III

Dels estudis d’Arís al Monestir dels Rogets; de les tasques literàries del poeta Guiamon d’Adià, amb noves de les revoltes de la Terra Ferma; de l’inici de la Sequera a l’Illa de les Tres Taronges i de la Profecia del Secret de l’Aigua, amb la narració de la primera aventura del jove Arís, a l’encalç d’una partida de bandolers.

La vida al Monestir dels Rogets era lenta i tranquil·la i amb prou feines canviava amb el pas de les estacions que es reflectien en els camps de conreus que voltaven l’edifici, al fons d’una vall, protegida pels cims de la Serra de Tramuntana.

El jove Arís, després d’uns dies de fer-se estrany, ben aviat es va acostumar a la presència de Guiós, que l’emmenava a trescar per les muntanyes, amb pluja, amb bon temps o amb tempesta i, sobretot, a l’autoritat de Tòlit, el prior, que s’ocupava de la seva educació en les matèries més diverses, mentre jo treballava a la biblioteca.

El dia de la nostra arribada, després de donar-nos la benvinguda, el prior em va dir:

—Guiamon, justa és la fama de poeta que tens. Però tot allò que recites s’ho enduu el vent i cal que la gent que vindrà en pugui gaudir. La teva feina en aquest monestir, a partir d’avui mateix, serà la d’escriure les composicions que has fet fins ara sobre la història de l’Estendard de les Tres Taronges i sobre la Guerra de Ponent.

De primer, m’hi vaig renegar perquè la feina d’un poeta no és la d’escrivent, sinó la de trobar rims i cantar-los per camins, places, hostals i palaus a la gent de bona voluntat que els vulgui escoltar. Però, com que Arís creixia sa de cos, gracies a la companyia de Guiós, i ferm de caràcter, gràcies als ensenyaments de Tòlit, el temps se’m feia feixuc i em vaig afeccionar a escriure, amb lletra clara, algunes de les meves composicions de més èxit.

I quan vaig descobrir que els pergamins que omplia eren reclamats pels monjos, amb prou feines els havia enllestit, perquè volien llegir-los, l’afecció va esdevenir una obsessió i cremava els dies i bona part de les nits a l’ombrívola biblioteca del monestir, en companyia de Tost, el monjo bibliotecari, que em proporcionava tinta, feta amb negre de fum i cola, plomes d’oca que trempava amb un trinxet que duia penjat del cinyell, pergamins adobats amb les millors pells de be de la contrada i sorra finíssima de les platges de Gregal i que m’orientava quan tenia algun dubte sobre les paraules més escaients a les rimes que m’havia empescat.

El poc exercici que feia i les llargues estones passades a la foscor de l’escriptori em van engruixir la cintura, esblaimar la pell i escurçar la vista; i als vespres, quan Arís em venia a veure per contar-me la seva jornada amb el monjo cirurgià que li ensenyava els secrets del cos humà, o amb el monjo alquimista que li mostrava de quina matèria eren fetes les coses, o amb el monjo hortolà que l’ensinistrava en el coneixement de les plantes i de les herbes, o amb el monjo manescal que l’iniciava en el coneixement dels animals, o amb Guiós que exercitava el seu cos en l’art de la cacera, es reia de mi:

—Guiamon, mestre, cada dia estàs més gras —em deia i amb un dit em burxava el greix de la panxa, fins que les pessigolles em feien esclatar la rialla com un betzol.

—Arís, no ets just amb el teu pobre preceptor —em queixava, amb els ulls plens de llàgrimes de tant riure.

Aleshores, Arís em tocava les galtes, amb un gest de tendresa, i em convidava:

—Demà has de venir amb nosaltres a caçar el senglar a prop dels Bous de Pedra.

I en les seves paraules hi havia el dringar seriós de la veu de Roger i el seu gest era un mirall de la dolçor de Garidaina que feien més punyent l’absència dels senyors i la manca de noves de la Terra Ferma.

Havien passat dues primaveres, d’ençà que vam arribar al Monestir, i jo ja havia enllestit l’escriptura de la primera part de les proeses de Roger a l’Illa de les Tres Taronges, quan va arribar a la Vall dels Rogets un missatger de Ciutatnova, enviat per Aunit.

Tòlit ens va reunir a Arís, a Guiós i a mi a la Sala Gran del Monestir per escoltar les paraules trameses pel Batlle:

—«A Arís i Guiamon, d’Aunit, Batlle de Ciutatnova —va començar el missatger—. Salut. Una barca de pescadors, procedent d’Adià, ens ha dut un missatge de Roger, Portador d’Eina de Pau i de Garidaina, princesa de Montcarrà i Matadora del Drac. Els nostres senyors naturals ens fan saber que la Sequera i les revoltes dels agermanats i dels vilatans han malmès la Terra Ferma i ara la pesta delma el Consell de Batllies. El seu retorn, per tant, no és possible i volen que el seu fill i el preceptor coneguin el seu amor i afecte i que romanguin en la santa pau del Monestir dels Rogets fins que ells puguin tornar».

—I quines notícies ens pots donar del reialme? —vaig preguntar, un cop escoltat el missatge d’Aunit.

—Que la Sequera de la Terra Ferma ha arribat a l’Illa i Aunit, batlle de Ciutatnova i Jacó, Conseller en Cap del reialme, temen que l’eixutesa de la terra malmeti la collita i la pobresa de les messes exalti els camperols cap a la revolta.

Vam donar les gràcies al missatger i ens vam retirar a les nostres cambres. Arís semblava preocupat. Em va estirar la túnica i em va mirar de fit a fit:

—Si el pare i la mare no hi són i els pagesos es revolten, què passarà, Guiamon?

Em vaig estremir, només de pensar-ho, perquè ja havia conegut jo l’Època Fosca i no volia tornar a viure-la mai més. Vaig intentar tranquil·litzar el seu ànim de jove i vaig mentir:

—No ho sé, minyó.

Però si que ho sabia. La pau de la Vall dels Rogets s’aprimava cada cop més i en el meu interior sentia un retruny d’armes, veia un espurneig de fogueres i la proximitat de la fam que engendra odi em rosegava l’esperit amb el temor d’allò que havia de venir.

L’endemà, Guiós va dur Arís al Cimal de Montverd, a l’encalç dels galls fers i jo vaig aprofitar l’absència del noi per manifestar a Tòlit les meves preocupacions:

—Tens raó, germà Guiamon —va dir el prior, després d’escoltar-me—. Hem d’estar preparats per fer front a qualsevol situació i, sobretot, per preservar Arís de tot mal. En ell hi ha dipositada la salvació del Món Conegut, segons les Profecies.

—De quines Profecies parles, Tòlit? —vaig preguntar.

—Crec que ha arribat l’hora que les coneguis, que Arís ja comença a ser un home i et caldrà conèixer el Destí que li espera.

—Parla d’un cop, Tòlit, que tant de misteri em neguiteja.

Es va aixecar, va obrir una caixa canteranera amb una clau d’or que duia penjada al coll, en va treure un lligall de pergamins, en va triar un i va llegir:

—«En la foscor de l’hivern de la Terra Ferma, la de la Llum Màgica al front infantarà un minyó de la nissaga de Nolàs que tindrà tres dons que li estalviaran la vida i que s’enfrontarà a son pare per a descobrir el Secret de l’Aigua que guarden al Jardí de les Palmeres, que ha de salvar el Món Conegut».

Va desar el lligall a la caixa, la va tancar en clau i es va quedar mirant-me.

—I com saps que el minyó de la Profecia és el meu alumne? —vaig preguntar, tot i que sabia la resposta.

—Arís va néixer a l’hivern i a la Terra Ferma. És fill de Garidaina, per tant és de la nissaga de Nolàs, fundador del Reialme de Montcarrà. I la princesa va rebre l’Estel d’Or, és a dir, la Llum Màgica al front, com diu la Profecia, després de vèncer el Drac. És ell, no hi ha cap dubte.

—Quin és el Secret de l’Aigua? I on és el Jardí de les Palmeres?

—Això ho haurà de descobrir Arís, quan arribi l’hora.

—Fa molts anys, quan s’havia acabat la Guerra de Ponent i la Companyia del Portador retornàvem cap a Montcarrà, en un hostal de la noble ciutat d’Adià una jaia va anunciar-nos que Arís tindria un destí de llegenda —vaig recordar—. I li va donar tres dons que l’han de preservar de tot mal, tres flocs de seda que d’ençà d’aleshores el minyó duu en un fermall.

—Hem de vetllar, Guiamon, que les Profecies només s’acompleixen si els homes ho volen.

Em vaig acomiadar del prior i vaig tornar a l’escriptori de la biblioteca, on m’esperava el manuscrit dels meus versos. Però aquell dia no vaig poder treballar perquè em corprenia la intuïció de noves aventures, al costat del jove Arís, en cerca del Secret de l’Aigua, al Jardí de les Palmeres.

Quan Arís i Guiós van tornar del Montverd amb dos exemplars de gall fer que van dur a la cuina perquè el monjo cuiner els guisés per al sopar, em vaig reunir amb ells a la clastra. Guiós esmolava un coltell i Arís trunyellava una bassetja amb tires de cuiro. Vaig seure al seu costat.

—Sembles preocupat, Guiamon —em va dir el monjo.

—És que he treballat molt, avui —vaig mentir per tranquil·litzar-lo.

—Què has escrit? —em va preguntar el noi.

—L’arribada de Roger a l’Alzinar Màgic, La pluja de foc del Camp Fosc i La trobada d’Eina de Pau.

—I perquè no ens ho recites? —em va demanar Arís.

I com que em convenia distreure’m de les cabòries que m’havia provocat la Profecia del pergamí del lligall, vaig tancar els ulls i vaig evocar l’antiga aventura amb paraules noves.

I va arribar l’estiu i les messes, tal com preveien Aunit i Jacó, van ser tan magres que fins i tot a la Vall dels Rogets es va començar a parlar de fam. Arribaven notícies del Pla i si l’una era dolenta, l’altre encara ho era més. Els sembrats s’havien assecat abans de fruitar i el cel era com un diamant, sense núvols, ni pluja. Les deus de la Serra s’havien eixugat, els xaragalls eren camins de fang i dels pous només se’n treia llot i verdet. Les ovelles dels ramats morien de set amb els ventres inflats i pels camins de l’Illa bufaven vents de rebel·lia.

I mentrestant, Arís encisava tothom, amb la seva bellesa, la seva força i la seva saviesa: al prior Tòlit que havia de fer grans esforços per imposar-li l’autoritat necessària, a Guiós que el complaia i l’obeïa en tot, a la comunitat de monjos que no li negaven res i a mi que sovint entrava en la seva cambra, de nits, i em quedava a l’espona del llit, veient com dormia, mentre imaginava les aventures que l’esperaven per salvar el Món Conegut i que, segons la Profecia, l’enfrontarien amb son pare.

A la tardor s’alçà una partida de bandolers a la Serra de Tramuntana que aterria la contrada, assaltava els vianants i atacava les possessions més aïllades. Eren camperols afamats que buscaven en el coltell i l’espasa allò que no trobaven en l’arada i l’arpis.

Jacó, el Conseller en Cap del reialme, ens va enviar un escamot de vint soldats per prevenir-nos i per a protegir-nos.

Tòlit ens va cridar a Arís, a Guiós i a mi a la Sala Gran on rebia el lloctinent dels soldats, un jove de Súmir, de nom Maic, que lluïa una cuirassa brillant, casc emplomallat i cenyia espasa de guerra.

—Us agraïm el vostre oferiment —li va dir Tòlit, després d’escoltar quina era la seva missió—, però la vostra presència al Monestir no és necessària. Els meus monjos sabran defensar-se si ens ataquen…

—I tant que no ens cal ajuda! —va exclamar el jove Arís—. Demà mateix, Guiós i jo sortirem a camp obert en cerca d’aquests desgraciats, els donarem l’escarment que es mereixen, els carregarem de grillons i els tancarem en presó.

—No faràs tal cosa, Arís —el va reptar Tòlit—, que la teva feina aquí és aprendre els coneixements de la vida i no fer de soldat.

—L’honorable Jacó —va dir el lloctinent Maic— ens ha encomanat que vetlléssim especialment per el jove Arís, fill del Portador i d’Estel d’Or, i no podem desobeir les ordres del Conseller en Cap. Ens quedarem al monestir.

I s’instal·laren a l’estable. Maic, el lloctinent, cada dia feia fer exercicis d’armes als seus homes. I així fou com el so de la guerra va trencar la pau del monestir.

Com que Maic era gairebé tan jove com Arís, ben aviat ambdós es feren inseparables. El lloctinent el seguia per tot i l’admirava. I Arís li tenia una deferència especial. Als matins emboirats, se’ls solia veure a la clastra, nus de mig cos, practicant l’art de la guerra. I durant tot aquell hivern, Arís va aprendre el maneig de l’espasa, de la rodella, de la llança, de la maça, de la ballesta i del coltell i ben aviat en va ser un mestre que vencia en totes les llices al seu nou amic i mentor.

La poca neu que havia caigut en aquell hivern de sequera ja es fonia als cims de la Serra de Tramuntana, quan va arribar al Monestir una corrua de pagesos atemorits que havien fugit de les seves cases i havien abandonat els camps, a causa dels atacs constants dels bandolers, cada cop més forts que s’ensenyorien dels camins de muntanya i amenaçaven d’atacar Súmir.

El prior els va acollir, com era costum en el Monestir, i els va donar allotjament i menjar. I, mentre es refeien a la cuina, Arís parlava amb ells, els preguntava pels bandolers i escoltava els seus planys, amb un gest de comprensió i amb una paraula d’ànim que era com un ungüent benèfic per a aquella pobra gent.

L’endemà al matí, quan creuava la clastra, camí de l’escriptori, vaig sentir peüngles i renills de cavalls i drings d’armes a l’estable. Encuriosit, vaig refer camí i vaig entrar a les dependències. Maic ensellava la seva euga i els soldats de l’escamot apariaven armes i muntures.

—Què passa? —els vaig preguntar—. On aneu?

—A trobar els bandolers —em va contestar el lloctinent—. Els refugiats ens han dit que anaven camí de Súmir, la meva vila nadiua, i, jo, pel meu honor de soldat, no ho he de permetre.

—Però sou molt pocs. Potser us convindria demanar reforços a Jacó i esperar que arribin —vaig reflexionar, assenyat.

—No podem permetre més desoris, Guiamon —va respondre Maic, amb determinació.

I dit això, va cavalcar la seva muntura, va donar l’ordre a la tropa i va sortir a la clastra, seguit pels seus homes.

Quan m’asseia davant el manuscrit i trempava la ploma d’oca que m’havia preparat Tost, el monjo bibliotecari, vaig tenir un pressentiment que em va empènyer cap a fora, com un orat. Vaig córrer a l’herbari, a la infermeria, a la cuina i al celler. Ningú no sabia on eren Guiós i Arís. I quan vaig tornar a l’estable, per ensellar una mula i sortir en persecució de l’escamot, un dels camperols, em va advertir:

—El jove senyor de qui teniu cura ha sortit a cavall fa estona, acompanyat d’un monjo.

Vaig cavalcar, com un foll, a l’encalç de la partida de soldats perquè sabia que on fossin ells, hi trobaria l’imprudent Arís i l’eixelebrat monjo que l’havia de protegir.

Muntar una mula rònega, després de tant temps d’estar-me a l’escriptori de la biblioteca del Monestir, sense fer exercici, em va distreure de la preocupació que em sotjava a cada sotrac i a cada entreforc de camins. I a mida que m’enfilava cap al Coll de Súmir, la solitud del paratge, l’asprivesa de les cingleres i l’ominosa presència de la sequera que havia cremat les mates de broll i havia despullat de fulles les branques dels oms i dels pollancres, em corprenien i transformaven les cabòries en por. Em maleïa a mi mateix per haver emprès la cerca d’Arís tot sol i no haver armat una partida de monjos que em servissin d’escorta i conhort.

Damunt dels camps abandonats planaven voltors de mal averany que espiaven el meu pas. De tant en tant, en un revolt del camí, els ossos esblanqueïts d’un animal, mort de set o de gana, m’anunciaven un destí més que probable, si topava tot sol amb els bandolers.

Però jo continuava la cursa, indiferent a tot, empès per l’amor a Arís i per la culpa que sentia d’haver descurat la missió que Roger i Garidaina m’havien encomanat. Més m’estimava trobar la mort en aquelles cingleres, que no pas haver-me d’enfrontar amb la mirada fosca del Portador, quan li comuniqués la desaparició del seu fill o, encara pitjor, amb les llàgrimes d’Estel d’Or.

El sol s’enfilava, ja, cap al migdia, quan, a les envistes dels Bous de Pedra, vaig distingir una polseguera que avançava cap al Coll de Súmir. Vaig picar d’esperons, la mula va fer un bot, com si un tàvec li hagués clavat l’agulló a l’anca, i va galopar amb pena de la meva vida.

Afortunadament per a mi, el cansament i la gana dels soldats se’m van fer aliats i vaig trobar la partida guerrera que reposava a redós d’un roquissar, aprofitant l’ombra d’una alzina, tot menjant galetes d’oli i rostes de pernil; i enmig dels soldats, massa jove per ser-hi, però decidit i ferreny, Arís somreia. La crinera rossa del minyó sobresortia enmig dels elms i els plomalls de la tropa. Al seu costat, Guiós, satisfet, havia retrobat el posat aventurer de membre de la Companyia del Portador.

Un guaita, amagat rere uns matolls, em va cridar l’alto, quan era a un tret de ballesta de l’acampada.

—Atura’t i digues qui ets! —em va cridar, brandant una llança, amb actitud amenaçadora.

—Guiamon, el poeta! —vaig contestar—. Vinc del Monestir per unir-me a vosaltres!

El guaita va abaixar la llança, es va tocar l’elm i em va deixar passar. Maic, Guiós i Arís s’havien aixecat, en sentir-nos, i se’m van acostar. El monjo va agafar la brida de la mula i Arís em va ajudar a descavalcar.

—Què hi fas aquí, Guiamon? —em va preguntar el noi.

—I tu? —vaig retopar, indignat—. Com és que no m’has avisat? Amb quin permís t’has ajuntat amb els soldats? Que no saps que aquesta expedició és perillosa?

—Atura les preguntes, Guiamon i escolta’m —va replicar, enriolat, Arís—. Recorda que sóc fill de Roger, el Portador d’Eina de Pau, i que m’has explicat mil vegades que mon pare no permet la injustícia. Què volies que fes, jo, si una banda de malfactors assola aquesta contrada?

No vaig saber que contestar. Després de tot, semblava que la culpa de la imprudència del meu alumne fos meva, de tant com li havia parlat del valor de son pare.

—Descansa una mica, poeta —va dir Guiós—, menja alguna cosa i reprèn forces, que el camí cap a Súmir encara és llarg.

Atuït pel cansament i la indignació, em vaig deixar caure amb un cruiximent d’ossos, al costat de la soca de l’alzina i vaig acceptar la bóta amb aigua i un bocí de pernil. El menjar i la beguda, però, tenien regust de por i presagis de malfat.

Una estona després, quan encara em sentia baldat, Maic va ordenar als seus homes que tornessin a les selles i vam emprendre el camí de Súmir, sense que jo, amo i senyor dels mots, trobés les paraules per convèncer-los que encara érem a temps de tornar al Monestir i d’oblidar aquella partida folla.