran Mare?
—Sí.
La Zelandoni va tornar a callar. Finalment va parlar.
—Pot ser, Jondalar, que la recerca d’en Thonolan només es pugui satisfer a l'altre món, a la terra dels esperits. Tal vegada la Doni va creure que havia arribat el moment de cridar-lo i permetre que tu tornessis a casa. El que va fer l’Ayla podria ser suficient, però no acabo d’entendre què va fer, o per què ho va fer. Li haig de fer algunes preguntes.
Va mirar l’home alt i ben plantat que havia estimat, i encara estimava a la seva manera, i la noia asseguda al seu costat que l’havia sorprès més d'una vegada en el poc temps que feia que havia arribat.
—Primer, qui és aquest «Grrrub» de qui parles, i per què vas invocar l’esperit d'un ós de les cavernes i no el de la Gran Mare Terra?
L'Ayla s'adonava d’on conduïen les preguntes de la Zelandoni i, com que eren preguntes directes, es va sentir inclinada a contestar-les. Havia après què era una mentida, i que hi havia gent que deia coses que no eren certes, però ella no ho podia fer. El màxim que podia fer era deixar d’esmentar alguna cosa, i allò era especialment difícil quan li plantejaven una pregunta directa. L’Ayla va abaixar els ulls i es va mirar les mans. Hi tenia taques negres deixades pels tions.
Ja s’esperava que allò arribés un dia o altre, però abans hauria volgut estar un temps amb el poble d’en Jondalar, arribar-los a conèixer, però al capdavall potser tant se valia. Si se n’havia d'acabar anant, seria millor fer-ho ara que més endavant, quan s’hi hagués afeccionat.
Però i en Jondalar? L’estimava. I si també l’havia de deixar? Ella duia el seu fill a dins. No sols el fill de la seva llar, sinó també el fill del seu esperit. El fill d’en Jondalar. Tant se valia el que pensessin els altres, ella n’estava convençuda, sabia que era el fill d’en Jondalar, tant com el seu. Havia començat a créixer al seu interior quan havien compartit els plaers, el Do del Plaer atorgat als seus fills per la Gran Mare Terra.
Li feia por mirar-lo, l’havia evitat per por del que hi pogués veure. Però tot d’una va alçar el cap i el va mirar de fit a fit. Ho havia de saber.