VII

De arribada al Monestir de la Vall-llòbrega, amb el retrobament d’Arís amb els seus pares; del diagnòstic del cirurgià Adarim; d’una recerca a la biblioteca i de les notícies que Guiamon hi troba sobre el Jardí de les Palmeres, que són l’anunci d’un gran viatge, amb l’atac per sorpresa dels homes de Tafall i l’invent del monjo Ots.

Els Monjos Negres del Monestir de la Vall-llòbrega es dedicaven a les arts i a les ciències, gràcies a les terres del priorat que els abastien de tot el que el cos necessita per poder dedicar-se a l’esperit. De jove, gràcies al mecenatge d’un prohom que havia escoltat els meus versos en un hostal, vaig fer-hi una estada de dos anys per aprendre-hi retòrica i poètica, sota el guiatge d’un monjo anomenat Llombriu. Quan, anys més tard, Poncet i jo fugíem del setge de Bròtil amb Tafall mal ferit, vam sojornar-hi uns dies, gràcies als bons oficis de Llombriu, sota la protecció del prior Das, un muntanyenc intel·ligent i honest que regia la comunitat amb una sàvia barreja de mà de ferro i de bonhomia monacal.

Per això, quan l’endemà a primera hora, vaig passar pel portal, seguint Poncet i Arís, vaig deixar-hi les preocupacions i els temors, tot i que sabia que el meu protector i preceptor Llombriu havia mort, poc després d’acabada la Guerra de Ponent. L’estatut del monestir ens protegiria de la violència que sotraguejava el Món Conegut. Entre les seves parets trobaríem una mica de repòs i, potser, fins i tot, Garidaina, en reveure el seu fill convertit en un galant minyó, es refaria de la malaltia.

Però el pas del temps havia transformat allò que recordava plaent i delitós, reposat i segur en dura realitat. L’escassesa es notava per tot: en els hàbits espellifats dels monjos que hi havia al pati, en la descurança del jardí del claustre i en el brollador eixut que deia ben a les clares que la sequera també havia arribat a aquell racó de món.

Das, el prior, i Roger ens esperàvem a la porta de la casa principal. I he de confessar que em va costar de reconèixer al Portador. Si bé el posat era el mateix de sempre, l’aire se li havia fet ombrívol i la cabellera renegrida s’havia esquitxat de blanc. I els ulls, antany profunds i decidits, ara eren tèrbols i enrogits, com si les llàgrimes li haguessin convertit la vivor d’abans en la tristesa que traspuaven ara. I el cos, tes, encara, i dreçat com un fus, semblava aclaparat per tot aquell dolor que li enfonsava les espatlles i li atorgava una tremolor a les mans que tants combats singulars havien guanyat.

Arís va saltar del cavall i es va atansar a son pare. Veure els dos homes junts em va trasbalsar. I allò que ara trobava a faltar en el pare, ho veia ara en el fill, matisat, però, per la semblança del minyó amb Estel d’Or que amorosia els trets de la cara del donzell i endolcia la força del seu cos jove, alhora que li ennoblia el posat amb la sang de reis que havia heretat de Nolàs i de Flocart i de tota la dinastia de Montcarrà.

Quan va arribar davant de Roger, Arís es va aturar, sense saber què fer, ni què dir. Havia crescut sense la presència d’aquell home que ell anomenava pare, que estimava de debò, que admirava a través dels meus versos i contalles, però que ara, quan finalment el tenia al seu abast, se li feia desconegut, esquerp, estrany, com si l’encarnació de l’ideal que s’havia format en la imaginació el decebés o, potser, perquè no s’atrevia a enfrontar-se amb la realitat.

Poncet, al meu costat, barrejava llàgrimes i somriures, sense acabar-se de decidir per l’alegria del retrobament o per la tristesa dels motius que l’havien provocat. I jo vaig sentir que els ulls se m’humitejaven i que el nus de la gola amenaçava a esclatar-me en un plany de dolor o en una maledicció contra els malfats que ens fuetejaven.

Roger va abraçar al seu fill i va romandre una bona estona estrenyent el cos del minyó contra l’amplada del pit, com si, amb la força dels braços, volgués esborrar l’absència que els havia imposat a tots dos un destí de llegenda.

I de la jovenesa del donzell i de la desesperació de l’home va brostar una força que ens va somoure a tots i que es va escampar pel monestir i per la contrada, com una benedicció: el Portador havia retrobat el fill i s’enfortia amb l’amor i la vitalitat del jove i la seva força era un cant d’esperança enmig de la desolació.

Les primeres paraules d’Arís van trencar la màgia del moment.

—I la mare?, com està la mare?

—Vine amb mi, fill —va dir Roger.

Vam entrar a la casa central del monestir, vam creuar la planta baixa i vam pujar les escales. La cambra de Garidaina era orientada a llebeig i s’obria damunt el jardí, amb un finestral de vidres emplomats. El mobiliari era senzill, com correspon a una comunitat de monjos. Un llit de fusta de cirerer, una caixa canteranera de pi sense envernissar, una taula i unes quantes cadires.

A l’espona del llit, el cirurgià Adarim canviava uns draps, xopats amb vinagre i herbes d’olor, del front d’Estel d’Or, que semblava dormir, consumida per la febre, amb els cabells esbarriats damunt el coixí i el cos las i desballestat sota la flassada.

En veure la princesa tan pàl·lida i transparent, tan immòbil, vaig sentir que el cor se m’encongia. Poncet, el prior Das i jo, discrets, ens vam quedar a la llinda de la cambra, mentre Roger i Arís s’acostaven als peus del llit. Adarim va fer un gest als dos homes perquè no es moguessin, va tocar la galta de Garidaina i amb veu dolça va dir:

—Princesa Garidaina, desperteu-vos… Ha arribat el vostre fill.

I Garidaina va obrir els ulls. De primer, va semblar que Estel d’Or no entenia les paraules del cirurgià, però quan va enfocar els ulls damunt Arís, la cambra es va il·luminar amb una llum renovellada i em va semblar sentir una música trista i llunyana, com un miratge.

Llavors, Arís es va agenollar al costat del llit, Garidaina va incorporar-se lleugerament i va allargar una mà transparent i sense força cap al fill que plorava dolçament.

—Arís!

Adarim es va acostar cap a nosaltres.

—Sortim —ens va ordenar el cirurgià. I va tancar la porta, en el moment que el minyó abraçava sa mare i Roger, dempeus, ombrívol i adolorit, plorava. Tots tres vam anar a la planta baixa i Das ens va oferir el menjar i el beure de benvinguda al refectori ombrívol, que feia sentor de menges agres i de vi ranci.

—Quines notícies porteu del món exterior? —ens va preguntar el prior, mentre sèiem a taula i recuperàvem forces amb una gerra de vi aspre, un bocí de formatge d’ovella i una fogassa de pa morè que ens van servir uns novicis adelerats.

—Tafall s’ha tornat boig i quan va saber que Arís era el fill del Portador i de Garidaina, ens volia retenir a Adià per obligar Roger a lliurar-se-li —va explicar Poncet.

—Sap on són Roger i Garidaina? —va preguntar el prior, inquiet.

—Per sort vam fugir abans que ho descobrís.

—Tard o d’hora ho sabrà i llavors vindrà al Monestir amb els seus homes. La situació és difícil. Si ens ataquen, no podrem resistir. Només comptem amb la tropa de montcarraners que acompanyaven Roger i Garidaina quan van venir a la Terra Ferma i encara molt delmada.

—I què hem de fer? —vaig preguntar.

—No ho sé, Guiamon —va contestar Das—, potser la presència d’Arís refaci la princesa i llavors pugueu tornar a l’Illa de les Tres Taronges… Tu que en penses, Adarim?

—No ho crec possible. Els mecanismes secrets del cos humà no em són desconeguts, Das, i has de pensar que la princesa té la sang enverinada amb l’alè de la pesta.

—I no podria viatjar? Retornar al seu país li seria bo.

—Temo per la seva vida, si surt del monestir.

—A més, la situació a l’Illa no és gaire més bona que aquí —li vaig explicar—: la Sequera ha malmès les collites i s’han alçat partides de bandolers per tot arreu i el Consell de Batlles no els pot controlar.

—Es el retorn de l’Època Fosca —va dir Das, amb un deix de desesperació—, que ha de significar la fi del Món Conegut, tal com preveien les Dites Antigues.

Les paraules del prior em van sotraguejar. No podia ser que aquell món que tant estimava quedés destruït per un malfat. A més, hi havia la Profecia del pergamí antic que Tòlit m’havia fet llegir. Havia arribat l’hora de parlar-ne:

—Al Monestir dels Rogets, Tòlit, el prior, em va ensenyar un lligall amb una Profecia que contradiu les vostres Dites Antigues, senyor —em vaig atrevir a explicar-los—. Quan la vaig llegir, vaig recordar que essent Arís un infant de bolquers, una jaia misteriosa que s’anomenava Bigalot va fer-li una profecia semblant… La recordes, Poncet? Tu hi eres…

—No ho recordo —va contestar Poncet.

—Una profecia? I què diu? —va preguntar Das, encuriosit.

Vaig tancar els ulls i vaig repetir, fil per randa, allò que havia llegit:

—«En la foscor de l’hivern de la Terra Ferma, la de la Llum Màgica al front infantarà un minyó de la nissaga de Nolàs que tindrà tres dons que li estalviaran la vida i que s’enfrontarà a son pare per a descobrir el Secret de l’Aigua que guarden al Jardí de les Palmeres, que ha de salvar el Món Conegut».

—El Secret de l’Aigua! —va exclamar, de sobte, el cirurgià, que m’havia escoltat amb atenció—: Als meus llibres de medicina es diu que el Secret de l’Aigua guareix la pesta i deslliura de tot mal els empestats.

—Això vol dir que Arís pot trobar un remei que curi Garidaina! —vaig exclamar, amb un bri d’esperança.

—El Jardí de les Palmeres? —va preguntar el criat—. I on és això, si es pot saber?

—No ho sé. Tòlit tampoc no ho sabia. Potser a la vostra biblioteca hi hagi un mapa o una referència.

—Ja saps, Guiamon, que els profans no poden consultar els Llibres Antics —va refusar Das, amb fermesa.

—No ens podem donar per vençuts, penseu que la profecia dóna per fet que Arís trobarà el Secret de l’Aigua —vaig insistir jo—, i que això l’enfrontarà amb son pare, segons que sembla —va afegir Poncet, realista com sempre.

—Doneu-me permís, senyor, per investigar la vostra biblioteca —vaig demanar al prior— i deixem que la Profecia actuï.

—El temps t’ha fet assenyat, Guiamon, i tens el meu permís, si estàs disposat a córrer el risc que comporta llegir les Paraules Prohibides —va contestar-me Das, amb un somriure enigmàtic.

Vam acabar de menjar i vam sortir del refectori, cadascú cap a les seves tasques.

Al pati del monestir, un grup de monjos contemplaven una estructura de fusta, de lli embreat i de vímet, que un d’ells construïa, seguint uns dibuixos d’uns pergamins. Poncet i jo ens vam aturar, curiosos. La cara del monjo m’era coneguda. Me li vaig acostar.

—Tu ets Ots, el novici que volia esdevenir poeta! —li vaig dir.

—Ara ja sóc monjo, Guiamon —em va contestar, amb orgull, tot reconeixent-me—, i he deixat la poesia per l’alquímia que és més profitosa per al qui la practica i per a tothom.

—Enhorabona! —va intervenir Poncet—. I aquesta baluerna que fabriques, què és, si es pot saber?

—Un Ocell Mecànic.

—Un Ocell Mecànic? —va repetir el criat—. I per a què serveix? Per menjar no, que tot i la fam que passem, ni la fusta, ni el vímet ni el lli embreat són menges saludables.

—Permetrà que els humans imitin els ocells, sense necessitat de néixer d’un ou —li va contestar, descarat, el monjo.

Vaig deixar Poncet que encetava una discussió amb Ots sobre la manera de cuinar ocells de bosc i vaig entrar al recinte de la biblioteca, amb una sensació de neguit, sabedor dels perills que em sotjaven entre aquells lligalls que tant podien oferir-me el coneixement que cercava, com llevar-me la raó i enfonsar-me per sempre en la follia dels gosats que s’atrevien a llegir-los. Però a mesura que els ulls se m’acostumaven a la penombra i l’olor familiar de pergamins, tinta, pols i humitat em retornava la confiança, la decisió que havia pres al refectori es va afermar i vaig retrobar la pau del Monestir dels Rogets que tan sobtadament havia perdut amb l’arribada de Poncet.

I amb la pau d’esperit que em retornava la fermesa, se’m va esmolar l’enginy. Si la Profecia que el prior Tòlit m’havia fet conèixer era certa, hauria de constar en el Llibre Verd que antany havia consultat. I potser allí trobaria una referència al Jardí de les Palmeres. Li ho vaig dir a Obric, el monjo bibliotecari.

—Vols tornar a llegir el Llibre Verd? Que potser no recordes que qui el llegeix té pena de la vida? —va protestar, el vell rondinaire.

—I què hi fa, Obric, si amb la meva vida puc salvar la de Garidaina?

Ho devia dir amb tanta convicció, que el monjo no s’hi va oposar. Va agafar una clau de plata del seu escriptori i va fer que l’acompanyés fins a un armari de melis, amb frontisses de ferro forjat. Va introduir la clau al pany, va obrir la porta i va treure aquell llibre vell de cobertes verdes que un dia ja havia consultat a contracor i que m’havia empès fins a la Muntanya de Foc.

Amb tota cura, com si li fes por, va dur el llibre fins a l’escriptori i el va deixar damunt la taula, al costat d’un llum d’oli i em va dir, amb veu llòbrega:

—Aquí tens el Llibre Verd, poeta. Consulta’l si vols, però recorda que hi ha un risc a llegir-lo.

Vaig fer que si amb el cap i vaig esperar que em deixés sol per obrir el llibre. Em tremolaven les mans i sentia que la feresa em dominava altre cop. Però vaig fer el cor fort i el vaig obrir. Em va caldre tota la força del braç i, sobretot, la de l’ànim per alçar la coberta del llibre, que tenia un tacte aspre i calent, com la pell d’un drac. Un gemec llunyà em va ressonar a les orelles, tot i que, quan vaig alçar el cap, no Vaig veure res ni ningú.

Del Llibre Verd es desprenia una mena d’halo maligne, com una màgia que volgués protegir-lo dels ulls profans que poguessin sollar-lo. I aquell halo se’m va entortolligar al rostre i em va marejar fins al vòmit, amb la fetidesa d’un podrimener. Em vaig incorporar, disposat a abandonar el meu propòsit, però el record de missenyora Garidaina, em va retornar la força. Vaig vèncer l’halo, la fetor i la paüra que em dominava i em vaig tornar a abocar damunt el llibre.

Vaig començar a llegir. Les lletres antigues em ballaven davant dels ulls, com si es volguessin riure de mi i vaig tornar a sentir aquell gemec paorós. Però no vaig fer cas de res i vaig llegir i llegir tota la nit, fins que els ulls em feien mal i una suor freda se m’escolava per l’espinada.

Finalment, vaig trobar el que cercava. El Llibre Verd deia:

«Qui vulgui trobar el Secret de l’Aigua que guarda el Bruixot al Passadís del Vidre, haurà de cercar el Vent de Migjorn, més enllà de Riu Bregós i del Món Conegut. Creuarà el Desert Blanc i entrarà al Jardí de les Palmeres. Però el gosat que s’hi endinsi no ha de conèixer la por perquè la gent dels palmerars sap la màgia del foc».

Vaig escriure la sentència en un paper i vaig tancar el Llibre Verd, amb alleujament. I quan el tornava a Obric, un tel d’esperança m’omplia el cor.

Quan vaig sortir de la biblioteca el sol del nou dia ja feia estona que era alt i la vida al monestir seguia la seva rutina. Els monjos s’atrafegaven en les tasques que els eren pròpies i Poncet seia als esglaons, a prop de l’estructura de fustes, vímet i lli embreat del monjo Ots que encara s’havia fet més gran i complexa.

—Fas mala cara! —em va dir, en veurem—. Has trobat res?

—Estic molt cansat, Poncet, i voldria reposar una estona.

—Però digues, ja saps on és el Jardí de les Palmeres?

—En sé alguna cosa.

—I què penses fer?

—Primer de tot parlar amb Roger i Arís. Que saps on són?

—A la cambra de la princesa —em va contestar el criat, empipat per la meva resistència a explicar-li el que havia descobert.

—Com està?

—Adarim diu que ha dormit més tranquil·la, gràcies a la presència d’Arís. Però la feblesa és tan gran que d’un moment a l’altre podria empitjorar… Hem de fer alguna cosa!

—Avisa el teu amo i enllestim. Jo vaig a la cuina a prendre una mica de te que em desvetlli.

Mentre Poncet corria a cercar Roger i Arís, vaig entrar a la cuina. Uns quants novicis netejaven cols, pelaven naps i escellaven faves per al magre dinar, sota la vigilància del monjo cuiner que va rondinar en veure’m. Li vaig demanar una tassa de te i un mos de pa i em vaig deixar caure en un escó, al costat del fogar on bullia un perol amb aigua, penjat d’uns clemàstecs plens de sutja.

El te de roca, esclarissat per l’escassesa, i una galeta d’oli resseca i estantissa em van retornar una mica del cansament i de les pors de la nit. Amb prou feines m’havia acabat el beuratge i havia tancat els ulls per fer una becaina, quan van entrar Roger i Arís.

—Poncet diu que saps on es pot trobar un remei per a Garidaina —em va dir el Portador.

—És una llarga història, senyor.

—Conta-la, poeta, però escurça-la tant com puguis, que no tenim temps per perdre en les teves contalles.

Una mica escuat pel to del Portador, els vaig recordar, amb paraules planeres i sense retòriques de cap casta, les paraules que la jaia Bigalot havia dit a l’hostal de Callés de Malveure i els vaig parlar de la Profecia del pergamí de Tòlit, els vaig repetir allò que Adarim sabia sobre que el Secret de l’Aigua guaria els empestats i els vaig mostrar el bocí de pergamí on havia escrit la sentència del Llibre Verd que es referia el Jardí de les Palmeres.

Roger no va dubtar ni un moment. Es va tombar cap a Poncet i li va ordenar:

—Fes ensellar els cavalls, Poncet i prepara la partida. Sortim a la recerca del Vent de Migjorn.

—Com tu vulguis, senyor —va replicar el criat, satisfet d’entrar en acció.

—Un moment, pare —va intervenir Arís—. La Profecia no parlava de tu, sinó de mi. Sóc jo qui ha de trobar el Secret de l’Aigua.

—Ets massa jove per a un viatge tan arriscat i no tens cap experiència. Tu et quedaràs aquí, vetllant ta mare —va dir, concloent, el Portador.

—No, pare —va insistir Arís, amb fermesa—. Sóc jo que hi he d’anar i el teu deure és romandre amb la mare i protegir-la.

—N’hàgim parlat prou, Arís! Em deus obediència i seré jo qui vagi a cercar el Secret de l’Aigua.

La discussió entre els dos homes hauria esdevingut feréstega, si no hagués estat per la cridòria que sentirem a l’exterior, per la banda de les murades del Monestir.

Poncet, alleujat per la interrupció, va córrer cap a la porta de la cuina, per saber què passava. Va tornar de seguida, amb el coltell a la mà i una expressió d’odi a la cara:

—L’exèrcit de Tafall ataca el Monestir —ens va dir—. Maleït sigui, ja sospitava jo que ens seguien!

—No és hora de plànyer-se, sinó de combatre, Poncet! —va renyar-lo Roger que ja corria Cap a la porta.

Arís i jo el vam seguir, compungits de ser els responsables que Tafall, finalment, hagués descobert el refugi del Portador i d’Estel d’Or.