Capítol 29

La Primera va dirigir una mirada penetrant a la noia. Potser havia d’haver parlat més a fons amb l'Ayla primer. Era possible que conegués una manera de tòrcer la voluntat de la Doni? Aquella no era la forma correcta de plantejar-ho, però ja era massa tard. Els zelandonis que eren a la vora gesticulaven i parlaven entre ells agitadament, alguns tant com la de la Catorzena. Uns deien que allò no estava bé. Els altres s’acostaven a la zona central per esbrinar què passava. L’Ayla no sabia que provocaria tant d'enrenou amb la seva afirmació.

Les tres dones que l’acompanyaven observaven una mica apartades. La Marthona s’ho mirava, rient per dins, però dissimulant, amb una expressió indesxifrable. La Joplaya estava estupefacta de veure discutir els zelandonis amb tant d’ardor, però estava tan desconcertada com ells. La Jerika escoltava amb gran interès, i ja havia decidit parlar amb l’Ayla en privat. El que havia deixat anar davant de la zelandònia podia ser la solució a un problema greu que la feia patir des de feia temps.

Tan bon punt el va conèixer, la Jerika s’havia enamorat completament i irrevocablement del gegant ben plantat que, al seu torn, va quedar captivat per aquella dona exquisida i alhora profundament independent. Era un bon home i un gran amant malgrat la seva enormitat, i ella fruïa amb els seus plaers. Quan li va demanar que fos la seva parella, ella ho va acceptar sense dubtar, i quan va descobrir que estava prenyada es va posar molt contenta. Però el nadó que portava a dins era massa gran per al seu cos fràgil i el part havia estat a punt de matar-les. L’havia destrossat per dins i no havia tornat a quedar prenyada, fet que li havia provocat recança i alleujament alhora.

La seva filla acabava d’escollir un home que potser no era tan alt però sí molt més robust, amb una gran musculatura i els ossos enormes. La Joplaya també era alta, però era prima i més aviat delicada, i la Jerika sabia que tenia els malucs estrets. Des que va saber qui acabaria triant la seva filla, i, per tant, segurament seria l’esperit que probablement escolliria la Mare per donar-li fills, no deixava de pensar que a la Joplaya li tocaria patir tant com a ella, o potser més. Sospitava que la Joplaya ja estava prenyada, perquè durant el viatge havia començat a tenir mareigs matinals, però la noia no havia volgut escoltar els precs de la seva mare perquè posés fi a l’embaràs.

La Jerika sabia que no hi podia fer res. Era la Gran Mare la que decidia. La Joplaya seria beneïda o no, quan Ella ho desitgés, i viuria o moriria segons la seva voluntat, però la Jerika sospitava que amb l’home que la Joplaya havia triat, hi havia moltes possibilitats que la seva filla morís jove i dolorosament de part, si no amb el primer fill, més tard, amb un altre. Només podia esperar que la seva filla sobrevisqués al primer i, com ella, encara que fos dolorós, que quedés tan danyada que no pogués tornar a quedar embarassada… Fins que va sentir dir a l’Ayla que sabia com impedir que s'iniciés una vida. Va decidir immediatament que si la seva filla tenia tantes dificultats com ella i sobrevivia al naixement del seu primer fill, faria el que fos per salvar la vida de la Joplaya, impedint que es tornés a quedar embarassada.

—Silenci, si us plau —va dir La Que Era Primera. El xivarri va anar cessant—. Ayla, vull estar segura d’haver-te entès. Estàs dient que saps com aturar un embaràs abans que comenci? Que saps com impedir la vida des del començament? —va preguntar.

—Sí. Em pensava que també ho sabíeu. Durant el viatge de tornada amb en Jondalar vaig fer servir unes herbes concretes. No volia tenir un fill mentre viatjàvem. No tenia ningú que m’ajudés —va dir.

—Em vas dir que la Doni ja t’havia beneït. Em vas dir que feia tres llunes que no sagnaves. Aleshores encara viatjaves —va dir la doniera.

—Estic gairebé segura que aquest infant va començar després que creuéssim la glacera —va dir l’Ayla—. Només ens havíem endut les pedres de cremar dels losadunais justes per fondre i tenir aigua per beure per als cavalls, el Llop i per a nosaltres. Ni tan sols vaig provar de bullir aigua per fer herbes i no em vaig preparar la infusió dels matins. La travessa va ser molt difícil i gairebé no ens en sortim. Quan vam arribar en aquest cantó i vam sortir del gel, ens vam parar a reposar uns dies i ja no em vaig preparar el beuratge. Aleshores ja no em feia res que comencés una vida. Estàvem a punt d’arribar. Em vaig posar molt contenta quan vaig veure que estava prenyada.

—Qui et va ensenyar aquesta medecina? —va preguntar la Zelandoni.

—L’Iza, la remeiera que em va criar.

—Com deia que funcionava? —va preguntar la Zelandoni de la Catorzena. La Primera la va mirar, intentant dominar la seva irritació. Ella feia les preguntes en una seqüència lògica. No necessitava ni ajuda ni interferències, però l’Ayla va contestar igualment.

—El Clan creu que l’esperit del tòtem d'un home lluita amb l'esperit del tòtem d’una dona, i és per això que ella sagna. Quan el tòtem de l’home és més fort que el de la dona, el venç i comença una nova vida. L’Iza em va dir que algunes plantes donen força al tòtem d'una dona i l'ajuden a lluitar amb l'esperit del tòtem de l'home —va explicar.

—Primitiu, tanmateix em sorprèn que hi hagin pensat —va dir la de la Catorzena, i va rebre una mirada dura de la Primera.

L'Ayla va sentir el desdeny en el to de la dona i es va alegrar de no haver parlat abans de la seva idea que l'home començava un infant dins de la dona. Ella no creia que fos una barreja d’esperits de la Doni, com no creia que fos un tòtem derrotat, però pensava que la de la Catorzena o un altre zelandoni segurament considerarien que les seves idees es mereixien més crítica que atenció.

—Dius que vas fer servir les plantes durant el viatge. Què et va fer pensar que la medecina funcionaria? —va preguntar la Primera, tornant a dirigir l’interrogatori.

—Els homes del Clan donaven un gran valor als fills de les seves parelles, sobretot si eren mascles. Quan la seva parella té un infant, això li dóna més prestigi. Creuen que és una mostra del vigor del seu tòtem, que en un altre sentit representa la fortalesa interior. L’Iza em va explicar que havia fet servir les plantes ella mateixa molts anys per no quedar-se prenyada, amb la intenció de fer quedar malament la seva parella. Era un home cruel que li pegava per demostrar la seva autoritat sobre una remeiera del seu rang. Per això ella va decidir demostrar-li que l’esperit del seu tòtem no era prou fort per vèncer el seu —va dir l'Ayla.

—I ella per què li aguantava? —va interrompre una altra vegada la de la Catorzena—. Per què no va tallar el nus i es va buscar una altra parella?

—Les dones del Clan no poden triar amb qui s’aparellen. Ho decideixen el cap i els altres homes —va explicar l’Ayla.

—No poden triar! —va exclamar la de la Catorzena.

—Ateses les circumstàncies, trobo que la dona va demostrar posseir una intel·ligència molt subtil. Com es deia… Iza? —va intervenir la Primera ràpidament, abans que la Zelandoni de la Catorzena fes una altra pregunta—. Totes les dones del clan coneixen aquestes plantes?

—No, només la remeiera, i crec que el seu preparat només el coneixien les dones de la nissaga de l’Iza. Ella el preparava per a les altres dones si creia que els calia. Però no sé si els deia què era. Si ho haguessin descobert els homes, s’haurien posat com una fera, però a l’Iza ningú no li preguntava res. Els homes no interfereixen en el coneixement d’una remeiera. Es transmet de mares a filles, les quals també es fan remeieres si demostren tenir-ne dots. L’Iza em considerava la seva filla —va dir l'Ayla.

—Em sorprèn la sofisticació de la seva medicina —va dir la Zelandoni, conscient que parlava en nom de molts altres.

—En Mamut del Campament del Lleó entenia fins a quin punt era efectiva la seva medicina. De jove va fer un viatge i es va trencar un braç, amb molta mala fortuna. Va anar a parar a la cova d’un clan i la remeiera li va arreglar el braç i el va cuidar. Els dos crèiem que era el mateix clan amb què vaig viure jo. La dona que el va guarir era l’àvia de l'Iza.

Es va fer un silenci total a la tenda quan l’Ayla va acabar. El que deia era molt difícil de creure. La zelandònia de les coves properes havia sentit parlar a en Joharran i en Jondalar dels caps plans, dels quals l’Ayla deia que es denominaven Clan, en el sentit que eren persones i no animals. S’havia discutit força la qüestió, però molts no en volien ni sentir parlar. Podia ser que els caps plans fossin més llestos que no es pensaven, però humans… de cap manera! Però aquella dona els deia que havien guarit un dels mamutois, i que havien pensat en la manera com s’iniciava la vida. Fins i tot donava a entendre que les seves pràctiques medicinals podien ser més avançades que les dels zelandoniis.

La zelandònia es va tornar a posar a debatre el tema i la commoció de dins de la tenda es podia sentir des de fora. Els zelandonis que havien estat custodiant la reunió de dones es morien de curiositat per saber quina era la causa de tant d’enrenou, però no tenien més remei que esperar que els convidessin a entrar. Sabien que encara quedaven dones a dins, però era molt poc habitual que una reunió de dones fos tan animada.

La Primera ja havia sentit parlar molt a l’Ayla del Clan, i va copsar més ràpidament les conseqüències de les seves paraules. Ja estava convençuda que eren persones, i creia que era important que els zelandoniis comprenguessin què volia dir allò, però mai s’havia parat a pensar que poguessin estar tan avançats. La Zelandoni havia donat per descomptat que feien una vida senzilla i més primitiva, i creia que la seva medicina havia d’estar al mateix nivell. Tanmateix, veia que l’Ayla havia rebut una bona instrucció bàsica que ella podia fer evolucionar. S’ho havia de rumiar.

Les seves pròpies llegendes es remuntaven a una època en què els zelandoniis feien una vida més senzilla, però la seva comprensió dels aliments vegetals i les medicines havia anat sempre més avançada que altres àmbits del coneixement. Sospitava que el coneixement de les plantes era molt antic, que es remuntava a molt enrere. Si el Clan era tan antic com l’Ayla creia, era possible que el seu coneixement en aquest camp estigués força desenvolupat. Sobretot si era cert, com havia indicat l’Ayla, que tenien una forma de memòria especial a la qual podien recórrer. La Zelandoni s’hauria estimat més parlar-ne amb l'Ayla abans de plantejar-ho a la zelandònia, però tal vegada era millor així. Potser calia produir un impacte perquè els zelandonis s’adonessin de les conseqüències que el poble que l'Ayla anomenava Clan podia tenir en el dels zelandoniis.

—Una mica de silenci, us ho prego —va dir la Zelandoni, intentant imposar calma. Quan es va recuperar l’ordre, va parlar—: Sembla que l’Ayla ens pot aportar una informació molt útil. Els mamutois van ser molt perspicaços quan la van adoptar a la llar del Mamut, que, de fet, ve a ser el mateix que ser adoptada per la zelandònia. Més endavant parlarem amb ella llargament i explorarem els seus coneixements a fons. Si és veritat que coneix maneres de prevenir l’inici de la vida, en podríem treure un gran profit i hauríem de donar les gràcies per aquest coneixement.

—Us he de dir que no sempre funciona —va intervenir l’Ayla—. La parella de l’Iza va morir quan un terratrèmol va esfondrar la seva cova, però ella ja estava prenyada quan em va trobar. L’Uba, la seva filla, va néixer poc després. Però aleshores l’Iza ja tenia vint anys i això són molts anys perquè una dona del Clan tingui el primer fill. Les seves nenes són dones als vuit o nou anys. Però la medecina li va servir durant molts anys i a mi em va funcionar durant gairebé tot el viatge.

—Hi ha poques coses en medicina o guarició que siguin absolutament segures —va dir la Zelandoni—. Al capdavall, segueix sent la Gran Mare qui decideix.

En Jondalar va tenir una alegria quan va veure tornar les dones. Feia estona que esperava l’Ayla. S’havia quedat al campament amb el Llop quan en Dalanar havia decidit anar al campament principal amb en Joharran, i els havia promès que ell també hi aniria tan bon punt tornés l’Ayla. La Marthona havia dit a la Folara que fes una infusió i preparés una mica de menjar, i havia convidat la Jerika i la Joplaya al seu allotjament. La Marthona i la Jerika van parlar dels amics mutus i dels parents, i la Folara va explicar a la Joplaya algunes de les activitats que pensava fer el jovent.

L'Ayla es va quedar una estona amb elles, però després del final més aviat enfrontat de la reunió a l’allotjament de la zelandònia, desitjava estar sola. Els va dir que havia d’anar a veure els cavalls, va agafar la motxilla i va marxar amb el Llop. Va pujar riu amunt, va estar amb els cavalls una estona, i després va continuar fins a l’estany. Va tenir temptacions de banyar-se però, finalment, va decidir continuar caminant. Va avançar per un sender molt poc fressat i quan va ser a prop de la nova cova va veure que havia recorregut el camí que havia fet en Jondalar amb els altres el primer dia.

A certa distància del turonet que amagava la cova, en podia veure clarament l’entrada i va notar que n'havien apartat els matolls que l'obstruïen. També havien apartat la terra i les pedres del voltant de l’obertura, i així semblava més gran. Segurament, llavors, pràcticament tots els assistents a la Trobada d’Estiu dels Zelandoniis havien estat a l'interior de la cova almenys una vegada, però les visites no hi havien deixat cap rastre. Era tan bella i tan insòlites les seves parets de pedra blanca que es considerava un indret sagrat i, com a tal, inviolable. La zelandònia i els caps de les coves encara no l’havien assumit del tot i no havien decidit quan i com era millor utilitzar-la. No hi havia hagut temps de crear tradició, era massa nova.

El punt on ella havia fet un foquet per encendre les torxes i havia deixat restes de carbó havia esdevingut una llar de foc amb un cercle de pedres i unes quantes torxes a mig cremar a la vora. L’Ayla va agafar els seus estris de fer foc de la motxilla, va encendre ràpidament una petita foguera i va acostar-hi una de les torxes; a continuació va anar cap a l’entrada de la cova.

Amb la torxa ben alta, va entrar en el fosc espai. La claror diürna que s’introduïa per l'entrada il·luminava el terra tou del corredor descendent, que ja tenia una acumulació de petjades de totes les mides, i tant de peus nus com calçats. Va veure una petjada d'un peu llarg i estret descalç, segurament d’un home alt; una altra d'una mida mitjana i més ample, segurament el peu d'una dona adulta o d’un noi jove. Hi havia la sola d’una sandàlia teixida amb herbes o canyís, i, al costat, el perfil borrós d’un mocassí de pell, després una fila de petjades diminutes molt espaiades i insegures, segurament d’un infant que amb prou feines caminava. Per sobre de totes, la peülla d’un llop. L’Ayla va especular sobre què en deduiria un rastrejador que no sabés que ella entrava a la cova amb l'animal davant.

Va sentir que l’aire es feia més fresc i humit i l'espai més fosc a mesura que baixava terra endins. La cova no exigia cap agilitat especial per visitar-la, si més no la sala principal. Era una cova que podien fer servir famílies senceres, però no com a espai habitable. Les coves soterrades eren massa fosques i humides per viure-hi, sobretot tenint en compte que la regió era plena de recers oberts a la llum diürna, amb terres uniformes i lleixes de pedra per sobre que les protegien de la pluja i la neu. I aquella cova posseïa una bellesa tan increïble que es percebia com un santuari, una entrada extraordinària a la matriu de la Mare.

Ella i el Llop van caminar pel cantó esquerre de la gran sala de les parets blanques, i després ella es va ficar a la galeria estreta del fons de la paret que s’eixamplava a mesura que pujava i s'arrodonia a dalt de tot. Es va parar a la zona ampla que envoltava la columna rodona que baixava del sostre i no arribava a terra. Començava a tenir fred, va buscar la pell tova de cérvol gegant que duia a la motxilla i se la va posar a les espatlles. Era del cérvol que havia abatut amb el llançador abans de la cacera de bisons en què havia perdut la vida en Shevonar. Des d’aleshores havien passat tantes coses que li semblava que feia anys. «Però no fa gaire», va pensar.

Va caminar fins al final de corredor, va girar al voltant de la columna penjant, va tornar enrere i va seure. Li agradava la sensació d’amplitud d'aquell espai. El Llop s’hi va acostar per fregar el cap contra la mà de la noia.

—Ja veig que vols que et faci cas —va dir ella, canviant-se la torxa a la mà esquerra per rascar l’animal darrere les orelles. Quan ell se’n va anar a explorar una altra vegada, l’Ayla es va posar a pensar en la reunió anterior amb les dones que s'anaven a aparellar i en la zelandònia, i les discussions posteriors.

Va pensar en els senyals de llinatge i va recordar que el de la Marthona era el cavall i que no sabia quin era el seu. Trobava interessant que en el món dels esperits els cavalls, els urs i els bisons fossin animals vitals que tinguessin més importància que els llops o els lleons de les cavernes i, fins i tot, que els óssos de les cavernes. En aquell indret les coses anaven al revés, o enrere, o potser endins o cap per avall. Llavors va notar una sensació que no era nova. No li va agradar i va intentar resistir-s’hi, però no ho podia dominar. Era com si recordés alguna cosa, com si rememorés els seus somnis, però anava més enllà del record, era més aviat un somni, com si revisqués els seus somnis i records amb una sensació vaga d’evocar coses que no havien succeït.

Estava angoixada, havia fet alguna cosa malament i va beure el líquid que quedava al bol. Va seguir les llums espurnejants per una cova llarga i inacabable; de cop hi havia molta llum i va veure els mog-urs. Es va sentir marejada i alhora petrificada de por, com si caigués en un abisme negre. De sobte, en Creb l’ajudava, la sostenia, apaivagava els seus temors. En Creb era savi i bo. Ell entenia el món dels esperits.

L’escena canviava. Amb un esclat rogenc, el felí es va llançar sobre els urs i va tirar a terra l’enorme vaca vermellosa que va bramar aterrida. L’Ayla es va espantar i va intentar fondre's en la sòlida roca de la diminuta cova. Un lleó de les cavernes va rugir, i una urpa gegant va introduir-se a la cova i li va senyalar la cuixa esquerra amb quatre barres paral·leles.

—El teu tòtem és el lleó de les cavernes —va dir el mog-ur.

Va tornar a canviar. La filera de llums que senyalava el camí pel corredor d’una llarga cova serpentejant il·luminava unes formacions lleugeres i amb bells revestiments. En va veure una que semblava la llarga cua d’un cavall. Es va convertir en una euga groguenca que corria entre el ramat. Va renillar i va remenar la fosca cua com si la cridés. L’Ayla va mirar on es dirigia i la va sobresaltar veure en Creb que emergia de les ombres. Ell li va fer un gest, com si li volgués dir que s’afanyés. L’Ayla va sentir un renill. El ramat galopava allunyant-se cap a la vora del cingle. L’Ayla estava aterrida i va córrer darrere d'ells. Se li va contraure l’estómac de por. Va sentir un cavall que cridava com si caigués pel penya-segat, fent capgirells, cap avall.

Ella tenia dos fills, germans que ningú no hauria cregut que ho fossin. Un era alt i ros com en Jondalar, l’altre, el més gran, ella sabia que era en Durc, tot i que la seva cara estava amagada en les ombres. Els dos germans es van acostar des de punts oposats cap a una praderia buida, desolada i assotada pel vent. Ella estava molt angoixada; estava a punt de succeir alguna cosa espantosa i ella ho havia d’impedir. Aleshores, aterrida, va saber que un dels seus fills mataria l’altre. Es van acostar l’un a l'altre i ella va intentar arribar al seu costat, però hi havia una paret gruixuda i viscosa que l’hi impedia. Ja eren molt a prop, amb els braços aixecats com per atacar. L’Ayla va xisclar.

—Desperta’t, filla —va dir en Mamut—. Només és un símbol, un missatge.

—Però un dels dos morirà! —va cridar l’Ayla.

—No és el que et penses, Ayla —va dir en Mamut—. Has de trobar el significat real. Tens el do. Recorda que el món dels esperits no és igual, que és al revés, capgirat.

L'Ayla es va sobresaltar quan la torxa va caure. La va recollir abans que el foc s’apagués; després va mirar la part de dalt de la columna penjant que semblava que sostingués alguna cosa, si bé no arribava a terra. Estava al revés, capgirada. Es va esgarrifar. Aleshores, per un instant, la columna es va convertir en una paret viscosa i transparent. A l’altre cantó, un cavall queia fent tombarelles, cap per avall, per la vora d’un cingle.

El Llop era darrere d’ella, donant-li copets amb el morro, grinyolant, corrent endavant i endarrere. L’Ayla es va aixecar i va mirar el llop, que intentava cridar la seva atenció.

—Què vols, Llop? Què em vols dir? Vols que et segueixi? És això?

Va començar a sortir de la galeria i quan va arribar a l’obertura, va veure que una altra torxa baixava per la rampa de l’entrada. Evidentment la persona que duia la torxa també la va veure, tot i que la torxa de l’Ayla començava a fer figa. La noia va accelerar el pas, però al cap d’unes passes se li va apagar la torxa. Es va aturar, va notar que la llum que s’acostava es movia més de pressa. Es va sentir millor, però abans que la persona arribés al seu costat, ells ulls se li van adaptar a la foscor. Veia alguna cosa gràcies a la llum feble que procedia de la gran cambra exterior, i va creure que igualment podria haver trobat la sortida si hagués calgut, però s’alegrava de veure que hi havia algú més. Tanmateix, la va sorprendre veure qui era.

—Ets tu! —van dir els dos alhora.

—No sabia que hi hagués ningú, no volia molestar.

—Estic encantada de veure’t —va dir l'Ayla gairebé alhora, i va somriure—. De veritat que m’alegro de veure't, Brukeval. Se m’ha apagat la torxa.

—Ja ho he vist —va dir ell—. Si vols sortir, t’acompanyo.

—Ja fa massa estona que sóc aquí —va dir l’Ayla—. Tinc fred. Tinc ganes de sortir al sol. Hauria d’anar més amb compte.

—És fàcil distreure’s en aquesta cova. És tan bonica i provoca un efecte… no ho sé, especial —va dir ell, aixecant la torxa ben amunt entre tots dos.

—Sí, oi?

—Deu haver estat molt emocionant de ser la primera a veure-la. Nosaltres hem estat en aquests turons moltes vegades, no sabria ni dir-ho en mots de comptar, però no la vam trobar mai fins que vas venir tu —va dir en Brukeval.

—Veure-la és emocionant, ser la primera no té importància. Crec que l’emoció deu ser la mateixa per a tothom quan la veus per primera vegada. Has estat mai aquí? —va preguntar l’Ayla.

—Sí. Tothom en parlava, o sigui que abans que es fes fosc vaig agafar una torxa i vaig venir a veure-la. No vaig poder veure gran cosa perquè ja era molt tard. Però em vaig quedar amb les ganes de tornar avui —va dir en Brukeval.

—Doncs, jo me n’alegro molt —va dir l'Ayla mentre pujaven per la rampa cap a l'entrada—. Segurament hauria pogut sortir igualment, perquè d’allà darrere arriba una mica de llum, i el Llop m’hauria ajudat, però t’asseguro que ha estat un descans veure la teva torxa.

En Brukeval va mirar cap a baix i va veure el llop.

—Sí, segur que ell t’hauria ajudat. No l’havia vist. Ell també és especial, oi?

—Per a mi, sí. Ja el coneixes? Li presento les persones d’una manera formal perquè sàpiga que són amics —va dir l'Ayla.

—M’agradaria ser amic teu —va dir en Brukeval.

Ho va dir d’una manera que va fer que l'Ayla el mirés, ràpidament, de la manera discreta de les dones del clan. Va sentir una esgarrifança i una sensació de mal averany. En la seva afirmació semblava haver-hi alguna cosa més que un desig d’amistat. Ella va pressentir un anhel de tenir-la, però va decidir que no volia creure-ho. Per què en Brukeval l’hauria d'anhelar? Amb prou feines es coneixien. Li va somriure, en part per dissimular el seu neguit.

—Doncs et presentaré el Llop —va dir ella.

Va agafar la mà d’en Brukeval i va fer tota l'operació de deixar-li olorar al Llop tot manifestant la seva aprovació.

—No crec que t’hagi dit mai com et vaig admirar el dia que et vas enfrontar a la Marona —va dir ell, un cop acabada la presentació—. Pot ser una dona cruel i perversa. Ho sé perquè vaig viure amb ella quan era petit. Representa que som cosins, cosins llunyans, però; quan la meva mare va morir, la seva mare era la parenta més pròxima que tenia per poder alletar un infant, i es va haver de quedar amb mi. Va acceptar la responsabilitat, però no li venia de gust.

—He de reconèixer que no em cau gaire bé la Marona —va dir l’Ayla—, però algunes persones creuen que no pot tenir fills. Si això és cert, em sap greu per ella.

—No sé si no pot o si senzillament no ho vol. N’hi ha que creuen que fa el que pot per perdre'ls sempre que és beneïda. Tampoc seria gens bona mare. No sap pensar en ningú més que en ella mateixa —va dir en Brukeval—. No és com la Lanoga. Ella sí que serà una mare estupenda.

—Ja ho és —va dir l’Ayla.

—I gràcies a tu, hi ha moltes possibilitats que la Lorana sobrevisqui —va dir ell. La manera com la mirava va tornar a incomodar l’Ayla. Va abaixar els ulls i va fer festes al Llop per dissimular.

—Són les mares les que l’alleten, no pas jo —va dir.

—Però ningú més no s’havia preocupat de saber que la nena no alletava, ni d’ajudar la Lorana. T’he vist amb la Lanoga. La tractes com si fos una persona important.

—I és que val molt —va dir l’Ayla—. És una noia admirable, i serà una dona estupenda.

—Sí, ho és, però continua sent de la família amb menys rang de la Novena Cova —va dir en Brukeval—. Jo m’hi aparellaria i compartiria la meva posició amb ella, tampoc em serveix de res, però dubto que em volgués. Sóc massa gran per a ella, i a més… què hi farem… no agrado a cap dona. Espero que trobi algú que se la mereixi.

—Jo també, Brukeval. Però per què creus que no et voldrà cap dona? —va protestar l’Ayla—. Tinc entès que tens un rang a la Novena Cova que és molt pròxim al primer, i en Jondalar diu que ets un caçador excel·lent que contribueix moltíssim a la cova. En Jondalar té molt bona opinió de tu, Brukeval. Si jo fos una zelandonii que busqués una possible parella, i no m’anés a aparellar amb en Jondalar, et tindria en compte. Tens molt per oferir.

Ell la va mirar atentament, com si volgués assegurar-se que no deia tot allò només per fer-lo ballar al seu so i després burlar-se’n, com feia la Marona. Tanmateix, l’Ayla semblava sincera i els seus sentiments autèntics.

—Però no busques parella, llàstima! —va dir en Brukeval—. Si algun dia decideixes buscar-la, fes-m’ho saber. —Llavors va somriure perquè semblés una broma.

Des del primer moment que en Brukeval havia vist l’Ayla havia tingut clar que era la dona amb què sempre havia somniat. El problema era que s’anava a aparellar amb en Jondalar. «Quina sort —va pensar—, però, fet i fet, ell sempre té sort. Espero que valori el que té, perquè si no ho fa, jo sí. L’acceptaria sense pensar-m'ho, si ella ho volgués».

Van sentir unes veus que els van fer aixecar el cap. Van veure que venien unes quantes persones de la direcció del campament de la Novena Cova. Els dos homes alts que s’assemblaven tant eren fàcils d'identificar. L’Ayla va saludar amb la mà i va somriure a en Jondalar i en Dalanar. Els altres la van reconèixer i li van retornar la salutació. Les dues noies altes que anaven amb ells no podien haver estat més diferents, i tot i així representava que eren cosines, llunyanes, però totes dues tenien alguna relació amb en Jondalar. A l’Ayla li havien explicat els complexos vincles familiars dels zelandoniis i en això pensava mentre els mirava venir.

Al poble zelandonii només els fills de la mateixa dona s’anomenaven germans; els fills del mateix home de la llar es consideraven cosins, no germans. La Folara i en Jondalar eren germans perquè tenien la mateixa mare, tot i que els homes de la seva llar eren diferents; la Joplaya era la seva cosina propera perquè tot i que en Dalanar era l’home de la llar de tots dos, tenien mares diferents. Però encara que no es reconegués una relació de germans, es tenia en compte la proximitat familiar. Els cosins propers, sobretot els que també s’anomenaven cosins de la llar, eren massa pròxims per aparellar-se.

L'altra persona que anava amb ells era l'Echozar, el promès de la Joplaya. Destacava tant com els dos homes alts per la seva constitució, sobretot segons el parer de l’Ayla. La Joplaya i l’Echozar s'aparellarien en el mateix matrimonial que ella i en Jondalar, i entre les parelles que compartien una mateixa cerimònia sovint es creaven amistats profundes. A ella li hauria agradat, però vivien molt lluny i no era probable que passés. A mesura que s'acostaven, l’Ayla va notar que la Joplaya mirava en Jondalar de tant en tant, però no la va amoïnar gens. Sentia simpatia per ella. Comprenia la malenconia de la Joplaya. Ella també havia estat promesa amb l’home equivocat, però per a la Joplaya no hi hauria indult d’última hora.

Els cosins propers sovint creixien junts o vivien a prop i sabien que eren parents i no es podien tenir en compte per als aparellaments. Però quan en Jondalar va anar a viure amb l’home de la seva llar, després de la baralla en què havia trencat dues dents de davant a l’home que ara es deia Madroman, ja era un adolescent. La filla de la llar d’en Dalanar, la Joplaya, era una mica més jove, però no s’havien vist mai de petits.

En Dalanar estava encantat de tenir els seus dos fills a casa, i volia que es coneguessin bé. Va decidir que el millor era formar-los als dos en l’art de tallar el sílex, perquè tinguessin alguna cosa en comú. De fet, va ser una bona idea, però no sabia l’efecte que el jove que se li assemblava tant tindria en la Joplaya. Ella sentia adoració per l’home de la seva llar, i quan va arribar en Jondalar, va ser molt fàcil transferir aquell amor abassegador al seu cosí proper. La Jerika ho va veure, però ni en Dalanar ni en Jondalar n’eren conscients. La Joplaya sempre dissimulava els seus sentiments amb bromes i ells, que sabien que els cosins propers no es podien aparellar, s’ho prenien literalment i donaven per fet que eren facècies.

La Cova dels Lanzadoniis d’en Dalanar era relativament poc nombrosa i no hi havia ningú que pogués oferir gran cosa a una noia bella i intel·ligent. Després que en Jondalar se n’anés de viatge, la Jerika va insistir a en Dalanar perquè portés la Cova dels Lanzadoniis a la Trobada d’Estiu dels Zelandoniis de tant en tant. Tots dos esperaven que la Joplaya hi conegués algú i, de fet, molts joves s’hi van interessar, però ella se sentia estranya amb les atencions de la gent i no va trobar ningú amb qui estar tan còmode com amb el seu cosí Jondalar.

Sabia que hi havia hagut casos d’aparellaments entre cosins, però eren situacions de parentiu llunyanes. Tanmateix, s’estimava més no pensar en això i es feia fantasies sobre en Jondalar tornant del seu viatge i decidint que l'estimava com ella l'estimava a ell. Sabia que el somni era poc probable que es fes realitat, però esperava amb apassionament que algun dia tornés a casa i la reclamés com el seu únic amor. En lloc d’això, va tornar amb l’Ayla. Ella es va ensorrar, i en veure l’amor que sentia per la forastera va comprendre que el seu somni era impossible.

L'únic home amb qui havia trobat alguna afinitat era un nou membre de la Cova d'en Dalanar, un home a qui també miraven fixament anés on anés, l’Echozar, un home amb esperits mixtos. Va ser la Joplaya la que el va ajudar a integrar-se a la cova, la que li va fer comprendre que en Dalanar i els lanzadoniis l’acceptaven, i fins i tot el va ajudar a aprendre la llengua. I va ser ella la que li va fer explicar la seva història.

La mare de l’Echozar havia estat violada per un home dels Altres, que també havia mort la seva parella. Quan ella va donar a llum, la van maleir i van dir que portava mala sort perquè li havien mort la parella i el seu fill era esguerrat. Ella havia deixat el seu clan, disposada a morir, però la va rescatar l’Andovan, un home gran que havia fugit de la cap perversa dels s’armunai. L’Andovan havia viscut un temps en una cova zelandonii, però no estava còmode amb persones que tenien costums tan diferents dels seus. Se n’havia anat i havia viscut tot sol fins que havia trobat la dona del clan i el seu fill. Entre els dos havien pujat l’Echozar, que havia après el llenguatge de signes del clan de la seva mare i el llenguatge parlat de l’Andovan, tot i que en una llengua que era una barreja de la seva i del zelandonii que havia après. Però quan el noi es va fer gran, l’Andovan va morir. La seva mare no va suportar la solitud i va sucumbir a la maledicció de mort que li havien imposat. Va morir poc després que l’Andovan i va deixar sol l'Echozar.

El noi no volia viure sol. Va intentar tornar al clan, però el consideraven deforme i no el van voler acceptar. I tot i que sabia parlar, les coves el van rebutjar titllant-lo d’abominació d'esperits mixtos. Empès per la desesperació, va intentar suïcidar-se, i quan es va despertar va veure la cara somrient d'en Dalanar, que l’havia trobat ferit, però encara viu, i l’havia portat a la seva cova. Els lanzadoniis el van acceptar i ell idolatrava l’home alt, però era a la Joplaya a qui estimava.

Ella havia estat bona amb l’Echozar, hi havia parlat, l’havia escoltat, fins i tot li havia fet una túnica decorada preciosa per a la cerimònia d’adopció al poble dels lanzadoniis. L’estimava tant que li feia mal de pensar-hi, però no creia que tingués cap possibilitat. Havia dubtat moltíssim abans d’arreplegar el coratge per demanar-li que fos la seva parella i quan ella ho va acceptar no s'ho podia creure. Això va ser després que en Jondalar, cosí de la seva llar, tornés amb l’Ayla, amb els quals havia simpatitzat de seguida. No el tractaven com si fos diferent.

L'Echozar no podia anar enlloc sense que el miressin fixament. La combinació de trets que havia heretat del Clan i dels Altres no era gaire atractiva. Pel que fa a l’alçada, era alt com un home mitjà dels Altres, però conservava la constitució robusta, el pit ample, les cames més aviat curtes i garrelles i el cos pelut del clan. Tenia el coll llarg i podia parlar, fins i tot tenia una mica de barbeta, com els Altres, però tan petita que el feia semblar feble. El nas prominent i les celles gruixudes i espesses que li travessaven el front en una sola línia eren totalment del clan. En canvi, el front, no. El tenia recte i alt com qualsevol dels Altres.

Per a gairebé tothom era una combinació estrafolària, com si tot plegat no acabés de lligar, però no pas per a l’Ayla. Ella havia crescut amb el Clan i, per tant, havia assumit els seus criteris de bellesa. Sempre s’havia trobat grossa i lletja. Era massa alta i tenia la cara massa tova i plana. Però per molt que ella trobés la barreja atractiva, per a tothom l’Echozar era extraordinàriament lleig; fora dels ulls. D’un negre lluminós de nit i espurnejant de tons castanys de dia, els seus ulls grans i castanys foscos eren immensament intensos, de fet, captivadors i molt intel·ligents i, quan miraven la Joplaya, traspuaven amor.

Ella no l’estimava, però sentia una mena d’afinitat amb l'Echozar i el respectava. A ella la miraven per la seva exòtica bellesa però això també la feia sentir diferent i la feia patir tant com a ell. A més, la Joplaya se sentia còmoda amb ell, hi podia parlar. Va decidir que, si no podia tenir l'home que estimava, s’aparellaria amb l'home que l'estimava, i sabia que no trobaria mai un home que l’estimés més que l'Echozar.

A mesura que s’acostava la gent del campament, l’Ayla va notar que en Brukeval es posava tens. Mirava fixament l’Echozar i la seva expressió no era gens cordial. Es va fixar en les semblances i les diferències entre ells. En el cas de l’Echozar, era la mare qui havia donat a llum un fill mixt; mentre que en el d’en Brukeval, era la seva àvia. Les característiques del clan de l’Echozar eren molt més pronunciades, però per a ella —i per a tothom— la barreja era evident en tots dos. Tanmateix, en Brukeval s’assemblava més als Altres que l'Echozar.

Tot i que ja comencés a apreciar el que agradava als Altres, encara trobava atractius els trets forts del Clan. Ho havia dit sincerament quan havia dit a en Brukeval que no comprenia per què creia que cap dona el voldria. Ella segurament el tindria en compte, si no s’anés a aparellar amb en Jondalar i fos una zelandonii. Però també sabia que no era una autèntica zelandonii, si més no per ara, i que personalment no tindria en compte en Brukeval per res. Si bé el trobava ben plantat i li semblava que posseïa moltes qualitats, tenia alguna cosa que la neguitejava. Li recordava més en Broud que cap altre membre del Clan, i va entendre per què, veient l’expressió amb què rebia l'Echozar.

—Salutacions, Brukeval —va dir en Jondalar, acostant-se a l’home amb un somriure—. Em sembla que ja coneixes en Dalanar, l’home de la meva llar, però no sé si coneixes la meva cosina Joplaya i el seu promès Echozar? —En Jondalar estava a punt de fer les presentacions formals, i l’Echozar havia aixecat les mans, però abans que pogués començar, en Brukeval va intervenir:

—No tinc cap desig de tocar un cap pla! —va dir, posant-se les mans als malucs; es va girar i va marxar.

Tothom es va quedar estupefacte. La Folara va ser la primera que va parlar.

—Que mal educat! —va dir—. Sé que culpa els caps plans de la mort de la seva mare, ara hauria de dir Clan, però això és imperdonable. Si ningú no li va ensenyar educació, la mare sí que va ensenyar a en Brukeval a comportar-se. S’hauria quedat de pedra, si ho hagués sentit.

—La meva mare era cap pla o clan, es pot dir com es vulgui, però jo no ho sóc —va dir l’Echozar—. Jo sóc lanzadonii.

—Ja ho crec que sí —va dir la Joplaya agafant-li la mà—. I aviat ens aparellarem.

—Ja veus que ell també té algú del Clan a la nissaga —va dir en Dalanar—. És evident. Si no suporta tocar algú que tingui aquests antecedents, com es pot suportar a ell mateix?

—No pot. Aquest és el problema —va dir en Jondalar—. En Brukeval no se suporta. Se’n van burlar molt quan era petit, els altres nens li deien cap pla i ell sempre ho negava.

—Però no pot canviar el que és per molt que ho negui —va dir l’Ayla.

No havien abaixat la veu i en Brukeval tenia una oïda excel·lent. Ho va sentir tot. Tenia una altra característica dels Altres que els del Clan no tenien, podia plorar, i mentre s’allunyava se li van omplir els ulls de llàgrimes. «Fins i tot ella —va pensar després del comentari de l’Ayla—. Em pensava que ella era diferent. Em pensava que parlava sincerament quan deia que em tindria en compte si en Jondalar no hi fos, però ella també pensa que sóc un cap pla. No ho deia de veritat. Mai em tindria en compte». Com més hi pensava, més s’enfadava. «No és just que doni ànims a una persona si no ho creu sincerament. No sóc un cap pla, digui el que digui ella, diguin el que diguin els altres. No sóc un cap pla».

Era fosc però el cel ja havia passat del negre al blau fosc, amb un indici daurat que perfilava els turons a l’horitzó oriental, quan el grup de la Novena Cova dels Zelandoniis i la Primera Cova dels Lanzadoniis van fer cap al campament. Van fer servir les torxes per trobar el camí al lloc on en Jondalar havia fet la demostració del llançador, i van veure amb alleujament que ja hi havia una bona foguera cremant al mig de la gran franja de terra trepitjada que havia estat un camp d’herba. Ja hi havien arribat uns quants caçadors. El cel es va anar aclarint i la freda boira matinal que pujava del riu va començar a omplir l’espai entre els arbres i els matolls de la perifèria i a barrejar-se amb les persones que s'esperaven a la vora del foc.

El cor matinal dels ocells omplia l’aire de trins, refilets i xiulets que ofegaven el murmuri de veus humanes i subratllaven les expectatives de tots. Agafant la brida de la Whinney, l’Ayla es va agenollar i va abraçar el Llop, va somriure a en Jondalar, que feia carícies al Llamp perquè no es posés nerviós. Va mirar al seu voltant meravellada: era la partida de caça més gran que havia vist en la seva vida. Hi havia massa persones per poder comptar-les. Va recordar que la Zelandoni s’havia ofert a ensenyar-li a fer servir els mots de comptar per a nombres grans, i va decidir recordar-l’hi. Li hauria agradat poder dir quantes persones hi havia allà congregades.

Normalment les dones que estaven a punt d’aparellar-se no participaven en la cacera prematrimonial. Hi havia restriccions i altres activitats previstes per a elles. La Primera l’havia posat al dia ràpidament de tot perquè es pogués excusar. Aquella cacera seria una prova per als cavalls i per al llançador d’en Jondalar, i la necessitaven. L’Ayla estava contenta que li haguessin permès afegir-se a la partida, malgrat l’imminent matrimonial. Sempre li havia agradat caçar. Si no hagués après a caçar quan vivia sola a la vall, no hauria sobreviscut, i li havia donat sensació d’independència.

Moltes de les dones que s’aparellarien havien caçat, però només una havia volgut participar en aquella cacera. Com que s’havia fet una excepció per a l'Ayla, també se li va permetre a ella participar-hi. Quan eren joves, moltes noies volien sortir a caçar com els nois. Després de la pubertat, moltes continuaven caçant, sobretot perquè allà és on anaven els nois. A algunes els agradava caçar, però un cop s’aparellaven i començaven a tenir fills, la majoria tenia massa feina i deixava la caça per als homes. Aleshores es dedicaven a treballar altres oficis i arts per millorar la seva posició i la seva capacitat de bescanviar i regatejar per les coses que volien, i això no les obligava a allunyar-se tant dels infants. Però les dones que havien caçat de joves es consideraven parelles més valuoses. Comprenien la dificultat de la cacera, valoraven els èxits i compartien els significats dels fracassos de les seves parelles.

L'Ayla havia anat a la cerimònia de cerca organitzada per la zelandònia el vespre anterior, juntament amb molts dels caps i alguns caçadors, però només havia observat, sense participar-hi. Gràcies a la cerca, s'havia interpretat que hi havia un gran ramat d’urs congregat en una vall pròxima que era especialment bona per a caçar i van decidir intentar-ho. Tanmateix, no hi havia cap garantia. Per molt que un zelandoni «veiés» metafísicament animals durant una cerca, podia ser que l’endemà ja no hi fossin. No obstant això, la vall tenia bones praderies que atreien diferents ruminants i, si els urs ja no hi eren, era probable que hi hagués altres animals. Els caçadors esperaven trobar urs, tanmateix, perquè en aquella època de l’any aquests animals s'ajuntaven en grans ramats i proporcionaven una carn gustosa i en grans quantitats.

Quan els urs trobaven el menjar que els agradava en abundància, un mascle d’ur podia fer dos metres fins al llom i pesar més d'una tona, uns vuitanta centímetres més i el doble de pes que el seu descendent domesticat més gran. S'assemblava a un toro normal, però era tan més gran que s’acostava a la grandària d'un mamut. L'aliment preferit dels urs era l’herba, fresca i verda, no les tiges madures ni les fulles dels arbres. S’estimaven més les clarianes, les vores dels boscos, els prats, i els aiguamolls que els pendents. També menjaven glans, fruits secs i llavors, a la tardor, per conservar el greix, i, a l’època magra de l'hivern, no feien fàstics a les fulles ni els brots.

El pèl del mascle normalment era negre i llarg, amb una franja més clara al llom. Tenia una mata espessa de pèl arrissat al front i dues banyes llargues i més aviat primes, d’un gris blanquinós que s'ennegria a les puntes. Les femelles eren més petites i baixes i el seu pèl solia ser d’un color més clar, sovint rogenc. Normalment, només els més vells o els més joves eren presa dels depredadors quadrúpedes. Un mascle en plena forma no temia cap caçador, ni tan sols els humans, i no es prenia la molèstia d’evitar-los. Sobretot durant el zel de la tardor, però no sols en aquesta època, estava a punt per lluitar i podia carregar amb una fúria descontrolada, clavar les banyes a un home o un llop i aixecar-lo enlaire, i podia cornar i sovint esventrar un lleó de les cavernes. Els urs eren ràpids, forts, àgils i molt perillosos.

La partida de caça es va posar en marxa tan bon punt la claror els ho va permetre. Caminant a bon pas, van albirar el ramat d’urs abans que el sol estigués gaire alt; la vall era sorprenentment tancada. Una punta conduïa a un gran congost que s’estrenyia cap a una gorja angosta i més endavant es tornava a obrir en una cleda natural. No era totalment cec sinó que tenia algunes sortides estretes. Ja l’havien fet servir abans, tot i que normalment mai més d’una vegada per estació. L’olor de sang d'una cacera important tendia a espantar els animals fins que la neu de l'hivern la feia desaparèixer. Tanmateix, preveient que en tornarien a fer ús, havien construït tanques a les sortides, i llavors alguns dels caçadors les van anar a revisar, i van triar un punt favorable des del qual tirar les llances. Un udol de llop —que no va estar malament segons l’Ayla— va ser el senyal que tot estava a punt. Com que ja l’havien avisat, va controlar el Llop per si se li acudia contestar. La gralla més fluixa d’un corb va ser el senyal de resposta.

La resta dels caçadors s’havia quedat a prop del ramat, intentant no esvalotar-lo gaire, la qual cosa era més aviat difícil amb tanta gent. L’Ayla i en Jondalar s'havien quedat més enrere, perquè l'olor del llop no precipités cap reacció. En sentir el senyal van muntar a cavall i els van posar al galop, amb el Llop corrent al costat. Per molt ràpids i forts que fossin els urs, seguien sent animals de ramat i entre ells n’hi havia de joves. El soroll de les peülles i els crits i la visió de les coses desconegudes que els agitaven al davant els va esverar i quan un es va posar a córrer, els altres el van seguir. Amb els dos humans a cavall que se’ls acostaven més del que s'esperaven i agitaven objectes i cridaven, i l’aroma del llop, el ramat de seguida es va posar a córrer en estampida cap al congost.

L'estreta entrada els va impedir seguir corrent i es van amuntegar al darrere de l'obertura intentant obrir-se pas. Enmig de la polseguera del ramat que bramava, rugia i bramulava, alguns van intentar sortir-se’n i anar cap a un altre cantó, el que fos. Es trobaven persones, cavalls i el llop pertot arreu, que els feien tornar, però finalment, un vell mascle determinat se’n va cansar. Es va quedar quiet, va gratar la terra, va abaixar les banyes i va rebre dues llances ràpides tirades amb el llançador. Va caure de genolls, va trontollar i va rodolar de cantó. En aquell moment, la majoria ja havia passat i la tanca estava tancada. Aleshores va començar la matança.

Llances de tota mena van sortir disparades cap a les bèsties atrapades, amb puntes de sílex, d’os esmolat o d'ivori, llargues i curtes. Els caçadors havien de llançar des de darrere les estretes tanques que els protegien de les enormes banyes i les esmolades peülles. Alguns feien servir llançadors, ja no eren només l’Ayla i en Jondalar els que en tenien. Uns quants aventurers havien estat practicant i els provaven allà, en una ocasió en què fallar no tenia tanta importància perquè els urs no es podien escapar, com no fos cap al si de la Gran Mare Terra al món dels esperits.

En un sol matí havien obtingut prou carn per alimentar tota la Trobada d’Estiu una bona temporada, i per fer un gran Festí Matrimonial, a més a més. Quan els urs van estar atrapats a la cleda, van enviar un missatger al campament perquè sortís una segona gran partida de reforç. Un cop abatut l’últim animal, els nouvinguts van entrar al recinte i es van posar a escorxar-los i tallar la carn per conservar-la.

Hi havia diverses formes d’emmagatzemar la carn. Gràcies a la proximitat a les glaceres i la capa permanentment gelada que existia a diferents profunditats sota la superfície, senzillament excavant forats a terra es podia aprofitar el gel subterrani per crear cellers freds on guardar la carn fresca. La carn fresca també es podia guardar en estanys o llacs profunds, o en les aigües tranquil·les de rierols o rius. S’hi posaven pedres al damunt i s'assenyalaven amb llargues estaques per poder-la localitzar i recuperar-la en un altre moment. Així, la carn podia durar un any sense fer-se gaire malbé. També es podia assecar la carn perquè durés uns quants anys. La dificultat que comportava assecar-la era que a començament d’estiu era la temporada de les mosques, les quals podien espatllar la carn que es deixava assecar al sol i al vent. Amb fogueres molt fumejants es mantenien a ratlla la major part dels insectes, però algú havia d’estar vigilant constantment en un entorn fumós i desagradable. Fos com fos, era necessari assecar carn per tenir aliments per portar de viatge.

A més de la carn, també eren molt importants les pells. Es feien servir per fer estris, contenidors, roba i per als refugis. El greix es feia servir per escalfar, per fer llum i també com a aliment; el pèl per fer fibres, farciments i abrigalls; els tendons per fer cordes i tralles per a les construccions. El banyam servia per fer contenidors i estris, com ara frontisses per als plafons, i fins i tot bijuteria. Les dents servien sovint per fer joiells, i també eines. I els intestins es podien convertir en atuells impermeables i roba, o en recipients per a guardar salsitxes i greix.

Els ossos tenien moltes utilitats. Se’n podien fer utensilis i safates, talles i armes, se’n podia extreure la medul·la que era nutritiva, o es cremava a les llars com a combustible. No es llençava res. Fins i tot les peülles i el retalls de pells es bullien per fer coles i adhesius, que tenien moltes aplicacions. Combinats amb els tendons, per exemple, servien per lligar les puntes a les llances, els mànecs als ganivets, i per unir les diverses parts d’una canya de llança. També servien per enganxar soles dures a un calçat tou.

Però primer s’havia d'espellar els animals, separar les parts i guardar la carn, i tot s'havia de fer de pressa. Es van col·locar guardes per foragitar els lladres, altres carnívors desitjosos d’aprofitar la matança i disposats a tot. Una concentració tan gran d’urs morts atreia tota mena d'animals carnívors a les proximitats. Les esveltes hienes van ser les primeres que va veure l’Ayla. Ja tenia la fona a la mà i va indicar a la Whinney que les encalcés sense gairebé pensar-s’ho.

Va haver de desmuntar i agafar més pedres, però la rapidesa amb què les llançava era raó suficient perquè la posessin a fer guàrdia amb en Jondalar. Tothom sabia escorxar, fins i tot els més joves, però per foragitar els carnívors calia més esforç i altres habilitats amb les armes. La llopada va cridar l’atenció del Llop. Estava desitjós de fer fugir els llops de la caça obtinguda per la seva pròpia llopada, però l’Ayla el va ajudar. Els goluts, maliciosos i agressius, eren molt pitjor. Dos goluts, segurament mascle i femella, que devien anar junts perquè era la seva temporada d’aparellament, van ruixar una femella d’ur amb les seves glàndules. Feia tanta pudor, que després de treure-li la llança per tornar-la al caçador, el van arrossegar lluny entre uns quants i van deixar que els goluts es barallessin amb els altres carnívors que també la reclamaven, una tasca difícil perquè els goluts defensaven les seves preses fins i tot contra els lleons.

L'Ayla va veure erminis, amb el pèl marró de l'estiu que a l’hivern es tornaria del tot blanc, com el d’una mostela, tret de les puntes negres de la cua. Va veure guineus i linxs, i va albirar un lleopard de les neus, i més enllà, mirant-s’ho tot tranquil·lament, un grup de lleons de les cavernes, els primers que havia vist l’Ayla des que havia arribat. Es va aturar a observar-los. Els lleons de les cavernes eren de color clar, normalment d’ivori, però aquells eren gairebé blancs. Primer li va semblar que eren femelles, però el comportament d’un dels animals va fer que s'hi fixés més. Era un mascle sense cabellera! Quan ho va preguntar a en Jondalar, ell li va dir que els lleons de les cavernes d’aquella regió no en tenien; a ell l'havien sorprès els lleons orientals que sí que en tenien, tot i que eren més esquàlids.

Pel cel també rondaven carnívors esperant l’oportunitat d'aterrar i, encara que els foragitessin, ho tornaven a intentar. Voltors i àligues, sense gastar gaire energia, planaven en els corrents d'aire calent que sostenien les seves grans ales esteses. Milans, falcons i voltors s’enlairaven i baixaven en picat, de vegades en competició amb majestuosos i cridaners corbs. Als petits rosegadors i rèptils els era més fàcil esmunyir-se sense que els veiessin els humans, però els petits depredadors sovint es convertien en preses. Finalment, ho acabarien de netejar els més petits de tots, els insectes. Però per molt diligents que fossin els guardes, tots els carnívors s’endurien una part del botí abans que el urs estiguessin totalment escorxats i desats, i encara que no fos el seu objectiu principal, abans d’acabar, els caçadors també van obtenir algunes pells que no eren d’ur.

Una primera cacera reeixida a la Trobada d’Estiu era un bon senyal. Garantia un bon any per als zelandoniis i es considerava especialment de bon averany per a les parelles que estaven a punt d’unir-se. L’aparellament se celebraria tan bon punt la carn i els altres productes estiguessin al campament i ben desats perquè no s'espatllessin ni se'ls poguessin endur els carnívors quadrúpedes.

Acabada l’excitació i la feina de la cacera, l’atenció del campament de la Trobada d'Estiu es va tornar a centrar en els matrimonials imminents. L’Ayla no tenia espera i a més es notava nerviosa. En Jondalar també ho estava. Sovint s’enxampaven mirant-se, somreien gairebé tímidament i desitjaven que tot anés bé.