XV

De l’arribada de Blanca, Guiamon i Ots al Monestir de la Vall-llòbrega; de la trobada de Garidaina i Blanca; de les dictes de Roger per noliejar un estol que hauria d’alliberar Arís; dels misteriosos dibuixos de l’Alquimista i de com Blanca trobà la solució que salvaria el Món Conegut i de l’aplec de les mainades a la Ciutat del Pla, amb els fets terribles que hi passaren.

L’Ocell Mecànic va planar damunt el Monestir, va quedar suspès de la Torre d’Homenatge i, finalment, va dipositar-nos amb un gran sotrac al bell mig del claustre. Una munió de monjos esverats que ens havien vist caure del cel i s’havien congregat a l’herba mústia, ens van ajudar a baixar del cove, sacsejats, marejats, esventats i feliços de tornar a trepitjar terra ferma.

A la porta de l’edifici central del monestir ens esperava Das, el prior, amb cara solemne. Va abraçar-nos fraternalment a Ots i a mi i va preguntar:

—On és el jove Arís? Porteu el Secret de l’Aigua?

—Arís s’ha quedat al Jardí de les Palmeres —li vaig contestar. Em vaig palpar el sarró i en vaig treure el bolic on hi havia el flascó de líquid maragda que m’havia donat l’Alquimista i l’hi vaig mostrar—. Aquest és el remei, no perdem temps. Com està la princesa?

—Cada cop més feble. Adarim tem per la seva vida.

Mentre pujàvem l’escala per anar a la cambra on reposava la malalta, seguits per Ots, Blanca i uns quants monjos encuriosits, vaig preguntar al prior:

—On és Roger? I Poncet?

—Són en campanya contra les darreres partides de bandolers —em va respondre, esbufegant per l’esforç de la cursa que fèiem pels passadissos del monestir—. Ahir vaig enviar Anil a cercar-los per por que missenyora Garidaina lliurés la vida en absència seva. Però, digues, poeta, per que s’ha quedat Arís al Jardí de les Palmeres? La princesa no para de preguntar per ell. —Aleshores va adonar-se de la presència de Blanca i va demanar-me—: Qui és aquesta donzella que us acompanya?

—És Blanca, l’esposa d’Arís.

La notícia de les noces del minyó van aturar les seves preguntes. Vam arribar a la cambra, vam obrir la porta i ens vam quedar a la llinda. Adarim, el cirurgià, dret a l’espona del llit, ens va fer un senyal perquè no avancéssim més. Va tocar el front de la princesa que, de tan transparent, semblava de vidre i va venir cap a nosaltres.

—Sortim que ara reposa.

Vam obeir la seva ordre i el cirurgià va tancar la porta.

—Com està? —vaig preguntar-li.

—Es mor, Guiamon. —Va mirar el seguici que venia amb nosaltres i, en adonar-se que el minyó ni hi era, va demanar—: I Arís? La princesa es consum d’enyorança de veure’l.

—No ha vingut, Adarim. Però t’hem portat això. —I li vaig donar el flascó—. El Bruixot que guarda el Secret de l’Aigua, que és un gran alquimista, em va dir que aquest líquid no guareix la pesta, però que pot alleujar la princesa. Dóna-li de seguida.

El cirurgià va examinar el flascó, el va ensumar, va mullar el capciró del seu dit índex i el va llepar.

—Té un gust estrany i sento una calrada, com si una gran energia se m’escampés per tot el cos. Si, si, l’hi donaré ara mateix.

Acomplerta la primera part de l’encàrrec que m’havia fet l’Alquimista d’Airut, va arribar el moment de les explicacions. Ens vam aplegar tots al refectori i mentre menjàvem un mos que, per la seva magresa, em recordà que la Sequera assolava el Consell de Batllies, vaig contar fil per randa les nostres aventures a Das i a tots els monjos que em volgueren escoltar. Confesso que, empès pel meu afany de poeta, vaig acolorir alguns passatges, em vaig adelitar amb les descripcions d’uns altres i vaig silenciar aquells que afectaven el meu pudor o el del monjo Ots.

Aleshores vaig lliurar al prior el pergamí amb els dibuixos misteriosos que, segons el guardià, podia salvar el Món Conegut.

—L’Alquimista que ho sap tot del passat, del present i crec que també del futur em va dir que us donés aquest pergamí i que vós l’interpretaríeu.

El prior el va examinar amb tota cura.

—Se m’escapa el sentit d’aquests dibuixos. Faré que Obric, el bibliotecari, els examini.

—Què hem de fer per salvar Arís? —vaig preguntar, aleshores.

—Roger arribarà aquest vespre o potser demà al matí. Ell decidirà què s’ha de fer per deslliurar el seu fill. Esperem-lo i descanseu de tot aquest tràfec que heu viscut. —Aleshores es va adreçar a la donzella que no s’havia mogut del meu costat, com si se sentis aperduada enmig d’aquella gent estranya i li va dir—: Missenyora Blanca, sigueu benvinguda. Per ser l’esposa d’Arís pertanyeu a la família del Portador i d’Estel d’Or i per això el monestir és vostre i en podeu disposar al vostre grat.

Molta estona després, quan jo feia una capcinada damunt la taula, amb el cap emboirat per tants esdeveniments com havia viscut els darrers dies, mentre Blanca parlava amb Das del Jardí de les Palmeres, dels hortolans, de son pare i del malvat Lisó, va entrar Adarim.

—La princesa ha recuperat una mica de força, ha sabut que Arís encara no havia tornat i ha insistit que vol veure al poeta.

Vaig demanar a Blanca que m’acompanyés i vaig tornar a pujar a la cambra de missenyora Garidaina.

Estel d’Or estava incorporada, amb l’espatlla recolzada en uns coixins. Duia els cabells, antany rossos i ara d’un gris blanquinós, recollits en sengles trunyelles i tenia els ulls cendrosos i encerclats d’ulleres morades. Però el somriure que em va fer, en veure’m, era el mateix de sempre i al front, transparent com el vidre, encara hi havia un tel de llum.

—Acosta’t Guiamon —em va dir—. Ja sé que Arís no ha tornat, però digues-me per què…

—Missenyora és una història molt llarga i no voldria fatigar-te… —li vaig dir, sense saber com explicar-li el destret en què era el seu fill.

Aleshores Garidaina va veure Blanca i els ulls se li van il·luminar. Va alçar la mà dreta amb feblesa i va mormolar:

—Acosta’t, donzella…

Blanca va avançar tímidament fins als peus del llit. Però Garidaina, amb la mà, li va fer un gest perquè s’acostés més i, quan la va tenir al costat, va alçar el braç i li va tocar la galta amb els dits.

—En el teu rostre i en el teu cos hi veig l’amor del meu fill… Digues el teu nom.

—Sóc Blanca del Palmerar, missenyora. —I va afegir amb orgull—: Esposa d’Arís.

Garidaina va atansar el rostre de la noia al seu rostre cansat i la va besar, mentre deia:

—En veritat et dic, Blanca, que veig en els teus ulls que estimes Arís i sento que ell també t’estima. I sé que del vostre amor brollarà tanta felicitat com la que hem compartit Roger i jo, en temps de bonança i en temps de tempesta i que junts podreu completar allò que ell i jo vam començar fa ja molts anys. I tu, Blanca, quan jo ja no hi sigui, duràs l’Estel d’Or al front i amb ell faràs que regni la pau i la concòrdia i la vostra nissaga s’escamparà pel Món Conegut, unirà les nostres terres i en farà un verger. —Va deixar caure la mà damunt la gira del llençol, va recolzar el cap al coixí, va tancar un moment els ulls, fatigada, i després em va dir—: I ara, poeta, conta’m on és Arís i per què no ha vingut amb vosaltres. I no m’estalviïs el dolor perquè la mort que m’acompanya m’ha fet clarivident i sabré si per pietat em menteixes.

Li vaig contar amb paraules senzilles la nostra arribada al palmerar, el prodigi del floc de la jaia Bigalot, la cura que Blanca havia tingut d’Arís i el viatge fins a Airut, la visita que havíem fet a l’Alquimista, les noces dels dos jovençans, el duel del minyó amb Eunic, la traïdoria de Lisó, la fugida de la ciutat, les noves que havia sentit a l’alqueria i el vol de retorn. I quan vaig haver acabat, Garidaina, cansada, va mormolar amb un fil de veu que amb prou feines s’entenia:

—Roger sabrà el que ha de fer per alliberar Arís. I ara aneu-vos-en i feu que vingui Adarim.

Vam sortir de la cambra trasbalsats i amb llàgrimes als ulls de veure tant sofriment en un cos tan fràgil i tanta força en un esperit tan ferm.

Aquell vespre, al capdavant d’un exèrcit de voluntaris montcarraners i de soldats lleials del Consell, Roger va entrar al monestir, amb Poncet al seu costat.

El Portador vestia armadura d’acer pavonat, amb elm de visera coronat per un aligot i capa de vellut vermell que voleiava darrera seu. Duia Eina de Pau a la mà, com a símbol de poder i semblava un rei dels Temps Antics, ferotge amb els enemics i just amb els amics.

Va descavalcar enmig del pati, sense esperar que ningú no li subjectés les regnes del cavall i, sense dir res, va córrer amb dring d’armes, cap a la cambra de Garidaina. I allí va romandre tota la nit, amb la seva estimada.

Poncet, armat de punta en blanc, amb uniforme de capità de l’exèrcit, em va veure i va córrer a abraçar-me.

—Has tornat, poeta, a fe que trobava en falta els teus versos i les teves pors —em va dir, mentre m’estrenyia contra la cuirassa brillant—. Però digues, tu que ets el príncep de les paraules, què us ha passat?, com us ha anat?, on és el jove Arís?

—Arís és presoner a la Vila d’Airut i el penjaran per la Festa de les Messes, si no hi posem remei.

—I tant que n’hi posarem, poeta, no ho dubtis! —va cridar Poncet, indignat—. Però ara vine amb mi i mentre buidem una gerra de vi, m’explicaràs com és el Jardí de les Palmeres, quina casta de dones hi ha, què mengen i, sobretot que beuen, si saben lluitar i tot allò que creguis que ha de saber un antic criat que ara és capità sense merèixer-ho.

Vam passar tota la nit vetllant, entre bromes i veres i ell va satisfer la seva curiositat i jo vaig saber com havien vençut Tafall, després de la nostra partida i com el Portador havia organitzat un exèrcit que havia imposat la pau de les armes al desori del Món Conegut.

A trenc d’alba, quan tothom, tret de Poncet i de mi, dormia al monestir, Roger va sortir de la cambra de Garidaina, amb els ulls enterbolits i una expressió decidida a la cara. En veure’m, se’m va adreçar amb aquestes paraules:

—Guiamon, germà, benvingut. Garidaina m’ha contat que li has dut un remei que si no l’ha guarida, si més no li ha retornat la força i te’n vull donar les gràcies. També m’ha explicat on és Arís i què li ha passat. I ara, abans de prendre una determinació, vull que vagis a buscar l’esposa del meu fill.

Vaig córrer a la cambra on dormia Blanca. La vaig despertar i la vaig dur en presència de Roger. El Portador, quan la va veure, tan jove i tan bella, va fer una profunda reverència, li va agafar la mà i la hi va besar, en senyal de cortesia.

—Benvinguda Blanca. Et saludo amb afecte i et rebo en família perquè Arís t’ha triat per compartir la vida.

—Gràcies, senyor. Sou el pare del meu espòs i mereixeu obediència.

La donzella va fer una profunda inclinació i llavors Roger la va fer alçar i li va besar les galtes.

—I ara, Blanca, deixem els protocols i anem a la biblioteca. Allí m’informaràs de la situació militar de la vila d’Airut. Vull que m’expliquis tot el que recordis sobre la tropa, les armes, els bastions i les murades.

—Que heu pres una decisió, senyor? —va preguntar-li Poncet, il·lusionat.

—Faré lleves, Poncet, i armaré un exercit que atacarà Airut i alliberarà Arís.

I així fou fet. Quan la vida reprenia al monestir i els monjos anaven amunt i avall per acomplir les tasques quotidianes, el Portador ja havia elaborat un pla: atès que Blanca li havia informat que el Desert Blanc que separava el Consell de Batllies del Jardí de les Palmeres era infranquejable, noliejaria un estol amb tots els fusts, vaixells, barques, barcasses, llaüts i pasteres de la costa de la Terra Ferma i de l’Illa de les Tres Taronges; faria unes dictes per cridar a lleves tots els homes forts i condrets del Consell de Batllies i del Reialme de Montcarrà i els aplegaria a Ciutat del Pla. Allí embarcarien i si el temps ho permetia i la mar era favorable, mullaria l’àncora de l’estol a les platges desertes del Jardí de les Palmeres i assetjaria la vila d’Airut fins a vèncer Lisó i alliberar Arís.

A punta de migdia partiren missatgers del monestir cap a les ciutats i les viles del Consell. Poncet fou l’encarregat de viatjar a Ciutatnova de Montcarrà i dur les dictes de Roger a Jacó i a Aunit. El monjo Anil va anar a Darsa, a l’Alta Contrada, per recaptar l’ajut dels Cavallers de l’Anell de Ferro que havien resistit les embranzides de l’exèrcit de Ponent fins a derrotar-lo i Das, el prior de la Vall-llòbrega, va ser encarregat pel Portador de la intendència d’aquella mainada.

Per a Blanca i per a mi, Roger ens havia reservat el tenir cura de Garidaina, mantenir-la enllitada i en calma, tot i la seva voluntat de reunir-se amb el fill empresonat, perquè ell no podia fer-ho, atès que havia de recórrer els camins i convertir en exèrcit la munió d’homes, convocats per les lleves.

I llavors, un dia, mentre jo, a la cambra, contava a Garidaina, a qui el beuratge de l’Alquimista havia retornat les forces, les noces d’Arís i com Xila i jo havíem partit el pa i l’havíem sucat en mel i l’espòs l’havia ofert a l’esposa i l’esposa a l’espòs, Blanca va entrar de sobte, seguida d’Obric i de Das. Duia els cabells d’atzabeja esborifats, una flor d’alegria a cada galta i el pergamí de l’Alquimista a les mans.

—Mare i senyora —va dir la donzella, amb veu exaltada—, vull que sigueu la primera a saber-ho. Hem interpretat el pergamí i ja sabem quin és el Secret de l’Aigua.

Garidaina es va incorporar amb fretura, va fer un gest perquè Blanca s’hi atansés i va demanar:

—N’estàs segura, filla? Vol dir això que s’haurà acabat la Sequera i que els camps tornaran a fruitar, les collites seran abundoses i ja no hi haurà més fam? Mira que la màgia es perillosa i pot girar-se contra qui la convoca, si erra els conjurs.

—No hi ha cap màgia, senyora —va dir Das, avançant fins a l’espona del llit—, sinó ciència i indústria. Missenyora Blanca n’ha aclarit el misteri i, en veritat us dic, princesa, que l’esposa del vostre fill serà coneguda amb el nom de Blanca, la sàvia.

—De quina ciència i de quina indústria parles, prior?

—L’aigua de la pluja que de fa tant de temps ens ha estat negada, i la de la neu de les serralades s’agomboia davall terra en rius i llacs subterranis i després brolla en les fonts i en les deus dels rius. Quan minva, les fontanes s’assequen, però si cavem la terra en els llocs adients que assenyalen els dibuixos de l’Alquimista i la traiem a la llum amb uns ginys anomenats catúfols, encastats en unes rodes anomenades sínies, sorgiran noves fonts que apaivagaran la set dels camps.

—El pergamí també ensenya com recollir la pluja de primavera amb teules, canalons i canonades i com estotjar-la després en aljubs i cisternes per a les sequeres d’estiu —va afegir Blanca.

—I com fer recs i sèquies, reguerots, canals i comportes que duguin l’aigua als horts i així es pugui regar la sembra —va continuar Obric.

—Així ens ho va a ensenyar a fer l’Alquimista i així ho fem al Jardí de les Palmeres —va concloure Blanca.

Mentre els escoltàvem a tots tres, Garidaina somreia i jo m’imaginava el Món Conegut com un verger semblant al Jardí de les Palmeres, gràcies al Secret de l’Aigua que l’Alquimista d’Airut m’havia confiat i que Blanca, la Sàvia, havia sabut interpretar, sense màgies, ni conjurs, ni Dites Antigues, ni Profecies de cap casta.

Però abans de vèncer la Sequera, calia vèncer en la guerra i alliberar Arís. Passada la primera lluna de les tres que teníem abans que Lisó no fos coronat rei i fes penjar Arís, el Món Conegut s’havia alçat en armes. Riuades d’homes de tota mena i condició baixaven de l’Alta Contrada, encapçalats pels cavallers de l’Anell de Ferro. Els uns eren pastors, pagesos els altres, qui hostaler, ferrer o marxant. Duien estendards i els seguien les dones, en carros arrossegats per mules, bous o someres, amb els pocs queviures que la Sequera havia permès aplegar. D’altres venien de les ribes del riu Blanc i del riu Negre, a peu o a cavall, grassos o magres, xarucs o donzells i cantaven cançons de guerra. N’hi havia d’antics revoltats, bandolers de camí ral que obtindrien el perdó si entraven en combat. Hi havia vilatans de Xerba i d’Idera i d’Òtol i, sobretot d’Adià, esparracats i afamats, que cercaven en l’aventura de la guerra el mos de pa que la Sequera els havia arrabassat. N’hi havia que eren pescadors a l’encesa de Bufagrós i de Bròtil o mariners de la costa o artesans de les drassanes que duien sabres corbats i la pell colrada per la saladina. A l’atzar dels camins que menaven cap a la Ciutat del Pla es trobaven monjos i poetes, vilatans i llenyataires i s’ajuntaven en partides que s’engruixien i engruixien i semblaven torrentades furients, camí de la mar.

Llavors van arribar els vaixells de l’Illa de les Tres Taronges al port de la Ciutat del Pla. Era un estol bigarrat, curull dels antics agermanats de Montcarrà que venien a lluitar per Estel d’Or i pel seu fill. Hi havia vaixells de tres pals, amb velam imponent i un enteranyinat de caps, calabrots, antenes i escales, amb cofes i guaites i banderes amb les Tres Taronges que, orgulloses, voleiaven al vent. Hi havia llaüts de pescadors que mai no havien sortit del redós de les costes i barques planes de transport i bous i teranyines amb els sollats estibats d’armes i queviures. Poncet i Jacó comandaven la tropa i Guiós i Maic eren els seus lloctinents.

I quan encetaven la segona lluna i feia molts dies que no vèiem Roger, Garidaina es va llevar un matí de bona hora i Blanca i jo la vam trobar a l’ampit de la finestra que mirava amb recança la serralada llunyana. Tenia els ulls foscos i la cara esblaimada, però l’Estel del front li lluïa amb més força que mai. El seu cos era tan frèvol, tan consumit per la malaltia, que semblava a punt de rompre’s, mentre s’abocava al finestral; com si volgués capturar la llum del nou dia per vèncer la foscor que, a poc a poc, l’arrossegava cap als dominis ombrívols on habiten els morts.

—Torneu al llit de seguida, mare! —la va reptar la donzella, esverada.

—No, Blanca —va contestar Garidaina, amb un fil de veu, però amb tota la força d’antany—. Ha arribat l’hora. Sé que ja no veuré Arís, però vull veure Roger, abans del combat. Vestiu-me i porteu-me a la Ciutat del Pla.

Ni les recomanacions d’Adarim, ni la fermesa de Blanca, ni els precs de Das, ni les meves supliques la van fer desdir. Insistia que volia veure Roger, que volia viatjar a la Ciutat del Pla i que si no la hi dúiem hi aniria tota sola, arrossegant-se, si calia, pels camins de la Terra Ferma.

Vam apariar, doncs, un carro, estirat per un tronc de cavalls de pit ample i trot lleuger, el vam condicionar amb tota mena de màrfegues, coixins, estores i catifes, vam instal·lar-hi la princesa, sota la cura d’Adarim i de Blanca i, amb una escorta de cinc monjos a cavall, comandats per Das, vam emprendre l’aventura dels camins, amb el cor ple de dol perquè sabíem que era el darrer viatge de Garidaina de Montcarrà, Matadora del Drac, anomenada Estel d’Or, Vencedora de la Nyega, Emperadriu de Llevant i de Ponent.

El camí de ferradura que menava a la Ciutat del Pla era ple d’homes de lleva que, en veure’ns, ens cedien el pas. Per tot hi havia senyals de la guerra que s’acostava: estendards, gonfanons i banderes, amb l’escut del Consell de Batllies, onejaven damunt les torres de masos i monestirs, de palaus i vilatges. Els malls dels ferrers copejaven el ferro per forjar les espases i les llances, els escuts i les dagues. Els xerracs dels fusters serraven els taulons que esdevindrien torres d’assalt. Les filoses de les filadores feien els fils que els telers teixirien per fer gipons, camises i capes per als soldats. Els moliners ensacaven la farina del blat mòlt, dels cellers sortien bótes i barrals de vi, alfàbies d’oli de les tafones i galetes i pans de les fleques i els bastaixos ho carregaven tot en carretes arrossegades per bous que corrues de traginers transportaven cap a la Ciutat del Pla, per a aliment de les mainades del Portador.

Cinc dies i cinc nits vam viatjar i Garidaina aguantava els sotracs del camí, sense un gemec, ni un sospir, amb els ulls fits endavant, febrosa i ferrenya. Cinc dies sota un sol d’estiu que abrusava i cinc nits de serena, veient com la lluna s’aprimava en un cel sense núvols. Cinc dies i cinc nits al trot, aturant-nos només per fer un mos, canviar els cavalls a les postes i treure forces d’una lleugera becaina al ras. I Garidaina aguantava la calor i les mosques, els revolts i els rostos, els còdols que feien brandar el carro i el xerric dels frens quan davallaven les costes, com si no tingués cos, sinó només voluntat. I l’Estel del front cada cop resplendia més i se li menjava la cara.

Fins que la sisena nit, amb els cavalls plens d’escuma i els cossos baldats, quan la segona lluna havia desaparegut i el cel era només un tritlleig d’estrelles, vam arribar a la Ciutat del Pla, la darrera del Món Conegut, on el riu Bregós s’ajuntava amb la Mar Gran i començava el desert.

Vaig deixar els meus companys al Portal de Tramuntana de la ciutat, fora murades, i vaig cavalcar en cerca del Portador, al seu quarter general.

La vila resplendia a la llum de les torxes que il·luminaven les feines dels soldats aplegats, que s’atrafegaven a transportar armes i queviures als coberts del port. Al moll, un estol de més de cent fusts, mullava l’àncora, impacient per salpar. I per tot ressonaven el clarí i el dring de les armes, els mots d’ordre i les cançons de guerra i un mal vent de desastre feia onejar l’estendard de Roger a la torre més alta de la batllia.

En veure’m, el Portador, que era al davant d’una taula amb Poncet, Jacó, Guiós i Maic, que estudiaven uns mapes, va deixar-ho estat i se’m va acostar freturós:

—Què ha passat, poeta? —em va preguntar—. Que potser Garidaina…? —I no va acabar de formular paraules el negre pensament que li va enfosquir el rostre.

—Vol veure’t, senyor —li vaig dir amb senzillesa—. Ha volgut venir i t’espera al Portal de Tramuntana, fora murades.

Sense dir res, Roger va sortir de la batllia, va reclamar un cavall i, seguit per Poncet i per mi, va cavalcar com un orat cap a Garidaina. La gent del carrer, en veure al Portador que galopava enfollit, li deixaven pas franc i el seguien amb una ombra de preocupació a les mirades, com si temessin que el seu general hagués mudat de parer i ja no hi hagués guerra.

Roger va descavalcar d’un salt i es va atansar al carro, tot just quan Poncet i jo creuaven el Portal, a brida desfermada. Vaig veure que es ficava sota la vela i vaig esperonar la meva muntura. Però quan vaig arribar al llit improvisat de la princesa, Blanca em va aturar:

—Garidaina vol parlar a soles amb Roger.

Poncet i jo vam seure al semaler i vam romandre capcots, enderiats i en silenci fins que la llum rosada de l’alba va enretirar lleument el vel de foscor i Roger va sortir, amb els ulls plens de llàgrimes i les espatlles vençudes.

—Blanca, Guiamon, Poncet, veniu amb mi que Garidaina us reclama —va dir el Portador, amb una veu prenyada de pena.

La princesa jeia entre coixins i amb prou feines es movia. Tenia els ulls migs clucs i al front lluitaven la llum de l’Estel i les ombres de la mort.

—Filla, germans, porteu-me a fora, que vull veure el nou dia —ens va dir.

Amb cura i dolor, la vam alçar a pes de braços i la vam treure del carro. Blanca va estendre una flassada a terra, amb uns quants coixins, i allí vam deixar aquell cos que es fonia.

—Gràcies, amics —va mormolar Garidaina—. Us vull dir adéu i vull encomanar-vos Roger i Arís. Poncet, tingues cura del teu amo com has fet sempre i tu Guiamon vetlla perquè Arís acompleixi el seu Destí. —Va bleixar, fatigada, va fer un rictus de dolor i llavors va obrir els ulls i va somriure i va dir—: No he pogut gaudir gaire temps de la teva companyia, Blanca, però m’ha bastat per saber que seràs la meva hereva. Ets prudent i sàvia, filla, i faràs que la ciència de l’Alquimista converteixin la Terra Ferma en un verger. I quan infantis una filla, et brostarà un Estel d’Or al front i serà com si jo tornés a la vida. —Llavors va alçar el cap, es va estremir tota i va dir amb veu alta i clara—: T’he estimat i t’estimo, Roger i t’estimaré sempre.

I l’Estel d’Or que duia al front va pampalluguejar un instant, com si s’apagués, però aleshores es va encendre i va saltar com una sageta cap al cel de l’albada, fins que es va confondre amb els altres estels.

I Roger, amb un gran plor, va caure de genolls, va afonar el cap damunt el cos sense vida de Garidaina i va cridar:

—No has pogut veure el teu fill, estimada, però ell sí que et veurà a tu!

I una brisa suau, amb perfum de llessamins i roses, va esbullar els cabells de la princesa, mentre una música dolça, com el plor d’un infant, s’escampava pels aires.