II

De l’arribada a Montcarrà; de com es va desfer la Companyia del Portador i de com Roger i Garidaina decidiren que Guiamon seria el preceptor d’Arís; del pas del temps, segons el poeta; de les notícies que arribaven de la Terra Ferma i de la decisió que va prendre Roger d’enviar el seu fill Arís i Guiamon d’Adià al Monestir dels Rogets, abans de partir cap a Adià.

El viatge de l’Endavant va ser tan plaent que ni un sol esquitx d’aigua marina ens va tacar la roba. De dia gaudíem de la brisa davall d’un tendal que els mariners ens havien preparat a coberta i de nit, al balou, arrecerats de la serena, recordàvem les aventures que havíem viscut i enyoràvem la pau de Montcarrà, amb una alegria que es concentrava en el rostre del nadó que dormia al seu bres, devora sa mare.

Tres dies i tres nits després de partir del port d’Adià, a la Terra Ferma, envistàrem els Espadats de Tramuntana de l’Illa de les Tres Taronges. El color de mel de les pedres esquerpes, la blavor de la mar que llepava les roques i el vol alterós de les gavines ens ompliren de records que empenyeren la nau cap a port amb més ganes, com si un vent màgic inflés les veles i una força invisible afués la proa que tendia les ones.

I llavors, els mariners cantaren la cançó de l’arribada, mentre arriaven les veles majors i la nau solcava les aigües tranquil·les de la Badia de Ponent, cap a Ciutatnova que era un miratge de torres esveltes, teulades d’or i finestres rialleres que ens picaven l’ullet i ens cridaven benvingudes silencioses, protegides pel castell, encimbellat a un turó que onejava, orgullós, l’Estendard de les Tres Taronges.

I l’Endavant va mullar l’àncora al moll de la vila i els mariners s’apressaren a tibar els caps i a posar la passarel·la i el capità Albamàs va ser el primer a baixar a terra, seguit de Roger, amb Eina de Pau al cinyell, de Poncet, carregat amb l’equipatge, de Guiós que plorava les llàgrimes d’alegria del retorn i de mi, que sostenia en braços el petit Arís que reia i giscava, amb piuladissa de verderol.

I quan tots vam ser a terra, Garidaina, princesa de Montcarrà, va aparèixer a la porta del balou, vestida de blanc, amb mantell vermell i sandàlies d’argent, va mirar al cel i al mar, abans de creuar la passarel·la amb l’agilitat d’una daina, i, quan va tornar a petjar la terra que l’havia vista néixer, l’Illa va tremolar de joia en sentir el peu de la reialesa i, al seu front, l’Estel d’Or va brillar amb una força enlluernadora.

I Aunit i Jacó, caps dels antics Agermanats i ara Batlle l’un i conseller en cap l’altre de l’antic reialme, i Tòlit, prior del Monestir dels Rogets i Gosost, prior del Monestir de l’Home Savi del Puig del Gegant ens reberen a l’andana del moll, assabentats de la nostra arribada pels guaites del Bastió que sotjaven nit i dia la Mar Gran per si els Corsaris d’Orient gosaven tornar a atacar el reialme.

I el retorn de la Princesa Garidaina va córrer com el vent de llevant que refresca les calors de l’estiu pels carrers de la ciutat i quan ens disposàvem a anar cap al castell que presidia la vila, una gernació de montcarraners ens va aclamar, satisfets de reveure la seva senyora natural i el fill que havia infantat, de la nissaga del gran Nolàs, fundador del regne i hereu del rei Flocart, pare de la princesa.

—Digues, Aunit, quines noves hi ha hagut a l’illa durant la nostra absència? —va preguntar Garidaina.

—L’Estendard de les Tres Taronges ens ha donat a bastament els seus tres dons: Pau, Valor per mantenir-la i Prosperitat per a gaudir-ne, missenyora.

—I els corsaris d’Orient? —va preguntar-li Roger.

—Des que van sortir de Riumar, vigilats pels Grans de l’Abisme, no n’he tornat a tenir notícia, ni bona ni dolenta.

—Hauries de preparar un estol, amic meu, amb carregament de queviures i fer-lo arribar a la Terra Ferma —va demanar Garidaina—. La Guerra de Ponent ha malmès les collites i el Consell de Batllies tem la fam i els avalots que comporta.

—Que allò que diu Garidaina, princesa del reialme, anomenada Estel d’Or, no ho desdigui cap montcarraner —va replicar Aunit, amb formula de cortesia—. Demà mateix començaré els preparatius per a socórrer els nostres aliats.

I així va ser fet.

Dels dies que seguiren a la nostra arribada, no en servo més memòria que la bonança de la primavera a l’Illa, amb pluges sobtades, seguides de cels diamantins i sols engrogats que esperonaven la verdor dels horts i que donaven pas a capvespres violetes que tenyien dolçament les muntanyes i aturaven la pastura dels ramats d’ovelles a les pletes dels costers, entre ametllerars i oliveres, i amb nits estelades i fresques que esclataven en albades llargues i roses, com en un somni.

De primer ens vam instal·lar al castell de Ciutatnova, però l’eixutesa del lloc i la seva grandària van fer que Garidaina volgués traslladar-se a la possessió d’Arrom que havia estat del seu oncle Ferruç, Canceller del Reialme que nosaltres coneixíem amb el nom de Misteriós Viatger, de memòria infausta.

Les cases de la possessió s’alçaven al Pla, a les envistes de la Serra de Tramuntana, a dos dies de viatge de Ciutatnova, en un paratge aturonat i frescal, voltades d’horts, vinyes i fruiterars, amb una clastra empedrada de llambordes grises i un lledoner esponerós al bell mig que servia de niu a verderols i tauladins.

Hi havia estables per al bestiar de pota rodona, pallers per guardar-hi el farratge, cellers per estotjar el vi novell, una sitja per al blat, una tafona per esprémer les olives i un molí de sang per fer la farina, un corral de figueres de moro per a l’aviram i una soll per al porquim.

La casa dels masovers que conraven les terres era a la banda de migjorn i tenia eixida i fumeral, forn de pedra i una porxada on s’hi penjaven a assecar rastelleres de pebrots vermells. En un costat de la casa hi havia un safareig d’aigua enllotada que servia per a regar l’hort i el jardí.

El casal dels senyors era a la banda de llevant i tenia balconada noble, portal rodó, un jardí amb parres, roserars, un brollador i una gàbia per a ocells. A l’interior, emblanquinat i alegre, amb un enteixinat de fusta obrada, les cambres tenien llits amb cobricel i matalassos de llana; la cuina era espaiosa i perfumada amb les herbes d’olor que penjaven del sostre, i les sales bones lluïen domassos i salamons i quadres i escuts historiats amb les Tres Taronges i caixes de fusta noble, canteranos llavorats, vidrieres emplomades i cadirams entapissats de seda. I allí ens instal·làrem.

De tant en tant ens arribaven notícies de Ciutatnova, portades per missatgers o per marxants que venien a vendre drap i lli, seda i estam, atuells, ormeigs o llepolies; per monjos de pas cap al Monestir dels Rogets i que demanaven recer per passar una nit, o per joglars que recorrien viles i possessions per celebrar les festes de les collites, de la sega i del batre. Així vam saber que la collita havia estat bona i que els guaites del Bastió no havien vist cap nau corsària.

A la fi de les messes, quan la sitja era curulla de gra i els pallers de farratge, es va desfer la Companyia del Portador. Guiós, cada cop més capficat, va demanar permís a Roger i Garidaina per tornar al Monestir dels Rogets i posar-se al servei de la comunitat. A contracor, perquè tots estimàvem aquell monjo muntanyenc, rude i silenciós però amatent i assenyat, Roger i Garidaina li concediren. Vam celebrar un sopar de comiat i un dia de calor, a les petites, vam veure com el monjo s’allunyava, camí de la Serra, amb l’hàbit vermell, un gaiato i un farcell de roba, com a únic viàtic.

Poc temps després, Poncet va voler parlar amb Roger i Garidaina.

—Senyor, missenyora, la vida aquí és massa tranquil·la per a un home com jo, acostumat als camins i a les batalles. I, si m’ho permetéssiu voldria anar al Bastió amb la tropa, per ser dels primers que lluités contra els corsaris, si gosen venir.

—Em costa donar-te permís, Poncet, que la teva presència m’és del tot imprescindible —li va contestar Roger—. Però no puc negar-me al prec d’un amic. Vés en bona hora on et mena el teu destí, però pensa que aquí és casa teva.

I Garidaina, amb llàgrimes als ulls, el va besar a les galtes i li va regalar un fermall d’or i de pedres fines.

—Conserva aquest present com a penyora de la nostra amistat, Poncet.

I l’endemà Poncet se’n va anar.

A mi també m’hauria agradat emprendre els camins de l’Illa i aturar-me als hostals per recitar les meves composicions i rebre l’aplaudiment dels montcarraners, però les carícies, la rialla i els crits d’alegria d’Arís, cada cop que em veia, em retenien i ajornaven la meva decisió per a més endavant, quan l’infant caminés.

A l’inici de la tardor, en temps de verema, va arribar un missatger de la Batllia, per comunicar a la princesa que Aunit, segons les seves instruccions i desigs, havia noliejat un estol de deu vaixells, carregats de forment, de llegums i de vi per a ajudar el Consell de Batllies de la Terra Ferma.

Roger i Garidaina decidiren anar a la vila per acomiadar l’expedició i agrair al Consell la diligència a acomplir la seva demanda. I va ser llavors que es va decidir el meu destí.

Garidaina i jo érem a la balconada, sota una vela, jugant amb Arís, quan va entrar Roger amb les noves:

—Hem d’anar a Ciutatnova —va decidir Garidaina, després d’escoltar les paraules de Roger.

—I qui tindrà cura d’Arís? —va preguntar el Portador—. El viatge és llarg i penós perquè vingui amb nosaltres.

—Jo em puc quedar, senyor —em vaig oferir—. El jove Arís s’agrada de la meva companyia i no notarà l’absència de la mare.

I així va ser acordat.

—Guiamon, amic meu —va dir Garidaina, aleshores—, Arís t’estima i et fa cas. I tu demostres amb ell paciència i saviesa de mestre. Ha arribat l’hora, per tant, de nomenar-te el seu preceptor. D’ara en endavant, la teva missió a Arrom serà la de vetllar pel nostre fill i procurar-li una educació escaient.

Aquelles paraules van transformar la meva vida. El marasme interior que sentia d’ençà que ens havíem instal·lat a Arrom, els desigs secrets d’anar-me’n pels camins a recitar, com solia fer abans de conèixer Roger i emprendre l’aventura de l’Illa de les Tres Taronges, tot es va fondre davant el futur que se m’oferia: veuria créixer Arís, li explicaria els seus orígens i el faria net de cor, honest i generós com ho eren els seus pares. I no envelliria mai, perquè beuria de la seva joventut que em donaria forces per convertir-me en memòria vivent, en record inalterable del Temps Passat…

Garidaina i Roger van anar a Ciutatnova doncs, a acomiadar l’estol que havia de dur queviures a la Terra Ferma i jo em vaig quedar amb el nadó.

I així van passar els dies.

L’hivern ens va dur les primeres passes de l’infant i les seves primeres paraules. I amb la primavera, les cases de la possessió es van omplir de rialles i de cançons, de corredisses i de crits de joia. I l’estiu va ser un sospir, amb banys al safareig, caminades pel bosc i llargues contalles que l’infant escoltava, amb la boqueta oberta i els ulls esbatanats.

I un altre hivern ens va portar neu a la Serra i llargues nits a la foganya. I de nou la primavera, amb els brostar de les fulles i l’esplet de flors a les prades i altre cop l’estiu amb les messes, empaitat per la tardor, perseguida per l’hivern, encalçat per la primavera, empesa per l’estiu…

I quan Arís era un vailet ros com sa mare, de mirada fonda com son pare, dret com un fus i àgil com un cabirol, arribaren notícies dolentes de la Terra Ferma. La sequera de Ponent s’havia escampat cap a Llevant i al Consell de Batllies les collites eren de fam i els pagesos s’agermanaven contra els vilatans i a Bròtil i a Òtol, a Idera i a Xerba, a Bufagrós i a Adià, els ciutadans s’avalotaven en bullangues i assaltaven les fleques per robar el pa; i Tafall i els consellers havien armat una tropa que atacava els uns i els altres i un mal aire de guerra, de fam i de pesta bufava per tot i, només a l’Alta Contrada, els cavallers de l’Anell de Ferro mantenien la Pau.

Era un capvespre de finals de l’estiu i Arís i jo érem al Comellar de la Pedra, en un bosquet d’alzines, estirats damunt d’una tofa d’herba fresca, escoltant els refilets d’una merla, quan vam sentir remor de cavalls. D’un bot, el jove Arís es va posar dret i es va enfilar a l’alzina més propera, per sotjar el camí de ferradura que emmenava fins a les cases de la possessió.

—Tenim visites, Guiamon —em va cridar de la branca més alta.

—Baixa de seguida, Arís, que no vull que prenguis mal —el vaig reptar.

—Puja a buscar-me…, si pots! —va replicar el minyó.

Però la curiositat per saber qui visitava son pare i sa mare, m’estalvià el treball d’enfilar-me a l’alzina. Va baixar d’un salt que em va estrènyer el cor i em va fer tornar corrents cap a les cases.

Quan vam arribar, Roger i Garidaina eren a la clastra i rebien les noves dels missatgers d’Aunit:

—… El capità Albamàs, amb l’Endavant, va poder fugir a temps del port d’Adià i dur-nos la notícia de la revolta —explicava l’enviat del Batlle de Ciutatnova.

—I com és que no ha vingut amb vosaltres?

—Una sageta el va ferir, quan sortien del port i Aunit ha tingut por que el viatge fins aquí el dessagnés —va contestar el missatger.

—He d’anar a parlar amb ell de seguida. Vull saber quina és la situació del Consell de Batllies —va dir, ferreny, el Portador.

—Jo vindré amb tu —li va contestar Garidaina.

—Jo també vull venir, pare! —va cridar Arís.

I així es va acordar.

L’endemà emprenguérem el camí cap a la vila. Roger i Garidaina, preocupats per les notícies que havien rebut, Arís, enlluernat per l’aventura del viatge i jo, enfeinat amb les entremaliadures del minyó que no parava quiet ni un instant i ara esperonava el seu cavallet i s’avançava al grup, suara es quedava en un revolt del camí, contemplant una niada de cuallargs a l’entreforc d’un roure o preguntava a Roger sobre Eina de Pau, que el Portador duia al cinyell, o a Garidaina sobre l’oncle Ferruç, que havia estat amo i senyor d’aquelles terres.

Després de fer nit a un hostal del camí, ple de segadors que anaven cap a la Pobla de Gregal i que ens van alegrar la vetllada amb les seves cançons de treball, vam sortir a l’alba i vam arribar a Ciutatnova quan el capvespre refrescava l’aire i envoltava les Cases i els carrers d’una llum de mel que, en entrar per la Porta de Llevant, es va tornar blavosa.

Aunit i els consellers de la vila ens esperaven al castell.

—On és Albamàs? —va preguntar Roger, després de les benvingudes i de les cortesies habituals.

—Reposa de les seves ferides, senyor —va contestar el Batlle.

—Anem-lo a veure.

El capità de l’Endavant s’havia envellit, d’ençà del viatge del nostre retorn a l’Illa de les Tres Taronges. Quan va veure Garidaina es va voler alçar, però el cirurgià que el vetllava, no li ho va permetre, atesa la seva debilitat.

—Què ha passat, capità? —va preguntar-li el Portador.

—La fam, senyor, ha tornat bojos els ciutadans d’Adià —va contestar el ferit, amb un fil de veu—. Com que no hi ha pa, s’han revoltat contra l’honorable Tafall i han saquejat les fleques i els graners; i els pagesos, desesperats per la sequera que malmet les collites, s’han agermanat i ataquen les viles. El Consell de Batllies ha armat una tropa per defensar-se i la guerra s’escampa per tot arreu. —El parlament el va esgotar i es va deixar caure al llit, sense alè. El cirurgià li va donar un beuratge que el va refer una mica—. Quan vam sortir del port, la vila cremava pels quatre costats i els revoltats assetjaven la Batllia. Abans de partir, Tafall em va donar un missatge per a tu —i va recitar, amb veu trencada pel sofriment—: «Roger, amic i senyor, el teu país i els teus amics requereixen la teva presència per lluitar amb la follia que arma germà contra germà i que destrueix la Pau que vas conquerir per a nosaltres. Et prego que vinguis, en compliment de les teves promeses. Necessitem el teu consell i el teu valor per retornar-nos el seny. T’esperem, Roger».

El ferit, esgotat per l’esforç, va perdre els sentits i el cirurgià ens va pregar que sortíssim de la cambra i el deixéssim descansar.

Un cop a la Sala del Consell, Aunit va preguntar a Roger:

—Què penses fer?

—Complir amb el meu deure. Quan el vent m’ho permeti, salparé cap a la Terra Ferma i ajudaré els meus amics.

—I jo vindré amb tu, Roger —va dir Garidaina—, que la teva gent també és la meva i les teves promeses jo també les vaig fer.

Roger va mirar Garidaina amb ulls amorosos, va semblar que volia negar-s’hi, però hi havia tanta fermesa en les paraules d’Estel d’Or, que el Portador va assentir a contracor i va estrènyer la mà de la princesa en senyal d’acceptació.

—Voleu que avisi Poncet i Guiós? —vaig intervenir, jo—. Així la Companyia del Portador estaria refeta i podríem reprendre les nostres aventures.

—No, Guiamon —va contestar Roger—. Coneixes bé quin és el teu deure, ara. Els temps de les aventures ja han passat, la Companyia del Portador s’ha acabat i la nostra missió a la Terra Ferma és una missió de pau i de germanor.

Vaig fer que sí amb el cap, sense gosar dir res més, tot i que em sentia decebut, d’una banda, i alegre per l’altra. La meva vida havia canviat i ja no hi cabien aventures, ni guerres i això em feia content; però mai més no tornaria a compondre cançons èpiques que em donessin fama i aplaudiments, i això em posava trist. Ara era el preceptor d’un infant de sang reial i la meva obligació era vetllar per Arís i ajudar-lo a trobar el seu camí a la vida.

Garidaina em va mirar amb els seus ulls, plens d’afecte i d’orgull, va somriure’m i es va tombar cap al Batlle i li va dir:

—Aunit, prepara una lleva de voluntaris que vulguin venir amb nosaltres. Carrega el vaixell amb queviures i aparia’l per a la partida, quan el capità Albamàs s’hagi refet de les ferides.

—Jo també vull venir, pare —va intervenir Arís, que seia a la meva falda i escoltava la conversa amb ulls esbatanats.

—Tu no, fill meu, que la fam, la guerra i la pesta no són els millors mestres per a un infant —va contestar-li Roger, amb posat de preocupació—. Mentre Garidaina i jo viatgem a la Terra Ferma, Guiamon i tu anireu al Monestir dels Rogets perquè ja tens edat per aprendre l’art i la ciència del monjos, que et seran de més utilitat que no la desgràcia de la gent.

I així va ser.

Dues setmanes després, Roger i Garidaina, amb vuitanta soldats voluntaris i Poncet entre ells, van embarcar en l’Endavant, patronejat per Albamàs, guarit de les ferides, amb la sentina curulla de queviures i l’estendard de les Tres Taronges al topall del pal major.

Arís i jo, a l’andana del moll, vam veure com s’allunyava el vaixell. L’infant es mossegava els llavis per no plorar i jo tenia un regust agre a la boca i un mal averany que se’m passejava pel cap i que no volia que em sortís a la cara.

Aquell mateix matí, ens acomiadàvem d’Aunit i dels consellers. I després de tres dies i tres nits de viatjar, a lloms d’unes mules, amb una escorta de soldats de Ciutatnova que Aunit havia disposat que ens acompanyessin, el jove Arís i jo vam arribar al Monestir dels Rogets que tants records em portava.