XVI

De l’arribada de l’estol al Jardí de les Palmeres; de les aventures de Guiamon en ser capturat pels soldats blaus; de les masmorres de la batllia, on retroba Arís; del setge d’Airut; del prodigi del tercer floc de la jaia, amb les conseqüències nefastes de la guerra, que posen punt i final al relat.

I quan la tercera lluna va encetar el seu camí en el cel d’estiu, com una llenca tan prima de llum que amb prou feines vencia la claror de les estrelles, l’estol va salpar del port de la Ciutat del Pla, camí del Jardí de les Palmeres.

I per acomplir la promesa que havia fet a Garidaina, en l’hora de la mort, Roger va fer instal·lar un túmul a bord de l’Endavant, la nau capitana de l’esquadra, amb el taüt de la princesa de fusta de sàndal amb incrustacions de plata i d’Or que formaven les Tres Taronges de l’estendard de la casa de Montcarrà, folrat de seda blava on Garidaina semblava dormir.

I el Portador no es va moure del balou en els sis dies i en les sis nits que va durar la travessia, fins que, al setè dia, quan el guaita de la cofa de l’arbre major va cridar que veia terra, el Portador va sortir-ne, vestit amb l’armadura pavonada, l’elm coronat amb un aligot, la capa de vellut vermell i amb Eina de Pau a la mà.

I llavors va començar la Guerra de Migjorn.

A migdia, les primeres naus havien ancorat a la roda davant les platges desertes del llevant d’Airut i els primers soldats ja havien desembarcat, comandats per Poncet, per Maic, per Jacó i per Guiós, perquè Roger es resistia a deixar el cos de Garidaina sol a bord de l’Endavant.

Blanca i jo vam ser de la primera partida que va calcigar l’arena rosada de la platja. La donzella, vestida i armada com un soldat més, tenia el cor dividit: l’host de Roger havia arribat al seu país per alliberar Arís, l’espòs que estimava, però per fer-ho hauria de combatre contra la seva gent, que també estimava.

—Mala cosa és la guerra, senyora —li deia, en desembarcar, mirant de consolar-la—, quan enfronta germà amb germà. Voldria que els poetes no haguéssim de cantar mai més cap fet d’armes, sinó combats amorosos, i que l’única guerra que hi hagués fos contra la injustícia, la fam i la mort.

—Nobles paraules, Guiamon —va replicar ella—, que t’honoren. Però l’home és un llop per a l’home i cal defensar allò que estimem.

Amb les primeres barques arribaren uns quants cavalls i ben prest, Guiós, Blanca i jo vam sortir a camp obert per explorar el país que s’aturonava enllà de les platges, sense saber res dels clarins de guerra que ressonaven en mar.

Vam cavalcar una bona estona per la marina, entre estepes, llentiscles, fonolls i arços fins que l’aridesa de la costa va deixar pas a la ufanor dels conreus i vam veure les primeres alqueries, blanques de calç, amb aljubs, palmeres i fassers, porxades i pous. Uns homes feien somada en un camp d’hortalisses i ens hi vam atansar, procurant no esverar-los amb les armes que dúiem.

—Qui sou? —ens va preguntar el més vell de la colla.

—Sóc Blanca del Palmerar —va contestar la donzella— que vaig a Airut, a casa del pare. Digueu, bona gent, quines noves hi ha a la vila?

—Festes grosses es preparen, senyora —va dir l’hortolà—, per celebrar la coronació de Lisó. Però les hem de pagar nosaltres amb els nous impostos que ens han posat. El batlle ha armat un exèrcit per evitar aldarulls i corren rumors que el Guardià s’hi oposava i que Lisó l’ha reclòs al Palau de Vidre i que no en pot sortir. La gent del camp temem que ja no plogui més i que se’ns malmetin les collites.

Aquelles paraules van entristir la donzella que planyia la seva gent, però van alegrar Poncet que, quan ens allunyàvem dels llauradors per dur al Portador les notícies que havíem après, va comentar-nos:

—El descontentament del poble enemic és bo en la guerra. Espero que Roger en tregui profit.

—Els hortolans no són els teus enemics, Poncet —va reptar-lo Blanca—, que jo sóc hortolana i esposa d’Arís. Els teus enemics són Lisó i els seus soldats blaus, no ho oblidis.

I va cavalcar, dolguda i furiosa, plena de dubtes, cap a la platja.

Roger, finalment, havia desembarcat i ara feia consell amb els seus capitans, sota un tendal a trenc d’ones. Quan el vam haver informat de les noves que hi havia a Airut, va ordenar que cuitessin a desembarcar que volia atacar la vila l’endemà mateix.

—Els homes estan cansats del viatge, senyor —va dir Das, l’intendent—. I hauríem de muntar les torres de guerra i construir carros per dur els queviures.

—No, prior! —va dir Roger contundent—. Que els cavallers es preparin i atacarem demà. La resta de l’exèrcit pot arribar més tard.

—Però Roger —va protestar Jacó—, si només hi ha cent cavalls a bord de l’estol i no crec que bastin per prendre una ciutat.

—Hauran de bastar, Jacó. La sorpresa és la nostra aliada i si haguéssim d’assetjar la vila, podrien matar Arís. —Les paraules de Roger van fer que tots ens estremíssim de por davant la idea de la mort del jove. I tothom va córrer a complir les ordres del Portador.

Quan el sol anava a jóc, els cent cavalls renillaven a la platja i els cent cavallers eren armats i a punt per a la cavalcada. Roger va ordenar que Jacó i Das tinguessin cura d’enllestir el desembarcament de soldats i queviures, i que Blanca els guiés cap a Airut, tan bon punt enllestissin la feina. Va muntar el seu corser blanc, va manar que despleguessin l’estendard de les Tres Taronges i es va posar al capdavant dels cavallers.

—Per Garidaina i per Arís, cavalquem, senyors! —va cridar i va picar d’esperons i el cavall va fer un cargol.

—Per Garidaina i per Arís! —van contestar els cent cavallers i van posar-se en marxa.

Roger i Poncet encapçalaven la tropa i jo, que coneixia el país, els guiava entre les garrigues i l’horta, defugint les alqueries, per por que algun hortolà ens descobrís i corregués a Airut, a avisar la tropa. Feia una nit tan clara, tot i que la lluna era al primer quart creixent, que podíem distingir les pedres i les punxes dels arços, els marges i les sèquies de rec, i així fer més via cap a la nostre fita.

Quant més ens apropàvem a Airut, més alqueries topàvem, adormides en un silenci de pau que només trencava el lladruc dels gossos. Fins que vam sortir al camí de ferradura que baixava des de la vila del Burg i del Castell de les Maresmes. Llavors, com que ja clarejava, Roger va ordenar que ens poséssim al galop i que no ens aturéssim per res ni per ningú.

El colpeig dels cascs dels cavalls contra les llambordes del camí ral rodolava per davant nostre, com un pregoner que anunciés la nostra arribada. I, potser per això, quan vam ser davant del Bastió de Tramuntana, amb les torres quadrades i el portal adovellat, un escamot de soldats ens esperaven amb les piques al rest per defensar el pont llevadís. I els merlets eren plens de ballesters que ens van rebre amb una pluja de sagetes que ens van caure a sobre com un eixam de tàvecs.

—Maleit sia, ens han descobert! —va cridar el Portador, desembeinant Eina de Pau—. Per Garidaina i per Arís, a l’atac!

A la primera embranzida, cinc o sis genets van caure ferits de fletxa o desarçonats per les piques, però la resta vam escombrar els defensors del Portal, com una torrentada que arrabassa d’arrel els brucs de la riba. Però quan ja cantàvem victòria i érem a punt d’entrar dins les murades, vam conèixer en carn pròpia, els destrets que causava el Foc Màgic dels hortolans. Van deixar de llençar-nos sagetes, es va fer un moment de silenci que no anunciava res debò i just quan creuàvem el pont, aquells cilindres de xiulet sinistre i llum esclatant que havia vist en la festa del palmerar, ens van caure al damunt. Però si al cel feia goig de mirar-los com pujaven per acabar en una pluja de pedres precioses i el seu tro provocava un calfred agradable, en combat eren centelles fulminants que arrencaven braços i cames, encenien les gualdrapes dels corsers i els trons embogien les nostres muntures que giraven gropa i fugien al galop.

El Foc Màgic, doncs, va ferir molts cavallers i va espantar els cavalls de la resta que van perdre les regnes i xocaven els uns amb els altres. Llavors els soldats blaus van aprofitar el nostre desconcert i ens van atacar per totes bandes, disposats al carnatge.

Vaig veure que Roger, al meu costat, rebia l’impacte d’un coet al pit que el va fer trontollar i caure del cavall. Cinc soldats blaus el van envoltar, disposats a matar-lo. Però ferit i tot, el Portador tenia Eina de Pau a la mà i l’espasa màgica va començar a brandar d’una banda a l’altra, i es va transformar en un ocell rapinyaire que l’ull no podia seguir i, a cops de bec i a urpades, no va estalviar la vida de cap dels seus atacants. Poncet, jo i set o vuit cavallers vam descavalcar per ajudar Roger, quan un nou escamot se li tirava al damunt. El Portador, genoll en terra, amb un esvoranc de Foc Màgic al pit de l’armadura que li abrusava els dintres i escampava per l’aire l’olor de carn cremada, resistia l’assalt amb estocades i molinets. Al seu costat, Poncet manejava el coltell amb habilitat de segador que fa caure espigues madures.

—A cavall, senyor! —vaig cridar a Roger, atansant-li el meu rossí, agafat per la brida—. Ajuda’l, Poncet!

I em vaig interposar entre els atacants i els dos homes, brandant la maça de combat que havia triat per arma. No sé si el meu posat ferotge o que Eina de Pau i el coltell del criat ja havien enllestit les messes macabres, però a dir veritat, vaig aconseguir uns instants de treva que el criat va aprofitar per hissar Roger damunt l’arçó i enfilar-se ell a la sella.

—Anem, Guiamon! —va cridar-me Poncet.

—Tots tres no podem! —li vaig replicar—. Fugiu vosaltres que nosaltres us guardarem les espatlles!

Un escamot va sortir del Portal, per intentar aturar al Portador i al criat. Però els cavallers de Roger combatíem amb tant de coratge, que els soldats es van retirar. Per un moment vaig pensar que els set que quedàvem havíem conquerit el pont llevadís i que tindríem franca l’entrada a la vila. Però arribaven més soldats blaus, amb ballestes i piques, espases i dagues i ben prest ens van rodejar i allí s’hauria acabat el meu pas de poeta pel món, si no els hagués aturat un capità:

—Feu-los presoners, que Lisó els vol vius per saber qui són i d’on vénen! —va ordenar als seus homes.

I així va ser com vaig entrar de bell nou a la vila d’Airut, on floreixen les donardes.

La ciutat havia canviat d’ençà del dia que Blanca i jo n’havíem fugit. Si bé per tot hi havia garlandes, banderoles i domassos, estendards i guions que anunciaven la festa de les messes i la coronació del batlle, la gent que la nostra teringa de presoners creuava pels carrers que duien a la Batllia, mirava amb mal ull els soldats que ens escortaven, mormolava o bé s’amagava als portals de les cases, com si la tropa dels blaus els fes por. I aquella alegria confiada i serena que vaig trobar-hi a la primera visita, s’havia mudat en tristesa i malfiança, temor i preocupació.

El palau de la batllia era encerclat de soldats que el protegien, potser dels mateixos ciutadans, com si Lisó tingués por del poble que l’havia de fer rei ben aviat. Els soldats que ens emmenaven van deixar-nos en mans d’uns carcellers amb gipó de cuir, armats amb fuets i garrots que, a empentes i cops ens van dur a les masmorres del soterrani i ens van estibar en una cel·la on hi havia altres presoners. Per les cares i els posats, vaig adonar-me que eren membres de la Cort dels Miracles, captaires, fullers, lladres, moneders falsos, embaucadors i gent de la briva, empresonats pel seu mal cap.

En un racó, però, agotzonat i amb la roba espellifada, vaig veure algú que em va semblar reconèixer. M’hi vaig atansar. Havia perdut el senyoriu i la prestància d’abans, però aquella barba carrada i aquells cabells grisos pertanyien de bo de bo al noble Arim, Senyor del Palmerar, pare de Blanca.

—Arim! —vaig dir, amb un to de sorpresa—. Què hi féu vós aquí amb aquesta gentalla?

Va alçar el cap, em va mirar de d’alt a baix, però no em va reconèixer.

—I tu qui ets, bergant, que goses parlar-me amb tanta familiaritat? —em va contestar amb l’urc d’un cavaller, maltractat per la vida.

—El poeta Guiamon, senyor, el mentor d’Arís, el vostre gendre!

En oir el meu nom va reaccionar. Es va aixecar amb penes i treballs, recolzant-se en la paret i va allargar-me un braç perquè l’ajudés.

—Guiamon, el poeta! On és Blanca? Què us ha passat?

—Tranquil·litzeu-vos, senyor. La vostra filla és sana i estàlvia amb l’exèrcit de Roger que combat amb els soldats de Lisó per alliberar Arís.

La bona notícia el va retornar. Em va abraçar i volia besar-me, de tanta alegria com li havia donat.

—Mai els teus versos han fet tan content un home com aquestes senzilles paraules —em va dir.

—I Arís, senyor? En sabeu res?

—És a la cel·la dels qui tenen pena de la vida, en aquest mateix soterrani. De tant en tant, quan ens treuen per menjar, l’he pogut veure i sé que està bé, que té l’ànim sencer i que confia que prest vindran a alliberar-lo, abans de l’hora fatal.

Vaig contar al noble senyor les aventures que Blanca i jo havíem viscut pels camins del Jardí de les Palmeres, empaitats pels soldats i com havíem arribat a la Vall-llòbrega en el cove de vímet de l’Ocell Mecànic. Li vaig explicar els preparatius de guerra de Roger, la malaltia de Garidaina, el viatge fins a trobar l’estol i la mort de la princesa. El desembarcament a les platges desertes de Llevant, la cavalcada dels cent genets fins a Airut, el combat al Bastió de Tramuntana, la ferida de Roger i com ens havien fet presoners.

I, sense adonar-nos-en, en plena narració, va arribar l’hora del menjar i els carcellers van obrir la cel·la i a fuetades i bastonades ens van fer sortir per anar a una sala més gran on fumejaven uns perols damunt fogons de carbó.

Assegut en un racó, amb una escudella de fang a la falda, vaig descobrir Arís que s’empassolava el guisofi, entre dos brivalls de mala ganya condemnats a mort com ell.

M’hi vaig acostar, sense que els carcellers se’n temessin. La presó l’havia canviat. Li havia crescut una barba esclarissada que el feia més home i tenia els ulls foscos, les espatlles caigudes i el posat alerta, com un gat fer que sotja una presa. Em va mirar, primer amb odi, fins que em va reconèixer. Però no va fer-ne esment. Amb un gest del cap em va indicar que segués al seu costat i va continuar menjant, com si res.

—Què hi fas aquí, Guiamon? —em va preguntar, sense aixecar el cap de l’escudella.

—M’han fet presoner a les murades, quan atacàvem la vila. Roger ha vingut amb un exèrcit per alliberar-te, Arís —vaig mormolar.

Però no vam poder seguir parlant, perquè l’hora de l’àpat s’havia acabat i els carcellers feien petar els fuets i els bastons perquè tornéssim a les cel·les.

Durant els tres dies següents, a l’hora dels àpats, vaig parlar amb Arís, d’amagat dels carcellers. I a poc a poc, entre mormols i sense mirar-nos, li vaig contar tot el que havia succeït d’ençà que ens havíem separat. De tant en tant, movia el cap, però no em mirava mai, ni feia cap gest comprometedor. Fins que li vaig contar la fi de Garidaina. Ho vaig fer amb paraules senzilles, sense gaire retòriques. Llavors, quan vaig callar, vaig sentir un gemec, vaig veure que les seves mans estrenyien l’escudella de fang i dues llàgrimes li van deixar sengles solcs a les galtes enllardufades.

I ja no el vaig tomar a veure perquè, poc després del darrer àpat, vam sentir soroll de ferralla, el soterrani es va il·luminar amb tot d’atxes i teies que van encendre els carcellers i un escamot de soldats va entrar i es va quedar en posició de ferms. Darrera d’ells, trontolladís i repugnant, malgrat els oripells i la seda que duia davall de la cuirassa d’argent, va aparèixer Lisó, vestit de gran capità dels soldats blaus.

—Traieu els estrangers! —va ordenar als carcellers—. I el condemnat a mort també!

Ens va fer fora de la cel·la a fuetades i cops de bastó i ens van obligar a romandre capcots davant la còrpora greixosa del batlle.

—Els vostres amics assetgen la ciutat —ens va dir—. Però no saben que tinc una arma secreta per a guardar-la dels seus atacs. Sereu vosaltres qui defensareu Airut. —Va tombar-se cap als soldats i els va ordenar—: Poseu-los grillons i pugeu-los! —I se’n va anar, escampant al seu pas pudor de perfum de meuca i de vinassa.

Ens van engrillonar de peus i mans i, a cops, ens van fer pujar l’escala. Un cop a la planta, encerclats de soldats amb les espases desembeinades, ens van fer sortir al carrer. Feia un sol esclatant de ple estiu, però no hi havia ningú i un silenci de mort corria per l’aire calent i feixuc.

Els soldats blaus ens van arrossegar per carrerons i places buides amb totes les portes, portals, finestres, balcons, espiells i finestrals tancats i barrats, fins a les murades. Una munió de soldats blaus corrien amunt i avall, seguint les ordres dels caps. Els uns apariaven coets i bombardes, els altres amanien ballestes, aquells traginaven perols d’oli bullent i aquells altres penjaven senalles amb pedres d’unes politges. L’exèrcit de Lisó es preparava per al setge i vaig pensar que el gruix de les tropes del Portador havia arribat davant de la vila d’Airut.

Ens van fer pujar pel camí de ronda i per les escales de defensa fins als merlets. Van passar un cadenat de la gruixa d’un braç pels grillons de les mans i el van estacar a unes politges gegantines. Cinc soldats van fer rodar l’arga i vaig sentir una estrebada que em tibava els braços cap amunt, fins que els peus no em van tocar a terra i vaig quedar, com els meus companys, suspès en l’aire, part damunt dels merlets. Vaig aclucar els ulls per la por que sentia, però en veure que, de moment no passava res, els vaig obrir a poc a poc.

Davant nostre, un formiguer de soldats, a peu i a cavall, amb els estendards al vent, catapultes, torres d’assalt, ariets i escales preparaven l’assalt a les murades. Darrera seu, havien alçat tendes de campanya i tendals, entre els quals hi havia carretes carregades de queviures, d’armes de recanvi i de munició per a les catapultes. Era l’exèrcit del Portador, a punt d’atacar.

Els forçuts de l’arga van fer girar la roda, les politges van gemegar i, suaument, ens van baixar part de sota dels merlets, a mig aire de les murades, a vint pams bons del fossar, ple de les donardes florides que havia cantat el poeta Jassot. I allí ens vam quedar, enmig d’un esbart d’esparvers que sotjaven carn fresca.

Tenia els canells encetats pel rossec dels grillons i el sol m’encegava. Així que aquesta era la meva fi de poeta?, vaig pensar, adolorit, servir d’escut dels meus enemics per protegir-los dels meus amics? Vaig maleir el destí que m’havia fet conèixer el criat d’un soldat de fortuna, un dia de primavera, al mercat d’Adià i que ara culminava en aquesta terra estrangera, penjat com un pernil al rebost per acabar al pap d’un esparver golut.

Els soldats del Portador, en veure el macabre enfilall que protegia la vila i reconèixer Arís i els seus companys es van retirar cap a les tendes. I així va passar tot el dia.

Estacat a la meva esquerra, Arís confiava i callava. I jo, enfollit per la set i pel dolor que sentia als braços, a les aixelles i al pit, cantava les Dites Antigues, les paraules de la Dona-Peix, les de la jaia Bigalot i les Profecies del Llibre Verd, mentre el quart creixent de la lluna ens queia al damunt com un anunci de mort.

—Què has dit, poeta? —vaig sentir que cridava, de sobte, Arís.

Ho vaig repetir, tal com ho recordava. I va passar una cosa que vaig trigar molt de temps a entendre: Arís va començar a cargolar-se com un cuc, torçant el coll i alçant el cos, com si s’hagués tornat boig o li hagués agafat una febre convulsa. A cada moviment seu, els grillons se’ns clavaven a tots els de la teringa i ben aviat aquella rastellera de cossos va ser un clam de renecs i de dolor.

I aleshores, a la llum feble de la lluna vaig veure com Arís, amb la boca, deixava anar el fermall que duia enganxat al pit, l’obria amb les dents i treia un floc rebregat i molt vell de color verd maragda. De sobte, vaig recordar les paraules que la jaia havia dit: «La seda verda allibera els honestos dels grillons que els empresonen» i que en la meva follia havia cantat feia una estona.

I quan el floc verd va tocar els grillons del minyó, vaig notar una rampa als braços, com si m’hagués ferit un llamp o la cua d’un drac màgic. Vaig sentir un gran tro, grinyols de ferralla i un vent que em feia voleiar la roba. I aleshores, les donardes del fossar em van saltar a la cara i vaig perdre els sentits.

Quan em vaig retornar, amb una rebrincada de dolor a la cama esquerra i un gemec a flor de llavis, era estirat davall d’un tendal i Adarim m’embenava.

—Has tingut sort, Guiamon —em va dir el cirurgià, en veure que obria els ulls i que gemegava—. No t’has trencat cap os i podràs caminar. —Em vaig incorporar. Clarejava per la banda de llevant i al campament de l’exèrcit del Portador tothom s’apariava per al combat.

—On és Arís? —vaig preguntar.

—A la tenda de Roger, amb Poncet i Blanca —em va contestar Adarim.

Em vaig aixecar, sense fer cas de les protestes del monjo i vaig anar, peu coixeu, fins a la tenda on onejava l’estendard del Portador. Les torxes que cremaven a dins projectaven damunt les parets de tela les ombres engrandides d’aquells dos homes de llegenda que acomplien la darrera part de la Profecia del pergamí del Monestir dels Rogets: «En la foscor de l’hivern de la Terra Ferma, la de la Llum Màgica al front infantarà un minyó de la nissaga de Nolàs que tindrà tres dons que li estalviaran la vida i que s’enfrontarà a son pare per a descobrir el Secret de l’Aigua que guarden al Jardí de les Palmeres, que ha de salvar el Món Conegut».

Perquè, quan vaig entrar, Arís i Roger s’enfrontaven. El Portador, amb el pit embenat i la cara pàl·lida, s’estava recolzat en un escó, mentre Poncet li posava l’armadura. Tenia a les mans Eina de Pau i la fulla de l’espasa màgica semblava brillar perquè tothom pogués llegir la llegenda que hi havia escrita: «Justícia porta Pau - Injustícia porta Guerra». Blanca estava agenollada davant del Portador, amb els cabells atzabeja desfets que li tapaven la cara. I Arís, encara vestit amb els parracs de la presó, però amb el rostre resplendent de Garidaina, era dret enmig de la tenda i assenyalava amb un dit acusador son pare.

—Ja no hi ha causa, pare —deia el minyó—. El floc de la jaia m’ha alliberat dels grillons injustos i, per tant, has d’estalviar la vila d’Airut del saqueig i el pillatge dels teus homes. Retirem-nos, pare, i que els hortolans justos castiguin els hortolans injustos.

—A sang i a foc, Arís! —va cridar Roger, amb els ulls fora de les conques i un rictus de follia a la boca—. Per culpa d’aquesta gent, Garidaina és morta i trobo que una ciutat és poc per pagar per la vida de la qui em donava vida.

—No ataqueu Airut, senyor! —clamava Blanca—. Que destrossareu les nostres vides i ens deixareu sense futur. Si no ho feu per mi, feu-ho pel vostre fill. Penseu en tota la gent innocent que hi ha dins. Penseu en mon pare que també ha estat víctima de la incúria de Lisó.

—A sang i a foc, he dit, i així serà! —va entestar-se Roger. I es va posar dret, insegur i amb un gest de dolor i va cridar a Poncet—: Enllesteix, criat, que ens esperen les glòries de la victòria.

Vaig sortir de la tenda sense dir res. El meu món s’acabava d’enfonsar. L’heroi que m’havia empès, per amor seu, a totes les aventures que havia viscut a l’Illa de les Tres Taronges, a la Muntanya de Foc i al Jardí de les Palmeres, que m’havia enfrontat al Drac i al Genet Negre, al nan Ann-Rororamr i a la reina Nyega, a l’Ocell Mecànic, al Passadís de Vidre i al malvat Lisó havia perdut la seva grandesa, havia enfollit i el seu tarannà era el d’un vell soldat, àvid de sang i de victòria, sense tenir em compte les venes per on corria aquella sang que ell desitjava, ni els caramulls de cadàvers que calia amuntegar per a construir el cadafal del triomf…

Em vaig allunyar de la tenda, vaig creuar el campament i em vaig dirigir cap a les murades de la vila d’Airut, on florien les donardes. Més m’estimava la mort a mans d’un destre ballester o d’un foner de fortuna, que no pas continuar sentint aquella tristesa que em rosegava el cor.

I, al meu darrere, van sonar els clarins de batalla que convocaven infants i cavallers al combat. Van renillar els cavalls, van dringar les llances en ser posades al rest de les cuirasses, van ressonar els mots d’ordre dels capitans i dels lloctinents i van espetegar els estendards, desplegats al vent de la matinada.

I vaig veure Roger, imponent, tot i la ferida que se’l menjava per dintre, muntat en Corser blanc, amb la capa vermella al vent i l’elm amb la visera baixa, que empunyava Eina de Pau resplendent com un llamp. El seguien les mainades a punt per al combat i les torres de guerra, les catapultes, les escales i els ariets.

I vaig sentir com el retruny dels tambors de guerra, que semblaven el batec d’un cor despietat, s’enfilaven per les murades, saltaven els merlets i queien damunt la ciutat com una pluja malèfica que li anunciava la destrucció que s’acostava a pas militar.

I vaig sentir que al meu costat caminaven Blanca i Arís, joves i purs, febles davant la follia humana i disposats a aturar amb els seus cossos tan plens d’amor, l’exèrcit del pare o a morir amb dignitat, sota les peülles dels cavalls, les botes dels soldats i les rodes dels ginys de guerra.

—A sang i a foc! —cridava Roger, alzinat damunt el cavall, als seus homes.

—A sang i a foc! —contestava l’host, assedegada de mort.

I Eina de Pau va créixer com una palmera de llum a mans del Portador. Ja no semblava una espasa, sinó un feix de guspires de plata que brollessin de la mà de Roger. I Eina de Pau va tremolar un instant, va alçar un vol de sageta i va caure als peus d’Arís, al costat de Blanca.

I Roger d’Adià, soldat de fortuna, Portador d’Eina de Pau, rei sense reialme, va trontollar amb un gran crit i va caure rodó a terra, entre les potes del seu cavall.

I la caiguda de Roger va coincidir amb un gran tro que va ressonar part de dins de les murades d’Airut. I tothom, al campament, va veure com la torre esvelta del Palau de Vidre esclatava en mil bocins i com cada bocí d’alabastre reflectia la llum del sol damunt la vila i la plana, com una pluja de pau que anunciava la fi de la tirania de Lisó.

La visió que un dia Guardià del Secret de l’Aigua ens havia contat s’havia fet realitat i vaig saber que la destrucció del Palau de Vidre significava que amb la seva mort, l’Alquimista havia alliberat el Jardí de les Palmeres del tirà que el volia esclavitzar.

I quan Arís i jo i Poncet i Jacó vam alçar de terra Roger i li vam treure l’elm, el rostre del Portador reflectia una gran pau, com si veiés Garidaina. Però el seu pols no bategava i la mort li havia arrencat el darrer alè.

I llavors, de sobte, per completar el prodigi, s’obrí el Portal de Tramuntana, va baixar el pont llevadís i una munió d’hortolans, amb garlandes de flors i atxes i torxes i ciris i teles blanques van sortir com una torrentada de la ciutat assetjada i cridaven paraules de pau i cantaven cançons d’amor. Al davant seu, el Senyor del Palmerar venia cap a nosaltres, sense grillons i sense cadenes, amb el rostre radiant.

—La profecia de l’Alquimista s’ha acomplert! Lisó és mort! Airut és lliure!

I així va acabar la Guerra de Migjorn que mai no havia començat.