V

Del retorn d’Arís i Guiamon al Monestir dels Rogets; de la sorpresa que els hi espera; d’un viatge sobtat a la Terra Ferma i dels fets que havien viscut Roger i Garidaina al Consell de Batllies, contats per Poncet, a bord de l’Endavant.

Després de reposar dos dies a la vila de Súmir, Arís, Guiós i jo vam emprendre el retorn cap al Monestir dels Rogets. Maic i els soldats supervivents van decidir quedar-se al poble, per defensar-lo de possibles atacs de noves partides de bandolers que s’armessin a la Serra, empesos per la fam. Si el viatge d’anada havia estat tens i temorós, el de tornada va ser plaent i distès. Arís em va demanar que li recités la composició que havia improvisat la nit de la festa i que ell, per les raons que només nosaltres dos i la donzella Estara sabíem, no havia pogut escoltar.

Així, doncs, mentre ens enfilàvem pel Coll de Súmir, en plena Serra de Tramuntana, vaig intentar refer el romanço, però no tenia l’exaltació del vespre de la Victòria i trobava a faltar la presència del públic, per tant, em vaig trabucar en moltes rimes, em vaig embarbussar en més d’un vers i finalment ho vaig deixar estar.

—Ho sento, Arís, però no sóc poeta de mula i camí, sinó de plaça, de mercat o d’hostal —em vaig excusar—. Quan l’hagi perfeccionat i les circumstàncies em siguin més propicies, ja el coneixeràs.

I entre bromes i veres, vam arribar als Bous de Pedra, a l’altra banda del Coll. Guiós, que cavalcava una mica avançat, silenciós i ferreny com sempre, va fer aturar el seu cavall i va esperar que arribéssim al seu costat.

—Dinarem aquí, si us sembla.

Vam dir que sí i vam descavalcar. Als sarrons hi dúiem tota mena de presents dels vilatans i el monjo i jo vam preparar un àpat fred amb embotits, formatges, confitures i pa de sègol. Vam beure aigua d’una font que encara no s’havia assecat i ens vam estirar per fer una mica de migdiada.

Només reclinar el cap damunt una tofa d’herba, Guiós es va adormir. Però Arís i jo vam romandre desperts. El minyó semblava neguitós, com si alguna cosa el preocupés. Però com que no el veia decidit a parlar-ne, no vaig dir res i vaig esperar que fos ell qui encetés la conversa.

Vaig encendre una pipa, amb tabac d’Orient que m’havia ofert el batlle Arrès i vaig tancar els ulls, meditant l’aventura que acabàvem de viure.

De tot el que havíem patit aquells darrers dies, el que més m’havia sobtat era la consciència del pas del temps. Semblava com si, de sobte, els dies i les nits, les llunes i les estacions que s’havien escolat d’ençà de la nostra arribada a l’Illa, un cop acabada la Guerra de Ponent, m’haguessin caigut al damunt com una llosa. L’estada a Ciutatnova, el llarg sojorn a la possessió d’Arrom fins a la partida de Roger i Garidaina i el temps viscut al Monestir m’havien semblat un sospir, el vol d’una falzia o l’instant d’una flor que es bada. Arís, mentrestant, havia crescut de cos i d’esperit, i aquell nadó que feia mamballetes en baixar de l’Endavant als meus braços, s’havia fet de primer un nen entremaliat, després un minyó alegre i ara el sentia al meu costat com un home jove, que havia vessat la primera sang en combat per la justícia i que havia tastat la dolçor del primer amor.

Un home jove amb els delits i les cabòries de la seva condició que se m’havia escapat per sempre i que ja mai més no podria conhortar i guiar, ni com a preceptor, ni com a tutor. D’ara en endavant, Arís hauria d’acomplir el Destí que la Profecia li havia escrit en un pergamí i jo només podria seguir-lo i cantar-ne les glòries i els destrets.

—Quan tornin el pare i la mare, Guiamon —vaig sentir que deia Arís, al meu costat—, aniré a Súmir i demanaré a Estara que es casi amb mi.

Vaig obrir els ulls i me’l vaig mirar.

—N’estàs enamorat? —li vaig preguntar.

—No sé què és l’amor, Guiamon. Mai no me n’has dit res.

I aleshores ho vaig fer. M’hauria estat més fàcil recitar-li el Plany d’Esclarmonda o qualsevol dels poemes amorosos que coneixia, però sabia que la poesia no l’ajudaria gaire. Així, doncs, li vaig parlar de Nàroa, la Dama d’Aigua, que vaig conèixer una nit de tardor, camí d’Òtol, i dels sentiments que em va desvetllar mentre va viure i de com, després de la seva mort, m’acompanyava sempre, convertida en un fil de boira, en la remor d’una deu o en un tel d’humitat, vetllant per mi i consolant-me en els malfats que la Guerra de Ponent m’imposava. L’evocació de la Dama d’Aigua em va omplir de tristesa. No tant per l’amor perdut, com per la vida que se m’havia escolat entre les mans, empesa pels viatges i les aventures, els versos i els combats que m’havien convertit en un home vell i sol que s’aferrava a aquell minyó que m’escoltava i que jo ja sabia perdut per sempre, en la plenitud dels sentiments que les paraules que li deia li descobrien.

Quan Guiós es va despertar de la migdiada, jo tenia els ulls plens de llàgrimes i Arís somreia dolçament, després d’aprendre la darrera lliçó del seu mestre: aquella que parla de les pregoneses del cor.

—Anem, que si no arribarem al monestir quan el monjo porter ja dormi i haurem de passar la nit al ras! —va dir el nostre company, sense adonar-se de res.

Vam desar la resta dels queviures, vam ensellar els cavalls i vam tornar al camí, sense ganes de continuar parlant. Vam cavalcar tristois i silenciosos, enmig de l’asprivesa del paratge, cadascú rosegat pels seus pensaments.

Vam arribar a la Vall dels Rogets amb una lluna rodona i ensangonada que presagiava desgràcies però que ens il·luminava el camí, just en el moment que el porter tocava la campana que anunciava el tancament de les portasses.

—Oè, gent del Monestir! —va cridar Guiós, sense baixar del cavall.

—Digueu qui sou? —va preguntar el porter.

—Guiós, Guiamon i el príncep Arís.

Ens van deixar franca l’entrada i vam descavalcar a la clastra. Tòlit, el prior, va sortir de les cases i va venir cap a nosaltres, corrents.

—D’on veniu? Què ha passat? On éreu? —les preguntes se li encavalcaven als llavis, amb una pressa que no li coneixia i que em va fer témer el pitjor.

Li ho vaig contar, sense gaire floritures i quan esperava paraules de reny i de reprovació per la nostra fugida i pel perill que havíem passat, el prior ens va dir:

—Veniu amb mi de seguida, que hi ha noves de la Terra Ferma.

Tots quatre vam entrar a la Sala Gran del Monestir dels Rogets, on ens esperaven tres homes desconeguts. Un d’ells, de cabells emblanquinats i barba serrada, se’m va acostar amb els braços oberts i un somriure d’orella a orella.

—Guiamon, germà! —vaig sentir que deia una veu coneguda.

I l’home em va abraçar. Llavors, mentre m’estrenyia contra el seu pit, vaig recordar la veu, que no la fesomia.

—Poncet! Què t’ha passat? Ni et coneixia, amb aquesta barba i aquests cabells tan blancs!

—I tu que no t’has vist? —em va replicar garneu com sempre el criat—. Gras com un teixó, esblanqueït de pell i de pèl, tant o més que no pas jo.

I en les paraules de Poncet que em descrivien, vaig tenir una nova prova del pas del temps.

—I Roger i Garidaina, que també han tornat?

—No.

En la resposta i en la veu hi havia un deix de tristesa que no anunciava res de bo.

Arís, al meu costat, tot i que no havia reconegut Poncet, va comprendre-ho de seguida. Es va avançar una passa i va preguntar:

—On són els pares? Estan bé?

Poncet, que tampoc no havia reconegut el minyó, es va adonar de qui era per les seves paraules, se li va atansar i el va abraçar:

—Arís! Que no et recordes de mi? Sóc Poncet, criat i company de ton pare.

Arís li va tornar l’abraçada i va insistir en la pregunta:

—Digues, Poncet, els ha passat alguna cosa?

—Bé, són al Monestir de la Vall-llòbrega… —va dubtar Poncet—. Roger està bé… Però…, però missenyora Garidaina ha agafat les febres.

—Per què has vingut, doncs? —vaig gosar articular, tot i que ja sabia la resposta.

—Roger creu que ja ha arribat l’hora que el jove Arís es reuneixi amb ells.

No van caldre més explicacions. Tots els qui érem a la Sala Gran vam entendre que la malaltia de Garidaina no eren unes simples febres i que era urgent que Arís anés a trobar els seus pares.

Aquella nit, mentre Poncet i jo parlàvem a la meva cambra, vaig sentir que el minyó sanglotava a la seva. La vida plaent de nen i donzell se li havia acabat i ara començaven per a ell les amargors de la realitat. Vaig deixar Poncet i vaig entrar a l’estança del meu jove senyor i deixeble.

—Per què, Guiamon? —em va preguntar només veure’m—. Tant de temps esperant el seu retorn i, ara de sobte, la mare… —No va poder acabar la frase i la veu se li va trencar en un plor d’home.

—Poncet m’ha dit que només eren les febres i que Roger et vol al seu costat per ajudar-la a guarir-se, atès que Estel d’Or no pot viatjar.

—I tu t’ho creus, amic meu?

No vaig contestar. Li vaig tocar els cabells amb la punta dels dits i vam romandre molta estona en silenci, rosegats per pensaments funestos.

L’endemà de bona hora ens vam acomiadar de Tòlit i de tota la comunitat. Hi havia llàgrimes als ulls del prior, que va regalar un espasi amb empunyadura d’or al jove Arís, i als de Guiós i als dels altres monjos que, amb el pas del temps, havien après a estimar aquell infant que havia esdevingut home sense que se’n temessin.

I nosaltres, quan ens allunyàvem al galop del Monestir, també teníem els ulls xops i l’ànim trist per un viatge que més ens hauria valgut no haver d’emprendre mai.

Els camins plaents de l’Illa de les Tres Taronges s’havien tornat esquerps i ominosos i la poca gent que topàrem, ens sotjava de mal ull, tement que fóssim una partida de bandolers o un escamot de lladres de camí ral. I fins i tot la fesomia de Ciutatnova havia canviat i les pedres nobles de la ciutat que un dia havia somiat ja no eren daurades, sinó grises i els vitralls de les finestres semblaven entelats per un baf de mal averany que fadés l’esplendor i el trasmudés en desolació.

Dos dies després, enllestits els protocols de benvinguda a Ciutatnova d’Aunit i Jacó, refets de les dures jornades a cavall, però sense cap alegria, ens vam embarcar en l’Endavant, encara a les ordres del capità Albamàs, una mica més endurit pel sol i pel vent de la Mar Gran, però amb la mateixa còrpora esprimatxada i renegrida.

Feia hores que Ciutatnova havia desaparegut a la ratlla blava i de l’Illa de les Tres Taronges només se’n veia una llenca que cada cop s’aprimava més, entre els núvols i el mar, però Arís no deixava la coberta, recolzat a la regala, com si els cos se li hagués convertit en una roca dels Espadats de Tramuntana. Per més que vaig atansar-m’hi i que vaig intentar distreure’l, no vaig aconseguir que es mogués. I, finalment, mig marejat del bressoleig de les ones, vaig anar al balou, on Poncet reposava.

I llavors, l’amic i company de tantes aventures, amb aquella expressió sorneguera que mai no perdia, em va contar el que havia passat a la Terra Ferma, d’ençà de l’arribada de Roger i Garidaina. Va parlar i parlar, sense adonar-se que el sol es ponia, que la lluna brillava o que les primeres lluors del dia, anunciaven que ens acostàvem a la Terra Ferma. I aquestes van ser les seves paraules:

«Has de saber, Guiamon, que la noble vila d’Adià que vam veure quan l’Endavant va mullar l’àncora al port, era ben diferent de la ciutat alegre i confiada que havíem deixat feia tant de temps. Cases ensorrades o bé tancades amb pany i forrellat, carrers bruts, gent trista que demanava almoina per les cantonades i un mal aire estrany que enlletgia les pedres i enderiava les persones. Fins i tot l’honorable Tafall havia canviat. El recordes de quan vam fugir junts del setge de Bròtil? El recordes en el combat contra l’exèrcit de Ponent? El recordes, magnífic, el dia de la nostra arribada triomfal a Adià, després de la Victòria? Doncs quan el vam reveure, era un home irascible, menjat per la por i rosegat per l’odi, que desconfiava de tothom: dels seus consellers, dels soldats de l’exèrcit, dels ciutadans pacífics que no trobaven aliments al mercat de la Plaça dels Porxos i que maleïen la sequera…

»Els queviures que duia l’Endavant amb prou feines van servir per alleujar la fam dels adianencs que feien cues resignades davant la Batllia per rebre, de mans Garidaina, la ració de farina, de llegums i de vi que els corresponia.

»Roger es va adonar de seguida que la situació era greu i va demanar a Tafall que reunís el Consell de Batllies per saber què passava a les altres ciutats i viles de la Terra Ferma. I tot i que, de primer, el Conseller en Cap s’hi va oposar, al·legant que temia que el volguessin derrocar, el meu senyor el va convèncer. Va ser una reunió tempestuosa que només la fermesa de Roger i l’habilitat de Garidaina van fer que acabés sense baralles. Els consellers s’acusaven els uns als altres: els batlles de les viles feien responsables de la situació de fam als batlles de la part forana perquè permetien que els camperols s’enriquissin amb les collites i perquè no havien controlat les partides d’agermanats que, més bandolers que altra cosa, feien intransitables els camins. I els batlles de foravila parlaven dels comerciants de les viles que compraven les collites a preus de misèria i les emmagatzemaven fins que pujaven els preus i obtenien molts guanys i dels escamots de lladres de ciutat que s’aplegaven per assaltar les masies i saquejar els camps.

»Aquell vespre, a l’hostal on ens estàvem, Garidaina va proposar a Roger un pla per retornar la pau a la Terra Ferma: segons la senyora, calia desarmar les partides de bandolers, evitar les bullangues de la ciutat i reclamar als comerciants que obrissin els magatzems i lliuressin tot el blat i els altres queviures als ciutadans. Només així, retornaria la confiança dels habitants del Consell de Batllies en els seus representants i es podria aconseguir que camperols i vilatans treballessin junts per sortir del marasme.

»I així fou fet. Roger va cavalcar tot l’estiu i tota la tardor amb una partida de soldats, a l’encalç dels bandolers, mentre que Garidaina, escortada per l’host de vuitanta montcarraners que ens havien acompanyat en el viatge, parlava amb els comerciants de les viles perquè obrissin les sitges i venguessin els queviures a preus justos.

»Però has de pensar, Guiamon, que no era una tasca fàcil. Els bandolers fugien quan veien els soldats i s’amagaven a la Serra de Ponent, a les Muntanyes Negres o als Passos de l’Alta Contrada, i els soldats, cansats d’empaitar fantasmes o de caure en emboscades, desertaven i s’unien als bàndols. Tampoc Garidaina tenia gaire èxit en la seva missió. Els comerciants no entenien de raons i reclamaven el seu dret a obtenir guanys amb els seus negocis. I tement que els magatzems els fossin reclamats pel Consell de Batllies, organitzaven un exèrcit de mercenaris, disposats a tot per defensar-los. Si a tot plegat hi afegim la desconfiança mútua que estenien els consellers, ja et pots imaginar la situació.

»La nova collita, a causa dels assalts dels bandolers, dels lladres de ciutat i, sobretot, de la sequera, encara va ser més pobra. I la fam va créixer i va aparèixer la pesta. Els camins de la Terra Ferma i els carrers de les viles eren plens de corrues d’empestats que caminaven sense destí, a l’espera de la mort que els deslliurés del sofriment. I els soldats de Roger i els voluntaris montcarraners de Garidaina ben aviat van canviar la llança i l’espasa pel càvec i la torxa: havíem de fer d’enterramorts dels cadàvers dels empestats que s’acaramullaven arreu i havíem de cremar les cases i els béns dels qui s’havien contagiat de la malaltia.

»I així estiu i tardor, primavera i hivern. Roger i Garidaina es trobaven de tant en tant i només l’amor que es tenien i la set de justícia que els abrusava, els permetia suportar aquella prova. El Portador havia envellit i la Matadora del Drac s’aprimava i cada cop era més fràgil. L’Estel del front ja no li lluïa amb tanta força i els qui la servíem i l’estimàvem patíem per ella.

»Fins que l’hivern passat, quan en feia tres que ens estàvem a Terra Ferma, un dia que érem a Idera, per mirar de convèncer un comerciant que, en saber de la nostra arribada, ens va atacar amb els seus mercenaris, missenyora Garidaina va escopir sang i va perdre els sentits. I allò que temíem va passar: la pesta s’havia ensenyorit del cos de la princesa i la febre se li menjava les forces.

»Vaig enviar missatgers en cerca de Roger, que combatia una partida de bandolers a la riba del riu Bregós, amb la dolorosa nova de la malaltia de missenyora. Però uns lladres de camí els van assaltar, a prop de la Ciutat del Pla i els van matar, sense que poguessin acomplir la seva missió. En veure que passava el temps i que Roger no acudia a la meva crida, vaig fer que traslladessin la princesa al Monestir de la Vall-llòbrega perquè recordava el monjo cirurgià Adarim que havia curat les ferides de Tafall. Das, que encara era prior del Monestir, ens va acollir amb generositat i Adarim va usar tot el seu art per alleujar la malaltia de la dama. Das, en veure la meva desesperació, va enviar Anil, aquell monjo que s’havia fet tan amic teu, a cercar Roger perquè, segons que va dir, “els camins són insegurs i els lladres de camí ral, els bandolers, els agermanats i els mercenaris coneixen la pobresa de la gent dels monestirs i els estalvien la vida”.

»Anil va tenir èxit en la seva empresa i va trobar Roger a la Ciutat del Pla. El Portador, en saber que Garidaina era malalta, va deixar els seus homes a la vila i va cavalcar com un foll. Ots em va dir que va rebentar tres corsers en la cursa fins a la Vall-llòbrega. Quan va arribar, el meu amo tremolava com una fulla de pollancre a la tardor. I en veure la princesa malalta i esblaimada, va perdre els sentits i va caure rodó a terra, víctima del dolor, del cansament i de la impotència.

»La presència de Roger a l’espona del llit de la malalta, l’amor que demostrava per Garidaina i la cura d’Adarim, van retornar missenyora, que va apaivagar el dolor que rosegava el meu amo i li va demanar un únic servei: veure Arís, abans que la pesta fes el seu fet. Roger plorava llàgrimes amargues quan em va encomanar que tornés a Adià, busqués el capità Albamàs, apariés l’Endavant i navegués fins a Ciutatnova per dur el fill a la mare.

»T’estalvio, Guiamon el relat del meu viatge de la Vall-llòbrega fins a Adià, els combats que vaig tenir amb una partida de bandolers que em volien la vida, de com vaig conèixer la bogeria de Tafall que culpava Roger de tots els seus estralls i volia capturar-lo i matar-lo, de com em vaig haver d’amagar perquè el batlle foll no m’enxampés i em fes dir, sota tortura, on eren Roger i Garidaina, la recerca d’Albamàs a Adià i el viatge cap a l’Illa de les Tres Taronges. I et prego, germà, que no informis de la crua veritat el jove Arís, que temps tindrem, quan cavalquem fins al monestir, per preparar-lo a veure la gravetat de l’estat de sa mare…».

I dit tot això, Poncet va callar i ja no va tornar a badar boca fins que, a l’horabaixa següent arribaven a la costa de la Terra Ferma, que se’ns va aparèixer emboirada i fantasmal a la crua llum de la posta, com si un halo maligne envoltés la terra que m’havia vist néixer i que no tenia cap ganes de tornar a veure en les circumstàncies que motivaven el meu retorn.

Arís, mentrestant, havia passat la nit i el dia a la coberta, sense bategar ni un múscul, amb el posat ferreny i l’aire ombrívol, com si des de la seva immobilitat adolorida, hagués sentit totes i cadascuna de les paraules de tristor que havia dit Poncet, al recer del balou.