VI

De l’arribada d’Arís, Guiamon i Poncet a la ciutat d’Adià; de la follia de Tafall que pren per penyora la vida del fill de Roger i de Garidaina; de la fugida de les masmorres de la batllia, gràcies a l’enginy del poeta; del viatge fins al Monestir de la Vall-llòbrega, amb una parada romàntica a la Font Freda.

Ai vila d’Adià, ciutat de bella anomenada, qui t’havia vist i que et veia! Quan el nostre vaixell va atracar al port, columnes de fum enfosquien el cel i una ferum de podrimener sorgia de les aigües enllotades del moll, on suraven tota mena de deixalles. La pudor del mar s’enfilava cap al cel i entelava la visió del que havia estat el port més ric del Món Conegut.

Els mariners de l’Endavant corrien a enllestir les feines pròpies del seu ofici, per poder baixar a terra i sortir del malson dels molls, cap als ravals de la vila on es podia respirar l’oratge més lleuger dels pujols que encerclaven la ciutat per la banda de Ponent.

Quan, després d’acomiadar-nos d’Albamàs i dels mariners, creuàvem la passarel·la per arribar a terra, un escamot de soldats, amb les cuirasses abonyegades i els plomalls dels elms deslluïts i socarrats, se’ns varen atansar, amb les armes al puny i un gest d’amenaça.

—Qui sou i què voleu? —ens va preguntar el capità dels armats.

—Comerciants de Montcarrà que hem vingut a comprar llana de l’Alta Contrada —va respondre Poncet.

—Abans haureu de venir amb nosaltres —va replicar el capità, amb to autoritari. Poncet va tocar el mànec del coltell que duia a la cintura, disposat a combatre contra aquell escamot hostil, però la presència d’Arís i el meu gest de prudència, el van retenir.

—I on ens voleu dur? —vaig preguntar.

—A presència de l’honorable Tafall —va contestar el capità.

Una mica més tranquils en sentir el nom del que havia estat amic nostre, vam carregar els nostres exigus equipatges i, envoltats com si fóssim malfactors per les armes dels soldats, vam creuar el Barri del Port, camí de la Batllia.

La majoria de les cases havien estat cremades o s’havien esfondrat. Per tot arreu, hi havia runes, escombraries, rates furtives i cadàvers d’empestats, a mig soterrar davall les pedres. I enmig d’aquella desolació, figures fugisseres, vestides amb parracs, que furetejaven entre els enderrocs i que, quan ens veien arribar, es feien fonedisses, a l’empara de les parets que encara romanien dretes.

La Batllia d’Adià, en altres temps majestuosa i solemne com corresponia a la seu del Consell de la Terra Ferma, havia perdut les gàrgoles que remataven les teulades, tenia romputs els vidres emplomats dels finestrals, les parets estaven ensutjades pel fum dels incendis i la porta de fusta llavorada del Portal dels Consellers era un bocí de carbó, aguantat per les frontisses guerxes.

Un grup de soldats, amb cares ferotges i piques en rest, encerclaven l’edifici i no hi havia ningú més a la Plaça dels Porxos. Del florent mercat, només en quedava la brutor i fins les llambordes del terra havien estat arrabassades per la ràbia dels uns i la necessitat dels altres.

El capità que ens menava va donar la contrasenya als guàrdies de la porta i, a empentes, ens va fer entrar al casalici. I, si part de fora feia feredat de brut i de desballestat, part de dins, et corprenia la desolació de les estances. No hi havia domassos, ni salamons, ni mobles. Cavallets d’armes, estibes d’escuts, amb les armes d’Adià pintades, soldats que bivaquejaven o dormien o renegaven o es jugaven als daus una gerra de vi, entre palla bruta, pixum i bocins de torba cremada, en foguerons improvisats.

Tafall era a la Sala del Consell, amb els seus lloctinents. La descripció que me n’havia fet Poncet, la nit abans, durant el viatge, no li feia justícia: el criat no m’havia parlat de la grisor de les galtes xuclades, ni del front sempre corrugat, ni de les celles esborifades que emmarcaven uns ulls rogencs i botits, amb lluïssors de follia, que sotjaven amb desconfiança tot i tothom.

—Qui són aquests forasters? —va preguntar al capità dels soldats, sense reconèixer-nos.

—Acaben de desembarcar al moll en un vaixell que prové de Montcarrà.

—Maleïda sigui la gent de Montcarrà, maleït sigui Roger, el seu rei que no regna i maleïda l’hora que el vaig cridar al meu costat! —va botzinar—. Pagarà la seva traïció. Ell i els seus homes! —Es va encarar amb nosaltres—. Cap a on aneu?

—Cap a l’Alta Contrada, senyor —va contestar Poncet, prudent, sense identificar-se.

—I quants soldats us acompanyen?

—Cap senyor. Venim en pau, a comprar llana.

—Pau, pau! El vostre senyor, Roger, a qui vosaltres anomeneu el Portador, no fa més que parlar de pau, mentre em fa la guerra per prendre’m el poder…

I llavors, Arís que havia quedat en segon terme, va avançar, va romandre palplantat davant del Batlle i, amb una dignitat heretada d’Estel d’Or i un to de veu reposat, va dir:

—Mon pare no és cap traïdor, senyor, i us prego que retireu aquestes paraules.

Mai no ho hagués fet! Els ulls de Tafall es varen enxiquir en un gest d’astúcia, va mirar fit a fit al minyó i va riure amb una riallada llòbrega que no anunciava res de bo.

—Ton pare, dius? Així que tu ets el plançó del maleït Portador… Benvingut a Adià, noi, no saps el plaer que em produeix la teva presència. Tu seràs la penyora que necessito per dominar Roger. —Es va girar cap al capità de l’escamot i li va ordenar—: Porta’ls a les masmorres i dobla la vigilància. Respons amb la teva vida!

Poncet havia desembeinat el coltell i saltava al coll del soldat que tenia més a prop, en un gest tan valent com forassenyat. D’un cop d’espasa certer, el capità el va ferir al braç i l’arma va caure a terra.

—Desarmeu als altres dos! —va ordenar als seus homes.

Els soldats em van prendre la daga que duia al cinyell i l’espasa d’Arís, regal de comiat de Tòlit i, sense deixar d’amenaçar-nos, ens van empènyer cap a les masmorres de la batllia.

A les cel·les del soterrani, hi havia una munió de presoners que gemegaven, flastomaven i escridassaven els carcellers. La llum tremoladissa de les atxes que hi havia a les parets del passadís omplien d’ombres fantasmagòriques aquell recinte i feien més sinistre la visió d’aquells captius, espellifats i bruts, plens de crostes de sang seca i de ferides a mig cicatritzar. N’hi havia que havien perdut un braç o una cama i brandaven els monyons com una maledicció. Altres jeien per terra, sense esma de moure’s. I una sentor insuportable d’excrements, orins, vòmits, pus i por es mesclava amb la fumassa de les teies i amb la pudor de la vinassa que bevien els carcellers.

Per sort per a nosaltres, ens van tancar junts en una cel·la on no hi havia ningú més. Arís, sorprès pel que havia passat, es va asseure en un racó, amb l’esquena repenjada a la paret i va romandre immòbil, amb els ulls fixos en un punt invisible que hi havia davant seu.

Després de comprovar que la ferida del braç del criat no era més que una esgarrapada que amb prou feines li havia fet una gota de sang, Poncet i jo, més avesats a les injustícies dels homes que no pas el jovencell, vam inspeccionar el recinte, en cerca d’alguna cosa que ens mantingués viva l’esperança. Però no hi havia res, tret d’una alfàbia esquerdada en un racó amb una mica d’aigua podrida, un munt de palla que ens havia de servir de jaç i una lluerna al sostre, amb una llosa de pedra que l’encegava.

—I ara què farem? —vaig preguntar a Poncet.

—El que hem fet sempre, Guiamon. Confiar en la meva sort de criat i en el teu destí de poeta. D’ençà de quan ens ha aturat una masmorra, una reixa i una partida d’escarcellers borratxos? Pensem i trobarem la solució.

Però per més que em vaig escalfar el cap, no hi veia sortida. Érem a mercè d’un boig, enmig d’un món que havia perdut el seny i els únics amics que hi teníem eren molt lluny, debatent-se entre la vida, la mort, l’esperança i la desesperació.

No sé el temps que va passar fins que van arribar uns carcellers amb la pitança. Ens van deixar a la cel·la un perol abonyegat i ple de mascares que contenia un brou esgrogueït on hi suraven pelleringues d’aneu a saber què. La ferum que feia el guisofi em va fer perdre la gana. Poncet, potser més acostumat que jo a aquelles situacions, va tastar la menja, però la va escopir tot d’una.

—O ens n’anem o ens morirem de fam, Guiamon! —va exclamar.

—Si és que abans no ens devoren les rates —vaig afegir, quan vaig veure un rosegador de la mida d’un conill boscà que s’atansava al perol, movia el musell i s’enfilava per llepar el brou llardós.

—Digues com ho hem de fer per sortir d’aquí i ho farem —va insistir Poncet.

Vaig tomar a la lluerna encegada. De fet era un embut que s’estrenyia tant, en arribar a la llosa que la tapava, que amb prou feines hi podia passar un cos humà. M’hi vaig enfilar com vaig poder, maleint les bones menges del monestir i les hores de repòs a l’escriptori que m’havien arrodonit el ventre i encarcarat l’ossada. La llosa estava ben clavada amb ciment i amb uns ferros que la reforçaven i hauria calgut la força de dos bous d’arada per llevar-la d’allí. Però en aquella mena d’embut, un damunt l’altre, hi cabíem tots tres. I aleshores vaig trunyellar un pla que ens faria escàpols.

Un cop al terra de la cel·la vaig demanar a Poncet:

—Tens esca i pedrenyal?

—I tant que si! Però no em queda tabac…

—No és per fumar que t’ho demano, germà. Au, ajuda’m a amuntegar aquesta palla.

En un tres i no res van alçar una mena de paller al mig de la cel·la. Després, vaig dir a Arís i a Poncet que s’esquincessin les camises, es fessin un tapaboques amb els retalls, els xopessin amb l’aigua pudenta de l’alfàbia, se’ls nuessin a la cara i s’enfilessin per la xemeneia de la lluerna. Aleshores, després de protegir-me la cara amb un tros de camisa, vaig fer funcionar el pedrenyal fins que va saltar un guspira que va encendre l’esca i vaig calar foc a la palla.

Del paller improvisat va sorgir prest una columna de fum espès i pudent que, com que no trobava sortida per enlloc, va començar a escampar-se per les masmorres.

—Foc! —cridaven els presoners, amb veus espantades.

—Què passa? —vaig sentir que preguntava un dels escarcellers.

—Foc!

—Dueu aigua!

—Traieu els presos!

I tot van ser corredisses, tritlleig de claus, xiscles, tossides i renecs. Embolcallat del fum que, tot i la protecció que duia a la boca i al nas, m’ofegava, em vaig encofurnar a la xemeneia de la lluerna, davall de les cames de Poncet que sostenia Arís damunt les seves espatlles. Com que des d’aquell amagatall no hi veia res, vaig parar l’orella i vaig mirar d’interpretar els sorolls i les veus.

Vaig sentir el refrec d’una clau al pany, el biuló que corria i la porta de la nostra cel·la que s’obria amb un grinyol de frontisses mal greixades. Petjades de les botes clavetejades del carceller. Un renec:

—Vatua, aquí no hi ha ningú! —i la veu que s’allunyava cridant—. Capità, capità! Els montcarraners s’han escapat!

Més veus confuses. Ordres, crits, forrellats a les cel·les contigües.

—Au, sortiu d’un cop, si no voleu rostir-vos! —Més petjades a la nostre cel·la. Dringar d’armes. Tos.

—Aquí no hi ha ningú!

—Es deuen haver escapat aprofitant aquest enrenou. Sortim abans que ens ofeguem!

Vaig esperar i esperar, encara que em faltés l’aire, el fum em fes plorar i els peus de Poncet em clavessin guitzes al cap i a les espatlles. I quan no podia més, vaig sortir de la cofurna a genollons.

La palla era un munt de cendra, amb alguns cremallons. El fum s’havia esvaït una mica i no hi havia ningú a la vista. Vaig atansar-me a la porta: era oberta i el passadís desert. Vaig cridar als meus companys de captiveri. Poncet i Arís van despenjar-se del seu amagatall, gairebé sense alè i tots tres van sortir de la masmorra i vam córrer pel passadís fins al cos de guàrdia, abandonat pels carcellers. Hi havia armes, elms i capes de soldats que ens vam posar, abans d’enfilar-nos escales amunt, cap a la planta noble, alt la Batllia.

El desori era enorme. Els soldats corrien amunt i avall, sense saber que fer, embolcallats pel fum que pujava del soterrani. Uns brandaven les armes, els altres traginaven poals d’aigua, els caps donaven ordres inútils que els sorges no obeïen. Disfressats amb les capes i els elms, ens vam mesclar en aquella confusió que regnava i ens vam atansar a la sortida. Els guàrdies de la porta no sabien què passava. Poncet, amb posat autoritari, se’ls va acostar:

—S’han escapat uns presoners. Els heu vist passat?

—No —va contestar un guàrdia.

—Doncs obriu bé els ulls i que no surti ningú. Nosaltres anem a avisar els de fora.

I va passar enmig de l’escamot, sense que ningú l’aturés. Arís i jo el vam seguir.

El cel s’havia enfosquit i els soldats que vigilaven l’exterior del casalici no ens van dir res, quan ens van veure sortir tan decidits, amb les armes al puny com si encalcéssim algú.

Ens vam allunyar sense córrer, per no desvetllar sospites, esperant que d’un moment a l’altre, algú s’adonés de qui érem i ens cridés l’alto.

Però la sort del criat i el meu destí de poeta, com solia dir Poncet, ens van protegir un cop més i vam creuar la plaça sans i estalvis, fins a l’altra banda del mercat, on ens vam aturar, tremolosos i esbufegant.

—Hem de sortir de la ciutat, abans que no tanquin les portes —va dir Poncet—. Anem cap al Portal de Tramuntana.

L’envitricoll de carrerons que envoltaven la Batllia eren un malson de cases ensorrades, socarrimades i plenes d’ombres amenaçadores que s’amagaven en veure les armes que dúiem desembeinades i a punt per defensar-nos.

A mesura que sortíem del barri antic de la ciutat, l’aire es feia més respirable i les cases semblaven més estàlvies. Hi havia llum a algunes finestres i de tant en tant topàvem amb algun vianant que feia via cap al seu destí i que ens deixava passar, atemorit per les robes de soldat que vestíem.

Al Portal de Tramuntana hi havia un grup de sorges que escorcollaven tothom que entrava i sortia. Ens vam aturar, sense saber què fer.

—Tens algun escrit dels teus poemes, Guiamon? —em va preguntar Poncet.

Al sarró hi duia un rotlle de pergamí on havia començat a copiar el Romanç del jove Arís, deslliurador de Súmir.

—Per què el necessites, ara? —vaig demanar-li.

—Dóna-me’l i no preguntis. —Se’l va desar sota la roba—. Anem, i feu tot el que jo faci.

Vam avançar amb pas decidit cap als soldats que, en veure’ns, ens van cridar l’alto. Poncet, que era mestre en l’art de la ficció, va encarar-se amb el lloctinent que comandava la partida i li va dir, autoritari:

—Sóc el capità Poncet, i els meus homes i jo duem un missatge de l’honorable Tafall al Batlle d’Idera i necessitem cavalls. —Va burxar sota la capa, va treure el rotlle de pergamí amb el meu romanço i li va mostrar—. Aquí tens el nostre salconduit, firmat per Tafall en persona.

El cap de l’escamot va mirar el pergamí, però no el va agafar. Es va quadrar:

—A les vostres ordres, capità! —Es va tombar cap als seus homes i va ordenar—: Enselleu tres cavalls per al capità Poncet i els seus homes.

Poc després, quan cavalcàvem en direcció a Tramuntana per la carretera que voreja la costa, com si un estol de mals esperits ens empaités, vaig preguntar a Poncet:

—I què hauries fet si el lloctinent llegeix el pergamí?

—Impossible, poeta. Que potser has vist mai un soldat que llegeixi?

Vam seguir el camí de la costa tota la nit, sense que ningú no ens aturés. Arís cavalcava amb determinació i en silenci, amb la capa de soldat que li voleiava al vent, com un deixant. Poncet i jo amb prou feines podíem seguir-lo, tanta era la pressa del minyó per arribar al monestir i retrobar la mare malalta. De tant en tant, el criat s’aturava i mirava enrere, com si temés que ens seguissin.

A primeres hores del matí vam arribar a les envistes de la vila de Bufagrós, que de lluny estant semblava més tranquil·la que no pas Adià. Tot i amb això, la vam rodejar, per evitar una mala topada amb soldats del Consell, amb una bullanga de vilatans o amb una partida de bandolers agermanats, que pel que havíem vist d’ençà de la nostra arribada, no hi havia a la Terra Ferma cap llogarret, vila o ciutat que s’hagués escapat de la follia de la fam, de la guerra i de la pesta.

Quan el sol era ben alt i els camins es feren perillosos, Poncet ens va proposar que ens aturéssim per a deixar reposar els nostres cavalls i per a dormir una estona. Vam triar un boscarró d’alzines, fora del camí i ens vam arrecerar enmig d’unes roques. Vam desmuntar, doncs, i vam desensellar els cavalls, coberts d’escuma per la cavalcada nocturna.

Per sort, a les alforges de les nostres muntures hi vam trobar una bóta de pell de be amb aigua i un bolic amb galetes d’oli i una penca de cansalada rància. Cavalls i cavallers vam beure l’aigua tèbia i amb regust de llana i vam menjar galetes amb cansalada. Un cop enllestit l’àpat miserable, ens va vèncer el cansament i vam decidir dormir una estona. Vam establir torns de guàrdia perquè ningú no ens sorprengués. Arís va insistir a ser el primer a vetllar la son dels altres i Poncet i jo, més vells i més esdernegats, ens vam ajeure i vam tancar els ulls.

Mentre m’adormia, cruixit d’ossos i atemorit d’esperit per les desgràcies viscudes, vaig pensar que el temps no passa de bades i que el meu cos ja no tenia la força del passat, quan cavalcar al costat de Roger m’era plaent i m’abrusava la set d’aventures. Ara enyorava la pau de l’escriptori del Monestir dels Rogets, aquell silenci delitós que només trencava el refrec de la ploma damunt el pergamí i el bleix de Tost que preparava les tintes o endreçava lligalls a l’altra banda de la sala ombrívola, mentre a fora, un Arís encara infant, exercitava el seu cos, sota la mirada amatent de Guiós.

L’enyorança d’aquella pau em va fer pujar llàgrimes als ulls i vaig plorar per tot allò que havia perdut, en cerca d’un destí que m’enquimerava d’ençà que l’havia llegit al vell pergamí de Tòlit: «En la foscor de l’hivern de la Terra Ferma, la de la Llum Màgica al front infantarà un minyó de la nissaga de Nolàs, que tindrà tres dons que li estalviaran la vida i que s’enfrontarà a son pare per a descobrir el Secret de l’Aigua que guarden al Jardí de les Palmeres, que ha de salvar el Món Conegut».

Amb el nom misteriós del Jardí de les Palmeres als llavis, em vaig adormir amb un son inquiet, ple de somnis estranys en què es mesclaven rates enormes, soldats ferotges, cases esbucades i els ulls de boig de Tafall que, en altre temps havia estat amic i aliat nostre i que ens devia la vida.

Quan Poncet em va cridar per fer el tercer torn de guardià, el sol davallava per l’horitzó i Arís seia, recolzat a una alzina, amb els ulls ben oberts, sense fer cap moviment. Vaig sentir llàstima pel jove senyor i m’hi vaig atansar:

—Hauries de descansar, Arís. La Vall-llòbrega és molt lluny encara i qui sap a què haurem de fer front, abans d’arribar-hi —li vaig dir.

—I com podria dormir, sabent que la mare està malalta, Guiamon? —em va respondre el minyó, amb veu dolguda.

No vaig saber que contestar-li. Li vaig acaronar els cabells i em vaig allunyar cap a la llinda del boscarró, on els cavalls pasturaven els herbots que la sequera no havia cremat. M’havia semblat veure una ombra entre els arbres, com si algú ens sotgés, però per més que vaig escorcollar tots els encontorns, no vaig veure ningú, ni vaig sentir res.

Quan el sol va desaparèixer del tot, rere les tofes de les alzines, Arís encara romania assegut, sense bategar un múscul, amb els ulls ben oberts i la fesomia entristida. Vaig despertar Poncet i, sense dir res, vam ensellar les muntures i vam tornar al camí ral.

Vam cavalcar fins a Bròtil, vam rodejar la ciutat que dormia inquieta, i vam començar a enfilar-nos pels camins de muntanya que menaven al nostre destí, sense que trobéssim ningú que destorbés el nostre viatge.

Les masies que topàvem pel camí eren abandonades, enderrocades o socarrades i per tot es veien senyals de la violència que s’havia emparat d’aquelles contrades que antany foren fèrtils camps de blat, pastures d’herbei tendríssim, horts i fruiterars potents.

De tant en tant ens aturàvem per donar repòs a les bèsties i menjar un mos que ens mantingués la força. La tristesa d’Arís se’ns havia empeltat a Poncet i a mi i amb prou feines parlàvem. El criat, tant garlador altres temps, sotjava sorrut la foscor i, de tant en tant, quan un renou fora del comú l’alertava, empunyava l’espasa de soldat que cenyia, disposat a defensar-se. Més d’un cop em va preguntar a poca veu:

—Has sentit galop de cavalls, poeta?

Però jo no havia sentit res i tornaven a les nostres muntures i cavalcàvem cap a la Vall-llòbrega.

Empesos, doncs, pel malfat i el silenci, vam pujar pel rost del camí ral que feia giragonses entre cingleres. La lluna sangonosa il·luminava la carretera amb una llum rogenca i crua que convertia en fantasmes roquissars i pollancres i que ens queia al damunt com una maledicció de les Dites Antigues.

Després d’un revolt, a mitja costera, vaig afinar una pleta voltada de verns que em va desfermar la memòria i que em va provocar un doll de records més dolços i punyents que els versos que m’havia inspirat aquell paratge.

—Aturem-nos! —vaig cridar als meus companys que, sorpresos, van estirar les brides i van dominar els cavalls.

—Que passa, Guiamon? Has vist res de nou? —em va preguntar Poncet.

—No recordes el lloc? —li vaig preguntar.

—No. Per que ho hauria de fer?

—Es la Font Freda. Quan fugíem del setge de Bròtil, amb Tafall malferit, vas cuinar uns cargols en aquest mateix lloc… —li vaig explicar, enyoradís.

—I que va passar?

Em vaig estimar més no respondre. El record era massa meu i tan dolç que no el podia compartir amb ningú. Vaig baixar del rossí i em vaig endinsar entre els verns despullats, cercant el passat. Però la sequera no havia perdonat tampoc aquest lloc i el bassiot d’aigua clara era un clot enllotat, l’aigua no brollava, la molsa verda s’havia assecat i l’herba tofuda del meu record s’havia convertit en un rostoll que carrisquejava sota els meus peus.

No sé el temps que vaig passar al costat de la Font Freda, evocant la Dama d’Aigua, amb un dolor somort al pit i llàgrimes als ulls. I per més que repetia el nom de Nàroa, el meu amor impossible, no aconseguia de vèncer la presencia ominosa dels tres flagells que destruïen el Món Conegut: la fam, la pesta i la guerra.