XIV

De les noces de Blanca i Arís; de la ira del fill de Lisó, en assabentar-se’n del desafiament i del combat singular entre Arís i Eunic; de la traïdoria del batlle d’Airut i de la fugida de Blanca i Guiamon pels camins del Jardí de les Palmeres que culmina en un vol accidentat en l’Ocell Mecànic.

El Senyor del Palmerar es va mirar la seva filla amb una mescla d’admiració i de reprovació per les paraules que acabava de dir. Al seu rostre, fins ara serè i amable, hi vaig veure dibuixar-s’hi tota mena de sentiments. Igual que m’havia passat a mi, aquella llunyana nit que havia descobert Arís en braços de la donzella Estara, la filla del batlle de Súmir, s’adonava de sobte que Blanca ja no era un infant gentil i juganer que li pertanyia, sinó una dona feta i condreta que havia triat el seu destí al costat de l’home que estimava.

Blanca, aleshores, se li va acostar i el va abraçar amb gran tendresa i les llàgrimes dels seus ulls o potser la bondat del cor del pare o l’amor que tots dos es tenien, van obrar el prodigi. Arim va fer un somriure adolorit i va dir:

—Has invocat la Llei Antiga dels Pastors de Migjorn, Blanca, i jo no puc rebutjar els nostres costums. Que sigui com tu vols. Seràs l’esposa d’Arís. Aquesta nit celebrarem les noces i demà de bona hora podeu partir cap a Tramuntana.

I dit això, el Senyor del Palmerar, aclaparat per la pèrdua de la filla, va sortir de la Sala dels Llibres i es va retirar a les seves estances. I els dos jovençans es va abraçar tendrament fins que Xila, que havia escoltat la conversa pel forat del pany, va entrar radiant, amb saltirons de cabirol i refilets de diamanto fent mamballetes, plorant i rient:

—Ai ninona, quina alegria! Casada tu, qui m’ho havia de dir, tan joveneta? I amb un minyó tan ben plantat i de tan bona nissaga! Si missenyora Acàcia et pogués veure, et besaria així! —i l’abraçava i la besava i continuava garlant—: Au, anem, anem, que t’has de mudar per a les noces. Et posaràs túnica de robins i maragdes, com manen els costums, i la diadema de ta mare i el collar de corall i… —Es va aturar un moment de piular, em va mirar i em va ordenar—: I tu Guiamon no t’estiguis mans plegades, vesteix el teu amo amb la millor roba que trobis que un galant minyó de noble bressol, a més de ser-ho, ha de semblar-ho…

Les dues dones van sortir de la sala i nosaltres, marejats d’aquella xerrameca, vam anar a les nostres cambres a preparar-nos. Mentre Xila engalanava la donzella per a la cerimònia, vaig ajudar Arís a vestir-se i vaig rebre les seves confidències.

—He fet bé, Guiamon? —em preguntava el minyó—. Què pensaran el pare i la mare d’aquestes noces amb una estrangera i lluny de casa?

—El teu destí només és teu i els altres no poden canviar-lo —li vaig respondre—. Tu estimes Blanca, Blanca t’estima a tu, la natura és sàvia i us ha unit. Que ningú no us separi, doncs.

I quan va arribar el vespre ens vam reunir tots a la Sala dels Espills que els criats havien apariat per a l’ocasió amb domassos i setials i una taula de fusta noble, amb incrustacions de vori, a banda i banda de la qual hi havia sengles bocins de pa i safates amb mel.

Arim, Senyor del Palmerar, vestit amb robes senzilles d’hortolà, amb espasa i coltell i barret de palma, presidia l’assemblea de criats i serventes, garlaires i enriolats, tots ells de blanc i amb atxes a les mans, els homes, i garlandes de flors, les dones. A la dreta del noble cavaller, Blanca resplendia, vestida amb túnica de seda, amb brodats de robins i maragdes, cofada amb un vel transparent, coronat amb una diadema de plata i robins i amb escarpins d’or als peus. Dreta, rere seu, Xila plorava.

A l’esquerra del Senyor del Palmerar, Arís demostrava la noblesa de la seva nissaga amb la prestància que duia un gec de lli cru, les calces a l’ample ratllades, embotides en unes botes de pell girada, el capell emplomallat i l’espasa en bandolera. Jo m’estava dret rere seu, amb el meu hàbit ben espolsat i sargit.

I llavors, uns músics van sonar dolçaines i xeremies i Arim es va alçar i va dir, amb veu solemne:

—Blanca del Palmerar ha invocat la Llei Antiga dels Pastors de Migjorn i ha triat per company Arís de Montcarrà. —Els servents i les criades van cridar visques. Arim va fer un gest per aturar-los i va prosseguir—: I mentre ella ho vulgui i ell ho consenti viuran junts i allí on ell vagi anirà ella i allí on ella estigui, estarà ell i seran l’un de l’altra i l’altre de l’una i ningú no s’hi oposarà i el que és d’ell serà d’ella i el que és d’ella serà d’ell. Que així sigui.

Llavors, Xila va partir un bocí de pa, el va sucar en la mel i el va donar a Blanca. I la donzella es va aixecar, va avançar cap a Arís i li va donar el pa i la mel i va tornar al seu lloc. Quan vaig veure que s’asseia, vaig partir un bocí de pa, el vaig sucar en la mel de la safata i el vaig donar a Arís que es va aixecar, va anar fins on era Blanca i l’hi va donar.

—Que els dons de la natura us siguin propicis i que mai no us manqui l’aliment que és el pa i la dolçor que és la mel —va concloure Arim, emocionat pel ritual—. I ara serviu el vi de les noces.

Els copers van abocar-nos el vi i, quan tothom estava servit, Blanca va alçar la copa i va dir:

—Que aquest vi segelli la nostra unió, Arís.

Al seu torn, Arís va alçar la copa i va dir:

—Que així sigui, Blanca.

I tots vam beure, complaguts. Llavors, mentre els esposos de nou es retiraven a la cambra de noces, Arim em va demanar que recités un poema adient a la festa. Solemne, vaig enfilar-me a un escó i, amb la veu presa per l’emoció, vaig recitar, corregit i retocat, Els amants del Jardí de les Palmeres que havia compost al palmerar, inspirat en els amors de Blanca i Arís.

Aquella nit, quan m’adormia, satisfet de veure acomplert els designis d’Arís i inquiet pel viatge que havíem d’emprendre l’endemà, vaig desitjar la presència de Xila. Però la majordoma havia plorat tant i havia alçat tantes vegades la copa en honor dels esposos novells, que no va acudir al combat nocturn i vaig romandre sol, amb la carn turmentada i uns presagis dolents a l’espona del llit.

Em vaig llevar abans que sortís el sol i vaig preparar el viatge. Vaig embolcallar amb cotó i draps de lli el flascó amb el beuratge que m’havia confiat l’Alquimista i vaig entaforar el pergamí amb els dibuixos misteriosos entre els rotlles que duia al sarró.

Enllestida la feina, vaig baixar a l’estable, vaig ordenar als mossos de quadra que ensellessin tres cavalls i vaig pujar a la Sala dels Llibres on m’esperava Arim.

—Guiamon, a tu t’encomano Blanca. Ja sé que Arís l’estima i vetllarà per ella, però és jove i imprudent i cal malfiar-se dels qui no tenen experiència —em va dir el Senyor del Palmerar—. I quan hàgiu acomplert la vostra missió, m’agradaria que tornéssiu per lligar amb llaços d’amistat i d’afecte, dels quals ells dos en són penyora vivent, els nostres pobles.

Li vaig prometre que així ho faria. I mentre departíem sobre el viatge, van entrar Blanca i Arís. Si ella era garrida, ell era ben plantat i si ell respirava amor, ella respirava amor. Enlluernat per la felicitat dels dos jovençans, el Senyor del Palmerar els va abraçar tendrament i va vessar llàgrimes de tristesa.

La veu d’espinguet de la majordoma, que grallava com un corb i piulava com un rossinyol alhora, va interrompre la solemnitat del moment, l’alegria dels dos amants i la tristesa del noble senyor amb un anunci que no presagiava res de bo:

—L’honorable Lisó i el seu fill Eunic, senyor, amb una escorta de soldats blaus són al pati i us volen veure.

Tots quatre ens vam mirar i no calien paraules per saber què pensàvem: els ulls de Blanca reflectien el temor que li produïa la visita del seu pretendent, els del seu pare la preocupació per allò que podia passar, els d’Arís el valor que l’enfrontaria a tot i a tothom per defensar el seu amor, i els meus, no cal dir-ho, reflectien la por pel que s’esdevindria quan el batlle sabés de les noces de la vetlla.

—Fes-los entrar i que el que hagi de ser, que sigui —va ordenar Arim a Xila.

Mentre esperàvem, amb l’ànim tens i sense dir res, els esdeveniments que tots quatre prevèiem que serien desafortunats i malagradosos, vam sentir dring d’armes a l’escala i veus tavernàries que s’acostaven pel passadís. I aleshores es va obrir la porta i van aparèixer dos homes i un escamot de soldats blaus.

Lisó vestia la rodonesa informe del seu cos amb oripells i sedes, però ni les riques teles, ni les tumbagues que brillaven als seus dits, ni el collar d’or de batlle que li penjava del coll, ni el capell emplomallat bastaven per ocultar la barroeria del seu posat, ni la lletjor de la seva cara, greixosa i lluent, ni la desconfiança i l’odi que brollaven dels seus ullons enrogits i plens de mal averanys.

Eunic, el seu fill, era una copia rejovenida del pare. Venia armat de punta en blanc, amb uniforme de capità dels soldats blaus i aires de grandesa que encara l’enlletgien més, si és que això fos possible.

—Salut, Arim —va dir Lisó en entrar—. He vingut amb Eunic per celebrar el seu compromís amb Blanca que segellarà la nostra aliança i per conèixer els estrangers que heu hostatjat a casa vostra.

—Salut, Lisó —va contestar-li Arim—. Sigueu benvingut a ma casa. —I es va adreçar a Xila que s’havia quedat al pas de la porta—. Fes que els criats ens serveixin vi i pastissos.

La majordoma va córrer a obeir l’encàrrec de l’amo, va passar entre els soldats que romanien en guàrdia al passadís i la vam sentir botzinar com un ànec silvestre ordres als fàmuls.

Arim va oferir el setial d’honor al batlle d’Airut i un escó al seu fill i es va quedar dret davant dels dos personatges.

—Són aquests dos els estrangers? —va dir Lisó, un cop assegut, assenyalant-nos.

—Són ells, senyor. Aquest és el príncep Arís de Montcarrà i aquest és un famós poeta, de nom Guiamon, que el serveix i l’acompanya.

Lisó ens va mirar amb menyspreu i va preguntar-nos:

—Què heu vingut a fer, a Airut, senyors? Afortunadament, no és habitual que uns estrangers ens visitin.

—Hem vingut per conèixer els costums dels hortolans —va respondre, diplomàtic, Arís.

—I a robar-nos el Secret de l’Aigua —fa afegir Lisó, insultant—. Els meus espies m’han informat de la vostra presència i de les vostres intencions. Sé que ahir mateix vàreu anar al Palau de Vidre i vàreu parlar amb el Guardià.

Sorprès per les paraules del batlle, Arís va reaccionar amb violència. Va tocar el puny de l’espada de soldat que duia a la cintura i va exclamar:

—No som lladres, senyor i us prego que retireu les paraules que heu dit. És cert que vam parlar amb l’Alquimista, però no us hem robat res. No hem fet altra cosa que acceptar de bon grat el que se’ns ha ofert de bon cor.

Eunic, irat, es va aixecar de l’escó i va desembeinar l’arma i va escopir:

—Has amenaçat el meu pare i pagaràs cara la teva insolència, vailet! Soldats a mi!

Els armats que els acompanyaven i que s’havien quedat al passadís van entrar en tromba a la Sala dels Llibres i van rodejar Lisó i Eunic.

—Arresteu aquests dos homes! —els va ordenar el capità i ens va mostrar amb el dit.

El Senyor del Palmerar, ple de còlera, va alçar els braços i va clamar:

—Sou a casa meva i no podeu violar les lleis de l’hospitalitat!

—Calleu vós, traïdor! —va intervenir Lisó—. Si no fos per les esposalles que uniran les nostres famílies, us faria tancar en presó, també.

—Tanqueu-m’hi, doncs, maleït ambiciós —va cridar, irat, el noble cavaller—, que la meva filla va invocar l’Antiga Llei dels Pastors de Migjorn i ahir al vespre va esdevenir l’esposa del príncep Arís. I si fins ara em recaven aquestes esposalles, ara les celebro i me n’enorgulleixo perquè han impedit que vengués Blanca a un brivall.

La notícia del casament de la donzella va aturar per un moment l’acció d’Eunic que es va quedar quiet, sense saber què fer, mentre rumiava allò que havia sentit. La seva cara greixosa es va envermellir de sobte, les venes del coll se li van inflar i va clamar, enfollit de gelosia:

—Jo et maleeixo, Blanca, gossa i filla de gossa i juro pel meu honor que posseiré el teu cos de bagassa i després et vendré per esclava als Corsaris d’Orient!

L’insult era tan groller que tothom va romandre astorat. Arís, blanc com el lli, va fer una passa endavant, es va enfrontar amb Eunic i el va bufetejar:

—Sóc de nissaga noble i reclamo el meu dret a respondre a la injuria en combat singular, fins que la teva sang hagi rentat allò que les teves paraules han gosat sollar.

—Soldats, mateu aquest gos! —va cridar, cec d’ira, Eunic.

Els soldats blaus van abraonar-se damunt d’Arís, disposats a matar-lo, però el Senyor del Palmerar es va interposar:

—Aquesta és acció digne del fill d’un que vol cenyir corona, Lisó? El meu gendre ha desafiat el vostre fill en combat singular i si voleu ser un rei de debò, l’heu d’obligar a defensar-se tot sol, amb les armes a les mans.

El Batlle d’Airut va alçar-se feixuc del setial i amb una gran riallada va dir:

—Atureu-vos, soldats! Teniu raó, Arim. Però no us penseu que així estalviareu la vida del vostre parent, perquè Eunic és el millor espadatxí de la vila. —Va acostar-se al seu fill, li va tocar la galta i va afegir—: Accepta el repte, Eunic, que només hi pots guanyar honors i respecte.

Lisó i Arim van acordar les condicions de la lliça: duel a espasa, en camisa i sense cap escut, a la clastra del brollador i en aquell mateix moment. Si vencia Eunic, Blanca esdevindria la seva esclava. Si vencia Arís, Lisó ens garantia sortida franca d’Airut a tots tres.

Mai de la vida no havia tingut tanta por com la que sentia aquell matí brufol al jardí de la clastra, voltat de soldats blaus, de ganya amenaçadora, mentre ajudava al meu jove senyor a treure’s el gec, les calces i les botes. Només en camisa, Arís era un frèvol donzell, al costat de la tossa peluda i grollera d’Eunic que bevia una gerra de vi i gallejava les seves habilitats amb l’espasa.

—Tingues cura de Blanca, Guiamon —em va dir en veu baixa el minyó—, i recorda que l’Alquimista et va encarregar a tu que duguessis el beuratge a la mare. Em temo que el Bruixot coneixia el desenllaç d’aquest combat singular —va afegir, amb recança.

—No et preocupis, fill meu, que acompliré el meu deure —el vaig tranquil·litzar—. I recorda tot el que Maic de Súmir et va ensenyar de l’art de l’esgrima. Pensa que val més enginy que força i que al brau furient el venç el tigre àgil i astut.

Lisó havia fet que els soldats instal·lessin el setial davall un magraner i somreia satisfet, veient els preparatius del seu fill.

—Que comenci la lliça! —va ordenar, quan els dos contrincants van estar a punt per al combat.

I aleshores vaig veure Garidaina que combatia amb Bajac, el cabdill dels Corsaris d’Orient al palau reial de Montcarrà i vaig veure Roger que derrotava al Genet Negre al camp de batalla del Puig del Gegant, tots dos encarnats en el jove Arís, àgil i esvelt, que parava les estocades d’Eunic i les tornava amb habilitat i destresa. L’espasa del forçarrut capità semblava un vent de Ponent que tot ho arrossega i destrueix, amb la ceguesa de la força. I l’espasa d’Arís recordava el benèfic vent de Llebeig que acarona i aviva, amb la suavitat d’una besada. L’una dallava l’herbei del jardí, podava les branques dels arbres fruiters i esfullava les roses, cercant la pell del príncep. L’altra fendia l’aire com una àguila, s’esmunyia com un argent viu i semblava un miratge de llum, aturant l’embranzida. Eunic flastomava, suava, envermellia, bleixava. Arís corrugava les celles, tenia els ulls fits i somreia.

Al meu costat dret Blanca, immòbil, semblava de marbre, sense cap batec de sang als polsos, sense que cap sospir li sollevés la sina, amb les mans juntes i els ulls foscos. A la meva esquerra, el Senyor del Palmerar, en canvi, saltava i bracejava a cada envestida d’Eunic i aplaudia i reia a cada atac d’Arís. Davant nostre, Lisó havia perdut la rialla jactanciosa del primer moment i mirava amb odi el cos vincladís del príncep. Devora seu, els soldats corejaven els renecs del seu cap i victorejaven les estocades d’Eunic.

Els dos combatents s’acostaven i s’allunyaven, trenant una dansa macabra que presidia la Mort, com un tel de foscor que hagués caigut dels núvols grisencs, i que ara es gronxava a la branca d’un llimoner, després saltava a l’ampit del brollador, ara s’enfilava a l’espatlla d’Eunic i suara s’arrapava al pit del jove Arís.

El capità va fer un molinet i el príncep va retrocedir, amb tan mala fortuna que el peu se li va enredar amb una arrel maleïda i va rodolar per terra. L’ombra de la Mort va riure i li va marcar amb les urpes el coll, indicant el camí a l’acer letal. Però el Destí de Llegenda va desviar l’espasa d’Eunic i va situar el tall de l’arma d’Arís al punt just. La força que el fill de Lisó va posar en l’estocada fallida, el va empènyer cap a la seva fi: ell mateix es va clavar a l’amplada del pit l’espasa del minyó.

Eunic va alçar el cap i va riure, convençut que havia mort el seu contrincant, sense témer-se de l’agulló que li havia partit el cor. Després, en sentir l’escalfor de la sang que li brollava pel ventre, va xopar-s’hi els dits, es va mirar la mà sorprès i va fer un udol de bèstia ferida. I va caure rodó a terra, cobert pel mantell negre de la Mort. El cel es va esberlar, aleshores, i va amollar una pluja brutal que va esbandir la sang del cos sense vida del fill de Lisó.

El Batlle d’Airut, amb un gemec de dolor, va córrer al costat del fill mort, mentre Arim cridava:

—S’ha fet justícia! La sang ha netejat la injúria! Sou lliures, fills meus!

Però calia complir el Destí que ens havia predit l’Alquimista i Arís no veuria sa mare. Mentre, empesos pel Senyor del Palmerar, Blanca, Arís i jo corríem a l’estable, en cerca dels cavalls que ens havien de dur cap a l’Ocell Mecànic, Lisó va bramar als soldats que rodejaven el cos sense vida d’Eunic:

—Agafeu l’assassí del meu fill!

—Traïció! —cridava el Senyor del Palmerar—. Ens has promès la llibertat si el minyó vencia.

—I què són les promeses quan es perd un fill?

Els soldats es van llançar a empaitar-nos, quan muntàvem els cavalls. Arís, que encara brandava l’espasa, els va fer front, a la porta de l’estable, mentre m’ordenava:

—Compleix la teva promesa, Guiamon!

Blanca, en veure que el seu espòs es quedava, va voler tornar enrere, però jo la vaig agafar d’una revolada les regnes de la seva muntura, vaig esperonar la meva i la vaig arrossegar cap a la Plaça del Mercat.

Aquell va ser un galop enfollit, sota la pluja, fent caure tots els obstacles que se’ns oposaven. Per terra van anar carros de pagesos, tendals d’artesans i parades de verdures. Els vianants, en veure’ns, saltaven a les voreres i es protegien als portals.

La donzella, aferrada a la crinera del seu cavall, xisclava que volia tornar amb Arís i jo, cec de ràbia i cert del que havia de fer, a contracor, esperonava el meu corser cap al Bastió de Tramuntana.

Els guàrdies del Portal ens van cridar l’alto, però era tanta l’empenta que dúiem, que vam abatre el lloctinent i vam sortir de la vila.

No vaig afluixar les regnes del cavall fins que vaig sentir-me segur que no ens perseguien i em vaig saber lluny dels fossars d’Airut, on florien les donardes, camí del palmerar on ens esperava Ots amb l’Ocell Mecànic a punt. Si el viatge d’anada fins a la Vila d’Airut, on floreixen les donardes, va ser entretingut i plaent, el viatge de tornada, va ser dur i perillós, sense esma per contemplar les boniqueses del paisatge i amb la por de trobar un escamot de soldats que ens aturés i posés fi a la nostra fugida i a la missió que dúiem.

Blanca semblava ensensada. De tant en tant, girava el cap i mirava enrere per mirar si veia Arís. Casada de nou i ja potser vidual!, pensava jo, mentre picava d’esperons cap a Tramuntana, amb el cor encongit per la por i per la pena d’haver perdut Arís, el que més estimava en aquest món. Si m’hagués quedat una mica d’alè poètic, de ben segur que hauria compost un Plany en la mort del valerós Arís, per L’amor de Blanca. Però no era ni moment ni lloc per a versos.

Vam rodejar el poble del Burg, on havia passat una nit tan poètica, en companyia de Jassot, i vam cavalcar sense entrebanc fins al Castell de les Maresmes. Vam creuar el pont d’Airut a l’horabaixa, però per por als soldats, no vaig gosar entrar a la ciutat. Els nostres cavalls estaven tan esgotats que vam haver de fer nit al camp, a recer d’unes roques, sense foc per a escalfar-nos i només amb un bocí de pa sec per tot àpat.

—Digues, Guiamon —em va preguntar Blanca, sense tastar el pa—. On deu ser Arís? Què li haurà fet Lisó? I el pare?

Com que no tenia cap resposta per a les seves preguntes, vaig invocar les Dites Antigues i les Profecies que m’havien anunciat un Destí Gloriós per al fill de Roger i Garidaina. Però Blanca no podia creure aquell enfilall de sentències boiroses, la tristesa la va guanyar i va amollar llàgrimes de desesperança. Vaig mirar de consolar-la, tot evocant la infantesa d’Arís, les proeses de son pare, la bellesa i la bondat de sa mare. I les meves contalles la van apaivagar fins que la son la va vèncer.

A trenc d’alba, mentre la donzella dormia, a peu i amb sigil, em vaig acostar a una alqueria del camí ral, vejam si trobava, comprava o robava alguns queviures, encara que fos una lletuga d’enciam, una carxofa o un manat de faves tendres.

Quan era a punt d’engrapar una gall del galliner que escaïnava com si saludés el nou dia, vaig sentir fressa i em vaig amagar, just a temps de veure arribar, a poqueta llum, un escamots de soldats blaus a cavall que es van aturar davant l’alqueria i van picar a la porta amb un gran enrenou. L’hortolà va sortir al porxo, amb els ulls plens de son, bonet i camisa de dormir.

—Qui sou? —va cridar—. Què passa?

—Cerquem dos fugitius. Un home vell i una dona jove. Els has vist passar?

—No he vist ningú, jo. I digues, què han fet? —va preguntar encuriosit el pagès.

—Ells dos i un company seu han mort el fill del batlle d’Airut. L’altre el tenim a la garjola i serà penjat pel coll per la festa de les messes, quan coronin Lisó rei del Jardí de les Palmeres.

No vaig voler sentir més. Vaig arrossegar-me com un cuc, entre els matolls i les herbes, vaig arribar al lloc on dormia Blanca i la vaig despertar per donar-li dues notícies: una de bona i una de dolenta.

—Digues-me primer la bona, Guiamon, vejam si em trempa l’ànim per sentir la segona —va demanar-me.

—Arís és viu —vaig dir.

Va tancar els ulls, va sospirar i va somriure. Després, recordant les meves paraules, va mirar-me freturosa i va demanar:

—I ara digues la notícia dolenta.

—Lisó l’ha engarjolat i pensa penjar-lo quan el coronin rei, per la festa de les messes.

—Hem de tornar, Guiamon. Queden només tres llunes per la festa.

—No. Hem d’anar a buscar Roger, Blanca. Només ell pot salvar Arís.

I així ho vam acordar. I vam tornar a les muntures i vam cavalcar i cavalcar, per camins amagats o camps a través, per no topar patrulles de soldats.

L’endemà a la nit, amb els cavalls rebentats, el cos baldat i el ventre buit, vam arribar al palmerar. No hi havia senyes de soldats blaus i vam poder entrar a la casa, sense temença.

El monjo Ots i Am, El i Sen, els criats, dormien. Els vam despertar i els vam explicar la urgència de la partida. Per fortuna, l’Ocell Mecànic era a punt d’envolar-se i només va caldre fer un gran focateri i esperar que l’aire calent volgués escapar-se i empenyés la bossa de lli embreat directament cap al cel, amb Ots, Blanca i jo al cove de vímet, amb una bona provisió de menjar i de beure. Els criats ens havien preparat una senalla amb un menjar dolç i compacte, fet amb ametlles capolades, mel i sucre que feia molt poc embalum i que era fàcil de conservar i de gran aliment, que anomenaren torró, i havien posat a la senalla tres bòtils, folrats amb palla amb l’Elixir Blanc que combatia la febre del desert.

I quan un nou dia gloriós s’anunciava per la banda de Llevant, enmig de la Mar Gran, l’Ocell Mecànic creuava el Desert Blanc, després de deixar enrere el palmerar i topava amb una xalocada que ens va fer dansar una sarabanda tan vitenca que ens vam marejar tots tres. Però aquell vent que semblava bufar de la manxa d’un ferrer gegantí, ens va empènyer amb tanta força cap a Tramuntana, que ben prest vam veure la llera seca del riu Bregós i la desolació del Món Conegut.

I el vent no va parar de bufar fins que, enllà de la Ciutat del Pla, d’Adià i de Bufagrós, de Xerba i d’Idera, enllà de la confluència del riu Blanc i del riu Negre, a redós de les Muntanyes de l’Alta Contrada, entre les boires que eixien de la Muntanya de Foc, vam distingir el Monestir de la Vall-llòbrega.