Capítol 32

Levela i en Jondecam van aixecar les seves mans unides a tall de salutació quan l’Ayla i en Jondalar van arribar a la zona d'espera.

—Ha dit que ja havies estat beneïda, Ayla? —va dir la Levela, corrent cap a ella.

L'Ayla va fer que sí amb el cap, massa aclaparada per l’emoció per ser capaç de parlar.

—Oh, Ayla. Quina alegria! Per què no m’ho havies dit? Ho sabia en Jondalar? Quina sort que teniu! —va dir, sense deixar temps a l’Ayla de contestar, i intentant abraçar-la. Però havia oblidat que tenia la mà lligada i es va fer un embull amb el braç d’en Jondecam. Van riure tots, inclosos els espectadors propers, i la Levela va acabar fent una abraçada a l’Ayla amb un sol braç.

—I el teu vestit és preciós, Ayla. No havia vist mai res igual. Té tantes perletes d’ivori i ambre que, segons com, sembla fet d’ivori i ambre. La pell té el to groc perfecte per fer-hi joc. I m’encanta com el portes, obert d’aquesta manera, sobretot tenint en compte que aviat seràs mare. Però deu pesar. D’on l'has tret? —va dir la Levela. Estava tan engrescada, que l’Ayla va somriure.

—Sí que pesa, però hi estic acostumada. El vaig arrossegar una bona temporada. Me’l va regalar la Nezzie quan es pensava que m'aparellaria amb un mamutoi, i em va dir que me'l posés. Era la parella del cap del Campament del Lleó. Quan vaig decidir marxar amb en Jondalar, em va dir que me l’emportés i me'l posés quan m'aparellés amb ell. Li queia bé, com a tothom. Volien que es quedés i es fes mamutoi, però ell deia que volia tornar a casa. Ara em sembla que ho entenc —va dir l’Ayla. S’havia amuntegat tot de gent a escoltar. Volien saber què deia la forastera del seu ric abillament per poder-ho explicar als altres.

—En Jondalar també està espaterrant —va dir la Levela—. El teu vestit és exquisit pel treball de les perletes i la decoració, pel conjunt. El d’en Jondalar és el contrast perfecte, crida l’atenció només pel color.

—Això mateix —va dir en Jondecam—. Tots portem la millor roba que tenim —va indicar la seva—, i això normalment vol dir que està molt decorada, però ningú no porta res tan increïble com el teu vestit, Ayla. Tanmateix, quan ha aparegut en Jondalar amb això, tothom se l’ha quedat mirant. La seva túnica és d’una elegància simple, i a ell li queda d’allò més bé. Com si ho veiés! Ara totes les dones voldran una peça de roba com la teva, i tots els homes com la seva. Te l’han regalat, Jondalar?

—L’Ayla —va dir en Jondalar.

—Ayla! L’has feta tu? —va preguntar la Levela, estranyada.

—Una mamutoi em va ensenyar a fer pell blanca —va dir l’Ayla.

La gent es començava a girar per escoltar el següent zelandoni.

—Més val que callem, ja tornen a començar —va dir la Levela.

Quan tothom va callar perquè comencés la cerimònia de la parella següent, l’Ayla va rumiar per què el ritual d'aparellament incloïa lligar els canells de les parelles amb una corretja que era difícil de deslligar. L'embolic de braços quan la Levela, tota excitada, l’havia volgut abraçar li havia fet comprendre que el fet d'estar lligats obligava a no fer res sense pensar-s'ho. No era una mala lliçó sobre l’aparellament per aprendre d'entrada.

—Tant de bo s’afanyessin —va dir fluixet un dels homes acabats d'aparellar—. Em moro de gana. Amb tant de dejú, estic segur que es deu sentir com em rondina l’estómac des de l'altra punta del camp.

L'Ayla estava prou contenta amb la llarga recitació de noms i lligams del zelandoni, perquè li deixava temps per pensar i estar a soles amb el seu pensament. Estava aparellada. En Jondalar era la seva parella. Potser ara podria començar a sentir que era realment l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, tot i que estava contenta que Ayla dels Mamutois formés part dels seus noms. Pel fet que visquessin a la Novena Cova, no volia dir que ella fos una persona diferent. Senzillament tenia nous noms i lligams per afegir a la llista de relacions. Tampoc no havia perdut el tòtem del seu Clan.

El cap li va tornar a l’època en què era una nena i vivia al Clan. Quan ells s’aparellaven, no tenien el costum de lligar un nus, però això no calia. Des que eren petites, les dones del Clan aprenien a ser conscients dels homes del Clan, sobretot d’aquell amb qui s'acabarien aparellant. Representava que una bona dona del Clan s’havia d'avançar a les exigències i els desitjos de la seva parella, perquè un home del Clan aprenia des de molt aviat a no fer cas, o si més no a no demostrar, les seves necessitats, incomoditats o dolor. Ell no podia demanar mai ajuda, ella havia de saber quan ell la necessitava.

En Broud no necessitava el seu ajut quan el demanava, però no parava de demanar. S’inventava coses per fer-li fer perquè tenia poder i l'hi volia demostrar: portar-li aigua per beure, lligar-li el calçat… Podia argumentar que l'Ayla era una nena i havia d’aprendre, però a ell tant se li’n donava, que aprengués, i per molt que ella intentés complaure’l no servia de res. Ell volia fer ostentació del seu poder perquè ella se li havia resistit, i les dones del Clan no havien de desobeir mai els homes intencionadament. Ella l’havia fet sentir menys home i per això l'odiava, o potser instintivament sabia que ella era d'una mena diferent. A ella li havia costat aprendre la lliçó, però l’havia après, i era en Broud, amb les seves constants exigències, qui li havia ensenyat i en Jondalar qui n’era el receptor. Sempre estava pendent d’ell, i sabia que ho feia perquè se sentia malament quan no sabia on era. Ella també era així amb els animals.

De sobte, va aparèixer el Llop, com si pensar en ell l’hagués fet venir. Com que tenia la mà dreta lligada a l’esquerra d'en Jondalar, l’Ayla es va ajupir i va abraçar l'animal amb l'esquerra. Va mirar en Jondalar.

—Patia per ell, no sabia on era —va dir l’Ayla—, però em sembla que està força encantat de la vida.

—Potser en té motius —va dir en Jondalar somrient.

—Quan el Bebè va trobar parella, em va deixar. Em tornava a visitar de tant en tant, però vivia amb els de la seva espècie. Si el Llop té parella, creus que decidirà marxar a viure amb ella?

—No ho sé. Sempre dius que pensa en la gent com si fos la seva llopada, però si s’ha d'aparellar ha de ser amb una de la seva espècie —va dir.

—Vull que sigui feliç, però el trobaria molt a faltar si no tornés mai més —va dir l’Ayla, posant-se dreta. Gairebé tothom la mirava, sobretot els que no la coneixien gaire. Va fer un senyal al llop perquè no marxés.

—És un llop molt gros, oi? —va dir una de les dones, apartant-se’n una mica.

—Sí que ho és —va dir la Levela—, però els que el coneixen diuen que no ha amenaçat mai cap persona.

En aquell moment una puça va decidir empipar el llop. L’animal es va asseure, es va retorçar i es va rascar. La dona va riure nerviosament.

—Això no fa gaire por, realment —va dir.

—Menys a la puça que l’empipa —va dir la Levela.

De sobte l’animal va parar, va decantar el cap com si sentís, ensumés o percebés alguna cosa, es va posar dret i va mirar l’Ayla.

—Vés, Llop —va dir l’Ayla, fent-li el senyal que podia marxar—. Si vols marxar, vés.

L'animal va sortir disparat, esquivant les persones, algunes de les quals es van sobresaltar força en veure’l.

La unió següent no era doble, sinó triple. Un home s’aparellava amb bessones idèntiques. Les noies no es volien separar i no era extraordinari que les bessones, o senzillament germanes que estiguessin molt unides, s’aparellessin amb el mateix home, tot i que podia ser difícil per a un sol home mantenir dues dones i els seus fills. En aquest cas l’home era una mica més gran, estava ben establert, tenia una bona reputació i una posició alta. Tot i així, era possible que algun dia es busquessin un segon home, no se sabia mai.

Quan a l’última parella li va tocar unir-se, el públic es començava a avorrir amb la inevitable repetició, sobretot si a la cerimònia s’unien dues persones desconegudes, però aquella va tornar a cridar l’atenció. En el moment en què la Joplaya i l’Echozar es van avançar, es va sentir un esbufec col·lectiu i un murmuri de converses. Cap dels dos tenia l’aspecte habitual dels zelandoniis, i tothom sabia que de fet no ho eren, sinó que eren lanzadoniis, però igualment van ser una visió impactant per a les persones congregades.

Van veure una dona alta, esvelta, i d’un exotisme atractiu, amb els cabells foscos i una bellesa etèria que era difícil de descriure. L’home del seu costat no podia ser més diferent. Era una mica més baix i tenia unes faccions fortes i poc corrents, que per a gairebé tothom eren lletges. Les celles gruixudes, espesses i despentinades sobresortien com una lleixa sobre els ulls foscos i enfonsats. Tenia el nas prominent, en part perquè la cara era llarga, ampla i una mica sortida i, en part, perquè el nas mateix tenia una forma molt definida de bec d’àliga, no tan estret, però molt més gran, si bé proporcionat amb el conjunt de la cara. Com molts homes, l’Echozar es deixava la barba a l'hivern, perquè li escalfava la cara, però se l’afaitava a l'estiu. Feia poc que s’havia afaitat i això li definia més la forta mandíbula, però, com les persones del Clan, no tenia barbeta, o gairebé. La seva era diminuta i, en contrast amb el nas prominent, li donava un aspecte feble.

La cara de l’Echozar era la cara del Clan, llevat del front. No tenia el front clarament tirat enrere i aixafat del Clan; no era un cap pla. Per sobre l’os de la cella de l'Echozar, el seu front pujava igual d'alt i arrodonit que el de qualsevol dels homes d’allà. I mentre que els homes del Clan eren més aviat baixos, ell era igual d’alt que molts dels homes d'allà, però amb una constitució robusta i un pit gran i arrodonit típic del clan. Com aquests, tenia les cames proporcionalment més curtes i lleugerament garrelles, però igual de musculoses que els seus braços. No hi havia cap dubte que era un home fort.

I no hi havia cap dubte que era un home d’esperits mixtos, una abominació per a alguns, mig home i mig animal. N’hi havia que creien que no s'hauria de permetre que s'aparellés amb la dona que tenia al seu costat. Per molt forastera que semblés, era indiscutiblement humana, una d’ells, i no un dels animals cap plans. Els zelandoniis els ho haurien d’haver impedit, no reconeixent-los i no col·laborant en aquella unió.

Com que els lanzadoniis encara no tenien donier, La Que Era Primera es va tornar a situar al davant. No era sols la Primera, sinó que era la Zelandoni de la Novena Cova i en Dalanar havia viscut amb la Novena Cova. El seu poble encara mantenia lligams més forts amb ells que amb cap altra cova, i la Joplaya era la filla de la seva llar.

Tot ocupant la seva posició, la Primera va pensar, més aviat divertida, que l’Echozar semblava tan fort que no hi hauria gaires persones disposades a desafiar-lo en una competició individual. Com que era l’última parella, la Primera ja pensava en les competicions. «Un cop els hagi aparellat serà un bon moment per anunciar que la Primera Acòlita de la Segona Cova dels Zelandoniis ha estat cridada, i que després de passar el seu examen ha estat confirmada com a zelandoni. Ha decidit tornar amb en Dalanar i la seva cova i ser la Primera Lanzadoni Que Serveix La Gran Mare Terra, un bon acord i un bon lloc per a ella per començar», va pensar.

La doniera va mirar les persones situades al seu davant. En Dalanar, tot cofoi. Era sorprenent la semblança que tenia amb en Jondalar, però la Primera hi notava algunes diferències, segurament perquè un dia havia estat tan íntima del més jove. En Jondalar, encara lligat a l’Ayla, s’havia apartat del grup dels aparellats de nou per unir-se al cercle familiar. Fet i fet, la Joplaya era la seva cosina pròxima. A més d’en Dalanar hi havia la Jerika, la mare de la Joplaya, i al seu costat l’Hochaman, l’home de la llar de la Jerika, el qual es repenjava en un home més jove, que la Primera no coneixia. Es va imaginar que era d’una cova llunyana dels zelandoniis, o potser d’algun poble encara més distant, potser els losadunais, però el disseny del seu abillament i els seus joiells el delataven com a lanzadonii.

L'Hochaman era un homenet vell i marcit, amb una cara com la de la Jerika, que amb prou feines s'aguantava dret i encara menys podia caminar. En Dalanar i l’Echozar l'havien portat a collibè tot el trajecte cap a la Trobada d'Estiu. Ell deia que havia fet servir les cames en el seu viatge, però no se sabia de ningú que hagués caminat tan lluny. Havia anat des de les Mars Interminables de l’Est fins a les Grans Aigües de l'Oest, i s'hi havia passat gairebé tota la vida. Era un gran narrador, tenia moltes històries per explicar, no li feia res repetir-les, i per això era probable que després de les cerimònies, quan comencessin els jocs, els concursos i la narració de rondalles estigués molt sol·licitat. Aquell any les parelles aparellades de nou haurien de passar sense aquells actes; començarien immediatament l’aïllament del seu període de prova de dues setmanes. La Zelandònia feia allò expressament. Si una parella no es prenia prou seriosament la seva unió per renunciar als jocs i les rondalles, segurament volia dir que no s’havien d'haver aparellat.

Els cantants encara mantenien la seva fuga, tot i que ja era un cor del tot diferent quan la Primera va començar la cerimònia.

—Totes les coves dels zelandoniis —va dir la doniera amb una veu ressonant—. Us prego que sigueu testimonis de la unió d’una dona i un home. La Doni, la Gran Mare Terra, Primera Creadora, la Mare de tots, Ella que donà a llum Bali, que il·lumina el cel, i Ella la parella i amic de la qual, Lumi, resplendeix en aquesta nit com a testimoni. Ella és honorada amb la unió sagrada dels seus fills.

»Els dos que ara s’esperen han complagut la Gran Mare Terra decidint unir-se. —El nivell de converses del públic va pujar. La cerimònia va anar una mica més de pressa que les altres, perquè no hi havia tants noms i lligams; l’Echozar no en tenia pràcticament cap. Era l’Echozar de la Primera Cova dels Lanzadoniis, fill d’una dona, beneït per la Doni, acceptat per en Dalanar i la Jerika de la Primera Cova dels Lanzadoniis. La Joplaya tenia una llista de noms i lligams més llarga, sobretot per part d’en Dalanar dels Zelandoniis. Es va esmentar en Jondalar i l’Ayla. Per part de la seva mare, no sols els noms de la mare de la Jerika, Ahnlay, que caminava pel món dels esperits, i l’home de la seva llar, Hochaman.

—Jo, Dalanar, cap de la Primera Cova dels Lanzadoniis, parlo per aquesta parella, i em complau que la Joplaya i l’Echozar continuïn vivint a la Primera Cova dels Lanzadoniis —va dir el cap per acabar—, i els dono la benvinguda.

Llavors es va girar de cara al públic que tenia darrere, la resta dels lanzadoniis que havien fet tot el trajecte fins a la Trobada d’Estiu dels zelandoniis per contribuir a donar legitimitat a l'aparellament.

—Nosaltres, de la Primera Cova dels Lanzadoniis, els donem la benvinguda —van dir a cor.

Aleshores la Zelandoni Que Era Primera Entre Aquells Qui Servien La Mare va allargar els dos braços, com si volgués abraçar tothom.

—Totes les coves dels zelandoniis i els lanzadoniis —va dir—, la Joplaya i l’Echozar s'han triat mútuament. S’ha acordat i ells han estat acceptats per la Primera Cova dels Lanzadoniis. Què dieu d’aquest aparellament?

Una part considerable de les persones congregades van contestar «Sí», però una part va dir «No».

La Zelandoni es va quedar estupefacta i, per un instant, desorientada. Mai havia oficiat una cerimònia d’aparellament que no tingués el suport de tothom. Si hi havia objeccions, sempre es resolien abans. Aquella era la primera vegada que havia sentit dir «No» durant la cerimònia. En Dalanar i la Jerika van fer cara de preocupació i els lanzadoniis miraven al seu voltant. Uns semblaven incòmodes, però d’altres, enfadats. La Primera va decidir no fer cas del «No» i continuar com si no ho hagués sentit.

—La Doni, Gran Mare Terra, aprova la unió dels seus fills. Ha somrigut a la seva unió. Ja ha beneït la Joplaya —va dir. Els va fer un senyal perquè estenguessin les mans. Després d’un moment de vacil·lació, la Joplaya i l’Echozar van estirar les mans i les van oferir a la Zelandoni Que Era Primera. Ella els va lligar els canells amb la corretja de pell i va fer el nus.

—S’ha lligat el nus. Esteu aparellats. Que la Doni us somrigui sempre. —Els dos es van girar de cara a la gent i la Zelandoni va anunciar—: Ara són la Joplaya i l’Echozar de la Primera Cova dels Lanzadoniis.

—No! —va cridar una veu entre el públic—. No s’haurien d'aparellar. Ell és una abominació.

Uns quants van reconèixer la veu. Era en Brukeval! La Primera va decidir ignorar-lo, però una altra veu s’hi va afegir.

—Té raó! No s’haurien d'aparellar. Ell és mig animal! —va dir la Marona.

«Puc entendre en Brukeval —va pensar la Zelandoni de la Novena—, però a la Marona ni li va ni li ve. Només vol embolicar la troca. Es deu voler venjar d’en Jondalar i l'Ayla humiliant la seva cosina propera?».

Una altra veu, procedent de la zona on estava situada la Cinquena Cova, es va afegir a la protesta.

—Tenen raó. Els zelandoniis no haurien de permetre aquest aparellament.

Era un home que havia intentat entrar a la zelandònia i havia estat rebutjat. Els descontents s’unien per provocar un conflicte.

Uns quants més van expressar la mateixa opinió, inclòs en Laramar. Ella també va reconèixer la seva veu. «Per què s’hi fica? Alguns dels que s'hi han oposat tenen uns sentiments molt clars en contra, però a ell tant se li’n dóna, tot».

—Potser hauries de reconsiderar aquest aparellament, Zelandoni —va cridar una altra veu. Era la Denanna, la cap de les tres tinences de la Vint-i-novena Cova.

«Això ho he d’aturar de seguida», va pensar la Primera.

—Per què ho dius, Denanna? Aquestes dues persones han fet la seva tria i el seu poble l’ha acceptat. No comprenc les teves objeccions.

—Ens has demanat que ho acceptéssim nosaltres, no sols el seu poble —va dir la Denanna.

—I gairebé tots els zelandoniis ho han acceptat. Conec personalment totes les persones que han manifestat objeccions a aquest aparellament. —La Zelandoni va mirar cap al vessant ple de gent, i tot i que no hi veia gaire bé en la foscor, els que havien parlat van tenir la impressió que els veia, i que els mirava directament a ells—. Tenen raons personals que no tenen res a veure amb aquesta parella. Molt pocs tenen sentiments clars en contra sobre aquest tema. No veig cap motiu perquè una minoria destorbi aquesta cerimònia, ofengui els lanzadoniis i posi en una posició vergonyosa els zelandoniis. La Joplaya i l’Echozar estan aparellats. Quan acabin el seu període de prova, el seu aparellament serà sancionat. No hi ha res més a dir-hi. Ha arribat el moment de la processó i del festí.

Va fer un senyal a la zelandònia, que va organitzar les parelles acabades d’unir i les va guiar al voltant de la foguera, que començava a apagar-se. Un cop van haver recorregut lentament uns quants circuits, les van acompanyar cap a la zona on se serviria el menjar per començar el festí i la celebració, però el joiós ambient del matrimonial s’havia esguerrat.

Les persones encarregades del banquet van començar a tallar els enormes trossos d’ur que s'havien cuit a la brasa durant tot el dia. Altres trossos més durs s’havien enterrat en forns plens de pedres calentes, juntament amb algunes arrels. Hi havia un brou que contenia flors de lliri, a més de brots i petites arrels noves de la planta, cacauets, verdures, falgueres, cebes, tot condimentat amb herbes, que s’anomenava «sopa verda». Era el plat tradicional del festí del primer matrimonial de la temporada. Les arrels madures dels lliris i les cues de rata, aixafades per extreure’n el material fibrós, es barrejaven amb les primeres llavors de civada i blet blanc les quals, assecades i mòltes en forma de farina, es coïen en una mena de pa pla i dur que se servia amb la sopa.

L'Ayla coneixia les diminutes baies vermelles en forma de cor que creixien a prop de terra, i estaven cobertes de petites llavors: li va encantar veure maduixes amuntegades en bols. Les que feia temps que s'havien collit i estaven una mica marcides s’havien cuit per fer una salsa juntament amb altres fruites i una planta amb unes tiges gruixudes i vermelloses, les fulles llargues de la qual es tallaven i llençaven. Les amargues tiges donaven un punt fort a les baies i la fruita, però les fulles podien ser perjudicials. També hi havia tiges tendres de baladre fetes al vapor, amanides amb sal de les Grans Aigües de l’Oest, i cossis tupits plens de la barma fermentada d’en Laramar.

La tensió va anar disminuint amb la ingesta del beuratge fermentat i la celebració de les festivitats. En Jondalar va donar les gràcies a en Dalanar efusivament, amb els ulls lluents, per haver anat tan lluny per participar en el seu aparellament.

—Hauria vingut només per tu, però també he vingut per la Joplaya i l’Echozar. Em sap greu que no hagi anat del tot bé. Em sembla que els han esguerrat l’aparellament, i potser als altres també —va dir en Dalanar.

—Sempre n’hi ha uns quants que tenen ganes d'aixafar la guitarra als altres, però ja no haurem de tornar més a les trobades d’estiu dels zelandoniis perquè es puguin aparellar els nostres joves. Ara tenim la nostra lanzadoni —va dir la Jerika.

—És una gran notícia, però igualment heu de venir de tant en tant —va dir en Jondalar—. Qui és?

—La Lanzadoni? Ja saps com va! —va dir en Dalanar amb un somriure—. Representa que abandonen la seva individualitat i es fonen amb el seu poble, però he notat que igualment fan servir els mots de comptar per distingir-se i els mots de comptar tenen més poder que els noms corrents. Era la Primera Acòlita de la Zelandoni de la Segona Cova. Ara s’anomenarà Lanzadoni de la Primera Cova dels Lanzadoniis.

—Ja sé qui és —va dir l’Ayla—. És una de les acòlites que ens va guiar a la fondària de Penya de la Font quan vam anar a ajudar la Zelandoni a trobar l’esperit del teu germà. Te’n recordes, Jondalar?

—Sí, me’n recordo. Em sembla que serà una bona lanzadoni. És molt conscient i una bona guaridora, segons que he sentit dir —va dir en Jondalar.

Al cap d’una estona, les noves parelles es van acomiadar dels amics i parents per catorze dies. Se’ls feia estrany, era com acomiadar-se sense marxar. Quan les parelles tornessin a les seves coves després del període de prova i exclusió, se celebrarien festes de menys abast. Llavors els farien els regals perquè comencessin la seva nova vida de parella. Els aparellaments no es reconeixien del tot fins que no s’acabava el període de prova, perquè aleshores encara es podien separar si ho volien. Però encara que les parelles marxessin abans, per als altres les celebracions continuarien fins a la primera llum de l’alba.

Tot marxant, l’Ayla i en Jondalar van ser el blanc de comentaris grollers i de les bromes d'uns quants tabolaires que els van seguir una estona, sobretot joves que havien pres massa barma d’en Laramar. Però la majoria només coneixia en Jondalar d’oïda. En Jondalar no hi era quan ells eren petits. La major part dels amics de la seva edat ja no estava per perseguir parelles que acabaven de lligar el nus. Ja estaven aparellats i amb una criatura o més a la seva llar.

En Jondalar va agafar una de les torxes que s’havien utilitzat per il·luminar la zona de la cerimònia per trobar el camí i encendre un foc quan arribessin. Van pujar pel costat del rierol i es van aturar a la font a beure. L’Ayla no sabia on anaven, però ho va reconèixer de seguida. La tenda que va veure era la mateixa que havien fet servir durant el viatge, i l’Ayla va sentir una punyida de nostàlgia veient-la plantada. Estava contenta que s’hagués acabat el llarg viatge, però mai l’oblidaria. Va sentir un renill de benvinguda, i va somriure a en Jondalar.

—Has portat els cavalls! —va dir, encantada.

—He pensat que demà podíem sortir a passejar —va dir ell, aixecant més la torxa perquè l’Ayla els pogués veure.

La foguera ja estava a punt i en Jondalar la va encendre amb la torxa; després va anar amb ella a saludar els cavalls. Estaven acostumats a treballar plegats i a dividir-se les tasques. Però moure’s amb les mans unides feia més difícil fins i tot agafar els cavalls, i no paraven d’ensopegar.

—Traguem-nos les corretges —va dir en Jondalar—. M’ha fet molta il·lusió que ens la lliguessin, però ja tinc ganes de treure-me-la.

—Sí, però trobo que va bé per recordar que hem d’estar atents l'un a l'altre.

—Jo no necessito cap recordatori per estar pendent de tu, i encara menys aquesta nit —va dir en Jondalar.

L'Ayla va entrar al refugi conegut, amb la mà aixecada enrere perquè en Jondalar la pogués seguir. Ell va encendre una llàntia de pedra amb la torxa i després la va tirar a la foguera de fora. Quan va tornar a mirar a dins, l'Ayla estava asseguda a les màrfegues de pell que estaven escampades per terra sobre una estora de pell que s’havia farcit d'herba seca. Es va aturar un moment a mirar la dona amb qui s’acabava d'aparellar.

La tènue claror de la llàntia feia ballar l’ombra de l'Ayla per darrere i els cabells li resplendien amb espurnes procedents de la petita flama. Va veure la túnica groguenca, oberta per davant, deixant a la vista els pits plens i tibants, amb el bonic penjoll d’ambre del collaret al mig. Però hi mancava alguna cosa. De seguida va saber què era.

—I el teu amulet? —va preguntar, acostant-s’hi.

—Me l’he tret —va dir l'Ayla—. Em volia posar el conjunt que em va regalar la Nezzie i el collaret de la teva mare, i no quedava bé. La Marthona m'ha donat una bosseta de pell senzilla perquè hi guardés l’amulet. M’ha semblat bé. Se l’ha endut a l'allotjament. Ha proposat que demà tornéssim la roba que portem avui, enlloc d'endur-nos-la. M’ha demanat si podia ensenyar el meu vestit a unes persones. Li he dit que no em feia res, segurament la Nezzie n’estaria encantada. I em tornarà l’amulet. Des que em va adoptar el Clan l’he portat sempre a sobre, i em sento rara sense.

—Però ara ja no pertanys al Clan —va dir en Jondalar.

—Ja ho sé, i mai ho tornaré a ser. Em van maleir de mort i no hi podria tornar, però el Clan sempre formarà part de mi, i no els oblidaré mai —va dir—. L’Iza em va fer el primer amulet i després em va demanar que triés un bocí d'ocre roig per posar a dins… m'hauria agradat que fos aquí avui. Hauria estat tan contenta. Totes les coses que conté el meu amulet són importants per a mi, indiquen moments importants de la meva vida. Me’ls va donar el meu tòtem, l’esperit del Lleó de les Cavernes, que sempre m’ha protegit. Si mai perdo el meu amulet, em moriré —va dir amb una certesa absoluta.

En Jondalar va prendre consciència en aquell moment de la importància que tenia l’amulet per a ella, i el que significava l’aparellament perquè se l'hagués tret, però no li agradava la idea que estigués convençuda que es moriria si el perdia.

—Això no és una superstició i prou? Una superstició del Clan?

—No pas més que el vostre elandó, Jondalar. La Marthona ho va reconèixer. El tòtem conté el meu esperit, i així és com el meu tòtem em localitza. Quan em va adoptar el Campament del Lleó, no va esborrar la meva vida amb el Clan. S’hi va afegir. Per això en Mamut va afegir el meu tòtem al meu nom formal. Ara sóc membre de la Novena Cova, però això no ha canviat el fet que continuo sent l’Ayla dels Mamutois. Només tinc un nom més llarg —va dir ella, i va somriure—. Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis, abans del Campament del Lleó dels Mamutois, filla de la Llar del Mamut, escollida per l’esperit del Lleó de les Cavernes, protegida per l’Ós de les Cavernes, amiga de cavalls i el Llop… i aparellada amb en Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis. Si el meu nom s’allarga més, no me’n recordaré ni jo.

—Mentre recordis l’última part, la d’aparellada amb en Jondalar de la Novena Cova dels Zelandoniis… —va dir ell, allargant una mà per acaronar-li un mugró, que es va endurir responent al contacte. L’Ayla va sentir pessigolles de plaer.

—Traguem-nos la corretja —va dir en Jondalar—. Em fa nosa.

L'Ayla es va inclinar i va intentar desfer-la, però només amb la mà esquerra, ella que era dretana, se sentia maldestra per desfer els nusos.

—M’hi hauràs d'ajudar, Jondalar —va dir—, amb l’esquerra no puc. Seria més fàcil tallar-la.

—Això ni ho diguis! —va dir en Jondalar—. No vull tallar mai el nus amb tu. Vull estar lligat a tu la resta de la meva vida.

—Ho estic i sempre ho estaré, amb corretja o sense —va dir l’Ayla—, però tens raó. Em sembla que això és com un repte. Deixa-m’ho tornar a mirar. —Es va mirar el nus atentament i va dir—: Mira, si tu l’aguantes per aquí i jo l'estiro per allà, potser es desfarà. Ja veig com va.

Ell va fer el que li havia dit i el nus es va desfer.

—Com ho has sabut? Jo entenc una mica de nusos i no era tan evident —va dir en Jondalar.

—Ja has vist la meva bossa de remeis —va dir ella. En Jondalar va fer que sí amb el cap—. Cada bossa de dins està lligada amb nusos. Per la mena i la quantitat de nusos sé què hi ha dins de la bossa. De vegades necessito obrir-les de pressa. No em puc passar el dia intentant desfer els nusos quan algú necessita la meva atenció. Entenc de nusos, me’n va ensenyar l'Iza fa temps.

—Doncs me n’alegro —va dir ell, aixecant l’estreta corretja—. Me la guardaré a la bossa perquè no es perdi. Hem de demostrar que no l’hem tallada, i canviar-la pels collarets que ens donarà la zelandònia quan tornem. —La va enrotllar i la va desar. Llavors va dedicar tota la seva atenció a l’Ayla—. Així és com m’agrada abraçar-te quan et faig un petó —va dir agafant-la fort.

—I a mi també —va dir ella.

La va besar, obrint-li la boca amb la llengua i li va acaronar els pits. Després la va fer estirar sobre les pells i es va inclinar per xuclar-li un mugró. Ella li va respondre immediatament, i la intensitat de les sensacions va augmentar mentre ell li acaronava l’altre mugró amb els dits alhora que li xuclava el primer.

L'Ayla es va apartar per treure-li la túnica que havia fet per a ell.

—Què faràs quan tingui el nen, Jondalar? Els tindré plens de llet.

—Prometo no robar-ne gaire, però pots estar segura que la tastaré —va dir ell somrient. Es va treure la túnica pel cap—. Ja has tingut un fill. És la mateixa sensació quan te’l xucla un infant?

L'Ayla s'ho va rumiar.

—No, no ben bé —va dir—. Alletar un infant és agradable, després dels primers dies. El nadó xucla tan fort que primer t’enceta els mugrons, fins que t’hi acostumes. Però no vaig tenir les mateixes sensacions interiors quan alletava el meu infant que quan tu me’ls xucles. De vegades, només que em toquis, ho sento molt endins. Això no passa amb un infant.

—Jo de vegades ho sento molt endins només de mirar-te —va dir ell. Li va deslligar la faixa de la cintura i li va obrir la túnica per fregar-li suaument la panxa arrodonida i acariciar-li la part interna de les cuixes. Li agradava tocar-la. La va ajudar a treure’s la túnica. L’Ayla es va deslligar les corretges de la cintura i es va treure tota la roba; després el va ajudar a ell a deslligar-se els cordills del calçat.

—M’ha fet molta il·lusió veure que portaves la túnica que et vaig fer, Jondalar —va dir l’Ayla.

Ell va recollir la túnica que havia deixat sobre la màrfega, la va girar del revés i la va plegar. La va col·locar amb compte en un racó abans de treure’s el calçat. L’Ayla es va treure el penjoll d'ambre, el collaret de petxina i les arracades —encara li feien mal les orelles acabades de foradar— i va desar els joiells a la motxilla. No els volia perdre. Quan es va girar, va veure que en Jondalar, que no podia estar del tot dret a la tenda, s'aguantava sobre un sol peu per treure’s els pantalons, però el seu membre inflat estava més que a punt. No es va saber estar d’agafar-lo i li va fer perdre l'equilibri. En Jondalar va caure sobre les pells i s’hi van fer un tip de riure.

—Com vols que me’ls tregui si estàs tan ansiosa? —va dir ell, traient-se els pantalons amb l’altre peu i engegant-los lluny d'una estrebada. Llavors es va estirar al costat d’ella a les pells—. Quan em vas fer la túnica? —va preguntar, repenjant-se en un colze per mirar-la. Els seus intensos ulls blaus eren foscos, amb reflexos provocats per la flameta, dilatats, i curulls d’amor i desig per ella.

—Quan vivíem al Campament del Lleó —va contestar ella.

—Però aquell hivern estaves promesa amb en Ranec. Per què em feies una túnica?

—No t’ho sabria dir —va dir ella—. Suposo que tenia esperances. I se’m va acudir una idea estranya. Vaig recordar que havies dit que volies capturar el meu esperit quan em vas fer aquella talla a la vall, i esperava poder capturar el teu si et feia alguna cosa. Aquella vegada que tothom parlava d’animals blancs i animals negres, tu vas dir que el blanc era especial per a tu. Per això, quan la Crozie em va dir que m’ensenyaria a fer pell blanca, vaig decidir fer-te alguna cosa. Sempre que hi treballava, pensava en tu. Em sembla que els moments en què hi treballava van ser els més feliços d’aquell hivern. M’imaginava com et quedaria en una cerimònia de matrimonial. Fer-la mantenia viva la meva esperança. Per això la vaig arrossegar durant tot el viatge.

En Jondalar gairebé va sentir que se li humitejaven els ulls.

—Em sap greu no haver-la decorat. No tinc gaire traça a cosir granisses. Ho vaig provar de fer unes quantes vegades, però sempre m’interrompien. Hi vaig posar unes cues d’ermini. En volia trobar més, però aquell hivern no vaig poder. Potser l’hivern que ve podré sortir a buscar-ne més.

—És perfecta, Ayla. El color blanc és suficient guarniment. Tothom s’ha pensat que l'havies deixat sense guarniments expressament, i els has deixat bocabadats. La Marthona m’ha dit que li ha agradat que no et fes por deixar que la qualitat i el treball fossin el seu guarniment. Em sembla que veuràs més d’una túnica com aquesta en el futur —va dir ell.

—Quan la Marthona em va dir que no podria veure’t ni parlar amb tu abans de la cerimònia, estava disposada a trencar el costum zelandonii per poder-te-la donar. Per això la Marthona va decidir que te la donaria ella, tot i que em sembla que pensava que això ja era massa contacte. Però no sabia si t’havia agradat, i no sabia si havies entès per què volia que te la posessis.

—Com vaig poder ser tan estúpid i cec aquell hivern? T’estimava tant. Et desitjava tant. Cada vegada que et ficaves al llit d’en Ranec, em moria per dins. No podia dormir perquè us sentia. Per això et vaig prendre aquell dia a l’estepa quan vam sortir a ensinistrar el Llamp. Era conscient de tots els moviments del teu cos quan cavalcàvem sobre la Whinney. Em perdonaràs mai per forçar-te d’aquella manera?

—T’ho he dit mil vegades, però no m’escoltes. No em vas forçar, Jondalar. Que no vas veure com vaig respondre de seguida? Com pots pensar que em vas forçar? Va ser el dia més feliç de tot l’hivern. Després no parava de somniar-hi. Sempre que tancava els ulls et sentia i et tornava a desitjar, però tu no vas tornar mai.

Ell la va besar, de sobte afamat d’ella. No podia esperar més. Estava a sobre d’ella, fent-li separar les cames, buscant la seva humitat, i penetrant-la ben endins, sentint la seva calidesa femenina envoltant-li la virilitat. Estava a punt per a ell. Ella es va sentir penetrada i el va rebre, i va gemegar sentint la plenitud d’ell a les seves pròpies fondàries. Ell es va retirar i va tornar a entrar, una vegada i una altra. A mesura que el ritme augmentava, ella es va arquejar per forçar la pressió on més li plaïa. Allà. Així. Estava a punt del tot. I ell també. En Jondalar se sentia a punt d’esclatar, i llavors amb tots els nervis tensos, conscient només d’allò, les onades misterioses de plaer els van engolir i els van donar un alliberament gloriós. Ell va moure’s encara una mica i després es va esfondrar a sobre d'ella.

—T’estimo, Ayla. No sé què hauria fet si t’hagués perdut. Sempre t’estimaré, només a tu —va dir, abraçant-la fort, amb la veu tensa per la intensitat dels seus sentiments.

—Oh, Jondalar. Jo també t’estimo. Sempre t’estimaré. —L’Ayla tenia llàgrimes als ulls, en part per la plenitud de l’amor que sentia per ell, i en part per la tensió que havia pujat tan ràpidament i s’havia alliberat tan de sobte.

Es van quedar una estona estirats en silenci, amb la llum tremolosa de la llàntia. Després ell es va incorporar, a poc a poc va extreure el seu òrgan flàccid, i es va estirar al seu costat. Li va tornar a posar la mà a la panxa.

—He pensat que potser pesava massa. Em sembla que no m’hauria de posar a sobre —va dir.

—Encara no peses massa —va dir—. Ja pensarem maneres de fer-ho més fàcil més endavant, quan el nen sigui més gros.

—És veritat que notes la vida movent-se dintre teu?

—Encara no, però aviat la notaré. Tu també la podràs notar. Només hauràs de posar-me la mà a la panxa com ara.

—Em sembla que m’alegro que ja hagis tingut un fill. Així saps el que t’espera.

—Però no serà ben bé igual. Quan estava embarassada d’en Durc, em trobava malament tot el dia.

—Ara com et trobes? —va preguntar ell, amoïnat.

—Molt bé. Fins i tot al començament vaig tenir ben pocs mareigs, i ara ja ni això.

Van callar un moment. En Jondalar no sabia si l’Ayla s'havia adormit. Tenia ganes de tornar a començar, de tornar-la a prendre, però si ja dormia…

—Sovint penso què deu fer… —va dir ella, de sobte—, el meu fill.

—L’enyores?

—De vegades l’enyoro tant que em penso que em tornaré boja. A la reunió de la zelandònia, la Zelandoni va cantar La cançó de la Mare. M’encanta aquella història. Sempre que la sento, em vénen ganes de plorar quan arriba el tros en què la Gran Mare no pot retenir el seu fill al seu costat, quan se separen per sempre. La comprenc perfectament. Encara que no el torni a veure mai més, m’agradaria saber com està i si tot li va bé. Com el tracten en Broud i els altres —va dir l’Ayla. Va tornar a callar.

Les paraules de l’Ayla van fer pensar en Jondalar.

—A la cançó es diu que la Gran Mare va patir molt per donar a llum. És molt dolorós?

—Per a mi ho va ser. M’estimo més no pensar-hi. Però, tal com es diu a la cançó, va valer la pena.

—Tens por, Ayla? Tens por de tornar a donar a llum? —va preguntar ell.

—Una mica. Però aquesta vegada em trobo tan bé que penso que potser el part m’anirà millor.

—No sé com us ho feu les dones.

—Ho fem perquè val la pena, Jondalar. Jo desitjava tant tenir en Durc, i llavors em van dir que era deforme i no me’l podia quedar. —Es va posar a plorar. En Jondalar la va abraçar—. Va ser horrorós. No ho podia fer. Si més no els zelandoniis deixen triar la mare. Ningú no m’hi tornarà a obligar.

Van sentir udolar els llops en la llunyania, i una resposta més propera, però aquest era un udol conegut. El Llop era a prop, però no a la tenda amb ells.

—Potser ell també em deixarà —va dir l’Ayla.

Va amagar el cap a l’espatlla d'en Jondalar, i ell la va abraçar per consolar-la. «Deu ser difícil ser honorada per la Doni —va pensar—. És una benedicció, i tot i així…». Va intentar imaginar-se què sentiria tenint una vida que creixia dintre d'ell, però no se’n sortia. Els homes no tenien infants. «Aleshores, per què havia fet la Doni els homes? Si no hi hagués homes, les dones se’n sortirien totes soles. Les dones no estan prenyades totes alhora. Les unes podrien caçar i les altres ajudarien les que tinguessin les panxes massa grosses o els infants de pit. Les dones sempre s’ajuden a l'hora de parir. Segurament sobreviurien sense haver de caçar. Una dona amb fills de pit pot recol·lectar aliments».

Ja s’ho havia plantejat altres vegades, i es preguntava si els altres homes també s’ho plantejaven. Si ho feien, no ho comentaven mai en veu alta. La Doni devia tenir una bona raó per fer dues menes de persones. El que Ella feia sempre tenia alguna lògica. El món era un lloc ordenat. El sol sortia cada dia, la lluna passava per totes les fases amb regularitat, les estacions se succeïen de la mateixa manera cada any.

Podia tenir raó, l’Ayla? Era necessari un home perquè comencés la vida? Era per això que hi havia homes i dones? En Jondalar reflexionava profundament mentre consolava la dona que tenia abraçada. Volia que hi hagués una raó per a la seva existència, una bona raó. No sols per fruir dels plaers, ni per mantenir o ajudar les dones. Volia que la seva vida fos necessària, que el seu gènere fos necessari. Volia creure que no hi hauria una nova vida sense homes, que sense homes no hi hauria més infants, que els fills de la Terra no existirien.

Estava tan capficat en els seus pensaments que no va notar que l’Ayla ja no sanglotava. La va mirar i va somriure. Respirava tranquil·lament, estava profundament adormida. Havia estat un dia molt llarg i ella s’havia llevat molt d'hora. Va treure el braç de sota d’ella, el va flexionar per recuperar la circulació i va badallar exageradament. Ell també estava cansat. Es va aixecar per apagar la flameta de la llàntia d’oli i va tornar a les palpentes al costat de la dona adormida. Es va arraulir al seu costat.

L'endemà al matí, quan en Jondalar va obrir els ulls, va trigar un moment a orientar-se. S'havia acostumat a dormir a l’allotjament del campament, i l’interior de la tenda era molt més petit. Però alhora li era més conegut. Hi havien dormit plegats gairebé un any. Aleshores se’n va recordar. Els havien aparellat la nit abans. L’Ayla era la seva parella. Va estirar el braç, però ella no hi era. Va sentir l’olor d'alguna cosa que es cuinava a fora. Es va asseure, i d'esma va buscar la tassa. I la va trobar, plena d’infusió de menta calenta. En va beure un glop. Estava a la temperatura que li agradava, i al costat de la tassa hi havia una branqueta de te del Canadà pelada. Ho havia tornat a fer, anticipar-se al que a ell li agradava als matins, per complaure’l. Encara no entenia com s’ho feia.

Va fer un altre glop, va apartar les pells i va sortir. L’Ayla era amb els cavalls, i el Llop també. En Jondalar es va esbandir la boca, va mastegar la punta del branquilló, el va fer servir per rentar-se les dents, i es va tornar a esbandir la boca. Es va beure la infusió que quedava. Anava a buscar la roba, però finalment va decidir que no calia —no hi havia ningú—, i va anar cap a ella despullat. Ella li va somriure i li va mirar l’òrgan. N’hi va haver prou amb allò perquè li comencés a créixer. El somriure d’ella es va tornar maliciós. Ell li va correspondre.

—Fa un dia preciós —va dir en Jondalar acostant-se amb l’orgullosa virilitat enardida al davant.

—Pensava que m’agradaria anar a banyar-me amb tu aquest matí —va dir ella, observant-lo—. L’estany que hi ha més amunt del campament no és gaire lluny, si hi anem per darrere.

—Quan hi vols anar? —va dir ell—. He sentit olor de menjar.

Ella va somriure maliciosament.

—Hi podríem anar ara. Puc treure el menjar del foc —va dir.

—Som-hi, dona —va dir ell, agafant-la i fent-li un petó—. Em vestiré i hi podem anar a cavall. —Va somriure—. Així hi arribarem més de pressa.

L'Ayla va agafar la motxilla, però van muntar a pèl. De seguida van arribar a l’estany; van deixar els cavalls en llibertat perquè pasturessin. Van estendre una pell a terra i van córrer cap a l’aigua, rient. El Llop va córrer amb ells, però quan es van ficar a l’aigua, va seguir alguna cosa més interessant.

—Que bona, que refrescant! —va dir l’Ayla, capbussant-se i tornant a sortir.

En Jondalar també es va capbussar. Van travessar l’estany nedant i van tornar. Quan anaven a sortir, ell la va agafar.

—Tu també estàs fresqueta i segur que tens bon gust. —La va agafar a coll, la va treure de l’aigua i la va deixar sobre la pell—. Ahir vam anar massa de pressa, avui tenim temps —va dir, mirant-la amb els seus sorprenents ulls blaus. Es va inclinar a besar-la, a poc a poc, tendrament, prement-se contra el seu cos, sentint la seva pell freda de l’aigua, i l’escalfor que desprenia el cos. Li va mossegar el lòbul, li va besar el coll i li va acariciar el pit i el mugró. Era el que ella volia, el que ella volia.

Es va entretenir a tocar-li els mugrons, acaronar-los-hi i fregar-los-hi amb els dits, a xuclar-los i mossegar-los, fins que va sentir que la seva virilitat creixia. A ella, les carícies li van despertar sensacions al cos que eren com llampecs que anaven directament a les parts dels plaers. Li va acariciar la panxa arrodonida, amorós amb la seva inflor, conscient que a dins creixia un infant. Després va baixar, buscant el seu muntijol i la clivella de dalt.

Ella es va moure una mica i ell va trobar el seu node. Les sensacions interiors de l’Ayla es van accelerar. Llavors ell es va aixecar i es va col·locar entre les cuixes d’ella. Va obrir els plecs de color de rosa i se’ls va mirar un moment. Després va tancar els ulls i va buscar el gust amb la llengua. Aquella era la dona que volia, la que tenia el seu gust. Aquella era l’Ayla.

Ella es va quedar molt quieta, deixant que ell l’explorés, que trobés els seus indrets més càlids; llavors ell va tornar a trobar el node i el va llepar, el va fregar i el va xuclar. Ella va començar a gemegar, amb el cap en un altre lloc, un lloc on en Jondalar sabia portar-la. Es va prémer contra ell, que es movia més de pressa, i els seus gemecs van pujar de to i intensitat.

Ell se sentia ja tan ple que desitjava que ella l’embolcallés, però primer volia fer-la arribar al cim. Cada vegada estava més a prop, la sensació estava a punt de vèncer-la, i de sobte la va fer esclatar en onades i onades de plaer. I llavors el volia sentir a dins.

El va estirar, el va ajudar a penetrar-la i va esperar la primera embranzida. Ell va empènyer endavant i endarrere, i la va sentir del tot. Va sentir els plecs càlids que l’acollien en les seves escomeses, profundes, completes. Encaixaven tan bé! Ella era la dona que volia. El podia contenir tot, no havia de patir per la seva mida. Va sortir gairebé del tot, i va tornar a empènyer, una vegada més, i ella el sentia cada vegada i la sensació s’anava fent més intensa. La respiració li eixia més sorollosament per acompassar-se a la creixent sensació interior.

Aleshores, el batec va créixer tant que el va abassegar. Es va alliberar just quan ella arribava al cim. Va sortir i entrar unes quantes vegades més, i després es va deixar anar i es va relaxar a sobre d’ella. L’Ayla no volia que es mogués. Li agradava la sensació del seu pes a sobre. Volia assaborir tant els plaers com la relaxació de després.

Van tornar a banyar-se, però aquesta vegada quan van sortir, l’Ayla va agafar de la motxilla les pells toves per assecar-se. Van xiular als cavalls i van tornar cavalcant al seu campament. El Llop era allà, donant voltes a la tenda i grunyint, i els cavalls també semblaven nerviosos.

—Alguna cosa ronda per aquí —va dir l’Ayla—. Al Llop no li agrada i està posant nerviosos els cavalls. Creus que podrien ser els llops que vam sentir anit?

—No ho sé, però després de menjar podríem desmuntar la tenda i sortir a fer una passejada —va dir en Jondalar—. Podríem passar la nit en un altre lloc.

—És una bona idea —va dir l’Ayla—. Podem parar un moment a l’allotjament i deixar-hi la roba de l'aparellament, agafar la resta d’estris de viatge i explorar la zona. Quan tornem, podem plantar la tenda a la vora de l’estany. Allà no hi va mai ningú. I ens enduem el Llop. Potser una llopada creu que aquest és el seu territori, i els llops lluiten per defensar-lo contra altres llops.