PRÒLEG

De com l’autor d’aquesta novel·la té un somni, la nit de Sant Antoni, i troba el poeta Guiamon d’Adià que li explica la història del Jardí de les Palmeres.

Havia començat a caure un polsim de pluja que enllustrava el blanc tendre de les flors dels ametllers que es veien a través de la finestra. Don Tomeu va afegir una rabassa d’olivera al foc, va atiar el caliu i va somriure satisfet quan va aconseguir una columna de guspires.

—Cada any, plogui o faci serena —va insistir—, la nit de Sant Antoni a l’oliverar de Sa Coma.

No me l’acabava de creure. La rialla sorneguera que li ballava als llavis, la brillantor dels ullons i la inclinació del cap, mentre cargolava la cigarreta, feien del tot improbable la història que m’acabava de contar.

—No pot ser —vaig gosar dir.

—A les dotze en punt el rellotge es farà enrere, enrere i apareixeran l’Alt Rei en Jaume i la Seva mainada, els moros, la batalla que li va donar el regne de Mallorca i moltes coses més del nostre passat que qui hi sigui veurà.

—No m’ho crec, don Tomeu —vaig insistir.

Va estossegar, es va aixecar amb una lentitud d’ossos descalcificats i d’articulacions artrítiques, va anar fins a la llibreria, en va treure un lligall, arnat i polsegés, el va obrir i va picar amb un dit sarmentós una pàgina.

—Aquí ho diu.

Em va passar el lligall. Les pàgines, esgrogueïdes i tacades de floridura, estaven escrites a mà, amb una tinta rovellada i en lletra incomprensible que semblava cagades de mosca, distribuïdes per atzar damunt el paper.

—No ho puc llegir, no entenc la lletra —li vaig confessar.

Em va arrabassar el llibre de les mans i va llegir, amb veu enrogallada:

—«Ai de s’homo que s’estiga a s’oliverar de Sa Coma sa mitja nit més llarga de s’hivern. Qui hi estiga hi vorà, que tot lo que se’n va torna i tot lo que torna se’n va». —Va alçar el cap i em va mirar—: Ho veus? La mitja nit més llarga de l’hivern és la nit de Sant Antoni. I l’Oliverar de sa Coma és el que hi ha entre el camí de Vencis i la possessió de Son Oms. Qui hi sigui, hi veurà el passat que torna.

—És un bon material per a un conte —vaig gosar dir—. Potser algun dia l’escriuré.

Va tocar l’ase, va tancar el lligall amb un cop sec que va crear un núvol de pols, va tornar-lo a la prestatgeria, va ranquejar fins a la butaca de vora el foc i s’hi va deixar caure.

—Vés-hi i ho veuràs —va insistir.

I amb unes pinces va agafar un caliu i va estacar foc al paper humit de la cigarreta. Es va espolsar els brins de tabac i va fumar en silenci. Al cap d’uns minuts, va tancar els ulls.

Me’l vaig mirar una estona, fins que em vaig aixecar, li vaig treure la cigarreta dels llavis, la vaig llençar al caliu i vaig sortir de l’estudi sense fer soroll: don Tomeu dormia.

Abans d’anar-me’n cap a casa, vaig passar per l’oliverar de Sa Coma, entre el camí de Vencis i la possessió de Son Oms. La terra del camp era ben molla i se m’enganxava a les soles de les sabates, com si una força maligna em volgués xuclar cap a la terra rogenca. La casa de la possessió estava esbucada i les finestres sense marcs, ni porticons, ni vidres, semblaven boques badades que, goludes, s’empassessin la mitja llum del capvespre.

Entre les capçanes tofudes dels garrofers que feien de marjada amb prou feines es podia distingir, coster avall, el Pla emboirat, amb els camps com escaquers i els pobles amb els campanars erts, les teulades humides i els fumerals ennegrits, enmig d’una teranyina de camins i de carreteres, com si la realitat fos llunyana i inabastable des d’aquella desolació.

Unes filagarses de boira, fredes i humides, s’alçaven d’entre les soques retortes i se m’entortolligaven a les cames, al cos i a la cara, com l’alè d’un mort. Em vaig estremir i amb un xipolleig macabre vaig sortir de l’oliverar de Sa Coma i me’n vaig anar cap a casa, sota la pluja menuda que em queia al damunt com una maledicció.

Vaig arribar a casa xop. Vaig pujar a l’estudi, vaig encendre foc, vaig posar música trista i em vaig asseure a escriure. Volia treballar en el llibre que per aquella època tenia entre mans fins a l’hora de sopar, però les paraules de Don Tomeu es mesclaven amb els acords de Schumann, s’esmunyien entre les tecles de l’ordinador i em buidaven el cap de l’allau d’imatges de Roger, Garidaina i Guiamon que amb tanta facilitat m’havien brollat fins aleshores.

Després de dues hores perdudes, sense trobar les paraules, ni el ritme, ni la història que volia contar, em vaig aixecar, vaig tancar l’ordinador i el tocadiscos i vaig baixar al menjador.

Els de casa volien anar a Sa Pobla, a veure els foguerons, a menjar espinagades coents i a participar en les simbombades. Els vaig dir que jo em quedaria a treballar, que no em venia de gust sortir amb aquell fred i aquella pluja. I, enllestit el sopar, vaig tornar a l’estudi, vaig atiar el foc i vaig tornar a quedar en blanc davant la pantalla, sense esma d’escriure ni una paraula d’aquell maleït text.

A dos quarts de dotze em vaig aixecar, vaig tancar l’ordinador, em vaig posar l’anorac i vaig sortir. Havia parat de ploure, s’havia girat una mica d’oratjol que havia esbandit els núvols i una lluna rogenca de gener il·luminava el camí de l’oliverar de Sa Coma.

El fred era viu. Faltaven cinc minuts per les dotze, vaig encendre un cigarret i em vaig asseure en una pedra, tacada de verdet, a esperar aneu a saber què. Els llumets dels pobles del Pla esquitxaven la foscor i fins i tot em semblava sentir les músiques dels balls de bot, el xap-xap monòton de les simbombes i l’olor de les soques d’ametller dels foguerons que cremaven les pors de l’hivern i escalfaven glosadors, simbombaires i passavolants.

I aleshores vaig veure l’halo grogós que avançava pel coster, entre les oliveres. Així, doncs, el llibre de Don Tomeu tenia raó: com cada nit de Sant Antoni, els espectres del passat acudien a la cita.

No tenia por, sinó una mena de desassossec que m’eriçava els pèls del clatell i m’estremia la carcanada. Em vaig aixecar i m’hi vaig acostar. L’halo groc creixia, esdevenia una llum forta i al bell mig s’hi distingien unes figures. Cavallers amb cotes de malla i elms, escuts, espases i llances… Àrabs amb simitarres i capes blanques…

El llibre ho deia clarament: «Ai de s’homo que s’estiga a s’oliverar de Sa Coma sa mitja nit més llarga de s’hivern. Qui hi estiga hi vorà, que tot lo que se’n va torna i tot lo que torna se’n va».

I jo hi era per veure.

M’hi vaig acostar una mica més. Però els cavallers, els guerrers musulmans, les llances i els escuts es van desfer com un fumerol i va aparèixer una figura solitària. Era un home vell, més aviat baix, una mica rodanxó, d’ulls vius i cabells blancs que caminava recolzat en un gaiato i xuclava una pipa de broc curt. Com si estigués molt cansat, es va asseure en una soca, al meu costat i va sospirar.

—Que la força del Sol, l’enginy de l’aigua i la sonoritat del vent ajudin aquest vell trobador per tal d’explicar a la Humanitat sencera la història del Jardí de les Palmeres.

—Qui ets? —li vaig preguntar amb una veu que amb prou feines vaig reconèixer.

—I qui vols que sigui? El poeta Guiamon d’Adià, és a dir, tu.

I va començar a contar-me la història que ja sabia del Jardí de les Palmeres. La seva veu m’acaronava, m’exaltava, em reptava, m’escarnia; omplia l’espai i el temps i esborrava les oliveres i el camí, les runes de la possessió i els llums dels pobles del Pla; es confonia amb l’udol dels gossos, amb l’esgarip de les òlibes, amb la remor somorta dels motors dels cotxes i amb l’eco llunyà de les cançons de picat i el ressò de les simbombes.

Refeia un món, paraula a paraula i els sons de la seva veu construïen el Món Conegut, l’Illa de les Tres Taronges, la Terra Ferma, la Gran Sequera i l’Època Fosca; s’encarnaven en el jove Arís, el poderós Roger, la sàvia Blanca, l’Alquimista i Arim, Lisó, Xila… Em turmentaven amb la malaltia de Garidaina, la bogeria de Tafall i la incomprensió del Portador, m’encuriosien amb el Secret de l’Aigua i n’apaivagaven amb el record de l’amor de Nàroa…

I mentre el temps penjava, immòbil, com un fil de plata de la branca negrellosa d’una olivera, jo, quiet, febrós, temorenc i exaltat, bevia les paraules del poeta Guiamon d’Adià: